DeltaPolet  
Experiències de Natura i Sabers

Oco, oco, oco… i la casilla de mons iaios.

Capítol 4 del Bloc  autobiogràfic, sobre la vida tradicional del Delta i la seva transformació

 

Oco les estisores, Oco els ganivets, Oco la llum, Oco el foc, Oco de pujar dalt la cadira, Oco la carretera, Oco d’embrutar-te, Oco el pou… aquesta era la meva vida de menut a casa, un encaparrat  control de ocos de la mare, i desprès, una severa disciplina en els freqüents viatges que fèiem des de la casa de La Cava, a la casilla de Sant Jaume on vivien sons pares.

Ens desplaçàvem en bicicleta, i jo inicialment assegut a sobre un coixí al portamantes de davant, més tard al de darrera, i durant el viatge anar-me repetint contínuament “obre les cames” (per no enxampar-me-les amb els radis de les rodes), i en arribar al riu estar sempre agafat a la seva ma, tant al pujar i baixar de la barca, com durant el traspàs del riu. Un control absolut de tot.

Fins la casilla hi havia prop de quatre kilòmetres de malecó de canal, un perfecte però estret carril bici amb l’avantatja de que si et despistaves  feies cap al canal i et refrescaves gratis. Ella dominava perfectament la bicicleta i aquella via, i quant venia algun ciclista o moto en sentit contrari mai parava, se auto-concedia la preferència, la majoria al veure-la amb un nen petit baixaven i s’esperaven que passéssim, i si no ho feien només hem deia “agarrat fort” prevenint  d’algun possible incident que mai va succeir, una mica presumptuosa hem comentava “es per si de cas el que ve es torpe”, ella en poc lloc en tenia prou, i en cas d’alguna una entrebancada estava convençuda de que natros no cauríem.

I al arribar allà, desprès de treure’m la roba (per tornar net) i quedar-me en taparrabos o en roba vella, el permís per fer el que volgués, la llibertat absoluta, sense cap limitació, només tenia prohibit (fins que vaig saber nedar) l’arramblar-me al canal, ni siquiera li preocupava que m’enfiles com un mono per les enormes figueres a buscar figues, i com més trafegava i m’embrutava mes satisfeta es veia. Abans de tornar cap a casa amb un parell de poalades d’aigua ho arreglava tot.

Hem costava entendre la severa disciplina a casa, on casi que no podia  fer res ni sortir fora, i allà llibertat absoluta. Pot ser al criar-se de menuda solta per allí (va ser la quinta d’un total de set germans) no observava cap risc, en canvi el poble i la casa els veia plens d’amenaces. Una vegada desembarcat de la bici, les salutacions de rigor als iaios, i el canvi de look, la meva ocupació principal (crec que la de tots els menuts) era explorar i descobrir, i allí tenia abundants espais i matèries per fer-ho. Lo primer agafar un cistell i pujar a la pallissa del corral de les ovelles a localitzar els ous que ponien per allí dalt les gallines, una activitat que la iaia agraïa i a mi hem feia sentir important.

Aquells ous eren la moneda per a comprar a Ramonet de la Roba, a Vildo, a Paco dels ous, i altres comerciants ambulants als quals encomanava roba, algun moble, o el que necessites, i que desprès pagava amb els ous que arreplegava setmanalment d’aquelles gallines que anaven per allí soltes alimentant-se majoritàriament  dels insectes, herbes, i llavors que trobaven. El valor de les coses que comprava es calculava per ous, no per cèntims, rels, pessetes, o duros, com era habitual en aquell temps.

LA CASILLA DE MONS IAIOS

Fracassada la navegació per l’Ebre, alguns accionistes i tècnics espavilats d’aquella empresa en bancarrota, junt amb els grans terratinents de la Ribera de la dreta del riu, van començar a fer pressió sobre el govern d’Isabel II perquè s’autoritzés el cultiu d’arròs a la zona. En aquella època el seu cultiu només estava autoritzat a València on es cultivava des d’antic. La prohibició era per evitar la propagació de la malària, infermetat que empestava de forma dramàtica els llocs on es cultivava arròs.

L’objectiu era aprofitar l’aigua i abundants sediments que transportava aquell canal, per sanejar el Delta i cultivar inicialment arròs, amb la intenció d’una vegada sanejat i elevat el seu nivell amb els sediments, poder implantar altres cultius, i d’aquesta manera augmentar el valor d’aquells terrenys salnitrosos i inundables on només es podia pescar, recollir soses, o pasturar.

Als grans propietaris poc els importava la propagació d’aquella funesta malaltia, ells vivien fora, el que importava era el gran augment del valors d’aquells terrenys una vegada posats en cultiu. El govern, al rebre la pressió dels propietaris per cultivar arròs sense importar-los la segura propagació del paludisme, va autoritzar un coto arrosser al Delta, malgrat l’oposició de bona part de la gent dels pobles perifèrics, i dels saliners, pescadors, i pastors que si que vivien dins del Delta.

I amb el propòsit de convertir aquells salats en arrossars el 1866 es va crear la “Real Companyia de Canalización y Riegos del Ebro”,  la qual va construir un canal de regadiu que surtin d’Amposta, des del fracassat canal de navegació arribava a Buda, i al llarg d’aquest canal va edificar estratègicament distribuïdes una espècie de cases quarter anomenades casilles, on residien alguns dels guardes encarregats de controlar i distribuir l’aigua dels canals.

El meu avi per via materna era guardacanal, i vivia a l’última casilla d’aquest canal la situada entre Sant Jaume i Buda, el lloc on va néixer i es va criar la mare. Part d’aquella mena de casa quarter encara sobreviu com a magatzem de la Comunitat de Regants.

