DeltaPolet  
Experiències de Natura i Sabers

CARROS I SOLDOR BUDA

En aquesta secció de carros i soldó pretenem relatar els records i experiències personals de la vida al Delta en una època que encara que és recent en el temps, és molt llunyana pel que fa a la tecnologia emprada per cobrir les primeres necessitats i ens estendrem una mica més explicant detalls, peculiaritats i anècdotes dels estalls.
Una vida segura i solidària

Parlem d’una època on hi havia pocs vehicles i màquines a motor, els plàstics no existien, i per sortir dels pobles de l’interior del Delta s’utilitzaven els llaüts, el trenet, el carro, o la bicicleta.

Llavors la vida no era còmoda, però era segura i solidària. Segura perquè les necessitats més bàsiques, menjar i vivenda, estaven a l’abast de tots sense precisar res de fora. La pesca, l’hort, i el corral eren la base de l’alimentació, recursos que tots dominaven perfectament (excepte alguns tipus de professionals vinguts de fora com el metges, veterinaris, mestres…). Pel que fa a la vivenda, fins i tot famílies de la més humil condició recent arribades, sense tenir ni un pam de terra, podien fer-se una barraca a la vora del riu o al costat d’algun malecó. Si guardaven unes certes normes ningú els deia res.

Si aquests nou vinguts no tenien els suficients coneixements per fer-la, sempre hi havia algú disposat a ajudar-los. Era norma intentar assistir als que s’observava que tenien dificultats, d’aquesta manera t’asseguraves que en cas de problemes o necessitats pròpies, sempre podies recollir algun dels favors realitzats. Llavors es solia dir: “val més que et deguin favors que deure’ls”.

Una bona part dels habitants dels pobles del Delta tenien doble residència, però no a la platja o muntanya; a la terra d’arròs (sobretot si la tenien apartada del poble). No era un xalet amb gespa, piscina i aire condicionat, sinó una barraca, amb un caixer al costat, i una figuera davant per fer ombra i figues.

Anar a la barraca, la gran festa!

Per als xiquets anar a l’estiu a la barraca era la gran festa, poder posar-nos uns simples taparrabos i anar a pescar granotes, tenquetes, anguiles… calar rams per agarrar anguileta de riu (angula)… a caçar taus… buscar serps, tortugues, o nius.. No crec que els nens d’ara s’ho passin millor, per molt que ens enlluernen les piscines privades d’aigua acolorida de blau amb productes químics, els banyadors última marca, els joguets teledirigits, o els espectaculars gelats d’edulcorants i colorants artificials. Res és comparable a gronxar-te amb un gronxador fet per tu mateix amb una corda i un cabàs a la rama de la figuera, menjant figues recent collides, i en acabar pegant-te un cabussó al tub o canal.

Amb això de la globalització han desaparegut moltes coses, massa, i el més preocupant és que hem perdut els coneixements bàsics d’utilitzar els recursos que una natura excepcional com la que tenim al Delta ens ofereix. En alguns casos, en lloc d’aprofitar-los o conservar-los, els estem destruint sense cap lògica.

Intentar recuperar i regenerar el que encara queda

Potser davant la davallada laboral i econòmica que ens ve al damunt, deuríem de mirar una mica endarrere, i tornar a treure profit d’algunes fibres vegetals i l’artesania que portaven associada, els cultius d’horta ecològics, el cultiu tradicional de l’arròs (que es podria associar a l’arròs ecològic), el regenerar la qualitat de les aigües i modificar algunes infraestructures perquè torni a abundar la pesca als arrossars i desguassos, el recuperar els animals de corral que abastíem amb herba i productes del hort, i que ens facilitaven el millor guano (el fem).

En lloc de lamentar-nos per lo que hem perdut, potser seria interessant intentar recuperar i regenerar el que encara queda.

Hi ha molta gent que visita el Delta atrets per la seva singularitat. Si fóssim capaços de desenvolupar alguns dels recursos que teníem incrementaríem més el valor turístic actual, i és raonable pensar que es podria donar sortida a aquests productes artesanals o ecològics entre els propis visitants. També si es trobessin els canals adequats per fer arribar al domicili de la gent que visita el Delta, els productes locals nostres, potser es donaria sortida laboral a persones que actualment no en tenen. I a la vegada conservaríem el ric patrimoni natural i cultural que encara ens queda.

Per això seria necessari superar les actuals desconfiances i tornar a la saviesa dels nostres avantpassats amb les conllogues, la creació de cooperatives,  la solidaritat, el respectar la paraula donada. Treballant conjuntament, i amb el suport de la multitud d’institucions i organismes oficials que s’han creat es podria aconseguir. Per això s’hauria de superar la tònica actual de interferir-se i fer-se la guitza entre les unes i les altres malgastant tota l’energia en guerres internes… com més organismes pitjor… Esta és la part més difícil…


Els Estalls de Buda (I)

En l’època en què vaig fer aquestes feines (entre 1958 i 1966), vaig treballar a la finca de la Comandanta, a les ordres de l’oncle Juanito d’Alús, en la construcció d’un desguàs per dins dels erms de la bassa de les Olles de l’Ampolla, dirigits per l’oncle Julio d’Alvarado. També vaig treballar als estalls de Buda, controlats per l’oncle Mariano. L’oncle Mariano va ser un popular personatge que ja de molt major encara anava donant toms pel poble amb un carret i un burret mossegant un caliquenyo, i inventant-se renecs per anar-li dient al ruc quan afluixava el ritme o a ell li semblava oportú.

En el treball a les Olles va ser l’única vegada que vaig participar en la construcció d’una sèquia gran. Sembla ser que per aquesta construcció necessitaven molta gent en un espai curt de temps, i per aconseguir-ho pagaven una mica més que als altres llocs. El meu amic Xaufi se’n va assabentar i varem anar a demanar feina a l’oncle Julio, el qual, en veure’ns (érem jovenets), ens va mirar de dalt a baix i ens va dir “vatros ja sabeu treballar en pala i aixada”, Xaufi que era més decidit enseguida li va contestar; “sí oncle sí, som bons natros som bons, ja ho vora ja”. Jo assentia amb el cap confirmant lo que deia Xaufi.

La vegada que he patit més als estalls!

En aquesta construcció els estalls ens els donaven per parelles, i Xaufi i jo varem fer parella. El desguàs que havíem de fer anava per dins d’un senillar, i una vegada marcada la llargada de l’estall ens varem posar a treure la part de bòtima de dalt fent tacos que tallàvem amb el sorrac de partir garbes d’arròs. Desprès, amb les pales i les mans, els posàvem a les vores per fer malecó. Baix de la bòtima va sortir una argila blanca que s’apegava a la pala gatxera i feia patir molt. El primer dia, cap de les parelles va poder acabar l’estall que li havien donat. Quin dia més desesperant. Com avançàvem poc, cada vegada que veia a l’oncle Julio arrambar-se a la nostra zona pensava que ens maldaria i ens diria “no dèieu vatros que éreu bons?”. No ens va dir res, no tenia tan mal caràcter com volia aparentar.

A la vista de les dificultats, en els dies següents l’oncle Julio ens donava menys tram i aconseguíem acabar-lo, però en tot i això, la vegada que he patit més als estalls va ser en la construcció d’aquell desguàs. Desprès d’aquella experiència ja mai més en anar a demanar feina vaig intentar presumir que “era bo” en lo treball que s’oferia. Va ser una bona lliçó.

Vocabulari:

Aigües tancades:  Període de temps a l’hivern en què els canals estan tancats i s’aprofitava per netejar les sèquies o construir-ne de noves.

Estalls:  Sistema de treball (preu fet) que es solia emprar en aquest tipus de treball.

Comandanta:  Era la finca més gran del Delta, anava del barri del Puó al riu Migjorn.

Juanito d’Alús:  Encarregat de les aigües i “llimpies” de la finca de la Comandanta.

Erms de les Olles:  Senillars que envoltaven la bassa de les Olles. Encara en queden.

Julio de Alvarado:  Encarregat de la Finca de Figueres a l’Ampolla.

Oncle Mariano:  Encarregat de les neteges de les sèquies de l’Illa de Buda

Xaufi:  Veí, amic, i company de feina i trastades.

Pala i Aixada: Estris fonamentals en els estalls.

Llargada de l’estall: Distància que havia de fer un estaller en un dia.

Senillar:  Llocs de les vores de les basses envaïts de senill (Pragmites australis)

Bòtima:  Engraellat de turba i arrels de senill, boba, i altres plantes aquàtiques.

Sorrac de partir garbes:  Tipus de falç gran que s’utilitzava per partir les garbes d’arròs.

Pala gatxera:  Pala de ferro retallada en forma semicircular i una mica afilada per facilitar el treball a la terra argilosa i tallar les arrels de les plantes aquàtiques.


Els Estalls de Buda (II)

Van haver uns anys en què els estallers de buda netejaven el canal de la dreta, des de Balada al Sifó de Buda. Suposo que això va ser alguna mena de contracte o acord que van fer la Real Compañia de Canalización y Riegos del Ebro i els propietaris de l’illa de Buda. L’objectiu seria netejar millor el tram immediatament anterior a Buda, i que l’aigua arribes allà amb més facilitat
Les “llímpies”

La bona circulació de l’aigua pels canals de terra depenia de que les sèquies estiguessin adequadament construïdes i netes, o sigui que l’aigua tingués els mínims obstacles tant als costats com al fondo. Una cosa summament  important era que els talussos de terra estiguessin ben espadats.

