Index:

L’arròs es l’aliment mes important de la humanitat, a Europa va ser introduït pels àrabs, i el cultivaven en petites explotacions alimentades per sínies en els llocs en que ho podien fer. Les vores del riu, sobretot a les proximitats i en el propi Delta de l’Ebre eren llocs òptims per poder cultivar arròs.

Amb l’arribada dels cristians tot el que era cultura àrab va quedar marginat, i del cultiu de l’arròs a les Terres de l’Ebre només es te constància d’un intent frustrat per part dels monjos de Benifassà el 1607 a la zona de la Carrova.

Va ser a la dècada del 1860 en que es va començar a fer arròs pel voltant del Canal de Navegació que anava de La Ràpita a Amposta. L’experiment va ser rendible i va superar les través administratives que ho prohibien per evitar que s’expandís la malària.

Van morir alguns milers de persones per causa d’aquesta infermetat però sembla ser que va anar bé per a la economia de la zona (sobre tot per als grans propietaris que vivien lluny de les infeccions), i la xarxa de rec es va estendre per tot l’hemidelta dret, arribant fins i tot dins de l’illa de Buda a través d’un Sifó que passava i passa per baix del riu Migjorn.

En els primers anys de cultiu de l’arròs van arribar al Delta de l’Ebre molts valencians. L’any 1912 es va inaugurar el canal de l’esquerra i es va estendre el cultiu d’arròs a tot el Delta. Actualment el Delta de l’Ebre es una de les zones del mon amb més producció arrossera.

Amb l’arribada de la  mecanització del cultiu de l’arròs, i l l’us de productes químics i carburants per a les màquines i assecadores, la seguretat laboral i econòmica que donava aquest cultiu a la gent del Delta de l’Ebre i les rodalies ha anat desapareixent, i poc a poc també està desapareixent la cultura del cultiu tradicional de l’arròs, i altres feines i costums tradicionals que portaven emparellats.

Des de fa molt de temps estem posats en tasques de recuperació de tot lo relacionat amb el cultiu tradicional de l’arròs, i ho fem per:

• Perquè es la cultura dels nostres avantpassats i tenim el deure d’intentar conservar-la
• Perquè es pot convertir en un atractiu turístic que pot ajudar a mantenir la economia, la cultura tradicional, i els ecosistemes del Delta.
• I sobretot ho hem de fer “per si acàs”.

Hem de transmetre a les generacions futures el que vam heretar dels nostres pares, i que passi el que passi, que sàpiguen que per fer arròs només es necessita llavor, aigua, les mans, i estris molt senzills que ells mateixos es poden fabricar.

---

La construcció dels grans desguassos: el Penal

Després d’alguns intents aïllats de cultivar arròs a l’entorn del Delta, va ésser a partir de l’any 1856 amb l’aprofitament de l’aigua del Canal de Navegació d’Amposta a La Ràpita, quan va començar la que seria la gran revolució agrícola del Delta amb el cultiu de l’arròs.

Una vegada realitzat el titànic esforç de la construcció dels canals del Delta i començat el cultiu de l’arròs, un dels problemes amb els que es van haver d’enfrontar els pagesos va ésser el de donar una sortida eficaç a l’aigua sobrera dels camps. Inicialment aquesta aigua envaïa  les zones mes fondes i fins que no trobava alguna sortida natural al mar o al riu, anava pujant de nivell creant dos problemes importants; el d’un excessiu nivell per conrear i recollir l’arròs, i el d’unes condicions sanitàries molt deficients degut a l’aigua embassada.

La construcció de desguassos

El lloc més natural i fàcil per donar sortida a les aigües era seguint el curs d’antigues lleres de rius, els riets, els quals estaven connectats amb el mar. Pel llit d’aquests antics cursos de rius es van fer inicialment els principals desguassos, simplement netejant-los i construint alguna sèquia secundaria per portar les aigües a aquestes zones més fondes.

Poc a poc però, es varen anant millorant les sortides d’aigua, construint desguassos rectes en direcció al mar, les basses, o el riu. Aquests grans desguassos es feien en el moment en que les aigües del Delta assolien el nivell més baix, quan les terres es quedaven seques desprès de la collita o el colmeteig, fins just abans de tornar a amollar les aigües pels canals.

Un dels grans desguassos que es va construir sense maquinaria va ser el del Penal, que connecta la bassa del Canal Vell amb el riu. El nom de Penal li ve de tan dur que va ser el treball per a construir aquest desguàs. L’objectiu era trobar una sortida més fàcil a l’aigua que s’acumulava al Canal Vell procedent d’altres desguassos.

La construcció del Penal explicada per l’oncle Salgado

L’oncle Salgado (86 anys), va ser un dels que hi va treballar i ens explica alguns detalls de la seva construcció:

– Varem treballar més de 100 homes, els millors de La Cava, Jesús i Maria, Sant Jaume, Camarles i Amposta.

– La feina es va fer a estall, tal com es feien la majoria de treballs de pala i aixada.

– El començament va ser problemàtic perquè l’enginyer era foraster i tenia poca experiència i no escoltava les indicacions de l’oncle Polet i el Pantòstic que eren els responsables dels homes. Li va costar trobar l’amplada adequada de la capa per arribar a la profunditat i la solera que volia aconseguir. Varem haver de fer varies proves abans de decidir les mides definitives.

– Finalment, les dimensions del desguàs van ser de 9 metres de capa, 6 de solera i 12 puntades de fondo.

– Per fer aquest desguàs es van organitzar colles de 8 o 9 homes i jo mateix vaig formar una colla amb Juanito de Camilo, Josep de Cantamanyanes, Agustí de Rios, Severo de Raneta, Barrelles, lo Morell i Enrique del Caseret.

– A part de les pales i aixades, la nostra colla va poder utilitzar dos egües de l’oncle Xirimo (a canvi de fer-li un pont) amb les que es feien solcs amb la xarruga per desprès treure les llenques de terra amb les mans. Això ens va permetre avançar més, varem sortir a 31 duros.

– Durant aquesta construcció va haver-hi un accident greu, Julian del Modaco es va trencar una cama.

Vocabulari de boca:

Lleres de riu:  Cursos del riu.

Riets:  Denominació que es dona al Delta als antics cursos de riu

Colmeteig:  Aportar aigua amb sediments als camps d’arròs. Generalment a l’hivern.

Canal Vell:  Conjunt de llacunes format per les basses de l’Estelleta, l’Estella i l’Illot.

Estall:  Treballar a preu fet.

Pala gatxera:  Estri de treball en forma de cullera.

Aixada:  Estri de treball format per una planxa plana amb un cert angle amb el mànec.

Capa:  Amplada de la part de dalt d’un canal o desguàs.

Solera:  Amplada de la part del fondo d’un canal o desguàs.

Puntada:  Taco de terra que carrega una pala gatxera (un cub d’entre 20 i 25 cm de costat)

Xarruga:  Estri de llaurar la terra.

Solc:  Part fonda longitudinal feta artificialment amb algun aparell.

Duro:  Unitat de moneda equivalent a 5 pessetes. (0,0301 €)

Van sortir:  Es van repartir

---

Lo Xarrugar

“Lo xarrugar” (o llaurar), era la fase del cultiu de l’arròs que anava des de què els camps quedaven completament eixuts i secs (febrer i març) fins que s’amollava l’aigua altra vegada. Era la primera feina que es feia als camps per iniciar un nou cicle del cultiu de l’arròs.

La feina del “matxero”

Aquesta tasca es feia amb cavalls que arrossegaven un estri anomenat xaruga amb el qual es feia un tall d’uns 10 cm de profunditat a la terra girant-la, de manera que quedava la part de baix dalt i la part de dalt baix.

El “matxero”, per mig de dos manetes que tenia la xaruga, anava mantenint la verticalitat de l’aparell i regulant la profunditat i amplada del mos. Era una feina que requeria estar tota la jornada caminat a un bon ritme, la bèstia arrossegant l’aparell i el “matxero” mantenint-lo vertical i dirigint-lo.

