Aventures en Fermin. La creació del Parc Natural. (I)

Una amistat que venia de lluny.

Coneixia a Fermin des de l’època de la Biblioteca de La Cava quan estava en un annex del Bar Sindicat, però l’amistat va arribar molt més tard. Ell venia d’estar uns anys treballant a Suïssa, i jo del meu periple de mercenari del futbol. Los dos eren una mica contracorrent, i això junt a que les dones eren amigues feia que passéssim algunes estones junts xerrant sobre unes coses i altres, sempre contracorrent. Una amiga comú em deia l’altre dia que en qüestions reivindicatives sobre l’aigua, el medi ambient, i coses així ens veia com un pack, on s’hi fotia un s’hi fotia l’altre.

Per unes estranyes circumstàncies l’any 1983 vaig entrar de regidor a l’Ajuntament de Deltebre formant part d’una candidatura d’Independents. Llavors no es cobrava i era fàcil ser regidor.

Aquí la cosa es va complicar, no hi havia un rel però de tant en tant sortien problemes, u oportunitats, on les coses es podin orientar d’una o altra manera, i en algunes d’aquestes situacions em vaig embolicar. En la majoria d’elles, una vegada superat el filtre dels companys de consistori, el primer suport que trobava fora de l’Ajuntament era el de Fermin.

La primera embolicada.

La primera embolicada grossa va ser per la construcció d’uns desguassos a la zona del Canal Vell, i que havien permès a Bombita i a Bau, el dessecar una bona porció de la Bassa de la Estella i un altra de l’Illot. Vam intentar comprovar pel nostre compte l’abast de la dessecació però no es va poder arribar, eren carreteres privades i l’accés estava tallat.

Amb una avioneta pilotada per Garcia, juntament amb mon germà Agustí vam sobrevolar els llocs afectats fent fotos, les quals vam utilitzar com a prova per demostrar la dessecació. La gent d’aquella època tenia una gran estima a les Basses del Canal Vell, sobretot per la reserva de menjar que significava la pesca en situacions de penúria. Durant el període d’evacuació de la guerra civil, van ser la reserva de menjar de molta gent, i també era un lloc on els pares de família nombrosa es podien proveir de menjar en èpoques difícils.

Cap a la Generalitat amb les fotografies.

L’Ajuntament es va solidaritzar amb la idea de denunciar la dessecació, i sense concertar cap entrevista ni res ens vam desplaçar a presentar les fotos a la Generalitat. Al departament que ens vam dirigir era el primer cop que anàvem i vam començar ensenyant les fotos a les dones de la neteja, anaven tan ben uniformades, i a base d’enviar-nos cap aquí i cap allà vam arribar on calia. El personal que ens va atendre va estar molt interessat, i ens van convocar per un altra reunió amb la que ja vam anar començant a lligar caps.

La qüestió era que era propietat privada i la única forma ràpida que veien per garantir la seva protecció era declarant-la Parc Natural. Però per això seria convenient convertir tot el cinturó del Delta més proper al mar també en Parc Natural, excepte les urbanitzacions de Riumar i Eucaliptus que ja estaven aprovades. Però per aconseguir-ho prompte, ens van dir els tècnics, seria interessant que fesim una mica de soroll.

Segona etapa Aldea de Ebro – Polientes

Dins dels actes de la II Festa de l’Ecoturisme al delta de l’Ebre, celebrada fa un parell de caps de setmana, es va realitzar una xerrada titulada “De l’Everest al Delta” a càrrec d’Albert Bosch, eco-aventurer i emprenedor, el qual aquest estiu te previst fer una baixada en piragües des del naixement de l’Ebre a la desembocadura.

Algú li havia comentat que un grup de gent del Delta havia fet aquesta baixada, i va estar interessat en conèixer alguns detalls. Vam estar xerrant una estona i varem quedar en que li passaríem informació.

I ja que estem manegant-ho tot, anem a provar si pot ser interessant publicar-ho pel face, compaginant text escrit i gravació en vídeo. Per una part el que es va publicar a la Revista Desaigüe de l’Ajuntament de Deltebre els anys 91 i 92 del segle passat, i per un altra les gravacions que es van poder fer de cada una de les etapes.

Seguin el que es va publicar en aquells articles, i les notes que encara han sobreviscut d’aquella aventura, tornarem a relatar les peripècies, ensurts, i alegries, que la relació amb el majestuós Ebre ens va deparar, un riu del que no ens cansaríem de parlar, i del qual aprofitem totes les ocasions que tenim, per explicar l’admiració, agraïment, i respecte que li tenim.

El resum d’aquestes etapes les encapçalarem amb les dades que figuren en aquells articles, per sin poden de servir de guia per algú, tenint en compte que els participants no eren experts, i que fins i tot ni havia alguns no havien anat mai en piragua.

• 1a Etapa, 10 d’agost INSOLITA
• Fontibre / Aldea de Ebro
• Sortida primera fase 9,30 hores, arribada 15,15 hores
• Sortida segona fase 18,00 hores, arribada 19,30
• Temps total 7 hores i 15 minuts.

La primera etapa va transcórrer en dues fases, en una es va navegar entre el naixement i l’embassament “Pantano del Ebro”, i l’altra entre l’embassament i la població Aldea de Ebro.

La primera fase es pot descriure com a insòlita, per l’insòlit que era veure a les llargues K2 i els seus tripulants fent una cursa per un rierol quasi sense aigua, creuant els filats de filferro estesos a sobre del mateix riu, i passant entre mig d’arbres i matolls que barraven el pas, moltes vegades amb les piragües al coll.

A Reïnosa va crear certa expectació, el pas de les piragües per baix dels seus petits ponts, plens de gent que quasi no es creia el que veien, i més endavant es va entrar a l’immens “Pantano del Ebro”, on un fort vent de cara va dificultar l’arribada a les comportes de la presa, lloc on es pretenia finalitzar la primera fase.

La segona fase va començar desprès de dinar, a la part de sota de la paret del embassament, el qual estava soltant en aquells moments molta aigua. L’aigua que necessitaven els regadius des de allí fins Saragossa, entre ells els grans canals de Tauste i Imperial Aragon. Per fer aquest tram es van deixar les K2 i es van utilitzar les 3 K1 especials que havíem portat per als trams més perillosos i de corrent violenta. I tripulades pels participants que consideràvem més experimentats, i a molta velocitat però sense grans contratemps, es va arribar a Aldea de Ebro.

Allà es va buscar un lloc adequant per muntar el campament a la vora del riu, i aviat a jaure per recuperar forces i descansar per a la jornada del dia següent, la qual es considerava que seria feixuga.