Capítol 4 del Bloc autobiogràfic, sobre la vida tradicional del Delta i la seva transformació
Oco les estisores, Oco els ganivets, Oco la llum, Oco el foc, Oco de pujar dalt la cadira, Oco la carretera, Oco d’embrutar-te, Oco el pou… aquesta era la meva vida de menut a casa, un encaparrat control de ocos de la mare, i desprès, una severa disciplina en els freqüents viatges que fèiem des de la casa de La Cava, a la casilla de Sant Jaume on vivien sons pares.
Ens desplaçàvem en bicicleta, i jo inicialment assegut a sobre un coixí al portamantes de davant, més tard al de darrera, i durant el viatge anar-me repetint contínuament “obre les cames” (per no enxampar-me-les amb els radis de les rodes), i en arribar al riu estar sempre agafat a la seva ma, tant al pujar i baixar de la barca, com durant el traspàs del riu. Un control absolut de tot.
Fins la casilla hi havia prop de quatre kilòmetres de malecó de canal, un perfecte però estret carril bici amb l’avantatja de que si et despistaves feies cap al canal i et refrescaves gratis. Ella dominava perfectament la bicicleta i aquella via, i quant venia algun ciclista o moto en sentit contrari mai parava, se auto-concedia la preferència, la majoria al veure-la amb un nen petit baixaven i s’esperaven que passéssim, i si no ho feien només hem deia “agarrat fort” prevenint d’algun possible incident que mai va succeir, una mica presumptuosa hem comentava “es per si de cas el que ve es torpe”, ella en poc lloc en tenia prou, i en cas d’alguna una entrebancada estava convençuda de que natros no cauríem.
I al arribar allà, desprès de treure’m la roba (per tornar net) i quedar-me en taparrabos o en roba vella, el permís per fer el que volgués, la llibertat absoluta, sense cap limitació, només tenia prohibit (fins que vaig saber nedar) l’arramblar-me al canal, ni siquiera li preocupava que m’enfiles com un mono per les enormes figueres a buscar figues, i com més trafegava i m’embrutava mes satisfeta es veia. Abans de tornar cap a casa amb un parell de poalades d’aigua ho arreglava tot.
Hem costava entendre la severa disciplina a casa, on casi que no podia fer res ni sortir fora, i allà llibertat absoluta. Pot ser al criar-se de menuda solta per allí (va ser la quinta d’un total de set germans) no observava cap risc, en canvi el poble i la casa els veia plens d’amenaces. Una vegada desembarcat de la bici, les salutacions de rigor als iaios, i el canvi de look, la meva ocupació principal (crec que la de tots els menuts) era explorar i descobrir, i allí tenia abundants espais i matèries per fer-ho. Lo primer agafar un cistell i pujar a la pallissa del corral de les ovelles a localitzar els ous que ponien per allí dalt les gallines, una activitat que la iaia agraïa i a mi hem feia sentir important.
Aquells ous eren la moneda per a comprar a Ramonet de la Roba, a Vildo, a Paco dels ous, i altres comerciants ambulants als quals encomanava roba, algun moble, o el que necessites, i que desprès pagava amb els ous que arreplegava setmanalment d’aquelles gallines que anaven per allí soltes alimentant-se majoritàriament dels insectes, herbes, i llavors que trobaven. El valor de les coses que comprava es calculava per ous, no per cèntims, rels, pessetes, o duros, com era habitual en aquell temps.
LA CASILLA DE MONS IAIOS
Fracassada la navegació per l’Ebre, alguns accionistes i tècnics espavilats d’aquella empresa en bancarrota, junt amb els grans terratinents de la Ribera de la dreta del riu, van començar a fer pressió sobre el govern d’Isabel II perquè s’autoritzés el cultiu d’arròs a la zona. En aquella època el seu cultiu només estava autoritzat a València on es cultivava des d’antic. La prohibició era per evitar la propagació de la malària, infermetat que empestava de forma dramàtica els llocs on es cultivava arròs.
L’objectiu era aprofitar l’aigua i abundants sediments que transportava aquell canal, per sanejar el Delta i cultivar inicialment arròs, amb la intenció d’una vegada sanejat i elevat el seu nivell amb els sediments, poder implantar altres cultius, i d’aquesta manera augmentar el valor d’aquells terrenys salnitrosos i inundables on només es podia pescar, recollir soses, o pasturar.
Als grans propietaris poc els importava la propagació d’aquella funesta malaltia, ells vivien fora, el que importava era el gran augment del valors d’aquells terrenys una vegada posats en cultiu. El govern, al rebre la pressió dels propietaris per cultivar arròs sense importar-los la segura propagació del paludisme, va autoritzar un coto arrosser al Delta, malgrat l’oposició de bona part de la gent dels pobles perifèrics, i dels saliners, pescadors, i pastors que si que vivien dins del Delta.
I amb el propòsit de convertir aquells salats en arrossars el 1866 es va crear la “Real Companyia de Canalización y Riegos del Ebro”, la qual va construir un canal de regadiu que surtin d’Amposta, des del fracassat canal de navegació arribava a Buda, i al llarg d’aquest canal va edificar estratègicament distribuïdes una espècie de cases quarter anomenades casilles, on residien alguns dels guardes encarregats de controlar i distribuir l’aigua dels canals.
El meu avi per via materna era guardacanal, i vivia a l’última casilla d’aquest canal la situada entre Sant Jaume i Buda, el lloc on va néixer i es va criar la mare. Part d’aquella mena de casa quarter encara sobreviu com a magatzem de la Comunitat de Regants.
