L’ERM (I)
La paraula erm designa un terreny no cultivat. El Delta de l’Ebre, abans de la construcció dels canals, era tot erm, excepte les salines, les basses, i les vores del riu.
La transformació en arrossars
Tota la resta pràcticament eren erms, on pasturaven els ramats de bestiar i es recollien sosa, regalèssia, i sangoneres. Amb l’arribada de l’aigua dels canals, aquests erms es van anar transformant en arrossars, primer els de la vora dels canals i del riu, i desprès, poc a poc, es van anar fent canals secundaris, canalets, tubs, i tubets, fent arribar l’aigua i construint carreteres a totes les zones amb condicions favorables per a ser cultivades.
Quan es va produir la insurrecció militar que va derivar en guerra civil, els erms que quedaven eren els senillars de les vores de les basses i els sosars, a vegades amb dunes, de la vora del mar; les zones més complicades per a cultivar.
Acabada la guerra, el blat, l’oli i l’arròs van ser los recursos més importants per apagar la gana de la gent de les capitals i les grans ciutats. Durant els tres anys que va durar aquell lamentable conflicte, totes les reserves de menjar es van esgotar, i els camps van quedar semiabandonats , en ser reclutats la major part dels homes útils a la força per un o altre bàndol.
A més d’aquesta crida a files, els esforços de la gent de reraguarda, tant els feixistes com els rojos, els van encaminar preferentment a fabricar bombes i material de matar o destruir, desatenent el sembrat i cultiu dels camps. Durant la guerra només es pensava en collir, no en sembrar (com ara).
Acabada la guerra civil espanyola va esclatar la 2a Guerra Mundial, quedant España completament aïllada i amb els camps semiabandonats. Llavors la producció de menjar va ser prioritat absoluta, i el cultiu de l’arròs, un producte bàsic per excel·lència, va passar al primer plano de les prioritats nacionals.
L’estraperlo
Davant les grans mancances alimentàries que hi havia, el govern va implantar el racionament de l’arròs i altres productes. Va fer una llei que obligava als arrossers a entregar tota la collita al “Sindicat”, la qual la pagaven al preu que l’Estat creia convenient (si ho mirem proporcionalment, molt millor que ara). També feien entregar gratis o a un preu molt baix al mateix“Sindicat”, una quantitat d’arròs per jornal anomenada “cupo” (que si es mira també proporcionalment era molt més barat que els impostos actuals).
El racionament va començar el 14 de maig de 1939. A cada persona li tocaven 200 gr. d’arròs cada 15 dies al preu de 4,50 pessetes el quilo. (a 90 cèntims de pesseta, la ració). Si es volia fer una paella o un arròs bullit s’havia de recórrer a l’estraperlo. El racionament va durar exactament 13 anys, 1 mes i 1 dia. Durant tot aquest temps, per a la gent decidida del Delta (i de fora del Delta), l’estraperlo d’arròs va ser una font d’ingressos important.
Aquesta falta de menjar va fer que el cultiu de l’arròs, malgrat el cupo i que la venta no era lliure, si es treballava com calia, fos rentable. Llavors, la gent i el ”Instituto Nacional de Colonización” van posar els ulls sobre els erms que encara quedaven per cultivar.
Villafranco del Delta (Poble Nou)
Una zona important d’erms estava entre la bassa de l’Encanyissada i la badia dels Alfacs, lluny de tots los pobles i molt mal comunicada (encara ho està ara). La solució va ser construir allà un poble de colonització amb el nom oficial de:Villafranco del Delta del Ebro, rebatejat popularment com a Poble Nou a seques. Una vegada construït el poble, van repartir les cases i parcel·les d’erm entre les famílies nombroses que ho havien sol·licitat, sempre i quan no haguessin fet gens la guitza als feixistes o als seus amics. Previ compromís de tornar, poc a poc i en baixos interessos, el valor de la casa i la terra
Les altres zones d’erms eren propietat de grans finques, les quals van aprofitar aquella oportunitat per localitzar “colonos” disposats a desermar terres conflictives, només a canvi de no cobrar-los “l’arriendo” els dos o tres primers anys.
Mon pare i mon oncle, Juan de la Casilla, van ser uns dels “colonos” que van emprendre l’aventura de posar en cultiu una petita part d’aquests últims i problemàtics erms. En el proper capítol parlarem del “nostre erm”.
Vocabulari de boca
Recollir sosa: De la pasta de soses feien sabó i vidre i va ser, darrera de les salines, un dels recursos importants del Delta, i motiu de baralles entre els espavilats amics del rei o amics de l’Ajuntament de Tortosa per aconseguir terres al Delta i poder explotar el negoci de la sosa.
Recollir regalèssia: Les vores del riu estaven plenes d’aquesta planta, la qual s’utilitzava per fer productes medicinals
Recollir sangoneres: Les sangoneres fins no fa molt van ser la solució per a moltes malalties. El Delta de l’Ebre va ser un dels llocs on venien els laboratoris i metges a proveir-se. Ara es cura tot amb pastilles, però es cura una cosa i es desarregla l’estómac, o el fetge o ves a saber…
Canals secundaris: Eren canals que derivaven del canal principal,
Canalets: Eren unes conduccions d’aigua també importants que derivaven del canal principal però més menuts que els canals secundaris
Tubos: Eren conduccions d’inferior importància als canalets, podien sortir dels canals o dels canalets.
Tubets: Eren les conduccions que derivaven l’aigua dels tubs i canalets als arrossars.
Senillar: Superfície plena de senill, normalment a les vores de bassa
Senill: Canyís (Pragmites Australis)
Sosars: Terrenys salnitrosos on surten soses
Crida a files: Reclutament obligatori per anar a la guerra. Qui no es presentava, si l’atrapaven, era afusellat.
Reraguarda: Par de darrera d’un front de guerra
Sindicat: Organisme que controlava la producció d’arròs.
Cupo: Part d’arròs per jornal que havien d’entregar els pagesos obligatòriament a l’Estat.
Instituto Nacional de Colonización: Organisme creat a l’octubre de 1939 amb l’objectiu d’incrementar les terres de cultiu. Va realitzar molts projectes de parcel·lació i construcció de pobles nous. L’únic que es va fer a Catalunya va ser el Poble Nou. D’aquests tipus de pobles n’he pogut localitzat 90, tres d’ells també amb el nom de Villafranco. Villafranco del Guadalquivir a Sevilla, Villafranco de Guadalhorce a Màlaga, i Villafranco del Guadiana a Badajoz.
Colonos: Pagesos que treballaven terres que eren propietat d’un altre.
Arriendo: Quantitat de Kg. d’arròs per jornal, que els colonos pagaven a l’amo de la terra. Frases de l’època: (pago 150 kg. d’arriendo) (m’han pujat l’arriendo), la frase que no es va sentir mai (m’han tret l’arriendo), frase dramàtica deguda a la mecanització del cultiu (m’han tret la terra)
L’erm (II)
A la dècada dels 50 li van oferir a mon pare la possibilitat de treure una part d’uns erms que hi havia a la zona del Matà, a la vora de la bassa de la Platjola, entre la finca dels Valencians i la bassa.
