DeltaPolet  
Experiències de Natura i Sabers

El rall

El rall és un art tradicional de pesca del Delta de l’Ebre que s’utilitza per pescar principalment en llocs de no gaire profunditat; platja, canals i desguassos, basses, badies…

El rall és una xarxa que es porta arreplegada i subjecta per les dos mans i la boca. Es llença amb un moviment circular i amollant coordinadament tots els punts de suport i fent que caigui a l’aigua completament oberta degut al contrapès dels ploms que porta adossats a l’extrem i que ajuden a que s’obri en tirar-lo i també s’esfondri atrapant els peixos que s’ha aconseguit cobrir en tirar-lo.

Els seus orígens

Sembla ser que és originari d’Oceania i que els àrabs el varen introduir durant la seva dominació en aquells llocs d’aigües someres que eren semblants als llocs d’Oceania on s’utilitzava aquest aparell. Un d’ells va ser el Delta de l’Ebre.

No és cert que el rall el portessin els valencians quan venien a cultivar arròs; el rall ja és citat als Col·loquis de la Insigne Ciutat de Tortosa de Cristòfol Despuig l’any 1557 com un dels «ingenis i aparells» que hi havia al delta.


La descripció de Cristòfol Despuig d’aquell moment referint-se a la qualitat de la pesca i de les arts emprades al delta diu textualment:

«Ans son boníssims perquè la mar entra, e ix en aquestos estanys ordinàriament i l’aigua de pluja no s’hi pot replegar ni enpantanar com en l’albufera de Valencia; donchs si vesseu los ingenis, i los aparells que los pescadors de assí tenen pera pendre lo peix, i de quantes maneres lo prenen, i que varietats de nom de eixarcies tenen, espantarvoshiheu: tenen primerament una eixarcia a qui dien ells la broxina, que es la reina de totes les exarcies la qual te mil  doscentes brases de llargaria, es tan caudalosa esta exarcia que en nostres dies abrasà, i trague de un bol pasades mil paneres de peix, i cada panera fins a sis robes de peix poch mes o menys: tenen bolichs, cintes, tirones, rebordes, soltes, carasons, tirs sabogals per l’estanys, tirs sabogals per al riu, tonaires, palancres pera reig, palancres pera anguiles, boleches, arsinals, ralls, reixagues, pontenes, bertols, anguileres, nanses, camallochs, morbells, cepieres, ventoles, zalabres, manegues estorionals, ab tots aquestos instruments Senyor se pren en la mar, en los estanys i en lo riu.»

El rall, avui en dia

Actualment, d’aquestes arts de pesca ja en queden poques, i algunes de les varietats de peixos a les que estaven destinats han desaparegut completament com les sabogues, els esturions i els reigs, sobretot perquè s’ha interromput el seu cicle migratori amb la construcció de les grans preses del tram final de l’Ebre, Flix, Riba-roja i Mequinensa.

El rall, una de les més artesanes arts de pesca, més antigues i més ecològica, està ara amenaçada per l’administració catalana, la qual només autoritza el seu ús a persones jubilades. En ser una xarxa que necessita un cert aprenentatge per poder-se utilitzar, és fàcil deduir que ningú després de jubilat es posarà a practicar per aprendre a utilitzar-la.

A les Illes Balears, on també s’utilitza en alguns llocs, el seu ús és legalitzat i regulat per l’ordre del 15 de juny de 1999 que desenvolupa el Decret 69/1999 del 4 de juny i que en el seu encapçalament diu: «Des de temps immemorial…»

Esperem així que el rall no desaparegui per la poca cura administrativa…


Agarrar Catxels

Quant hi havia poca feina, especialment a l’hivern, un dels recursos dels habitants del Delta era anar a la mar a agarrar catxels. Desprès els anaven a vendre pel poble o fins i tot anaven en bicicleta a vendre’ls pels pobles del voltant

Hi ha algunes anècdotes de la impressió que feia al Perelló el veure arribar a un conegut “catxelero” del Delta, en ple hivern i descalç, dalt d’una bicicleta amb els pedals trencats i carregat amb un remijó de catxels per vendre.

També estaven molt apreciades i eren fàcils de vendre els ratllats, grúmols, canyuts i ortigues, encara que se n’agarraven més pocs perquè estaven en zones menys accessibles, més lluny, n’hi havia menys, i eren més difícils de localitzar i recol·lectar que els catxels.