La casilla de l’Illa, (com l’anomenaven els guardacanals), era un robust edifici de planta baixa, i com les altres constava d’una vivenda amb la porta d’entrada protegida per un pedrís alt ple de cossiets en forma de L a un costat, i a l’altre i arrecerant la porta del vent de dalt, un adossat per guardar estris i un comú que no se si es va arribar a utilitzar mai.

Entre l’adossat a una banda i el pedrís en L a l’altra, resguardaven la porta d’entrada, de manera de que l’accés estava molt controlat i en cas de necessitat es podia muntar una petita defensa dins d’aquell elemental recinte.

A la porta d’entrada a l’interior de l’edifici, era on estava la protecció més efectiva, una cabina exterior feta de tela mosquitera, amb l’accés per una porta també de tela mosquitera que es tancava sempre per l’acció d’un contrapès, era la defensa contra els mosquits, els transmissors de la quartana, el principal enemic d’aquell indret.

A la part de darrera estaven els galliners, sempre oberts, les gallines anaven soltes i només anaven allí per la nit per dormir enfilades a les barretes que tenien per aquest menester, i així evitar els possibles atacs de les mosteles, taus, i altres  depredadors.

Separat de la casilla, a la banda dreta estava l’enorme barraca que servia de corral per passar la nit un ramat d’unes 100 ovelles que tenia la iaia, i que pasturaven pels malecons del canal. A un cantó d’aquesta barraca estava la pallissa dedicada a emmagatzemar herba per als dies de pluja o per emergències, i  un petit corral per als corderets recent nascuts, als que les ovelles amamantaven al arribar de pasturar, l’arribada de les ovelles i la trobada amb els corderets era un espectacle. Era entendridor quant alguna ovella criava durant el dia i el pastor portava el corderet baix del braç, el veure a la mare sempre darrera del pastor.

Les gallines pujaven dalt de la pallissa a anar picant- les llavors de les palles que guardaven, o insectes que havien arribat en l’herba, i moltes ponien els ous allí dalt. Eren els ous que anava a intentar localitzar tant prompte com arribava.

Per pasturar les ovelles hi havia un pastor, que podia ser un noi jove encara poc garrejat per treballar als arrossars, o alguna persona major amb alguna dificultat per fer altres treballs. Aquell pastor menjava i dormia a la casilla, era un més de la família, encara que la iaia sempre els guardava la distància i se’n refiava poc.

Per la tarda al arribar el pastor amb la rabera tenia que avisar-la, ella es posava al mig de la porta del corral i la obrien, llavors les ovelles neguitoses per entrar a menjar-se les empallades de bersim o alfals que tenien preparades a les menjadores, entraven en estampida, passant-li per un i altre cantó, i ella contant-les a mesura que entraven.

A mi hem meravellava aquella destresa en contar-les, i intentava imitar-la i no podia de cap manera. Al veure’m tant preocupat i vaig la promesa de que no ho tenia que dir a ningú, hem va confessar el seu secret, i em va dir que feia veure que les contava, però no ho feia, i lo que volia era que el pastor es cregués que les contava totes al arribar, i així no intentés vendre’n o donar-ne alguna, i procurés no perdre’n cap durant el dia. La iaia se les sabia totes i era la que manava i prenia les decisions de casi tot, i a la que acudien tots quant tenien algun problema, fins i tot la gent de les barraques d’aquella zona.

A la part de davant dos imponents aubes feien ombra i protegien un rameret, on en una petita cuina feta de fang i llaunes, i arrecerada de vent de dalt amb un parapet de canyes, cuinava la major part de l’any amb branques dels arbres del canal. L’aube estava ple de nius de pardals, així com també la part de davant del sostre de borró de la barraca de les ovelles. Ni havia centenars i de tant en tant queien pardalets novells a terra. Si aconseguia ser més ràpid que els gats, els posava en una capsa i els intentava criar pel meu compte. No recordo aconseguir acampar-ne mai cap, duraven una mica més que en poder dels gats, però no molt més.

En la guerra civil, durant el temps que el front va estar estabilitzat a una i l’altra banda del riu, la casilla va ser un lloc de comandament de l’exèrcit farsista. Tota la façana estava plena d’impactes de projectils disparats des de la banda republicana, donant-li un aspecte singular. Si es buscava pel seus voltants, era fàcil trobar capsules de bala, un magnífic argument per a la meva ment infantil, somiadora, i aventurera.

Al poble ma mare que era modista i en algunes coses del vestir una mica presumida, hem volia fer anar ben mudat, net, i tenir-me controlat, en canvi allà tot era diferent i amb aquella llibertat, i els ponedors de les gallines, els ocells, el buscar bales, el fallar, el pescar l’emborinada, el calar rams per agafar anguileta de riu, el pujar a les enormes figueres del caixer, el nedar primer al tub i desprès al canal, el pescar a la paupa, el pasturar ovelles, l’agarrar granotes, l’espigolar, el buscar rovellons de xop o cargols, el fer barquets de fulles de canya, l’intentar caçar pardals amb la fona o taus amb el gos… No crec que en cap altre lloc hagués pogut tenir una infància tant feliç i formativa com aquella.

A la foto mon germà Agustí davant de la casilla (un grapat d’anys desprès) amb l’uniforme corresponent i el Pirata, un bon company i un magnífic caçador de taus.


