DeltaPolet  
Experiències de Natura i Sabers

AVENTURES EN FERMÍN

L’any  passat, en només dos dies de diferencia, se’n van anar dos bons amics, el que vol dir que els de la meva generació ja estem tots a “tall de bando”. Pocs dies abans vaig tenir una última conversa amb un d’ells, va ser a manera de comiat ja que tots dos sabíem que la data final estava a la volta del cantó. En aquesta conversa vam repassar de manera divertida les diferents històries i aventures que vam viure junts, histories i aventures que pot ser “si aconsegueixo retardar una mica el meu bando” i amb el permís que ell hem va donar, tinc intenció d’anar explicant.

La creació del Parc Natural. (I)

Una amistat que venia de lluny.

Coneixia a Fermin des de l’època de la Biblioteca de La Cava quan estava en un annex del Bar Sindicat, però l’amistat va arribar molt més tard. Ell venia d’estar uns anys treballant a Suïssa, i jo del meu periple de mercenari del futbol. Los dos eren una mica contracorrent, i això junt a que les dones eren amigues feia que passéssim algunes estones junts xerrant sobre unes coses i altres, sempre contracorrent. Una amiga comú em deia l’altre dia que en qüestions reivindicatives sobre l’aigua, el medi ambient, i coses així ens veia com un pack, on s’hi fotia un s’hi fotia l’altre.

Per unes estranyes circumstàncies l’any 1983 vaig entrar de regidor a l’Ajuntament de Deltebre formant part d’una candidatura d’Independents. Llavors no es cobrava i era fàcil ser regidor.

Aquí la cosa es va complicar, no hi havia un rel però de tant en tant sortien problemes, u oportunitats, on les coses es podin orientar d’una o altra manera, i en algunes d’aquestes situacions em vaig embolicar. En la majoria d’elles, una vegada superat el filtre dels companys de consistori, el primer suport que trobava fora de l’Ajuntament era el de Fermin.

La primera embolicada.

La primera embolicada grossa va ser per la construcció d’uns desguassos a la zona del Canal Vell, i que havien permès a Bombita i a Bau, el dessecar una bona porció de la Bassa de la Estella i un altra de l’Illot. Vam intentar comprovar pel nostre compte l’abast de la dessecació però no es va poder arribar, eren carreteres privades i l’accés estava tallat.

Amb una avioneta pilotada per Garcia, juntament amb mon germà Agustí vam sobrevolar els llocs afectats fent fotos, les quals vam utilitzar com a prova per demostrar la dessecació. La gent d’aquella època tenia una gran estima a les Basses del Canal Vell, sobretot per la reserva de menjar que significava la pesca en situacions de penúria. Durant el període d’evacuació de la guerra civil, van ser la reserva de menjar de molta gent, i també era un lloc on els pares de família nombrosa es podien proveir de menjar en èpoques difícils.

Cap a la Generalitat amb les fotografies.

L’Ajuntament es va solidaritzar amb la idea de denunciar la dessecació, i sense concertar cap entrevista ni res ens vam desplaçar a presentar les fotos a la Generalitat. Al departament que ens vam dirigir era el primer cop que anàvem i vam començar ensenyant les fotos a les dones de la neteja, anaven tan ben uniformades, i a base d’enviar-nos cap aquí i cap allà vam arribar on calia. El personal que ens va atendre va estar molt interessat, i ens van convocar per un altra reunió amb la que ja vam anar començant a lligar caps.

La qüestió era que era propietat privada i la única forma ràpida que veien per garantir la seva protecció era declarant-la Parc Natural. Però per això seria convenient convertir tot el cinturó del Delta més proper al mar també en Parc Natural, excepte les urbanitzacions de Riumar i Eucaliptus que ja estaven aprovades. Però per aconseguir-ho prompte, ens van dir els tècnics, seria interessant que féssim una mica de soroll.

I aquí va ser on algunes persones, entre ells Fermin, que ja havia participat en algunes accions prèvies, vam organitzar una sèrie de mobilitzacions, saben de que comptarien en l’oposició de les grans finques, i els seus simpatitzants, i en alguns moments ens ho passaríem malament.


El referèndum del Camp Nou.

La subvenció per al Camp Nou

Una de les històries que vam recordar va ser en lo malament que ens ho vam passar quant la Generalitat de Catalunya li va passar a l’Ajuntament de Deltebre l’oferta d’una subvenció per ajudar-li a pagar la compra del Camp Nou al Club Deportiu La Cava. Un tema que en aquells moments estava molt radicalitzat.