Gran compenetració entre el cavall i l’amo

Al arribar al cap del camp i girar era el més complicat i requeria un sincronisme important entre el cavall i l’amo, era un moment en què es tenia que canviar la direcció d’animal i xaruga, i iniciar el treball en direcció contrària encarant bé el solc que es tenia que llaurant sense enredar-se la bèstia amb els “tiros” (cadenes amb les que arrossegava la xaruga).

Era una acció complicada, perquè el conductor necessitava les dos mans per moure adequadament el pesat aparell per canviar-li la direcció, i no podia dirigir al cavall amb les “estirandes”. En aquesta acció era mot important la compenetració entre el cavall i el seu amo i la capacitat d’un i altre de fer el canvi de direcció sense utilitzar les “estirandes”, només amb les veus de “binisi” (gira a la dreta) i “pasallà” (gira a l’esquerra).

Les veus al cavall

Hi havia equips de matxero-cavall molt compenetrats i que només amb les veus “arri” (arranca) “uò” (para) “binisí” (gira a la dreta) i “pasallà” (gira a l’esquerra) podien fer totes les feines sense necessitat d’estirandes. La intensitat del gir o l’arrancada depenia de la potència de veu amb la que es donava l’ordre, a un binisí dit en veu suau l’animal responia amb una lleu correcció de la direcció, si es deia amb veu enèrgica i de manera repetida girava 180 graus.

Una de les primeres feines mecanitzades que es van fer als arrossars va ésser el llaurar amb tractors. Va significar una gran revolució i el començament del declivi del treball dels cavalls als camps d’arròs i el principi del fi dels durs, però solidaris i romàntics, treballs tradicionals.

---

Rebaixar en trabucs

L’aigua dels canals abans de la construcció de tants de pantans arrossegava uns sediments que al entrar als arrossars s’assolaven a les boqueres provocant una lloma més o menys gran segons els sediments que durant l’any els canals havien transportat. Cada any s’havia de repartir aquesta terra a llocs més fondos.

Una feina molt necessària

Aquest dipòsit de terra a les entrades de l’aigua provocava tres problemes, un era que el desnivell dificultava la bona marxa del cultiu de l’arròs, l’altra que afavoria la proliferació de les males herbes, i sobretot, perquè dificultava la entrada de l’aigua al camp d’arròs. Per tant, era completament necessari cada any treure aquesta terra i repartir-la pels llocs més fondos i així mantenir un nivell uniforme en tot el camp.

El moment òptim per realitzar aquesta tasca era desprès del xarrugar, i es feia carregant amb les mans, una part de les gleves de terra que s’havien fet amb les xarrugues, dalt d’un trabuc, i amb un cavall transportar aquesta terra on fes més falta.

Si desprès de segar l’arròs es feia colmeteig, el dipòsit de terra es multiplicava i es podia aixecar molt el nivell de l’arrossar. Això era molt positiu però tenia l’inconvenient de que el lloguer de les cavalleries i la gent per repartir desprès aquesta terra, significava una despesa important que només podien afrontar els que tenien terra o cavalls propis; els que tenien terra arrendada no ho podien fer.

El sistema basculant dels trabucs estava falcat per una peça de ferro anomenada matrac la qual en arribar al lloc de buidar i treure la post de darrera, es desfalcava i s’abocaven les gleves.

Xiquets, dones i mà d’obra barata

Carregar carriots era una feina molt senzilla en la qual s’utilitzava preferentment ma d’obra barata, xiquets i dones. En aquesta època els homes que no eren matxeros treballaven als estalls, anaven a fer mascles de boba o a la mar a fer grumols.

Els trabucs van ser condemnats a desaparèixer per les triselles les quals tenien l’avantatge que a més que es carregaven soles, al descarregar ja et deixaven la terra escampada.

Terminologia:

Rebaixar:  treure terra d’un lloc alt i transportar-la a un de fondo

Trabuc o carriot:  carro de fusta basculant utilitzat especialment per rebaixar

Boquera:  zona de la entrada d’aigua als camps d’arròs

Lloma:  zona alta dins d’un camp d’arròs

Colmeteig:  sistema d’aportació de sediments als camps d’arrò

Matrac:  peça de ferro que falcava la part basculant del trabuc

Post:  fusta col·locada darrera del trabuc per evitar la caiguda de gleves

Matxero:  el conductor de les feines d’un cavall o carruatge.

Estalls:  sistema de treball emprat en la neteja de sèquies

Mascles de boba:  a part central de la boba que s’utilitzava per fabricar coets

Grumols:  almejes

Trisella:  aparell arrossegat per un tractor que serveis per rebaixar.

---

Amollar l’aigua

Durant una bona part de l’hivern i principis de primavera l’aportació d’aigua pels canals del Delta està interrompuda. Els canals i arrossars s’assequen i s’aprofita per fer els treballs de manteniment de la xarxa hidràulica i llaurar i preparar les terres de cultiu.

A principis de primavera, desprès d’aquests treballs, l’aigua es torna a amollar pels canals i la seva arribada representa un extraordinari canvi i acceleració del cicle vital i despertar a la vida a tot el llarg i ample del Delta de l’Ebre.

Un canvi espectacular

Aquest espectacular canvi és el més gran que potser alguns hem tingut mai l’oportunitat d’observar en un període tant curt: Un canvi de color, de marró terrós a blau cel; un canvi de medi, de terrestre a aquàtic; una explosió de la flora i fauna aquàtiques; un canvi en els sistemes de treball; les aus acudeixen de manera massiva als extensos menjadors en que s’han convertit els camps d’arròs; i els peixos abandonen les salinitzades basses a la recerca de l’aigua dolça recent arribada.

Amb el perfecte anivellament dels camps i el bon treball de les terres, que proporciona la sofisticada maquinaria actual, aquesta inundació es realitza en pocs dies i és un canvi que passa mig desapercebut; en part per la desvinculació amb el cultiu de l’arròs de la major part de la gent i també per la pressa amb la que ens movem, d’un lloc a l’altre, per les asfaltades carreteres actuals.

Una forta influència en la vida al Delta

Abans, amb els grans desnivells que tenien els tancats d’arròs i el gruix de les penques de terra que feien les xarrugues, costava molt arribar a cobrir-ho tot d’aigua, i aquesta inundació, a banda de la importància que tenia per al cultiu de l’arròs, també tenia una forta influència en altres aspectes de la vida al Delta

• Primera, als pobles de l’interior del Delta no hi havia subministrament d’aigua potable i l’abastament urbà es feia amb les cisternes i pous que hi havia a cada casa; llavors amb l’arribada de l’aigua pels canals i tubs de terra, s’alimentava la capa freàtica i disminuïa l’elevada salinitat de l’aigua dels pous.
• Segona, era el moment idoni per plantar tota classe d’hortalisses als caixers i horts que tothom tenia per l’autoconsum; ja es podien regar.
• Tercera, la sortida de tenques llisses i anguiles pels desguassos que aportaven aigua dolça a les basses, obria una perspectiva de pesca fàcil i important per a tots. Era el moment ideal per pescar amb reixaga.
• Quarta, els treballs de quasi el cent per cent dels habitants del Delta, passaven de ser calçats i secs a descalços i banyats.

A vegades, motiu de polèmica

La decisió d’amollar l’aigua més prompte o més tard era motiu, algunes vegades, de polèmica. En certa ocasió, en una reunió per decidir si s’endarreria el soltar l’aigua, degut a unes pluges que havien retardat les feines, hi va haver una acalorada discussió entre dos terratinents locals. En aquesta discussió, B. del B. que feia planters d’arròs amb l’aigua del canal, volia que no s’aplacés l’amollar l’aigua; en canvi, R. de R. que ja tenia els planters sembrats amb aigua del riu i tenia encara terres per llaurar, volia que es retardés l’arribada de l’aigua pels canals.

---

L’entaular o empostar

Quant l’arròs es cultivava de manera tradicional, al maig es realitzava una de les feines més importants i delicades, el trasplante, “lo plantar”, i un dels aspectes importants d’aquesta fase era el preparar amb molta cura els arrossars que s’havien de plantar.

Les posts

La preparació de les terres, es feia arrossegant amb cavalls per dins del fang i aigua un aparell anomenats post, a sobre del qual anava dret el matxero conduint la cavalleria i ajudant amb el seu pes a fer més pressió sobre el fang, facilitant d’aquesta manera el treball de desfer les gleves.

