DeltaPolet  
Experiències de Natura i Sabers

DELTA DE L'EBRE

El nostre radi d’acció son les terres de l’Ebre, concretament el delta de l’Ebre.

A les es Terres de l’Ebre  podràs trobar a pocs kilometres a la redona dos parcs naturals totalment diferenciats entre ells, el Parc Natural del delta de l’Ebre  i el Parc Natural dels ports, i tota la producció agroalimentària artesana i de qualitat que configura l’autentica dieta mediterrània.

A més el seu riu  ha donat  vida a la historia, des dels Ibers passant per romans, musulmans, jueus, cavallers Templaris, fins les cruentes batalles de la guerra civil, el converteixen sense dubte en un lloc únic per visitar.

El delta de l’Ebre presenta unes característiques fisicoquímiques diferents i canviants, resultants de la confluència de dos medis tan oposats com el marí i el continental, la qual cosa ha determinat que aquest espai, relativament reduït, reuneixi una diversitat d’ambients que fan d’aquest aiguamoll una zona d’interès internacional.

MENÚ

El Parc Natural del Delta de l’Ebre es troba a la desembocadura del riu Ebre, a la província de Tarragona, a les comarques del Montsià i del Baix Ebre, a la part més meridional  de Catalunya. Es va declarar espai protegit el 1983, i ampliat posteriorment el 1986 amb una extensió de 7.736 hectàrees.

Està situat als termes municipals de l’Ampolla, Amposta, Camarles,Deltebre, Sant Carles de la Ràpita i Sant Jaume d’Enveja.

El delta de l’Ebre és la zona humida més gran de Catalunya i una de les més importants de l’Europa Occidental, després del parc regional de la Camarga a França i el Parc nacional de Donyana al sud d’Espanya, amb els seus 320 km2 de superfície, presenta una rica diversitat d’ambients. Riu, mar, badies, platges, dunes, salobrars, bosc de ribera, llacunes costaneres, illes fluvials i ullals conformen el seu paisatge natural, i, juntament amb els arrossars, acullen una gran diversitat d’organismes (ocells, peixos, rèptils, amfibis, invertebrats…) adaptats als diferents hàbitats.

Aquesta riquesa biològica contrasta amb la profunda presència humana. A fi de fer possible l’harmonia entre els valors naturals i la seva explotació per part de la població, i a instàncies dels seus habitants, la Generalitat de Catalunya va constituir l’any 1983 el Parc Natural del Delta de l’Ebre (7.802 ha).

La singularitat del Delta s’expressa per la seva realitat física, geogràfica, natural i, també, per les seves particulars tradicions, la cultura, el patrimoni arquitectònic i la història.

Les zones humides, com el delta de l’Ebre, són entorns molt productius dels quals innumerables espècies de plantes i animals en depenen per a la seva supervivència. Els aiguamolls desenvolupen moltes funcions vitals, com ara l’emmagatzematge d’aigua, la protecció contra els temporals, l’estabilització de la costa, el reciclatge de nutrients i contaminants, etc. Alhora que també ofereixen beneficis econòmics a les comunitats locals per mitjà de l’explotació tradicional dels seus recursos naturals, mitjançant la pesca, la caça, l’agricultura, la ramaderia, les salines, i, més actualment, el turisme.

En el cas del Delta, la confluència del medi marí i continental, dóna lloc a una elevada diversitat d’espècies de peixos (unes 50). Referent al grup de les aus, al Delta s’han citat més de 360 espècies i aplega algunes de les colònies de cria d’ocells marins més importants de la Mediterrània i està inclòs a la zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i la Llista de zones humides d’importància internacional (Ramsar) el 26 de març de 1993.

Al Delta, les altituds per sobre del nivell del mar no ultrapassen mai els 5 metres. Malgrat aquest escàs relleu, la riquesa en comunitats vegetals és considerable. Destaquen: els sosars, els canyissars, els dunars, i el bosc de ribera, única formació forestal de la zona i molt malmès per l’acció humana.


Font: Parc Natural del Delta de l’Ebre

L’origen del delta de l’Ebre cal buscar-just en el moment en què el riu Ebre, el més cabalós de la Península Ibèrica i responsable d’aquest entorn, aporta els materials arrencats al llarg del seu recorregut per dipositar aquí, a la conjunció amb el Mar Mediterrani, travessant l’extrem SW de les Muntanyes Cataladíniques. Els sediments són, per tant, els materials provinents dels Pirineus, del sistema Ibèric i de la serralada Cantàbrica, lloc on neix el riu i els seus afluents. La quantitat de materials sedimentats han creat una extensa plana al·luvial de més de 320 km² de superfície que es projecta prop de 22 km dins del mar en forma de falca i en la qual s’han format nombrosos hàbitats. Les grans centrals hidroelèctriques han creat grans preses que han frenat el creixement del delta.

L’actual forma del Delta és triangular amb dues fletxes menors, una al nord i una altra al sud, que delimiten les badies del Fangar i dels Alfacs. El riu travessa el Delta pel centre i desemboca al mar en dos braços que envolten l’illa de Buda. El braç sud (gola de Migjorn) es tanca periòdicament, encara que quan el riu baixa fort pot tornar-se a obrir. El braç nord se subdivideix en un de superior permanentment obert i un de central permanentment tancat. Tots dos limiten l’illa de Sant Antoni. Aquesta configuració del delta no ha estat sempre així, ja que és un sistema dinàmic, viu, que al llarg del temps ha adquirit diverses formes i ha sofert modificacions en la traçada dels braços del riu i en el nombre d’aquests. El de l’Ebre és un exemple de delta on es pot constatar tant la influència de les aportacions fluvials com els processos marins costaners. El riu Ebre és d’una gran irregularitat en la descàrrega de sediment, ja que experimenta grans crescudes i passa per períodes d’estiatge molt marcats.