La major part de relats de la vida al Delta abans de la mecanització del cultiu de l’arròs fan una descripció de misèria i fam, i d’uns habitants violents i tenebrosos, unes descripcions fetes des de fora i en ànims de dramatitzar  Totalment lo contraria a la realitat.
El bloc, format per capítols autobiogràfics de Josep Bertomeu Fornós (Polet), està motivat per la necessitat d’explicar aquella vida de manera real, i dels canvis no sempre positius d’això que s’anomena “progrés”.
L’objectiu és dignificar aquella forma de viure, i deixar constància d’alguns aspectes i tradicions que en un futur no molt llunyà es tornaran a necessitar.
Lo pas del riu, del temps, dels anys, de la vida i de la història.
Lo pas d’una vida autosuficient, i sostenible… a l’autodestrucció.

LO PAS, del riu, del temps, de la vida…

Bloc  autobiogràfic, sobre la vida tradicional del Delta i la seva transformació

 

Lo 30 de desembre de 2010 se va inaugurar “Lo Passador”: un pont sobre l’Ebre entre Deltebre i Sant Jaume d’Enveja, o entre Sant Jaume i Deltebre.

Era una infraestructura àmpliament demanada des de feia anys, i que representa una enorme millora de la velocitat de comunicacions entre els hemideltes nord i sud. Una obra molt valorada per una societat accelerada i obsessionada per reduir el temps de trasllat d’un lloc a l’altre, i que menysprea els atractius dels viatges serens, i el de gaudir dels atractius dels llocs per on se transita.

És un teòric avenç que posa punt final (de moment) a totes les formes ancestrals de creuar el riu; les últimes, los tres passos de barca que quedaven a l’interior del Delta. Un fet que em produeix una enorme nostàlgia, gran part de la meua formació i manera de ser i pensar s’han forjat a les il·lustratives estades al Pas, esperant l’arribada de la barca per travessar el riu.

Mon pare era de La Cava (a la banda esquerra de l’Ebre) i la mare de Sant Jaume (a la banda dreta). Ell era guardacanal a Sant Jaume i ella modista a La Cava. Teníem terra arrendada d’arrossar i una propietat, herència de la mare, amb casa i terra fèrtil d’hort al barri del Puó de Sant Jaume d’Enveja. Vivíem als salats del costat de l’estació de La Cava. Los pares de la mare, els seus germans i nebots, vivien tots a Sant Jaume. Los del pare, els seus germans i tots los seus nebots estaven a La Cava.

Travessar el riu d’una banda a l’altra pel Pas va ser una constant, tant a la infància com a la joventut, així com en totes les èpoques i circumstàncies climatològiques.

Vaig ser fill únic fins l’edat de 8 anys. Flac i malaltís, vaig sofrir la pressió d’una mare sobre protectora i obsessionada en què “menjava poc”, i convençuda de què quan anava al camp menjava més i feia “més bona cara”.

La faena de mon pare era coordinar el control de l’aigua del canal de la dreta entre Balada i Buda i per complir adequadament amb la faena es va comprar una petita moto marca Guzzi Hispania.

La mare, sempre que tenia ocasió, m’enviava amb ell a passar el dia amb els iaios, que vivien a l’última casella del canal de la dreta. Era un indret genial per jugar sol i viure fantàstiques aventures. Lo iaio també havia sigut guarda canal i vivien en aquella casella.

Lo pare havia fet i perdut la guerra amb l’exèrcit republicà. L’havien ferit a la Serra de Cavalls a la Batalla de l’Ebre, va caure presoner, va estar tancat a un camp de concentració, i en sortir va fer el servei militar amb l’exèrcit feixista a Múrcia. I tot això ho vaig saber al Pas, durant les converses amb los amics i coneguts que allí ens trobàvem, mentre esperàvem l’arribada de la barca.

Bona part dels que coincidien en aquelles esperes havien fet la guerra en defensa de la República, i els comentaris quasi sempre giraven al voltant de les situacions en què s’havien trobat. Brunete, Terol, Serres de Cavalls i Pàndols, pas del riu per atacar, i tornar-lo a passar fugint, els llocs on havien mort alguns dels companys del poble, set, descalçar a soldats morts per fotre’ls les botes i poder córrer millor, camps de concentració, avals per poder ser alliberats i tornar a casa…no tots ho van aconseguir…

Com que havia d’estar allí esperant la barca, sense voler escoltava totes aquelles coses que no havia sentit mai, i a poc a poc anava relacionant el que explicaven allí amb allò que ens ensenyava el nostre mestre.

Era l’època en que feia els estudis primaris a la classe de Don Carlos Itarte, aficionat a la música i capficat en fer-nos aprendre totes les marxes militars; mescla d’honor, guerra, mort, deu i glòria, enaltiment de Franco, la Reconquista i la Santa Mare Església. Tot feixisme pur.

Els apassionats relats del mestre contra els rojos i comunistes (catalogats de criminals i assassins) avalats pel que deien les seccions històriques dels llibres de l’Enciclopèdia Álvarez, que es feia servir de guia dels nostres estudis em desorientaven. Los rojos, comunistes, criminals, i assassins, eren mon pare i els amics amb què es trobava al Pas…Però, pel que els sentia explicar, l’únic que havien fet a la guerra era córrer fugint de la temuda infanteria mora, dels metrallaments i bombardejos dels avions alemanys i italians, patir set, gana, i fred, d’anar enterrant companys, alguns del mateix poble, i la por de ser acusats d’alguna cosa i afusellats, com ho havien vist fer amb alguns dels que estaven amb ells als camps de concentració al finalitzar la guerra.

Era desconcertant la disparitat entre el que ens inculcava el mestre i el que explicaven les persones que havien participat en aquells fets. Allò em va començar a fer dubtar de les històries de l’educació que rebíem. Començava a veure-ho tot una mica a l’inrevés, i a simpatitzar en lo contrari de lo que ens pretenien adoctrinar al col·legi.