La casilla de l’Illa, (com l’anomenaven els guardacanals), era un robust edifici de planta baixa, i com les altres constava d’una vivenda amb la porta d’entrada protegida per un pedrís alt ple de cossiets en forma de L a un costat, i a l’altre i arrecerant la porta del vent de dalt, un adossat per guardar estris i un comú que no se si es va arribar a utilitzar mai.
Entre l’adossat a una banda i el pedrís en L a l’altra, resguardaven la porta d’entrada, de manera de que l’accés estava molt controlat i en cas de necessitat es podia muntar una petita defensa dins d’aquell elemental recinte.
A la porta d’entrada a l’interior de l’edifici, era on estava la protecció més efectiva, una cabina exterior feta de tela mosquitera, amb l’accés per una porta també de tela mosquitera que es tancava sempre per l’acció d’un contrapès, era la defensa contra els mosquits, els transmissors de la quartana, el principal enemic d’aquell indret.
A la part de darrera estaven els galliners, sempre oberts, les gallines anaven soltes i només anaven allí per la nit per dormir enfilades a les barretes que tenien per aquest menester, i així evitar els possibles atacs de les mosteles, taus, i altres depredadors.
Separat de la casilla, a la banda dreta estava l’enorme barraca que servia de corral per passar la nit un ramat d’unes 100 ovelles que tenia la iaia, i que pasturaven pels malecons del canal. A un cantó d’aquesta barraca estava la pallissa dedicada a emmagatzemar herba per als dies de pluja o per emergències, i un petit corral per als corderets recent nascuts, als que les ovelles amamantaven al arribar de pasturar, l’arribada de les ovelles i la trobada amb els corderets era un espectacle. Era entendridor quant alguna ovella criava durant el dia i el pastor portava el corderet baix del braç, el veure a la mare sempre darrera del pastor.
Les gallines pujaven dalt de la pallissa a anar picant- les llavors de les palles que guardaven, o insectes que havien arribat en l’herba, i moltes ponien els ous allí dalt. Eren els ous que anava a intentar localitzar tant prompte com arribava.
Per pasturar les ovelles hi havia un pastor, que podia ser un noi jove encara poc garrejat per treballar als arrossars, o alguna persona major amb alguna dificultat per fer altres treballs. Aquell pastor menjava i dormia a la casilla, era un més de la família, encara que la iaia sempre els guardava la distància i se’n refiava poc.
Per la tarda al arribar el pastor amb la rabera tenia que avisar-la, ella es posava al mig de la porta del corral i la obrien, llavors les ovelles neguitoses per entrar a menjar-se les empallades de bersim o alfals que tenien preparades a les menjadores, entraven en estampida, passant-li per un i altre cantó, i ella contant-les a mesura que entraven.
A mi hem meravellava aquella destresa en contar-les, i intentava imitar-la i no podia de cap manera. Al veure’m tant preocupat i vaig la promesa de que no ho tenia que dir a ningú, hem va confessar el seu secret, i em va dir que feia veure que les contava, però no ho feia, i lo que volia era que el pastor es cregués que les contava totes al arribar, i així no intentés vendre’n o donar-ne alguna, i procurés no perdre’n cap durant el dia. La iaia se les sabia totes i era la que manava i prenia les decisions de casi tot, i a la que acudien tots quant tenien algun problema, fins i tot la gent de les barraques d’aquella zona.
A la part de davant dos imponents aubes feien ombra i protegien un rameret, on en una petita cuina feta de fang i llaunes, i arrecerada de vent de dalt amb un parapet de canyes, cuinava la major part de l’any amb branques dels arbres del canal. L’aube estava ple de nius de pardals, així com també la part de davant del sostre de borró de la barraca de les ovelles. Ni havia centenars i de tant en tant queien pardalets novells a terra. Si aconseguia ser més ràpid que els gats, els posava en una capsa i els intentava criar pel meu compte. No recordo aconseguir acampar-ne mai cap, duraven una mica més que en poder dels gats, però no molt més.
En la guerra civil, durant el temps que el front va estar estabilitzat a una i l’altra banda del riu, la casilla va ser un lloc de comandament de l’exèrcit farsista. Tota la façana estava plena d’impactes de projectils disparats des de la banda republicana, donant-li un aspecte singular. Si es buscava pel seus voltants, era fàcil trobar capsules de bala, un magnífic argument per a la meva ment infantil, somiadora, i aventurera.
Al poble ma mare que era modista i en algunes coses del vestir una mica presumida, hem volia fer anar ben mudat, net, i tenir-me controlat, en canvi allà tot era diferent i amb aquella llibertat, i els ponedors de les gallines, els ocells, el buscar bales, el fallar, el pescar l’emborinada, el calar rams per agafar anguileta de riu, el pujar a les enormes figueres del caixer, el nedar primer al tub i desprès al canal, el pescar a la paupa, el pasturar ovelles, l’agarrar granotes, l’espigolar, el buscar rovellons de xop o cargols, el fer barquets de fulles de canya, l’intentar caçar pardals amb la fona o taus amb el gos… No crec que en cap altre lloc hagués pogut tenir una infància tant feliç i formativa com aquella.
A la foto mon germà Agustí davant de la casilla (un grapat d’anys desprès) amb l’uniforme corresponent i el Pirata, un bon company i un magnífic caçador de taus.
