DeltaPolet  
Experiències de Natura i Sabers

BAIXADA DE L’EBRE

De Fontibre al Delta en Barquet de Perxar

Peripècies de dos barquets de perxar baixant l’Ebre des del seu naixement per reivindicar una millor qualitat de l’aigua i que el riu torni a transportar sediments fins al Delta

El motiu.

La baixada en barquets, argument que aprofitem per divulgar diferents aspectes de l’Ebre, amb la pretensió de donar a conèixer una mica millor aquest gran riu, pare de la nostra cultura, economia, i espai físic que habitem, es va fer per participar en una marxa organitzada per” Ecologistas en Acción” amb l’objectiu de denunciar l’ampli ventall d’agressions que sofreix l’Ebre.

Vam pensar que era un bon moment per aportar un granet d’arena en aquella acció i centralitzar la nostra tasca en denunciar especialment la retenció dels sediments que fan els embassaments, i que provoquen la cada cop més l’accelerada desaparició del Delta.

Durant la baixada els barquets van ser acompanyats per 200 ciclistes que anaven per les vores fent accions de protesta allí on hi havia usos o instal·lacions perjudicials per al riu, preses, tèrmiques, químiques, nuclears…

Ara en aquest moment en que el govern ha tornat a engegar la maniobra de vendre l’aigua del riu, i enviar-la allí on en puguen especular millor els seus grups empresarials amics, pensem que els nostres lectors ens perdonaran, i comprendran que ens veiem obligats a abandonar l’agradable tasca de narrar aspectes positius del riu, a denunciar directa i sense cap gènere de dubtes la gran barbaritat que significa el nou pla de conca de l’Ebre.

L’enregistrament de la baixada

Quan els barquets de perxar van fer la baixada des de Fontibre al Delta van tenir un tripulant d’excepció, una flamant càmera de TV, degudament protegida en una carcassa impermeable i lligada en una corda a un flotador (per si de cas), tot estrenat per aquella ocasió. Curiosament durant la baixada les tres càmeres de fotografiar que es portaven van parar a l’aigua i es van perdre, un parell d’ulleres i altres parts de l’equipament també, però la càmera de gravar, no. També tots els tripulants en alguna o altra ocasió van anar a parar al riu, bé per tombades dels barquets, o bé arrossegats per les branques quan el riu baixava violent enmig de zones amb arbres inclinats sobre el curs de l’aigua, excepte un.

Aquesta càmera, quan els riscos no eren grossos, anava gravant els paisatges fluvials, el que anava succeint i les opinions de la gent dels pobles de la vora de l’Ebre. El responsable del seu funcionament era un cameràman intrèpid i aparentment mig volat, però que sabia molt bé el que feia. Va ser l’únic dels tripulants que no va fer cap a l’aigua.

Reportatge d’una hora

Desprès d’un parell d’anys d’aquesta baixada, el cameràman ha tornat del Brasil on estava cursant estudis d’antropologia, i abans de tornar a embarcar cap a Cuba per prosseguir amb aquests estudis, ha reduït les 40 hores de filmació amb un reportatge d’una hora i l’ha muntat adequadament per donar-li un sentit altament pedagògic i reivindicatiu.

Fa un parell o tres de setmanes que aquest reportatge es va emetre pel Canal Terres de l’Ebre, i es va aprofitar per al final de la emissió fer un interessant debat sobre els sediments que es queden retinguts als embassaments, i que provoquen la regressió i subsidència del Delta, i la necessitat de buscar solucions a aquest greu problema.

Les agressions a l’Ebre

Durant aquesta gravació es poden veure escenes del riu, tranquil en la major part dels llocs, però brau en algunes zones de la part alta, els grans entrebancs en forma d’embassaments que li surten al pas, la nostàlgia de la gent que van conèixer un riu que era vida, cultura, i oci, i que poc a poc s’està relegant a convertir-se en una cloaca, els abusos sense sentit del poder, la ferma decisió de gent anònima en denunciar de manera pacífica però contundent totes les agressions que sofreix.

Durant aquesta emissió es pot veure com poc a poc els barquets van solucionant els entrebancs que els surten al pas i van avançant riu avall en busca del Delta. Filats punxents, frondoses arboredes, preses, rapits, zones militaritzades, trams secs, vent, pluja… Per finalment el dia 30 de juliol de 2011 arribar a la desembocadura i abocar els pots de sediments que s’havien anat recollint a les capçaleres dels diferents embassaments pels quals es va passar. Amb l’esperança que aquests sediments algun dia tornin a arribar de manera natural.

Mentre, els components del grup de ciclistes de “Ecologistas en Acción”, que durant la baixada anaven per carretera, donaven el seu últim suport als barquets i a l’abocament de sediments des de dalt d’un vaixell dels Creuers del delta de l’Ebre.