Els temporals de llevant i els processos costaners intervenen i han intervingut en gran manera en l’evolució deltaica, i per això el perfil del delta ha anat variant amb el temps. El veritable desenvolupament del delta actual es va iniciar al final de l’última glaciació, quan el nivell del mar va pujar fa uns 18.000 anys, moment en què el nivell del mar es trobava a uns 120 m per sota de l’actual. L’ascens eustàtic (període glacial Würm) del nivell de la mar, associat a l’escalfament general del planeta, l’ha fet arribar a la configuració actual.

És té constància que al segle XII el delta ja penetrava mar endins. Al segle XV l’Ebre tenia tres desembocadures -la nord, la de llevant i la de migjorn- que desguassaven respectivament a la llacuna de les Olles, a la desembocadura nord actual ia la llacuna de la Platjola. Als segles XVII i XVIII el riu continuava tenint tres desembocadures i ja s’estava formant la Banya, tot i que era de menys extensió que l’actual. El tancament de les badies durant els segles XVIII i XIX va formar les llacunes litorals del Canal Vell, l’Encanyissada i la Tancada, i la sageta litoral nord del Fangar. Aquesta evolució va configurar l’actual delta que és l’únic perfectament establert els Països Catalans i de tota la península Ibèrica. Així, les llacunes litorals són restes d’antigues desembocadures o del tancament de badies. Les actuals fletxes litorals podrien tancar-se i les badies del Fangar i dels Alfacs podrien transformar-se en llacunes litorals que posteriorment s’anirien omplint. De tota manera, i tal com s’ha dit abans, la construcció d’embassaments riu amunt ha provocat una disminució notable de l’aportació de sediments, que s’han reduït fins al 15% dels aportats en 1935 i l’1% dels aportats a principis del S.XX., el que pot modificar determinades tendències de creixement d’aquest delta que el riu s’encarrega d’engrandir i el mar d’erosionar.

Durant bona part del Paleogen i del Neogen, la conca de l’Ebre va conformar un sistema endorreic, tancat a la Mediterrània. L’obertura de la conca terciària de l’Ebre data d’uns 5,3 milions d’anys. Les primeres evidències geològiques corresponen a la presència dels primers conglomerats poligènics d’origen fluvial al tram inferior de la vall de l’Ebre i en la finalització de la sedimentació evaporítics a la conca terciària de l’Ebre. Els sediments corresponents al pliocè mitjà i superior (aproximadament de uns 3,5 milions d’anys) posen de manifest una primera progressió costanera lligada al riu Ebre. El delta pliocénicos havia de tenir una extensió igual o superior a l’actual, tal com mostren les seqüències estratigràfiques obtingudes a partir dels sondejos petroliers propers a la costa del delta. Alguns estudis recents suggereixen que els processos deltaics han tingut continuïtat al llarg de tot el quaternari, comprenent els últims 1,8 milions d’anys. No obstant això, durant el període holocènic es van produir canvis en la localització i en la superfície de terra emergida causats per les variacions.


Font: Parc natural delta de l’Ebre

Gairebé podríem afirmar que història i història natural són al Delta una mateixa cosa. La població i l’aprofitament dels recursos de la plana deltaica han anat sempre a remolc de la seva metamorfosi constant. Més tard, la introducció dels canals per a reg van significar l’impuls principal. La privatització de les terres no va ser, però, equitativa.

La contínua progressió de la línia de costa, les successives goles de l’Ebre i els ports resultants, l’ampliació de la superfície amb nous recursos per a caça, pasturatge, salines, recol·lecció de barrella i regalèssia, la formació de basses amb més possibilitats de pesca o exportació de sangoneres, els canals de navegació que irremissiblement havien de ser per a reg i, finalment, la progressiva ampliació d’una extensa xarxa hidràulica van ser els factors decisius del diari assentament de l’home, la dona i els seus nens ocupant i transformant amb sacrifici gegantí delta del Ebre. L’ajuda dels animals de càrrega va ser imprescindible, i encara que se’ls admira avui dia. D’aquesta manera s’ha complert la gradual història del Delta, lligada al voltant de la família, màxim motor i institució.

Cal diferenciar, però, un primer assentament molt més antic que té lloc seguint la desapareguda línia de costa i una posterior ocupació de la plana deltaica, a mesura que l’aprofitament dels recursos la fa cada vegada més atractiva. Tribus ilercavòniques, romans i àrabs van viure en terra ferma, ia l’edat mitjana dels comtes de Barcelona conquisten aquestes terres i les repoblen gràcies a la fidel intervenció dels ordres del Temple i els hospitalaris. Es refan torres de vigilància o es fan noves, disposades segons el corredor costaner on es funden els futurs municipis actuals.

Al començament de l’edat moderna, com a la resta de l’Estat, són expulsats primer els hebreus i després els moriscos d’aquestes terres -per port dels Alfacs marxen uns 40.000 musulmans procedents d’Aragó, encara que molts es refugien aquí i deixen valuosos testimonis. De fet, el delta de l’Ebre deu als musulmans, entre altres coses, la construcció i l’ampliació de l’assut de Xerta (1552), d’on més tard arriben els vivificador canals.

