Lo barquet de perxar.

El sistema de transport més antic de la humanitat.

Algun dia els antropòlegs arribaran a la conclusió de que el barquet de perxar es el sistema de transport més antic de la humanitat.

Per lògica acabaran acceptant de que fa milers i milers d’anys, uns nens possiblement en plena evolució de simis a humans, jugarien a la vora de les corrents d’aigua pujant als munts de vegetació arrossegats per les aigües, i empenyent en canyes o troncs apuntalant-los al fondo o les vores, igual com jugàvem alguns xiquets del Delta en la nostra infantesa.

Desprès se’n adonarien de que dalt d’aquestes illes de vegetació flotant, en masses d’aigua poc profundes es podrien traslladar i arribar a la vora contraria, on a lo millor els seria difícil fer-ho sense entrar a l’aigua, i trobar allí arbres fruitals, nius d’aus aquàtiques… Començarien a donar utilitat a aquells conglomerats de vegetació flotant.

A força d’ us i per la pròpia degradació i pas del tems aquells munts s’anirien disgregant. Per evitar-ho idearien l’entrellaçar una mica les fibres vegetals per aconseguir una millor compactació i flotabilitat.

Llegir mes

Una sèrie de circumstàncies li donen a les costums i tradicions del Delta de l’Ebre una originalitat i una riquesa difícil de trobar en altres llocs.

L’origen d’aquestes singularitats son de diferent procedència, per una part la seva fantàstica posició per ser visitat per totes les cultures que viatjaven per la mediterrània, sia per comerciar, sia per depredar, o per les dos coses a la vegada. Per un altra la seva especial riquesa en pesca, caça, i fibres aquàtiques.

Apart de la cultura que hem pogut heretar de les diferents civilitzacions que s’han establert per la zona, ibers, cartaginesos, romans, visigots, àrabs… el Delta ha tingut contacte en tota classe de nòmades marins, com els massaliotes, fenicis, grecs, vikins…, i tots, uns i altres van deure de deixar la seva emprenta.

Cristòfor Despuig el 1557 escriu els famosos col·loquis de la Insigne Ciutat de Tortosa, i a la pàgina 151 del col·loqui sisè, fa una descripció de les arts de pesca que hi ha al Delta, en total en descriu 27. També explica quant es òptim menjar cadascuna de les varietats dels peixos que es podien pescar. Una amplíssima cultura sobre la pesca segurament que heretada de diferents civilitzacions.

Llegir mes

Origen 

El joc de bitlles que va estar profundament arrelat a tot Catalunya en el passat i avui en dia està en fase de recuperació. Té els seus orígens en els temps més llunyans i en les civilitzacions més diverses. Els documents més antics que es conserven sobre aquest joc daten dels anys 1376 i 1402, el primer de Torroja (Priorat) i el segon d’Igualada, els quals deixen constància del fet de la seva pràctica.

En el segle passat el joc va caure en decadència a les grans ciutats, però es mantenia als ambients rurals. Al Delta de l’Ebre es jugava els diumenges quan hi havia poca feina als camps d’arròs. Per donar-li al·licient al joc, els participants apostaven a veure qui, en tirar tres birlots d’una predeterminada distància, aconseguia tombar cinc birles i deixar-ne una de plantada.

Amb l’adveniment de la dictadura franquista, obcecada quasi tant com els governs actuals en recaptar impostos a través d’apostes i loteries, va privar i perseguir als qui jugaven a les birles perquè de les seves apostes no podia recaptar res. Aquesta persecució va acabar amb el joc de les birles a totes les places dels petits pobles de Catalunya on encara es practicava. Al Delta, però amb la feina que tenia la Guàrdia Civil controlant els estraperlistes, els pescadors i caçadors furtius, els contrabandistes i fins i tot algun pirata, el control dels jugadors de birles se’ls escapava una mica. Qui realment va acabar al Delta amb les birles va ésser el futbol, en canviar l’afecció a llençar birlots per la de donar cops de peu a la pilota..

Un joc d’apostar

Eren un joc d’aposta, el que tirava apostava uns diners a que llençant els tres birlots des d’una determinada distancia, aconseguia tombar 5 de les 6 birles plantades. Si ho feia  guanyava les apostes, si no, les perdia, i tirava el següent del torn. El nou tirador repetia el protocol de caçar (formular les apostes) i tirar. Encara que això pugui semblar complicat, en realitat no ho era gens, era un sistema directe fàcil i clar, i en el que es tenia molta practica. I ningú es quedava cap comissió ni impost de l’aposta, lo que significava que els diners no es movien del grup de jugadors, i ens uns pocs cèntims cadascun podien estar tot l’any jugant.

Un joc engrescador

Tot i així no va acabar de desaparèixer del tot, a moltes cases guardaven un joc de birles que utilitzaven en festes familiars i actes especials, i al Club de Tennis La Cava en tenien un amb el qual realitzaven tirades socials i organitzaven a la Deltafira -fira de mostres local- el que denominaven «Campionat Mundial de Birles». En aquest campionat no es realitzaven apostes; se seguia un sistema de puntuació igual al que s’utilitza actualment en les competicions federades.

El joc és simple i espectacular: té per objectiu tombar cinc de les sis birles i per fer-ho el jugador ha de llençar fins a tres birlots des de la distància que li correspon segons la seva edat i sexe. Grans i petits, homes i dones, tothom pot practicar les bitlles catalanes. Una colla d’amics, en família… només cal tenir un joc de birles i una esplanada, preferentment de terra, i ja es pot jugar. Cal combinar força i punteria per tal de superar-se a cada tirada, mantenir ferm el pols i concentrar-se.

La competició en l’actualitat

Actualment en lloc d’apostes es juga a punts i en forma de lliga que en el cas de les Terres de l’Ebre esta subdividida en Primera i Segona Divisió. El sistema de competició és molt peculiar i festiu. Cada 15 dies, en diumenge pel matí, es reuneixen tots els equips que conformen cada una de les divisions en un poble diferent, i allí juguen tots. Aquestes concentracions transformen el lloc on es realitza la tirada en un focus d’animació. El  calendari de competicions s’elabora de manera de que un diumenge juga una categoria, i al següent l’altra, així d’aquesta manera es juga cada 15 dies i els equips arbitrals es poden donar suport mutu.

L’últim partit el juguen les dos categories juntes, i desprès es fa un dinar de germanor, es donen els trofeus i s’anuncien els ascensos, descensos, i promocions.

Un dels aspectes interessants d’aquest esport es que pobles molt menuts poden arribar a ser autèntiques potencies, com passa actualment amb el Godall i la Galera. Felicitats!