El tancar les aigües, lo primer que s’assecava eren els canals i era on es podia començar més prompte les “llímpies”. Aquest treball no es feia a estall, s’havia de fer molt ben fet, i es treballava a jornada partida, més o menys de 8,30 a 13,00 pel matí, i de 14,00 a 17,00 per la tarda. Els treballs amb pala i aixada suposaven una jornada prou feixuga, desprès no calia anar al gimnàs.

La colla que reunia l’Oncle Mariano era de gent principalment de Buda, i la reforçava amb altres treballadors que ell se buscava o li anaven a demanar feina. Vaig tenir la sort de formar part d’aquella colla degut a que abans de fer les “llímpies” amb la colla de Buda, jo ja havia treballat al canal de Sant Jaume.  El primer any que varem treballar amb l’Oncle Mariano, José de Panolla i jo érem els més joves del grup i ens van encomanar la feina que ningú volia fer, la d’enterradors.

Enterrar els animals morts

Això volia dir que havíem d’anar uns 500 metres per davant de la colla fent desaparèixer els  animals morts que anàvem trobant dins del canal, perquè quan arribés allí la quadrilla netejant no quedés cap rastre del cadàver ni de mal olor. En aquells temps llençar gallines, gats, gossos, i alguna cosa més grossa morts al canal era bastant habitual. Quan el canal portava aigua no hi havia problema, anaven canal avall arrossegats per l’aigua fins que el carnussos quedaven frenats per les reixes del “cierre”. Allà, de tant en tant, els guardacanals obrien la descàrrega i feien cap al riu. El problema era que alguns (afortunadament pocs) quan el canal estava sec ho continuaven fent, i allí on els tiraven es quedaven.

Treure aquests animals per enterrar-los fora del canal era molt desagradable i varem idear l’estratègia, (no sé si nosaltres o ens ho va dir algú) de fer un clot al mateix costat del cadàver dins del canal, i colgar-lo allí dins mateix.

Al final érem autèntics especialistes. En casos d’avançat estat de putrefacció i animal gros, gossos principalment, a estones i aguantant la respiració, fèiem un clot paral·lel i molt pegat al llom del cadàver, posant tota la terra al cantó contrari. Quan el clot era suficientment gros posàvem les pales baix de les cames i el giràvem fent que caigués dins del clot, i mon anàvem corren a respirar lluny per la pudor que feia al moure’l.

Desprès, a estones i aguantant la respiració, amb la terra que teníem a l’altre cantó acabàvem de sepultar el cadàver. Feina feta i a escamotejar-nos un ratet a algun raseret, fora de la visual de l’oncle Mariano.

Vocabulari:

Balada:  Petit poble que pertany mig al Municipi d’Amposta i mig al municipi de Sant Jaume i on està ubicat el Baladre de Balada, declarat arbre monumental mitjançant  l’Ordre 1990.02.08 (DOGC 1262, 1990.03.02); Ordre 1991.04.19 (DOGC 1440, 1991.05.08)

Sifó de Buda:  Tuberia que passa per baix del riu Mitjorn per passar l’aigua del canal de la dreta als arrossars de Buda.

Real Compañia de Canalización y Riegos del Ebro:  Antiga companyia constituïda per a la construcció i explotació de canals per a la navegació a vapor per l’Ebre i reciclada en companyia de reg d’arrossars.

Talús:  Inclinació de la part de dins d’un canal.

Ben espadat:  Talús ben allisat amb l’aixada i màxim de vertical.

Llímpies:  Paraula amb la que al Delta es definia el període en el que estaven les aigües tancades i es netejaven canals i desguassos.

Ranxet:  Petita quantitat de peix, marisc, caça, rovellons, cargols, o aliments que s’ha aconseguit atrapar o recollir.

Rasé – Raseret:  Lloc a cobert del vent dominant i quan era possible careta a sol.


Els Estalls de Buda (III)

Tal com varem comentar en el capítol anterior, primer que res netejàvem el tram de canal des de Balada al Migjorn. Quan s’arribava al Sifó de Buda, es donava per acabada aquesta fase, desprès es continuava en una segona fase a l’altra part del Sifó, ja dins de Buda
Canvi de sistema de treball

Una vegada es passava a dellà del Migjorn, el sistema de treball canviava, i en lloc de treballar a jornada partida com al canal, es treballava només pel matí i a estall.

El fet de canviar de zona i sistema de treball ocasionava un canvi en la composició de la colla. La majoria continuaven, però alguns no, especialment els residents a Sant Jaume, per als qui anar a treballar a Buda els era complicat (llavors la comunicació a l’illa es feia per la barcassa que hi havia al pas de Buda de l’Ebre), i també algunes persones grans, per a les quals el treballar a estall els era excessivament dur.

Per una altra banda, alguns buderos que no venien a treballar al canal (potser per la mateixa raó de la mala comunicació) en començar els treballs dins de l’illa, s’incorporaven a la colla.

En els estalls cada dia es marcava un tram per a cada estaller, i dins del tram marcat aquest treballador havia de fer la neteja tal com li indicava el cap de colla.

Es començava pels tubos que plegaven directament de la sortida del sifó, el que es desviava a la dreta, en un angle de 90º, i se’n anava pel costat de la fila d’eucaliptus de la vora del Migjorn, i el que continuava recte per la vora de l’Ebre en direcció al far.  Quan aquests tubos principals estaven nets, es feien els secundaris. Finalment es passava als desguassos menys profunds, acabant en els més fondos, els quals sovint es netejaven encara amb aigua (i fent bons ranxos anguiles). Aquest era l’ordre lògic que manava el lent assecat de les sèquies durant el temps en que les aigües estaven tancades. Primer es secaven els canals i les sèquies més altes i per últim les més fondes.

L’oncle Mariano

Al final de cada jornada, l’oncle Mariano informava del lloc on s’havia de concentrar la colla al dia següent. Al dia següent, abans que arribéssim, ell ja anava a donar una ullada a la zona que s’havia de netejar, i quan ja estàvem tots, arribava donant un parell de crits intimidadors perquè tots estiguessin atents. Agafava una aixada, donava quatre instruccions sobre el tipus de neteja, i preguntava: qui comença? a la resposta de jo (del treballador corresponent), si calia li donava alguna instrucció sobre el tros d’aquella persona en concret, i començava a contar passes. Ell no era gaire alt, i tenia una manera molt particular de fer les passes per marcar el tram a netejar per cadascú. Amb l’americana oberta per facilitar allargar la cama, la gorra negra al cap, i el caliquenyo a la boca, el seu aspecte era “inconfusible” i peculiar. Quan li semblava que la distància, contada en passes, era la correcta per la feina que s’havia de fer, amb l’aixada feia una mòssa al malecó i tornava a preguntar, qui va ara? repetint el cicle tantes vegades com treballadors hi havia.

La colla

L’ordre com es distribuïen el estalls obeïa a una certa jerarquia que s’establia el primer dia. Primer els mes veterans, Logio de Pataques, Josep de Mariano, Ignaci del Fiano, Andreu de la Masuqueta, Joaquin de Quartillo, Josep de Tacos, Agustí del Roig, Bastiano i Pepe de Pesteta, Agustí de Panolla, Ignaci de Pedret, Ramon de Baila, Lionel, Joanet de Figueres, Juanito de Joano, Rafel de Cuartera, Joaquin de Coca, Agustí de Carlina, José d’Islado, Pepito de Figueres, Raimundo de Martí, Ramonet i Armando del Cadell,  Ramonet de Pataques, Joanet del Quel, Ramoncin del Bello, José de Mariano, i cap al final, entravem José de Panolla, jo, i Vicentet del Bonico, darrera ja només alguns que no venien tots els anys o començaven més tard. Lluis de Panolla era l’aiguader.

Una bona colla, i segur que encara ens deixem gent. Seria interessant tenir la llista completa, prego als que encara estem vius a que entre tots la completéssim.

Vocabulari:

Sifó de buda:  Conducció d’aigua que passa per baix del riu Migjorn i dona continuïtat a l’aigua del canal de la dreta a l’illa de Buda. Això va permetre el cultiu d’arròs en aquesta illa més de 50 anys abans de que es pogués fer arròs a cap lloc del Delta esquerra. Això explica que tota la gent que va colonitzar Buda provenia de la part esquerra del riu i la comunicació principal de l’illa s’establís per aquesta banda.

Buderos:  Gent que vivia o tenia terres a Buda.

Dellà:  L’altra part del riu. Si estaves a La Cava o Jesús i Maria, dellà era Sant Jaume, i si estaves a Sant Jaume, dellà era La Cava o Jesús i Maria.

Jornada partida:  Jornada de treball que es feia en dues fases, una pel matí i una altra per la tarda.

Plegar:  En qüestions hidràuliques del delta significa el lloc de captació d’aigua d’una sèquia.

Aigües tancades:  El període de l’any (tardor i hivern) en que els canals no porten aigua al Delta.