Els grúmols, molt apreciats a Barcelona

Els catxels eren molt abundants i en un matí en podies fer tots els que podies portar des de la mar al poble en bicicleta o al coll caminant. Per la tarda s’anava per les cases a vendre’ls o bescanviar. Desprès van sortir alguns compradors de grúmols que els feien arribar al mercat de Barcelona i la feina d’anar a la mar o anar al catxel es va anar derivant per la d’anar al grúmol i es va especialitzar. Els grúmols es pagaven molt bé i moltes famílies es van dedicar de ple a aquesta feina, la qual alternaven amb el treball del plantar i segar arròs que era quant el treball al camp es pagava millor.


Les ortigues

D’entre tots aquests mariscs, els que estaven més ben acceptat per la majoria de famílies d’aquestes terres eren les ortigues. Afortunadament el mal aspecte que tenen quant es fan en suc, que és quant són millors, fa que sigui un producte poc conegut per la gent de fora del Delta. Gràcies a això, encara podem degustar de tant en tant aquest exquisit plat i no ens ha passat com l’angula que, de ser un producte de subsistència, ha passat a ser un plat de luxe prohibitiu per a nosaltres, per molt que en anteriors èpoques fos un menjar comú a totes les cases i formés part de la nostra tradició culinària.


Pescar a la xorrada

Quan es buidava l’aigua dels camps, un estrany sentit manava a les anguiles a sortir dels arrossars i pels desaigües anar en busca de les basses o les badies a passar l’hivern, o anar-se’n (les platejades) cap al mar dels Sargassos a reproduir-se.

Agarrar les anguiles

Quan s’arramblava l’hora de segar es buidava l’aigua dels arrossars de manera gradual, evitant que les terres llomes es quedessin del tot seques i fessin “mal patejar” al segar, i també dificultés el relliscar del tiràs per l’aigua i el fang al traure les garbes. A les terres fondes no calia graduar res, ja que el problema estava en treure l’aigua que es pogués i segar en unes mínimes condicions per salvar quanta més collita millor.

Aquesta fase de buidar l’aigua dels arrossars, i aprofitar-ho per pescar, localment s’anomenava la xorrada. Era el moment en que les anguiles eren més fàcils d’agarrar. Només calia calar un ventrol o millor una anguilera a la boquera del desaigües per aconseguir un bon ranxo. Si disposaves de més mitjans (anguileres, ventrols o gànguils) podies calar a algun desaigüet augmentant les captures.

Les agarrades més grosses es feien calant en un gran desguàs abans que aquest desemboqués a la corresponent bassa o badia. D’aquesta manera es podien atrapar una bona part de les anguiles dels arrossars que desaiguaven per allà.

Els drets de calar

Les anguiles des de sempre han estat apreciades i la seva venda no era difícil. Per això en aquesta època hi havia interès per aconseguir els drets de calar en algun d’aquests grans desguassos, i una vegada obtingut aquest dret, intentar que per davant ningú pesqués, especialment als desguassos secundaris que portaven les seves aigües al principal.

Alguns dalleros de la finca de la Comandanta van obtenir, durant uns anys, els drets a pescar al desguàs de la Partició. Feien la calada poc abans que aquest desguàs desemboqués a la bassa de la Platjola, al costat de la terra de l’oncle Ferri, on van construir una barraca per resguardar-se i dipositar els ventrols i gànguils de la calada.

A mon pare, el “Moreno de Puertes”, li havien ensenyat a fer anguileres de jonc, i quan tenia temps n’anava fent. Sempre en teníem sis o set en condicions de poder pescar, lo qual fèiem a uns erms que cultivàvem al costat de la bassa de la Platjola, precisament davant del lloc on els dalleros instal·laven la seva calada.

Jo era l’encarregat de calar i descalar les anguileres que feia mon pare, i mentre ho fes dins de la nostra terra no hi havia d’haver cap problema. Però darrera de la barraqueta que teníem allà, donava el desaigüet de l’oncle Boret de la Badora, que era molt anguiler i temptador. D’amagat de mon pare i de l’oncle Ramon de Pasqualet (el vigilant de la calada dels dalleros), quan tenia ocasió calava al desaigüet en qüestió, i si podia a les boqueres de l’oncle Ramon del Potrito. Mon pare se’n anava prompte, però el vigilant de la calada anava per allà dins fins tard, i moltes vegades no vaig poder calar per temor a perdre l’última barcada.  Heu…,  si llavors hagués estat el pont fet… quin munt més d’anguiles hauria agarrat.