També em sorprenia de com parlaven entre ells quan es trobaven al Pas, comentant les notícies de Ràdio Pirenaica; o les accions de l’Agrupació Guerrillera de Llevant (maquis), que de tant en tant s’enfrontaven a columnes de guàrdies civils pels Ports de Tortosa. Quan es trobaven entre gent de confiança,demostraven una autèntica antipatia pel govern de Franco; tot al contrari de les converses que tenien en públic als bars o barberies, on es parlava de futbol, de les faenes de la terra o del preu de l’arròs. Vat aquí dos temes de conversa completament diferents: al pas de barca, en grups reduïts i de confiança, i a la vida pública.

Reconec que haver escoltat aquelles converses i ser una mica somiatruites, em va empènyer a ser un bitxo rar, quedant-me la mania de veure les coses de manera diferent a les opinions majoritàries; sobretot de les que predicaven els que controlaven el poder, arribant a la conclusió que els herois conquistadors de qui ens parla la història, en realitat van ser criminals despietats.

I aquell riu… Unes vegades estava tranquil i era un plaer passar-lo vogant; altres tenia uns colls enormes que feien donar salts emocionants al bot… o venia gros i a gran velocitat i només es podia travessar en muleta de quatre rems; o amb vent de dalt fort que et rebatia la barca en atracar o sortir de la part de dellà…D’on venia aquell riu?

Era el riu que també trobàvem a Amposta quan acompanyava a la mare amb lo trenet a comprar coses de cosir. “És lo mateix riu que passa per allà baix” em deia en travessar-lo pel pont penjat. També era el riu que anava pegat a la via del trenet quant passava poc a poc per la Pedrera, i el mateix que es veia al costat del mercat de Tortosa, quan anàvem a fer-me revisions a la cuixa.

D’on venia, sempre tan gran i poderós? Me feia sentir important quan, travessant pel Pas, me’l trobava cara a cara en tota la seva plenitud, i que unes vegades amb habilitat i unes altres amb potència, podíem dominar el seu ímpetu amb la muleta i els rems.

Lo Pas… l’origen de la meva rudimentària cultura i forma de ser i pensar.


La major part de relats de la vida al Delta abans de la mecanització del cultiu de l’arròs fan una descripció de misèria i fam, i d’uns habitants violents i tenebrosos, unes descripcions fetes des de fora i en ànims de dramatitzar  Totalment lo contraria a la realitat.
El bloc, format per capítols autobiogràfics de Josep Bertomeu Fornós (Polet), està motivat per la necessitat d’explicar aquella vida de manera real, i dels canvis no sempre positius d’això que s’anomena “progrés”.
L’objectiu és dignificar aquella forma de viure, i deixar constància d’alguns aspectes i tradicions que en un futur no molt llunyà es tornaran a necessitar.
Lo pas del riu, del temps, dels anys, de la vida i de la història.
Lo pas d’una vida autosuficient, i sostenible… a l’autodestrucció.

JA L’HAN TOMBAT

Bloc  autobiogràfic, sobre la vida tradicional del Delta i la seva transformació

 

 

Vaig aparèixer per aquí 17 dies desprès del desembarcament de Normandia de la II Guerra Mundial, la nit de l’aquelarre del 44 del segle passat, lo 23 de juny, la nit de les bruixes, lo moment en que les plantes remeieres tenen totes les seues propietats. Si en lloc de batejar-me amb lo nom de Josep m’haguessin posat Joan, per tradició pagana hauria heretat tots los privilegis dels bruixots. No va ser així, mala sort.

Hi ho vaig fer, (segons m’han contat, jo tinc mala memòria per aquestes coses), a la casa de mon iaio Polet, zelador d’aigües, cantador de jotes, i encarregat de la finca dels Pataqueros. Al costat dels sequers del Sindicat de La Cava, a l’encreuament de l’avinguda Esportiva i el carrer Sant Miquel, pegada a la via de servei que tenia el trenet des de l’estació de La Cava als sequers del Sindicat.

Era una de les cases pairals típiques del Delta, cara al sol i en sala (pis) per guardar l’arròs i el menjar lluny de la humitat i les riades. En amples finestres cara el sol, i xicotetes a la part del ven de dalt i tramuntana. En un pedrís davant al llarg de tota la casa per posar cossiets de plantes, junt amb un parral per fer ombra i fresca a l’estiu, i al hivern quant queien les fulles de la parra transformar-se en un confortable cara sol arrecerat dels vents freds del nord. En una caseta cisterna enfront de l’entrada principal i a meitat pedrís dissenyada per aprofitar la frescor de l’aigua emmagatzemada, i aconseguir un lloc fresc on guardar productes delicats. En un petit espai darrera del pedrís per cultivar algunes flors ornamentals, els planters de l’hort, safrà, i algunes altres plantes de condiments, i on estaven plantades les parres que donaven l’ombra i raïm.

I una mica separades dos cotxeres, una per als carros els estris i la mula, i un altra com a magatzem i cuina temporal d’estiu. A continuació l’hort envoltat de figueres i magraners.

Quant el iaio va decidir fer-se la casa, en aquell tros de salat que va heretar i enterrar portant terra de l’altre cantó del canal, ho va fer de cul a vent de dalt i cara el sol de mig dia, al extrem nord-oest de la seva terra, i fer-la servir per arrecerar amb ella del mestral i la tramuntana les parts més properes d’aquell salat que després va convertir en un fèrtil hort.

Anys més tard l’Ajuntament de Tortosa va decidir fer una carretera de terra recta entre la carretera Venta Nueva a Faro de Buda i la carretera de l’estació, per donar una millor sortida a les casetes i barraques que hi havia escampades pels salats d’aquell sector. L’actual Avinguda Esportiva.

