DeltaPolet  
Experiències de Natura i Sabers

CULTIU TRADICIONAL DE L’ARRÒS

    

Index:

L’arròs es l’aliment mes important de la humanitat, a Europa va ser introduït pels àrabs, i el cultivaven en petites explotacions alimentades per sínies en els llocs en que ho podien fer. Les vores del riu, sobretot a les proximitats i en el propi Delta de l’Ebre eren llocs òptims per poder cultivar arròs.

Amb l’arribada dels cristians tot el que era cultura àrab va quedar marginat, i del cultiu de l’arròs a les Terres de l’Ebre només es te constància d’un intent frustrat per part dels monjos de Benifassà el 1607 a la zona de la Carrova.

Va ser a la dècada del 1860 en que es va començar a fer arròs pel voltant del Canal de Navegació que anava de La Ràpita a Amposta. L’experiment va ser rendible i va superar les través administratives que ho prohibien per evitar que s’expandís la malària.

Van morir alguns milers de persones per causa d’aquesta infermetat però sembla ser que va anar bé per a la economia de la zona (sobre tot per als grans propietaris que vivien lluny de les infeccions), i la xarxa de rec es va estendre per tot l’hemidelta dret, arribant fins i tot dins de l’illa de Buda a través d’un Sifó que passava i passa per baix del riu Migjorn.

En els primers anys de cultiu de l’arròs van arribar al Delta de l’Ebre molts valencians. L’any 1912 es va inaugurar el canal de l’esquerra i es va estendre el cultiu d’arròs a tot el Delta. Actualment el Delta de l’Ebre es una de les zones del mon amb més producció arrossera.

Amb l’arribada de la  mecanització del cultiu de l’arròs, i l l’us de productes químics i carburants per a les màquines i assecadores, la seguretat laboral i econòmica que donava aquest cultiu a la gent del Delta de l’Ebre i les rodalies ha anat desapareixent, i poc a poc també està desapareixent la cultura del cultiu tradicional de l’arròs, i altres feines i costums tradicionals que portaven emparellats.

Des de fa molt de temps estem posats en tasques de recuperació de tot lo relacionat amb el cultiu tradicional de l’arròs, i ho fem per:

  • Perquè es la cultura dels nostres avantpassats i tenim el deure d’intentar conservar-la
  • Perquè es pot convertir en un atractiu turístic que pot ajudar a mantenir la economia, la cultura tradicional, i els ecosistemes del Delta.
  • I sobretot ho hem de fer “per si acàs”.

Hem de transmetre a les generacions futures el que vam heretar dels nostres pares, i que passi el que passi, que sàpiguen que per fer arròs només es necessita llavor, aigua, les mans, i estris molt senzills que ells mateixos es poden fabricar.


La construcció dels grans desguassos: el Penal

Després d’alguns intents aïllats de cultivar arròs a l’entorn del Delta, va ésser a partir de l’any 1856 amb l’aprofitament de l’aigua del Canal de Navegació d’Amposta a La Ràpita, quan va començar la que seria la gran revolució agrícola del Delta amb el cultiu de l’arròs.

Una vegada realitzat el titànic esforç de la construcció dels canals del Delta i començat el cultiu de l’arròs, un dels problemes amb els que es van haver d’enfrontar els pagesos va ésser el de donar una sortida eficaç a l’aigua sobrera dels camps. Inicialment aquesta aigua envaïa  les zones mes fondes i fins que no trobava alguna sortida natural al mar o al riu, anava pujant de nivell creant dos problemes importants; el d’un excessiu nivell per conrear i recollir l’arròs, i el d’unes condicions sanitàries molt deficients degut a l’aigua embassada.

La construcció de desguassos

El lloc més natural i fàcil per donar sortida a les aigües era seguint el curs d’antigues lleres de rius, els riets, els quals estaven connectats amb el mar. Pel llit d’aquests antics cursos de rius es van fer inicialment els principals desguassos, simplement netejant-los i construint alguna sèquia secundaria per portar les aigües a aquestes zones més fondes.

Poc a poc però, es varen anant millorant les sortides d’aigua, construint desguassos rectes en direcció al mar, les basses, o el riu. Aquests grans desguassos es feien en el moment en que les aigües del Delta assolien el nivell més baix, quan les terres es quedaven seques desprès de la collita o el colmeteig, fins just abans de tornar a amollar les aigües pels canals.

Un dels grans desguassos que es va construir sense maquinaria va ser el del Penal, que connecta la bassa del Canal Vell amb el riu. El nom de Penal li ve de tan dur que va ser el treball per a construir aquest desguàs. L’objectiu era trobar una sortida més fàcil a l’aigua que s’acumulava al Canal Vell procedent d’altres desguassos.

La construcció del Penal explicada per l’oncle Salgado

L’oncle Salgado (86 anys), va ser un dels que hi va treballar i ens explica alguns detalls de la seva construcció:

– Varem treballar més de 100 homes, els millors de La Cava, Jesús i Maria, Sant Jaume, Camarles i Amposta.

– La feina es va fer a estall, tal com es feien la majoria de treballs de pala i aixada.

– El començament va ser problemàtic perquè l’enginyer era foraster i tenia poca experiència i no escoltava les indicacions de l’oncle Polet i el Pantòstic que eren els responsables dels homes. Li va costar trobar l’amplada adequada de la capa per arribar a la profunditat i la solera que volia aconseguir. Varem haver de fer varies proves abans de decidir les mides definitives.

– Finalment, les dimensions del desguàs van ser de 9 metres de capa, 6 de solera i 12 puntades de fondo.

– Per fer aquest desguàs es van organitzar colles de 8 o 9 homes i jo mateix vaig formar una colla amb Juanito de Camilo, Josep de Cantamanyanes, Agustí de Rios, Severo de Raneta, Barrelles, lo Morell i Enrique del Caseret.

– A part de les pales i aixades, la nostra colla va poder utilitzar dos egües de l’oncle Xirimo (a canvi de fer-li un pont) amb les que es feien solcs amb la xarruga per desprès treure les llenques de terra amb les mans. Això ens va permetre avançar més, varem sortir a 31 duros.

– Durant aquesta construcció va haver-hi un accident greu, Julian del Modaco es va trencar una cama.

Vocabulari de boca:

Lleres de riu:  Cursos del riu.

Riets:  Denominació que es dona al Delta als antics cursos de riu

Colmeteig:  Aportar aigua amb sediments als camps d’arròs. Generalment a l’hivern.

Canal Vell:  Conjunt de llacunes format per les basses de l’Estelleta, l’Estella i l’Illot.

Estall:  Treballar a preu fet.

Pala gatxera:  Estri de treball en forma de cullera.

Aixada:  Estri de treball format per una planxa plana amb un cert angle amb el mànec.

Capa:  Amplada de la part de dalt d’un canal o desguàs.

Solera:  Amplada de la part del fondo d’un canal o desguàs.

Puntada:  Taco de terra que carrega una pala gatxera (un cub d’entre 20 i 25 cm de costat)

Xarruga:  Estri de llaurar la terra.

Solc:  Part fonda longitudinal feta artificialment amb algun aparell.

Duro:  Unitat de moneda equivalent a 5 pessetes. (0,0301 €)

Van sortir:  Es van repartir


Lo Xarrugar

“Lo xarrugar” (o llaurar), era la fase del cultiu de l’arròs que anava des de què els camps quedaven completament eixuts i secs (febrer i març) fins que s’amollava l’aigua altra vegada. Era la primera feina que es feia als camps per iniciar un nou cicle del cultiu de l’arròs.

La feina del “matxero”

Aquesta tasca es feia amb cavalls que arrossegaven un estri anomenat xaruga amb el qual es feia un tall d’uns 10 cm de profunditat a la terra girant-la, de manera que quedava la part de baix dalt i la part de dalt baix.

El “matxero”, per mig de dos manetes que tenia la xaruga, anava mantenint la verticalitat de l’aparell i regulant la profunditat i amplada del mos. Era una feina que requeria estar tota la jornada caminat a un bon ritme, la bèstia arrossegant l’aparell i el “matxero” mantenint-lo vertical i dirigint-lo.

Gran compenetració entre el cavall i l’amo

Al arribar al cap del camp i girar era el més complicat i requeria un sincronisme important entre el cavall i l’amo, era un moment en què es tenia que canviar la direcció d’animal i xaruga, i iniciar el treball en direcció contrària encarant bé el solc que es tenia que llaurant sense enredar-se la bèstia amb els “tiros” (cadenes amb les que arrossegava la xaruga).

Era una acció complicada, perquè el conductor necessitava les dos mans per moure adequadament el pesat aparell per canviar-li la direcció, i no podia dirigir al cavall amb les “estirandes”. En aquesta acció era mot important la compenetració entre el cavall i el seu amo i la capacitat d’un i altre de fer el canvi de direcció sense utilitzar les “estirandes”, només amb les veus de “binisi” (gira a la dreta) i “pasallà” (gira a l’esquerra).

Les veus al cavall

Hi havia equips de matxero-cavall molt compenetrats i que només amb les veus “arri” (arranca) “uò” (para) “binisí” (gira a la dreta) i “pasallà” (gira a l’esquerra) podien fer totes les feines sense necessitat d’estirandes. La intensitat del gir o l’arrancada depenia de la potència de veu amb la que es donava l’ordre, a un binisí dit en veu suau l’animal responia amb una lleu correcció de la direcció, si es deia amb veu enèrgica i de manera repetida girava 180 graus.

Una de les primeres feines mecanitzades que es van fer als arrossars va ésser el llaurar amb tractors. Va significar una gran revolució i el començament del declivi del treball dels cavalls als camps d’arròs i el principi del fi dels durs, però solidaris i romàntics, treballs tradicionals.


Rebaixar en trabucs

L’aigua dels canals abans de la construcció de tants de pantans arrossegava uns sediments que al entrar als arrossars s’assolaven a les boqueres provocant una lloma més o menys gran segons els sediments que durant l’any els canals havien transportat. Cada any s’havia de repartir aquesta terra a llocs més fondos.

Una feina molt necessària

Aquest dipòsit de terra a les entrades de l’aigua provocava tres problemes, un era que el desnivell dificultava la bona marxa del cultiu de l’arròs, l’altra que afavoria la proliferació de les males herbes, i sobretot, perquè dificultava la entrada de l’aigua al camp d’arròs. Per tant, era completament necessari cada any treure aquesta terra i repartir-la pels llocs més fondos i així mantenir un nivell uniforme en tot el camp.

El moment òptim per realitzar aquesta tasca era desprès del xarrugar, i es feia carregant amb les mans, una part de les gleves de terra que s’havien fet amb les xarrugues, dalt d’un trabuc, i amb un cavall transportar aquesta terra on fes més falta.

Si desprès de segar l’arròs es feia colmeteig, el dipòsit de terra es multiplicava i es podia aixecar molt el nivell de l’arrossar. Això era molt positiu però tenia l’inconvenient de que el lloguer de les cavalleries i la gent per repartir desprès aquesta terra, significava una despesa important que només podien afrontar els que tenien terra o cavalls propis; els que tenien terra arrendada no ho podien fer.

El sistema basculant dels trabucs estava falcat per una peça de ferro anomenada matrac la qual en arribar al lloc de buidar i treure la post de darrera, es desfalcava i s’abocaven les gleves.

Xiquets, dones i mà d’obra barata

Carregar carriots era una feina molt senzilla en la qual s’utilitzava preferentment ma d’obra barata, xiquets i dones. En aquesta època els homes que no eren matxeros treballaven als estalls, anaven a fer mascles de boba o a la mar a fer grumols.

Els trabucs van ser condemnats a desaparèixer per les triselles les quals tenien l’avantatge que a més que es carregaven soles, al descarregar ja et deixaven la terra escampada.

Terminologia:

Rebaixar:  treure terra d’un lloc alt i transportar-la a un de fondo

Trabuc o carriot:  carro de fusta basculant utilitzat especialment per rebaixar

Boquera:  zona de la entrada d’aigua als camps d’arròs

Lloma:  zona alta dins d’un camp d’arròs

Colmeteig:  sistema d’aportació de sediments als camps d’arrò

Matrac:  peça de ferro que falcava la part basculant del trabuc

Post:  fusta col·locada darrera del trabuc per evitar la caiguda de gleves

Matxero:  el conductor de les feines d’un cavall o carruatge.

