DeltaPolet  
Experiències de Natura i Sabers

LLACUNES

Les llacunes litorals, localment anomenades basses, són extensions d’aigua salabrosa situades a les depressions de les àrees sedimentàries costaneres, connectades directament amb el mar i envoltades pels arrossars, circumstàncies que determinen la seva delimitació de la frontera entre el medi marí i el medi aquàtic continental. Aquestes llacunes de naturalesa salina, el seu procés de formació està lligat principalment a l’alt dinamisme litoral i fluvial que reben durant el cicle productiu de l’arròs, de març o octubre, grans aportacions d’aigua dolça, la qual cosa provoca oscil·lacions en el nivell de salinitat. Aquesta variació de nivells i de profunditat, que normalment és de 40 a 100 cm, fa que els vegetals que ocupen aquests ecosistemes siguin diversos segons les seves preferències aquàtiques. D’aquesta manera, trobem els helòfits, que poblen els marges d’aquest ambient, i els hidròfits, que són els vegetals que creixen completament submergits en l’aigua. A les zones més profundes es formen praderies de macròfits, plantes que reben el nom local de llapons i que, juntament amb els organismes microscòpics que s’hi desenvolupen, són l’aliment de molts peixos i ocells.

Les llacunes que són paral·leles a la línia de costa s’originen normalment a partir d’una badia, en la qual l’intercanvi d’aigua amb el mar va quedant progressivament restringit pel creixement d’una o més barres sorrenques. En canvi, altres llacunes es disposen perpendicularment a la costa i, sovint, s’han format a partir d’una desembocadura o d’un canal mareal que han perdut funcionalitat.

Des de mitjan segle XIX, lligat a l’expansió del conreu de l’arròs, la major part de les llacunes del delta de l’Ebre han patit una disminució de la seva superfície, i en alguns casos la desaparició. Les necessitats hídriques d’aquest conreu han fet que s’inverteixi el cicle hidrològic natural de les llacunes; d’aquesta manera, l’estació dolça, que correspon de manera natural al període entre la tardor i la primavera, s’estén ara al llarg del període d’inundació dels arrossars, i l’estació més salabrosa, durant la resta de l’any. Per la mateixa causa, s’ha produït una disminució de la salinitat mitjana anual, un augment de la concentració de nutrients i una minva de la transparència de l’aigua. Totes aquestes alteracions han conduït a una notable reducció de l’extensió dels macròfits a les llacunes litorals, especialment greu en aquelles que rebien grans volums d’aigua del drenatge dels arrossars.

Les basses són un gran aparador durant tot l’any de l’ornitofauna del Delta. A l’hivern, grans concentracions d’anàtids, fotges, corbs marins i flamencs es complementen a la primavera i a l’estiu amb les colònies de cria d’ardèids i fumarells.

La llacuna és un dels ambients amb més variabilitat ictiològica per la relació que s’estableix amb els canvis de les condicions fisicoquímiques de les seves aigües. Espècies com ara llisses, llobarros, orades, anguiles, llenguados i carpes poblen la bassa i són capturades pels pescadors de la Confraria de Sant Pere, que té la concessió de la pesca a les llacunes des del mes d’octubre fins al març.

Font: Parc Natural del delta de l’Ebre

mattis, pulvinar dapibus leo.

 

L’ARROSSAR

Amb 21.000 ha de cultiu, prop del 65% de la superfície del delta de l’Ebre l’arrossar és l’ambient que domina la fisonomia del Delta i representa un ecosistema de gran importància, ja que la necessitat d’estar inundat de manera permanent durant tot el procés productiu fa que actuï com un aiguamoll temporal. Aquesta presència d’aigua dolça afavoreix que els arrossars estiguin poblats per milers d’organismes (algues, crustacis, insectes…), que es converteixen en un recurs alimentari per a la subsistència d’una part molt important de l’avifauna, sobretot dels ardèids, els làrids i els anàtids.

El cicle de l’arròs s’inicia al novembre, quan després de la collita es tanca el pas de l’aigua i comença la dessecació dels camps. A l’hivern, milers d’ànecs, limícoles, fotges, ardèids i gavines hi arriben per alimentar-se. A l’abril, els camps s’inunden fins que la plana sembla un immens mirall, on tornen les aus migratòries, els peixos i els amfibis; és el moment de sembrar els camps. Al juny, els arrossars ja han crescut i estan verds. A l’agost, l’època de cria ja ha passat, els polls i els adults s’hi refugien de la calor, sota les espigues daurades. Al setembre en comença la collita, mentre les aus estivals se’n van i arriben les hivernants.