La xorrada

En certa ocasió vaig comentar aquesta modalitat de pesca en un programa de TV3 anomenat “Caçadors de paraules”. El locutor va fer broma sobre la paraula, ja que per a ells, xorrada volia dir tonteria. Desprès van publicar un llibre sobre les diferents paraules que havien trobat durant els seus programes, analitzant-les de manera acadèmica. De la paraula xorrada deien textualment:“El verb xorrar vol dir exactament el mateix que en castellà “chorrear”, és a dir, regalimar. Ja que és un mot de creació expressiva, vol imitar el soroll de l’aigua quan cau. La xorrada com a sinònim de rucada o bestiesa és un terme d’argot juvenil bastant modern ( i segurament a punt de caducar) que probablement ve de l’andalús chorra, membre viril”.

Aquest programa de caçadors de paraules es pot veure integrament per internet simplement posant l’adreça: www.tv3.cat/videos/270669. Crec que és un programa interessant perquè dignifica la manera de parlar del Delta, i pot servir per millorar la nostra autoestima i així evitéssim el perdre, en la mesura del que sigui possible, la nostra parla i costums lingüístiques.

Vocabulari de boca

Terres llomes: Terres altes, on l’aigua es treia amb facilitat. .

Terres fondes: El contrari. Terres on s’acumulava molta aigua, i era difícil desaiguar.

Desaiguar:  Treure l’aigua de la terra.

Mal patejar:  Estat del fang on resultava dificultós el caminar.

Tiràs:  Espècie de trineu que arrossegat per una cavalleria patinava per dalt del fang.

Anguila platejada:  Anguila gran i de panxa blanca i lluenta, propera a l’estat reproductiu.

Mar dels Sargassos:   Zona del Golf de Mèxic on van a reproduir-se les anguiles europees.

Calar:  Preparar trampes per atrapar peixos.

Ventrol:  Art de pesca menuda en forma d’embut i feta de xarxa.

Anguilera:  Art de pesca menuda en forma d’embut i feta de joncs entrellaçats.

Ganguil:  Art de pesca com el ventrol, però més gran.

Agarrada:  Quantitat de peixos capturats.

Boquera:  Lloc estret per on entra o surt l’aigua d’un tancat d’arròs.

Dallero:  Persona que formava part d’alguna de les colles que amb dalles netejaven els canals i desguassos d’alguna gran finca, comunitat de regants, o la Reial Companyia de Canalització.

Dalla: Estri de tallar herba, i company inseparable de la Parca.

Finca de la Comandanta:  També anomenada Illa de Rius. Era la finca més gran del Delta. Anava del barri del Puó de Sant Jaume fins al riu Migjorn, i del riu Ebre al mar, les basses de la Platjola i la Focada estaven dins d’aquesta gran finca.

Desaigüe de la Partició:  Desguàs que separa la finca de la Comandanta de la dels Valencians o del Barceloní.

Oncle Ferri:  Pagès d’origen valencià i resident a La Cava, que amb els seus fills va traure els erms del nord de la platjola. Destacaven per tenir bons carros i trastes.

Trastes:  Estris, eines de treball.

Erms:  Terres incultes o desermades.

Terres desermades:  Terres ermes posades en cultiu.

Traure:  Posar en cultiu terres hermes traient-li la malesa.

Platjola:  Emblemàtica bassa del Delta. És el que queda de l’històric Port Fangós.

Moreno de Puertas:   Va ser un dels integrants de l’il·lustre veïnat que va “colonitzar” la zona del salat de La Cava a partir de la postguerra. L’última persona que he conegut que encara sabia fer anguileres de jonc.

Bored de la Badora:   Personatge de Sant Jaume molt popular pel seu incansable anar en bicicleta, bon humor, i simpatia.

Ramon de Pasqualet:  Integrant de la colla de dalleros de la Comandanta. Vivia al Puó i alternava el treball de dallero amb el de cuidar les terres de son germà Pepe.

Ramon del Potrito:  Pagès de La Cava que tenia arrendades terres a la Comandanta, les quals tenien les boqueres de desaiguar prop de la barraqueta nostra.

Allà dins:  Terme amb el que es designa una zona apartada del poble i propera al mar.