Estalls:  sistema de treball emprat en la neteja de sèquies

Mascles de boba:  a part central de la boba que s’utilitzava per fabricar coets

Grumols:  almejes

Trisella:  aparell arrossegat per un tractor que serveis per rebaixar.


Amollar l’aigua

Durant una bona part de l’hivern i principis de primavera l’aportació d’aigua pels canals del Delta està interrompuda. Els canals i arrossars s’assequen i s’aprofita per fer els treballs de manteniment de la xarxa hidràulica i llaurar i preparar les terres de cultiu.

A principis de primavera, desprès d’aquests treballs, l’aigua es torna a amollar pels canals i la seva arribada representa un extraordinari canvi i acceleració del cicle vital i despertar a la vida a tot el llarg i ample del Delta de l’Ebre.

Un canvi espectacular

Aquest espectacular canvi és el més gran que potser alguns hem tingut mai l’oportunitat d’observar en un període tant curt: Un canvi de color, de marró terrós a blau cel; un canvi de medi, de terrestre a aquàtic; una explosió de la flora i fauna aquàtiques; un canvi en els sistemes de treball; les aus acudeixen de manera massiva als extensos menjadors en que s’han convertit els camps d’arròs; i els peixos abandonen les salinitzades basses a la recerca de l’aigua dolça recent arribada.

Amb el perfecte anivellament dels camps i el bon treball de les terres, que proporciona la sofisticada maquinaria actual, aquesta inundació es realitza en pocs dies i és un canvi que passa mig desapercebut; en part per la desvinculació amb el cultiu de l’arròs de la major part de la gent i també per la pressa amb la que ens movem, d’un lloc a l’altre, per les asfaltades carreteres actuals.

Una forta influència en la vida al Delta

Abans, amb els grans desnivells que tenien els tancats d’arròs i el gruix de les penques de terra que feien les xarrugues, costava molt arribar a cobrir-ho tot d’aigua, i aquesta inundació, a banda de la importància que tenia per al cultiu de l’arròs, també tenia una forta influència en altres aspectes de la vida al Delta

  • Primera, als pobles de l’interior del Delta no hi havia subministrament d’aigua potable i l’abastament urbà es feia amb les cisternes i pous que hi havia a cada casa; llavors amb l’arribada de l’aigua pels canals i tubs de terra, s’alimentava la capa freàtica i disminuïa l’elevada salinitat de l’aigua dels pous.
  • Segona, era el moment idoni per plantar tota classe d’hortalisses als caixers i horts que tothom tenia per l’autoconsum; ja es podien regar.
  • Tercera, la sortida de tenques llisses i anguiles pels desguassos que aportaven aigua dolça a les basses, obria una perspectiva de pesca fàcil i important per a tots. Era el moment ideal per pescar amb reixaga.
  • Quarta, els treballs de quasi el cent per cent dels habitants del Delta, passaven de ser calçats i secs a descalços i banyats.
A vegades, motiu de polèmica

La decisió d’amollar l’aigua més prompte o més tard era motiu, algunes vegades, de polèmica. En certa ocasió, en una reunió per decidir si s’endarreria el soltar l’aigua, degut a unes pluges que havien retardat les feines, hi va haver una acalorada discussió entre dos terratinents locals. En aquesta discussió, B. del B. que feia planters d’arròs amb l’aigua del canal, volia que no s’aplacés l’amollar l’aigua; en canvi, R. de R. que ja tenia els planters sembrats amb aigua del riu i tenia encara terres per llaurar, volia que es retardés l’arribada de l’aigua pels canals.


L’entaular o empostar

Quant l’arròs es cultivava de manera tradicional, al maig es realitzava una de les feines més importants i delicades, el trasplante, “lo plantar”, i un dels aspectes importants d’aquesta fase era el preparar amb molta cura els arrossars que s’havien de plantar.

Les posts

La preparació de les terres, es feia arrossegant amb cavalls per dins del fang i aigua un aparell anomenats post, a sobre del qual anava dret el matxero conduint la cavalleria i ajudant amb el seu pes a fer més pressió sobre el fang, facilitant d’aquesta manera el treball de desfer les gleves.

Les posts estaven construïdes amb una peça de fusta principal, molt resistent, la qual tenia adossats mecanismes de ferro que ajudaven a desfer els terrossos i remoure el fang. Superposada a la peça principal i anava una petita plataforma també de fusta a sobre de la qual es posava el matxero. Aquesta elevació evitava que els peus del conductor fessin resistència a l’aigua al ser arrossegat l’aparell, transmetia el pes d’una manera perfectament centrada i també disminuïa la superfície de contacte de les cames amb l’aigua ajudant a no sentir tant de fred el conductor.

Aquest traste es podia utilitzar per preparar la terra per plantar i també per eliminar les males herbes d’un arrossar que no estès plantat o un terreny lluent. N’hi van haver que s’utilitzaven per combatre les herbes i algues que creixien dins dels canals i desguassos. Segons la forma dels ferros i mecanismes adossats s’anomenaven dragues, post de talls, post de discos o posts planes.

La posts plana, com el seu nom indica era plana, sense la petita plataforma dels altres models ni ferros adossats. Aquest model s’utilitzava preferentment per anivellar el terreny i segons el moviment que feia el matxero dalt d’ella, arrossegava més o menys fang, que transportava a distàncies curtes anivellant la terra per dins de l’aigua, que era quant millor es veien les llomes i fondos de l’arrossar.

Una joguina per als xiquets

Una joguina de l’època era quan algun familiar o veí estava fent aquesta feina, pujar dos nens, un a cada cantó de la post i agarrats als tiros, gronxar-nos d’aquesta manera. Eren els mateixos matxeros els que ens animaven a pujar, ja que d’aquesta manera afegien més pes a la post i feien millor la feina. Algunes vegades per afegir més pes hi posaven pedres lligades però no era pràctic perquè era dificultós lligar les pedres i aquest pes afegit dificultava les maniobres. En canvi als xiquets al girar i maniobrar només calia dir-los avall o amunt segons convenia, i si no eren ràpids es podien guanyar un cop de peu amb el conseqüent cabussó dins del fang. Els temps eren els que eren i tenies que estar espavilat, lo de la violència infantil encara estava per inventar. Era més o menys el que ara s’anomena esport d’aventura, però sense pagar.

Quan a algú se li va ocórrer substituir les rodes de goma d’un tractor, per unes de ferro més amples per poder anar per dins d’un camp inundat, va marcar la fi de les posts i la seva relegació a l’oblit o als museus.

Vocabulari de boca

Empostar o entaular:  Passar una post amb l’objecte d’aplanar un terreny, anivellar-lo, desfer els terrossos o eliminar les males herbes.

Matxero:  Persona que dirigeix el treball d’una cavalleria.

Post:  Aparell de fusta que s’utilitzava per preparar les terres abans de plantar o sembrar.

Gleves:  Terrossos de terra fets al xarrugar.

Traste:  Ferramenta de treball agrícola.

Terreny lluent:  Tros de terra inundat i sense o amb poques plantes.

Draga:  Post amb una peça de ferro amb talls transversals que rodolen.

Post de discos:  Post amb uns discos que rodolen i tallen les gleves

Post de talls:  posts amb peces de ferro fixes adossades darrera o baix.

Post plana:  post sense cap peça de ferro adossada, només la peça d’enganxar els tiros.

Llomes:  Zones mes altes dels arrossars inundats.

Fondos:  Llocs amb més aigua dins d’un arrossar.

Tiros:  Cadenes de ferro que transmeten la força des del collar de la cavalleria a l’aparell que arrossega, en aquest cas les posts.

Cabusso:  Tirar-se o caure de cap a l’aigua o el fang.


Lo planter

Una de les feines més delicades del cultiu tradicional de l’arròs era la de fer el planter. Malgrat l’experiència que tenien els pagesos, hi havia un factor incontrolable, les temperatures, les quals si eren baixes i no deixaven agafar la temperatura adequada a l’aigua, impedia que els grans d’arròs germinessin i es “perdia el planter”.

Per poder aconseguir una bona collita era necessari avançar-la el més possible degut a que les plagues de l’arròs perjudicaven més a les collites més endarrerides. Per això era necessari avançar també els planters, cosa que provocava que augmentés el risc de pèrdua dels planters, ja que les temperatures encara eren poc altes i els dies i la insolació més curts.

Per aconseguir avançar la sembra, la major part dels terrenys propers al riu es dedicaven a fer planters i amb motors els omplien d’aigua del riu. D’aquesta manera podien sembrar-los abans de que amollessin l’aigua als canals, avançant així uns dies la collita. Es plantaven canyars a la vora per protegir els planters del vent de dalt i la tramuntana. Si es perdia el planter es tenia que preparar urgentment un altre soto i fer una sembra d’emergència, normalment amb l’arròs que teníem per menjar.

La selecció de la llavor normalment es feia a l’agost seleccionant una zona on l’arròs estigues sa i granat i fins el moment de segar, s’intentava netejar el màxim possible de males herbes i rebordonir els tros seleccionat. Desprès de segat es garbejava apart i es feia una garbera degudament aïllada. Quant ja s’havia recollit tota la collita ens dedicavem a arreplegar la llavor. Aquesta fase consistia en copejar amb un garrot les garbes fins escarrar el gra de les espigues, assecar-lo adequadament, ventar-lo i guardar-lo com un tresor fins el moment de sembrar-lo.

Una anècdota sobre la importància de la llavor

Quan era menut hi va haver una riuada i l’Ebre es va desbordar a molts llocs. Aquí estava a punt de saltar, els homes amb sacs feien dics als desguassos que comunicaven al riu i només el malecó del canalet impedia que l’aigua envaïes el poble. En tot aix,ò mon pare que era guardacanal de Sant Jaume, a l’altra banda del riu, estava obligat a intentar anar allà perquè tenien problemes al canal que anava vores a vores. El motiu era degut que a Xerta desviaven tota l’aigua que podien pels canals per evitar que passes per Tortosa, on el riu ja havia inundat les zones més baixes.

Quan se’n va anar va donar instruccions a ma mare i a mi per si sentíem coets i  campanes al vol, que eren els senyals que va dir el bando que farien si el riu saltava. Si això succeïa primer que res teníem que pujar l’arròs de llavor dalt del pedrís de la cuina (el lloc més alt dins de casa), desprès agarrar la carpeta de les escriptures i anar ràpid a casa de ma iaia que tenia sala i esperar allí, llavors ell quan podria ja vindria. O sigui que, en cas d’emergència, primer la llavor, desprès les escriptures, i per últim, si érem a temps, nosaltres. D’agarrar diners no va dir res, segur que no en devíem de tenir…

Vocabulari de boca:

Planter perdut:   Aquell que no surt o que germinen tants pocs grans que no es rendible.

Amollar l’aigua als canals:  Es quan desprès d’estar interromput el subministrament d’aigua als canals durant la fase hivernal, a l’arribar la primavera es torna a enviar aigua als canals des de l’Assud de Xerta.

Soto: Tros de terra que es dedicava a fer el planter de l’arròs.

Rebordonit:  Varietat d’arròs salvatge difícil d’eliminar i que perjudica a les collites d’arròs.

Escarrar:  Fer desprendre el gra de les espigues

Saltar:  Quant es parla del riu en l’argot local saltar vol dir desbordar-se. (saltar les proteccions).

Guardacanal:  Treballador de la “Real Compañia de Canalización y Riegos del Ebro” encarregat de regular l’aigua dels canals. Actualment també es denomina així als treballadors de la Comunitat de Regants que fan la mateixa feina.

Vores a vores:  Quant un canal o conducte d’aigua anava vores a vores volia dir que estava a punt de desbordar-se o rebentar.

Bando: Pregó que es feia per tot el poble reclamant l’atenció amb un trompeta.

Pedrís:  Lloc elevat que hi ha a les cuines per preparar el menjar quant es cuina.

Sala:  Primera planta de les cases que no eren de planta baixa, era un bon refugi en cas de desbordament del riu


Plantar

Els inicis

Inicialment sembla ser que la forma de cultiu era la sembra directa de la llavor de l’arròs dins dels camps inundats. Aquest sistema inicialment va funcionar, però a mesura que altres plantes aquàtiques (les males herbes) es van estendre pels arrossars i proliferaven, cada cop era més difícil fer bones collites perquè aquestes males herbes superaven l’arròs.

Llavors es va adoptar el sistema de trasplantar que consistia en sembrar l’arròs en uns camps una mica protegits i quan les plantes tenien uns 20-25 centímetres s’arrancaven i es trasplantaven als arrossars.