Ateses les característiques salines de bona part dels sòls, aquest conreu necessita unes condicions d’inundació amb aigua dolça al llarg del període de creixement de la planta (abril-setembre). La inundació s’assegura mitjançant una xarxa d’irrigació jerarquitzada i força complexa. L’aigua és captada a l’assut de Xerta (a uns 60 km de la desembocadura) i es transporta per gravetat a través de dos canals, un a cada banda del riu (el canal de la Dreta i el canal de l’Esquerra). Un cop assoleixen el delta, es comencen a ramificar successivament, formant una xarxa de tipus capil·lar, fins que arriben a les parcel·les de conreu.

Cada unitat bàsica de cultiu (el quadro) té generalment una forma quadrangular i està separada de la resta de parcel·les per un marge sobrepujat de terra, anomenat cordó. L’entrada de l’aigua té lloc per un punt, anomenat bocana, i surt per l’extrem oposat de la parcel·la. L’aigua circula permanentment durant el període de creixement de la planta conreada i és recollida mitjançant una xarxa de drenatge anàloga a la d’irrigació. Els desguassos resultants finals vessen les aigües, normalment per gravetat, a les badies o a mar obert i, en alguns casos, a les llacunes. En els darrers decennis, s’ha construït un sistema de bombes que forcen el drenatge en alguns períodes de l’any.

L’aigua abocada pels drenatges dels arrossars té efectes importants sobre altres sistemes aquàtics com, per exemple, les llacunes litorals (inversió del cicle hidrològic, minva de la salinitat, etc.) i les badies (motor de la circulació estuarina, entrada de nutrients, etc.). D’altra banda, els drenatges agrícoles tenen també una notable incidència sobre el flux d’aigua a les zones d’ullals, ja que intercepten part de la descàrrega d’aigua dolça subterrània. Actualment, aquest efecte s’allarga més enllà del període d’inundació dels arrossars (de desembre a abril), atès que, sovint, les bombes dels trams finals dels drenatges continuen en funcionament durant els mesos hivernals.

Juntament amb la planta de l’arròs creixen altres vegetals que el pagès local anomena males herbes, les quals, igual que l’arròs, tenen un origen tropical de procedència sia africana, asiàtica o afroasiàtica. Les més comunes són la xufa (Cyperus longus), el mill (Echinochloa crus-galli), la presseguera (Ammannia coccinea) i la llengua d’oca (Potamogetum nodosus).

En termes ecològics, els arrossars es poden definir com a aiguamolls temporals i soms, i amb unes característiques fisicoquímiques i una dinàmica temporal fortament influenciades per les activitats humanes. L’home és el principal element regulador del sistema i ho fa amb la finalitat d’afavorir la producció de l’espècie conreada. La regulació es realitza a través d’intervencions directes de diferent caràcter (treballs mecànics sobre el sediment; aportacions d’aigua, nutrients i fitocides; etc.).

En definitiva, el cultiu de l’arròs, a banda de permetre la conservació de l’ecosistema i l’equilibri de l’ornitofauna del Delta, fa una funció importantíssima de control i reducció de l’índex de salinitat del sòl i, evidentment, la seva continuïtat és bàsica i vital per al manteniment de la gent del Delta.

Font: Web parc natural del delta de l’Ebre

FLORA

El poblament vegetal del delta de l’Ebre, per les seves peculiars característiques, és únic a les terres catalanes, no tant  pel seu potencial quantitatiu (els darrers catàlegs donen més de 700 espècies), com per la raresa de les seves comunitats vegetals.

Els salobrars o sosars, amb plantes molt adaptades a la sal que es concentra als seus teixits la qual cosa els permet de mantenir una elevada pressió osmòtica per evitar la dessecació, es troben, sobretot, als punts de contacte del Delta amb el mar, a causa de la salinització produïda per l’acció directa de la mar i la salinitat de la capa freàtica.

En aquests salobrars apareixen sovint dunes, anomenades tores i muntells, més o menys fixades per la vegetació. En una primera etapa s’hi troba el borró, utilitzada per construir els sostres de les barraques, i la lletera marina , després es va diversificant el poblament, amb un primer anell de Sporolobus arenarius, per dalt els lliris de mar i a les zones més elevades i madures, Ononis natrix, Thymelaea hirsuta, Saccharum ravennae, i, a la zona deltaica septentrional, apareix, a la darrera etapa, la rara Limoniastrum monopetalum.