Les posts estaven construïdes amb una peça de fusta principal, molt resistent, la qual tenia adossats mecanismes de ferro que ajudaven a desfer els terrossos i remoure el fang. Superposada a la peça principal i anava una petita plataforma també de fusta a sobre de la qual es posava el matxero. Aquesta elevació evitava que els peus del conductor fessin resistència a l’aigua al ser arrossegat l’aparell, transmetia el pes d’una manera perfectament centrada i també disminuïa la superfície de contacte de les cames amb l’aigua ajudant a no sentir tant de fred el conductor.

Aquest traste es podia utilitzar per preparar la terra per plantar i també per eliminar les males herbes d’un arrossar que no estès plantat o un terreny lluent. N’hi van haver que s’utilitzaven per combatre les herbes i algues que creixien dins dels canals i desguassos. Segons la forma dels ferros i mecanismes adossats s’anomenaven dragues, post de talls, post de discos o posts planes.

La posts plana, com el seu nom indica era plana, sense la petita plataforma dels altres models ni ferros adossats. Aquest model s’utilitzava preferentment per anivellar el terreny i segons el moviment que feia el matxero dalt d’ella, arrossegava més o menys fang, que transportava a distàncies curtes anivellant la terra per dins de l’aigua, que era quant millor es veien les llomes i fondos de l’arrossar.

Una joguina per als xiquets

Una joguina de l’època era quan algun familiar o veí estava fent aquesta feina, pujar dos nens, un a cada cantó de la post i agarrats als tiros, gronxar-nos d’aquesta manera. Eren els mateixos matxeros els que ens animaven a pujar, ja que d’aquesta manera afegien més pes a la post i feien millor la feina. Algunes vegades per afegir més pes hi posaven pedres lligades però no era pràctic perquè era dificultós lligar les pedres i aquest pes afegit dificultava les maniobres. En canvi als xiquets al girar i maniobrar només calia dir-los avall o amunt segons convenia, i si no eren ràpids es podien guanyar un cop de peu amb el conseqüent cabussó dins del fang. Els temps eren els que eren i tenies que estar espavilat, lo de la violència infantil encara estava per inventar. Era més o menys el que ara s’anomena esport d’aventura, però sense pagar.

Quan a algú se li va ocórrer substituir les rodes de goma d’un tractor, per unes de ferro més amples per poder anar per dins d’un camp inundat, va marcar la fi de les posts i la seva relegació a l’oblit o als museus.

Vocabulari de boca

Empostar o entaular:  Passar una post amb l’objecte d’aplanar un terreny, anivellar-lo, desfer els terrossos o eliminar les males herbes.

Matxero:  Persona que dirigeix el treball d’una cavalleria.

Post:  Aparell de fusta que s’utilitzava per preparar les terres abans de plantar o sembrar.

Gleves:  Terrossos de terra fets al xarrugar.

Traste:  Ferramenta de treball agrícola.

Terreny lluent:  Tros de terra inundat i sense o amb poques plantes.

Draga:  Post amb una peça de ferro amb talls transversals que rodolen.

Post de discos:  Post amb uns discos que rodolen i tallen les gleves

Post de talls:  posts amb peces de ferro fixes adossades darrera o baix.

Post plana:  post sense cap peça de ferro adossada, només la peça d’enganxar els tiros.

Llomes:  Zones mes altes dels arrossars inundats.

Fondos:  Llocs amb més aigua dins d’un arrossar.

Tiros:  Cadenes de ferro que transmeten la força des del collar de la cavalleria a l’aparell que arrossega, en aquest cas les posts.

Cabusso:  Tirar-se o caure de cap a l’aigua o el fang.

---

Lo planter

Una de les feines més delicades del cultiu tradicional de l’arròs era la de fer el planter. Malgrat l’experiència que tenien els pagesos, hi havia un factor incontrolable, les temperatures, les quals si eren baixes i no deixaven agafar la temperatura adequada a l’aigua, impedia que els grans d’arròs germinessin i es “perdia el planter”.

Per poder aconseguir una bona collita era necessari avançar-la el més possible degut a que les plagues de l’arròs perjudicaven més a les collites més endarrerides. Per això era necessari avançar també els planters, cosa que provocava que augmentés el risc de pèrdua dels planters, ja que les temperatures encara eren poc altes i els dies i la insolació més curts.

Per aconseguir avançar la sembra, la major part dels terrenys propers al riu es dedicaven a fer planters i amb motors els omplien d’aigua del riu. D’aquesta manera podien sembrar-los abans de que amollessin l’aigua als canals, avançant així uns dies la collita. Es plantaven canyars a la vora per protegir els planters del vent de dalt i la tramuntana. Si es perdia el planter es tenia que preparar urgentment un altre soto i fer una sembra d’emergència, normalment amb l’arròs que teníem per menjar.

La selecció de la llavor normalment es feia a l’agost seleccionant una zona on l’arròs estigues sa i granat i fins el moment de segar, s’intentava netejar el màxim possible de males herbes i rebordonir els tros seleccionat. Desprès de segat es garbejava apart i es feia una garbera degudament aïllada. Quant ja s’havia recollit tota la collita ens dedicavem a arreplegar la llavor. Aquesta fase consistia en copejar amb un garrot les garbes fins escarrar el gra de les espigues, assecar-lo adequadament, ventar-lo i guardar-lo com un tresor fins el moment de sembrar-lo.

Una anècdota sobre la importància de la llavor

Quan era menut hi va haver una riuada i l’Ebre es va desbordar a molts llocs. Aquí estava a punt de saltar, els homes amb sacs feien dics als desguassos que comunicaven al riu i només el malecó del canalet impedia que l’aigua envaïes el poble. En tot aix,ò mon pare que era guardacanal de Sant Jaume, a l’altra banda del riu, estava obligat a intentar anar allà perquè tenien problemes al canal que anava vores a vores. El motiu era degut que a Xerta desviaven tota l’aigua que podien pels canals per evitar que passes per Tortosa, on el riu ja havia inundat les zones més baixes.

Quan se’n va anar va donar instruccions a ma mare i a mi per si sentíem coets i  campanes al vol, que eren els senyals que va dir el bando que farien si el riu saltava. Si això succeïa primer que res teníem que pujar l’arròs de llavor dalt del pedrís de la cuina (el lloc més alt dins de casa), desprès agarrar la carpeta de les escriptures i anar ràpid a casa de ma iaia que tenia sala i esperar allí, llavors ell quan podria ja vindria. O sigui que, en cas d’emergència, primer la llavor, desprès les escriptures, i per últim, si érem a temps, nosaltres. D’agarrar diners no va dir res, segur que no en devíem de tenir…

Vocabulari de boca:

Planter perdut:   Aquell que no surt o que germinen tants pocs grans que no es rendible.

Amollar l’aigua als canals:  Es quan desprès d’estar interromput el subministrament d’aigua als canals durant la fase hivernal, a l’arribar la primavera es torna a enviar aigua als canals des de l’Assud de Xerta.

Soto: Tros de terra que es dedicava a fer el planter de l’arròs.

Rebordonit:  Varietat d’arròs salvatge difícil d’eliminar i que perjudica a les collites d’arròs.

Escarrar:  Fer desprendre el gra de les espigues

Saltar:  Quant es parla del riu en l’argot local saltar vol dir desbordar-se. (saltar les proteccions).

Guardacanal:  Treballador de la “Real Compañia de Canalización y Riegos del Ebro” encarregat de regular l’aigua dels canals. Actualment també es denomina així als treballadors de la Comunitat de Regants que fan la mateixa feina.

Vores a vores:  Quant un canal o conducte d’aigua anava vores a vores volia dir que estava a punt de desbordar-se o rebentar.

Bando: Pregó que es feia per tot el poble reclamant l’atenció amb un trompeta.

Pedrís:  Lloc elevat que hi ha a les cuines per preparar el menjar quant es cuina.

Sala:  Primera planta de les cases que no eren de planta baixa, era un bon refugi en cas de desbordament del riu

---

Plantar

Els inicis

Inicialment sembla ser que la forma de cultiu era la sembra directa de la llavor de l’arròs dins dels camps inundats. Aquest sistema inicialment va funcionar, però a mesura que altres plantes aquàtiques (les males herbes) es van estendre pels arrossars i proliferaven, cada cop era més difícil fer bones collites perquè aquestes males herbes superaven l’arròs.