Una zona plena de senillars
Era una zona fonda, plena de senillars, que pertanyia a la finca de la Comandanta; uns senillars que durant l’estiu estaven semi inundats per l’aigua que portaven els desguassos dels Valencians i de la Partició.
Una vegada pactades les condicions de l’arrendament, es va iniciar l’aventura de posar en cultiu una part d’aquells senillars. Primer que res s’havia de fer arribar aigua del canal i alguna carretera. Eren serveis imprescindibles per poder cultivar arròs, l’aigua de reg i poder arribar en carro per fer els treballs i treure la collita.
Els treballs per poder portar l’aigua
Per portar l’aigua es va allargar el final de la sèquia que plegava a ma d’avall de l’última casilla del canal. La prolongació es va fer amb pala i aixada, entremig de la partició de la terra que portava Voret de la Vadora, i les que portaven Ramon del Potrito i Figues Seques. L’inconvenient principal d’aquesta conducció d’aigua era que havia de creuar el desguàs de la Partició. Això inicialment es va fer amb una canal de fusta, però hi havia un problema: dificultava el pas de la brossa que baixava quan els dalleros netejaven aquest desguàs. Com creava massa inconvenients va ser substituïda per una sifontada.
La infraestructura viària
L’accés del carro era per la carretera que anava a Buda per la vora del canal, fins que es bifurcava en la carretera del Matà, la qual sortia paral·lela a la del Serrallo. Desprès la del Serrallo es desviava a l’esquerra, i accedia a la banda de baix de la bassa de la Platjola, i per la del Matà es comunicava amb la banda de dalt de la bassa, desprès de creuar el desguàs de la Partició. Aquest desguàs es passava per un pont de troncs i taulons pel qual s’anava al mas i la terra de l’Oncle Pasqualo.
La major part de la infraestructura viaria ja estava feta (una carretera de terra i un pont de fustes soltes). Només va caldre arreglar un tros del malecó del desguàs de la Partició per facilitar l’accés de carros i bicicletes fins al lloc on estava la canal de fusta que portava l’aigua. El lloc d’entrada de l’aigua a la terra solia ser el lloc d’inici de tots els treballs i centre neuràlgic de tot.
El condicionament del malecó-carretera no es va fer del tot bé, perquè aquest accés sempre va tenir una inclinació excessiva cap a la banda contraria al desguàs, agreujat per la major subsidència del senillar i la turba. Això provocava que quan es carregaven els carros de garbes i es feia caramull, o passava la trilladora, perillaven d’abocar. Aquesta circumstància obligava a anar sovint amb l’aixada i el cabàs reomplint les roderes i els clots de la part més afonada per evitar accidents.
Ja hi arriba aigua i carretera i es pot començar a treure erm. El mes que ve ja començarem.
Vocabulari de boca:
Treure un erm: Posar en cultiu un terreny incultivable.
Matà: Zona del Delta situada a la part de dalt (oest) de la bassa de la Platjola, bona per pescar anguiles i caçar becassines.
Platjola: Es la bassa més fonda del Delta. Són les restes de l’antic Port Fangós.
Finca dels Valencians: Finca que arrenca al Pont del Barceloní de Sant Jaume on està la masia principal i es va obrint poc a poc fins prop de la Platjola.
Senillar: Zona erma plena de senill (pragmites australis)
Desguàs dels Valencians: Desguàs que travessa aquesta finca pel mig i desemboca a la bassa de la platjola.
Desguàs de la Partició: Desguàs que circula per la partició (entremig) de les finques dels Valencians i la Comandanta. També se l’anomena “de la Gola de l’Infern”
Ma d’avall: Part de baix d’una zona de circulació d’aigua.
Plegar: Expressió popular per designar el captar aigua.
Captar: Expressió tècnica per designar el plegar aigua.
Casilla: Espècie de casa quartell on vivien els guardacanals.
Pala i aixada: Elements bàsics en la construcció i neteja de sèquies.
Partició: Separació entre dues propietats.
Portar terra: Treballar terra arrendada.
Voret de la Vadora: Personatge molt popular del Puó. Cultivava terra i criava animals a la finca de la Comandanta.
Ramon del Potrito: Pagès de La Cava que portava terra a la Comandanta.
Figues Seques: Pagès que portava terra a la Comandanta partint en l’oncle Fernando, pare de David Monllao. És el que cantava el “le lo le lo le lo” al batre.
Canal de fusta: Conducció d’aigua construïda de fusta.
Dalleros: Colla de treballadors que amb dalles netejaven els canals i desguassos.
Sifontada: Conducció d’aigua que travessa per baix una carretera o una altra conducció d’aigua, utilitzant el sistema de gots comunicants. Segons el diccionari de la construcció “sifon invertido”?
Carretera del Serrallo: Carretera amb la qual s’accedeix a una extensa zona del Delta i a les platges naturalistes d’aquest nom.
Oncle Pasqualo: Pagès que cultivava terra entre els desguàs de l’Habana i la Platjola.
Subsidència: Afonament natural que sofreixen els deltes.
Caramull: Part de càrrega que superava les barres del carro.
Abocar: Tombar-se accidentalment un vehicle de càrrega.
Aixada i cabàs: Elements bàsics de càrrega i petit transport.
Rodera: Solc fet a les carreres de terra per les rodes dels carros.
L’erm (III)
Una vegada va arribar l’aigua i la carretera a la zona a desermar, varem començar a xafar amb un tractor en rodes d’aigua tot el senillar que es volia posar en cultiu. I a la vegada varem anar acumulant terra a una punta per fer l’era i tenir un lloc adequat per batre l’arròs quan se’n fes.
El tractor afonat dins del fang
No van haver-hi gaires problemes durant les primeres passades del tractor per dalt del senillar, però a mesura que les rodes d’aigua anaven trencant la solera que havia fet l’arrelament del senill dalt de la turba, va començar a estacar-se fins que ja no va poder continuar, quedant quasi tot el tractor afonat dins del fang i l’aigua. Per poder rescatar-lo va haver una feinada.
Quan treballàvem per allà i els més grans estaven de broma deien: “calleu, calleu… escolteu… sentiu com el tractor encara va xafant per baix”.
En no poder continuar amb les rodes d’aigua, es va prosseguir amb cavalls i revoladores, un treball penós perquè els animals havien d’anar molt estacats, arrossegant la revoladora amb el matxero dalt.
Inicialment es va treure el tros de senillar que feia de més bon treballar, un rectangle de 10 jornals de superfície. La resta, com no es podia fer en tractors i la feina en revoladores no quedava massa bé, es va provar d’una altra manera; xarrugant la bòtima a l’hivern abans d’amollar l’aigua, i en pales gatxeres i mans, amuntonar les peces de soques, arrels i torba formant munts allargats, els quals desprès es van convertir en fèrtils caixers.