Els canyissars es troben en bona part de la superfície deltaica, on hi ha una capa freàtica molt elevada sovint coberta per l’aigua, amb plantes molt característiques: el senill i la canya vana, acompanyats per algunes corretjoles. Als llocs amb aigua més profunda i estable apareixen les sisques bordes, bovesi sisques . Aquestes dues darreres plantes han estat objecte d’explotació (per fabricar seients de cadires, estores, cistells, etc.)

A l’interior de les masses d’aigua dels estanys hi ha macròfits directament relacionats amb la riquesa ornitològica i piscícola d’aquests hàbitats.

Els boscs de ribera, única comunitat forestal deltaica, apareixen a les vores de l’Ebre, on el terreny és més enlairat, i la presència de l’aigua constant. L’albereda ocupa els llocs més alts i a les parts més baixes apareix el salzerar , però sovintegen els verns, els freixes, els oms, les vimeneres (o vimeteres) i altres arbres de caràcter subespontani , com els pollancres, els eucaliptus, les robínies, els plàtans i espècies d’interès com el lligabosc de riu. A la banda d’influència més marina, el bosc es va empobrint fins que només queden els tamarius.

Als ullals s’hi fan nenúfars com la nimfea blanca , llengües d’oca, les quals creen greus problemes a l’agricultura per tal com envaeixen els canals i fins els mateixos arrossars.

De fet, els arrossars es comporten com a petites basses bona part de l’any, i a més de les plantes esmentades, hi trobem la bova, el llaponet d’ànec, la utriculària i altres que han estat considerats els vegetals adventicis més notables d’aquesta flora: la presseguera , l’aufàbiga  i l’aufabigueta.

Font: Web parc natural del delta de l’Ebre

mattis, pulvinar dapibus leo.

FAUNA

La diversitat d’hàbitats i el clima humit i temperat propicien l’aparició de molts invertebrats. Les sangoneres eren tant abundants que en els arrossars calia portar les cames ben cobertes i se n’exportaven a llocs ben allunyats centenars de milers cada any.

Han desaparegut algunes espècies com la cutimanya al Delta , i en canvi es troba en expansió el cranc de riu americà i el temible caragol poma.

Els mosquits, els insectes més coneguts i característics, han portat ja des del 1917 a emprendre una lluita sistemàtica contra el paludisme, endèmic al sector. Dels lepidòpters n’hi ha infinitat d’espècies que ataquen els conreus, algunes interessants des del punt de vista zoogeogràfic, com el Chilo. Als arrossars hi ha nombroses espècies de petits i interessants crustacis, com Apus cangriformis.

Amb una base de fauna entomològica tan extensa, els predadors hi són ben representats: aranèids com l’argiope dels sorrals o nombrosos odonats com els cavalls de bruixa o rodadits i toreros. Als vespres d’estiu, nuvolades d’efímeres (Polymitarcis virgo) es precipiten als punts de llum.

Els coleòpters tenen també una nombrosa representació i el seu paper en els diferents ecosistemes resulta bàsic: els iaios (Hydrophilus) dels arrossars i les seves agressives larves i miquels, el gènere Pimelia dels sorrals, així com Scarabeus, Anoxia, Amphi , Elenophorus, etc.

Quant a l’herpetofauna, destaquem primer les nombroses serps d’aigua. Les tortugues són en canvi poc freqüents i les granotetes estan quasi extingides; només la granota (Rana perezi) aguanta una població elevada. Entre els gripaus hi ha el comú i el d’esperons. El discoglós es troba aïlladament per tot el Delta. Les sargantanes es troben arreu,  els tritons són escassos i els dragonets es troben a les edificacions.

L’avifauna del Delta és la més característica i la seva importància quantitativa i qualitativa ultrapassa de molt l’interès local i té una màxima importància internacional. Per això, en diverses convencions, el delta de l’Ebre apareix com a zona de màxim interès, per les colònies de cria, anàtids, limícoles i ocells marins i pel pas d’ocells migratoris hivernants, inclosa sempre dins la categoria A, de prioritat de protecció urgent.

Aquest fet es fa especialment evident a la tardor, els mesos d’octubre i novembre, quan ja recollit l’arròs, els camps resten encara enaiguats i són colonitzats per milers i milers d’ocells aquàtics que passen en migració o inicien la seva hivernada. En el cas concret dels ànecs, en els mesos de novembre de 1980 i 1981 se’n comptaren més 75.000 exemplars , a més d’unes 16.000 fotges. La situació normal a la tardor és una mitjana de 53.000 ànecs i 13.000 fotges, i a l’hivern de 26.000 ànecs i 5.000 fotges. Aquestes xifres representen més del 90% dels ànecs de Catalunya a l’hivern i un 10% dels hivernants a la Península ibèrica.