L’última barcada:  Era el meu malson de jove. Igual que molts, teníem la feina i les terres a la banda de Sant Jaume, però residíem a La Cava, i la barcassa sempre ha tancat per les nits. Això volia dir que abans de la última barcada del dia, havies d’estar allí. Si arribaves més tard, a base d’insistents crits igual aconseguies que et passessin, però enfrontar-te al passador enfadat era un mal tràngol. Per culpa del calar unes vegades, i per falta de previsió unes altres, sempre havia d’anar asclatacor amb la bicicleta per arribar a temps a la última barcada.

Asclatacor:  Fer una cosa de pressa i amoïnat.


La Reixaga

La reixaga és un art de pesca format per un tipus d’arpó de generalment 7 puntes col·locades en forma de mà oberta i que va encaixa’t en un mànec prim, llarg, resistent, i lleuger d’uns 3 o 4 metres de llargària. És semblant a una llança de 5 puntes molt ben dissenyada per enxampar peixos. És un dels sistemes de pesca més selectius que s’han practicat.

Aquesta modalitat de pesca era habitual al Delta, per abastar-se de peix per al propi consum. Per a la pesca professional no era rendible perquè s’havia de perseguir als peixos un per un, i a més la reixaga els provocava una ferida que impedia que fossin tan fàcils de comercialitzar com els que s’atrapaven amb les xarxes.

Des de temps ancestrals fins un parell de dècades després de la guerra civil, el peix ha estat la font principal d’alimentació de les famílies més humils del Delta. Quan a l’hivern es tancaven els canals i s’assecaven les terres, tot el peix es concentrava a les llacunes, i els pares que tenien molts fills que alimentar, es veien obligats a superar els grans inconvenients que tenia el pescar dins les basses sense barca i de manera artesana, alguns fins i tot es van convertir en grans especialistes.

Una modalitat de pesca d’alt risc

En determinades circumstàncies el peix era més fàcil d’enxampar, especialment quan feia molt de fred, millor encara si es formava una capa de gel dalt de l’aigua, en aquestes condicions es quedava aletargat i la pesca en reixaga era més efectiva. Anar amb l’aigua freda fins més amunt de la cintura, “trencant el gel amb el pit”, com es deia i pescar amb la bassa gelada, comportava el perill de que en un moment de debilitat el pescador patís una hipodèrmia, això convertia aquesta modalitat de pesca d’alt risc i era prudent fer-la en equip, d’aquesta manera si a algú l’organisme li fallava, tenia l’ajut necessari dels companys i no se’n feia la pell. A més d’un el van reanimar “in extremis”.

L’inconvenient principal, però, no era el fred sinó el que els drets de pescar a algunes llacunes els tenia una confraria de pescadors, i la pesca estava prohibida per a tots aquells que no pertanyien a la confraria, llavors la reixaga no es podia amagar dins d’un sac com el rall i quan s’anava per alguna de les carreteres d’accés a les basses, si la portaves delataves les teves intencions als guardes i a la guàrdia civil. Per evitar-ho, les tenien amagades dins del senill de la vora de la bassa, i quan anaven a pescar només portaven un sac on posar els peixos al sortir. Si tenien molts fills i havien d’anar sovint, solien disposar-ne més d’una i amagades en diferents indrets, per variar els llocs on pescar i ser més difícils de controlar. Fa poc A.B.C. en tenia una d’amagada a la Tora dels Bous i li va desaparèixer, segurament que algun altre matutero la trobaria per casualitat i se l’emportaria o la canviaria d’amagatall per a pescar ell.

Es podia utilitzar com a arma defensiva

A banda de ser un bon estri de pesca, era una magnífica arma defensiva, a una persona coneixedora del terreny i amagada amb una reixaga dins del senill i bova d’un erm o bassa, no hi havia força repressora que s’atrevís a anar a buscar-lo. Hi ha la llegenda que la Santa Inquisició quan tenia que venir a apressar a algú ho feia molt recelosa, i sembla que posaven algun impediment per venir, la qual cosa justificaven amb una expressió similar a “per què la gent són molt hàbils en l’ús de les reixagues, i a totes les cases i barraques en tenen una per persona

Vocabulari de boca

Reixaga:  Espècie d’arpó de 5 puntes amb un mànec de fusta llarg

Fer-se’n la pell:  Morir-se, en aquest cas gelar-se.

Matutero:  Pescador i caçador furtiu del Delta.

Erm:  Aiguamoll amb vegetació aquàtica.

Bassa:  Llacuna

Senill:  Canyís (pragmites australis)

Bova:  Boga (thypa latifolia)

Tora:  Petita elevació de terra seca dins d’un espaia inundat.

 

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Back To TopBack To Top