A la dècada dels 60 amb l’aparició dels herbicides i les recol·lectores es va tornar a implantar la sembra directa, desapareixent el sistema tradicional de plantar arròs.

La Festa de la Plantada

Fa uns anys que l’Ajuntament de Deltebre, organitza cada any amb notable èxit la Festa de la Plantada Tradicional de l’Arròs per recuperar amb objectius culturals i turístics les activitats tradicionals del Delta.

La característica més important de la festa de Deltebre és la participació. Per facilitar-la s’organitzen tres colles, una formada per antics plantadors, els experts, que fan una demostració de plantada professional; la segona, constituïda pels potros que són els que han après a plantar en anteriors festes del plantar i perfeccionen el seu estil; i per últim un altra colla formada tota per debutants, en la qual la gent que no ha plantat mai, té l’oportunitat d’aprendre’n. A la vegada que participa en una activitat d’un gran contingut cultural, pot gaudir d’una manera lúdica i econòmica, dels beneficis terapèutics i físics de caminar per dins del fang i de l’aigua d’un arrossar.

Terminologia del Plantar:

Barca:  Guaix d’arròs desenganxat del fang i que sura a l’aigua.

Barquet:  Espècie de barqueta quadrada que també es fa servir per repartir garbes.

Brinca:  Cadascuna de les petites plantes d’arròs que formen la garba de planter.

Cap de Colla:  És la persona que va dreta per davant dels plantadors corregint la plantada i replantant el guaixos que es desenganxen del fang. Sol ésser el més vell del grup de plantadors.

Carriot:  Espècie de carro-volquet que s’utilitzava en lloc del carro, per traslladar les garbes quan el trajecte era curt.

Cloure:  Zona on s’ajunten els guaixos plantats per dos plantadors contigus.

Dau:  Forma en què es planta l’arròs, similar a la distribució del punts d’un dau.

Garba:  És un conjunt de 4 o 5 preses lligades per ser transportades del soto a l’arrossar.

Garbero:  És l’encarregat de repartir les garbes als plantadors. Sol ésser un nen o nena.

Guaix:  Grup de tres o quatre brinques que es planten juntes a una distància d’uns 25 centímetres entre  elles.

Hutxa:  Amplada que la colla de plantadors planta a cada tira.

Lligassa:  Jonc petit amb el qual es lliguen les garbes de planter.

Plantadors:  Són les persones dirigides pel cap de colla, assistits de garbes pel garbero i situats dins de la tira que els marca el tallador. Estan acotxats i caminen enrere per dins de l’arrossar estacant els guaixos de planter dins del fang i l’aigua.

Potro:  Plantador principiant al qual s’ajuda i se li donen consells per aprendre a plantar.

Presa:  És el grapat de planter que s’arrenca del fang en cada estirada per fer la garba de planter.

Soto:  Espai de terreny on es fa el planter d’arròs.

Tallador:  Component de la colla de plantadors que planta més avançat, marcant l’amplada de la hutxa.

Tiràs:  És una espècie de trineu, amb dos patins, amb el qual es reparteixen les garbes a l’arrossar.

Tirasset:  És un altre tipus de trineu pla i més petit amb el qual es treuen les garbes del soto


Plantar barques

En el cultiu tradicional de l’arròs, als pocs dies de plantar-lo, es realitzava la tasca de plantar barques; aquesta feina consistia en replantar els espais que s’havien quedat sense guaixos.

El perquè d’aquest treball

Per entendre bé aquest treball, és important explicar que les mates d’arròs (guaixos) es plantaven entre si, a una distància d’uns 25 cm, en forma de pota de gall. Si alguna d’aquestes mates fallava, quedava un espai entre plantes de 50 cm. Un espai improductiu i que afavoria la proliferació de les males herbes.

Els principals motius que expliquen l’existència aquests espais sense plantes eren:

  • Que es desenganxessin els guaixos del fang i es morissin les plantes.
  • Que es colés el planter per massa aigua.
  • Que els moixons arranquessin les mates.
Guaixos desenganxats

Alguns guaixos, desprès de ser plantats, es desenganxaven del fang i quedaven surant dins del camp, les plantes que perdien aquest contacte amb la terra morien. Aquest problema s’agreujava molt en els llocs amb molta aigua (tancats desnivellats) i si quan es plantava, o immediatament desprès, feia vent de dalt o ponent fort.

Colar-se la planta

Un altre motiu important, especialment en terres fondes i desnivellades, era que es colés, això passava quan l’aigua cobria completament la planta i aquesta moria per estar uns dies sense poder realitzar la fotosíntesis. Aquest problema, en les zones fondes amb dificultat per treure l’aigua, era un contratemps important. Per solucionar-ho, s’esperava a que el planter fos més llarg i aquestes terres se plantaven les últimes.

Els moixons

En les zones properes a les basses, els moixons feien autèntics estralls, arrancant amb els seus eficaços becs gran quantitat de plantes. Per culpa d’això, més que plantar barques, en alguns llocs s’havien de replantar importants espais de terra. Encara no s’havien inventat els canons espantaocells.

Uns altres motius que podien fer fallar el normal desenvolupament de les plantes d’arròs eren les mates plantades per plantadors inexperts; com els guaixos excessivament estacats, en que s’havia enfonsat massa el planter al fang i dificultava el seu arrelat normal; i les colzades, quan s’havien estacat les plantes per la meitat en forma de colze i les arrels no estaven en contacte amb la terra. Això ho vigilaven els caps de colla mentre es plantava, especialment si hi havia potros.

Vocabulari de boca:

Replantar:  Tornar a plantar allí on ja s’ha plantat una vegada.

Barca:  Guaix d’arròs surant a l’aigua.

Guaix:  Conjunt de tiges d’arròs que estan plantades juntes.

Pota de Gall:  Plantar en forma del 5 dels daus.

Colar-se:  Morir-se la planta per no poder realitzar la fotosíntesi.

Moixons:  Nom amb el que es denominen al Delta els ànecs silvestres.

Ven de dalt:  Mestral

Ponent:  Vent primaveral que bufa a les tardes al Delta.

Tancat:  Espai d’arrossar limitat pels marges.

Cap de colla:  En aquest cas, persona que dirigeix als plantadors i vigila que es planti bé.

Potro:  Principiant en les feines de l’arròs.


Birbar l’arròs

Les principals feines del cultiu tradicional de l’arròs eren el plantar, el birbar i el segar, i també eren les que necessitaven més gent.

En què consistia el birbar

Birbar era extraure les males herbes de dins del camp d’arròs; era una feina molt fàcil d’aprendre i comparat amb la duresa del plantar i segar fins i tot semblava divertida. Era la primera feina en la que s’iniciaven els joves en el treball de l’arròs. Això era per dues raons, una era perquè birbant podia rendir tant un noi o noia principiant com un adult i l’altra perquè tot just aquest tipus de treball coincidia amb les vacances escolars.

La lluita manual contra les males herbes dels camps d’arròs es feia entre els mesos de maig i agost i constava de diferents fases.

Les fases del birbar:

Esgarrapar vores:  Era arrancar les herbes de la vora dels marges de l’arròs amb les mans. Era la més ingrata de les formes de birbar. Aquesta feina la feien preferentment els homes perquè sovint en esgarrapar l’herba de la vora del marge, per baix de l’aigua tèrbola s’atrapava involuntàriament alguna colobra amb les mans, i això a les dones els feia molta por.

Segar vores:  Era igual que esgarrapar, però en lloc d’arrancar l’herba, es tallava amb una corbella (falç corbada).

Birbar lluent:  Era birbar abans de plantar l’arròs, quan el camp estava lluent. Amb la paraula lluent es designa al Delta un arrossar, llacuna o lloc inundat només amb aigua, sense plantes.

Birbar:  Era la fase normal de l’extracció de les males herbes de l’arròs, la de buscar-les i treure-les d’entre les plantes de l’arròs.

Birbar amb falç:  Quan hi havia molta herba se solia buscar aquesta solució que consistia en anar tallant amb la corbella per baix de l’aigua les males herbes, tenint cura de tallar les mínimes mates possibles d’arròs. Per birbar amb falç s’havia de tenir una certa experiència.

Esmillar:  Aquesta feina es feia al mes d’agost quan ja les espigues d’arròs començaven a decantar-se i era fàcil localitzar les mates d’una varietat de mala herba anomenada mill, la qual era semblant a l’arròs.

Treure el rebordonit:  Aquesta pràctica va aparèixer en deixar de trasplantar l’arròs i fer la sembra directa. Amb la sembra directa va proliferar l’arròs salvatge (rebordonit), una varietat d’arròs no desitjada que envaeix els camps i contra la qual es difícil la lluita amb herbicides selectius.

Picardies del birbar

Hem comentat al principi que en aquesta feina s’iniciaven els joves en els camps d’arròs. Ja sabeu que en aquella època la repressió sobre les relacions entre nois i noies era molt forta: els nois anaven a unes escoles i les noies a les altres, no jugaven mai junts perquè els mestres i el capellà ho impedien, a l’església estaven en bandes separades i hi havia una espècie d’ètica moral que impedia que nois i noies estiguessin junts.

Quan arribava l’època del birbar tot canviava, la pela era la pela i els pares de les noies a l’hora d’enviar-les a treballar i guanyar uns diners no miraven res i allà ens barrejàvem tots, i apareixien les primeres picardies entre nois i noies, tantes i tan abundants que es podria escriure un best-seller de les picardies del birbar.


Tirar el guano

En el cultiu tradicional de l’arròs, al voltant dels 20 dies d’haver-lo plantat, es tirava el guano, es a dir, s’adobaven els camps. Generalment es tractava d’adobar la terra amb la quantitat adequada d’adobs nitrogenats i fosforats necessaris per aconseguir una bona collita. Algunes vegades també es tirava potassa o algun altre corrector com el sulfat de ferro.

En què consistia

Tant el nitrogen, en forma de sulfat amònic (sal), o els fosforats (súper) es distribuïen en sacs d’espart de 100 Kg. Aquests sacs sovint arribaven malmesos pel transport (majoritàriament venia de Xile) i per l’efecte degradant dels guanos, especialment el súper, que es “menjava” l’espart. Desprès va sortir una llei laboral que no deixava que els sacs pesessin més de 80 Kg. (quin “adelanto”) i desprès 50 Kg (on anirem a parar). A partir d’aquí ja van entrar el sacs de plàstic, que si bé eren més nets, relliscaven molt i era complicat agarrar-los bé.

Durant un temps hi va haver el costum de tirar “serimita” (cianamida de cal) que venia en bidons i era molt agressiva per a la pell i les vies respiratòries. Era molt incòmoda d’utilitzar però tenia l’avantatge de ser un adob nitrogenat que matava algunes herbes i insectes, es deia que la “serimita” ho matava tot.

Tirar el guano consistia en: treure’l del magatzem, fer-lo (mesclar-lo), omplir els remitjons, carregar-los al carro, transportar-los a la terra a adobar, repartir els remitjons pels marges, i finalment tirar-lo.

Abans de l’existència de les cambres arrosseres i els venedors privats, era el Sindicat qui distribuïa el guano i qui controlava les collites d’arròs.

El dia abans s’anava amb el carro al Sindicat a “traure el guano” i, sense descarregar-lo, es deixava en algun lloc protegit per si plovia, fins a la matinada següent que es portava al lloc on s’havia de “fer-lo”. En el lloc elegit s’anaven buidant alternativament els sacs (súper/sal), i una vegada tot en un munt, amb pales s’anava tombant i mesclant el súper, la sal, i. si hi havia, potassa. La mescla havia de quedar el més homogènia possible. Una vegada mesclat, amb les pales s’omplien el remitjons, 4 o 5 palades a cada remitjó, segons la dificultat del lloc on s’havien de repartir. Una vegada plens, es carregaven al carro i transportaven al lloc on s’havia de tirar.

Mentre el carro feia el transport, s’esmorzava, i en arribar, es carregaven els remitjons al coll i es repartia el guano pels marges de les terres que s’havien d’adobar.

L’equip de tirar guano

L’equip de tirar guano el solien composar dos tiradors i dos repartidors, a banda del carro i el matxero. Els tiradors, amb un cabàs cadascú ple de guano penjat al coll, el repartien a grapats ordenadament, tirant-lo a l’aire en forma de ventall i buscant el suport del vent o la brisa per repartir-lo millor. Els repartidors anaven per sobre dels marges d’un i altre costat de la sort “donant guano” als tiradors. Per tirar guano era necessari disposar de molta tècnica i ser resistent; tècnica per repartir-lo bé, i resistència per aguantar tot el dia caminant a bon ritme estacat per dins del camp d’arròs, i amb un cabàs ple de guano penjat al coll. Era la feina més dura de totes les que es feien dins dels camps d’arròs. Afortunadament durava pocs dies.