Espècies de molt interès són entre d’altres, el cullerot i l’ànec xiulador o piulador , encara que el gruix dels estols sigui format pels colls verds o àdenes . També té interès anomenar l’ànec blanc , l’ànec griset , el xarxet comú , i el morell de cap-roig.

Dins d’altres grups d’ocells és interessant de mencionar l’arpella , el mussol emigrant, el bitó comú , el martinet menut , el martinet de nit, el martinet ros, l’esplugabous, el martinet blanc , el bernat pescaire, l’agró roig , el flamenc, el cabussó emplomallat, el rascló , la picardona, la fotja vulgar, la garsa de mar, el cames-llargues, el bec d’alena, la perdiu de mar, la gavina blanca, la gavina corsa, entre molts altres.

El nombre d’exemplars d’ocells varia entre els 50.000 i els 100.000 distribuïts en unes 330 espècies que representen el 60% de les espècies d’Europa, i amb una nomenclatura local que inclou uns 250 noms i la converteix en una de les més riques del món.
Els peixos són abundants per l’important paper que l’aigua juga al Delta i pels distints graus de la seva salinitat, que va des de nivells insignificants als ullals fins a la mar, passant pels aiguabarreigs del riu amb aquesta. Els esturions i les llamprees han minvat dràsticament, igual com es sabogues. Per contra, han aparegut espècies noves com la perca americana, el lluç de riu, el peix gat i el silur. A part d’aquestes espècies, més aviat escasses, n’hi ha d’altres ben abundoses: mugílids, ciprínids, serrànids, etc. dels quals es pesquen centenars de tones cada any. Les anguiles han constituït una pesca tradicional (30 a 50 tones anuals i més de 5 t d’angules). Les espècies marines de moixarres, corballs, reigs i molls han donat també justa fama al litoral deltaic.

Quant als mamífers, la intensa humanització del Delta fa que la presència de grans mamífers sigui esporàdica (cas dels senglars i els toixons), però consta la presència en temps passats de cérvols i cabirols. Actualment, queden alguns conills boscans i es crien guineus, i queden pocs exemplars de llúdries, eriçons i mosteles. Són molt freqüents les rates d’aigua, els ratolins i els furanys. El poblament de rates pinyades, abans extraordinàriament nombroses, ha minvat molt.

Font: Web parc natural del delta de l’Ebre

mattis, pulvinar dapibus leo.

ELS ULLALS

Els ullals són afloraments d’aigua dolça que apareixen a les zones de torberes i que inunden zones més o menys extenses anomenades marjals. Aquestes surgències s’originen a partir de les aigües de la pluja, que s’infiltren a través de les roques permeables de naturalesa càrstica i fissurada de les muntanyes dels Ports, Montsià i Boix-Cardó. De fet, les àrees d’ullals corresponen a les zones de descàrrega de l’aqüífer que s’estén entre aquestes serres i el delta de l’Ebre. En xocar amb els sediments impermeables, el flux d’aigua subterrània emergeix a la superfície i es formen unes bassetes circulars, que suggereixen la forma d’un ull, d’on prové el nom d’ullals.

Per aquesta raó, els ullals es localitzen principalment a la zona de contacte entre els materials plioquaternaris i els holocènics deltaics, és a dir, al llarg del marge intern del delta de l’Ebre, des d’Amposta fins a Sant Carles de la Ràpita i des d’Amposta fins a l’Ampolla. Això no obstant, alguns d’aquests punts se situen en la mateixa llera del riu (peixeres) o, fins i tot, en el fons del mar o en la mateixa línia litoral.

Al Delta, els ullals es formen a partir de les pluges de la serra del Montsià i dels Ports. Tenen una fondària que oscil·la entre els 2,5 i els 6 m, i un diàmetre que va dels 5 als 55 m. En alguns casos es produeix una fusió de diferents cubetes i aleshores l’ullal resultant presenta forma de vuit o té un contorn irregular. Les cubetes estan excavades en un mantell de torba que, a la zona dels ullals de Baltasar, assoleix una potència màxima de 7 m. El perfil batimètric de cada cubeta sol tenir forma d’embut amb unes parets gairebé verticals. En el punt central i més profund de cada cubeta se sol localitzar la zona d’alimentació de l’ullal. L’aigua que flueix per l’ullal és drenada en superfície, mitjançant un canal de drenatge sovint artificial, o bé subterràniament per difusió a través dels materials torbosos.