Mòssa:  En aquest cas, el senyal que es feia al malecó en forma de mitja aixadada.


Els Estalls de Buda (IV)

La jornada de treball a estall començava quan el cap de colla et marcava la distància de sèquia que havies de netejar o construir, i acabava quan donava per bo el treball realitzat. Aproximadament des de les 8,30 a les 13,00 hores
Regular bé el treball

L’estratègia consistia en treballar molt dur les dues primeres hores, fins la primera fumada. A partir d’aquí dosificar el treball segons la situació del teu estall en relació als altres. Si veies que anaves endarrerit convenia descansar poc i continuar treballant fort. I a l’inrevés, si veies que anaves avançat, allargaves l’estona de descans i anaves regulant la feina i retocant amb la intenció de tenir-la acabada totalment al voltant de les 12,45. Si s’anava avançat i s’observava que algun company tenia problemes, era normal que d’una manera discreta se l’ajudés una mica.

Alimentar-se bé abans de començar

Per poder aguantar bé tot el matí aquell ritme de treball sense defallir, era necessari tenir les reserves d’energia necessàries, i per aconseguir-ho era prudent menjar abans de començar. Alguns ho feien en arribar al lloc de concentració, i uns altres abans de sortir de casa. En el meu cas menjava abans d’arrancar, i com havia de matinar (anar a Buda en bicicleta requeria el seu temps), ma mare em deixava la nit abans un plat del què havíem sopat o alguna altra cosa per menjar-me-la en aixecar-me al dia següent. Pel matí el plat estava gelat i no era gaire apetible, però era necessari alimentar-se. El menys agradable per a mi eren les tenques en suc, el caldo es gelava com si fos gelatina i al menjar-me les tenques, el seu motllo quedava marcat al caldo. Per escalfar-ho (que era lo lògic) havia d’encendre el foc de llenya o el “fogrill” de carbó, i entre que això m’obligava a matinar encara més i jo era poc hàbil en qüestions de cuina, preferia menjar-ho d’aquella manera tant poc apetitosa.

A meitat matí passava l’oncle Mariano, i anava fent les rectificacions que veia, si estaves excessivament avançat et manava un munt de rectificacions, afona dos dits més, repassa el talús, afina millor la solera, i corries el perill que al dia següent et marqués més tros que als altres… Si anaves endarrerit se’n fotia. Lo millor era ni anar avançat ni endarrerit, regular bé.

Agarrar taus

Si algú anava excessivament endarrerit anaven tots a ajudar-lo, llavors es deia que havia agarrat taus. A la una, si tots havien acabat (no es podia sortir si no havien acabat tots), i el cap de colla ho havia revisat i donat per bo, es podia ja sortir de l’estall i anar a dinar. Els de Buda anaven a les seves casetes, i els que no eren de Buda, es menjàvem la mescla en algun rasé, al pas, o a vegades, si plovia o feia molt de fred, a la taverneta de Mascarell.

A les 14,30 Mael feia la barcada dels estallers, ja ens podíem anar cap a casa, si ens entreteníem i no l’agarràvem, llavors l’espera per creuar el riu es podia prolongar una bona estona.

Vocabulari de boca:

Fumada, fumar:  En els treballs al camp s’anomenaven fumar als períodes de descans.

Fogrill de carbó:  Fogonets de carbó per cuinar.

Afonar:  En aquest cas, treure terra del fondo d’una sèquia.

Talús:  Costat de la sèquia.

Solera:Part de baix de la sèquia.

Agarrar taus: Haver d’anar tots a ajudar a algú que estava excessivament endarrerit, solia passar als principiants i menys hàbils, es solia fer broma amb el que “agarrava taus”.

Taverneta de Mascarell: Taverneta que hi havia al mas de Buda, i on ha vegades anàvem a dinar. Demanàvem una botella de vi i un plat d’olives i ens menjàvem la mescla allí. Un autèntic luxe.


Els Estalls de Buda (V)                                                         

Als estalls es treballava només pel matí, això deixava tota la tarda lliure per poder realitzar altres tasques. Al cafè o les tavernes, únics llocs d’oci del poble, fins desprès de sopar no acudia ningú, i estar-se a casa sense fer res amb aquell temps no tenia cap lògica, per això tothom aprofitava les tardes per fer alguna cosa

Els que no tenien hort o animals ni res ha fer, es carregaven l’escopeta i el gamber al coll i ja sigui caminant o en bicicleta, i gairebé sempre seguits pel gos, se’n anaven en busca d’algun lloc adient per pescar quatre tenques o anguiles i provar de caçar algun bernat, tau, polla, o algun moixó despistat.

Durant els pocs anys que vaig treballar en aquest tipus de feina, (entre els quinze anys i la mili), les tardes d’hivern (que els estalls em deixava lliures) a pescar i caçar i anava ben poc; era covard i no m’agradava sentir fred. Preferia fer alguna feina més activa com asclar, fer herba a les vaques, treballar a l’hort, picar garbes de llavor…, de refer marges estacat a l’arrossal no me’n podia lliurar, i quan el fang estava bé era el que em tocava.

Collir cotó

De tots aquests complements que teníem a les tardes, dos els detallarem una mica, el collir cotó al Tramontano, i l’anar a agarrar grúmols al Fangar.

A principis de la dècada dels 60 va haver uns anys en que es va cultivar cotó a les vores de riu, sobretot als sotos on es feien els planters d’arròs. Una vegada arrancat el planter s’assecava la terra, es llaurava i es sembrava cotó. A l’hivern es recollia.

La recol·lecció del cotó es feia manualment i va donar molta feina durant alguns hiverns; als treballadors se’ls pagava a tant el Kg. que recol·lectaven. Per collir cotó es penjava un sac tallat per la meitat al coll, i amb els dits s’anaven desprenent de la planta els suaus capolls dipositant-los dins del sac, tenint cura que només hi anés la part blanca, sense el calze i els seus ressecs i punxeguts sèpals.

Normalment es collia amb les dues mans, i s’anava dipositant el cotó per l’obertura del sac que situaven tot just al pit. A vegades, en pessigar el cotó, s’arrancava també el calze, llavors amb l’altra mà l’havies de desenganxar; alguns, en lloc d’utilitzar l’altra mà, i per no perdre temps, el desenganxàvem mossegant-lo i arrancant el calze amb la boca, la qual cosa provocava que les enrevoltillades puntes dels sèpals provoquessin petites ferides al voltant del nas i s’acabava amb la cara com un mapa. Les noies, que eren molt hàbils en aquesta feina, no mossegaven els calzes per evitar les esgarranxades que provocava a la cara, i aquest era un petit recurs que tenien els nois per disminuir una mica l’avantatja d’elles. Per estimular als treballadors a collir “devalent”, en algunes finques posaven una pissarra amb el ranking dels que collien mes kg. Sempre guanyaven les noies.

Un interessant atractiu

Un dels llocs on es feia cotó era a la zona de la vora del riu del Tramontano, i alguns dels joves que anàvem als estalls, per les tardes desprès de passar el riu, ens quedàvem allí a treballar. La feina era alegre pel dinamisme que donaven un grup de noies d’ètnia gitana joves que collien en aquella finca. Les noies i el fet que els diners que allí guanyàvem no l’entregàvem als pares, eren un interessant atractiu per quedar-nos a les tardes a collir cotó.

I com això del cotó s’ha allargat una mica, a agarrar grúmols al Fangar ja anirem lo mes que ve.

Vocabulari:

Gamber:  Art de pesca formada per un arc de fusta i una xarxa en forma de bossa.

Tenca:  Al Delta es denomina tenca a la carpa (Cyprinus carpio)

Bernat:  Bernat pescaire, garsa gran molt abundant als hiverns, actualment protegida. (Ardea cinerea)

Tau:  Rata d’aigua, rosegador que s’alimentava d’arrels, herbes, i arròs (Arvicola sapidus). A Wikipedia figura una anotació que textualment diu “En el delta del Ebro antiguamente se les llamaba taus, y eran cazadas por su carne. Al ser un roedor que se alimenta de cereales es bueno para comer

Moixons:  Nom amb el que es denomina de manera general al delta a les aus silvestres, i de manera particular a totes les varietats d’ànecs.

Polla:  Polla d’aigua (Gallinula chloropus)

Tramontano:  Finca del Delta esquerre situada enfront de Buda i la qual s’havia de creuar per anar el pas de barques de l’illa quan aquest estava al riu Ebre.

Devalent:  Molt.


Els Estalls de Buda (VI)

Agarrar grúmols

En l’article anteriort, en els comentaris sobre les feines complementaries a les tardes desprès dels estalls, varem anomenar l’anar a agarrar grúmols.

Bé aquesta era una tasca poc habitual, anar pel matí als estalls a Buda, i per la tarda desplaçar-te amb la bicicleta al Fangar a mariscar no era lògic, però per a José de Panolla (el meu company de feina) i per a mi, era un recurs d’ingressos extra que de tant en tant aprofitàvem.