El més complicat era tirar-lo als erms, estacats fins la cintura i amb el cabàs lligat molt amunt perquè no toqués a l’aigua.

Vocabulari de boca:

Adob nitrogenat:  Adob que afavoreix el desenvolupament de les fulles i la part aèria de les plantes

Adob fosforat:  Adob que reforça la resistència de les plantes i el desenvolupament de les arrels.

Potassa:  Adob que afavoreix la floració i el desenvolupament dels fruits.

Serimita:  Cianamida de cal. (CaCN2). Adob nitrogenat

Sal:  Sulfat amònic. (NH4) 2S04. Adob nitrogenat

Súper:  P205. Adob fosforat

Remitjó:  Sac mig ple.

Fer el guano:  Mesclar el súper, la sal i a vegades potassa de la manera més homogènia possible.

Sort:  Porció de terra d’arròs entre dos marges.

Donar guano:  Treure el guano dels remitjons i posar-lo al cabàs dels tiradors.

Erms:  Terres fondes a les vores de les basses i que s’estacaven molt.


El segar bores

Una de les principals feines en els arrossars del Delta al mes de juliol era el segar bores. Era una de les tasques més fresques i gratificants que podien fer els treballadors del camp durant aquest calorós mes. El rascar panís era de les més sufocants i ingrates.

En què consistia

Segar bores consistia en tallar amb una falç, corbella, o dalla, l’herba que des dels marges envaïa els arrossars. Aquest control es realitzava dues o tres vegades a l’any. El primer control es feia poc desprès del plantar, i se solia fer sense cap estri, només amb les mans, anomenant-se “esgarrapar bores”. Era un treball poc agradable per algunes persones, degut a que de tant en tant, en companyia de l’herba i el fang, s’agarrava involuntàriament amb les mans alguna inofensiva serp d’aigua, la qual al sentir-se atrapada, es cargolava a la mà. Això, especialment a les noies, els agradava molt poc.

Desprès, més avançat el cultiu, s’utilitzava preferentment la corbella, una falç en que la peça de ferro al sortir del mànec té una forma de quatre. Aquesta forma impedia que les corbelles, que es fabricaven per als dretans, poguessin ser utilitzades pels esquerrans. A les ferreteries tenien sempre preparades corbelles per als primers, que eren la immensa majoria, però poques vegades en tenien per esquerrans; aquests se les havien de fer per encàrrec.

L’oncle Josep de Panolla era esquerrà, i encarregava les seves corbelles al Ferré de Coll fent-se-les fer molt grans. La seva gran corbella, junt amb l’habilitat, potència, i caràcter que tenia, el feien pràcticament imbatible a l’hora de segar bores, segar boba, fer mascles, i segar l’arròs.

Principals herbes que sortien als marges dels arrossars:

L’agram (Paspalum distichum). Era l’herba que millor es reproduïa als marges de les terres més fèrtils. Aquesta planta era un excel·lent aliment per tota classe de herbívors, i als hiverns, quan escassejava l’herba per al bestiar, els marges d’agram quedaven més pelats que el cap del De la Peña.

El senill (Phragmites australis). A les zones properes a les basses predominava el senill, i la feina de tallar-lo era més ingrata degut a que les tiges eren més dures i deixaven puntes amb les quals ens podíem punxar.

Les trencadalles (Aster squamatus). Les perilloses trencadalles es tenien que tallar a ran de terra per evitar les punxades. A la postguerra, les punxades de trencadalla van provocar tètans a algunes persones de La Cava, motiu pel qual a Sant Jaume les bategessin com matacaveros. Curiosament el seu nom en espanyol és aquest.

Lliris (Iris pseudacorus). En algunes zones del costat dret del Delta hi havia marges amb zones de lliris; aquesta planta mantenia el marge molt compacte, era fàcil de segar, i no deixava proliferar les altres herbes. I quan florien feien bonic.

Vocabulari de boca:

Segar bores:  Tallar l’herba que envaeix els camps d’arròs des dels marges.

Esgarrapar bores:  Arrancar amb les mans l’herba dels costats dels marges.

Corbella:  Falç amb la fulla amb dos angles de 90º en forma de quatre.

Rascar panís:  Arrancar o tallar amb l’aixada les males herbes d’un camp de panís.

Marges:  Petits malecons que limiten els tancats d’arròs.

Serp d’aigua:  Serp inofensiva comú als arrossars (natrix maura)

Segar boba:  Tallar boba a les basses principalment per fer cadires.

Fer mascles:  Tallar les tiges centrals de la boba per fer articles artesans.

Reixaga:  Arpó en 7 pues obertes en forma de mà.

Espadena:  Tija d’alguna herba resistent, o a vegades fil, que es passava per la boca i la ganya dels peixos, enganxant-los a mesura que s’anaven pescant. Era una forma de portar molts de la manera més simple i senzilla.

Ganya:  Nom que es dona al delta al opercle, la part lateral del cap del peix.


L’arreglat de les eres

Les eres eren una part important de la infraestructura dels camps d’arròs, tenir una bona era suposava una bona garantia a l’hora d’arreplegar la collita.

En què consisteix

Una vegada l’arròs segat, i les garbes sorracades i secades dalt dels empalls, venia una breu però important fase, la de garbejar, fer la garbera i batre i assecar l’arròs, una fase en que si les condicions climatològiques eren adverses i no tenies a la teva disposició una bona era, en pocs dies podies perdre una part important de la collita.

Les eres s’anaven preservant durant tot l’any, tenint cura en no fangejar-les, que no sortís molta herba, retocar-les al rebaixar fent recréixer el cavallar o reomplint alguna part mes fonda, etc; però era al mes d’agost quan es procedia al seu acabat i perfecte afinament. Una característica important era que tinguessin la suficient pendent i perfecció per a que l’aigua de pluja s’evacués ràpidament i sense deixar un mínim bassot.

El mes d’agost era l’adequat per acabar d’arreglar-les, per ser un mes en que hi havia poca feina, i sobretot per la proximitat del segar i batre, el moment de treure-li tot el rendiment a l’era.

Les fases de l’arreglat

Les fases de l’arreglat final de les eres de terra constava de 4 parts:

  • La de treure-li tota l’herba i deixar-la totalment neta.
  • La d’afinar les llomes i reomplir les clotades
  • La de voltar per dalt amb un carro arrossegant rames.
  • I per últim, la d’arruixar-la varies vegades de manera abundant.
Treure l’herba.

Es feia rascant totes les zones d’herba amb l’aixada, procurant que no quedessin les soques de cap herba o planta, però amb cura de no fer mosses a terra. Això era una mica laboriós quan hi havia trencadalles o senill.

Afinar les llomes i reomplir les clotades

També es feia amb l’aixada, procurant que la superfície de l’era quedés el més uniforme possible i que en cas de pluja no quedés aigua embassada en cap lloc. Per traslladar terra als llocs més baixos o reformar el cavallar s’utilitzaven el cabassos.

Voltar per dalt amb el carro arrossegant rames.

L’objectiu era el de donar uniformitat a la superfície a base de rascar i redistribució de la terra. Quan van arribar les motos algú donava les voltes amb moto arrossegant rames, fins i tot hi va haver qui ho va provar en bicicleta, encara que no era tan eficaç i bastant més pesat. Últimament, i a les més grans i amb molta volta, es feia amb cotxe.

Arruixar de manera abundant varies vegades

L’era s’arruixava a base de povalades que es tiraven de manera contínua des del costat d’ella mateixa, fos del tub o de l’arrossar. Tirant-la a l’aire perquè el seu impacte erosionés el màxim possible les protuberàncies i els llims arrossegats omplissin els clotets, i també perquè quedés ben compactada i desprès s’aixequés poca terra al agranar amb els ramassos.

Vocabulari de boca:

Garba sorracada:  Garba partida en dues, amb la part del gra dalt de la de la palla.

Empall:  Part de baix d’una garba sorracada.

Garbejar:  Treure les garbes de dins d’un camp d’arròs.

Fer garbera:  Col·locar les garbes en forma de barraca per protegir-les de la pluja.

Batre:  Separar el gra de la palla.

Fanguejar:  Modificar una estructura de terra anant per dins quan està banyada.

Rebaixar:  Repartir els sediments que l’aigua havia deixat a les terres (quan l’aigua portava sediments).

Cavallar:  Part mes alta de l’era, cresta que la dividia fent-li dos vessants.

Bassot:  Petita i inoportuna porció d’aigua que no s’evacua bé.

Aixada:  Estri de treball que funciona sense petroli ni llum, i estalvia la quota de gimnàs als seus usuaris. La millor solució al canvi climàtic i la crisi.

Trencadalla:  Matacaveros (Aster Squamatus).

Senill:  Canyís (phragmites Australis).

Povalada:  Acció de llençar l’aigua d’un poval en forma de ventall i de manera enèrgica.

Poval:  Poal, galleda.

Agranar:  Arreplegar el gra amb una granera.

Ramàs:  Granera especial feta amb rames de tamarit o altres plantes.

Granera:  Aparell fet de qualsevol fibra vegetal i utilitzat per arreplegar el gra. Desprès, aquest mateix aparell es va utilitzar per treure la pols de les cases i li van canviar el nom, actualment el més cultes li diuen “escombra” i les fan de plàstic.


La sega de l’arròs

La sega era l’activitat més laboriosa que es realitzava als arrossars. Començava a l’agost amb els arrossos més primerencs i s’acabava quant es podia… depenia dels temporals, de les dificultats i de la quantitat de gent disponible.

En el moment de segar es desplaçava al delta gent de tota la Mediterrània. Colles i colles de segadors que arribaven amb el carrilet, amb bicicletes enganxades als suports que portaven fora els vagons; de vegades les bicicletes no cabien i les portaven en vagons de càrrega: era tot un espectacle. Masos, masets, casetes, barraques i, fins in tot les palleres s’omplien d’homes que venien a segar. El delta es convertia en un formiguer de persones.

En la tasca del segar, cal anomenar la figura de l’aiguader, que era el que portava l’aigua als segadors, ja que la sega era una tasca dura i provocava molta deshidratació. Preferentment eren nens, dones o algun home gran.

En segar per evitar que l’aigua toqués les espigues, es deixaven els arrossats amb molt poca aigua i era possible, amb una mica d’habilitat, agafar tenques amb les mans, feina a la que es dedicaven amb molta cura, quasi bé tots els nens del poble.

Se segaven els guaixos d’un en un i amb els grapats de 5 o 6 guaixos s’anaven fent gabelles, procurant que es mullessin poc les espigues. En dues o tres gavelles juntes es feien les garbes que es lligaven amb un vencill. Desprès es sorracava amb el sorrac o el collado, operació que consistia en partir la garba per la meitat. La meitat de la garba on estaven les espigues lligades amb el vencill, es posava sobre la mitja garba on només hi havia palla. Desprès d’aquesta operació la meitat de la garba on estaven les espigues continuava dient-se garba, i a la part on només hi havia palla la passàvem a denomina empall.

Eines per la sega de l’arròs

La falç:   Era la més simple i popular

La corbella:  Utilitzada per algun segador del Delta.

El collado:  Utilitzada pels segadors més experimentats i servia per segar i sorracar.

El sorrac:  Servia per partir les garbes que es segaven amb la falç o la corbella.


Espigolar arròs

Abans de la mecanització del cultiu dels cereals, hi havia una activitat anomenada espigolar que consistia en arreplegar una per una les poques espigues que havien quedat als camps després de segar i treure les garbes. Eren espigues perdudes i que ja no s’aprofitaven.

Una tasca pròpia de famílies humils

Aquesta tasca la feien les famílies humils que no tenien terra i per poder-ho fer sense tenir problemes, prèviament solien sol·licitar permís als propietaris de les terres. D’aquesta manera evitaven que els passés com a algú li va ocórrer, que en enxampar-lo l’amo dins de la seva propietat arreplegant espigues, els prengués tot l’arròs que portaven, fins i tot el que havien recollit en altres finques.

