La tornada de l’evacuació
Un 13 de gener va ser el final de l’evacuació i el retorn al poble de la gent de la Cava i Jesús i Maria (llavors Vila Galan), els pobles de l’esquerra del Delta on l’exèrcit republicà, durant la guerra civil, es va parapetar i va transformar en línia defensiva
L’abandonament de les cases
Els habitants d’aquests dos pobles, el 18 d’abril de 1937 (9 mesos abans), van ser obligats pels soldats de la República a abandonar les seves cases i evacuar perquè els generals de l’Estat Major tenien la intenció d’atrinxerar el seu exèrcit a la banda esquerra del riu i convertir-lo en front de guerra. El riu Ebre era considerat un lloc adequat per frenar l’avanç de la maquinària de guerra de l’exèrcit feixista de Franco, Hitler, i Mussolini.
Precipitadament, les dones, gent gran, i els xiquets i xiquetes d’aquests dos pobles (els homes estaven a la guerra) van carregar el que van poder als carros (els que en tenien), a les bicicletes i al coll, i atemorits van abandonar el poble sense saber on anar. Al dels Bonos, els soldats no deixaven passar a ningú cap avall perquè aquella zona estava massa propera al riu, i la caravana de gent va anar-se’n majoritàriament cap a la zona d’Illa de Mar i les garrigues.
Durant la fugida van anar allotjant-se atapeïts a les barraques, casetes, masies, i alguna pallera que anaven trobant, i van aprendre a fer vida comunitària organitzant-se com vam poder. Curiosament una de les coses de valor que molts es van emportar van ser els caps de les màquines de cosir; hi havia barraca en què ni havia dos o tres.
L’evacuació va durar molt temps
Lo que no es pensaven quan van ser obligats a anar-se’n era que l’evacuació durés tant de temps. Inicialment es van quedar gairebé tots prop del poble, però com la cosa durava i de tant en tant els nacionals es dedicaven a anar a bombardejar la rereguarda amb la “pava”, alguns se’n van anar a altres zones més apartades del front de guerra. Els que es van quedar van anar reconstruint i ampliant les barraques i construint-ne alguna de nova. Fins i tot, segons explica l’oncle Mingo, al seu llibre “Història i reculls de Deltebre” a Illa de Mar a un grup de barraques que es van construir es van organitzar de tal manera que van arribar a nomenar alcalde i alguatzil.
Pobles destrossats
Malgrat que estava prohibit, molta gent, de tant en tant, s’apropava al poble a buscar menjar a les cases o als horts, els quals al no ser cultivats estaven plens de bledes. El proveïdor de menjar més important per als que es van quedar pel Delta va ser la pesca a la Bassa del Canal Vell i la Badia del Fangar.
Una vegada l’exèrcit republicà es va replegar i abandonar el poble, la gent va tornar trobant-lo totalment destrossat per l’acció de les canonades i bombardejos de l’exèrcit nacional, per la construcció de trinxeres i refugis, o per la utilització dels mobles i altres com a elements de defensa, combustible, o simplement saquejat.
Centenars de joves que van deixar la vida al Delta
En algunes cases properes al riu es van fer trinxeres dins de la casa i obrir espitlleres a la façana sud (la que donava al riu). Des d’allí vigilaven i disparaven si els pareixia sobre la part de dellà. Camuflats a la vora de la casa del boixet hi havia peces d’artilleria que en moments determinats disparaven canonades sobre objectius situats a la part dreta. Possiblement eren el 2° Grup de Canons Plasència que va estar actiu en la maniobra de distracció que van fer els republicans a la Batalla de l’Ebre quan les brigades internacionals van intentar travessar el riu per la zona de l’Illa de Gràcia i Amposta. Una operació de distracció en la qual van morir centenars de milicians de les brigades internacionals, un munt de joves de tot el món que van venir a lluitar contra el feixisme, i van morir anònimament al costat de casa nostra.
Potser seria interessant “rebuscar” en aquesta part de la Batalla de l’Ebre i recuperar una mica la memòria històrica d’aquells centenars de joves que van deixar la vida al Delta de l’Ebre dins del riu.