Quant a la flora i la fauna, presenten diferències notables amb la resta de la plana deltaica. Les espècies que s’adapten a aquest microhàbitat necessiten les condicions de les aigües dolces i cristal·lines i la seva temperatura constant durant tot l’any, que és de 17-18 °C. La seva flora és molt peculiar, amb la sorprenent nimfea blanca i la utriculària, única planta insectívora del Delta. Els ullals són, a més, l’hàbitat de diverses espècies de peixos, entre les quals destaquen la rabosa, el fartet i el samaruc, espècies endèmiques de la península Ibèrica, que estan en perill d’extinció.

A l’interior de la plana deltaica han estat identificades tres zones principals de surgències, les quals coincideixen amb les àrees torboses de més potència: ullals de Baltasar i de Panxa, ullals dels Erms de Vilacoto i ullals de l’Aldea. De tots, actualment només són funcionals els ullals de Baltasar i els de Panxa. Als Erms de Vilacoto, dins del terme municipal de Sant Carles de la Ràpita, solament hi resten dos ullals importants: el de Mal Morta i el del Tronc. Probablement, van deixar de ser funcionals a mitjan segle XIX, arran de la construcció dels canals de drenatge agrícoles durant la fase d’expansió del conreu de l’arròs. La pràctica totalitat dels ullals de l’Aldea han desaparegut, ja que van ser obturats artificialment. Avui dia, només hi ha constància del flux subterrani gràcies a l’aigua que recull el desguàs de la Sèquia Sanitària durant l’hivern, fora del període de conreu de l’arròs.

La fertilitat de les terres de torba que envolten els ullals n’ha condicionat l’aprofitament per a l’agricultura, la qual cosa dificulta la seva conservació.

Font: Web parc natural del delta de l’Ebre

mattis, pulvinar dapibus leo.

EL SALOBRAR I LES SALINES

Situat a la zona de rere duna, al límit amb la platja, el salobrar o sosar és un ambient que està sota la influència directa del mar. Els sòls argillosos-llimosos que ocupa són sovint inundats i, per tant, el grau de salinitat és molt elevat. En aquest ambient creixen les plantes halòfiles, que tenen dues estratègies d’adaptació: d’una banda, les que acumulen sals i aigua als seus teixits, com ara les salicòrnies, i de l’altra, les que excreten activament la sal, com ara els limòniums. Aquests ambients presenten un dels grups de vegetació més amenaçats a Europa, per la qual cosa el delta de l’Ebre està considerat d’importància internacional per a la conservació d’aquest tipus d’hàbitats. Aquí perviuen algunes plantes de gran interès, com ara la cirialera vera, el limònium, el limoniastre i la sosa de flor, que només creix a l’hemidelta sud.

Els sosars són, a més, el lloc de cria d’espècies d’interès com ara el corriol camanegre, la perdiu de mar i el xatrac menut, i són el lloc d’alimentació per als limícoles i diversos grups d’aus marines.

A les zones properes al mar les terres queden molts cops inundades durant mesos. Amb l’evaporació, puja la concentració salina del sòl fins que s’hi formen els cristalls a la superfície i es produeix de manera natural la sal.

Actualment, l’única salina del Delta productiva comercialment és la de la Trinitat, a la punta de la Banya, amb una producció anual de 50.000 t. Les salines són l’hàbitat de microorganismes, com ara petits cucs i crustacis, que alimenten espècies tan valuoses com ara el flamenc, el bec d’alena i l’ànec blanc.

Font: Web del Parc natural del delta de l’Ebre

EL VEÏNAT

Un grup de cases més o menys agrupades es diu que formen un veïnat, a base de formar veïnats pròxims entre si es poden formar pobles. Així s’han format els pobles de l’interior del Delta, a base d’anar-se agrupant cases i barraques
La consolidació dels pobles del Delta

Per la seva recent formació encara es pot anar reconstruint com s’han anat consolidant els pobles de la plana deltaica. Primer es formaven agrupacions de barraques properes als llocs on estaven els recursos. Concentracions que s’anaven movent segons anaven variant els recursos i la seva localització. Inicialment salines, pesca i caça. i desprès recol·lecció de la sosa, regalèssia, sangoneres, i pastures. Finalment agricultura a les vores del riu per acabar amb la canalització del Delta i generalització del cultiu de l’arròs. Més tard, amb la irrupció del fenomen del turisme, es van construir dos urbanitzacions, Riumar i Eucaliptus. Una a cada banda de riu.

