Lo barquet de perxar.
El sistema de transport més antic de la humanitat.
Algun dia els antropòlegs arribaran a la conclusió de que el barquet de perxar es el sistema de transport més antic de la humanitat.
Per lògica acabaran acceptant de que fa milers i milers d’anys, uns nens possiblement en plena evolució de simis a humans, jugarien a la vora de les corrents d’aigua pujant als munts de vegetació arrossegats per les aigües, i empenyent en canyes o troncs apuntalant-los al fondo o les vores, igual com jugàvem alguns xiquets del Delta en la nostra infantesa.
Desprès se’n adonarien de que dalt d’aquestes illes de vegetació flotant, en masses d’aigua poc profundes es podrien traslladar i arribar a la vora contraria, on a lo millor els seria difícil fer-ho sense entrar a l’aigua, i trobar allí arbres fruitals, nius d’aus aquàtiques… Començarien a donar utilitat a aquells conglomerats de vegetació flotant.
A força d’ us i per la pròpia degradació i pas del tems aquells munts s’anirien disgregant. Per evitar-ho idearien l’entrellaçar una mica les fibres vegetals per aconseguir una millor compactació i flotabilitat.
En algun moment, el grup de primats, arribarien a un lloc adequat per navegar d’aquesta manera, però on no hi àuria a la vista cap resta de vegetació flotant adequat, llavors se’ls ocorreria començar a arreplegar rames, brossa i herbes per fer una illa artificial i creuar aquella massa d’aigua. Ja fabricarien.
Poc a poc perfeccionarien el sistema, arribant a entreteixir fibres aquàtiques, (boga, canyes, tòtora, joncs, pàpiro…) i millorant el disseny, llarg i estret per economitzar esforç de propulsió i maniobrabilitat. Més tard amb l’arribada de les ferramentes ja començarien a buidar troncs i acoblar fustes.
Es pot arribar a la conclusió de que mil anys abans de Crist els barquets de perxar ja estaven dotats de marxa avant, marxa enrere, direcció assistida, frens hidràulics, i tracció lateral.
Una vegada aconseguit el disseny allargat descobririen de que quant no podien tocar el fondo, friccionat amb la perxa a l’aigua a banda i banda igual podien avançar, i inventarien lo que ara denominem piragüisme. Encara hi ha civilitzacions a la vora de basses, rius, o zones insulars, on l’únic sistema de transport que coneixen son les piragües fetes per ells mateixos amb els materials que més tenen a ma, fibres, fustes, pells…
Actualment hi ha una raça anomenada esquimals que habiten les parts mes fredes del nord d’Europa que utilitzen ka-i-acs (traduït vol dir bot-de-persona) senzilles embarcacions per una sola persona, fetes amb pells cosides sobre una armadura d’ossos. A sobre d’aquestes lleugeres embarcacions i valent-se d’arpons son capaços de pescar i caçar de tot el que hi ha per allà. Afegim una notable curiositat, ningú d’ells sap nedar, tots els que intenten aprendre’n solen morir congelats al primer intent. El tripulant va lligat a l’embarcació i en cas de que bolqui es diu que tenen mes de cent maneres diferents de tornar a quedar en posició correcta, i pràcticament sense banyar-se gents, van tots folrats de pell.
Antic però amb tecnologia puntera
Mil anys abans de Jesucrist els barquets de perxar ja tenien marxa endavant, marxa enrere, direcció assistida i frens hidràulics.
Marxa endavant: S’aconsegueix clavant la perxa al fons a la part de darrera del perxador i s’impulsa cap endarrere.
Marxa enrere: Es clava la perxa al fons a la part de davant del perxador i s’impulsa cap endavant.
Direcció assistida: Es clava la perxa a un costat o darrere del barquet i torçant de manera adequada la perxa s’aconsegueix que el barquet giri sobre ell mateix.
Frens hidràulics: Quan el barquet va en una determinada direcció i es vol parar, només cal, amb la perxa dins de l’aigua, fer dues o tres remades a cada cantó en direcció contrària a la del barquet i aquest es para totalment. Són autèntics frens hidràulics.