Llavors es va adoptar el sistema de trasplantar que consistia en sembrar l’arròs en uns camps una mica protegits i quan les plantes tenien uns 20-25 centímetres s’arrancaven i es trasplantaven als arrossars.

A la dècada dels 60 amb l’aparició dels herbicides i les recol·lectores es va tornar a implantar la sembra directa, desapareixent el sistema tradicional de plantar arròs.

La Festa de la Plantada

Fa uns anys que l’Ajuntament de Deltebre, organitza cada any amb notable èxit la Festa de la Plantada Tradicional de l’Arròs per recuperar amb objectius culturals i turístics les activitats tradicionals del Delta.

La característica més important de la festa de Deltebre és la participació. Per facilitar-la s’organitzen tres colles, una formada per antics plantadors, els experts, que fan una demostració de plantada professional; la segona, constituïda pels potros que són els que han après a plantar en anteriors festes del plantar i perfeccionen el seu estil; i per últim un altra colla formada tota per debutants, en la qual la gent que no ha plantat mai, té l’oportunitat d’aprendre’n. A la vegada que participa en una activitat d’un gran contingut cultural, pot gaudir d’una manera lúdica i econòmica, dels beneficis terapèutics i físics de caminar per dins del fang i de l’aigua d’un arrossar.

Terminologia del Plantar:

Barca:  Guaix d’arròs desenganxat del fang i que sura a l’aigua.

Barquet:  Espècie de barqueta quadrada que també es fa servir per repartir garbes.

Brinca:  Cadascuna de les petites plantes d’arròs que formen la garba de planter.

Cap de Colla:  És la persona que va dreta per davant dels plantadors corregint la plantada i replantant el guaixos que es desenganxen del fang. Sol ésser el més vell del grup de plantadors.

Carriot:  Espècie de carro-volquet que s’utilitzava en lloc del carro, per traslladar les garbes quan el trajecte era curt.

Cloure:  Zona on s’ajunten els guaixos plantats per dos plantadors contigus.

Dau:  Forma en què es planta l’arròs, similar a la distribució del punts d’un dau.

Garba:  És un conjunt de 4 o 5 preses lligades per ser transportades del soto a l’arrossar.

Garbero:  És l’encarregat de repartir les garbes als plantadors. Sol ésser un nen o nena.

Guaix:  Grup de tres o quatre brinques que es planten juntes a una distància d’uns 25 centímetres entre  elles.

Hutxa:  Amplada que la colla de plantadors planta a cada tira.

Lligassa:  Jonc petit amb el qual es lliguen les garbes de planter.

Plantadors:  Són les persones dirigides pel cap de colla, assistits de garbes pel garbero i situats dins de la tira que els marca el tallador. Estan acotxats i caminen enrere per dins de l’arrossar estacant els guaixos de planter dins del fang i l’aigua.

Potro:  Plantador principiant al qual s’ajuda i se li donen consells per aprendre a plantar.

Presa:  És el grapat de planter que s’arrenca del fang en cada estirada per fer la garba de planter.

Soto:  Espai de terreny on es fa el planter d’arròs.

Tallador:  Component de la colla de plantadors que planta més avançat, marcant l’amplada de la hutxa.

Tiràs:  És una espècie de trineu, amb dos patins, amb el qual es reparteixen les garbes a l’arrossar.

Tirasset:  És un altre tipus de trineu pla i més petit amb el qual es treuen les garbes del soto

---

Plantar barques

En el cultiu tradicional de l’arròs, als pocs dies de plantar-lo, es realitzava la tasca de plantar barques; aquesta feina consistia en replantar els espais que s’havien quedat sense guaixos.

El perquè d’aquest treball

Per entendre bé aquest treball, és important explicar que les mates d’arròs (guaixos) es plantaven entre si, a una distància d’uns 25 cm, en forma de pota de gall. Si alguna d’aquestes mates fallava, quedava un espai entre plantes de 50 cm. Un espai improductiu i que afavoria la proliferació de les males herbes.

Els principals motius que expliquen l’existència aquests espais sense plantes eren:

• Que es desenganxessin els guaixos del fang i es morissin les plantes.
• Que es colés el planter per massa aigua.
• Que els moixons arranquessin les mates.

Guaixos desenganxats

Alguns guaixos, desprès de ser plantats, es desenganxaven del fang i quedaven surant dins del camp, les plantes que perdien aquest contacte amb la terra morien. Aquest problema s’agreujava molt en els llocs amb molta aigua (tancats desnivellats) i si quan es plantava, o immediatament desprès, feia vent de dalt o ponent fort.

Colar-se la planta

Un altre motiu important, especialment en terres fondes i desnivellades, era que es colés, això passava quan l’aigua cobria completament la planta i aquesta moria per estar uns dies sense poder realitzar la fotosíntesis. Aquest problema, en les zones fondes amb dificultat per treure l’aigua, era un contratemps important. Per solucionar-ho, s’esperava a que el planter fos més llarg i aquestes terres se plantaven les últimes.

Els moixons

En les zones properes a les basses, els moixons feien autèntics estralls, arrancant amb els seus eficaços becs gran quantitat de plantes. Per culpa d’això, més que plantar barques, en alguns llocs s’havien de replantar importants espais de terra. Encara no s’havien inventat els canons espantaocells.

Uns altres motius que podien fer fallar el normal desenvolupament de les plantes d’arròs eren les mates plantades per plantadors inexperts; com els guaixos excessivament estacats, en que s’havia enfonsat massa el planter al fang i dificultava el seu arrelat normal; i les colzades, quan s’havien estacat les plantes per la meitat en forma de colze i les arrels no estaven en contacte amb la terra. Això ho vigilaven els caps de colla mentre es plantava, especialment si hi havia potros.

Vocabulari de boca:

Replantar:  Tornar a plantar allí on ja s’ha plantat una vegada.

Barca:  Guaix d’arròs surant a l’aigua.

Guaix:  Conjunt de tiges d’arròs que estan plantades juntes.

Pota de Gall:  Plantar en forma del 5 dels daus.

Colar-se:  Morir-se la planta per no poder realitzar la fotosíntesi.

Moixons:  Nom amb el que es denominen al Delta els ànecs silvestres.

Ven de dalt:  Mestral

Ponent:  Vent primaveral que bufa a les tardes al Delta.

Tancat:  Espai d’arrossar limitat pels marges.

Cap de colla:  En aquest cas, persona que dirigeix als plantadors i vigila que es planti bé.

Potro:  Principiant en les feines de l’arròs.

---

Birbar l’arròs

Les principals feines del cultiu tradicional de l’arròs eren el plantar, el birbar i el segar, i també eren les que necessitaven més gent.

En què consistia el birbar

Birbar era extraure les males herbes de dins del camp d’arròs; era una feina molt fàcil d’aprendre i comparat amb la duresa del plantar i segar fins i tot semblava divertida. Era la primera feina en la que s’iniciaven els joves en el treball de l’arròs. Això era per dues raons, una era perquè birbant podia rendir tant un noi o noia principiant com un adult i l’altra perquè tot just aquest tipus de treball coincidia amb les vacances escolars.

La lluita manual contra les males herbes dels camps d’arròs es feia entre els mesos de maig i agost i constava de diferents fases.

Les fases del birbar:

Esgarrapar vores:  Era arrancar les herbes de la vora dels marges de l’arròs amb les mans. Era la més ingrata de les formes de birbar. Aquesta feina la feien preferentment els homes perquè sovint en esgarrapar l’herba de la vora del marge, per baix de l’aigua tèrbola s’atrapava involuntàriament alguna colobra amb les mans, i això a les dones els feia molta por.

Segar vores:  Era igual que esgarrapar, però en lloc d’arrancar l’herba, es tallava amb una corbella (falç corbada).

Birbar lluent:  Era birbar abans de plantar l’arròs, quan el camp estava lluent. Amb la paraula lluent es designa al Delta un arrossar, llacuna o lloc inundat només amb aigua, sense plantes.