Els camps d’arròs s’espigolaven d’una manera molt diferent als altres cereals. Això era degut a què les espigues soltes que quedaven, en gitar-se i quedar en contacte el gra amb l’aigua, es grillaven i es feien malbé i només quedaven espigues útils als empalls, que era la part de darrere de les garbes, una vegada sorracades.

Els empalls

Per entendre aquest procés hem de pensar que la sega tradicional de l’arròs es feia per dins de l’aigua i en segar les garbes quedaven gitades dins del camp amb el gra en contacte amb l’aigua. Per evitar que el gra de les garbes es quedés en contacte amb l’aigua molt de temps i es deteriorés, es partien les garbes per la meitat, se sorracaven, i es posava la mitja part on estava el gra dalt de la mitja part de la palla i d’aquesta manera s’aïllava el gra de l’aigua. Una vegada partida la garba la part del gra que es posava dalt es continuava anomenant garba, i la part de baix que només era palla s’anomenava empall.

Els empalls es quedaven dins de l’arrossar després de treure les garbes i una vegada acabada la collita, es buscava en ells on es podien recollir espigues d’arròs en bones condicions.

L’època daurada dels espigoladors

A la postguerra, quan el govern requisava tota la collita, l’arròs espigolat tenia molt de valor perquè no estava controlat i es podia vendre als estraperlistes. Va ser l’època daurada d’espigoladors i espigoladores. Els nens i nenes en les èpoques més precàries, ja de molt petits, es podien guanyar el jornal amb aquesta activitat.

Els espigoladors tenien un competidor, els picampalls (Emberiza schoeniclus), una au petita migratòria que en català té el nom de repicatalons. Aquesta au que ve a passar els hiverns al delta també buscava en els empalls per aconseguir les espigues d’arròs i mill i algun insecte amb els quals s’alimentava. D’aquí ve possiblement el seu nom de picampall, com el coneixem al Delta de l’Ebre.


Tombar garbes

La feina que seguia al segar l’arròs amb falç i sorrac, era la de tombar garbes.

Una vegada les garbes segades i sorracades (veure l’article “Espigolar l’arròs” del passat desembre) es quedaven uns dies dins de l’arrossar dalt de l’empall assecant-se.

Aquesta dessecació de la garba facilitava:
  • Que al fer la garbera pogués estar-se molts dies sense perill de fermentar.
  • Que el gra es desgranés millor al batre’l a pota o amb la trilladora.
  • No estar desprès tants de dies assolellant-lo a les eres per poder-lo envasar.

Per poder envasar o emmagatzemar el gra en garanties de conservar-se be, s’ha de rebaixar la seva humitat a un nivell inferior al 16%. Aquest nivell d’assecat actualment es controla amb aparells electrònics, antigament es mesurava mossegant el gra. El sistema actual és més exacte sempre que l’aparell tingui piles, hagi passat les revisions i funcioni be, i la persona que el manipula hagi fet el curset corresponent i no s’equivoqui de botons.

Per que les garbes es dessequessin d’una manera uniforme, al cap d’uns dies es tombaven (giraven) i d’aquesta manera la part seca de dalt quedava baix i la part més humida de baix quedava dalt. Aquest treball el feien el xiquets i mentre tombaven les garbes aprofitaven per anar agarrant les granotes que trobaven baix, les quals introduïen dins d’un saquet de roba que portaven penjant a la cintura. També els servia per controlar els llocs de l’arrossar on hi havia tenques, per desprès, al plegar o als dies següents, poder anar a pescar-les a la paupa.

Lluitar contra la humitat

Una vegada les garbes prou seques o quan et tocava el torn de batre, amb un tiràs es treien (es garbejaven) a l’era on el expert del grup, generalment el matxero, confeccionava la garbera procurant fer coincidir les últimes garbes amb la part de dalt i que no quedes cap lloc per on pogués entrar aigua al cor de la garbera en cas de pluja. Algunes garberes s’estaven mesos així abans de batre-les, especialment les de l’arròs de llavor. Si l’arròs o la palla estaven humits la garbera fermentava i l’arròs s’encourava. El gra encourat (fermentat) no era bo per comercialitzar com aliment humà, i es tenia que vendre per pinsos amb una gran pèrdua de valor.

Per controlar si la garbera fermentava o no, s’introduïen canyes les quals de tant en tant es treien i es tocaven per comprovar si estaven molt calentes, si es considerava que estava excessivament calenta, fes el temps que fes es desfeien les garberes per esbrafar-les. Una gran feinada, però si no eres espavilat podies perdre la collita o una bona part tot i tenir ja l’arròs dalt de l’era.

Vocabulari de boca:

Falç:  Estri utilitzat per tallar el guaixos d’arròs.

Sorrac:  Espècie de falç gran emprada per partir les garbes per la meitat.

Garba d’arròs:  Conjunt de tiges d’arròs lligades amb unes altres tiges.

Garba sorracada:  Garba partida per la meitat.

Empall:  La part de baix de la garba separada amb el sorrac i a sobre de la qual es diposita la part del gra.

Tombar garbes:  Girar les garbes de dalt de l’empall per a que s’assequin millor.

Garbera:  Conjunt de garbes arreglades dalt de l’era en forma de barraca.

Desgranar:  Separar el gra de la palla.

Batre a pota:  Acció de separar el gra de la palla amb cavalls.

Batre amb trilladora:   Acció de separar el gra de la palla amb una màquina de batre.

Tenques:  Carpes.

Pescar a la paupa:  Pescar amb les mans (difícil).

Tiràs:  Espècie de trineu amb el qual es treien les garbes del camp.

Matxero:  El que condueix els cavalls en els treballs dels arrossars.

Encourat:  Arròs que per excés d’humitat ha fermentat i s’ha tornat negre.

Esbrafar:  Treure l’excés de calor d’una cosa, en aquest cas de la garber


Garbejar

El garbejar era un treball que es feia entre el segar i el batre i consistia en recollir les garbes de dins dels camps i transportar-les a les eres on es batien. En gairebé tots els cereals aquesta feina era poc complicada, es tractava simplement de carregar als carros les garbes que estaven escampades pels camps i traslladar-les als lloc on s’havien de batre. Però en el cas de l’arròs no era tan senzill, perquè les garbes estaven escampades per camps plens d’aigua per on no podien circular els carros.

El Tiràs

Per treure les garbes de dins dels arrossars inundats el sistema més efectiu era utilitzar els tirassos, una mena de trineus amb unes amples posts que patinaven per damunt del fang i l’agua arrossegats per un cavall, egua, o mula. Més tard es van utilitzar els “barquets de garbejar” que eren uns barquets amples i curts que també s’arrossegaven pel fang complint la mateixa funció. Els barquets es podien carregar més que els tirassos, però tenien menys estabilitat, i al creuar els travessers, si els “passos” no eren bons o no ho calculaves bé, abocaven en certa facilitat. Si s’abocava, a banda del treball de tornar-ho a carregar i les pèrdues per l’arròs que es desgranava, hi havia l’inconvenient afegit que algunes garbes es banyaven i això dificultava l’acció de batre-les i també l’assecat final del gra.

En condicions normals era una feina dura degut a que s’havia d’anar caminant ràpid i estacat per dins del fang al mateix ritme que la cavalleria i carregant i col·locant les garbes al tiràs o barquet. No era una feina apta per a persones una mica obeses, encara que llavors excepte algun gran propietari, el metge, i els capellans, tots estaven prims i en forma. En condicions normals només era això, dura, però a les terres fondes i desprès d’algun dels aiguats que queien a la tardor, arreplegar les garbes i traslladar-les a l’era es podia convertir en un treball desesperant. A vegades els animals, entre l’aigua i el que s’estacaven (especialment als terrenys de bòtima), s’enfonsaven fins la panxa i havien d’arrossegar els tirassos penosament i a estropades. En aquests casos el garbejar es convertia en un autèntic drama, i si es banyaven molt les garbes es podia perdre una part important de la collita en aquest procés.

Les files de carros

Una estampa molt peculiar era quan els carros anaven a garbejar i portaven penjats darrera els tirassos, i més encara quan anava una fila de carros seguits tots amb el tiràs penjat darrera. Aquesta curiosa estampa era fàcil de contemplar per la carretera de la vora del canal de Sant Jaume, desprès de la primera barcada del matí, als mesos de setembre i octubre. Això es produïa perquè els carros, al ser més lents que les bicicletes, matinaven més, sobretot si s’havien de desplaçar lluny. Tots els carros que anaven a treballar per la zona del Serrallo o les seves proximitats passaven en la primera barcada que feien les barcasses. Desprès tots en fila per la carretera de terra del malecó del canal de la dreta, es desplaçaven fins els arrossars que s’havien de garbejar. Fins a l’última ”casilla” d’aquest canal (encara existent) la fila era molt compacta, a partir d’allí els carros ja començaven a anar-se desviant per l’engraellat de carreteres de la dreta del canal.

Aclarirem que “l’avançament” en carros pràcticament no existia. Per una banda la velocitat d’uns i altres era molt uniforme i per altra banda, l’amplada de les carreteres no ho permetia, ja que hi havia un sol carril. Pel matí tots els carros anaven en la mateixa direcció, del poble al camp, i per la tarda a l’inrevés, del camp al poble. Si per alguna circumstància algun carro circulava en sentit contrari a l’habitual, quan es trobava amb els altres, es parava en algun pont, era, o lloc més ample a esperar que passessin. Si un carro anava molt carregat tenia prioritat i el dret a no parar ni sortir de la carretera.

Vocabulari de boca:

Garbejar:  Treure les garbes d’un camp.

Batre:  Separar el gra de la palla amb alguna mena d’estri o màquina.

Tiràs:  Caixa de fusta composta de dues posts horitzontals paral·leles unides per barrons verticals. Serveixen per a garbejar garbes d’arròs i matar el porc.

Post:  En aquest cas fusta plana i corbada per de la part de davant, dissenyada per patinar pel fang.

Travessers:  Marges transversals dels camps d’arròs.

Passos:  Bretxes que es feien als travessers per creuar amb els tirassos o barquets.

Desgranar-se:   En aquest cas, separar-se accidentalment el gra d’arròs de la palla.

Terres fondes:   Zones de terra properes a les basses i amb poc o gens de desnivell respecte al mar.

Terrenys de bòtima: Terrenys formats per la descomposició de la boba, senill, llapons i altres substàncies vegetals. Terrenys de torba.

Estropada:  En aquest cas, arrancada i trajecte curt i dur.

Serrallo:  Zona gran de la finca de la Comandant al delta dret, entre mig de les basses de la Platxola i la Focada. Aquesta apartada zona estava cultivada majoritàriament per “colonos” del delta esquerre, principalment de La Cava.

Casilla del canal:  Històriques edificacions del Delta que va construir la “Real Compañia de Canalización y Riegos del Ebro” per allotjar als “guardacanals”. Malauradament la major part s’han derruït o sofert brutals transformacions convertint-se algunes de les que queden en simples magatzems.

Guardacanal:   Era el nom amb el que es coneixia al personal de la “Real Compañia” encarregat de controlar el manteniment i distribució de l’aigua dels canals, aquest personal tenia tres graduacions, els cabos, els guardacanals i els vigilants.


El batre

Les feines més immediates que seguien a la sega de l’arròs eren les de tombar garbes, el garbejar i el batre l’arròs. En aquesta ocasió ens centrarem amb el batre, que consisteix en separar el gra de la palla, i més concretament amb el batre amb trilladora.

La introducció de la trilladora

Antigament es feia el batre a pota, que consistia en separar el gra de la palla a base de voltar les cavalleries en cercle per damunt de les garbes d’arròs, arrossegant un aparell troncocònic amb estries anomenat rodolí.Posteriorment, les trilladores, també anomenades localment «màquines», van substituir el batre a pota, essent un avenç molt important, malgrat les dificultats que tenien per moure’s per molts dels camins de fang que hi havia al Delta.

Algunes finques, com la dels Bonos, en van posar una de fixa i gran davant del mas. Llavors tots els arrendataris de la finca portaven les garbes amb carros tirassos i carriots a les eres del mas i feien artesanals garberes en forma de barraca. Estaven construïdes de tal manera que en cas de pluja, l’aigua només mullava la part exterior. Quan et tocava el torn, arrambaves les garbes a la màquina i les trillava.