Durant el segle XVI s’edifiquen noves torres de defensa -Torre de l’Àngel Custodi, torre de Sant Joan … – a la vora del mar per al control de la pirateria turca. Al costat d’aquestes torres també sorgeixen petits nuclis de població dins de la plana, però és en les ribes centrals del riu, més elevats i poc salobres, on s’estableixen a poc a poc la majoria dels riberencs. Un exemple d’això és la construcció de la primitiva capella de la Cava (Deltebre), en 1710. Altres nuclis de població sorgeixen al costat de les salines ja desaparegudes, o dels antics camins per on baixaven els ramats, traçats pels lligallos, institució medieval que a més regulava els usos i costums entre els pastors i les parades públiques de bestiar. La pastura de bous i ovelles que, al principi, caracteritzava el delta de l’Ebre passa després a un segon terme.

Un moment clau, malauradament fracassat, és el 1770-1780, quan Carlos III pretén amb el canal de navegació i els plànols de «Nova Població» fer de la petita Ràpita un nou nucli portuari de creixement anomenat Sant Carles de la Ràpita.

Però el gran canvi històric que propulsa el creixement demogràfic del delta de l’Ebre es produeix quan s’inicia el reg de les terres ermes intentant transformar-les en camps d’arròs, malgrat la por als mosquits i el paludisme ( «la passa»), les catastròfiques riuades i altres penalitats. Amb l’obertura dels canals, seguida de fortes brots de paludisme, fins a 1918 van morir unes 3.000 persones.

Pel que fa a períodes, per tant, la divisòria també és molt clara: abans i després dels canals de reg. Això vol dir en 1860 per l’hemidelta dret i el 1912 per l’hemidelta esquerre, en el qual els primers canals donen pas a una expansió de terres de conreu, seguit d’un manifest creixement demogràfic a tot el Delta: els 5.278 habitants en 1857 es passa als 20.013 el 1930!

Abans dels canals, una economia primària i extractiva, basada en l’aprofitament dels recursos naturals -pesca, caça, recol·lecció, salines … -; després dels canals, un intens aprofitament agrícola amb reminiscències del període anterior.

Aquesta barreja aïllada d’activitats -pastors, caçadors, pescadors, agricultors o navegants- dutes combinadament a terme per gent vinguda de tot explica el caràcter diferenciat, heterogeni i obert de la gent del delta de l’Ebre. Explica també molts aspectes culturals, de parla, indumentària, dansa o menjars elaborats en una síntesi autòctona i alhora forastera. Els 250 noms locals per als ocells -una de les nomenclatures locals més riques del món- són un bon exemple.

Cal advertir, però, que l’aprofitament del delta de l’Ebre no ha estat equitatiu. La marcada diferència entre grans propietats i les innombrables petites explotacions familiars que han perdurat fins avui -el 60% de les més de 3.000 explotacions arrosseres actuals no superen les 4 ha- ve de molt lluny. Ja des del 1719 amb les primeres concessions reals de latifundis per collir la barrella, juntament amb les precipitades desamortitzacions del segle XIX, que subhastaven els «prats erms», i les posteriors vendes fàcils als escassos adinerats són les principals causes de la desigual privatització els terrenys estatals, menyspreats abans dels canals. Això provoca una marcada diferència en l’estructura de la propietat: una immensa massa de bracers que amb el seu esforç van redimir la Ribera, i van anar comprant poquet a poquet un tros d’arrossar, on van edificar la casa -així s ‘explica també el perquè de la població dispersables, als amos que posseïen les terres i vivien més lluny. No obstant això, la gent del delta de l’Ebre sempre s’han sentit orgullosos del seu esforç i dels resultats que ara tots admirem: els il·limitats camps d’arròs.


Font: Parc natural del delta de l’Ebre

Amb 21.000 ha de cultiu, prop del 65% de la superfície del delta de l’Ebre l’arrossar és l’ambient que domina la fisonomia del Delta i representa un ecosistema de gran importància, ja que la necessitat d’estar inundat de manera permanent durant tot el procés productiu fa que actuï com un aiguamoll temporal. Aquesta presència d’aigua dolça afavoreix que els arrossars estiguin poblats per milers d’organismes (algues, crustacis, insectes…), que es converteixen en un recurs alimentari per a la subsistència d’una part molt important de l’avifauna, sobretot dels ardèids, els làrids i els anàtids.

El cicle de l’arròs s’inicia al novembre, quan després de la collita es tanca el pas de l’aigua i comença la dessecació dels camps. A l’hivern, milers d’ànecs, limícoles, fotges, ardèids i gavines hi arriben per alimentar-se. A l’abril, els camps s’inunden fins que la plana sembla un immens mirall, on tornen les aus migratòries, els peixos i els amfibis; és el moment de sembrar els camps. Al juny, els arrossars ja han crescut i estan verds. A l’agost, l’època de cria ja ha passat, els polls i els adults s’hi refugien de la calor, sota les espigues daurades. Al setembre en comença la collita, mentre les aus estivals se’n van i arriben les hivernants.

Ateses les característiques salines de bona part dels sòls, aquest conreu necessita unes condicions d’inundació amb aigua dolça al llarg del període de creixement de la planta (abril-setembre). La inundació s’assegura mitjançant una xarxa d’irrigació jerarquitzada i força complexa. L’aigua és captada a l’assut de Xerta (a uns 60 km de la desembocadura) i es transporta per gravetat a través de dos canals, un a cada banda del riu (el canal de la Dreta i el canal de l’Esquerra). Un cop assoleixen el delta, es comencen a ramificar successivament, formant una xarxa de tipus capil·lar, fins que arriben a les parcel·les de conreu.