Agrupació de cases o barraques en llocs determinats

Aquests pobles, excepte el Poble Nou que es va fer d’una tacada i ja amb delimitacions determinades, i les dos urbanitzacions esmentades, la resta s’han anat fent de manera lenta i progressiva, en anar-se agrupant cases o barraques en entorns determinats. Balada, en un antic lligallo; Muntells, al costat de les salines i pesqueres del Riet Vell; Sant Jaume d’Enveja, prop de les Salines Reials; Los Hortets, a la Punta Grossa, zona de la vora del riu a la part de dalt de la corba del Riu Vell que anava cap a la Marquesa i les Olles; la Partida de Dalt, una mica més amunt dels Hortets; i La Cava, a la part de baix de la corba del riu Vell, entre aquest antic riu i el conjunt de basses del Canal Vell.

L’abandonament del Pregó

La gent que es va establir a la Partida de Dalt, los Hortets i La Cava procedien majoritàriament del Pregó, fèrtil zona del Delta envoltada per un meandre del riu quant aquest desembocava a la Marquesa i les Olles. Aquesta llera de riu va quedar inactiva quan en fer una cava (“zanja”), des de la corba abans esmentada, per desviar una part d’aigua del riu a unes basses que hi havia més avall, en una forta riuada l’Ebre va obrir suficient camí i va encarrilar el seu curs de manera rectilínia tal com encara el coneixem ara.

En canviar la direcció de l’Ebre i quedar-se El Pregó sense la principal via de comunicació (navegació fluvial), i sense aigua per regar i beure, la gent que vivia allí va anar abandonant aquell assentament i els més pagesos i ramaders es van posar al costat del riu a mà de dalt de l’antic curs del riu, la zona de la Punta Grossa, allí on la terra era més bona (los Hortets i la Partida de Dalt). Els més pescadors i caçadors es van posar a viure, també a la vora de l’Ebre, però a mà de baix de l’antic curs del riu, prop de les basses del Canal Vell. Al costat de la cava que s’havia fet per desviar el riu.

LA BATALLA DE L’EBRE

La tornada de l’evacuació

Un 13  de gener va ser el final de l’evacuació i el retorn al poble de la gent de la Cava i Jesús i Maria (llavors Vila Galan), els pobles de l’esquerra del Delta on l’exèrcit republicà, durant la guerra civil, es va parapetar i va transformar en línia defensiva

L’abandonament de les cases

Els habitants d’aquests dos pobles, el 18 d’abril de 1937 (9 mesos abans), van ser obligats pels soldats de la República a abandonar les seves cases i evacuar perquè els generals de l’Estat Major tenien la intenció d’atrinxerar el seu exèrcit a la banda esquerra del riu i convertir-lo en front de guerra. El riu Ebre era considerat un lloc adequat per frenar l’avanç de la maquinària de guerra de l’exèrcit feixista de Franco, Hitler, i Mussolini.
Precipitadament, les dones, gent gran, i els xiquets i xiquetes d’aquests dos pobles (els homes estaven a la guerra) van carregar el que van poder als carros (els que en tenien), a les bicicletes i al coll, i atemorits van abandonar el poble sense saber on anar. Al dels Bonos, els soldats no deixaven passar a ningú cap avall perquè aquella zona estava massa propera al riu, i la caravana de gent va anar-se’n majoritàriament cap a la zona d’Illa de Mar i les garrigues.
Durant la fugida van anar allotjant-se atapeïts a les barraques, casetes, masies, i alguna pallera que anaven trobant, i van aprendre a fer vida comunitària organitzant-se com vam poder. Curiosament una de les coses de valor que molts es van emportar van ser els caps de les màquines de cosir; hi havia barraca en què ni havia dos o tres.

L’evacuació va durar molt temps

Lo que no es pensaven quan van ser obligats a anar-se’n era que l’evacuació durés tant de temps. Inicialment es van quedar gairebé tots prop del poble, però com la cosa durava i de tant en tant els nacionals es dedicaven a anar a bombardejar la rereguarda amb la “pava”, alguns se’n van anar a altres zones més apartades del front de guerra. Els que es van quedar van anar reconstruint i ampliant les barraques i construint-ne alguna de nova. Fins i tot, segons explica l’oncle Mingo, al seu llibre “Història i reculls de Deltebre” a Illa de Mar a un grup de barraques que es van construir es van organitzar de tal manera que van arribar a nomenar alcalde i alguatzil.

Pobles destrossats

Malgrat que estava prohibit, molta gent, de tant en tant, s’apropava al poble a buscar menjar a les cases o als horts, els quals al no ser cultivats estaven plens de bledes. El proveïdor de menjar més important per als que es van quedar pel Delta va ser la pesca a la Bassa del Canal Vell i la Badia del Fangar.
Una vegada l’exèrcit republicà es va replegar i abandonar el poble, la gent va tornar trobant-lo totalment destrossat per l’acció de les canonades i bombardejos de l’exèrcit nacional, per la construcció de trinxeres i refugis, o per la utilització dels mobles i altres com a elements de defensa, combustible, o simplement saquejat.