I precisament en aquesta historia ens vam trobar entrampats los tres, Fermin de Morales i Hilario de Sagasta, que son els amics dels que us parlo, i jo.

Fermin, al qual no li agradava el futbol, i no tenia cap interès personal en aquest tema, formava part d’una comissió que intentava negociar a tres bandes, amb la generalitat, amb l’Ajuntament de Deltebre, i amb el Club Deportiu La Cava, intentat des radicalitzar lo màxim el tema i aconseguir acords.  L’únic motiu que movia a Fermin era intentar trobar solució a un tema que estava excessivament encrespat, i amenaçava seriosament l’economia de moltes famílies.

Hilario era el President del Club Deportiu La Cava, i tenia el problema de suavitzar les tensions provocades entre els contraris a l’adquisició, i alguns socis del Club. I també gestionar el percentatge de repartiment dels diners de la subvenció de la Generalitat i l’aportació de l’Ajuntament,  entre les persones que havien signat els crèdits, tenint en compte que els diners que s’aconseguien eren molt inferiors als crèdits a pagar, i aquestes persones s’havien de fer càrrec de la resta del deute.

I jo formava part d’un grup d’independents que en aquells moments dirigia l’Ajuntament, i era el regidor d’esports, i com a responsable de l’àrea d’esports no hem podia escapolir del tema.

El referèndum, la solució final

La solució que al final es va adoptar va ser la de fer un referèndum. I aquí va desenvolupar un paper destacat el secretari que teníem en aquell moment, el qual es va assessorar, i va organitzar un referèndum que va ser pioner en actes d’aquest tipus dins de la recent estrenada democràcia “d’aquell entonces”

Amb una escassa participació i per molt poca diferència va guanyar l’opció de municipalitzar el Camp, i es van acabar totes les tensions… O casi totes…

Jo que hem vaig trobar a les mans amb un tema del que no hem podia escapar, i que més d’una vegada vaig estar temptat d’abandonar, sempre vaig admirar lo valents que van ser els dos enfrontant-se voluntàriament a aquest conflictiu tema, només amb la il·lusió de trobar-li una sortida satisfactòria i evitar mals majors.

Bon viatge amics, “hasta pronte…”

 

 

LES 38 ESPIGUES

El passat mes de juny, un grup de experts en difusió gastronòmica de diversos mitjans informatius de l’estat, van estar invitats pel departament de turisme de la Generalitat de Catalunya, per conèixer els recursos i cultura gastronòmica de Catalunya.

I des del departament de turisme ens van demanar si els podríem fer una proposta per conèixer el mon del arròs, tenint en compte de que eren experts en gastronomia i convenia donar una bona impressió.

Els vam proposar de donar-los a conèixer el cultiu del arròs (plantant ells mateixos un trosset), la elaboració tradicional (fent-los picar una estona en cadup, com a l’època del estraperlo), i fer una paella amb els millors ingredients (els que poguéssim trobar pels llocs on passéssim aquell dia), i en el millor restaurant (baix l’ombra d’una xòpera aAñadir nueval costat d’un arrossar).

Van aprovar la proposta i va ser una fantàstica experiència, sobre tot per nosaltres que ens varem tenir que espavilar fort per a que tot sorties correcte, sobretot per que al moment de fer la paella baix la xopera es va posar a ploure. Sort vam tindre que el plan B va funcionar de manera correcta.

ARROSVOLUCIÓ

 

Els orígens

Fa temps que estem embolicats en qüestions de recuperació d’activitats relacionades amb la vida tradicional del Delta de l’Ebre abans de l’arribada de les màquines, els plàstics i els productes químics. Com a hobby, com a nostàlgia, com a ganes de tocar la pera, digueu-li com vulgueu, i durant tot aquest temps hem tingut l’oportunitat de descobrir coses que ens han sorprès.

La més important és l’atractiu que generen les tradicions del Delta entre la gent que ens visita, i com a poc a poc algunes d’aquestes tradicions s’estan convertint en autèntics reclams turístics. De tot això el que més ens ha sorprès ha estat l’impacte que provoca entre els turistes l’entrada a un arrossar, i enfangats fins a mitja cama aprendre a plantar, birbar o segar arròs.