La carretera passava per darrera, i casi que tocant a una de les puntes de la casa, i mon iaio no s’hi va oposar; no se si perquè tenia pocs amics a l’Ajuntament de Tortosa o perquè va pensar que amb aquella carretera en treia més beneficis que inconvenients.

Al ampliar-se aquell camí de carro i fer-se voreres la casa va començar a fer nosa i quedar allí mal posada, sent un inconvenient per al índexs de comoditat, seguretat, i estètica, que ara sembla que es necessiten per circular.

Al estar desalineada no ha pogut obtindre els permisos necessaris per fer obres i mantenir-se, i al final ha estat declarada en roina i obligat a tombar-la.

Les companyies elèctriques i de telèfons que operen al poble l’havien fet servir com a suport de les seves línies, i això ha fet que hagi sobreviscut alguns anys a l’ordre d’enderrocament, fins que aquestes companyies li han desenganxat tots els seus cables l’han tirat a terra.

Ara estarà substituïda per un petit bosc de pals i postes per aguantar tot aquell entramat de fils. I aquella casa on vaig néixer i que feia nosa (com jo moltes vegades) ja l’han esborrat del mapa.


La major part de relats de la vida al Delta abans de la mecanització del cultiu de l’arròs fan una descripció de misèria i fam, i d’uns habitants violents i tenebrosos, unes descripcions fetes des de fora i en ànims de dramatitzar  Totalment lo contraria a la realitat.
El bloc, format per capítols autobiogràfics de Josep Bertomeu Fornós (Polet), està motivat per la necessitat d’explicar aquella vida de manera real, i dels canvis no sempre positius d’això que s’anomena “progrés”.
L’objectiu és dignificar aquella forma de viure, i deixar constància d’alguns aspectes i tradicions que en un futur no molt llunyà es tornaran a necessitar.
Lo pas del riu, del temps, dels anys, de la vida i de la història.
Lo pas d’una vida autosuficient, i sostenible… a l’autodestrucció.

UN CRAC…UN CRIT… UNS XISCLES… (Capitol 1)

Bloc  autobiogràfic, sobre la vida tradicional del Delta i la seva transformació

 

Un crac… un crit… uns xiscles i plors esgarrifosos Què ha passat? Un dolor horrible, la mare plora, la iaia, plora, la tia Anita plora… Un metge… “Té l’os de la cuixa trencat en rodó i s’ha de portar de seguida a Tortosa, si no vol quedar coix per tota la vida!”… Mon oncle Ramon havia caigut damunt de mi, al ram de les escales de l’entrada a la casa dels iaios.

L’últim trenet està a punt de sortir. Lo pare està a Sant Jaume i no sap res.“Ràpid, giteu-lo a un matalàs menut!”… “Ha d’estar estirat, no convé que face moviments! ”Quatre hòmens: un agafat a cada punta del matalàs, un altre va corrent a avisar al trenet que s’espere un moment…Porten aquell matalàs a l’estació, overbooking al carrilet… Fa poc que ha finalitzat la II Guerra Mundial. Espanya totalment aïllada. És temps d’estraperlo: l’època de les vaques grasses per aquell mitjà de transport i de la gent del Delta… Tot ple… dos hòmens s’aixequen i deixen los seus seients per poder estendre el matalàs dalt. Lo revisor, poc sensible, fa pagar a la mare dos bitllets d’adult per l’ocupació dels dos seients del matalàs. Ell i la companyia del trenet se guanyen de per vida l’antipatia de la mare.

Així comencen los primers records que tinc del meu pas per això que li diuen “la vida”. Ben bé no sé si són records propis o fruit d’haver anat sentint-ho contar després. Jo tenia tres anys.

No sé com s’ho va arreglar la mare per fer arribar aquell matalàs, amb jo estiratal damunt, des del vagó del tren a la clínica dels Sabaté. Són d’aquelles coses que no vaig prestar massa atenció quan les contaven. Quina falta que ens fa la gent gran, per explicar-nos bé allò al que en el seu moment no vam fer cas.

I allí, durant un mes, estirat i amb la cama penjada a unes corrioles, anaven corregint la situació de les politges…Afegint o traient pesos, es tractava d’alinear una mica les dos parts d’un fèmur partit per la meitat. Durant aquell mes, tampoc sé com s’ho va arreglar la mare per estar tots los dies allí. Potser d’això venia l’amistat i confiança que va tindre després amb Maria Cinta, l’estraperlista de Tortosa.

Lo menjar sempre igual: caldo en alguna cosa per dins, però poca; fideuets, sopa, trossos de bleda o verdures paregudes, alguns grans d’arròs pel mig… Tot i ser molt poc menjador, enyorava les granotes, les tenques, los ous, los taus, l’arròs bullit en una tomata, l’arròs col i fesols, lo sopa i olla dels diumenges… De tant en tant, algú, mig amagat, mos feia arribar coses d’allà baix; coses que la mare portava a la cuina i ajudaven a millorar la dieta dels hospitalitzats. Amb això la mare, a part de l’agraïment que tots li demostraven, també es guanyava segurament algun privilegi; algun coixí de més per estar còmoda, algun trosset més de les coses que ens posaven al meu plat a l’hora de repartir.

Al cap d’un més de la cama penjada, me la van enguixar i enviar cap a casa. Al cap d’un altre mes, em varen traure el guix, la cama semblava un fideu. I així ,coixet coixet, vaig tornar a començar a caminar.