Birbar:  Era la fase normal de l’extracció de les males herbes de l’arròs, la de buscar-les i treure-les d’entre les plantes de l’arròs.

Birbar amb falç:  Quan hi havia molta herba se solia buscar aquesta solució que consistia en anar tallant amb la corbella per baix de l’aigua les males herbes, tenint cura de tallar les mínimes mates possibles d’arròs. Per birbar amb falç s’havia de tenir una certa experiència.

Esmillar:  Aquesta feina es feia al mes d’agost quan ja les espigues d’arròs començaven a decantar-se i era fàcil localitzar les mates d’una varietat de mala herba anomenada mill, la qual era semblant a l’arròs.

Treure el rebordonit:  Aquesta pràctica va aparèixer en deixar de trasplantar l’arròs i fer la sembra directa. Amb la sembra directa va proliferar l’arròs salvatge (rebordonit), una varietat d’arròs no desitjada que envaeix els camps i contra la qual es difícil la lluita amb herbicides selectius.

Picardies del birbar

Hem comentat al principi que en aquesta feina s’iniciaven els joves en els camps d’arròs. Ja sabeu que en aquella època la repressió sobre les relacions entre nois i noies era molt forta: els nois anaven a unes escoles i les noies a les altres, no jugaven mai junts perquè els mestres i el capellà ho impedien, a l’església estaven en bandes separades i hi havia una espècie d’ètica moral que impedia que nois i noies estiguessin junts.

Quan arribava l’època del birbar tot canviava, la pela era la pela i els pares de les noies a l’hora d’enviar-les a treballar i guanyar uns diners no miraven res i allà ens barrejàvem tots, i apareixien les primeres picardies entre nois i noies, tantes i tan abundants que es podria escriure un best-seller de les picardies del birbar.

---

Tirar el guano

En el cultiu tradicional de l’arròs, al voltant dels 20 dies d’haver-lo plantat, es tirava el guano, es a dir, s’adobaven els camps. Generalment es tractava d’adobar la terra amb la quantitat adequada d’adobs nitrogenats i fosforats necessaris per aconseguir una bona collita. Algunes vegades també es tirava potassa o algun altre corrector com el sulfat de ferro.

En què consistia

Tant el nitrogen, en forma de sulfat amònic (sal), o els fosforats (súper) es distribuïen en sacs d’espart de 100 Kg. Aquests sacs sovint arribaven malmesos pel transport (majoritàriament venia de Xile) i per l’efecte degradant dels guanos, especialment el súper, que es “menjava” l’espart. Desprès va sortir una llei laboral que no deixava que els sacs pesessin més de 80 Kg. (quin “adelanto”) i desprès 50 Kg (on anirem a parar). A partir d’aquí ja van entrar el sacs de plàstic, que si bé eren més nets, relliscaven molt i era complicat agarrar-los bé.

Durant un temps hi va haver el costum de tirar “serimita” (cianamida de cal) que venia en bidons i era molt agressiva per a la pell i les vies respiratòries. Era molt incòmoda d’utilitzar però tenia l’avantatge de ser un adob nitrogenat que matava algunes herbes i insectes, es deia que la “serimita” ho matava tot.

Tirar el guano consistia en: treure’l del magatzem, fer-lo (mesclar-lo), omplir els remitjons, carregar-los al carro, transportar-los a la terra a adobar, repartir els remitjons pels marges, i finalment tirar-lo.

Abans de l’existència de les cambres arrosseres i els venedors privats, era el Sindicat qui distribuïa el guano i qui controlava les collites d’arròs.

El dia abans s’anava amb el carro al Sindicat a “traure el guano” i, sense descarregar-lo, es deixava en algun lloc protegit per si plovia, fins a la matinada següent que es portava al lloc on s’havia de “fer-lo”. En el lloc elegit s’anaven buidant alternativament els sacs (súper/sal), i una vegada tot en un munt, amb pales s’anava tombant i mesclant el súper, la sal, i. si hi havia, potassa. La mescla havia de quedar el més homogènia possible. Una vegada mesclat, amb les pales s’omplien el remitjons, 4 o 5 palades a cada remitjó, segons la dificultat del lloc on s’havien de repartir. Una vegada plens, es carregaven al carro i transportaven al lloc on s’havia de tirar.

Mentre el carro feia el transport, s’esmorzava, i en arribar, es carregaven els remitjons al coll i es repartia el guano pels marges de les terres que s’havien d’adobar.

L’equip de tirar guano

L’equip de tirar guano el solien composar dos tiradors i dos repartidors, a banda del carro i el matxero. Els tiradors, amb un cabàs cadascú ple de guano penjat al coll, el repartien a grapats ordenadament, tirant-lo a l’aire en forma de ventall i buscant el suport del vent o la brisa per repartir-lo millor. Els repartidors anaven per sobre dels marges d’un i altre costat de la sort “donant guano” als tiradors. Per tirar guano era necessari disposar de molta tècnica i ser resistent; tècnica per repartir-lo bé, i resistència per aguantar tot el dia caminant a bon ritme estacat per dins del camp d’arròs, i amb un cabàs ple de guano penjat al coll. Era la feina més dura de totes les que es feien dins dels camps d’arròs. Afortunadament durava pocs dies.

El més complicat era tirar-lo als erms, estacats fins la cintura i amb el cabàs lligat molt amunt perquè no toqués a l’aigua.

Vocabulari de boca:

Adob nitrogenat:  Adob que afavoreix el desenvolupament de les fulles i la part aèria de les plantes

Adob fosforat:  Adob que reforça la resistència de les plantes i el desenvolupament de les arrels.

Potassa:  Adob que afavoreix la floració i el desenvolupament dels fruits.

Serimita:  Cianamida de cal. (CaCN2). Adob nitrogenat

Sal:  Sulfat amònic. (NH4) 2S04. Adob nitrogenat

Súper:  P205. Adob fosforat

Remitjó:  Sac mig ple.

Fer el guano:  Mesclar el súper, la sal i a vegades potassa de la manera més homogènia possible.

Sort:  Porció de terra d’arròs entre dos marges.

Donar guano:  Treure el guano dels remitjons i posar-lo al cabàs dels tiradors.

Erms:  Terres fondes a les vores de les basses i que s’estacaven molt.

---

El segar bores

Una de les principals feines en els arrossars del Delta al mes de juliol era el segar bores. Era una de les tasques més fresques i gratificants que podien fer els treballadors del camp durant aquest calorós mes. El rascar panís era de les més sufocants i ingrates.

En què consistia

Segar bores consistia en tallar amb una falç, corbella, o dalla, l’herba que des dels marges envaïa els arrossars. Aquest control es realitzava dues o tres vegades a l’any. El primer control es feia poc desprès del plantar, i se solia fer sense cap estri, només amb les mans, anomenant-se “esgarrapar bores”. Era un treball poc agradable per algunes persones, degut a que de tant en tant, en companyia de l’herba i el fang, s’agarrava involuntàriament amb les mans alguna inofensiva serp d’aigua, la qual al sentir-se atrapada, es cargolava a la mà. Això, especialment a les noies, els agradava molt poc.

Desprès, més avançat el cultiu, s’utilitzava preferentment la corbella, una falç en que la peça de ferro al sortir del mànec té una forma de quatre. Aquesta forma impedia que les corbelles, que es fabricaven per als dretans, poguessin ser utilitzades pels esquerrans. A les ferreteries tenien sempre preparades corbelles per als primers, que eren la immensa majoria, però poques vegades en tenien per esquerrans; aquests se les havien de fer per encàrrec.

L’oncle Josep de Panolla era esquerrà, i encarregava les seves corbelles al Ferré de Coll fent-se-les fer molt grans. La seva gran corbella, junt amb l’habilitat, potència, i caràcter que tenia, el feien pràcticament imbatible a l’hora de segar bores, segar boba, fer mascles, i segar l’arròs.

Principals herbes que sortien als marges dels arrossars:

L’agram (Paspalum distichum). Era l’herba que millor es reproduïa als marges de les terres més fèrtils. Aquesta planta era un excel·lent aliment per tota classe de herbívors, i als hiverns, quan escassejava l’herba per al bestiar, els marges d’agram quedaven més pelats que el cap del De la Peña.