L’explicació és la següent, José vivia al Barracot, jo al Salat, com em venia de passada, tots els matins m’aturava a casa de ell, i ens en anàvem junts cap avall en bicicleta xerrant xerrant pel malecó del canal. El malecó era un magnífic carril bici; als estius es circulava a l’espessa ombra dels plataners, i a l’hivern careta al sol que permetien les rames desfullades. Cap dels actuals carrils bicis reuneix les condicions d’aquell, endemés si et despistaves feies cap al canal, i això ens obligava a anar molt desperts i atents, per molt que haguéssim rondat la nit anterior.

Quan treballàvem allà baix, mon pare, algunes vegades i si ell no la necessitava, em deixava la moto. Llavors passava a buscar a José i ens en anàvem los dos amb la flamant Rovena de mon pare. Amb aquella moto ens pensàvem que érem els reis del mambo, malgrat que la pala i l’aixada penjades al coll ens delataven com a vulgars retroexcavadores humanes.

José era un expert mariscador

La qüestió era que José era un expert mariscador, i quan coincidia que anàvem en moto i el dia era calmat i feia poc fred, mentre ens engolíem la mescla en algun racó de l’illa, ell deia, eu!! esta tarde, a la “Lloma del Racó”com deuen de senyalar los grúmols. I si jo no tenia cap cosa especial que fer aquella tarde li contestava, “vols que anéssim?”. Costava poc posar-nos d’acord, i ben ràpid ens empassàvem el contingut de la fiambrera, i el corresponent tall de cansalada, i menjant-nos la taronja pel camí, fèiem cap al pas per agarrar la primera barcada que podíem, per desprès de passar el riu anar a la Badia del Fangar amb la moto.

Ell era un perfecte coneixedor de totes les llometes i llocs més adients per mariscar, els coneixements ja li venien de son pare, expert en l’anar a la mar. També sabia totes les carreteretes,  camins, i accessos per arribar prop dels llocs més adequats per mariscar.

Un ingrés extra

Cap al tardet era l’hora en què millor senyalaven els grúmols, i en poca estona cadascun de nosaltres fèiem entre un i tres de quilos; ell en aquesta tasca sempre em guanyava, i m’havia d’espavilar perquè endemés de que n’agarrava més, se’n fotia. Desprès a la sortida passàvem a vendre’ls al de Toronjeta, i els cobràvem al contat. Per a nosaltres aquell era un magnífic recurs extra, valia la pena aguantar un parell d’hores la fresqueta de l’aigua de gener i febrer.

José, com jo, era el fill més gran de casa seva, però ell tenia 4 germanetes més menudes i no tenien terra d’arròs que els donessin ingressos afegits, això feia que amb aquests diners extres fos una mica més responsable, i els entregava quasi sempre a sa mare. Jo majoritàriament me’ls gastava en tebeos i revistes, al futbolí, i en algun vermut al de Camèlia

Vocabulari:

Grúmols:  Cloïssa fina, cloïssa de Carril (Tapes decussatus). Va ser un dels primers mariscos que es van comprar per comercialitzar fora del Delta, eren molt apreciats.

Agarrar grumols:  Localitzar les cloïsses que estan baix de la sorra i atrapar-les.

Barracot:  Barri de la zona est de La Cava, majoritàriament poblat de pescadors i caçadors.

Salat:  Barri de la zona nord de La Cava, al voltant de l’antiga estació del trenet, zona on predominava l’afició al futbol.

Rovena:  Marca de moto creada l’any 1960 amb motor williers de dos cilindres.

Rondar:  Gitar-te tard

Plataners:  Varietat d’arbres (Platanus hybrida) plantats al llarg dels malecons de canals i canalets. Reforçaven les vores dels canals, feien ombra i facilitaven bona fusta per fer rems i altres objectes, i també fer foc amb la llenya de les rames.

Senyalar:  En aquest cas era quan els senyals amb els que s’identifica la presencia dels mariscs baix la sorra és fàcil d’identificar; en el cas dels grúmols dos foradets a una determinada distància un de l’altre.

Lloma del Racó:  Un dels llocs bons per mariscar. Lloma era un lloc elevat dins de la badia accessible caminant i on en aigua a genoll es podia mariscar. L’inconvenient era que per entrar havies de creuar uns galatxos on et banyaves més, i si no sabies trobar-la et pegaves la gran caminada amb aigua al pit o al coll o fins i tot nedant. Si no ho coneixies bé, quan la marea estava alta era perillós. Actualment amb les barques està tot excessivament controlat.

Galatxos:  Zones profundes entre terra i les llomes.

Mescla:  Menjar que ens emportàvem amb una fiambrera al camp, estava compost per una mescla dels principals productes disponibles de cada època. A l’hivern majoritàriament eren espinacs, bledes, o pataques, mesclats amb talls de “frito”, fesols, tomata de penjar o embotellada, xapadillos, taus, o anguileta de riu.

Se’n fotia:  Se’n burlava


Els Estalls de Buda (VII)

Els joves de la meva generació, als 16 anys ja treballaven tots, excepte contades excepcions, i alguns jugàvem a futbol amb els juvenils del CF La Cava. Aquests juvenils s’entrenaven els dijous per la tarde juntament amb el primer equip, però quan hi havia feina la majoria no acudien, pocs pares ens deixaven perdre el jornal
Els entrenaments.

Hi havia un bon juvenil, i l’entrenador, Bastiano del Blanquet, per poder-los preparar bé va decidir entrenar els dijous de les sis a les set i mitja del matí. D’aquesta manera desprès podien anar tots a treballar. A l’hivern la sessió d’entrenament físic es feia corrent pel camp gairebé completament a fosques, i amb les primeres clarors començava la part tècnica; ja es veia la pilota.

En acabar i per dutxar-nos, s’havia de formar entre tots una cadena entre el pou de la tia Parrilla i el dipòsit de dalt dels vestuaris, i a pobalades omplir-lo. Quan el canal (que passava per darrera del camp de la Mingola) portava aigua, perquè feien golmeteig, desprès de l’entrenament agarràvem la roba en un sarpat, anàvem al canal, i ens fotíem de cap. Així ens estalviàvem pujar l’aigua al dipòsit, i endemés l’aigua del canal no estava tan gelada com la del pou.

Una imatge poc habitual.

La via del trenet passava per la vora del canal, i algunes vegades coincidia l’arribada del primer tren amb les cabussades. Llavors ens amagàvem dins del canal i quan el trenet, que anava poc a poc perquè arribava a la estació, es posava a la nostra altura, sortíem tots a la vegada nus, pegàvem una correguda per dalt del malecó, i ens tiràvem de cap a l’aigua. Els passatgers del carrilet mig ajupits treien el capet darrera de les finestres dels vagons.

Aquella gent que havia sortit de Tortosa a les 6,30 de matí, i que desprès d’una hora i mitja de viatjar en un tren sense calefacció, arribaven a La Cava endormiscats i segurament gelats de fred, quina impressió els deuria de fer el veure una colla de xiquets tan de matí i en hivern, tirar-se cabussons totalment despullats al canal? Què deurien de pensar?

Entrenament, bicicleta, estall i ball.

Desprès cadascú a la seva feina. Quan coincidia que havia d’anar a Buda, mon pare em solia deixar la moto, però a vegades la necessitava ell i em quedava baix taula. Llavors com anava amb el temps just, em pegava una tragantona de bicicleta per arribar a temps de passar amb la primera barcada, la que passaven els estallers.

Entre l’entrenament, la bicicleta i l’estall, aquell dia em gitava tou, i lo pitjor era si a la tornada feia vent de dalt; s’havia de tornar cara vent des d’allà baix al poble. Però si per la nit feien algun ball de quintos, o de carnaval, o festa de Sant Antoni… (festes que solien coincidir amb la feina dels estalls), cap al ball. La resistència humana quan convenia era alta, i una festa d’aquelles no es podia perdre de cap manera. El què passava al dia següent val més no contar-ho.


Els estalls de Buda (VII)

Una altra de futbol.
En els clubs modestos, la major part dels nois que jugaven a futbol amb els juvenils, quan complien els 18 anys solien passar al primer equip, i si tenien la sort que la seva especialitat dins la plantilla estava vacant, se li obria l’oportunitat de poder jugar i consolidar-se com a jugador d’aquell club
Per començar, de suplent.

De la nostra promoció de juvenils, una bona part varem arribar a jugar amb el primer equip del CD La Cava. L’equip havia baixat de 3r divisió i estava en hores baixes, i amb pocs diners per fer fitxatges. La gran oportunitat per als joves! Com a la majoria, em van fer fitxa per al primer equip i la primera temporada vaig ser suplent de Bernat, un porter de la Galera. No vaig jugar ni els partits amistosos, segurament que no generava massa confiança. La segona temporada Bernat se’n va anar al Vilafranca i es va fitxar a un altre porter d’Amposta, Florencio; treballava de camàlic a la cambra d’Amposta i era fort i valent. Vaig continuar de suplent.

El potencial del futbol català en aquells moments el representaven: el Barcelona i l’Espanyol que jugaven a Primera Divisió; l’Europa, l’Hospitalet i Badalona, que estaven a segona, 20 equips que jugaven al grup català de tercera divisió, 2 grups de primera regional, i 4 de segona regional.

Els equips del Delta que hi havia en competició en aquella lliga del 63/64 eren: El Tortosa a tercera divisió (incloem Tortosa perquè llavors mig Delta pertanyia a aquest municipi), La Cava, Amposta i Camarles a Primera Regional, i el Rapitense a segona regional.