Els caixers de turba
D’aquesta manera només vam treure un parell de jornals per fer una prova, la terra que quedava estava neta de soques, feia molt bon treballar, però era excessivament fonda i s’estacava molt. Al mig van quedar dos caixers de turba on fèiem uns magnífics “tomatars”. Els tomàquets que cultivàvem al caixer, a banda de ser un aliment humà d’una qualitat inigualable, també se’ls menjaven els abundants taus i polles d’aigua que hi havia per allí, els quals a la vegada formaven part de la nostra exquisida dieta.
El principal problema de tota aquella zona era que en ser terrenys que havien format part de la bassa de la platjola (l’antic Port Fangós) fins no feia gaires anys, la seva alçada sobre el nivell del mar i la pròpia bassa era escàs, i quan quedaven inundats era difícil rebaixar l’aigua per cultivar arròs en condicions òptimes.
La “Salvadora”
Tant la carretera com la sèquia de reg que donaven servei a la nostra terra, continuaven entremig de la partició de la finca de la Comandanta i la dels Valencians. Travessaven el desguàs que anava d’aquesta última finca a desembocar a la Platjola, i arribaven als erms que hi havia al límit més al sud de l’extensa finca de la Comandanta, al costat del desguàs de l’Habana. Allí és on es van posar a desermar un altre grup d’aventurers, mon oncle Juan de la Casilla, Juanito del Sabatero, i Lluis de Federico, que van fer societat i s’ho van emprendre més fort. Van instal·lar un motor de treure aigua, van fer una caseta i van comprar un tractor i una trilladora. (Aquesta caseta i la caseta del motor actualment encara sobreviuen).
La trilladora va anar bé per a tots, i se l’anaven tornant per batre els que estaven per allà dins. Tant útil va ser que li van posar el malnom de “la salvadora”, perquè gràcies a ella en més d’una ocasió es va evitar que l’arròs es malmetés “escofit” esperant a les garberes que arribés la trilladora. Aquella era una zona aïllada i les carreteres de terra que arribaven estaven en males condicions, i això condicionava als amos de les màquines de batre a evitar anar cap allà dins. Només s’hi aventuraven quan ja havien acabat la feina als altres cantons.
Vocabulari de boca:
Desermar: Convertir un erm en terra de cultiu.
Xafar: Forma de treball consistent en matxucar la vegetació aquàtica amb un tractor en rodes d’aigua.
Rodes d’aigua: Rodes grans de ferro, dissenyades per fer el mateix treball que les revoladores
Senillar: Terres ermes plenes de senill (Pragmites australis)
Batre arròs: Separar el gra d’arròs de la palla.
Solera: Part més dura baix del fang que impedeix que t’estaques.
Revoladores: Aparell que arrossegaven les cavalleries per dins de l’aigua i que feia un efecte semblant al de les rodes de xafar.
Jornal: Mesura de terra tradicional calculada a partir del que podia llaurar una cavalleria en una jornada de treball. Al establir-se el sistema mètric els jornals de la zona del Delta es van mesurar en 2.190 m2.
Bòtima: Mescla de turba, arrels i restes de plantes aquàtiques.
Pala gatxera: Pala metàl·lica retallada, que s’utilitzava per construir i netejar sèquies.
Caixer: Hort cultivat en un malecó de sèquia, o elevat enmig d’arrossars.
Tau: Rata d’aigua (Arvicola sapidus), rata herbívora abans abundant al Delta i que actualment està en estat vulnerable
Polla d’aigua: Ocell negre abundant i saborós (Gallinula chloropus)
Port Fangós: Important port natural de l’època medieval on es va concentrar l’armada reial per a les campanyes de Còrsega i Sardenya.
Juan de la Casilla: Guardacanal de la última casilla del canal de Sant Jaume.
Juanito del Sabatero: Excel·lent xofer i mecànic d’aquella època.
Lluis de Federico: Empresari i taxista de Jesús i Maria, cunyat de Juan de la Casilla.
Escofit: Paraula amb la qual es denominava el gra humit que fermentava per estar excessivament amuntonat, i que es tornava inservible per l’alimentació humana. També es deia arròs encourat, per tornar-se el gra blanc de color coure.
Màquina de batre: Trilladora.
Cantó: Zona.
L’erm (IV)
El lloc on varem treure l’erm estava aïllat. En cas de mal temps, les barraques de l’oncle Voret de la Vadora, Peixet, Pasqualet, l’oncle Ferri… estaven fora mà per poder-te soplujar.
Lo “Xalet”
Per tant, un dels projectes més immediats en començar a cultivar l’arròs, va ser construir una barraca, on la colla de plantadors, birbadors, segadors, matxeros, o nosaltres mateixos, ens poguéssim protegir en cas de pluja o mal temps. A les colles ja els anava prou malament anar a aquell racó de món apartat i mal comunicat (els mitjans de transport eren bicicleta o carro), i treballar tot el dia en una terra que s’estacava molt. Només hauria faltat que no es poguessin refugiar en cas de mal temps, arrecerar-se o posar-se a l’ombra a l’hora de dinar.
Una vegada decidit construir la barraca, va sorgir l’inconvenient que l’era s’havia fet a un cap de l’erm que teníem la intenció de treure, però vam començar a treballar per l’altra punta. En deixar de desermar, no es va arribar al lloc on s’havia fet l’era, quedant a una punta la terra que havíem posat en cultiu, i a l’altra, l’era, separades per una zona de senillar d’uns 300 metres de longitud i comunicades per la carretereta que s’havia fet per dalt del malecó del desguàs de la Partició.
Si fèiem la barraca a l’era, quedava massa lluny de la terra i creava un problema d’anar i venir, i si la fèiem on estava la terra, no hi havia cap lloc elevat per construir-la. La solució va ser fer una mini barraca a un raconet, entre el malecó del desguàs de la partició i el del tub que regàvem. La barraqueta la va fer mon pare que era una mica innovador, i la va fer híbrida, entre elements tradicionals i altres d’intrusos: teulada d’una mena de cartró premsat ondulat en lloc de borró, peces prefabricades en lloc de canyes, lliteres en lloc de pallissa… Ni era barraca del tot, ni era caseta del tot; irònicament li dèiem “lo xalet”.
La circulació de l’aigua
Darrera del “xalet” estava la “sifontada” del tub que regàvem i que passava per baix del desguàs i allí mateix també es va fer un reparo amb unes guies per posar potreles i fer pujar el nivell del desguàs. En fer bufar el desguàs amb la col·locació de les potreles, es podia desviar aigua a la taquea de la part d’aquí de la sifontada, i omplir l’arrossar d’aigua del desguàs quan no n’arribava suficient del canal.
