Bloc autobiogràfic, sobre la vida tradicional del Delta i la seva transformació
Lo 30 de desembre de 2010 se va inaugurar “Lo Passador”: un pont sobre l’Ebre entre Deltebre i Sant Jaume d’Enveja, o entre Sant Jaume i Deltebre.
Era una infraestructura àmpliament demanada des de feia anys, i que representa una enorme millora de la velocitat de comunicacions entre els hemideltes nord i sud. Una obra molt valorada per una societat accelerada i obsessionada per reduir el temps de trasllat d’un lloc a l’altre, i que menysprea els atractius dels viatges serens, i el de gaudir dels atractius dels llocs per on se transita.
És un teòric avenç que posa punt final (de moment) a totes les formes ancestrals de creuar el riu; les últimes, los tres passos de barca que quedaven a l’interior del Delta. Un fet que em produeix una enorme nostàlgia, gran part de la meua formació i manera de ser i pensar s’han forjat a les il·lustratives estades al Pas, esperant l’arribada de la barca per travessar el riu.
Mon pare era de La Cava (a la banda esquerra de l’Ebre) i la mare de Sant Jaume (a la banda dreta). Ell era guardacanal a Sant Jaume i ella modista a La Cava. Teníem terra arrendada d’arrossar i una propietat, herència de la mare, amb casa i terra fèrtil d’hort al barri del Puó de Sant Jaume d’Enveja. Vivíem als salats del costat de l’estació de La Cava. Los pares de la mare, els seus germans i nebots, vivien tots a Sant Jaume. Los del pare, els seus germans i tots los seus nebots estaven a La Cava.
Travessar el riu d’una banda a l’altra pel Pas va ser una constant, tant a la infància com a la joventut, així com en totes les èpoques i circumstàncies climatològiques.
Vaig ser fill únic fins l’edat de 8 anys. Flac i malaltís, vaig sofrir la pressió d’una mare sobre protectora i obsessionada en què “menjava poc”, i convençuda de què quan anava al camp menjava més i feia “més bona cara”.
La faena de mon pare era coordinar el control de l’aigua del canal de la dreta entre Balada i Buda i per complir adequadament amb la faena es va comprar una petita moto marca Guzzi Hispania.
La mare, sempre que tenia ocasió, m’enviava amb ell a passar el dia amb els iaios, que vivien a l’última casella del canal de la dreta. Era un indret genial per jugar sol i viure fantàstiques aventures. Lo iaio també havia sigut guarda canal i vivien en aquella casella.
Lo pare havia fet i perdut la guerra amb l’exèrcit republicà. L’havien ferit a la Serra de Cavalls a la Batalla de l’Ebre, va caure presoner, va estar tancat a un camp de concentració, i en sortir va fer el servei militar amb l’exèrcit feixista a Múrcia. I tot això ho vaig saber al Pas, durant les converses amb los amics i coneguts que allí ens trobàvem, mentre esperàvem l’arribada de la barca.
Bona part dels que coincidien en aquelles esperes havien fet la guerra en defensa de la República, i els comentaris quasi sempre giraven al voltant de les situacions en què s’havien trobat. Brunete, Terol, Serres de Cavalls i Pàndols, pas del riu per atacar, i tornar-lo a passar fugint, els llocs on havien mort alguns dels companys del poble, set, descalçar a soldats morts per fotre’ls les botes i poder córrer millor, camps de concentració, avals per poder ser alliberats i tornar a casa…no tots ho van aconseguir…
Com que havia d’estar allí esperant la barca, sense voler escoltava totes aquelles coses que no havia sentit mai, i a poc a poc anava relacionant el que explicaven allí amb allò que ens ensenyava el nostre mestre.
Era l’època en que feia els estudis primaris a la classe de Don Carlos Itarte, aficionat a la música i capficat en fer-nos aprendre totes les marxes militars; mescla d’honor, guerra, mort, deu i glòria, enaltiment de Franco, la Reconquista i la Santa Mare Església. Tot feixisme pur.
Els apassionats relats del mestre contra els rojos i comunistes (catalogats de criminals i assassins) avalats pel que deien les seccions històriques dels llibres de l’Enciclopèdia Álvarez, que es feia servir de guia dels nostres estudis em desorientaven. Los rojos, comunistes, criminals, i assassins, eren mon pare i els amics amb què es trobava al Pas…Però, pel que els sentia explicar, l’únic que havien fet a la guerra era córrer fugint de la temuda infanteria mora, dels metrallaments i bombardejos dels avions alemanys i italians, patir set, gana, i fred, d’anar enterrant companys, alguns del mateix poble, i la por de ser acusats d’alguna cosa i afusellats, com ho havien vist fer amb alguns dels que estaven amb ells als camps de concentració al finalitzar la guerra.
Era desconcertant la disparitat entre el que ens inculcava el mestre i el que explicaven les persones que havien participat en aquells fets. Allò em va començar a fer dubtar de les històries de l’educació que rebíem. Començava a veure-ho tot una mica a l’inrevés, i a simpatitzar en lo contrari de lo que ens pretenien adoctrinar al col·legi.
També em sorprenia de com parlaven entre ells quan es trobaven al Pas, comentant les notícies de Ràdio Pirenaica; o les accions de l’Agrupació Guerrillera de Llevant (maquis), que de tant en tant s’enfrontaven a columnes de guàrdies civils pels Ports de Tortosa. Quan es trobaven entre gent de confiança,demostraven una autèntica antipatia pel govern de Franco; tot al contrari de les converses que tenien en públic als bars o barberies, on es parlava de futbol, de les faenes de la terra o del preu de l’arròs. Vat aquí dos temes de conversa completament diferents: al pas de barca, en grups reduïts i de confiança, i a la vida pública.
Reconec que haver escoltat aquelles converses i ser una mica somiatruites, em va empènyer a ser un bitxo rar, quedant-me la mania de veure les coses de manera diferent a les opinions majoritàries; sobretot de les que predicaven els que controlaven el poder, arribant a la conclusió que els herois conquistadors de qui ens parla la història, en realitat van ser criminals despietats.
I aquell riu… Unes vegades estava tranquil i era un plaer passar-lo vogant; altres tenia uns colls enormes que feien donar salts emocionants al bot… o venia gros i a gran velocitat i només es podia travessar en muleta de quatre rems; o amb vent de dalt fort que et rebatia la barca en atracar o sortir de la part de dellà…D’on venia aquell riu?
Era el riu que també trobàvem a Amposta quan acompanyava a la mare amb lo trenet a comprar coses de cosir. “És lo mateix riu que passa per allà baix” em deia en travessar-lo pel pont penjat. També era el riu que anava pegat a la via del trenet quant passava poc a poc per la Pedrera, i el mateix que es veia al costat del mercat de Tortosa, quan anàvem a fer-me revisions a la cuixa.
D’on venia, sempre tan gran i poderós? Me feia sentir important quan, travessant pel Pas, me’l trobava cara a cara en tota la seva plenitud, i que unes vegades amb habilitat i unes altres amb potència, podíem dominar el seu ímpetu amb la muleta i els rems.
Lo Pas… l’origen de la meva rudimentària cultura i forma de ser i pensar.