Després van vindre la pigota, lo mal de la rata i les sospites de la mare de què tenia la solitària, de tant flac i malaltís que em veia. El que ha vegades estés groc ho solucionava en una torrada de pa “empapat”  en vi i sucre… “No té la quartana”, deia. Los colorets de cara que em feia agafar aquella injecció de proteïna i alcohol, dissipaven los seus dubtes sobre aquella temuda malaltia.

La mare, no sé si per iniciativa pròpia o per prescripció d’aquells metges, de tant en tant me portava a la clínica. La meua arribada era com una espècie d’esdeveniment, tots los metges o infermeres que tenien alguna cosa a veure en allò venien… i em feien caminar seguint la línia del mosaic del terra. Crec que cap d’ells se pensava que pogués haver arribat a caminar bé. Al cap de molts d’anys, hem descobert que aquella cama va quedar més curta que l’altra, i el peu una mica girat a l’esquerra. Bé bé del tot no va quedar, però fins fa molt poc no ho hem sabut.


La major part de relats de la vida al Delta abans de la mecanització del cultiu de l’arròs fan una descripció de misèria i fam, i d’uns habitants violents i tenebrosos, unes descripcions fetes des de fora i en ànims de dramatitzar  Totalment lo contraria a la realitat.
El bloc, format per capítols autobiogràfics de Josep Bertomeu Fornós (Polet), està motivat per la necessitat d’explicar aquella vida de manera real, i dels canvis no sempre positius d’això que s’anomena “progrés”.
L’objectiu és dignificar aquella forma de viure, i deixar constància d’alguns aspectes i tradicions que en un futur no molt llunyà es tornaran a necessitar.
Lo pas del riu, del temps, dels anys, de la vida i de la història.
Lo pas d’una vida autosuficient, i sostenible… a l’autodestrucció.

AVENTURES EN FERMIN Parc Natural I

Aventures en Fermin. La creació del Parc Natural. (I)
Una amistat que venia de lluny.

Coneixia a Fermin des de l’època de la Biblioteca de La Cava quan estava en un annex del Bar Sindicat, però l’amistat va arribar molt més tard. Ell venia d’estar uns anys treballant a Suïssa, i jo del meu periple de mercenari del futbol. Los dos eren una mica contracorrent, i això junt a que les dones eren amigues feia que passéssim algunes estones junts xerrant sobre unes coses i altres, sempre contracorrent. Una amiga comú em deia l’altre dia que en qüestions reivindicatives sobre l’aigua, el medi ambient, i coses així ens veia com un pack, on s’hi fotia un s’hi fotia l’altre.

Per unes estranyes circumstàncies l’any 1983 vaig entrar de regidor a l’Ajuntament de Deltebre formant part d’una candidatura d’Independents. Llavors no es cobrava i era fàcil ser regidor.

Aquí la cosa es va complicar, no hi havia un rel però de tant en tant sortien problemes, u oportunitats, on les coses es podin orientar d’una o altra manera, i en algunes d’aquestes situacions em vaig embolicar. En la majoria d’elles, una vegada superat el filtre dels companys de consistori, el primer suport que trobava fora de l’Ajuntament era el de Fermin.

La primera embolicada.

La primera embolicada grossa va ser per la construcció d’uns desguassos a la zona del Canal Vell, i que havien permès a Bombita i a Bau, el dessecar una bona porció de la Bassa de la Estella i un altra de l’Illot. Vam intentar comprovar pel nostre compte l’abast de la dessecació però no es va poder arribar, eren carreteres privades i l’accés estava tallat.

Amb una avioneta pilotada per Garcia, juntament amb mon germà Agustí vam sobrevolar els llocs afectats fent fotos, les quals vam utilitzar com a prova per demostrar la dessecació. La gent d’aquella època tenia una gran estima a les Basses del Canal Vell, sobretot per la reserva de menjar que significava la pesca en situacions de penúria. Durant el període d’evacuació de la guerra civil, van ser la reserva de menjar de molta gent, i també era un lloc on els pares de família nombrosa es podien proveir de menjar en èpoques difícils.

Cap a la Generalitat amb les fotografies.

L’Ajuntament es va solidaritzar amb la idea de denunciar la dessecació, i sense concertar cap entrevista ni res ens vam desplaçar a presentar les fotos a la Generalitat. Al departament que ens vam dirigir era el primer cop que anàvem i vam començar ensenyant les fotos a les dones de la neteja, anaven tan ben uniformades, i a base d’enviar-nos cap aquí i cap allà vam arribar on calia. El personal que ens va atendre va estar molt interessat, i ens van convocar per un altra reunió amb la que ja vam anar començant a lligar caps.

La qüestió era que era propietat privada i la única forma ràpida que veien per garantir la seva protecció era declarant-la Parc Natural. Però per això seria convenient convertir tot el cinturó del Delta més proper al mar també en Parc Natural, excepte les urbanitzacions de Riumar i Eucaliptus que ja estaven aprovades. Però per aconseguir-ho prompte, ens van dir els tècnics, seria interessant que fesim una mica de soroll.

Escolars

DELTA DE L’EBRE
Presentació d’intencions 

Aquesta activitat està orientada perquè els alumnes entenguin i visualitzen que un món sense petroli, nuclears i productes químics és possible.

–Per fer-ho possible hem dissenyat uns divertits tallers i activitats, recuperant els sabers dels nostres avantpassats de com obtenien ells els recursos, on els nens podran aprendre a cultivar arròs, fer-se una barraca o a caçar amb pals, tot amb les seves pròpies mans

–Aquestes activitats es poden complementar amb visites a centres interpretatius, passejada amb vaixell, navegació amb barquets de perxar, visita a la desembocadura… Tot depenent del temps de què es disposi.

Preus

El preu de l’activitat es de 10 € (IVA NO INCÒS)

Si volem complementar l’activitat, es tendria que afegir el suplement corresponent.