Cada unitat bàsica de cultiu (el quadro) té generalment una forma quadrangular i està separada de la resta de parcel·les per un marge sobrepujat de terra, anomenat cordó. L’entrada de l’aigua té lloc per un punt, anomenat bocana, i surt per l’extrem oposat de la parcel·la. L’aigua circula permanentment durant el període de creixement de la planta conreada i és recollida mitjançant una xarxa de drenatge anàloga a la d’irrigació. Els desguassos resultants finals vessen les aigües, normalment per gravetat, a les badies o a mar obert i, en alguns casos, a les llacunes. En els darrers decennis, s’ha construït un sistema de bombes que forcen el drenatge en alguns períodes de l’any.

L’aigua abocada pels drenatges dels arrossars té efectes importants sobre altres sistemes aquàtics com, per exemple, les llacunes litorals (inversió del cicle hidrològic, minva de la salinitat, etc.) i les badies (motor de la circulació estuarina, entrada de nutrients, etc.). D’altra banda, els drenatges agrícoles tenen també una notable incidència sobre el flux d’aigua a les zones d’ullals, ja que intercepten part de la descàrrega d’aigua dolça subterrània. Actualment, aquest efecte s’allarga més enllà del període d’inundació dels arrossars (de desembre a abril), atès que, sovint, les bombes dels trams finals dels drenatges continuen en funcionament durant els mesos hivernals.

Juntament amb la planta de l’arròs creixen altres vegetals que el pagès local anomena males herbes, les quals, igual que l’arròs, tenen un origen tropical de procedència sia africana, asiàtica o afroasiàtica. Les més comunes són la xufa (Cyperus longus), el mill (Echinochloa crus-galli), la presseguera (Ammannia coccinea) i la llengua d’oca (Potamogetum nodosus).

En termes ecològics, els arrossars es poden definir com a aiguamolls temporals i soms, i amb unes característiques fisicoquímiques i una dinàmica temporal fortament influenciades per les activitats humanes. L’home és el principal element regulador del sistema i ho fa amb la finalitat d’afavorir la producció de l’espècie conreada. La regulació es realitza a través d’intervencions directes de diferent caràcter (treballs mecànics sobre el sediment; aportacions d’aigua, nutrients i fitocides; etc.).

En definitiva, el cultiu de l’arròs, a banda de permetre la conservació de l’ecosistema i l’equilibri de l’ornitofauna del Delta, fa una funció importantíssima de control i reducció de l’índex de salinitat del sòl i, evidentment, la seva continuïtat és bàsica i vital per al manteniment de la gent del Delta.


Font: Parc natural del delta de l’Ebre

El riu Ebre és l’eix principal al voltant del qual gira tota la vida del Delta. En els trenta últims quilòmetres del seu curs, l’Ebre recorre la plana deltaica fins a arribar a la desembocadura, on es produeix la barreja entre l’aigua dolça continental i l’aigua salada marina. Aquest fenomen determina que en aquest últim tram fluvial es produeixi una gradació de la salinitat, que provoca la variació d’espècies diferents que s’adapten a les aigües típicament continentals, d’intercanvi o pròpiament marines. Aquest fenomen s’esdevé també en altres punts del Delta, com ara les llacunes i els desguassos.

L’ecosistema fluvial comprèn dos ambients molt diferenciats: l’ambient ripari, representat pel bosc de ribera, i l’ambient aquàtic fluvial. La distribució del bosc de ribera es defineix per la influència de la salinitat. A la zona més continental, d’aigües més dolces, creixen principalment àlbers, oms, verns, freixes, salzes, pollancres i vimeneres. En canvi, a la part on la influència marina es manifesta obertament, el bosc s’empobreix i és substituït per baladres i tamarits. Aquest ambient, però, ha estat transformat gairebé totalment per cultius d’horta i actualment només en trobem vestigis a l’illa de Gràcia, l’illa de Buda i, sobretot, a l’illa de Sapinya.

L’ecosistema aquàtic és un ambient molt ric que conserva denses poblacions de fitoplàncton, invertebrats i cloïsses, com ara la Margaritifera auricularia, única població que encara queda al món. A més, al riu hi conviuen diverses espècies de peixos autòctons, com ara l’anguila, el barb, la carpa i la llissa, i altres introduïts per l’home, com ara el silur i la gambúsia. L’ambient fluvial, igual que l’extensa xarxa de reg que transporta l’aigua dolça per tot el Delta, constitueix un ambient favorable per als amfibis, les serps i les tortugues aquàtiques, entre altres, que hi troben llocs d’alimentació i refugi.

El principal element de la xarxa fluvial és, òbviament, el riu Ebre. Es tracta d’un riu de caràcter marcadament mediterrani, amb un cabal molt irregular, tant pel que fa a les variacions mensuals com les anuals. El cabal mitjà d’aquest riu, però, ha anat disminuint en les darreres dècades per efecte d’un augment del consum d’aigua a tota la conca. El cabal mitjà anual a Tortosa durant el període 1912-2001 ha estat d’uns 12.729 hm3 any–1 i l’interval de variació ha oscil·lat entre 4.284 i 28.692 hm3 any–1. Al llarg del tram deltaic, l’Ebre es comporta hidrològicament com un estuari, ja que en el fons de la llera del riu, des de Tortosa fins a la desembocadura, presenta una elevació inferior al nivell mitjà del mar. Per aquest motiu, en absència de descàrrega fluvial, l’aigua marina penetraria a través de la llera del riu fins a aquesta població.