D’un cap a l’altre del desguàs, vam posar un tauló per passar a l’altre cantó i així poder anar pel malecó del tub cap amunt, tapant forats i intentant que arribés suficient aigua del canal, la qual era molt millor que la que poguéssim fer entrar del desguàs. A part, si posàvem el reparo i fèiem pujar el nivell d’aigua, obstaculitzàvem el desaiguar correctament a algunes terres fondes de mà de dalt. S’havia d’anar sempre amb molta cura de no perjudicar als veïns.
Als costats del ”xalet” vam plantar xoperes, a les que sembla que el tipus de terreny i la excessiva humitat no els va acabar d’agradar, perquè sempre van estar escafinyades, i només servien per penjar a assecar els ventrols i el rall, però de donar ombra, res de res.
Al costat, dins del tub, teníem el viver d’anguiles, tapat en brossa per si de cas passava algú per allí, no el detectés. Els elements principals per cultivar arròs ja estaven servits.
Vocabulari de boca:
Fora mà: Poc accessible.
Racó de món: Apartat i mal comunicat.
Senillar: Lloc ple de senill (phragmites australis).
Treure terra: Desermar.
Desermar: Convertir un terreny erm en terreny de cultiu.
Sifontada: Conducció d’aigua que passava per baix d’una altra conducció d’aigua.
Tubo: Conducció d’aigua de reg.
Potrel·la: Cadascuna de les peces de fusta que es posaven encalçades a les guies d’un reparo d’aigua.
Desguàs de la Partició: Desguàs que circula entremig del límit de la finca de la Comandanta i la dels Valencians. Comença al pont del Barceloninc i desemboca a la Platjola.
Bufar: Pujar molt el nivell d’aigua.
Mà de dalt: Part d’una zona des de la qual ve l’aigua.
Mà d’aquí: Part més pròxima.
Ventrol: Art de pesca consistent en una xarxa en forma d’embut, i armada sobre d’uns cercles de vimet.
Rall: Art de pesca en forma circular que es desplega al tirar-se, és d’origen àrab.
Escafinyat: Escarransit, mancat de desenvolupament.
Viver d’anguiles: Caixó fet de fusta i tela metàl·lica per guardar les anguiles vives. Es posaven per una porteta superior, i en un salabret s’anaven treien les de la mida més adequada al tipus de menjar que es volgués fer.
Taquea: Nom que donaven els guarda canals a l’obra hidràulica de forma quadrada que rep aigua d’una conducció o vàries, i la transmet a una altra conducció o també varies. Generalment se’n fa una a cada extrem d’una “sifontada” per facilitar la connexió del tub o canal amb els sifons. La taquea de “mà d’aquí” que hem anomenat a l’article podia rebre aigua dels sifons i del desguàs.
L’erm (V)
Xarugar amb cavalls
Quan a l’hivern es secaven els arrossars, l’erm tardava molt en quedar totalment sec, i en arrambar-se el moment de tornar a soltar l’aigua, la terra encara estava humida. Aquesta circumstància combinada amb el fet que era una terra torbosa, afavoria que es pogués xarugar amb cavalls d’una manera individual, sense caldre aparellar les besties. En tractor no es podia fer; s’estacaven i patinaven només entrar, ja que no hi havia solera.
Per fer aquesta feina s’havia de ser un bon especialista i estar amb bones condicions físiques. S’havia d’anar tot el dia caminant darrera de la bèstia, amb una mà aguantant les estirandes i guiant el cavall, i l’altra agarrada a una de les manetes de la xaruga conduint i regulant el treball de l’aparell. I sobretot, s’havia de ser molt hàbil en els caps de tornall en fer el gir sense que estirandes o tiros s’enganxessin a les potes de la bèstia. Aquesta acció de gir es feia amb les dues mans agarrades a les manetes de la xaruga tensant els tirs, i les estirandes amollades, dirigint l’animal només amb les veus de binisí i pasallà. En aquestes maniobres de canvi de sentit era on es podia comprovar millor la perfecta coordinació que hi havia entre bèsties i matxeros.
L’erm normalment ens el xarugaven l’egua de Ximero i la mula de Fermin del Boixet. Fermin i Ximero solien fer equip per anar a xarugar a parell, però quan venien a l’erm ho podien fer de manera individual.
Una llarga fila de carros
La jornada laboral començava encara fosc, enganxant l’animal al carro i carregant-li la xaruga (normalment entravessada i lligada darrera), els tiros, els balancins, una mica de garrofes i alfals per l’animal al mig dia (en aquella època se’ls alimentava bé), i les aigüeres amb el menjar i la bota del matxero dins. A continuació es traslladaven amb el carro al lloc de treball, formant amb les primeres clarors del dia una llarga fila de carros que sortien del poble per les estretes carreteres plenes de soldó en busca del seu corresponent arrossar. Per la tarda a l’inrevés.
Les peces principals de les xarugues que s’utilitzaven al Delta eren la barra (sobre la que anaven muntades totes les demés peces), la serreta, el soc o sabata, el ganivet o volant, la punta de rella, el tallant, l’ala, i les manetes. La força d’arrossegament, l’animal la transmetia a la xaruga a través del collar, l’espadella, el vencilló, els tiros, i els balancins.
Una gran riquesa cultural
La riquesa cultural que hi ha al voltant de les denominacions dels estris i les accions de la vida tradicional, fa que a vegades la mateixa cosa tingui noms diferents segons el poble i fins i tot dins de la mateixa localitat. Conservar tots aquests noms deuria de ser una tasca important de les àrees de cultura de cadascun dels llocs on s’ha treballat la terra de manera tradicional.
Conservar els noms vol dir conservar la imatge del perquè servien cadascuna de les diferents peces, es deuria d’evitar que es perdin definitivament perquè com hem dit diverses vegades són la cultura dels nostres avantpassats, poden ser un interessant atractiu turístic-cultural, i sobretot “per si acas”.
Vocabulari de boca:
Terra torbosa: Terra amb un elevat contingut de torba.
Aparellar bèsties: Ajuntar bèsties per arrossegar una mateixa cosa
Solera: Capa dura de terreny que hi ha a partir dels primers 15 o 20 cm de terreny i a partir dels quals ja t’estaques poc. És la part dura de baix, la qual es remou en fer les feines de preparació de la terra com el xarugar.
Estirandes: Cordes que partint de la brida o la serreta del morro dels cavalls s’utilitzen per guiar-los.
Tornall: Amplada de terreny comprès entre l’anar i tornar de la xaruga. En una sort estreta es fa només un tornall, en una d’ampla se’n poden fer dos o tres.
Estirandes amollades: Estirandes deixades anar; animal controlat només amb la veu.
Binisí: Veu que li indica a l’animal que giri a la dreta.
Pasallà: Veu que li indica a l’animal que giri a l’esquerra.
Matxero: Persona que treballa amb un animal.
Aigüeres: Mena de bosses fetes d’alguna fibra on els matxeros posaven el seu menjar.
Carreteres de soldó: Carreteres de terra que de tant fregar les rodes del carro, acabaven tenint fondes roderes cobertes d’una capa de pols fi anomenat soldó.