El senill (Phragmites australis). A les zones properes a les basses predominava el senill, i la feina de tallar-lo era més ingrata degut a que les tiges eren més dures i deixaven puntes amb les quals ens podíem punxar.

Les trencadalles (Aster squamatus). Les perilloses trencadalles es tenien que tallar a ran de terra per evitar les punxades. A la postguerra, les punxades de trencadalla van provocar tètans a algunes persones de La Cava, motiu pel qual a Sant Jaume les bategessin com matacaveros. Curiosament el seu nom en espanyol és aquest.

Lliris (Iris pseudacorus). En algunes zones del costat dret del Delta hi havia marges amb zones de lliris; aquesta planta mantenia el marge molt compacte, era fàcil de segar, i no deixava proliferar les altres herbes. I quan florien feien bonic.

Vocabulari de boca:

Segar bores:  Tallar l’herba que envaeix els camps d’arròs des dels marges.

Esgarrapar bores:  Arrancar amb les mans l’herba dels costats dels marges.

Corbella:  Falç amb la fulla amb dos angles de 90º en forma de quatre.

Rascar panís:  Arrancar o tallar amb l’aixada les males herbes d’un camp de panís.

Marges:  Petits malecons que limiten els tancats d’arròs.

Serp d’aigua:  Serp inofensiva comú als arrossars (natrix maura)

Segar boba:  Tallar boba a les basses principalment per fer cadires.

Fer mascles:  Tallar les tiges centrals de la boba per fer articles artesans.

Reixaga:  Arpó en 7 pues obertes en forma de mà.

Espadena:  Tija d’alguna herba resistent, o a vegades fil, que es passava per la boca i la ganya dels peixos, enganxant-los a mesura que s’anaven pescant. Era una forma de portar molts de la manera més simple i senzilla.

Ganya:  Nom que es dona al delta al opercle, la part lateral del cap del peix.

---

L’arreglat de les eres

Les eres eren una part important de la infraestructura dels camps d’arròs, tenir una bona era suposava una bona garantia a l’hora d’arreplegar la collita.

En què consisteix

Una vegada l’arròs segat, i les garbes sorracades i secades dalt dels empalls, venia una breu però important fase, la de garbejar, fer la garbera i batre i assecar l’arròs, una fase en que si les condicions climatològiques eren adverses i no tenies a la teva disposició una bona era, en pocs dies podies perdre una part important de la collita.

Les eres s’anaven preservant durant tot l’any, tenint cura en no fangejar-les, que no sortís molta herba, retocar-les al rebaixar fent recréixer el cavallar o reomplint alguna part mes fonda, etc; però era al mes d’agost quan es procedia al seu acabat i perfecte afinament. Una característica important era que tinguessin la suficient pendent i perfecció per a que l’aigua de pluja s’evacués ràpidament i sense deixar un mínim bassot.

El mes d’agost era l’adequat per acabar d’arreglar-les, per ser un mes en que hi havia poca feina, i sobretot per la proximitat del segar i batre, el moment de treure-li tot el rendiment a l’era.

Les fases de l’arreglat

Les fases de l’arreglat final de les eres de terra constava de 4 parts:

• La de treure-li tota l’herba i deixar-la totalment neta.
• La d’afinar les llomes i reomplir les clotades
• La de voltar per dalt amb un carro arrossegant rames.
• I per últim, la d’arruixar-la varies vegades de manera abundant.

Treure l’herba.

Es feia rascant totes les zones d’herba amb l’aixada, procurant que no quedessin les soques de cap herba o planta, però amb cura de no fer mosses a terra. Això era una mica laboriós quan hi havia trencadalles o senill.

Afinar les llomes i reomplir les clotades

També es feia amb l’aixada, procurant que la superfície de l’era quedés el més uniforme possible i que en cas de pluja no quedés aigua embassada en cap lloc. Per traslladar terra als llocs més baixos o reformar el cavallar s’utilitzaven el cabassos.

Voltar per dalt amb el carro arrossegant rames.

L’objectiu era el de donar uniformitat a la superfície a base de rascar i redistribució de la terra. Quan van arribar les motos algú donava les voltes amb moto arrossegant rames, fins i tot hi va haver qui ho va provar en bicicleta, encara que no era tan eficaç i bastant més pesat. Últimament, i a les més grans i amb molta volta, es feia amb cotxe.

Arruixar de manera abundant varies vegades

L’era s’arruixava a base de povalades que es tiraven de manera contínua des del costat d’ella mateixa, fos del tub o de l’arrossar. Tirant-la a l’aire perquè el seu impacte erosionés el màxim possible les protuberàncies i els llims arrossegats omplissin els clotets, i també perquè quedés ben compactada i desprès s’aixequés poca terra al agranar amb els ramassos.

Vocabulari de boca:

Garba sorracada:  Garba partida en dues, amb la part del gra dalt de la de la palla.

Empall:  Part de baix d’una garba sorracada.

Garbejar:  Treure les garbes de dins d’un camp d’arròs.

Fer garbera:  Col·locar les garbes en forma de barraca per protegir-les de la pluja.

Batre:  Separar el gra de la palla.

Fanguejar:  Modificar una estructura de terra anant per dins quan està banyada.

Rebaixar:  Repartir els sediments que l’aigua havia deixat a les terres (quan l’aigua portava sediments).

Cavallar:  Part mes alta de l’era, cresta que la dividia fent-li dos vessants.

Bassot:  Petita i inoportuna porció d’aigua que no s’evacua bé.

Aixada:  Estri de treball que funciona sense petroli ni llum, i estalvia la quota de gimnàs als seus usuaris. La millor solució al canvi climàtic i la crisi.

Trencadalla:  Matacaveros (Aster Squamatus).

Senill:  Canyís (phragmites Australis).

Povalada:  Acció de llençar l’aigua d’un poval en forma de ventall i de manera enèrgica.

Poval:  Poal, galleda.

Agranar:  Arreplegar el gra amb una granera.

Ramàs:  Granera especial feta amb rames de tamarit o altres plantes.

Granera:  Aparell fet de qualsevol fibra vegetal i utilitzat per arreplegar el gra. Desprès, aquest mateix aparell es va utilitzar per treure la pols de les cases i li van canviar el nom, actualment el més cultes li diuen “escombra” i les fan de plàstic.

---

La sega de l’arròs

La sega era l’activitat més laboriosa que es realitzava als arrossars. Començava a l’agost amb els arrossos més primerencs i s’acabava quant es podia… depenia dels temporals, de les dificultats i de la quantitat de gent disponible.

En el moment de segar es desplaçava al delta gent de tota la Mediterrània. Colles i colles de segadors que arribaven amb el carrilet, amb bicicletes enganxades als suports que portaven fora els vagons; de vegades les bicicletes no cabien i les portaven en vagons de càrrega: era tot un espectacle. Masos, masets, casetes, barraques i, fins in tot les palleres s’omplien d’homes que venien a segar. El delta es convertia en un formiguer de persones.

En la tasca del segar, cal anomenar la figura de l’aiguader, que era el que portava l’aigua als segadors, ja que la sega era una tasca dura i provocava molta deshidratació. Preferentment eren nens, dones o algun home gran.

En segar per evitar que l’aigua toqués les espigues, es deixaven els arrossats amb molt poca aigua i era possible, amb una mica d’habilitat, agafar tenques amb les mans, feina a la que es dedicaven amb molta cura, quasi bé tots els nens del poble.

Se segaven els guaixos d’un en un i amb els grapats de 5 o 6 guaixos s’anaven fent gabelles, procurant que es mullessin poc les espigues. En dues o tres gavelles juntes es feien les garbes que es lligaven amb un vencill. Desprès es sorracava amb el sorrac o el collado, operació que consistia en partir la garba per la meitat. La meitat de la garba on estaven les espigues lligades amb el vencill, es posava sobre la mitja garba on només hi havia palla. Desprès d’aquesta operació la meitat de la garba on estaven les espigues continuava dient-se garba, i a la part on només hi havia palla la passàvem a denomina empall.

Eines per la sega de l’arròs

La falç:   Era la més simple i popular

La corbella:  Utilitzada per algun segador del Delta.