Actualment, el riu Ebre presenta tres desembocadures: la gola de Migjorn (només excepcionalment oberta en períodes de forts cabals), la gola de Llevant (obstruïda artificialment) i la gola de Sorrapa.


Font: Parc natural del delta de l’Ebre

Situat a la zona de rere duna, al límit amb la platja, el salobrar o sosar és un ambient que està sota la influència directa del mar. Els sòls argillosos-llimosos que ocupa són sovint inundats i, per tant, el grau de salinitat és molt elevat. En aquest ambient creixen les plantes halòfiles, que tenen dues estratègies d’adaptació: d’una banda, les que acumulen sals i aigua als seus teixits, com ara les salicòrnies, i de l’altra, les que excreten activament la sal, com ara els limòniums. Aquests ambients presenten un dels grups de vegetació més amenaçats a Europa, per la qual cosa el delta de l’Ebre està considerat d’importància internacional per a la conservació d’aquest tipus d’hàbitats. Aquí perviuen algunes plantes de gran interès, com ara la cirialera vera, el limònium, el limoniastre i la sosa de flor, que només creix a l’hemidelta sud.

Els sosars són, a més, el lloc de cria d’espècies d’interès com ara el corriol camanegre, la perdiu de mar i el xatrac menut, i són el lloc d’alimentació per als limícoles i diversos grups d’aus marines.

A les zones properes al mar les terres queden molts cops inundades durant mesos. Amb l’evaporació, puja la concentració salina del sòl fins que s’hi formen els cristalls a la superfície i es produeix de manera natural la sal.

Actualment, l’única salina del Delta productiva comercialment és la de la Trinitat, a la punta de la Banya, amb una producció anual de 50.000 t. Les salines són l’hàbitat de microorganismes, com ara petits cucs i crustacis, que alimenten espècies tan valuoses com ara el flamenc, el bec d’alena i l’ànec blanc.


Font: Parc natural del delta de l’Ebre

Els ullals són afloraments d’aigua dolça que apareixen a les zones de torberes i que inunden zones més o menys extenses anomenades marjals. Aquestes surgències s’originen a partir de les aigües de la pluja, que s’infiltren a través de les roques permeables de naturalesa càrstica i fissurada de les muntanyes dels Ports, Montsià i Boix-Cardó. De fet, les àrees d’ullals corresponen a les zones de descàrrega de l’aqüífer que s’estén entre aquestes serres i el delta de l’Ebre. En xocar amb els sediments impermeables, el flux d’aigua subterrània emergeix a la superfície i es formen unes bassetes circulars, que suggereixen la forma d’un ull, d’on prové el nom d’ullals.

Per aquesta raó, els ullals es localitzen principalment a la zona de contacte entre els materials plioquaternaris i els holocènics deltaics, és a dir, al llarg del marge intern del delta de l’Ebre, des d’Amposta fins a Sant Carles de la Ràpita i des d’Amposta fins a l’Ampolla. Això no obstant, alguns d’aquests punts se situen en la mateixa llera del riu (peixeres) o, fins i tot, en el fons del mar o en la mateixa línia litoral.

Al Delta, els ullals es formen a partir de les pluges de la serra del Montsià i dels Ports. Tenen una fondària que oscil·la entre els 2,5 i els 6 m, i un diàmetre que va dels 5 als 55 m. En alguns casos es produeix una fusió de diferents cubetes i aleshores l’ullal resultant presenta forma de vuit o té un contorn irregular. Les cubetes estan excavades en un mantell de torba que, a la zona dels ullals de Baltasar, assoleix una potència màxima de 7 m. El perfil batimètric de cada cubeta sol tenir forma d’embut amb unes parets gairebé verticals. En el punt central i més profund de cada cubeta se sol localitzar la zona d’alimentació de l’ullal. L’aigua que flueix per l’ullal és drenada en superfície, mitjançant un canal de drenatge sovint artificial, o bé subterràniament per difusió a través dels materials torbosos.

Quant a la flora i la fauna, presenten diferències notables amb la resta de la plana deltaica. Les espècies que s’adapten a aquest microhàbitat necessiten les condicions de les aigües dolces i cristal·lines i la seva temperatura constant durant tot l’any, que és de 17-18 °C. La seva flora és molt peculiar, amb la sorprenent nimfea blanca i la utriculària, única planta insectívora del Delta. Els ullals són, a més, l’hàbitat de diverses espècies de peixos, entre les quals destaquen la rabosa, el fartet i el samaruc, espècies endèmiques de la península Ibèrica, que estan en perill d’extinció.

A l’interior de la plana deltaica han estat identificades tres zones principals de surgències, les quals coincideixen amb les àrees torboses de més potència: ullals de Baltasar i de Panxa, ullals dels Erms de Vilacoto i ullals de l’Aldea. De tots, actualment només són funcionals els ullals de Baltasar i els de Panxa. Als Erms de Vilacoto, dins del terme municipal de Sant Carles de la Ràpita, solament hi resten dos ullals importants: el de Mal Morta i el del Tronc. Probablement, van deixar de ser funcionals a mitjan segle XIX, arran de la construcció dels canals de drenatge agrícoles durant la fase d’expansió del conreu de l’arròs. La pràctica totalitat dels ullals de l’Aldea han desaparegut, ja que van ser obturats artificialment. Avui dia, només hi ha constància del flux subterrani gràcies a l’aigua que recull el desguàs de la Sèquia Sanitària durant l’hivern, fora del període de conreu de l’arròs.

La fertilitat de les terres de torba que envolten els ullals n’ha condicionat l’aprofitament per a l’agricultura, la qual cosa dificulta la seva conservació.