Barra: Peça llarga de ferro on s’acollaven les altres peces de la xaruga.
Serreta: Part de davant de la barra on mitjançant uns forats es regulava el mos i el guaret de la xaruga.
Mos: Amplada a xarugar.
Guaret: Fondària a xarugar.
Soc o sabata: Roda o peça plana que impedeix que la xaruga s’afoni massa, marca el guaret.
Ganivet o volant: Peça que en forma de ganivet o disc talla la superfície de la terra; marca el mos.
Punta de rella: Punta de ferro que penetra per baix de la terra a l’altura del ganivet.
Tallant: Peça a continuació de la punta de rella que talla per baix la porció completa de terra a remoure.
Ala: Peça plana i de forma corba que li fa donar mitja volta a la gleva de terra que tallen el ganivet i el tallant.
Manetes: El dos suports, que té la xaruga per poder-la governar.
Collar: Peça de cuir que porten les bèsties al coll per arrossegar alguna cosa.
Espadella: Peça de fusta adossada al collar on s’acollen els elements que han de transmetre la força, de manera que no puguin fregar o ferir la bèstia.
Vencilló: Corretja forta unida a l’espadella i on es subjecten les cadenes que han de transmetre la força.
Tiros: Encadenats que van del vencilló als balancins.
Balancins: Estris llargs i circulars de fusta reforçats amb peces i ganxos de ferro que rebien la força dels tiros als extrems, i a través d’un ganxo central la transmetien a la xaruga o a un altre balancí.
L’erm (VI)
En l’època de la postguerra, els erms que quedaven per desermar eren les zones més conflictives de les vores de les basses, zones que s’inundaven excessivament i on era complicat cultivar l’arròs.
Aquest era el principal problema del “nostre erm”, allí s’acumulava una part de l’aigua que el desguàs de la Partició portava a la bassa de la Platjola i una vegada dins era difícil de treure.
L’excessiva inundació complicava el plantar; si les plantes no eren prou llargues es quedaven baix l’aigua i a més era molt complicat treballar en aquelles condicions. Quan les plantes quedaven totalment cobertes d’aigua, no podien respirar, es colaven i morien. Per evitar-ho, havíem d’esperar a que el planter tingués suficient alçada. De les terres que conreàvem, l’erm era l‘última on plantàvem, així el planter d’arròs era més llarg
Les fases del plantar
Un dia de plantar es dividia en tres fases: la primera, arrancar el planter; la segona, transportar en carro les garbes del soto a la terra a plantar i repartir-les; i finalment, la de plantar. L’ideal era arrancar i plantar el mateix dia, qüestió important per a una planta que necessitava molta hidratació. En una o dos hores una persona podia arrancar les 100 o 150 garbes que podia plantar en un dia.
Per arrancar i plantar el mateix dia, la colla de plantadors començava a punta de sol a fer les garbes i carregar-les al carro. Desprès es desplaçava al lloc on s’havia de plantar en bicicleta, i allà s’esmorzava, esperant l’arribada del planter per posar-se a plantar.
En aquesta feina hi havien unes certes normes especials, una era que el temps que durava el desplaçament de les bicicletes del lloc d’arrancar el planter al de plantar, entrava dins de l’horari laboral. L’altra era que, desprès de la mitja hora d’esmorzar que tenien els treballadors, si el carro no havia arribat i s’havien d’esperar, el temps que excedia a la mitja hora d’esmorzar, també entrava ja dins de l’horari laboral. A vegades aquest temps d’espera se’l partien a mitges l’amo i la colla.
Lo nostre soto de planter estava al Puó, i el temps que tardava un carro carregat en arribar d’allí a la zona del Matà on teníem l’erm, durava massa per poder fer el transport durant l’interval de l’esmorzar. Això ens obligava a utilitzar dos carros. Quan els plantadors començaven a arrancar el planter, tal com anaven lligant i rentant les garbes, amb una de les cavalleries i el tirasset, es treien a la carretera on esperava l’altre carro enganxat per anar-lo carregant. Quan es creia oportú, el carro carregat se’n anava cap a l’erm a intentar arribar el més prompte possible per començar a repartir les garbes. L’altre es quedava a esperar que acabessin per carregar la resta.
Quan arribava el primer carro a l’erm, els plantadors els quals ja s’havien desplaçat i normalment havien consumit la mitja hora d’esmorzar, agarraven un grapat de garbes cadascun i feien una petita repartida inicial i es posaven a plantar. Mentre el carreter descarregava el tiràs, posava els mossos, i començava a escampar per la terra el primer carro de garbes.
Una faena molt dura
Com que la terra era de composició torbosa i s’estacava molt, els plantadors en algunes zones, en lloc de plantar ajupits, gairebé plantaven drets, i el recular plantant era especialment penós. Per compensar aquest esforç, al migdia es procurava fer alguna rostida d’anguiles, les quals allí abundaven; o en plegar passar pel de Camèlia i convidar-los a tots a un vermut; o també l’estratègia de demanar per al dia de plantar l’erm un parell d’homes més dels que eren necessaris, així podien acabar a meitat tarda i anar-se’n més prompte per poder aprofitar millor les llargues tardes de final de maig per conrear els hortets que tothom tenia per al seu propi abastament d’hortalisses. L’objectiu era compensar d’alguna manera als treballadors per aquell plus de duresa.
Vocabulari de boca:
Nostre erm: Paraula amb la que definíem de manera simpàtica aquella terra pel fet que nosaltres l’havíem posat en cultiu, però realment era propietat de la finca de la Comandanta. Nosaltres érem lo que s’anomenava colonos.
Colonos: Arrendataris d’una terra, suposem que ve de colonització.
Colar-se una planta : Morir baix de l’aigua debilitada per no poder respirar oxigen.
Soto: Lloc on fèiem els planters d’arròs.
Punta de sol: Sortida del sol.
Puó: Barri de Sant Jaume on es feia molt de planter d’arròs.
Tirasset: Conjunt de fustes planes aixecades de davant en forma de trineu. S’utilitzava per transportar petites càrregues arrossegant-lo per dalt del fang.
Cavalleria enganxada: Cavalleria amb els estris acoblats, preparada per arrossegar algun carro o aparell.
Tiràs: Plataforma de càrrega semblant a un trineu i que patinava per dalt del fang sobre de dos fustes llargues i planes en forma de patí.
Mossos: Fustes llargues i cilíndriques que portava el carro plegades a cadascun dels seus quatre costats, i que servien, una vegada desplegades, per apuntalar-les a terra i mantenir el carro dret. Així es podia desenganxar l’animal del carro de planter i enganxar-li el tiràs, mantenint-se el carro perfectament horitzontal sobre les dos rodes i apuntalat amb els mossos.
L’erm (VII)
Una vegada l’erm plantat, en els dies immediatament posteriors s’havien de replantar els racons on l’arròs s’havia colat i “plantar les barques”, prou abundants per les especials característiques d’aquella terra.