Llavors el futbol local era una de les poques aficions que tenien els homes, com no existia la televisió, els grans equips no es tenien gaire en compte. Com hem comentat jo estava de porter suplent, i La Cava anava a la cua del grup. Als descansos dels estalls, quan es parlava de futbol, els companys opinaven que havia de jugar jo. Aquesta opinió era per pura solidaritat, ja que ningú d’ells m’havia vist jugar mai.

“El diumenge, jugaràs tu”

Balmanya (d’Amposta) era l’entrenador, i un dia desprès de l’entrenament del dijous per la tarde em va dir: “cuidat, el diumenge jugaràs tu”. Al dia següent, durant el treball a Buda ho vaig comentar als companys. En arribar el dissabte, quan Mariano repartia els estalls, els més veterans li deien que em marques menys tros perquè havia de jugar; ell (poc amic del futbol), va contestar que el que faria seria donar-me’n més, però en realitat me’n va donar una mica menys. I a l’hora de fumar van venir gairebé tots al meu tros a pegar una estropada. Avergonyit, els deia que ho deixessin estar que ja estava bé, gairebé que em van fer tota la feina.

Molt ben arropat en el debut.

I el diumenge, a l’hora del partit, una bona colla d’ells es van posar darrera de la porteria. Feia un fred que pelava, i aquell dia vam debutar Verdié i jo. Verdié va fer un partit molt bo i ja no va parar de jugar. Els estallers a cada pilota que jo tocava, aplaudien i animaven com si hagués fet una parada important, amb la cleca que tenia em creia Superman. Aquell dia era difícil fer-me un gol, a mi i als estallers que tenia al darrere; vam guanyar al Sant Martin per 1 a 0. Pocs jugadors en el seu debut han estat tan ben arropats com ho vaig estar jo aquell dia.

Aquest afortunat començament em va significar una càrrega de moral que m’inpulsà a estar jugant 2 anys amb el primer equip de La Cava, 2 en l’Amposta, 5 amb el Reus, i 8 amb l’Oliana. També em va donar l’oportunitat de fer diversos cursos de formació esportiva a Tarragona i Lleida, els quals més tard em permetrien treballar com a tècnic en diverses especialitats esportives.

Un arropat debut que en part em va canviar una mica la vida.


Els estalls de Buda (IX)

Els vells de la colla
La vida ens ha ensenyat que moltes vegades, aquella gent que crida i malda, no són tan dolents com aparenten o volen aparentar, i altres que fan poc soroll i semblen bones persones, resulten ser extraordinàriament perilloses i capaços de fer-te la més mala jugada que et puguis imaginar
Els vells de la colla

Mariano, el nostre cap de colla, era dels primers, sempre renegant, maldant, i amenaçant de despatxar-nos i deixar-nos sense feina. Però mai vaig veure que despatxés a ningú, i una vegada que sí que ho va fer en resposta a una provocació, en veure que el treballador se’n anava, el va cridar dient-li “eic aon vas o què, agarra l’aixada i posa’t a treballar, i no t’ancantes”.

En l’època que estem parlant, els homes, per vells que fossin, treballaven amb més o menys intensitat mentre s’aguantaven drets. I als estalls de Buda venien alguns homes d’avançada edat, no sé si deurien d’haver arribat a cotitzar suficient per cobrar “la vellesa”, ni sé si llavors era fàcil cobrar aquesta prestació, lo que sí és cert és que mentre podien, treballaven. Els vells que venien a la nostra colla gairebé tots eren colonos de Buda, i alguns fins i tot vivien allà.

Malgrat la seva edat, l’experiència acumulada en aquests tipus de feines els permetia moltes vegades acabar l’estall més prompte que els joves. El problema el tenien quan tocava afonar algun canal, tub, o desguàs, i s’havia de treballar tota la jornada en la pala gatxera.

Treballar a estall amb la pala gatxera

El treballar en la pala gatxera a estall era un treball dur. Si el terreny estava sec, s’havia de treballar punta enrere, això significava fer tacos de terra clavant la pala a la terra dura amb l’ajut del peu. Amb un moviment de palanca, carregar el taco a la pala, i amb un fort impuls, com si fossis una catapulta, enviar-lo des de baix de la sèquia a l’altre costat del malecó. Si el terreny estava tou, es treballava punta anvant; això consistia en posar-te dins de la zona afonada, i fer tres talls amb la pala al fang que tenies davant, marcant el taco que volies treure, i desprès clavar la pala per baix del taco i catapultar-lo fora. I això seguit i a bon ritme.

I aquí era quan sortia la part humana de Mariano; quan això tocava, a aquells homes més grans els enviava tots junts a esbrossar algun desguàs, o a arreglar ponts, o a fer alguna altra feina, a vegades més delicada, però no tan dura.

Esllacar

Quan s’havia d’esllacar, la feina no era tan pesada. Es tractava de tenir bona tècnica per anar treien el fang amb la pala i deixar un bon acabat. L’inconvenient era aguantar el fred en ple hivern estacats a l’aigua i amb el fang fins els genolls. I aquí era on més m’impressionava el treball d’aquells homes grans, el seu ritme pausat, segur, i continu. Jo era molt gelat, sempre sentia fred, i quan s’havia d’entrar a l’aigua, ho feia ràpid i començava a pegar palades lo més veloç que podia per entrar en calor. Al cap d’una estona, sortia en un bot a posar els peus al sol, si en feia, o sinó al menys treure’ls un ratet de dins del fang i l’aigua. Ells, pel fred no sortien mai del tall.

Tant era el que m’impactaven, que sempre pensava en intentar aconseguir algun tipus de faena, que quan fos vell, em permetés treballar calçat als hiverns.

Què poc em podia imaginar com canviarien les coses. Potser massa.

Vocabulari de boca:

Cobrar la vellesa:  Cobrar la jubilació.

No t’ancantes:  No et despistes.

Colono:  Persona que cultiva terra arrendada.

Afonar:  Aprofundir, fer més fons.

Pala gatxera:  Pala de ferro retallada i esmolada per tallar millor la terra i les arrels del senill i la boba.

Punta enrere:  Modalitat de treball en pala en terrenys secs

Punta anvant:  Modalitat de treball en pala en terreny de fang consolidat.

Esllacar:  Modalitat de treball en pala en fang aigualit .

Tall:  Zona de treball


Els estalls de Buda (X)

La Nevada
El dia estava gris i feia molt de fred, perfectament equipat en passamuntanyes, guants de manopla, i el jersei més gruixut que tenia, vaig arrancar amb la moto a buscar a José de Panolla, i ens vam anar cap a Buda

El cel cada cop es posava més d’un gris clar estrany, i el fred augmentava. Una vegada al lloc de concentració dels estallers d’aquell dia es va intentar fer foc amb herbes seques, però només va sortir fum, la humitat no la deixava cremar bé. No estàvem tots, alguns van saber llegir millor les condicions meteorològiques i van ser prudents no sortint de casa.

Arrupits esperàvem l’arribada de Mariano, el Cap de Colla, i de sobte un va dir, neva!, i efectivament, un aquí, un més allà, zigzaguejant anaven queien grossos flocs de neu. Al principi va ser divertit i els més joves i juganers intentàvem atrapar-ne algun al vol abans que toques terra i es fongués. Poc a poc la caiguda de flocs es va anar incrementant, i ja no feia tanta gràcia. Els que vivien a Buda van dir, avui ja no enganxarem, i se’n van anar cap a casa. Els que havíem vingut del poble vam anar a resguardar-nos a una barraca sense portes que hi havia prop.

La nevada anava augmentant

La nevada anava augmentant i cada cop estàvem més acovardits pel fred, la neu començava a quallar. Haure’m de fer pensaments, va dir un dels veterans, aquí no “astem” bé, va contestar un altre, això no pararà, va asseverar un tercer, si mon hem d’anar ha de ser tots a la vegada per a que Mael mos passi el riu ràpid, va sentenciar un quart. Va…, va…

I tots corrinyant corrinyant amb les bicicletes agafades del manillar, i les rodes per dalt de l’herba i la neu de la vora de la carretera de terra, van arrancar cap al pas. José i jo érem els únics que aquell dia anàvem en moto, i la terra de la carretera amb la neu s’havia “empapat” i convertit en un fang enganxós que bloquejava les rodes al parafang. Per fer anar la moto per dalt de l’herba i la neu, com les bicicletes, pesava massa i avançàvem poc (era una Rovena de 250 cc.). Van provar d’anar a cavall, caminant fent força els dos, jo dalt i ell empenyent darrera, caminant i la moto engegada i una marxa posada intentant conduir-la d’aquesta manera. I tot embolicats amb la pala i l’aixada que cadascun portàvem penjades al coll. No ens vam fer mal de pura casualitat.

Una difícil marxa

En arribar al pas, al contrari del que solia passar, aquesta vegada Mael va ser molt diligent i quan vam estar tots (natros vam arribar els últims) ens va passar de seguida. No era qüestió de perdre temps. Una vegada creuat el riu les condicions del camí van millorar, el malecó del canal, la via principal de comunicació per a les bicicletes i motos, estava molt compactada i el fang no s’enganxava a les rodes; el problema era que quan es banyava patinava molt.