Centenars de joves que van deixar la vida al Delta

En algunes cases properes al riu es van fer trinxeres dins de la casa i obrir espitlleres a la façana sud (la que donava al riu). Des d’allí vigilaven i disparaven si els pareixia sobre la part de dellà. Camuflats a la vora de la casa del boixet hi havia peces d’artilleria que en moments determinats disparaven canonades sobre objectius situats a la part dreta. Possiblement eren el 2° Grup de Canons Plasència que va estar actiu en la maniobra de distracció que van fer els republicans a la Batalla de l’Ebre quan les brigades internacionals van intentar travessar el riu per la zona de l’Illa de Gràcia i Amposta. Una operació de distracció en la qual van morir centenars de milicians de les brigades internacionals, un munt de joves de tot el món que van venir a lluitar contra el feixisme, i van morir anònimament al costat de casa nostra.
Potser seria interessant “rebuscar” en aquesta part de la Batalla de l’Ebre i recuperar una mica la memòria històrica d’aquells centenars de joves que van deixar la vida al Delta de l’Ebre dins del riu.

AVENTURES EN FERMÍN

L’any  passat, en només dos dies de diferencia, se’n van anar dos bons amics, el que vol dir que els de la meva generació ja estem tots a “tall de bando”. Pocs dies abans vaig tenir una última conversa amb un d’ells, va ser a manera de comiat ja que tots dos sabíem que la data final estava a la volta del cantó. En aquesta conversa vam repassar de manera divertida les diferents històries i aventures que vam viure junts, histories i aventures que pot ser “si aconsegueixo retardar una mica el meu bando” i amb el permís que ell hem va donar, tinc intenció d’anar explicant.

La creació del Parc Natural. (I)

Una amistat que venia de lluny.

Coneixia a Fermin des de l’època de la Biblioteca de La Cava quan estava en un annex del Bar Sindicat, però l’amistat va arribar molt més tard. Ell venia d’estar uns anys treballant a Suïssa, i jo del meu periple de mercenari del futbol. Los dos eren una mica contracorrent, i això junt a que les dones eren amigues feia que passéssim algunes estones junts xerrant sobre unes coses i altres, sempre contracorrent. Una amiga comú em deia l’altre dia que en qüestions reivindicatives sobre l’aigua, el medi ambient, i coses així ens veia com un pack, on s’hi fotia un s’hi fotia l’altre.

Per unes estranyes circumstàncies l’any 1983 vaig entrar de regidor a l’Ajuntament de Deltebre formant part d’una candidatura d’Independents. Llavors no es cobrava i era fàcil ser regidor.

Aquí la cosa es va complicar, no hi havia un rel però de tant en tant sortien problemes, u oportunitats, on les coses es podin orientar d’una o altra manera, i en algunes d’aquestes situacions em vaig embolicar. En la majoria d’elles, una vegada superat el filtre dels companys de consistori, el primer suport que trobava fora de l’Ajuntament era el de Fermin.

La primera embolicada.

La primera embolicada grossa va ser per la construcció d’uns desguassos a la zona del Canal Vell, i que havien permès a Bombita i a Bau, el dessecar una bona porció de la Bassa de la Estella i un altra de l’Illot. Vam intentar comprovar pel nostre compte l’abast de la dessecació però no es va poder arribar, eren carreteres privades i l’accés estava tallat.

Amb una avioneta pilotada per Garcia, juntament amb mon germà Agustí vam sobrevolar els llocs afectats fent fotos, les quals vam utilitzar com a prova per demostrar la dessecació. La gent d’aquella època tenia una gran estima a les Basses del Canal Vell, sobretot per la reserva de menjar que significava la pesca en situacions de penúria. Durant el període d’evacuació de la guerra civil, van ser la reserva de menjar de molta gent, i també era un lloc on els pares de família nombrosa es podien proveir de menjar en èpoques difícils.

Cap a la Generalitat amb les fotografies.

L’Ajuntament es va solidaritzar amb la idea de denunciar la dessecació, i sense concertar cap entrevista ni res ens vam desplaçar a presentar les fotos a la Generalitat. Al departament que ens vam dirigir era el primer cop que anàvem i vam començar ensenyant les fotos a les dones de la neteja, anaven tan ben uniformades, i a base d’enviar-nos cap aquí i cap allà vam arribar on calia. El personal que ens va atendre va estar molt interessat, i ens van convocar per un altra reunió amb la que ja vam anar començant a lligar caps.