Tirar el guano
Desprès venia el birbar i aquí ens trobàvem amb un avantatge important, l’elevat nivell d’aigua que acumulaven aquelles terres i que dificultava el cultiu de l’arròs, també dificultava la sortida de la xufa i el mill, les principals males herbes dels arrossars. Per tant, es birbava poc. L’únic inconvenient era que alguns anys sortien unes zones de llengua d’oca que teníem que esgarrapar.
Entremig del primer i segon birbó es tirava el guano. Quan s’havia de tirar el guano a l’erm, el dia abans amb dos carros trèiem del Sindicat Arrosser els sacs de sal i súper que necessitàvem. Aquests sacs pesaven 100 Kg., posteriorment va sortir una llei que limitava aquests pesos a un màxim de 80 Kg i més tard a 50.
Al dia següent, amb les primeres clarors del dia, descarregàvem alternativament i buidàvem en un munt els sacs de sal i súper d’un dels carros, mesclàvem amb pales els dos components, omplíem la mescla en remitjons, i els tornàvem a carregar.
Mentre el primer carro feia camí cap a la terra amb el guano ja mesclat, repetíem l’operació amb el segon. Desprès amb les bicicletes a creuar el riu i cap a l’erm.
La coordinació de l’equip
En arribar els carros repartíem els remitjons de guano pels marges, la dificultat principal d’aquest repartiment era que s’havia de creuar una sèquia per dalt d’un tauló amb els remitjons al coll.
El guano el tiràvem José Gilabert (José de Panolla) i jo, i son pare i el meu ens el donaven. L’equip bàsic de tirar guano eren dos tiradors i dos donadors. Els tiradors amb un cabàs penjat al coll l’anaven repartint a grapats en línees transversals per dins del camp, i els donadors, un a cada marge lateral, els carregaven al cabàs a cada tira.
El treball d’aquest equip es coordinava de manera que els tiradors sortien els dos a la vegada, un de cada extrem del tancat, i es creuaven al mig. D’aquesta manera, la separació de les línees es calculava millor repartint i creuant uniformement els ventalls que formava el guano en tirar-lo al aire, i els donadors tenien temps d’omplir els seus cabassos per abastir alternativament als tiradors.
Les cames llargues, un avantatge
José i jo teníem la mateixa edat i més o menys la mateixa tècnica i resistència, però ell tenia les cames més llargues; això li permetia arribar sense esforç una mica abans al marge contrari i desprès de carregar-li el guano, s’havia d’esperar unes fraccions de segon a que jo estigués preparat. Com sempre estàvem rivalitzant en tot i fèiem mofa quan algú superava a l’altre. Si s’havia d’esperar, per poc que fos, donava un crit dient:”vaaa que ja fa mitja hora que m’espero”. Per evitar-ho, intentava tenir un ritme una mica superior i compensar la diferència de camatge. No sempre ho aconseguia.
Com hem comentat, aquesta terra tenia el problema de l’excessiu nivell d’aigua i que s’estacava més de lo normal. En afegir als nostres 62 o 63 kg., els 25 o 30 del cabàs de guano que ens carregaven per repartir a cada tira, encara ens afonàvem més, i aquí, José en tenir les cames més llargues, tornava a tenir avantatja.
Fins a la revetlla de Sant Joan
Entre el moure els sacs, mesclar el guano, repartir-lo i tirar-lo estacats, i endemés, intentant seguir el ritme del cames-llargues de Gilabert, per a mi era el dia més pesat de l’any. Com les feines a l’erm sempre les portàvem endarrerides, mon pare procurava tirar el guano abans de Sant Joan. Moltes vegades el vam tirar el mateix 23 de juny, el dia en que es celebrava la revetlla de Sant Joan, la nit de ball més esperada de l’any.
El fet de ser un dia de treball molt dur, no mos impedia el que desprès d’una bona migdiada, recuperéssim forces, i així poder estar tota la nit de passo dobles, valsos, rock i twist. I en acabar el ball, aprofitar que era la nit més curta per complir la tonta costum que teníem al nostre grup d’amics d’esperar la sortida del sol jugant al futbol al salat de l’estació. Desprès, a descansar. El dia de Sant Joan era el primer dia de festa des que s’havia començat a plantar. El passàvem dormint extenuats.
Vocabulari de boca:
Colar-se l’arròs: Morir-se la planta per estar totalment baix l’aigua massa temps.
Plantar barques: Replantar els llocs sense guaixos d’un camp d’arròs.
Birbar: Treure les males herbes.
Primer birbó: Es feia abans de tirar el guano, per evitar que les “males herbes” s’aprofitessin de l’adob, principalment la xufa, la qual es multiplicava molt.
Segon birbó: Uns dies desprès de tirar el guano, es repassava la xufa i es combatia el mill, sobretot a les boqueres.
Xufa: Scirpus maritimus, herba aquàtica que es multiplica fàcilment.
Mill: Echinochloa, herba aquàtica semblant a la planta de l’arròs.
Llengua d’oca: Potamogeton nantas, herba aquàtica que es reprodueix a moles.
Esgarrapar: Birbar a grapats herbes que tenen moltes arrels, com l’agram i la llengua d’oca.
Sal: Adob nitrogenat, adob que afavoreix el creixement vegetal
Súper: Superfosfat Àcid fosfòric, adob que afavoreix la resistència de les plantes
L’erm (VIII)
Segar vores
A l’erm hi havia poca feina de birbar, però sí de segar vores. Els marges eren grans, de torba poc consolidada, i estaven plens de senill i trencadalles. En lloc de segar-les en corbella des de dins de l’arrossar, com era lo normal, les segàvem en dallons i per dalt del marge. D’aquesta manera avançàvem més i no hi havia tant de risc de tallar-nos amb un rebot de la corbella o de clavar-nos als peus alguna de les soques tallades. De totes maneres el dalló si no es sabia utilitzar, encara era més perillós. No era una eina recomanable per a gent sense experiència.
Allà hi anàvem quasi diàriament encara que només fos a donar una mirada. Teníem bous estacats pasturant dins del senillar i s’havien de canviar de lloc i vigilar que no s’emboliquessin. Mon pare sabia fer anguileres de jonc, i el fet d’anar-hi cada dia ens facilitava el calar-les i controlar-les i així treure’n profit degut a la gran abundància d’anguiles que hi havia en aquella zona, gràcies a les aigües tan ben comunicades amb la Platjola i el mar.
Un any va succeir un fet curiós
Una vegada plantat l’arròs i tirat el guano, l’excés d’aigua no era cap problema fins el moment de segar i arreplegar la collita. Excepte un any que va succeir un fet curiós; cap a finals d’agost va pegar un bon aiguat i l’erm es va inundar cobrint espigues i tot. Així va estar alguns dies, i desprès el nivell de l’aigua, poc a poc, va començar a anar baixant. Mentre l’aigua va estar alta, sembla que les tenques es van habituar a menjar arròs i es van anar concentrant allí. A mesura que el nivell de l’aigua anava baixant i les espigues quedaven fora, les tenques que ja estaven encebades, treien el cap i saltaven a agarrar les espigues trencant-les i acabant de menjar-se-les.