TEMPS DE TERRA
Presentació d’intencions

TEMPS DE TERRA són la gent que estan desenvolupant un projecte agrícola i ramader molt especial a la finca del Cabiscol. Des d’aquest retir natural, poblat d’animals i de plantes, pretenen donar al món el fruit del seu treball i de la seva passió, sense presses, sense alteració dels ritmes naturals; respectant el cicle de la vida, una vida que atén amb calma als processos de maduració de les plantes i a les necessitats específiques dels animals. www.tempsdeterra.com

DELTAPOLET som una empresa familiar de servei de guia i activitats tradicionals, que el 2014  vam rebre el premi a la millor experiència a l’aire lliure de Catalunya, i que durant dècades ens hem dedicat a recuperar i difondre la cultura i tradicions del Delta de l’Ebre.

Junts hem creat un grup de gent que compartim la mateixa filosofia d’entendre la terra i les seves arrels, especialitzat amb educació ambiental i amb l’objectiu de poder oferir a les escoles  jornades que puguin ajudar als alumnes a conèixer millor la nostra terra i els sabers de la seva gent.

La Visita

El que pretenem amb aquesta visita és, de manera divertida, ensenyar i conscienciar als nens de la importància de preservar els sabers dels nostres avantpassats, del respecte cap als animals i la natura, i connectar-los amb la terra que ens dóna els seus fruits.

Aquesta experiència s’adapta a les estacions de l’any:
.- Especial tardor
.- Especial hivern
.- Especial primavera

  • Per fer-ho possible, hem dissenyat una jornada que adaptem als diferents cicles d’infantil i de primària amb el següent programa:
    .- Trobada i presentació
    .- Passejada fins al lloc de l’esmorzar
    .- Esmorzar
    .- Recorregut d’1 h per la vall per visitar l’hàbitat dels diferents animals i els llocs on     la terra ens dóna els seus fruits
    .- 2 divertits tallers de 1/2 hora per a que els nens puguin experimentar amb els seus sentits.
  • .-Dinar amb carmanyola o amb servei de restaurant
  • .-Meditació i contacontes per conscienciar i connectar amb la natura
  • .-Recollida de fruita (aquests només és podrà fer segons la temporada) fins hora de marxar.
Preus

.- Entrada i activitats: 12 eur./nen (21% d’IVA NO INCLÒS)

.- Dinar a la Vall de cabiscol amb servei de restaurant 7,50 eur./nen(21% d’IVA NO INCLÒS)

Per al professorat acompanyat el dinar serà gratuït. Cal  confirmar  3 dies   abans per preparar al cuiner i altres tasques.

Si no es vol contractar el servei de restaurant, es pot portar  carmanyola i menjar-lo als llocs habilitats per fer-ho.

  • -El preu d’aquest servei està ajustat per a què a la finca es puguin mantenir les instal·lacions de manera òptima per poder fer les activitats i per a què els professionals encarregats de l’activitat, puguin rebre unes retribucions ètiques i dignes.
Mencions

Som una empresa d’activitats, no som monitors, en tot moment els nens estan a càrrec dels professors o monitors acompanyants.

La divisió del grup per fer les activitats serà decisió dels organitzadors, i anirà en funció de la quantitat i condicions dels participants així com altres factors a tenir en compte com la meteorologia, la dieta dels animals, etc.

Depenen del temps que ens marquen els nois, les circumstàncies pròpies de la vall o factors meteorològics les activitats poden canviar d’ordre, suprimir-se o canviar-se per altres més adequades.

En cas de pluja o mal oratge se suprimirà la visita, ja que és a l’aire lliure, i es canviarà per un altre dia

Cal confirmació del nombre de nens 3 dies abans almenys

COVID-19

Plan de contingencia para prevenir los riesgos higiénico-sanitarios del Covid-19

En DeltaPolet Natura y Sabers siempre nos hemos dedicado al ecoturismo, promocionar el turismo sostenible de baja densidad y la protección y conservación del medio ambiente.

Esta peculiaridad nos da la suficiente facilidad y experiencia, para adecuar nuestro servicio a la especial situación que estamos viviendo en estos momentos.

La actividad se realiza íntegramente al aire libre i para hacerlo con la máxima seguridad posible, hemos elaborado el siguiente plan de contingencia, muy riguroso y adecuado a nuestra actividad.


Medidas a adoptar:

Desinfección de todos los equipamientos que los visitantes puedan tocar antes y después de su uso
  • Birles / birlots.
  • Caduc.
  • Palo del caduc.
  • Hoz.
  • Corvella.
  • Collado.
  • Sorrac.
  • Gribes.
  • Mesas talleres.Mapa plastificado.
  • Telescopio / trípode
Asignación de recursos materiales.
  • Gel hidroalcohólico para lavar las manos.
  • Solución desinfectante para el material.
  • Mascarillas quirúrgicas desechables.
  • Papeleras habilitadas para desechos de higiene personal.
Protocolo de actuación
  • Reservas a través de la web o teléfono.
  • Se enviará al cliente, junto con la confirmación de la reserva y el lugar de encuentro, un documento aclaratorio de las medidas de prevención que se tomarán en materia de higiene y seguridad durante el desarrollo del servicio.
  • Las plazas estarán limitadas.
  • Asistencia en el lugar de encuentro con vehículo propio.
  • Aparcamiento delimitado en el lugar de encuentro a una distancia adecuada entre vehículos para evitar la proximidad y el contacto entre los visitantes.
  • Los visitantes al salir de su vehículo deben quedarse detrás de este y esperar las instrucciones del guía.
  • Se evitará el saludo con contacto físico, incluyendo dar la mano, tanto el guía como los demás visitantes.
  • El guía estará provisto de mascarilla y se asegurará de que todos los participantes lo usen. Si el visitante no la llevara, se le proporcionarán mascarillas quirúrgicas desechables.
  • Antes de empezar, el guía recordará las medidas preventivas implantadas e instará que se cumplan por el bien y seguridad de todos.
  • Antes de comenzar la actividad, se lavarán todos las manos con gel hidroalcohólico y se repetirá esta acción cada vez que se toque cualquier equipamiento o después de toser o estornudar.
  • Tirar cualquier desperdicio de higiene personal de forma inmediata a las papeleras y contenedores habilitados al efecto.
  • Una vez realizada cada actividad se desinfectará todo el material utilizado con solución desinfectante.
  • Se visitarán lugares poco concurridos, con aparcamientos amplios y se evitará en lo posible el contacto en la población local.
  • En las paradas de la ruta, se utilizará la mascarilla, se mantendrá la distancia de 2 metros entre núcleos familiares y mantendremos el distanciamiento social con otras personas ajenas al grupo.
  • El guía utilizará un mapa plastificado que solo podrá manipular él y que desinfectará al empezar y terminar la actividad.
  • Para poder utilizar el telescopio, adaptaremos un accesorio para acoplar una pantalla para poder observar a través de ella, que solo podrá manipular el guía.
  • No compartiremos ni dispositivos electrónicos ni objetos de uso personal ni con el guía ni con otros visitantes.

Protocolo de actuación en el caso de sintomatología compatible con Covid -19.

Siguiendo las directrices de las autoridades sanitarias, llamar a 112 si se observan los siguientes síntomas:

  • Fiebre.
  • Fatiga.
  • Tos seca.
  • Disnea. (Dificultad para respirar).

Además, el Delta del Ebro ofrece una cierta seguridad por su propia idiosincrasia.
  • Alojamientos con casas rurales o pequeños hoteles de baja capacidad.
  • Amplios espacios naturales, y muchos kilómetros de solitarias playas.

Servicios especiales invierno / primavera 2020-2021:

Capacidad limitada, imprescindible reserva previa

Baixada de l’Ebre en piragües Primera etapa

Dins dels actes de la II Festa de l’Ecoturisme al delta de l’Ebre, celebrada fa un parell de caps de setmana, es va realitzar una xerrada titulada “De l’Everest al Delta” a càrrec d’Albert Bosch, eco-aventurer i emprenedor, el qual aquest estiu te previst fer una baixada en piragües des del naixement de l’Ebre a la desembocadura.

Algú li havia comentat que un grup de gent del Delta havia fet aquesta baixada, i va estar interessat en conèixer alguns detalls. Vam estar xerrant una estona i varem quedar en que li passaríem informació.

I ja que estem manegant-ho tot, anem a provar si pot ser interessant publicar-ho pel face, compaginant text escrit i gravació en vídeo. Per una part el que es va publicar a la Revista Desaigüe de l’Ajuntament de Deltebre els anys 91 i 92 del segle passat, i per un altra les gravacions que es van poder fer de cada una de les etapes.

Seguin el que es va publicar en aquells articles, i les notes que encara han sobreviscut d’aquella aventura, tornarem a relatar les peripècies, ensurts, i alegries, que la relació amb el majestuós Ebre ens va deparar, un riu del que no ens cansaríem de parlar, i del qual aprofitem totes les ocasions que tenim, per explicar l’admiració, agraïment, i respecte que li tenim.

El resum d’aquestes etapes les encapçalarem amb les dades que figuren en aquells articles, per sin poden de servir de guia per algú, tenint en compte que els participants no eren experts, i que fins i tot ni havia alguns no havien anat mai en piragua.

  • 1a Etapa, 10 d’agost INSOLITA
  • Fontibre / Aldea de Ebro
  • Sortida primera fase 9,30 hores, arribada 15,15 hores
  • Sortida segona fase 18,00 hores, arribada 19,30
  • Temps total 7 hores i 15 minuts.

La primera etapa va transcórrer en dues fases, en una es va navegar entre el naixement i l’embassament “Pantano del Ebro”, i l’altra entre l’embassament i la població Aldea de Ebro.

La primera fase es pot descriure com a insòlita, per l’insòlit que era veure a les llargues K2 i els seus tripulants fent una cursa per un rierol quasi sense aigua, creuant els filats de filferro estesos a sobre del mateix riu, i passant entre mig d’arbres i matolls que barraven el pas, moltes vegades amb les piragües al coll.

A Reïnosa va crear certa expectació, el pas de les piragües per baix dels seus petits ponts, plens de gent que quasi no es creia el que veien, i més endavant es va entrar a l’immens “Pantano del Ebro”, on un fort vent de cara va dificultar l’arribada a les comportes de la presa, lloc on es pretenia finalitzar la primera fase.

La segona fase va començar desprès de dinar, a la part de sota de la paret del embassament, el qual estava soltant en aquells moments molta aigua. L’aigua que necessitaven els regadius des de allí fins Saragossa, entre ells els grans canals de Tauste i Imperial Aragon. Per fer aquest tram es van deixar les K2 i es van utilitzar les 3 K1 especials que havíem portat per als trams més perillosos i de corrent violenta. I tripulades pels participants que consideràvem més experimentats, i a molta velocitat però sense grans contratemps, es va arribar a Aldea de Ebro.

Allà es va buscar un lloc adequant per muntar el campament a la vora del riu, i aviat a jaure per recuperar forces i descansar per a la jornada del dia següent, la qual es considerava que seria feixuga.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Back To TopBack To Top