Aquest reportatge es pot veure a https://www.deltapolet.com/colaboracions-tv#DOCUMENTALS 

Els sediments

El propòsit de l’acció “Vive el Ebro”, organitzada per “Ecologistas en Acción”, era la de baixar en bicicletes des del naixement a la desembocadura de l’Ebre, protestant per les agressions de tot tipus que es fan al riu. En tenir coneixement d’aquesta interessant iniciativa, els barquets ho van aprofitar per adherir-se, amb la idea d’incorporar a aquella acció, la protesta de la retenció de sediments que fan els embassaments, la culpable de la greu regressió que està sofrint el Delta de l’Ebre. I de passada demostrar les aptituds fluvials dels barquets per passar per llocs difícils i poder-ho gravar des de dalt.

L’objectiu era que a cada embassament important que es trobés, omplir un pot dels sediments que es queden allí retinguts i carregar-los al barquet, i en arribar a la desembocadura, abocar-los al mar.

Per ordre cronològic, els embassaments més importants que van trobar van ser:

Pantano del Ebro. Gairebé a la capçalera del riu, desprès de passar Reïnosa. Va ser construït entre els anys 1921 i 1945, i inaugurat l’any 1952. Té 541 hm3 de capacitat, i és el més gran de la conca desprès del de Mequinensa.

Embalse de Cereceda. Només te una capacitat d’1hm3 i va ser construït l’any 1947. El seu objectiu es desviar el riu per un túnel que dóna a un canal i uns quilòmetres més avall tornar l’aigua a l’Ebre fent funcionar una central hidroelèctrica, deixant un bon tram del riu totalment sec. El temporal de pluja i vent que feia el dia que passaven per allí va dificultar als barquets la gravació del túnel de captació i la sortida de dins de l’embassament, que es va haver de fer escalant una paret lateral.

Embalse de Sobron. Aquest embassament alberga la polèmica central nuclear de Santa Maria de Garoña. A les proximitats d’aquesta central els dos barquets va ser detinguts i apressats per una patrulla fluvial de la guàrdia civil. Va entrar en servei l’any 1960 i té una capacitat de 20,11 hm3.

Embalse de Pignatelli. Va ser construït entre els anys 1776 i 1790 per abastir d’aigua al Canal Imperial Aragón. El principal objectiu d’aquest canal era servir a la xarxa fluvial que es pretenia crear per poder navegar a través de l’Ebre i algun altre riu des de l’Atlàntic al Mediterrani passant per Saragossa. (una cosa com lo de Madrid amb el corredor del Mediterrani). Es va aconseguir navegar de manera comarcal però poca cosa més. La navegació va acabar de fracassar amb la construcció de les vies fèrries. Llavors va ser aprofitat per regar una bona part de les terres ermes i de secà d’Aragó. Un cas semblant a l’Assut de Xerta i el Canal de la Dreta del Delta. El Canal Imperial Aragon està considerat una de les obre hidràuliques més importants d’Europa.

Embassament de Mequinensa. Va entrar en funcionament l’any 1966 i amb els seus 1530 hm3 de capacitat és el més gran de la conca i el 5é de la Península. Els aragonesos el promocionen turísticament amb la denominació de Mar de Aragón. És el principal culpable de la greu regressió del Delta i dels problemes de la part final de l’Ebre.

Embassament de Riba-roja. Van començar a omplir-lo el 20 de novembre de 1967, sense haver-ne acabat d’evacuar el poble de Faió que havia de quedar sepultat per les aigües. Molta gent d’allà, encara està ressentida per aquest fet i pel drama que van viure sortint del poble de nit, plovent, i amb l’aigua pujant. També provoca un greu perjudici al Delta en impedir el pas als sediments que transporten les aigües del Segre i el Cinca. Té una capacitat de 210 hm3.

Aquests són només els més importants, el total són 11 embassaments i 9 assuts importants, poca cosa si ho comparem amb el total de la conca, que entre embassaments i assuts grans en té 117, essent una de les conques més regulades del mon.

En arribar a la desembocadura, a la punta de la barra d’arena de l’Illa de Sant Antoni, on la mica d’aigua que transporta l’Ebre arriba al mar, es van buidar els pots de sediments que s’havien anat recollint. Confiem en que algun dia tornin a arribar de manera natural


Els principals inconvenients

El primer inconvenient important amb el que es van topar, va ser sortir d’entremig de la teranyina de rames i arbres gitats sobre de l’incipient Ebre, pocs metres desprès d’arrancar del naixement. Un entramat vegetatiu dins del qual, a tranques i barranques, ens vam anar posant fins que va ser completament impossible continuar. I què dir dels tancats de ferro punxent amb el que els pagesos allí cercaven les seves propietats de pastures. La vegetació barra el riu fent-lo completament infranquejable, en aquest indret varem gaudir del privilegi de veure a una llúdriga en estat salvatge. Vaja ensurt que ens va donar, i el que segurament es va emportar ella també.