Aquesta constatació ens ha engrescat a utilitzar diversos recursos per potenciar aquesta activitat: festes de plantar i segar, jornades d’aprendre a plantar a l’Institut, grups d’escolars, grups de turistes, bloggers, instagramers, representants d’àrees protegides de la Xina, ballarins… Sempre que tenim ocasió, gent a l’arrossar! Cuidant sempre que allí on s’entri sigui un arrossar ecològic i per tant no hi hagi productes químics, que sigui arròs plantat per poder anar bé per dins ,i sobretot, que l’amo estigui conforme per tal d’evitar que l’emprengui a terrossades amb els invasors.


Tornar a cultivar l’arròs de manera tradicional

Les activitats puntuals ja tenien l’èxit assegurat; llavors ens va començar a ballar pel cap la idea de cultivar arròs en una extensió de terra reduïda tot de manera tradicional: el cultiu, l’assecat, i l’elaboració final. Tot això amb una múltiple finalitat, com a element turístic, com a element cultural, com a element ecològic i de sostenibilitat, i per a que quan falli el petroli sabéssim que el menjar ens el podem fer amb les mans, valent-nos de senzilles ferramentes que podem fabricar nosaltres mateixos. Penso que en 60 anys de petroli, màquines i plàstics, ens hem carregat els coneixements de la humanitat de milers d’anys, i que aquests coneixements no hem sigut capaços de transmetre’ls a la generació que ens succeeix. Greu error.

Per aquesta mena de“batalletes” teníem un aliat especial, Ignasi Ripoll, biòleg responsable de l’àrea d’activitats de Riet Vell, el qual coordinava un grup de voluntaris internacionals que realitzaven treballs de protecció mediambiental, i amb els que algunes vegades col·laboràvem en accions de conèixer les tradicions del Delta. I que recíprocament a nosaltres ens servia per analitzar les seves reaccions davant determinats treballs, les dificultats d’aprenentatge que sorgien, i l’eficàcia d’alguna de les tasques.


Ens ofereixen una hectàrea de terreny!

En els actes de celebració del “Dia Internacional del Medi Ambient”, a les instal·lacions de Riet Vell varem projectar un power point sobre el treball tradicional de l’arròs. De com només feia 60 anys gairebé tot el procés de cultiu de l’arròs al Delta es feia amb homes i cavalls, pràcticament sense cap màquina. En aquesta sessió estaven alguns dirigents de la Societat Espanyola d’Ornitologia, l’ONG propietària de la finca Riet Vell, on una de les activitats que fan és la de cultivar arròs ecològic. Es van mostrar interessats i ens van oferir una hectàrea de terreny per cultivar pel nostre compte arròs ecològic de manera tradicional.

Teníem terra, encara ens quedaven els coneixements, i un grup de voluntaris disposats a col·laborar…. Què fem?


El control de les males herbes

Com ja vam comentar en el passat article, la SEO BirdLife ens van cedir terreny per poder cultivar arròs de manera tradicional a la seva reserva de Riet Vell. Ens cedien una ha. però era excessiu per a un experiment d’aquestes característiques, i varem acceptar només cultivar un jornal. La ubicació que ens va semblar més pràctica va ser entre els mas on s’allotgen els voluntaris, i l’excel·lent observatori de moixons de la bassa. Una estratègica situació.

El principal problema amb el que ens enfrontàvem és que en aquesta finca fa molts anys que es cultiva arròs ecològic, i en no utilitzar cap herbicida la xufa i el mill han proliferat de manera abundant. Convenia una atenció especial a aquest problema, i ens pareixia que un dels mètodes que podria resultar era el de disposar d’una cavalleria i fer algunes passades de post de talls o draga entre la soltada de l’aigua i el plantar. D’aquesta manera i de manera tradicional i ecològica volíem controlar el brot inicial de “males herbes”abans del plantar.

Per poder disposar d’una cavalleria ens havíem proposat domar un dels dos cavalls de la Camarga que hi havia pasturant pels senillars de la reserva de Riet Vell, i utilitzar-lo en les tasques del cultiu tradicional de l’arròs. Volíem fer-ho amb doma natural, però sembla que aquest mètode és força complicat per ensinistrar a un cavall als enrevessats i durs treballs que es fan per dins dels camps d’arròs. No va resultar.

La sortida inicial del mill i xufa desprès de soltar l’aigua es va controlar amb algunes passades de birbar lluent “amb aigua al pit” fetes pels voluntaris de la reserva. Aquest control va ser afavorit perquè en la collita del 2013 (la passada), per al cultiu de la resta de la finca i amb l’objectiu de dificultar la sortida de “males herbes” es va optar per mantenir un elevat volum d’aigua des de la inundació dels camps fins uns quants dies desprès de la sembra, nivell d’aigua que repercutia en la petita parcel·la de l’arrosvolució, i va ser un bon aliat per frenar lo primer brot d’herbes adventícies.


