Bloc autobiogràfic, sobre la vida tradicional del Delta i la seva transformació
Un crac… un crit… uns xiscles i plors esgarrifosos… Què ha passat? Un dolor horrible, la mare plora, la iaia, plora, la tia Anita plora… Un metge… “Té l’os de la cuixa trencat en rodó i s’ha de portar de seguida a Tortosa, si no vol quedar coix per tota la vida!”… Mon oncle Ramon havia caigut damunt de mi, al ram de les escales de l’entrada a la casa dels iaios.
L’últim trenet està a punt de sortir. Lo pare està a Sant Jaume i no sap res.“Ràpid, giteu-lo a un matalàs menut!”… “Ha d’estar estirat, no convé que face moviments! ”Quatre hòmens: un agafat a cada punta del matalàs, un altre va corrent a avisar al trenet que s’espere un moment…Porten aquell matalàs a l’estació, overbooking al carrilet… Fa poc que ha finalitzat la II Guerra Mundial. Espanya totalment aïllada. És temps d’estraperlo: l’època de les vaques grasses per aquell mitjà de transport i de la gent del Delta… Tot ple… dos hòmens s’aixequen i deixen los seus seients per poder estendre el matalàs dalt. Lo revisor, poc sensible, fa pagar a la mare dos bitllets d’adult per l’ocupació dels dos seients del matalàs. Ell i la companyia del trenet se guanyen de per vida l’antipatia de la mare.
Així comencen los primers records que tinc del meu pas per això que li diuen “la vida”. Ben bé no sé si són records propis o fruit d’haver anat sentint-ho contar després. Jo tenia tres anys.
No sé com s’ho va arreglar la mare per fer arribar aquell matalàs, amb jo estiratal damunt, des del vagó del tren a la clínica dels Sabaté. Són d’aquelles coses que no vaig prestar massa atenció quan les contaven. Quina falta que ens fa la gent gran, per explicar-nos bé allò al que en el seu moment no vam fer cas.
I allí, durant un mes, estirat i amb la cama penjada a unes corrioles, anaven corregint la situació de les politges…Afegint o traient pesos, es tractava d’alinear una mica les dos parts d’un fèmur partit per la meitat. Durant aquell mes, tampoc sé com s’ho va arreglar la mare per estar tots los dies allí. Potser d’això venia l’amistat i confiança que va tindre després amb Maria Cinta, l’estraperlista de Tortosa.
Lo menjar sempre igual: caldo en alguna cosa per dins, però poca; fideuets, sopa, trossos de bleda o verdures paregudes, alguns grans d’arròs pel mig… Tot i ser molt poc menjador, enyorava les granotes, les tenques, los ous, los taus, l’arròs bullit en una tomata, l’arròs col i fesols, lo sopa i olla dels diumenges… De tant en tant, algú, mig amagat, mos feia arribar coses d’allà baix; coses que la mare portava a la cuina i ajudaven a millorar la dieta dels hospitalitzats. Amb això la mare, a part de l’agraïment que tots li demostraven, també es guanyava segurament algun privilegi; algun coixí de més per estar còmoda, algun trosset més de les coses que ens posaven al meu plat a l’hora de repartir.
Al cap d’un més de la cama penjada, me la van enguixar i enviar cap a casa. Al cap d’un altre mes, em varen traure el guix, la cama semblava un fideu. I així ,coixet coixet, vaig tornar a començar a caminar.
Després van vindre la pigota, lo mal de la rata i les sospites de la mare de què tenia la solitària, de tant flac i malaltís que em veia. El que ha vegades estés groc ho solucionava en una torrada de pa “empapat” en vi i sucre… “No té la quartana”, deia. Los colorets de cara que em feia agafar aquella injecció de proteïna i alcohol, dissipaven los seus dubtes sobre aquella temuda malaltia.
La mare, no sé si per iniciativa pròpia o per prescripció d’aquells metges, de tant en tant me portava a la clínica. La meua arribada era com una espècie d’esdeveniment, tots los metges o infermeres que tenien alguna cosa a veure en allò venien… i em feien caminar seguint la línia del mosaic del terra. Crec que cap d’ells se pensava que pogués haver arribat a caminar bé. Al cap de molts d’anys, hem descobert que aquella cama va quedar més curta que l’altra, i el peu una mica girat a l’esquerra. Bé bé del tot no va quedar, però fins fa molt poc no ho hem sabut.