Font: Parc natural del delta de l’Ebre

La diversitat d’hàbitats i el clima humit i temperat propicien l’aparició de molts invertebrats. Les sangoneres eren tant abundants que en els arrossars calia portar les cames ben cobertes i se n’exportaven a llocs ben allunyats centenars de milers cada any.

Han desaparegut algunes espècies com la cutimanya al Delta , i en canvi es troba en expansió el cranc de riu americà i el temible caragol poma.

Els mosquits, els insectes més coneguts i característics, han portat ja des del 1917 a emprendre una lluita sistemàtica contra el paludisme, endèmic al sector. Dels lepidòpters n’hi ha infinitat d’espècies que ataquen els conreus, algunes interessants des del punt de vista zoogeogràfic, com el Chilo. Als arrossars hi ha nombroses espècies de petits i interessants crustacis, com Apus cangriformis.

Amb una base de fauna entomològica tan extensa, els predadors hi són ben representats: aranèids com l’argiope dels sorrals o nombrosos odonats com els cavalls de bruixa o rodadits i toreros. Als vespres d’estiu, nuvolades d’efímeres (Polymitarcis virgo) es precipiten als punts de llum.

Els coleòpters tenen també una nombrosa representació i el seu paper en els diferents ecosistemes resulta bàsic: els iaios (Hydrophilus) dels arrossars i les seves agressives larves i miquels, el gènere Pimelia dels sorrals, així com Scarabeus, Anoxia, Amphi , Elenophorus, etc.

Quant a l’herpetofauna, destaquem primer les nombroses serps d’aigua. Les tortugues són en canvi poc freqüents i les granotetes estan quasi extingides; només la granota (Rana perezi) aguanta una població elevada. Entre els gripaus hi ha el comú i el d’esperons. El discoglós es troba aïlladament per tot el Delta. Les sargantanes es troben arreu,  els tritons són escassos i els dragonets es troben a les edificacions.

L’avifauna del Delta és la més característica i la seva importància quantitativa i qualitativa ultrapassa de molt l’interès local i té una màxima importància internacional. Per això, en diverses convencions, el delta de l’Ebre apareix com a zona de màxim interès, per les colònies de cria, anàtids, limícoles i ocells marins i pel pas d’ocells migratoris hivernants, inclosa sempre dins la categoria A, de prioritat de protecció urgent.

Aquest fet es fa especialment evident a la tardor, els mesos d’octubre i novembre, quan ja recollit l’arròs, els camps resten encara enaiguats i són colonitzats per milers i milers d’ocells aquàtics que passen en migració o inicien la seva hivernada. En el cas concret dels ànecs, en els mesos de novembre de 1980 i 1981 se’n comptaren més 75.000 exemplars , a més d’unes 16.000 fotges. La situació normal a la tardor és una mitjana de 53.000 ànecs i 13.000 fotges, i a l’hivern de 26.000 ànecs i 5.000 fotges. Aquestes xifres representen més del 90% dels ànecs de Catalunya a l’hivern i un 10% dels hivernants a la Península ibèrica.

Espècies de molt interès són entre d’altres, el cullerot i l’ànec xiulador o piulador , encara que el gruix dels estols sigui format pels colls verds o àdenes . També té interès anomenar l’ànec blanc , l’ànec griset , el xarxet comú , i el morell de cap-roig.

Dins d’altres grups d’ocells és interessant de mencionar l’arpella , el mussol emigrant, el bitó comú , el martinet menut , el martinet de nit, el martinet ros, l’esplugabous, el martinet blanc , el bernat pescaire, l’agró roig , el flamenc, el cabussó emplomallat, el rascló , la picardona, la fotja vulgar, la garsa de mar, el cames-llargues, el bec d’alena, la perdiu de mar, la gavina blanca, la gavina corsa, entre molts altres.

El nombre d’exemplars d’ocells varia entre els 50.000 i els 100.000 distribuïts en unes 330 espècies que representen el 60% de les espècies d’Europa, i amb una nomenclatura local que inclou uns 250 noms i la converteix en una de les més riques del món.
Els peixos són abundants per l’important paper que l’aigua juga al Delta i pels distints graus de la seva salinitat, que va des de nivells insignificants als ullals fins a la mar, passant pels aiguabarreigs del riu amb aquesta. Els esturions i les llamprees han minvat dràsticament, igual com es sabogues. Per contra, han aparegut espècies noves com la perca americana, el lluç de riu, el peix gat i el silur. A part d’aquestes espècies, més aviat escasses, n’hi ha d’altres ben abundoses: mugílids, ciprínids, serrànids, etc. dels quals es pesquen centenars de tones cada any. Les anguiles han constituït una pesca tradicional (30 a 50 tones anuals i més de 5 t d’angules). Les espècies marines de moixarres, corballs, reigs i molls han donat també justa fama al litoral deltaic.

Quant als mamífers, la intensa humanització del Delta fa que la presència de grans mamífers sigui esporàdica (cas dels senglars i els toixons), però consta la presència en temps passats de cérvols i cabirols. Actualment, queden alguns conills boscans i es crien guineus, i queden pocs exemplars de llúdries, eriçons i mosteles. Són molt freqüents les rates d’aigua, els ratolins i els furanys. El poblament de rates pinyades, abans extraordinàriament nombroses, ha minvat molt.


Font: Parc natural del delta de l’Ebre

El poblament vegetal del delta de l’Ebre, per les seves peculiars característiques, és únic a les terres catalanes, no tant  pel seu potencial quantitatiu (els darrers catàlegs donen més de 700 espècies), com per la raresa de les seves comunitats vegetals.