Aquell any les tenques ens van ocasionar unes pèrdues considerables, es van rescabalar de que, de tant en tant, fossin elles les que anaven a parar a l’olla.
En segar, si als tancats fondos hi havia massa aigua, les garbes en lloc de sorracar-les, les posàvem dretes, i quan baixava el nivell o s’havien de garbejar, les sorracavem.
Un any va ploure molt desprès de segar i l’aigua va colgar les garbes. El baixar l’aigua, l’arròs del cor de les garbes va començar a grillar-se. Per evitar-ho, les esparpillàvem, i les que podíem, les desfèiem i escampàvem per dalt dels marges.
A vegades es perdia més de la meitat de la collita
Una altra vegada també va caure un aiguat fort i ens va agarrar amb moltes garbes dretes i potser encara va ser pitjor. Inicialment l’aigua no va cobrir tant les garbes i no es van moure del lloc, però, a poc a poc, la palla que aguantava la garba s’anava debilitant i feien figa cabussant-se moltes a l’aigua. Llavors, en el moment de sorracar-les per poder-les garbejar, la palla estava fofa i el sorrac no la tallava bé. Per evitar que el gra es banyes al gitar la garba, arrossegàvem un feix de bova i el posàvem baix del gra, en el moment de sorracar-la. A vegades s’havia de tallar amb la falç o la corbella, grapat a grapat, i treure les espigues dalt del marge; una feina dramàtica i desesperant intentant salvar la collita
Entre el segar i el batre, algunes vegades per culpa de l’aigua, perdíem més de la meitat de la collita. Aquestes pèrdues eren compensades per la cria de bous al senillar, la pesca, i les migdiades que ens arreàvem a l’ombra del “xalet” quan estàvem cansats o no hi havia gaire feina.
Vocabulari de boca:
Birbar: Treure les males herbes de l’arrossar
Segar les vores: Tallar i eliminar l’herba que surt de la vora dels marges envaint l’arrossar.
Corbella: Tipus de falç utilitzada per segar vores, la qual té una curvatura en forma de quatre al mànec que permetia arranar més a terra. Es l’únic estri que conec que no serveix per a les dos mans, hi ha la corbella dretera i la esquerrera. Com de gent esquerrera n’hi havia poca, aquests havien d’encomanar les corbelles expressament als ferrers, fent-les més fortes i bones que les comercials, però valien més diners.
Dallons: Dalles curtes i fortes emprades per tallar tiges grosses i dures com el senill i les trencadalles.
Senill: Canyís, (Phragmites Australis).
Trencadalles: Mata-caveros (Aster Squamatus). El nom de trencadalles li van donar precisament al delta esquerre, perquè trencava les dalles a la postguerra en posar altra vegada els camps en cultiu. I el de mata-caveros li van donar la gent de Sant Jaume i Amposta, perquè algunes persones de La Cava van morir per la infecció de tètanus produïda per les punxades d’aquestes plantes.
Marges: Petites elevacions de terreny que delimiten les parcel·les d’arròs.
Bous estacats: Bous que es tenien lligats a una corda de 15 o 20 metres amb l’extrem lligat a una estaca clavada a terra dins del senillar. Pasturaven els brots tendres de senill i altres herbes en cercles al voltant de l’estaca, i cada un o dos dies es canviava l’estaca de lloc per moure’ls per tota la terra a pasturar. També s’havia de vigilar que no s’emboliquessin la corda amb les potes o l’herba i es reduís el seu àmbit de pastura o es poguessin ofegar. Als menuts els lligàvem la corda al coll i als grans a les banyes.
Sorracar una garba: Partir-la per la meitat pujant la mitja garba amb el vencill i les espigues dalt de l’altra mitja on només hi ha palla. Després d’aquesta acció la part de les espigues continua anomenant-se garba i l’altra empall.
Tenca: Nom local que es dona a la carpa. (Cyprinus carpio)
Encebar-se: Acudir els animals a un determinat lloc on han trobat menjar fàcil.
Anguileres: Arts de pesca fetes de jonc. És el millor sistema que he conegut per atrapar anguiles, sobretot les grosses.
Grillar: Treure grills, germinar.
Esparpillar: Remoure alguna cosa fent-la menys compacta.
Fer figa: Perdre força i doblegar-se pel pes.
Xalet: Nom que li donàvem a la petita barraca que havíem fet dalt del malecó del desguàs.
Platjola: Bassa del delta que, com no hi pescava cap confraria i era molt fonda, estava molt ben proveïda d’anguiles .
L’erm (IX)
Ja vam citar al capítol anterior les dificultats que hi havia en arreplegar la collita, i l’elevada quantitat d’arròs que es perdia una vegada segat. I també l’ingrat d’algunes faenes com el sorracar les garbes que s’havien deixat dretes, quan no s’havien pogut sorracar a temps i la palla s’havia sulsit.
Les garbes que s’aconseguien treure i transportar a l’era entraven en el següent procés, el de batre-les. En aquesta fase l’enemic principal no era l’aigua, ja estaven les garbes fora, però si que ho era la humitat que tenien. Si es feia garbera fermentaven i es podia encourar l’arròs. Segons lo banyades que estesin i el risc de ploure, s’anava tantejant el fet de tenir la garbera oberta o tancada. I mentre, anar fent viatges a la recerca d’alguna trilladora disposada a entrar “allà dins”.
Una de les vegades varem treure les garbes a l’era de Pepe de Pasqualet, una bona era que estava lliure perquè ell ja havia venut l’arròs. Va venir una ratxa de bon temps i com no trobàvem trilladora disponible varem batre a pota i encara va sortir bé.
Un fort temporal de pluja
Un altre any, amb la trilladora emplaçada a l’era i a punt de començar a batre, ens va agarrar un fort temporal de pluja. Tots els homes de la màquina van fer cap al “xalet”, l’únic refugi disponible. Als 6 o 7 m2 d’aquella barraqueta gairebé no hi cabíem, tots asseguts a terra voltant aquell minúscul habitacle, banyats i gelats de fred.
Mentre, els llamps queien un darrera l’altre. Un d’aquells homes (tots eren castellans), va comentar que essent la barraqueta l’únic lloc elevat d’aquell entorn si per allí queia alguna descàrrega elèctrica segur que cauria allí o a la trilladora, i es van posar tots el barret o algun drap al cap perquè deien que el cabell atreia l’electricitat. Poques vegades he passat tanta temor, sempre procurant tenir el cap més baix que els altres, i en lo mocador i el tovalló de la cabassona dalt del cap (jo no tenia barret). I a cada llampec o tro, el meu sistema nerviós responia amb una arronçada de rabet de mil dimonis.