El collado:  Utilitzada pels segadors més experimentats i servia per segar i sorracar.

El sorrac:  Servia per partir les garbes que es segaven amb la falç o la corbella.

---

Espigolar arròs

Abans de la mecanització del cultiu dels cereals, hi havia una activitat anomenada espigolar que consistia en arreplegar una per una les poques espigues que havien quedat als camps després de segar i treure les garbes. Eren espigues perdudes i que ja no s’aprofitaven.

Una tasca pròpia de famílies humils

Aquesta tasca la feien les famílies humils que no tenien terra i per poder-ho fer sense tenir problemes, prèviament solien sol·licitar permís als propietaris de les terres. D’aquesta manera evitaven que els passés com a algú li va ocórrer, que en enxampar-lo l’amo dins de la seva propietat arreplegant espigues, els prengués tot l’arròs que portaven, fins i tot el que havien recollit en altres finques.

Els camps d’arròs s’espigolaven d’una manera molt diferent als altres cereals. Això era degut a què les espigues soltes que quedaven, en gitar-se i quedar en contacte el gra amb l’aigua, es grillaven i es feien malbé i només quedaven espigues útils als empalls, que era la part de darrere de les garbes, una vegada sorracades.

Els empalls

Per entendre aquest procés hem de pensar que la sega tradicional de l’arròs es feia per dins de l’aigua i en segar les garbes quedaven gitades dins del camp amb el gra en contacte amb l’aigua. Per evitar que el gra de les garbes es quedés en contacte amb l’aigua molt de temps i es deteriorés, es partien les garbes per la meitat, se sorracaven, i es posava la mitja part on estava el gra dalt de la mitja part de la palla i d’aquesta manera s’aïllava el gra de l’aigua. Una vegada partida la garba la part del gra que es posava dalt es continuava anomenant garba, i la part de baix que només era palla s’anomenava empall.

Els empalls es quedaven dins de l’arrossar després de treure les garbes i una vegada acabada la collita, es buscava en ells on es podien recollir espigues d’arròs en bones condicions.

L’època daurada dels espigoladors

A la postguerra, quan el govern requisava tota la collita, l’arròs espigolat tenia molt de valor perquè no estava controlat i es podia vendre als estraperlistes. Va ser l’època daurada d’espigoladors i espigoladores. Els nens i nenes en les èpoques més precàries, ja de molt petits, es podien guanyar el jornal amb aquesta activitat.

Els espigoladors tenien un competidor, els picampalls (Emberiza schoeniclus), una au petita migratòria que en català té el nom de repicatalons. Aquesta au que ve a passar els hiverns al delta també buscava en els empalls per aconseguir les espigues d’arròs i mill i algun insecte amb els quals s’alimentava. D’aquí ve possiblement el seu nom de picampall, com el coneixem al Delta de l’Ebre.

---

Tombar garbes

La feina que seguia al segar l’arròs amb falç i sorrac, era la de tombar garbes.

Una vegada les garbes segades i sorracades (veure l’article “Espigolar l’arròs” del passat desembre) es quedaven uns dies dins de l’arrossar dalt de l’empall assecant-se.

Aquesta dessecació de la garba facilitava:

• Que al fer la garbera pogués estar-se molts dies sense perill de fermentar.

• Que el gra es desgranés millor al batre’l a pota o amb la trilladora.

• No estar desprès tants de dies assolellant-lo a les eres per poder-lo envasar.

Per poder envasar o emmagatzemar el gra en garanties de conservar-se be, s’ha de rebaixar la seva humitat a un nivell inferior al 16%. Aquest nivell d’assecat actualment es controla amb aparells electrònics, antigament es mesurava mossegant el gra. El sistema actual és més exacte sempre que l’aparell tingui piles, hagi passat les revisions i funcioni be, i la persona que el manipula hagi fet el curset corresponent i no s’equivoqui de botons.

Per que les garbes es dessequessin d’una manera uniforme, al cap d’uns dies es tombaven (giraven) i d’aquesta manera la part seca de dalt quedava baix i la part més humida de baix quedava dalt. Aquest treball el feien el xiquets i mentre tombaven les garbes aprofitaven per anar agarrant les granotes que trobaven baix, les quals introduïen dins d’un saquet de roba que portaven penjant a la cintura. També els servia per controlar els llocs de l’arrossar on hi havia tenques, per desprès, al plegar o als dies següents, poder anar a pescar-les a la paupa.

Lluitar contra la humitat

Una vegada les garbes prou seques o quan et tocava el torn de batre, amb un tiràs es treien (es garbejaven) a l’era on el expert del grup, generalment el matxero, confeccionava la garbera procurant fer coincidir les últimes garbes amb la part de dalt i que no quedes cap lloc per on pogués entrar aigua al cor de la garbera en cas de pluja. Algunes garberes s’estaven mesos així abans de batre-les, especialment les de l’arròs de llavor. Si l’arròs o la palla estaven humits la garbera fermentava i l’arròs s’encourava. El gra encourat (fermentat) no era bo per comercialitzar com aliment humà, i es tenia que vendre per pinsos amb una gran pèrdua de valor.

Per controlar si la garbera fermentava o no, s’introduïen canyes les quals de tant en tant es treien i es tocaven per comprovar si estaven molt calentes, si es considerava que estava excessivament calenta, fes el temps que fes es desfeien les garberes per esbrafar-les. Una gran feinada, però si no eres espavilat podies perdre la collita o una bona part tot i tenir ja l’arròs dalt de l’era.

Vocabulari de boca:

Falç:  Estri utilitzat per tallar el guaixos d’arròs.

Sorrac:  Espècie de falç gran emprada per partir les garbes per la meitat.

Garba d’arròs:  Conjunt de tiges d’arròs lligades amb unes altres tiges.

Garba sorracada:  Garba partida per la meitat.

Empall:  La part de baix de la garba separada amb el sorrac i a sobre de la qual es diposita la part del gra.

Tombar garbes:  Girar les garbes de dalt de l’empall per a que s’assequin millor.

Garbera:  Conjunt de garbes arreglades dalt de l’era en forma de barraca.

Desgranar:  Separar el gra de la palla.

Batre a pota:  Acció de separar el gra de la palla amb cavalls.

Batre amb trilladora:   Acció de separar el gra de la palla amb una màquina de batre.

Tenques:  Carpes.

Pescar a la paupa:  Pescar amb les mans (difícil).

Tiràs:  Espècie de trineu amb el qual es treien les garbes del camp.

Matxero:  El que condueix els cavalls en els treballs dels arrossars.

Encourat:  Arròs que per excés d’humitat ha fermentat i s’ha tornat negre.

Esbrafar:  Treure l’excés de calor d’una cosa, en aquest cas de la garber

---

Garbejar

El garbejar era un treball que es feia entre el segar i el batre i consistia en recollir les garbes de dins dels camps i transportar-les a les eres on es batien. En gairebé tots els cereals aquesta feina era poc complicada, es tractava simplement de carregar als carros les garbes que estaven escampades pels camps i traslladar-les als lloc on s’havien de batre. Però en el cas de l’arròs no era tan senzill, perquè les garbes estaven escampades per camps plens d’aigua per on no podien circular els carros.

El Tiràs

Per treure les garbes de dins dels arrossars inundats el sistema més efectiu era utilitzar els tirassos, una mena de trineus amb unes amples posts que patinaven per damunt del fang i l’agua arrossegats per un cavall, egua, o mula. Més tard es van utilitzar els “barquets de garbejar” que eren uns barquets amples i curts que també s’arrossegaven pel fang complint la mateixa funció. Els barquets es podien carregar més que els tirassos, però tenien menys estabilitat, i al creuar els travessers, si els “passos” no eren bons o no ho calculaves bé, abocaven en certa facilitat. Si s’abocava, a banda del treball de tornar-ho a carregar i les pèrdues per l’arròs que es desgranava, hi havia l’inconvenient afegit que algunes garbes es banyaven i això dificultava l’acció de batre-les i també l’assecat final del gra.