No obstant això, la major part de les trilladores es movien per dins del Delta; d’era en era anaven baten per als diferents propietaris. En un primer moment eren arrossegades per una cavalleria funcionant amb un motor que anava amb unes rodetes enganxat darrere de la trilladora. Una de les últimes d’aquesta generació va ésser la de «Chano de Moquilla» de Sant Jaume d’Enveja. Després, i ja amb unes carreteres millors es van utilitzar trilladores més grosses arrossegades per tractors els quals amb una politja que tenien al costat transmetien el moviment a la trilladora a través d’una corretja.

El transport de les garbes a les trilladores, una labor molt dificultosa

Un dels aspectes més dramàtics del cultiu de l’arròs era portar les garbes «a peu de trilladora», o sigui transportar les garbes com fos des del camp fins al lloc on havia pogut arribar la trilladora. De vegades es feia per malecons i carreteres quasi inexistents, travessant desguassos i canals per rudimentaris ponts de fustes soltes. Sovint aquest transport es feia a la desesperada, intervenint-hi tota la família, ja que de vegades, després de tot l’any treballant i amb l’arròs ja segat, es perdia una part important de la collita en aquest últim procés.

El personal de les trilladores

Les trilladores tenien el seu propi personal especialitzat: l’encarregat del sacapalles, que repartia la palla que sortia per la part de darrere de la màquina; l’empaquetador, que ensacava l’arròs que sortia per un tub i, amb una tauleta de forats, controlava els sacs que hi sortien, ja que es cobrava a tant el sac. El que li donava menjar erala feina més especialitzada i perillosa de tot el procés. Era aquella persona que dreta dalt de la part de davant anava desfent les garbes i posant les gavelles d’arròs a la boca de la trilladora. Havia de regular molt bé aquesta alimentació per evitar que s’embussés o fes estrebades fortes i també estar molt alerta perquè el trill no li enxampés les mans. Llavors això de les mesures de seguretat encara estava per inventar.


Solejar l’arròs

L’arròs, desprès de batre’l, per poder ensacar-lo i guardar-lo amb garanties, havia d’estar al voltant dels 15 graus d’humitat, un objectiu no gaire fàcil per a un cereal que es segava i recollia per dins de l’aigua.

Les eres o sequers

Per rebaixar aquesta humitat de manera natural s’utilitzaven les eres o sequers. El procés diari d’aquest assecat començava esperant a que el sol evaporés l’aiguatge que durant la nit s’havia dipositat sobre del munt d’arròs i que posés (també el sol) l’era o el sequer ben secs. Les eres de terra tardaven una mica més que els sequers d’obra en posar-se en bones condicions. Una vegada l’aiguatge eixugat i l’era en condicions, una última mirada al cel per si hi havia amenaces de possible pluja i a escampar.

Si es disposava d’una cavalleria i d’una trisella es feia ràpid, sinó (la majoria de vegades) es recorria a l’eficaç pala de fusta i al cabàs per repartir el gra als llocs més extrems de l’era.

Com més ràpid escampaves, millor, alternant l’escampar amb anar solcant-lo amb els peus, procurant que l’arròs estigués el màxim de ben repartit per tota la superfície que es disposava. Quan ja estava ben escampat, si la doblària de l’arròs no era molt gran, es podia solcar amb una solcadora (els que en tenien) que encara que l’havies d’estirar i era bastant pesat, t’estalviaves el picor i l’irritació que l’arròs et deixava a la part de dalt del peu. Si hi havia molt de gruix, s’havia de solcar irremediablement amb els peus, ja que l’aparell de fusta no removia l’arròs de la part de baix tan bé com amb els peus.

El solcat

El solcat es feia seguin l’orientació del sol perquè la cresta del solc no fes cap ombra, o també seguint la del vent perquè aquest circulés ben bé pels solcs. De tant en tant es feia un solcat tranversal per remoure bé la part de baix de la capa d’arròs. Si el dia era bo per solejar es procurava aprofitar-ho al màxim, pràcticament quan s’arribava a un cap es començava l’altre.

Depenent del grau d’assecat de l’arròs i de les condicions del dia, es començava més prompte o més tard a arreplegar l’arròs. Primer es feia amb el redable entrant les puntes, desprès també amb el redable intentant arrambar l’arròs al lloc on s’havia de fer el munt i acabant-lo d’amuntonar amb la pala de fusta o trisella, si es disposava d’animal. Si l’arròs s’havia de tornar a escampar es feien munts allargats a la cresta de l’era o sequer. Si ja estava sec i es podia envasar, se solia fer un munt redó.

Després amb el ramàs s’agranava l’arròs que no s’havia arreplegat amb el redable i de vegades aquest arròs, especialment si es solejava en era, es posava a banda perquè estava més humit i portava molta terra.

Sempre pendents del temps

El més complicat de solejar l’arròs era quan el temps no estava clar i es veia algun indici de possible pluja. El dubte de si escampar o no, o pitjor encara, que una vegada escampat, una amenaça de tronada ens fes arreplegar-lo precipitadament. El fet que plogués abans de tenir-lo arreplegat del tot ja fregava el drama.

Les primeres assecadores d’arròs van començar a instal·lar-se al final de la dècada dels 50, primer en algunes de les grans finques que hi havia al Delta. Després van ser les cambres arrosseres les que en van anar instal·lant. Al principi es discutia molt sobre la seva eficàcia i de si era més rentable continuar secant-lo a les eres o fer-ho amb les assecadores. La contestació era ben fàcil, tot depenia del temps amb que es trobaria la persona que assecava a l’era. Si tenia la sort de disposar d’un parell o tres de dies amb aspro de dalt, fantàstic!; però si enxampava algun temporal de baix, d’aquells que duraven una o dues setmanes, maleïa el fet de no haver-lo portat a l’assecadora.

Actualment, amb el perfeccionament de les assecadores i la dificultat en trobar mà d’obra, ja ni es discuteix. Faltarà veure si la crisis laboral i el canvi climàtic no tornaran a fer-nos  plantejar l’assecat natural i recuperar les abandonades i simpàtiques eres.

Vocabulari de boca:

Batre arròs:  Separar el gra de la palla

Era:  Superfície de terra utilitzada per batre i assecar cereals.

Sequers d’obra:  gual que l’era però de material, rajoles inicialment, i més tard formigó.

Animal:  En aquest cas algun equí.

Trisella:  Aparell de fusta que, arrossegat per un animal, servia per anivellar la terra i arreplegar o escampar gra.

Pala de fusta:  Pala feta completament de fusta, pesava poc i no perjudicava el gra d’arròs.

Cabàs:  Cabàs de pauma ben dimensionat per transportar cereals.

Solcar arròs:  Remoure l’arròs escampat fent solcs amb els peus o estris especials per afavorir el seu assecat.

Doblaria:  Gruix.

Solcadora:  Aparell de fusta format per un mànec llarg amb un suport perpendicular, sobre del qual s’adossaven entre quatre i sis peces de fusta per fer solcs a l’arròs escampat. Ara es construeixen més grans amb rodes i van arrossegades per un animal.

Redable:  Aparell de fusta format per un mànec llarg i una peça de fusta plana perpendicular al mànec, que servia per arreplegar el gra escampat.

Entrar les puntes:  Arrambar les parts més extremes de l’arròs escampat.

Cresta:  Part més elevada a partir de la qual es feien les vessants de l’era o sequer.

Ramàs:  Granera (escombra) feta amb rames de tamarit o altres rames vegetals.

Envasar:  En aquest cas, ensacar l’arròs sec en sacs normalment de 75 Kg.

Assecadora:  Instal·lació dedicada a assecar cereals mitjançant calor artificial.

Aspro de dalt:  Mestral fluix, condició meteorològica molt seca i sana.

Temporal de baix:  Temporal de llevant, condició meteorològica de pluja persistent, humitat i sembradora de grips.


Els Camàlics

Una de les feines més sofertes de totes aquelles que es feien relacionades amb l’arròs era la dels camàlics, on es posava a prova la seva fortalesa física. Volem retre un homenatge a totes aquells colles de camàlics, explicant-vos els sistemes que tenien per traginar els sacs i les seves habilitats.

El trasllat dels sacs d’arròs

La feina final del cultiu tradicional de l’arròs, una vegada el gra d’arròs estava convenientment assecat i ventat a les eres, era la seva venda als «compradors» o el seu emmagatzematge a les cooperatives o magatzems privats.

En aquesta fase final, els munts d’arròs s’envasaven en sacs i es traslladaven amb el mitjà de transport més adequat, bé directament a les instal·lacions dels compradors o cooperatives o bé amb carros als llaguts o a l’andana del carrilet per ser transportats als molins d’altres localitats.

El procés d’envasar l’arròs i traginar els sacs el realitzaven unes colles de treballadors especialitzats anomenats camàlics. La feina d’aquestes colles era la de pesar i envasar l’arròs en sacs de 75 quilos, cosir els sacs i carregar-los al transport que es desplaçava a l’era.

L’organització

L’organització d’una colla era la de dues persones que omplien els cabassos, un «cap de canastró» que afinava el pes, i un o dos més que paraven els sacs i cosien. Cada tres cabassos era un sac de 75 quilos. Una vegada plens s’anaven cosint d’una manera especial que consistia en fer-li al sac dues orelles que servien posteriorment de punts de suport per facilitar la seva manipulació.

Una vegada transportat l’arròs al lloc de destí o recàrrega, eren uns altres camàlics els que el descarregaven i apilaven els sacs en estibes o recarregaven els llaguts o vagons.

Les colles de camàlics

Algunes d’aquestes colles van ser realment populars, tant les que envasaven per les eres, com algunes de les que estaven als llocs de descàrrega i recàrrega. Inicialment eren famosos els camàlics dels llaguts, especialment per la seva habilitat pujant pels estrets i llargs taulons que anaven del llagut a terra i que en passar amb el sac al coll panxejaven espectacularment a cada passa i donaven la sensació que en qualsevol moment anirien a parar al riu, camàlic i sac.

Després també ho van ser els de l’estació final del carrilet, la de la Cava, on estibaven baix la teulada de l’andana, i d’allà als vagons dels combois especials que se l’emportaven. Finalment, també van ser molt populars les colles de camàlics de les cambres arrosseres.

Actualment, les rosques helicoides i les pales mecàniques són els substituts dels camàlics.

El refer marges

Els marges són els petits dics que delimiten les parcel·les d’arròs donant-los l’aspecte rectangular que tenen. El seu objectiu principal és encaminar i retenir l’aigua i facilitar certs treballs agrícoles (especialment quan es feia el cultiu tradicional), també eviten que quant bufa fort el vent es facin ones que perjudiquin l’arròs recent sembrat o les plantes insuficientment arrelades.

En que consistia

Les parcel·les d’arròs estan formades per sorts i tancats, les sorts encaminen l’aigua i van des del tub o canal per on entra l’aigua, fins el desguàs per on surt, i delimiten les propietats en finques petites. Dins de la mateixa sort, depenen de lo llarga que sigui i del desnivell que tingui, hi ha més o menys marges travessers; aquests són uns altres petits dics que van perpendiculars als primers i serveixen per retenir l’aigua i facilitar una inundació uniforme a les parts de la sort que tenen diferents nivells.

A l’hivern quant s’havia assecat l’aigua dels arrossars i el fang assolia la consistència adequada era el moment de reformar els marges, era el moment de “refer los marges”. Per fer una feina ben feta era important que el fang estigués en el moment òptim d’assecat, si s’assecava massa es patia molt i no quedava gens bé, i s’havia de deixar fins que a la primavera es tornés a inundar el camp, si estava excessivament tendre tampoc, es “cagava”.

Per fer aquesta feina es solia fer “conlloga”, o sigui que quant tenies el fang en bones condicions i havia perill de que es passés perquè no podies donar abast, demanaves a algun conegut, que tingués poca feina en aquells moments, que t’ajudés. Desprès tu li tornaves els dies d’ajut quan ell tenia el fang, bé per refer els seus marges o per altres feines. El fer “conlloga” va ser un mètode de feina molt estès al Delta abans de la mecanització, es feia molt al refer marges, al xarrugar, al plegar olives, al birbar…

Descalços per dins del fang

Els marges es refeien amb l’aixada i era una feina una mica artística ja que si eres hàbil et quedaven uns marges molt ben fets i rectes, però si no ho eres quedaven uns bonys molt poc estètics. L’inconvenient principal d’aquest tipus de treball es que s’havia d’anar descalç per dins del fang. Al fort de l’hivern, posar-se pels matins descalç a treballar estacat dins del fang era poc agradable. En dies freds, al cap d’una estona treballant a un bon ritme, el fred del cos passava, però el peus continuaven gelats; si hi havia gebra o gel, els peus es quedaven com adormits i no els senties, perdies tota la sensibilitat, desprès al sortir del fang poc a poc s’anava recobrant la sensibilitat.

