Bloc autobiogràfic, sobre la vida tradicional del Delta i la seva transformació
Vaig aparèixer per aquí 17 dies desprès del desembarcament de Normandia de la II Guerra Mundial, la nit de l’aquelarre del 44 del segle passat, lo 23 de juny, la nit de les bruixes, lo moment en que les plantes remeieres tenen totes les seues propietats. Si en lloc de batejar-me amb lo nom de Josep m’haguessin posat Joan, per tradició pagana hauria heretat tots los privilegis dels bruixots. No va ser així, mala sort.
Hi ho vaig fer, (segons m’han contat, jo tinc mala memòria per aquestes coses), a la casa de mon iaio Polet, zelador d’aigües, cantador de jotes, i encarregat de la finca dels Pataqueros. Al costat dels sequers del Sindicat de La Cava, a l’encreuament de l’avinguda Esportiva i el carrer Sant Miquel, pegada a la via de servei que tenia el trenet des de l’estació de La Cava als sequers del Sindicat.
Era una de les cases pairals típiques del Delta, cara al sol i en sala (pis) per guardar l’arròs i el menjar lluny de la humitat i les riades. En amples finestres cara el sol, i xicotetes a la part del ven de dalt i tramuntana. En un pedrís davant al llarg de tota la casa per posar cossiets de plantes, junt amb un parral per fer ombra i fresca a l’estiu, i al hivern quant queien les fulles de la parra transformar-se en un confortable cara sol arrecerat dels vents freds del nord. En una caseta cisterna enfront de l’entrada principal i a meitat pedrís dissenyada per aprofitar la frescor de l’aigua emmagatzemada, i aconseguir un lloc fresc on guardar productes delicats. En un petit espai darrera del pedrís per cultivar algunes flors ornamentals, els planters de l’hort, safrà, i algunes altres plantes de condiments, i on estaven plantades les parres que donaven l’ombra i raïm.
I una mica separades dos cotxeres, una per als carros els estris i la mula, i un altra com a magatzem i cuina temporal d’estiu. A continuació l’hort envoltat de figueres i magraners.
Quant el iaio va decidir fer-se la casa, en aquell tros de salat que va heretar i enterrar portant terra de l’altre cantó del canal, ho va fer de cul a vent de dalt i cara el sol de mig dia, al extrem nord-oest de la seva terra, i fer-la servir per arrecerar amb ella del mestral i la tramuntana les parts més properes d’aquell salat que després va convertir en un fèrtil hort.
Anys més tard l’Ajuntament de Tortosa va decidir fer una carretera de terra recta entre la carretera Venta Nueva a Faro de Buda i la carretera de l’estació, per donar una millor sortida a les casetes i barraques que hi havia escampades pels salats d’aquell sector. L’actual Avinguda Esportiva.
La carretera passava per darrera, i casi que tocant a una de les puntes de la casa, i mon iaio no s’hi va oposar; no se si perquè tenia pocs amics a l’Ajuntament de Tortosa o perquè va pensar que amb aquella carretera en treia més beneficis que inconvenients.
Al ampliar-se aquell camí de carro i fer-se voreres la casa va començar a fer nosa i quedar allí mal posada, sent un inconvenient per al índexs de comoditat, seguretat, i estètica, que ara sembla que es necessiten per circular.
Al estar desalineada no ha pogut obtindre els permisos necessaris per fer obres i mantenir-se, i al final ha estat declarada en roina i obligat a tombar-la.
Les companyies elèctriques i de telèfons que operen al poble l’havien fet servir com a suport de les seves línies, i això ha fet que hagi sobreviscut alguns anys a l’ordre d’enderrocament, fins que aquestes companyies li han desenganxat tots els seus cables l’han tirat a terra.
Ara estarà substituïda per un petit bosc de pals i postes per aguantar tot aquell entramat de fils. I aquella casa on vaig néixer i que feia nosa (com jo moltes vegades) ja l’han esborrat del mapa.