I poc a poc, i eixarrancats amb les cames obertes per equilibrar i evitar caure dins del canal vam anar avançant. En avançar, la neu venia de front i aconsellava posar el cos de costat buscant una mica de protecció, i a mig cos s’acumulava la neu i l’altre estava sec. Quan la roba banyada per la neu fosa tocava alguna part del cos sec provocava desagradables sensacions, i això obligava a anar rígid i fer pocs canvis de posició. Passamuntanyes, guants de manopla, jersei doble, tot havia estat travessat per l’aigua desgelada de la neu que poc a poc anava vesant per l’interior del cos.

L’ajuda de la mare

A casa teníem un magatzem amb una xemeneia on fèiem foc a terra i ens hi estàvem gairebé sempre. En arribar i entrar dins amb la moto, i desprès d’espolsar la neu que s’havia acumulat entre el pit i els braç dret, la diferencia tèrmica em va provocar una espècie de shock. Tot el dia sentint fred i de sobte aquell canvi, el cos no ho va assimilar bé.

Sortosament, per ma mare aquell tipus de situació semblava que no li venia nou. Em va fer anar de seguida a una habitació on la temperatura era baixa, em va fer treure la roba banyada, fregar el cos amb una tovallola i posar roba seca. Desprès va portar una palangana en aigua lleugerament tebieta per recobrar les mans, que era el que més fastiguejat tenia. I poc a poc es va anar superant la desagradable sensació que havia patit en arribar.

Des de llavors, quan veig reportatges de gent atrapada involuntàriament per una nevada, sempre penso, que bé els aniria que en arribar on puguin, tinguessin a sa mare esperant-los com jo aquell dia… Que serveixi això com un petit homenatge a totes les mares que quan hi ha dificultats, esperen l’arribada dels inexperts fills per donar-los el convenient suport.

Vocabulari:

Passamuntanyes:  Espècie de gorra que quan convenia es desplegava cap avall tapant tot el cap i cara, deixant només una obertura per als ulls.

Guants de manopla:  Guants de dos departaments, un per al dit gros i un altre per als restants, anaven molt bé per anar en moto (quan no plovia o nevava).

Avui ja no enganxarem:  Expressió local que vol dir que avui no iniciarem la jornada laboral.

Barraca sense portes:  A moltes terres del Delta, especialment les arrendades que estaven lluny del poble, s’havien construït barraques només per refugiar-se les persones i les bèsties de treball en cas de pluja o males condicions meteorològiques. Estes barraques eren tan elementals, solitàries, i solidàries, que a la majoria ni tan sols els posaven portes.

Mael:  Passador de Buda.

Empapat:  Absorbit.


Els Estalls de Buda (XI)

La taverneta de Mascarell
A l’època en la qual situem aquestes relats (principis dels 60 del segle passat), els cafès ja havien pres el relleu a les tavernes, però al poble encara quedaven les més il·lustres, la de Riets, la de la Jana, la del Còdul, la de l’Ullat, la de la Rampa de l’Estació…
El lloc de trobada ideal

Les tavernes, fins que van ser substituïdes pels cafès, el bancs, els clubs, les gestories, les teles, etc. van ser centre d’informació, de contractació laboral, de transaccions ramaderes i comercials, d’oci…

Era el lloc de trobada ideal, i al voltant d’un got de vi i alguna cosa salada s’arribava a tota classe d’acords i negociacions, i sovint amb més garanties que alguns dels contractes notarials que es subscriuen en l’actualitat. Llavors la paraula era la paraula i tots s’esmeraven en ser considerats homes de paraula; era la millor garantia.

Buda també tenia taverna, la taverneta de Mascarell, i estava situada al costat de vent de dalt (oest) del mas. El fet que estigués al mateix mas ja demostrava que tenia una certa importància, encara que la situació la relegava a un segon pla en relació a l’església i altres dependències del mas que estaven encarades a recer de vent de dalt (sud).

Un confortable refugi

Per als estallers que veníem del poble aquesta taverneta va ser molt important pel confortable refugi que representava els dies de mal temps. El treball als estalls solia començar a les 8 o les 9 del matí i acabar a la una. En acabar, els que vivien a Buda se n’anaven a dinar a casa i els que no teníem ni casa ni barraca allà ens quedàvem per algun raseret a menjar-nos la mescla. A les 3 de la tarde Mael ens passava el riu per tornar al poble.

Quan feia molt de vent, fred, o plovia, anàvem a la taverneta i demanàvem mig litre de vi i un plat d’olives trencades (que bones eren), i allí perfectament asseguts a una taula ens menjàvem la “fiambrerada” d’espinacs o faves amb un tros de frito i un trosset d’abadejo o cansalada que portàvem per dinar. Ens desplaçàvem en bicicleta o moto i estàvem tot el dia treballant a l’aire lliure exposats a les crues condicions atmosfèriques de l’hivern, per això el poder menjar a cobert era molt gratificant, especialment en condicions climatològiques adverses.

Una partida de guinyot

Si les condicions del temps en acabar de dinar eren dolentes, alguns s’esperaven a veure si amainaven i es posaven a jugar una partida de guinyot i es feien fins i tot un cafè, quin luxe! De vegades algú exclamava: “ni Franco viu com natros”. En alguns casos les condicions meteorològiques en lloc d’amainar empitjoraven, i a última hora i de la manera que podíem tornàvem a casa, algun cop en penoses condicions. Eu! si llavors haguéssim tingut a ma “masquefós” el tabard de Franco.

Vocabulari:

Mascarell:  José Mascarell Mola, xofer de confiança de l’oncle Pere a Buda, i responsable junt amb la seva dona Carme Gilabert i filla Maribel, de la taverneta de Buda.

Mescla:  Menjar que es portava en una cabassona per dinar.

Cabassona:  Tipus de cabàs allargat i menut adaptat per portar lligat al quadro de les bicicletes i on es portaven les viandes de menjar i beure.

Fiambrerada:  Carmanyola plena de menjar.

Espinacs, fabes, frito, abadejo, cansalada:  Menjars de la mescla d’hivern, una dieta completíssima, i tot productes de casa excepte el nutritiu i econòmic abadejo, que quan convenia era substituït pels xapadillos de tenca.

Raseret:  Lloc arrecerat. Si no hi havia alguna pallera, canyar, o barraca prop, dins de les mateixes sèquies seques.

Franco:  Tenia tot el poder i suposàvem que vivia molt bé, li agradava pescar i es deia que quan sortia de pesca amb l’Azor, el seu iot, uns bussos li enganxaven grans peixos a l’ham, mentre el NODO gravava com ell els treia.

Masquefós:  Expressió local equivalent a “al menys”

Tabard de Franco:  Abric que utilitzava als hiverns en les inauguracions de pantans i desfilades, aguantant impertèrrit totes les inclemències. I fent treure dels reportatges tot el que no donés aquesta imatge de fermesa.


Els Estalls de Buda (XII)                                                      

El serveis principals

A Buda hi havia dos xarxes de servei importants, la de carreteres, que s’iniciava al pas, llavors situat al riu Ebre, i la de reg que sortia del lloc on el sifó que travessava el riu Migjorn emergia a l’illa.

La de carreteres tenia tres línees principals, la que anava riu avall fins el far de Buda, la que anava riu amunt fins el riu migjorn i desprès girava i anava fins el final d’aquest riu, i la que anava al mas. Des del mas sortien dos ramals en busca de la bassa i un que es bifurcava amb la carretera de Migjorn. Esta era la xarxa principal de carreteres, totes de terra però ben cuidades.

La de reg al sortir del sifó es dividia en dos tubos principals, el que anava per la vora de l’Ebre en direcció a la desembocadura, pel costat de la carretera del far, i el que anava per la vora del riu Migjorn també en direcció a la seva desembocadura. Els dos alimentaven a petits tubets secundaris que feien arribar l’aigua a totes les terres que es cultivaven.

També hi havia la xarxa de desguassos, uns en direcció a les basses i els altres en direcció a algun dels dos rius que encerclaven l’illa. La xarxa de reg i la de desguassos era la que a l’hivern els estallers netejàvem i condicionàvem, aprofitant que les aigües estaven tancades.

Buda era com un petit estat

En aquella època Buda era com un petit estat, una vegada passaves la barcassa i entraves allí semblava entrar en altre lloc on tot estava perfectament ordenat, les fileres d’eucaliptus als malecons, les de palmeres a les carreteres, rètols indicadors (una mica en pla còmic), la gairebé obligació de saludar a tots els que trobaves, el mas sempre perfectament emblanquinat.

A l’illa hi havia molts arrendataris els quals cultivaven reduïdes quantitats de terra, entre 10 i 20 jornals cadascun, poca terra però al fer-se tot a mà, donava feina una bona part de l’any a l’arrendatari i a tota la família. La major part d’aquests colonos tenia caseta o barraca en un caixeret i corral al costat, i allí i s’hi estaven la major part de l’any, excepte per a festes majors. A les festes gairebé tots pujaven al poble.