Quan va amainar, allò era un desastre. L’aigua ho havia envaït tot, al sec només estava el xalet, la trilladora, i una part de la garbera. Per saber per on anava la carretera ens havien de guiar pel senill de les bores, i el temps continuava amenaçador. Alguns d’aquells homes, com ja estaven al final de la temporada, van prendre la decisió de passar comptes amb l’amo i carregar-se el cabàs amb totes les pertinències al coll i anar-se’n.
No se quants dies varem estar en aquelles condicions, plovent i obrint la garbera quan parava perquè s’eixamorés, i tancant-la ràpid quan es reiniciava la pluja. Finalment, amb la gent que va quedar, l’oncle Josep de Panolla i son fill, i mon pare i jo, com varem poder, lo vam batre. La feina més delicada era donar-li menjar poc a poc perquè la palla humida embossava els trills.
Va sortir més arròs pel sacapalles que pel tub d’ensacar. L’amo de la trilladora en lloc de cobrar per sacs d’arròs batut, com es feia normalment, va voler cobrar per hores treballades, de tan poc arròs que sortia. Crec que va valdre més el batre que l’arròs que es va arreplegar.
L’altra cara de la moneda, és que en aquella pallera, durant el hivern, s’hi van alimentar un munt de taus i polles i una bona part d’uns i altres van fer cap a la “fiambrera” de la nostra mescla.
Vocabulari de boca:
Palla sulsida: Palla consumida per la humitat o la fermentació i que no es serrava i tallava amb la facilitat de la palla verda.
Eixamorar: Perdre una cosa una part del líquid que conté
Batre: Separar el gra de la palla.
Encourar-se l’arròs: Se li donava aquest nom perquè el gra si havia superat una temperatura determinada, al treure-li la closca en lloc de ser blanc tenia un color semblant al coure. Aquest arròs no es considerava apte per al consum humà
Garbera oberta: Garbera sense part de la cúpula superior.
Trilladora: Màquina que amb una combinació de trills, grives, i ventiladors, separava el gra de la palla i la pols.
Allà dins: Expressió amb la que es designaven els llocs mal comunicats propers al mar o les basses.
Pepe de Pasqualet: Veí de terra, era del barri del Puó i molt afeccionat a la caça.
Batre a pota: Batre l’arròs amb cavalleries.
Trilladora emplaçada: Trilladora col·locada a l’era amb el tractor connectat a la mateixa a través de la corretja transmissora i en condicions de batre.
Donar menjar a la trilladora: Introduir-li les garbes d’arròs per un punt elevat situat a l’extrem contrari del sacapalles.
Tub d’ensacar: Tub en forma de i grega invertida per on surt el gra d’arròs i s’ensaca alternativament.
Sacapalles: Part llarga de la trilladora per on surt la palla i amb una forca o ganxos es va repartint i configurant la pallera.
L’erm (X)
Un “atractiu” afegit
Desprès de treure les garbes dels camps, l’activitat als arrossars es parava completament, i no es reprenia fins que s’assecaven els camps i el fang estava bo per refer els marges. En canvi, a l’erm, l’activitat continuava amb la cria de bous estacats dins del senillar, i la pesca d’anguiles amb les anguileres de jonc que feia mon pare. Dos recursos que es donaven bé en un lloc apartat i poc freqüentat com aquell. Poca gent anava per allà a fer herba i pescar.
Lo que era una mica empudegador era que s’havia d’anar necessariament quan hi havia algun temporal i feia mal temps. En el cas del bous, per vigilar que no s’haguessin embolicat volent fugir dels trons o l’aigua, i que les cordes els deixessin arribar a algun malecó o carretera que no estigues inundat. I pel que fa a la pesca, perquè en aquestes condicions s’agarraven més anguiles i també vigilàvem que no s’extraviessin les anguileres dins del desguassos.
Tot això tenia un “atractiu” afegit. Per anar-hi havíem de creuar el riu, fes el temps que fes. Creuar el riu remant, en temporal amb el bot o la muleta, era com fer esport d’aventura, i gratis.
Quan el fred començava a intensificar-se i les herbes per pasturar escassejaven, portavem els bous al corral de casa i llavors l’activitat consistia en anar cada dia a fer agram per alimentar-los. Conforme el fred augmentava, també deixàvem de pescar.
En una ocasió, en ple hivern, encara teníem les anguileres calades, i un matí, que feia molt de fred, vaig anar a descalar. Pel camí em vaig creuar amb Hilari de Xirimo que anava a fer un sac d’herba per a un parell de cabres que tenia. El vaig convèncer que vingués en mi, i en acabar jo la meva feina, entre els dos faríem el sac d’herba sense patir ja que allà els marges no estaven tan repelats. I vam passar el riu i amb les bicicletes ens en varem anar allà baix.
Les anguileres les tenia col·locades de manera que arremangant-te bé, es podien descalar només banyant-te fins els braços. Però com el fred era intens, primer que res varem fer un munto de bonyigues seques i senill per fotre’ls foc en acabar i escalfar-nos.
“Me gelo, me gelo”
Aquell dia la parada que solia fer a meitat d’aquella tasca per reanimar-me, no la vaig fer per tenir més temps per fer herba. Vaig descalar i tornar a calar totes les anguileres d’una tirada. En acabar tenia braços i mans completament insensibles pel fred. Llavors Hilari va intentar encendre el foc, però estava baubo i no aconseguia encendre els llumins.
En veure que la insensibilitat dels braços i mans anava augmentant, vaig començar a córrer cridant “me gelo, me gelo” i Hilari també corrent darrera meu amb el sac de l’herba intentant tapar-me els braços.
Poc a poc els braços i mans van anar reaccionant i tot va quedar en l’anècdota. El que no recordo es si desprès de l’ensurt varem fer herba. Crec que aquell dia les cabres no van menjar.
Vocabulari de boca:
Refer marges: Era un treball tradicional que consistia en reformar els marges deteriorats. Es feia amb l’aixada quan desprès de treure l’aigua de l’arrossar, el fang adquiria la consistència adequada.
Bous estacats: Bous lligats a una corda amb un extrem a les banyes o al coll i l’altre lligat a una estaca. Pasturaven a cercles de entre 20 i 30 metres al voltant de l’estaca.
Anguileres de jonc: Aparells de pescar fets de jonc marí teixit en jonc fi, i cercles de vimet. Eren molt eficaços per pescar anguiles.
Marge repelat: Marge on l’agram ha estat segat i arranat més d’una vegada per fer agram per a les bèsties.
Bot: Embarcació de rem una mica curta i ampla. Carregava molt però era lenta.
Muleta: Barca més estreta i llarga, era més ràpida i en les riades s’equipava amb 4 rems.
Bonyiga seca: Excrement de vaca sec, el qual amb l’ajut del senill també sec servia per fer foc en casos d’emergència.
Estar baubo: Incapacitat de tancar els dits de les mans per motiu del fred.