Desprès, la catastròfica baixada del tram posterior a l’embassament de l’Ebre, un gran embassament que en aquells moments estava soltant tota l’aigua que necessitaven els canals de Navarra, la Rioja, i Aragó, i convertia el petit riu en un barranc desbocat entre mig d’arbres i soques enganxades a les pedres de dics d’antics molins abandonats. Tram en el que es van perdre una part de les pertinences que portàvem a bord. Afortunadament varem poder recuperar els barquets, salvar la càmera de filmar gran, i els tripulants se’n van sortir amb només algunes rascades de poca importància, els corresponents ensurts, i algunes glopades d’aigua.

També és digne de menció especial l’apressament dels barquets efectuat per una pneumàtica de la guardià civil dins de la zona militaritzada de l’embassament de Sobron, al costat de la Central Nuclear de Sant Maria de Garoña. Finalment ens van commutar totes les infraccions (vaixells no matriculats, sense certificats de construcció ni navegabilitat, sense permisos de la CHE, invasió de zona militar, cap tripulant amb títol de navegació), a canvi de que sortíssim per una carretereta que hi havia al costat del Pont d’accés a la mateixa nuclear, però amb la pancarta antinuclear que portàvem ben recollida i amagada.

Resum de les dificultats principals trobades:

1 El bosc impenetrable que barra el riu a pocs metres del seu naixement, es pot tornar a embarcar uns centenars de metres desprès.

2 El tram posterior a l’embassament de l’Ebre, molt perillós fins a Polientes.

3 Alguns llocs de “Los Cañones del Ebro”.

4 La zona militaritzada de l’embassament de Sobron. (Compte amb un tinent jove!)

5 La boca de riu de la dreta (molt perillosa) en arribar als ràpids de “Las Conchas de Haro”

Si algú vol baixar el riu com els barquets que tingui molt en compte aquests 5 punts, l’1 i el 4 per la dificultat i el 2, 3, i 5  per l’extrema perillositat. Altres inconvenients a tenir en compte són els trams en què el riu està sec perquè el desvien per canals, i la multitud de preses i assuts que s’han de superar.


L’Ebre neix realment a Fontibre?

El naixement de l’Ebre, que fins ara s’havia situat oficialment a Fontibre, pos sembla que segons l’Institut Geològic d’Espanya neix al cim Tres Mares prop del poble de Brañavieja, una mica més amunt.

Aquest institut mitjançant la tècnica de colorar l’aigua del riu Hijar en fluorescència sòdica va demostrar que l’aigua que desapareixia de l’Hijar aigües avall del poble de Paraquelles, era la mateixa que apareixia al naixement de l’Ebre a Fontibre. Amb aquesta demostració resulta que el riu Ebre neix a la glacera d’Alto Campoo al cim Tres Mares, i per tant té uns 21 km més de llargada.

Lo cim Tres Mares és l’única muntanya a Espanya en la qual neixen tres rius que desemboquen a tres mars diferents, lo riu Nansa que desemboca al Cantàbric, un afluent del Duero que desemboca a l’Atlàntic i el riu Hijar que ara resulta ser que és el que li aporta les aigües al naixement de Fontibre.

Hermandad de Campoo

De totes maneres aquest descobriment no ha creat massa polèmica, i fora de l’ambient científic se li ha fet poc cas, resulta que tant Fontibre on fins ara tradicionalment se suposava que naixia l’Ebre, com Brañavieja que és on se suposa que neix ara, com Paraquelles, que és on desapareixen les aigües del Hijar, tots son pobles d’un mateix municipi.

Aquest municipi, anomenat Hermandad de Campoo de Suso, té 24 poblets i és molt extens, però escassament poblat, la capitalitat l’ostenta Espinilla amb 129 habitants i entre tots sumen 1.931 habitants.

El problema el tenim nosaltres, que tan presumir que havíem baixat l’Ebre des del mateix naixement amb barquets de perxar, ara resulta que no és així, i tenim molt difícil aconseguir-ho alguna vegada. Encara que ens proposéssim, a empentes i rodolons, arrossegar els barquets i baixar des de la glacera del Tres Mares, no sé com aconseguiríem anar per baix el tram de 800 metres que separa el lloc on desapareixen les aigües de l’Hijar i la font de Fontibre. Difícil.