El fet d’estar dividit en petites explotacions, i estar aïllat, va convertir a Buda en un lloc intensament humanitzat. Amb l’ajuda de José de Mariano hem intentat recordar les casetes i barraques habitades que hi havia. Per la carretera del pas al far hem pogut recordar 6 casetes i 6 barraques, per la carretera del pas al Migjorn 9 casetes, per la carretera del sifó fins la desembocadura del Migjorn 4 casetes i 3 barraques, per les carreteres secundaries 3 casetes i 3 barraques. Total 22 cases o casetes i 12 barraques, a banda de les famílies que vivien a les dependencies del mas.

Era com una privilegiada comunitat de gent que vivia allí aïllada, que quan volia anava al poble, i que excepte els serveis sanitaris, tenien a l’abast els serveis bàsics d’aquella època perfectament assistits.

Hi havia policia (Gumersindo el guarda), serveis educatius (la mestra), servei públic de transport (Mael lo passador), centre comercial (la botiga de Nuri), centre lúdic (la taverneta de Mascarell) i serveis d’interès internacional (el far de Buda).

Ara només queden records i enormes màquines que fan la feina de tota aquella gent.

Vocabulari  

Sifó:  Conducció d’aigua subterrània que passava per baix del riu Migjorn i feia arribar l’aigua del canal de la dreta a l’illa. A Buda es va cultivar arròs 50 anys més prompte que a qualsevol indret del delta esquerre. Un dels motius perquè s’instal·lés tanta gent a viure allà.

Ramal:  Camí o sèquia que arranca d’un altre de principal

Tubo:  Conducció d’aigua de reg derivada del canal

Aigües tancades:  Període en que els canals no portaven aigua, anava des del final de la collita (els anys que no hi havia colmeteig) fins desprès del xarrugar. Tot l’hivern.

Colmeteig:  Període entre setembre i desembre en que els anys que no s’havien de fer reparacions al canal, s’aprofitava per portar aigua carregada de llims als arrossars. Eren els llims que arrossegava el riu degut als temporals de la tardor, i que feien pujar el nivell del delta sobre el mar d’una manera destacada.

Arrendatari o colono:  Persona que tenia arrendada, al propietari d’una finca gran, una determinada extensió de terra per al seu cultiu. El pagament de l’arrendament es solia fer en una pactada quantitat d’arròs per jornal, i que s’entregava al final de cada collita. L’amo de la terra tenia la responsabilitat de facilitar a la terra cultivada accés de carro, de reg, i de desguàs.

Jornal:  Mesura del país equivalent a 1.190 m2

Caixeret:  Petit hort per autoconsum cultivat en el “ malecó” eixamplat d’alguna sèquia.


Els Estalls de Buda (XIII)

A la dècada dels 60 el bombardeig continu de notícies que hi ha ara no existia. La Vanguardia, l’únic diari que arribava puntualment, poca gent el llegia, i la TV estava començant amb un únic canal i severament controlada pel règim, per la qual cosa, temes que comentar fora de les noticies locals (estes sí que corrien apressa) poca cosa hi havia
Animades tertúlies

En l’àmbit esportiu algun comentari sobre Kubala i Di Estefano, els cracs futbolístics de l’època, i també les gestes de Bahamontes i Poblet en ciclisme. De política lo més comentat eren les notícies de Radio Pirenaica que s’havien pogut captar, i que era l’única manera de saber-ne alguna cosa dels problemes que en aquells moments tenia Espanya, a les seves colònies del Sàhara Espanyol i Ifni. Sempre quedava el dubte de lo exagerades que podien ser, més o menys com ara, que tot depèn del mitjà informatiu que ho transmet, i la salsa que en un o altre sentit li interessi posar.

Malgrat que els mitjans informatius no aportessin les dosis de morbo actuals, això no privava que quan es concentraven els estallers, ja fos a la barcassa o en els descansos, no es formessin animades tertúlies. Hi havia autèntics especialistes en animar aquelles espontànies trobades de gent, personatges decidits i dotats d’un humor innat.

Vicentet del Bonico

Vicentet del Bonico era un d’estos personatges, entrava a l’estall a continuació meva, i sempre he tingut la sospita que entre bromes i risses, escorria la marca de l’estall i em feia fer un tros de la seva feina a mi. Ramonet de Pataques també treballava en natros i ell i Vicentet feia poc que havien acabat la mili, la qual havien fet junts amb dos soldats més de La Cava, Miguel de Benita i Juan del Torrero.

Vicentet decidit, menut i molt actiu dominava molt bé l’art de fotre-se’n d’ell mateix i de qui fos, i animat per Ramonet explicava divertides anècdotes de les peripècies viscudes pels quatre durant el servei militar. Només calia que Ramonet li digués, te’n recordes d’aquell dia que…, i Vicentet enseguida s’engegava, i d’una manera força divertida, explicava els encadenats de despropòsits en els que contínuament es veien involucrats.

Vicentent, Ramonet, i Juan havien tingut una escolarització de fang, tenquetes, i taus, Miguel en canvi havia anat al col·legi i tenia un elevat sentit de la formalitat. Aquestes diferències li van ocasionar a Miguel una preocupació i un maldecap continus, intentant que el comportament dels altres estigués dins dels canons correctes i reglamentaris, Juan sempre estava preparat per anar-se’n cap a casa sense permís, Ramonet per pegar-li un cop de puny a algun caporal o superior, i Vicentet s’havia especialitzat en “arreplegar” gorres i vendre-les.

Entre tots, amb la venda de gorres de Vicentet, els paquets de casa que li enviaven a Miguel, i alguna remesa de xapadillos que els arribava als altres, anaven complementant l’escassa dieta del quarter, i així evitaven passar tanta gana com la resta dels soldats.

Vocabulari

Kubala:  Fugitiu hongarès que va jugar i entrenar el Barcelona entre els anys 1950 i 1964. Està considerat el millor jugador de la història del Barcelona.

Di Stefano:  Jugador argentí que va jugar amb el Real Madrid entre el 1953 i el 1964. Es considerat per la FIFA com un dels 5 millors jugadors de futbol del segle XX.

Bahamontes:  Ciclista que tenia el sobrenom de “l’àliga de Toledo”. Va ser bon escalador i entre els anys 1954 i 1964 va guanyar sis vegades el premi de la Muntanya al Tour de França i la victòria absoluta en el Tour del 1959.

Poblet:  Miguel Poblet està considerat el millor ciclista català de tots els temps. Es va retirar l’any 1962 desprès d’haver estat competint com a professional des de l’any 1944. Durant aquest període va aconseguir 214 victòries i va ser el primer espanyol en vestir el mallot groc de líder del Tour de França.

La Pirenàica:  Emissora antifranquista creada el 22 de juliol de 1941 pel Partit Comunista d’Espanya i que va emetre principalment des de Moscou. Escoltar-la estava prohibit. El 1955 es va traslladar a Romania, i desprès de l’arribada de la democràcia a Espanya, el 14 de juliol de 1977, va emetre el seu últim programa des de Madrid retransmetent la primera sessió de les Corts que havien d’elaborar la Constitució espanyola.

Paquet de casa:  Nom que es donava a les remeses de menjar que solien enviar les mares als fills, quan aquests feien el servei militar.

Sàhara Espanyol:  Colònia espanyola a l’Àfrica. El 1976 va ser abandonat a la seva sort davant la pressió que va fer Marroc amb la marxa verda.

Sidi Ifni:  Colònia espanyola constituïda sobre una antiga base d’esclaus del temps d’Isabel la Catòlica. L’any 1969, desprès d’algunes guerres encobertes va ser traspassada al Marroc.

Marca de l’estall:  El cap de colla quan repartia la feina als estallers, anava contant passes amb una aixada al coll; quan creia que la distància era la correcta, amb l’aixada feia una marca a terra a partir de la qual començava un altre treballador. Una vegada vaig descobrir que Vicentet havia tapat la marca de la nostra separació i n’havia fet una altra un tros més avant, fent-me fer a mi un tros del seu estall. A partir d’aquell dia vaig vigilar bé la separació entre els dos.

Venda de gorres:  La gorra formava part de l’uniforme militar dels soldats, i no es podia estar a l’exterior sense la gorra correctament posada. Si en algun descuit es “perdia” immediatament s’havia de trobar una altra o eres arrestat. La millor manera d’aconseguir-la era localitzar a algú que en tingues una de sobrant i comprar-li.

Jornal de terra:  2.190 m2.


Els Estalls de Buda (XIV)

Stella Alpina

A principis de desembre de l’any 1963 un temporal va fer embarrancar un vaixell enfront de la finca del Tramontano, on ara està la urbanització Riumar. Llavors una zona envoltada de muntells d’arena i poc accessible, lloc aïllat que coneixia una mica per haver anat algunes vegades a fer borró. En companyia d’un parell d’amics vam anar en bicicleta a intentar trobar-lo i des de dalt d’un muntell el vam localitzar. Estava prop de la Bassa de l’Arena.

Pujant i baixant per les dunes de sorra, vam acabar arribant. Unes barques de pesca li havien descarregat algunes coses a la platja, potser part del carregament; es va comentar que anava carregat de pataques. A la part de darrera hi havia escrit el nom en lletres molt grans, Stella Alpina. No sé com s’ho va fer, però el morro (la proa) el tenia gairebé al sec.