Treballar en botes d’aigua no era efectiu, ja que els models de botes que es disposaven a l’època es quedaven enganxats al fang i no les podies treure.

Vocabulari de boca:

Marges:  petits dics que delimiten els camps d’arròs

Marge traves:  és el marge transversal que separa zones de diferent nivell

Sort:  parcel·la d’arròs llarga que va del tub o canal al desguàs

Tancat:  cada una de les divisions feta amb els marges travessers.

Bufa fort:  Fa molt vent

Fort de l’hivern:  Dies de fred intens

Cagar-se:  Quant el fang es massa tendre i no es consolida el marge.

Conlloga:  Intercanvi de treball

Aixada:  Màquina d’us individual de treballar la terra, funciona sense petroli ni piles, desprès d’utilitzar-la una estona t’estalvia les despeses de gimnàs per baixar grassa i colesterol. Una eina del futur.


Els Estalls

Eren feines que es treballava a preu fet, i on les condicions de treball eren molt dures

En que consistia

Desprès de recol·lectar l’arròs i tancar l’aigua dels canals, tots els arrossars i la xarxa de rec poc a poc s’anaven assecant. Primer s’assecaven les zones més altes, les properes al riu i el poble i desprès les més fondes, les de les vores de les basses i el mar. A mesura que s’anaven secant canals i sèquies s’aprofitava per netejar-los rebaixant i afinant els talussos i traient els sediments que s’havien dipositat. De tant en tant també es construïa alguna sèquia nova per regar o desaiguar millor alguna zona o les terres d’arròs que s’anaven guanyant a les basses, erms i “riets”.

Aquestes feines es feien amb pala i aixada i es treballava a estall (preu fet) perquè la major part d’aquestes feines s’havien de fer descalços per dins del fang i l’aigua, de manera que convenia treballar intensament per combatre el fred.

L’organització del treball

Els responsables d’aquesta neteja eren les grans finques (dins de la seva propietat), les Comunitats de Regants i la “Real Compañia de Canalización y Riegos del Ebro”, que era la propietària dels canals abans de la cessió a les Comunitats. Cadascuna d’aquestes entitats tenia la seva colla d’estallers, els quals, dirigits per un cap de colla s’encarregava d’aquests treballs

Per distribuir la feina als treballadors, el cap de colla, a priori d’acord amb la dificultat que ell suposava al treball que s’anava a fer, calculava la feina que podia fer un home en un dia. Una vegada fet el càlcul mental, anava marcant amb passes la distància que tenia que netejar cada estaller. La separació entre els trossos que havia de netejar cada treballador la senyalava amb una marca que feia amb l’aixada dalt del malecó. Els obrers, per un ordre que ja estava prèviament establert, (per qüestions d’edat o privilegi) anaven entrant al lloc que els havia marcat el cap de colla i començaven la feina.

Treballant amb solidaritat

Durant la jornada, el cap de colla anava revisant el treball i fent les indicacions oportunes perquè la feina quedés ben feta. Els estallers començaven intensament i desprès s’anaven regulant per intentar acabar al voltant de mig dia. Si a algú se li havia complicat la feina i anava endarrerit, els altres l’ajudaven per acabar tots al mateix temps i li gastaven broma dient-li que havia agarrat “taus”. Es dinava al lloc del treball la mescla que cadascú es portava i per la tarda s’intentava pescar o aconseguir alguna cosa de menjar per portar a casa, anguiles, tenques, granotes, rovellons de xop, cargols, taus, marisc etc., o complementava el dia amb algun altre treball secundari.

Les feines més dures

El més dur era quant es feien sèquies noves, normalment eren treballs contra rellotge. Durant el poc temps que estava tot sec, els responsables intentaven treure el màxim rendiment a la gent disponible, proposant-los que fessin més d’un estall al dia, cosa que intentaven la majoria fent un estall i mig o dos per guanyar més. Una de les últimes sèquies grans que es va fer amb pala i aixada va ser la del Penal, li van posar aquest nom pel dur que va ser la seva construcció.

Quant s’havia de moure terra, la mesura amb la que es calculava era la puntada, que equivalia al que carregava una pala gatxera. Era un taco de terra d’uns 20 cm d’ample per 20 cm de base per 20 cm d’altura. Quant s’havia de fer una obra nova et deien tantes puntades de capa (que era l’amplada de la part de dalt), tantes puntades de fondo (que era la profunditat) i tantes puntades de solera (que era l’amplada de baix).

Els antics estallers es podrien denominar retroexcavadores humanes.

El tombar empalls

En el número anterior hem parlat del tombar garbes, en aquest parlarem del tombar empalls, dos feines que eren successives en el temps i amb objectiu idèntic, assecar la part de baix de cadascuna de les dues parts en que es dividia la garba al sorracar-la. L’any que no hi havia colmeteig aquesta feina es feia a partir de novembre.

Els empalls era la part de darrera de la garba, era la part teòricament inservible, la que es quedava abandonada dins del camp quan es treien les garbes amb el tiràs per batre-les. Aquestes restes, si no es feien desaparèixer, al xarrugar s’enganxaven al tall de les xarrugues i dificultaven molt la feina. Hi havia dues maneres de eliminar-los, una era treure’ls de la terra per aprofitar-los, l’altra el cremar-los. Tan per fer una cosa com l’altra primer era imprescindible assecar-los be.

Per assecar-los es tenien que tombar, això significava que una vegada la terra seca, amb uns ganxos passar la part humida de baix a dalt. D’aquesta manera el sol assecava la part humida i quan estaven secs es podien treure si aquest era l’objectiu, o sinó, anar-los amuntegant i cremant. Aquesta feina normalment la feien els nens i nenes, també s’aprofitava per anar atrapant les granotes que es trobaven hivernant baix.

Molt apreciats per les cavalleries i com a fertilitzant

Els que els aprofitaven o feien preferentment per embrossar corrals, es a dir per fer-ho servir de llit a les cavalleries, bous, porcs, ovelles o altres tipus d’animals. Els empalls secs absorbien la humitat, milloraven molt la comoditat dels animals i mesclats amb els excrements de les bèsties es convertien en un fem molt apreciat, un magnífic fertilitzant natural per als horts. Sincerament crec que actualment no hi ha cap producte millor per fer aquesta funció als corrals de bestiar, tant per la comoditat que donava als animals, com per la qualitat del fem generat.

L’aventura d’anar a bescanviar els empalls

A l’hivern en temps de poca feina un dels recursos dels que tenien animals de tir era carregar el carro d’empalls, que aquí no tenien cap valor perquè sobraven i s’havien de cremar, i anar als pobles de muntanya veïns a canviar-los per alguna cosa, llenya, vi, i fins i tot pedra. Era una feina que la solien fer els joves, buscant una mica l’aventura d’anar amb el carro a algun dels pobles del voltant, en els més propers com Camarles, Aldea i Ampolla no estaven tan valorats perquè ja venien ells a buscar-ne, però als més apartats com Perelló la gent que tenia corrals amb animals els valorava molt.

De totes maneres aquesta aventura no sempre donava fruit, més d’una vegada si no tenien clar a qui oferir la càrrega o no eren decidits buscant algú interessat tornaven cap a casa sense èxit. Tornar un altra vegada carregats hauria estat una mica ridícul i per evitar-ho quan els pareixia a alguna vora de carretera descarregaven el carro. En algun cas van fer com els fenicis, l’intercanvi mut, o sia que quant veien alguna garriga amb rames sense arreplegar, i ningú a prop, deixaven els empalls i carregaven la llenya a canvi. Allà passava amb les rames i llenya lo mateix que aquí amb els empalls, moltes vegades les havien de cremar al tros de tanta que en tenien. Segurament que no sempre els amos quedaven contents amb el canvi, ells per precaució procuraven estar ja ben lluny.

Vocabulari de boca:

Empall:  Part de darrera de les garbes d’arròs al sorracar-les.

Sorracar:  Partir una garba d’arròs per la meitat.

Colmeteig:  Aportació a la tardor d’aigua amb sediments als arrossars.

Tiràs:  Espècie de trineu per anar pel fang arrossegat per una cavalleria.

Batre:  Separar el gra de la palla.

Xarrugar:  Llaurar

Xarrugues:  Aparells que serveixen per xarrugar

Ganxos:  Mena de forca amb les pues girades en forma de ganxo.

Embrossar:  Posar palla, empalls o brossa dins d’un corral.

Garriga:  Terreny de muntanya, plantat o no d’oliveres i garrofers.


Les reserves per passar l’hivern

A finals de la tardor, una vegada estaven acabats tots els treballs de la collita de l’arròs, moltes famílies, especialment les que tenien carro i garriga, se’n anaven a la muntanya a fer la campanya del plegar olives; els que no en tenien, dedicaven el temps en proveir-se de reserves de menjar per passar l’hivern, ells i el bestiar que criaven.

A casa no teníem garriga, i aquesta època la dedicàvem preferentment a acumular agram per als bous i vaques que criàvem, a arreplegar el panís i els fesols que cultivàvem a la terra on havíem fet els sotos dels planters, i a picar les garbes de l’arròs de llavor.

Les terres on es feien els planters d’arròs, desprès d’arrancar el planter, es secaven i es tornaven a sembrar de fesols, panís, soja, cacaus, moniatos, cotó, etc. El producte elegit depenia dels preus que l’any anterior s’havien pagat; si alguna cosa havia anat a bon preu, a l’any següent, tots sembràvem el mateix, amb la més que probable conseqüència de, automàticament, fer abaixar involuntàriament el valor d’aquell producte.

Ma mare sempre volia que sembréssim fesols. per a ella eren la millor garantia perquè se’n deixava un parell de sacs per consumir a casa, i de la resta, una part els canviava per oli amb la Menuda de Xirimo, (una veïna que tenia garriga), i els que li sobraven els venia fàcilment pel veïnat. Amb aquests fesols es feia un dels plats mes tradicionals del Delta, l’arròs col i fesols.

Els tractes que feien ella i la tia Menuda eren dignes d’admirar per la seva peculiar manera de discutir. Primer regatejaven: que si una barcella de fesols per cada canti d’oli, que si barcella i mitja perquè enguany hi ha poca collita d’olives i l’oli va car, que si toca mana, que si això, que si allò… Desprès, quan ja havien tancat el tracte, jo feia de transportista. En anar a carregar l’oli, si tenia que portar tres cantes, la tia Menuda me’n donava tres cantes i mig, i si havia de portar quatre barcelles de fesols, ma mare me’n donava cinc. Llavors no entenia mai perquè regatejaven tant! A més, tot l’any s’estaven donant coses l’una a l’altra, a vegades pareixia que competien per veure qui tenia més aviat tomates a l’hort, però no per menjar-se-les, sinó per donar-li a l’altra. I així era quasi tothom, un món de solidaritat que malauradament ha desaparegut del tot.

Les reserves, amb les que ens preparàvem per passar l’hivern, estaven compostes per les tomates que s’havien embotellat o penjat; alguns sacs d’arròs de bona qualitat per nosaltres, uns altres de menys qualitat per a les gallines i altre bestiar; un parell de remitjons de fesols; tres cantis d’oli; un parell o tres de sacs de patates; un porc al corral per matar més endavant; el corral ple de gallines, ànecs i algun conill; l’hort amb cols, espinacs i altres verdures d’hivern plantades o sembrades; faves sembrades als marges de l’arrossar; un bon grapat de xapadillos de tenca i anguila; uns quants cartutxos per a les nits de vent de dalt; i els dies que tocava barreig, el xubasquero repassat i preparat per caçar o pescar en els dies de pluja.

Amb tot això, ja teníem garantit no passar mancances a l’hivern, i juntament amb els dies de feina que anaven sortint, la pesca i la caça, teníem assegurat poder passar l’hivern amb molts pocs diners. La vida era dura, però més segura i solidaria que l’actual.

Vocabulari de boca:

Garriga:  Terra a la muntanya plantada generalment d’oliveres i garrofers.

Agram:  (Cynodon Dactylon). Mala herba que es reproduïa abundantment als marges dels arrossars i era molt bon aliment per tota classe d’herbívors.

Panís:  Blat de moro.

Fesols:  Mongetes blanques.

Barcella:  Mesura de gra rodona d’una capacitat d’uns 12 litres.