Els rius, importants font de vida

Els rius han estat i són, una important font de vida, i des de temps prehistòrics l’home s’ha aproximat als cursos fluvials a la recerca dels seus beneficis, aigua per beure ell o el bestiar, pesca, treure beneficis de la massa arbòria dels seus boscos de ribera, aprofitar la qualitat de la terra de la vora per l’agricultura, aigua per regar, navegació… A les últimes dècades però, s’han instaurat una sèrie d’usos especulatius sobre l’aigua promoguts per potents empreses i polítics deshonests, que fan perillar la qualitat i quantitat d’aquestes recursos, així com la seguretat i la vida de la gent que hi viu a les seves proximitats.

L’Ebre es un bon exponent de tot això, tant pel gran nombre de pobles que hi ha al llarg del seu recorregut, com pels tèrbols interessos creats al voltant de l’aigua.

A continuació, i des de dalt a baix, descriurem els pobles que varem poder localitzar a la vora del riu, sense tenir en compte les seves dimensions, com a petit homenatge a la gent que continua vivint a la vora de l’Ebre, i que preocupada veu com dia a dia augmenta el risc al que estan exposades.

Els pobles a la vora de l’Ebre

Aquests pobles són: Fontibre, Nestares, Reinosa, Bustasur, Aldea de Ebro, Barcena de Ebro, Bascones de Ebro (Castella Lleó), La Puente del Valle, Quintanilla de An, Rebollar de Ebro, Polientes, Arenilla de Ebro, Cadalso, i Villaescusa de Ebro. Tots pertanyents a la comunitat autònoma Càntabra, excepte Bascones de Ebro, que es atrapat per una punta de la Comunitat de Castella Lleó.

Desprès segueixen: Orbaneja del Castillo, Escalada, Quintanilla-Escalada, Pesquera de Ebro, Colina, Villanueva Ramplay, Tubilleja, Tudanca de Ebro, Cidad de Ebro, Manzanedillo, Granja Hocina, Quintanilla de Valdivieso, Puente Arenas, Población de Valdivieso, Cereceda, Cillaperlata, Frias, Sobron (País Basc), Miranda de Ebro, i San Felices. Tots de Castellà Lleó excepte Sobron.

Superada Castella Lleó venen, Haro, Briñas, Briones, San Vicente de la Sonsierra, Mañueta (PB), Cenicero, Lapuebla Labarka (PB), El Campillar, (PB), i Logroño. Tots de la Rioja excepte els quatre amb l’indicatiu (PB) que pertanyien al País Basc. En esta zona la qüestió fronterera que fa l’Ebre és complicada, passant sovint d’un cantó al altre del riu, el que demostra la conflictivitat que hi va haver en èpoques passades per dominar les seves ribes. La mateixa ciutat de Logronyo per un cantó té polígons industrials pegats a la ciutat que pertanyen al País Basc, i per l’altre en té uns altres que pertanyen a la Comunitat Foral de Navarra.

Després venen, Lodosa, Sartaguda, San Adrian, Alfaro (Rioja), Tudela, Fontellas, i Buñuel, Tots de la Comunitat Foral de Navarra, excepte Alfaro, el poble de les cigonyes, que pertany a la Rioja.

Segueixen, Novillas, Gallur, Pradilla de Ebro, Alcala de Ebro, Cabañas de Ebro, Monzalbarba, Saragossa, el Burgo de Ebro, Osera de Ebro, Pina de Ebro, Quinto, Velilla de Ebro, Alforque, Cinco Olivas, Alborge, Sàstago, Escatron, Chiprana, Casp, Mequinensa, Faió, tots aquests de la comunitat aragonesa. Aquí hem inclòs també a Faió perquè encara que l’actual poble està apartat del riu, baix del pantà de Riba-roja, i ha el Faió antic sepultat per les aigües.

I finalment: Riba-roja d’Ebre, Flix, Ascó, Garcia, Mora d’Ebre, Miravet, Benifallet, Tivenys, Xerta, Tortosa, Amposta, Balada, Sant Jaume, i finalment  Jesús i Maria i La Cava (Deltebre). Els pobles catalans de l’Ebre.

Total 86 pobles (2 d’ells capital de comunitat autònoma), 13 càntabres, 20 castellà lleonesos, 4 bascs, 7 de la Rioja, 6 navarresos, 21 aragonesos i 15 catalans.

En aquesta llista ens referim a tots els poblets que hem trobat, no als municipis als que pertanyien. La majoria eren petits pobles que formaven part d’altres municipis, com el cas de  Fontibre (on neix el riu) que pertany al municipi de Hermandad de Campoo de Suso, o el cas de l’extens municipi de Valderredible (53 pobles), on dels 12 pobles càntabres que estan a la vora del riu, 7 són d’aquest municipi, i el cas més curiós de Balada, que tot i lo menudet que és, pertany a dos municipis diferents.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Back To TopBack To Top