El planter

Aquest elevat volum d’aigua que per una part va anar molt bé per controlar les “males herbes”,  per una altra no ens va afavorir per fer el planter, el vam perdre dues vegades! Finalment el vam sembrar a una punta de l’arrossar ecològic de les barraques de Salvador i allí el vam encertar, però amb retràs.

Com aquest planter anava enrederit, la mica que va sobrar de la plantada tradicional a les Barraques de Salvador, el vam aprofitar per començar a plantar l’arrossar de l’arrosvolució. Per estalviar planter només enclavàvem una brinca a cada guaix, aconseguint plantar d’aquesta manera una tercera part de l’arrossar 0,0,0. En aquest apartat hem d’aclarir que aquesta solitària brinca va guaixar correctament, i al segar aquesta precarietat inicial gairebé que no es notava.

Quan el nostre planter va estar bo, varem ensenyar a plantar als voluntaris. A no estacar o colzar els guaixos, a no carregar massa, a evitar plantar clar o espès… Desprès amb ells com a professors es va organitzar una plantada familiar amb notable participació. Fins i tot van venir expressament algunes famílies de Barcelona.

Desprès amb els voluntaris i els visitants, en “quatre ratets” vam acabar de plantar la totalitat del jornal de terra. Primera fase complida.

Ara venia la de treure les males herbes que anessin sortint a l’arrossar plantat, el birbar en un camp amb molta llavor de llunça i mill.

Aconseguiríem controlar-ho?, ens en sortiríem?


Vocabulari:

Jornal:  Mesura variable segons el lloc i que sol equivaldré al que li costava a una cavalleria el llaurar un tros de terra en un dia. El jornal de terra al Delta equival a 2.190 m2.

Xufa, llunça:  Scirpus maritimus, la mala herba més comú als arrossars del Delta.

Mill:  Panicum miliaceum, és una planta molt bona per alimentació animal i per dietètica. En tenir un cicle curt i granar abans que l’arròs, des que es sega amb màquines la llavor s’ha anat quedant als camps i actualment és un maldecap per a molts pagesos.

Post de talls:  Peça de fusta llarga i estreta sobre la qual va el matxero, i que arrossegaven les cavalleries per dins del arrossars inundats. La seva missió és esmicolar les gleves, remoure el fang, i destruir les males herbes. Per afavorir tot això porten uns tallants de ferro adossats darrera o baix. Feien la feina de les actuals rodes d’aigua dels tractors.

Draga:  Aparell semblant a l’anterior que en lloc de fusta amb tallants, porta adossat uns cèrcols amb unes tires de ferro que va rodant removent el fang i desenganxant les herbes.

Birbar lluent:  Treure les herbes dels arrossars abans de plantar.

Aigua al pit:  Terme local que designa quan hi ha un excessiu nivell d’aigua.

Perdre el planter:  La no germinació o mort del planter d’arròs.

Enclavar:  Clavar un guaix al fang.

Brinca:  Tija d’arròs, cada tija corresponia a la germinació d’un gra.

Guaix:  Agrupació de brinques o tiges que es planten  i creixen juntes.

Guaixar:  Fillolar, treure molts de fillols.

Fillol:  Brot o tija sortida d’un altra, i que acabava fent una espiga.

Estacar:  Clavar massa un guaix.

Colzar:  Clavar un guaix amb les tiges corbades de forma que les arrels queden sense contactar amb el fang i la planta es mor.

Carregar:  Posar excessiu nombre de tiges en un guaix.

Filar:  Lo contrari que el carregar, posar només una o dos tiges.

Plantar clar:  Plantar amb els guaixos excessivament espaiats.

Plantar espès:  Plantar amb els guaixos excessivament junts

Moles de xufa:  Agrupacions denses de xufa provocades per un engraellat de rizomes que es formen al no suprimir a temps les plantes inicials.

Birbar:  Arrancar i treure les males herbes d’un arrossar.

Arrossar 0,0,0:  Amb aquesta denominació ens referim a un arrossar amb 0 productes químics, 0 carburants, Km. 0 i plantat de manera tradicional. Un arrossar on surt un arròs d’una qualitat única, totalment respectuós amb el medi natural, i dins del qual es poden fer activitats físiques, turístiques, o lúdiques, amb les garanties adequades.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Back To TopBack To Top