Els tres fars

Fem unes fotos i desprès decidim anar a Buda a veure el far nou que estaven construint. Creuem el riu amb la peculiar barcassa formada pels llaüts Pinta, Niña i Santa Maria, i per l’últim tram de la carretera de “Venta Nueva al Faro de Buda”, vam acabar d’arribar a l’anomenat Cabo de Tortosa, on estava el far vell ja tombat dins del mar, i es construïa el nou.

Era diumenge pel matí i per allí no hi havia ningú, això ens va permetre moure’ns per tota l’obra batxillejant i, “encaramats” dalt d’una pila de sacs de ciment, fotografiar els tres fars. En primer terme el far en construcció, en segon una torre metàl·lica que feia de far provisional, i al fons, dins del mar, el vell de ferro tombat. Tres fars al mateix lloc, una prova de les dificultats que tenien les puntes est de l’illa de Buda i la de Sant Antoni.

En perdre força la desembocadura vella per anar-se fent ample el Galatxo de Sorrapa i tragar més per allí, creixia la zona del Garxal i la punta nord de l’Illa de Sant Antoni i s’arrodonien les puntes est de les illes de Buda i Sant Antoni. Els pantans encara no s’havien construït, i la dinàmica del Delta era la natural de créixer pel lloc de la desembocadura més gran en aquells moments, i arrodonir-se lentament pel lloc on havia deixat de desembocar.

Un moment històric

En aquell històric moment estaven convivint a la punta de l’Illa de Buda tres fars. D’una banda el vell tombat de ferro que s’havia fet a Birmingham dissenyant de manera que fos desmuntable calculant que com el Delta llavors creixia molt, van pensar que en algun moment estaria massa lluny del mar i convindria desmuntar-lo i tornar-lo a construir mes prop. Durant la guerra civil el van incendiar i el ferro es va deteriorar; en no repintar-se i cuidar-se adequadament, el salnitre es va anar menjant el ferro. Si això no hagués passat, segurament l’haurien desmuntat per construir-lo cap enrere, al revés del què havien pensat inicialment.

D’altra banda la torre de ferro que s’havia fet provisional i era insuficient, prova d’això el mateix embarrancament de l’Stella Alpina en no adonar-se’n de les senyals del far.

I per últim, i en plena construcció, el far de formigó, que en construir els pantans i començar la brutal regressió del Delta, va ser engolit pel mar en només 9 anys.

I la regressió continua menjant-se el Delta, i les intencions d’agreujar-la amb més transvasaments també.

Vocabulari

Finca Tramontano: Finca situada al final de l’hemidelta esquerre.

Borró:  (Ammophila arenaria) Planta resistent i aïllant que creix a les dunes de sorra. Molt adequada per construir els sostres de les barraques. Actualment protegida per tots els indrets de costa.

Bassa de l’Arena:  Bassa actualment inexistent que estava entre la bassa del Canal Vell i la Urbanització Riumar. Degut a la gran quantitat de sorra que li arribava procedent dels muntells, que el vent de dalt formava en aquella zona, tenia poca profunditat i el fondo en lloc de fang era d’arena.

Muntell:  Duna d’arena.

Pataca:  Patata.

Carretera de Venta Nueva al Faro de Buda:  Primera carretera de certa identitat que es va construir a l’hemidelta esquerre. Es va fer amb l’intencionalitat d’accedir per terra al far de Buda. Al traspàs de competències a la Generalitat de l’any 1933, aquesta carretera es va considerar d’interès general, màxima qualificació d’aquella època.

Cap de Tortosa:  Per la seva penetració al mar, és el cap més important de Catalunya. Curiosament durant molt de temps la punta d’aquest cap era un riu i una barra de sorra a cada costat.

Desembocadura vella:  Va ser per on va desembocar l’Ebre des que va abandonar les desembocadures de la Marquesa i les Olles. A la dècada dels 70 es va acabar de tancar sortint tota l’aigua pel Galatxo.

Galatxo de Sorrapa:  Desembocadura actual de l’Ebre. Es va obrir per primer cop durant la riada de l’any 1937. Galatxo vol dir canal natural entre una illa i terra ferma, i el nom de Sorrapa perquè un senyor que es deia així va ser el primer que es va ofegar en aquell indret. Tenia bous a l’Illa de Sant Antoni i creuava el galatxo per una barra de sorra submergida de la seva desembocadura. Un temporal va moure la barra i es va ofegar en passar-hi.

Garxal:  Zona de la desembocadura pegada al Delta: és del pocs llocs on el Delta creix. Aquest creixement està motivat per la sorra que els temporals arranquen a la punta est de l’Illa de Sant Antoni i Buda, i les corrents marines, temporals, i vents deixen allí.


Els Estalls de Buda (XV)

El mas de l’Illa de Buda és un conjunt d’edificis adossats començats a construir a finals del segle XIX. Per la fabricació dels tovots es va utilitzar argila de la mateixa illa, cuita in situ amb un forn fet expressament. Aquest mas actualment forma part del catàleg d’edificis a protegir de l’Ajuntament de Sant Jaume amb la categoria BCIL
Els xiquets de Buda

Quan treballàvem pels seus voltants estàvem distrets, el tràfec dels que residien al mas, la dels que vivien a l’illa i venien a comprar o fer alguna gestió, els tractors que sortien a xarrugar, els carros i carriots trafegant, algun iaio que estava per allà i venia a fer-nos alguna observació: “…afoneu i eixampleu fort aquell revolt, netegeu bé aquest pont, trèieu bé les maixelles…” Intentàvem sempre que aquelles sèquies de terra quedessin en les millors condicions, perquè quan arribés l’aigua, circulés sense entrebancs, i arribés en abundància allà on ells tenien les terres. “Tranquil oncle, que això ho deixarem pentinat”, solíem contestar educadament; hi havia gran respecte per la gent gran.

El moment més interessant era a l’hora del recreo dels xiquets i xiquetes que anaven al col·legi del mas. Per a ells érem una novetat i a meitat matí, quan els deixaven sortir una estona, s’arramblaven a batxillejar el què fèiem. Els havíem de maldar perquè els més decidits volien agarrar les pales i es podien fer mal. Per sort per ells les coses van canviar tant amb la mecanització i l’arribada de les retroexcavadores mecàniques, que l’ús manual de la pala i aixada per netejar sèquies va desaparèixer. El que no tinc clar és si la mecanització ha estat tan positiva com tothom pensa, per començar a Buda ja no queda gairebé ningú. Per reflexionar…

En perfecte harmonia i ben assistits

Al col·legi, als xiquets i xiquetes que habitaven l’illa, se sumaven alguns que vivien a la perifèria, Tramontano, l’altre cantó del Migjorn… els quals simplement creuant el riu ja estaven a l’escola, mentre que per anar als centres escolars de La Cava o Sant Jaume, o a un altre col·legi similar que hi havia al mas de la Comandanta, tenien un bon tros a peu per camins i malecons de terra. L’autobús escolar o el fet de portar-los els pares o iaios, encara estava per inventar.

La quantitat de xiquets que acudien al col·legi donava idea del respectable nombre de famílies que vivien allà. Era una comunitat de gent que vivia en perfecta harmonia, en el seu aparent aïllament estaven més ben assistits que al poble. Tenien la feina de l’arròs a peu de la seva caseta o barraca, mentre que nosaltres havíem de fer un grapat de quilòmetres cada dia en bicicleta per anar a treballar. Cada vivenda tenia el seu hortet i corral d’ànecs i gallines al costat, i abundant pesca a totes les sèquies que els envoltaven. L’únic problema es produïa en cas d’alguna emergència mèdica, encara que al poble, en cas d’urgència, no estàvem gaire millor. Un altre avantatge era que per les nits podien escoltar la Pirenaica sense temor, allí la guàrdia civil, una vegada Mael tancava el pas, ja no hi podia arribar.

En aquesta foto del col·legi, juntament a la mestra Pepita Nofre de Godall, hem pogut identificar als següents alumnes:

Irene del Músic, José de Mariano, Juanito del Nano, Cornelio de Martí, Sara de Cardona, Mari Pepa de Cuartillo, Sergio de Cuartillo, Maria Cinta dels Castellans, Dora de l’Atmetlero, Lurdes, Teresita del Casot, Sergio del Passador, Maria Cinta de Cardona, José de Mascarell, Maribel de Mascarell, José Brunet, José Maria de Tacos, Juanito de Tacos, Miguel de Pepe lo Castellà, Finetes de Salona, Nati de Panxo, Pepita de Turres, Honorio, Olegario de Calvet.

Vocabulari de boca

Tovot Peça rectangular d’argila cuita, el doble de llarga que d’ampla i que s’utilitzava per construir parets i barandats.

Barandat Envà

Recreo Crec que ara s’anomena “L’hora del pati”

Maixella Munts de sediments que es formaven en alguns llocs dels canals.

Tramontano Finca tocant a l’Illa de Buda, a l’altre costat de l’Ebre.

Altre costat del Migjorn Zona de la finca de la Comandanta tocant a l’Illa de Buda i separada d’aquesta pel riu Migjorn.

Comandanta Gran finca de l’hemidelta dret que s’estenia des del poble de Sant Jaume fins al riu Migjorn. També tenia un mas i una escola.

Pirenaica Emissora clandestina antifranquista.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Back To TopBack To Top