Els salobrars o sosars, amb plantes molt adaptades a la sal que es concentra als seus teixits la qual cosa els permet de mantenir una elevada pressió osmòtica per evitar la dessecació, es troben, sobretot, als punts de contacte del Delta amb el mar, a causa de la salinització produïda per l’acció directa de la mar i la salinitat de la capa freàtica.

En aquests salobrars apareixen sovint dunes, anomenades tores i muntells, més o menys fixades per la vegetació. En una primera etapa s’hi troba el borró, utilitzada per construir els sostres de les barraques, i la lletera marina , després es va diversificant el poblament, amb un primer anell de Sporolobus arenarius, per dalt els lliris de mar i a les zones més elevades i madures, Ononis natrix, Thymelaea hirsuta, Saccharum ravennae, i, a la zona deltaica septentrional, apareix, a la darrera etapa, la rara Limoniastrum monopetalum.

Els canyissars es troben en bona part de la superfície deltaica, on hi ha una capa freàtica molt elevada sovint coberta per l’aigua, amb plantes molt característiques: el senill i la canya vana, acompanyats per algunes corretjoles. Als llocs amb aigua més profunda i estable apareixen les sisques bordes, bovesi sisques . Aquestes dues darreres plantes han estat objecte d’explotació (per fabricar seients de cadires, estores, cistells, etc.)

A l’interior de les masses d’aigua dels estanys hi ha macròfits directament relacionats amb la riquesa ornitològica i piscícola d’aquests hàbitats.

Els boscs de ribera, única comunitat forestal deltaica, apareixen a les vores de l’Ebre, on el terreny és més enlairat, i la presència de l’aigua constant. L’albereda ocupa els llocs més alts i a les parts més baixes apareix el salzerar , però sovintegen els verns, els freixes, els oms, les vimeneres (o vimeteres) i altres arbres de caràcter subespontani , com els pollancres, els eucaliptus, les robínies, els plàtans i espècies d’interès com el lligabosc de riu. A la banda d’influència més marina, el bosc es va empobrint fins que només queden els tamarius.

Als ullals s’hi fan nenúfars com la nimfea blanca , llengües d’oca, les quals creen greus problemes a l’agricultura per tal com envaeixen els canals i fins els mateixos arrossars.

De fet, els arrossars es comporten com a petites basses bona part de l’any, i a més de les plantes esmentades, hi trobem la bova, el llaponet d’ànec, la utriculària i altres que han estat considerats els vegetals adventicis més notables d’aquesta flora: la presseguera , l’aufàbiga  i l’aufabigueta.


Font: Parc natural del delta de l’Ebre

Les llacunes litorals, localment anomenades basses, són extensions d’aigua salabrosa situades a les depressions de les àrees sedimentàries costaneres, connectades directament amb el mar i envoltades pels arrossars, circumstàncies que determinen la seva delimitació de la frontera entre el medi marí i el medi aquàtic continental. Aquestes llacunes de naturalesa salina, el seu procés de formació està lligat principalment a l’alt dinamisme litoral i fluvial que reben durant el cicle productiu de l’arròs, de març o octubre, grans aportacions d’aigua dolça, la qual cosa provoca oscil·lacions en el nivell de salinitat. Aquesta variació de nivells i de profunditat, que normalment és de 40 a 100 cm, fa que els vegetals que ocupen aquests ecosistemes siguin diversos segons les seves preferències aquàtiques. D’aquesta manera, trobem els helòfits, que poblen els marges d’aquest ambient, i els hidròfits, que són els vegetals que creixen completament submergits en l’aigua. A les zones més profundes es formen praderies de macròfits, plantes que reben el nom local de llapons i que, juntament amb els organismes microscòpics que s’hi desenvolupen, són l’aliment de molts peixos i ocells.

Les llacunes que són paral·leles a la línia de costa s’originen normalment a partir d’una badia, en la qual l’intercanvi d’aigua amb el mar va quedant progressivament restringit pel creixement d’una o més barres sorrenques. En canvi, altres llacunes es disposen perpendicularment a la costa i, sovint, s’han format a partir d’una desembocadura o d’un canal mareal que han perdut funcionalitat.

Des de mitjan segle XIX, lligat a l’expansió del conreu de l’arròs, la major part de les llacunes del delta de l’Ebre han patit una disminució de la seva superfície, i en alguns casos la desaparició. Les necessitats hídriques d’aquest conreu han fet que s’inverteixi el cicle hidrològic natural de les llacunes; d’aquesta manera, l’estació dolça, que correspon de manera natural al període entre la tardor i la primavera, s’estén ara al llarg del període d’inundació dels arrossars, i l’estació més salabrosa, durant la resta de l’any. Per la mateixa causa, s’ha produït una disminució de la salinitat mitjana anual, un augment de la concentració de nutrients i una minva de la transparència de l’aigua. Totes aquestes alteracions han conduït a una notable reducció de l’extensió dels macròfits a les llacunes litorals, especialment greu en aquelles que rebien grans volums d’aigua del drenatge dels arrossars.

Les basses són un gran aparador durant tot l’any de l’ornitofauna del Delta. A l’hivern, grans concentracions d’anàtids, fotges, corbs marins i flamencs es complementen a la primavera i a l’estiu amb les colònies de cria d’ardèids i fumarells.