Cantí:  Aparell per a mesurar líquids d’uns 11 litres de capacitat.

Toca mana:  Expressió antiga de desacord emprada per les dones.

Sotos:  Llocs on fèiem els planters d’arròs.

Picar garbes:  Donar cops de mànec a les garbes per desgranar el gra de les espigues.

Xapadillo:  Peix partit i secat.

Barreig:  Sistema de caça a les basses amb barquets de perxar, en que s’envolta a les moles de fotges fins que aixequen el vol.

Xubasquero:  Peça de vestir d’un determinat teixit, que s’untava d’oli per fer-la  impermeable i poder-la utilitzar quan plovia.


El fer mascles

A l’hivern, quan la feina escassejava, la gent utilitzava alguns del múltiples recursos que oferia el Delta per anar sobrevivint, i algunes famílies es van especialitzar en recollir i vendre les tiges centrals de la bova, el que anomenaven mascles. Aquest treball es coneixia com “anar a fer mascles”.

En que consistia

Els mascles es feien dins dels erms o a les vores de les basses, i es segaven durant els mesos de gener i febrer, era el moment en que la planta estava seca i amb poc esforç es podien fer, assecar, i pelar. Si es feia prompte costava molt el treure la part de la tija que contenia les flors femenines, el que anomenàvem “puro”, si es tardava començava a brotar la vegetació primaveral, la qual dificultava la feina de segar-los, i en el moment ideal, si no estaves a ven viu, a lo millor quan anaves a fer-los algú ja se t’havia avançat.

Aquestes tiges cilíndriques i molt rectes, s’utilitzaven per fer coets, persianes enrotllables, i altres treballs manufacturats. Al poble es va crear una empresa altament especialitzada en comercialitzar-les i fer tota mena d’articles que desprès van derivar cap a altres fibres vegetals. Era la empresa del senyor Gil, que amb el nom de “Gilzacañ” continua encara elaborant i comercialitzant articles de fibra vegetal, si bé ja no utilitza els mascles per fabricar els seus articles.

La feina de “fer mascles” estava altament especialitzada i les famílies que s’hi dedicaven durant una temporada treien bons guanys, però treballant molt i en condicions difícils.

Pautes que s’havien de seguir

Per que aquests feina resultés rendible s’havien de seguir unes determinades pautes:

  •        Durant l’any, localitzar llocs on poguessin sortir mascles en abundància.
  •        A l’arribar el moment, comprovar que les previsions s’havien complit.
  •        Aconseguir el permís dels propietaris dels erms o basses on estaven.
  •        Tallar-los be i ràpid amb la corbella, abans que ho fes un altre.
  •        Ser hàbil transportant els feixos amb la bicicleta fins el poble.
  •        Assecar-los, pelar-los i contar-los ràpid i be per vendre’ls

Per assecar-los s’havien de posar els feixos drets i oberts d’una manera especial que feia que semblessin tendes d’indis.

Es venien per unitats, i en el moment de vendre’ls es contaven un per un i s’agrupaven en feixos de mil. Sempre em va sorprendre a la velocitat que els pelava i contava l’oncle Alfonso de “Morroxapat”, un dels més experts.

Vocabulari de boca:

Bova o Boga:  Planta del gènere Typha, de les fulles es fan seients de cadires i de la qual algunes parts són comestibles.

Mascle:  Tiga central de la bova que dona suport a les flors i llavors.

Puro:  Part de la tija on estan les flors femenines i que tarda molt en desprendre’s.

Fer mascles:  Tallar les tiges centrals de la bova per comercialitzar-les.

Erms:  Zones fondes no cultivades i amb vegetació aquàtica.

Estar ven viu:  Estar alerta.

Gilzacañ:  Empresa local especialitzada en la fabricació d’articles de fibra vegetal.

Corbella:  Tipus de falç molt utilitzada al Delta.


Segar bova

La gent que anava arribant al Delta, poc a poc, s’anava adaptant al seu entorn i trobant utilitat pràctica a cadascun dels abundants recursos naturals que tenia a l’abast; un d’aquests recursos era la bova, imprescindible per embovar o embogar cadires i molt apreciada per fabricar altres manufacturats artesanals.                                                                       

La sega i recollida de bova

Hem de pensar que 50 anys enrere els articles de plàstic pràcticament no existien, i la major part dels productes que ara es fabriquen amb aquests derivats del petroli, llavors es feien amb fibres vegetals, les quals tenien l’avantatge de ser completament biodegradables, donaven feina a la gent que vivia al camp i ajudaven a respectar i conservar les àrees naturals.

Per recollir la bova era important el treball en equip. Per segar-la i assecar-la es formaven colles, generalment d’amics. Es segava a finals de juliol i principis d’agost, en un moment en que la feina als camps d’arròs, desprès de birbar i tirar el guano, començava a afluixar; a temps per obtenir un guanys extres de cara a les festes majors que ja estaven damunt.

Els llocs on més abundava i on es solia segar era als racons de dins de les basses. El més complicat semblaria que fos treure-la, desprès de segada, d’aquells llocs tan incomunicats; en canvi era d’allò més senzill. Una vegada segada es feien feixos, que es lligaven amb vencills fets de la mateixa planta. Desprès, aquests feixos (que suraven) es posaven en fila i es lligaven també, amb bova, els uns amb els altres, (s’enganxaven com els vagons d’un tren). A continuació, cadascun dels segadors feia una corda entrellaçant la mateixa planta, la qual es passava per la part de darrere del coll i per baix dels braços i la lligava al primer dels feixos del “tren”. El segador era la màquina i els feixos els vagons del tren. D’aquesta manera, caminant per dins de la bassa, amb l’aigua al pit o al coll (segons l’alçada del segador i la profunditat dels llocs per on es passava), arrossegava els feixos que suraven darrera, anant en busca de la desembocadura d’algun desguàs que arribés a la bassa. Desprès es remuntava el desguàs per dins, fins on havien pogut arribar amb el carro.

Assecar la bova

Amb el carro es transportava a algun salat, era, sequés o explanada on s’escampaven els feixos d’una forma peculiar, en forma de ventall, per assecar-se. Al cap d’uns dies es tombava perquè s’assequés la part de baix. Era interessant veure a la velocitat que recollien el feix, l’igualaven i, amb un moviment ràpid llençant-lo i obrint-lo a la vegada, el deixaven altra vegada escampat en forma de ventall. I el que era més difícil, perfectament igualat, per poder després arreplegar-lo sense perdre’s cap tija.

Quan el posaven a assecar als salats de l’estació del trenet de La Cava, hi havia un pacte mut entre els segadors i els xiquets que jugaven allà al futbol: el segadors intentaven deixar un rogle lliure a una vora per jugar al futbol, i els xiquets, quan jugaven, procuraven que la pilota no els anés on estava la bova. Si hi anava, la recollien curosament sense trepitjar els feixos escampats. Cap conflicte.

Quan amenaçava pluja, els segadors anaven corrent a arreplegar-la i fer una garbera perquè no es banyés. Si es banyava ja no servia, perquè es feia negra i ja no la podien vendre. Algunes altres vegades tampoc la podien vendre perquè no trobaven comprador.

El transport de la bova

La bova ocupava molt volum i pesava poc; això facilitava que, en algun cas, el seu transport servis per treure d’amagat del Delta alguna desembarcada de contraban. El contraban el posaven a les bosses del carro i la bova, dissimulant la càrrega, a dalt. D’aquesta manera el portaven a alguna garriga on ja el podien carregar als camions. Amb aquestes operacions, els segadors compensaven les perdudes provocades en no poder vendre la bova.

Hi havia l’inconvenient que, entre una vegada i l’altra, passava un any o més de diferència. En unes festes hi havia cava i pastissets, i en unes altres només aigua i tenquetes fregides. Però la festa era la festa i amb cava o aigua, sempre es celebrava.

Vocabulari de boca:

Bova o boga:  Planta aquàtica del genere Typha que creix a les basses i erms.

Embovar o embogar:  Fer el cul de les cadires de bova.

Feix:  Conjunt de tiges posades paral·lelament i lligades.

Vencill:  Manoll de fibres vegetals utilitzat per lligar una garba

Salat:  Esplanada de terreny molt salinitzat i no apte per fer hort

Era:  Lloc utilitzat per batre i assecar l’arròs

Sequés:  Com l’era, però fet de formigó

Salats de l’estació:  Conjunt de salats que hi havia al voltant de l’estació del trenet de La Cava, una de les millors canteres de futbolistes de totes les èpoques.

Garbera:  Conjunt de garbes amuntegades ordenadament en forma de barraca

Garriga:  Terreny de muntanya fora del Delta, cultivat o no.

Pastissets:  Pasta típica de les Terres de l’Ebre d’origen àrab.

Tenquetes fregides:  Era el sopar barat d’estiu, junt amb albergínies, pebrots, i tomates, també fregits. Aquest sopar avui és un autèntic luxe.


Els caixers

Quan s’arrambava el moment d’amollar l’aigua als canals, els pagesos del Delta, a més de xarrugar, rebaixar, i netejar canals, tubs, i desguassos amb pales i aixades, al plegar del dur treball diari, també s’espavilaven en tenir a punt els caixers, per quan arribés l’aigua poder regar i plantar-hi hortalisses.

Els caixers són petits horts allargats que es fan sobre dels malecons, són fèrtils horts ecològics que no precisen de cap producte químic per produir tota classe d’hortalisses. En estar elevats, s’han de regar a pobalades, i les plantes que es cultiven només estan destinades a l’autoconsum.

Aquests horts tenen una doble finalitat, el de poder cultivar plantes de bona qualitat i el de mantenir nets de males herbes les vores de les conduccions d’aigua. Actualment un altre motiu s’ha afegit als anteriors, el d’aconseguir malecons amples per combatre els estralls que provoquen els crancs de riu en els llocs estrets i amb diferents nivells d’aigua.

Les plantes produïdes als caixers han tingut sempre un gran prestigi. Davant d’una planta cultivada a un hort convencional i una altra cultivada al caixer, no hi havia mai cap dubte de quina era millor. Ja abans de que s’inventessin els horts ecològics, la gent del Delta donava un plus de qualitat elevat a les plantes cultivades sense productes químics.

Són fèrtils i no necessiten cap abonament químic degut a que els malecons són terrenys que no estan explotats i sobre els quals, contínuament, al netejar les sèquies a l’hivern, es van afegint els llims, argiles i arena, que arrossegats per l’aigua es van dipositant al fons dels canals i desguassos; malauradament cada cop menys.

No necessiten insecticides perquè els insectes que ataquen els horts i els que ataquen l’arròs no són els mateixos. Com els caixers són petits horts aïllats entre arrossars, mai poden ser envaïts per insectes d’horts propers, a l’inrevés del que passa a les zones d’horta convencionals, on els veïns utilitzen insecticides per millorar les collites, i si algú no ho fa, totes les plagues li van a les seves plantes.

Algunes cases de pagès del Delta cultiven caixers al costat dels allotjaments, i ofereixen als seus clients la possibilitat de que cullin i assaboreixin les verdures que cultiven. Les que tenen la sort d’aconseguir que la persona que els cultiva expliqui als ocupants temporals de les cases la qualitat del que estan consumint, i ensenyi a plantar, tenir cura, i recol·lectar les hortalisses, està donant una qualitat afegida important als serveis que ofereix, i sense cap dubte, obtindrà un segell de qualitat que els seus clients valoraran positivament.

Vocabulari de boca

Caixers:  Petits horts ecològics elevats, que es cultiven al Delta.

Amollar l’aigua:  L’arribada de l’aigua pels canals per primer cop a la primavera.

Xarrugar:  Llaurar la terra.

Rebaixar:  Transportar terra d’un lloc alt a un més fons.

Canals:  Conduccions grans que aporten aigua al Delta.

Tubos:  Conduccions menors per distribuir l’aigua.

Desguassos:  Conduccions per evacuar l’aigua sobrant al mar o les basses.

Malecó:  Costat d’un canal, tub o desguàs.

Pobalada:  Quantitat d’aigua que es transporta en un pobal.

Pobal:  Poal

Arena:  Són les partícules més grosses que arrossega l’aigua, entre 0,02 i 2 mm

Llims:  Són les partícules intermitjes que arrossega l’aigua, entre 0,02 i 0,002 mm

Argiles:  Són les partícules mes petites que arrossega l’aigua, inferiors a 0,002 mm


 


 

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Back To TopBack To Top