La qüestió era que era propietat privada i la única forma ràpida que veien per garantir la seva protecció era declarant-la Parc Natural. Però per això seria convenient convertir tot el cinturó del Delta més proper al mar també en Parc Natural, excepte les urbanitzacions de Riumar i Eucaliptus que ja estaven aprovades. Però per aconseguir-ho prompte, ens van dir els tècnics, seria interessant que féssim una mica de soroll.

I aquí va ser on algunes persones, entre ells Fermin, que ja havia participat en algunes accions prèvies, vam organitzar una sèrie de mobilitzacions, saben de que comptarien en l’oposició de les grans finques, i els seus simpatitzants, i en alguns moments ens ho passaríem malament.


El referèndum del Camp Nou.

La subvenció per al Camp Nou

Una de les històries que vam recordar va ser en lo malament que ens ho vam passar quant la Generalitat de Catalunya li va passar a l’Ajuntament de Deltebre l’oferta d’una subvenció per ajudar-li a pagar la compra del Camp Nou al Club Deportiu La Cava. Un tema que en aquells moments estava molt radicalitzat.

I precisament en aquesta historia ens vam trobar entrampats los tres, Fermin de Morales i Hilario de Sagasta, que son els amics dels que us parlo, i jo.

Fermin, al qual no li agradava el futbol, i no tenia cap interès personal en aquest tema, formava part d’una comissió que intentava negociar a tres bandes, amb la generalitat, amb l’Ajuntament de Deltebre, i amb el Club Deportiu La Cava, intentat des radicalitzar lo màxim el tema i aconseguir acords.  L’únic motiu que movia a Fermin era intentar trobar solució a un tema que estava excessivament encrespat, i amenaçava seriosament l’economia de moltes famílies.

Hilario era el President del Club Deportiu La Cava, i tenia el problema de suavitzar les tensions provocades entre els contraris a l’adquisició, i alguns socis del Club. I també gestionar el percentatge de repartiment dels diners de la subvenció de la Generalitat i l’aportació de l’Ajuntament,  entre les persones que havien signat els crèdits, tenint en compte que els diners que s’aconseguien eren molt inferiors als crèdits a pagar, i aquestes persones s’havien de fer càrrec de la resta del deute.

I jo formava part d’un grup d’independents que en aquells moments dirigia l’Ajuntament, i era el regidor d’esports, i com a responsable de l’àrea d’esports no hem podia escapolir del tema.

El referèndum, la solució final

La solució que al final es va adoptar va ser la de fer un referèndum. I aquí va desenvolupar un paper destacat el secretari que teníem en aquell moment, el qual es va assessorar, i va organitzar un referèndum que va ser pioner en actes d’aquest tipus dins de la recent estrenada democràcia “d’aquell entonces”

Amb una escassa participació i per molt poca diferència va guanyar l’opció de municipalitzar el Camp, i es van acabar totes les tensions… O casi totes…

Jo que hem vaig trobar a les mans amb un tema del que no hem podia escapar, i que més d’una vegada vaig estar temptat d’abandonar, sempre vaig admirar lo valents que van ser els dos enfrontant-se voluntàriament a aquest conflictiu tema, només amb la il·lusió de trobar-li una sortida satisfactòria i evitar mals majors.

Bon viatge amics, “hasta pronte…”

 

 

LES 38 ESPIGUES

El passat mes de juny, un grup de experts en difusió gastronòmica de diversos mitjans informatius de l’estat, van estar invitats pel departament de turisme de la Generalitat de Catalunya, per conèixer els recursos i cultura gastronòmica de Catalunya.

I des del departament de turisme ens van demanar si els podríem fer una proposta per conèixer el mon del arròs, tenint en compte de que eren experts en gastronomia i convenia donar una bona impressió.

Els vam proposar de donar-los a conèixer el cultiu del arròs (plantant ells mateixos un trosset), la elaboració tradicional (fent-los picar una estona en cadup, com a l’època del estraperlo), i fer una paella amb els millors ingredients (els que poguéssim trobar pels llocs on passéssim aquell dia), i en el millor restaurant (baix l’ombra d’una xòpera aAñadir nueval costat d’un arrossar).

Van aprovar la proposta i va ser una fantàstica experiència, sobre tot per nosaltres que ens varem tenir que espavilar fort per a que tot sorties correcte, sobretot per que al moment de fer la paella baix la xopera es va posar a ploure. Sort vam tindre que el plan B va funcionar de manera correcta.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Back To TopBack To Top