La llacuna és un dels ambients amb més variabilitat ictiològica per la relació que s’estableix amb els canvis de les condicions fisicoquímiques de les seves aigües. Espècies com ara llisses, llobarros, orades, anguiles, llenguados i carpes poblen la bassa i són capturades pels pescadors de la Confraria de Sant Pere, que té la concessió de la pesca a les llacunes des del mes d’octubre fins al març.


Font: Parc Natural del delta de l’Ebre

Al Delta, el litoral està format per dos ambients marins diferenciats: d’una banda, el Mediterrani es projecta en un mar obert, i de l’altra, dues penínsules de sorra van tancant el mar, formant dues badies, la del Fangar i la dels Alfacs.

Les aigües de la costa, exposades a una gran renovació, són riques en nutrients, que alimenten la gran concentració d’algues planctòniques que constitueixen la base de la cadena tròfica marina, formada per una gran varietat de grups zoològics.

A l’interior de les badies les aigües són més tranquiles i estancades. La profunditat varia d’1 a 8 m i el fons està cobert d’extenses praderies d’alguer. Aquestes condicions favorables són aprofitades tant pels ocells marins que hi troben aliment com per l’home, que, a banda d’explotar els recursos directament, instal·la plataformes de cultius marins, principalment musclos.

Els hàbitats marins del Delta de l’Ebre són les badies dels Alfacs i del Fangar, les quals s’han format per l’aïllament parcial d’un cos d’aigua marina per una fletxa litoral.

Les badies consten d’una ampla plataforma soma, d’uns 0-1,5 m de profunditat, que voreja tot el marge extern de la badia. Aquesta plataforma enllaça cap al centre de la badia amb un talús de pendent considerable, el qual assoleix progressivament el fons més profund de la cubeta (aproximadament uns 4 m a la badia del Fangar i uns 6 m a la dels Alfacs).

En l’aspecte oceanogràfic, les badies són cossos d’aigua costanera parcialment tancats, però amb connexions lliures amb el mar. L’aigua d’aquest medi té un origen principalment marí, encara que sempre es troba diluïda per les entrades d’aigua dolça d’origen continental. En condicions normals d’escàs hidrodinamisme, es produeix una estratificació ben marcada de tipus halí i tèrmic. L’aigua marina, d’una salinitat del 37-38‰, es localitza a la part més profunda de la cubeta. Per sobre d’aquesta capa, tendeix a surar una massa d’aigua salabrosa de densitat més baixa.

L’entrada més important d’aigua marina es realitza a través de les goles, si bé els forts temporals de llevant poden provocar unes notables entrades en sobrepassar les fletxes litorals. Les aportacions d’aigua dolça tenen un origen més variable: precipitacions, descàrrega d’aqüífers, etc. Així i tot, el volum més important prové del vessament de l’aigua del drenatge dels arrossars a través d’alguns canals localitzats a les vores de les badies.

Badia dels Alfacs

La punta de la Banya i el Trabucador, àrees que delimiten externament la badia dels Alfacs, es van formar com a fruit de l’erosió i la redistribució dels sediments del lòbul deltaic meridional i ja apareixen clarament delimitats en els mapes del segle XVI. Actualment la badia té unes 5.894 ha de superfície, una profunditat mitjana de 4 m i una màxima de 6 m, i un volum aproximat de 200 milions de m3 d’aigua.

Cal destacar la importància ecològica dels alguers de fanerògames marines (Zostera noltiiCymodocea nodosa i Ruppia cirrhosa) presents a les badies

Badia del Fangar

La badia del Fangar, delimitada externament per la punta del Fangar, s’origina a partir del segle XVIII, moment en què el lòbul septentrional ja no era funcional i era remodelat pels agents marins. Actualment, té unes 952 ha de superfície, una profunditat mitjana de 2 m i una màxima de 4 m, i un volum al voltant dels 16 milions de m3 d’aigua.


Font: Parc natural Delta de l’Ebre

Quan els sediments transportats pel riu entren en contacte amb el mar, van perdent força i l’onatge marí s’encarrega de dipositar-los i redistribuir-los al llarg del litoral, formant la platja. Al Delta hi trobem extenses platges sorrenques, on s’ha originat el paisatge dunar més extens de Catalunya, que sens dubte s’ha convertit en l’ambient que aporta més importància internacional al Parc pel seu excepcional estat de conservació. Les dunes depenen de la seva proximitat al mar i de la influència dels vents, que transporten els sediments de les platges terra endins formant petits promontoris de sorra. Aquest efecte i aquest dinamisme fan impossible l’arrelament de qualsevol tipus de vegetació i donen lloc a les dunes mòbils.

Més lluny d’aquesta influència, les dunes són més estables i apareixen unes comunitats vegetals, anomenades psamòfiles, que s’han d’adaptar a les dures condicions de vida que imposen les particularitats físiques del substrat: una certa mobilitat del sòl, una alta permeabilitat i un elevat índex de reflexió solar. Aquestes plantes, com ara el jull de platja, el borró i el lliri de mar, creixen sobre les dunes més elevades. A la rereduna s’hi forma una esplèndida comunitat vegetal, que a la primavera i a l’estiu presenta flors d’una extraordinària bellesa, com ara l’ungla de gat i el limoniastre.

La fauna de les dunes és molt variada amb la presència d’alguns coleòpters de gran mida, així com d’alguns rèptils, com ara la sargantana cua-roja i la sargantana cuallarga. Les platges i les dunes acullen grans concentracions de xatracs, gavines i limícoles, que utilitzen aquests espais per fer els seus nius i per alimentar-se tant a l’interior del mar com a la zona de trencada de les ones.


Font: Parc Natural delta de l’Ebre

PUNT DE TROBADA

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Back To TopBack To Top