En condicions normals era una feina dura degut a que s’havia d’anar caminant ràpid i estacat per dins del fang al mateix ritme que la cavalleria i carregant i col·locant les garbes al tiràs o barquet. No era una feina apta per a persones una mica obeses, encara que llavors excepte algun gran propietari, el metge, i els capellans, tots estaven prims i en forma. En condicions normals només era això, dura, però a les terres fondes i desprès d’algun dels aiguats que queien a la tardor, arreplegar les garbes i traslladar-les a l’era es podia convertir en un treball desesperant. A vegades els animals, entre l’aigua i el que s’estacaven (especialment als terrenys de bòtima), s’enfonsaven fins la panxa i havien d’arrossegar els tirassos penosament i a estropades. En aquests casos el garbejar es convertia en un autèntic drama, i si es banyaven molt les garbes es podia perdre una part important de la collita en aquest procés.

Les files de carros

Una estampa molt peculiar era quan els carros anaven a garbejar i portaven penjats darrera els tirassos, i més encara quan anava una fila de carros seguits tots amb el tiràs penjat darrera. Aquesta curiosa estampa era fàcil de contemplar per la carretera de la vora del canal de Sant Jaume, desprès de la primera barcada del matí, als mesos de setembre i octubre. Això es produïa perquè els carros, al ser més lents que les bicicletes, matinaven més, sobretot si s’havien de desplaçar lluny. Tots els carros que anaven a treballar per la zona del Serrallo o les seves proximitats passaven en la primera barcada que feien les barcasses. Desprès tots en fila per la carretera de terra del malecó del canal de la dreta, es desplaçaven fins els arrossars que s’havien de garbejar. Fins a l’última ”casilla” d’aquest canal (encara existent) la fila era molt compacta, a partir d’allí els carros ja començaven a anar-se desviant per l’engraellat de carreteres de la dreta del canal.

Aclarirem que “l’avançament” en carros pràcticament no existia. Per una banda la velocitat d’uns i altres era molt uniforme i per altra banda, l’amplada de les carreteres no ho permetia, ja que hi havia un sol carril. Pel matí tots els carros anaven en la mateixa direcció, del poble al camp, i per la tarda a l’inrevés, del camp al poble. Si per alguna circumstància algun carro circulava en sentit contrari a l’habitual, quan es trobava amb els altres, es parava en algun pont, era, o lloc més ample a esperar que passessin. Si un carro anava molt carregat tenia prioritat i el dret a no parar ni sortir de la carretera.

Vocabulari de boca:

Garbejar:  Treure les garbes d’un camp.

Batre:  Separar el gra de la palla amb alguna mena d’estri o màquina.

Tiràs:  Caixa de fusta composta de dues posts horitzontals paral·leles unides per barrons verticals. Serveixen per a garbejar garbes d’arròs i matar el porc.

Post:  En aquest cas fusta plana i corbada per de la part de davant, dissenyada per patinar pel fang.

Travessers:  Marges transversals dels camps d’arròs.

Passos:  Bretxes que es feien als travessers per creuar amb els tirassos o barquets.

Desgranar-se:   En aquest cas, separar-se accidentalment el gra d’arròs de la palla.

Terres fondes:   Zones de terra properes a les basses i amb poc o gens de desnivell respecte al mar.

Terrenys de bòtima: Terrenys formats per la descomposició de la boba, senill, llapons i altres substàncies vegetals. Terrenys de torba.

Estropada:  En aquest cas, arrancada i trajecte curt i dur.

Serrallo:  Zona gran de la finca de la Comandant al delta dret, entre mig de les basses de la Platxola i la Focada. Aquesta apartada zona estava cultivada majoritàriament per “colonos” del delta esquerre, principalment de La Cava.

Casilla del canal:  Històriques edificacions del Delta que va construir la “Real Compañia de Canalización y Riegos del Ebro” per allotjar als “guardacanals”. Malauradament la major part s’han derruït o sofert brutals transformacions convertint-se algunes de les que queden en simples magatzems.

Guardacanal:   Era el nom amb el que es coneixia al personal de la “Real Compañia” encarregat de controlar el manteniment i distribució de l’aigua dels canals, aquest personal tenia tres graduacions, els cabos, els guardacanals i els vigilants.

---

El batre

Les feines més immediates que seguien a la sega de l’arròs eren les de tombar garbes, el garbejar i el batre l’arròs. En aquesta ocasió ens centrarem amb el batre, que consisteix en separar el gra de la palla, i més concretament amb el batre amb trilladora.

La introducció de la trilladora

Antigament es feia el batre a pota, que consistia en separar el gra de la palla a base de voltar les cavalleries en cercle per damunt de les garbes d’arròs, arrossegant un aparell troncocònic amb estries anomenat rodolí.Posteriorment, les trilladores, també anomenades localment «màquines», van substituir el batre a pota, essent un avenç molt important, malgrat les dificultats que tenien per moure’s per molts dels camins de fang que hi havia al Delta.

Algunes finques, com la dels Bonos, en van posar una de fixa i gran davant del mas. Llavors tots els arrendataris de la finca portaven les garbes amb carros tirassos i carriots a les eres del mas i feien artesanals garberes en forma de barraca. Estaven construïdes de tal manera que en cas de pluja, l’aigua només mullava la part exterior. Quan et tocava el torn, arrambaves les garbes a la màquina i les trillava.

No obstant això, la major part de les trilladores es movien per dins del Delta; d’era en era anaven baten per als diferents propietaris. En un primer moment eren arrossegades per una cavalleria funcionant amb un motor que anava amb unes rodetes enganxat darrere de la trilladora. Una de les últimes d’aquesta generació va ésser la de «Chano de Moquilla» de Sant Jaume d’Enveja. Després, i ja amb unes carreteres millors es van utilitzar trilladores més grosses arrossegades per tractors els quals amb una politja que tenien al costat transmetien el moviment a la trilladora a través d’una corretja.

El transport de les garbes a les trilladores, una labor molt dificultosa

Un dels aspectes més dramàtics del cultiu de l’arròs era portar les garbes «a peu de trilladora», o sigui transportar les garbes com fos des del camp fins al lloc on havia pogut arribar la trilladora. De vegades es feia per malecons i carreteres quasi inexistents, travessant desguassos i canals per rudimentaris ponts de fustes soltes. Sovint aquest transport es feia a la desesperada, intervenint-hi tota la família, ja que de vegades, després de tot l’any treballant i amb l’arròs ja segat, es perdia una part important de la collita en aquest últim procés.

El personal de les trilladores

Les trilladores tenien el seu propi personal especialitzat: l’encarregat del sacapalles, que repartia la palla que sortia per la part de darrere de la màquina; l’empaquetador, que ensacava l’arròs que sortia per un tub i, amb una tauleta de forats, controlava els sacs que hi sortien, ja que es cobrava a tant el sac. El que li donava menjar erala feina més especialitzada i perillosa de tot el procés. Era aquella persona que dreta dalt de la part de davant anava desfent les garbes i posant les gavelles d’arròs a la boca de la trilladora. Havia de regular molt bé aquesta alimentació per evitar que s’embussés o fes estrebades fortes i també estar molt alerta perquè el trill no li enxampés les mans. Llavors això de les mesures de seguretat encara estava per inventar.

---

Solejar l’arròs

L’arròs, desprès de batre’l, per poder ensacar-lo i guardar-lo amb garanties, havia d’estar al voltant dels 15 graus d’humitat, un objectiu no gaire fàcil per a un cereal que es segava i recollia per dins de l’aigua.

Les eres o sequers

Per rebaixar aquesta humitat de manera natural s’utilitzaven les eres o sequers. El procés diari d’aquest assecat començava esperant a que el sol evaporés l’aiguatge que durant la nit s’havia dipositat sobre del munt d’arròs i que posés (també el sol) l’era o el sequer ben secs. Les eres de terra tardaven una mica més que els sequers d’obra en posar-se en bones condicions. Una vegada l’aiguatge eixugat i l’era en condicions, una última mirada al cel per si hi havia amenaces de possible pluja i a escampar.

Si es disposava d’una cavalleria i d’una trisella es feia ràpid, sinó (la majoria de vegades) es recorria a l’eficaç pala de fusta i al cabàs per repartir el gra als llocs més extrems de l’era.

Com més ràpid escampaves, millor, alternant l’escampar amb anar solcant-lo amb els peus, procurant que l’arròs estigués el màxim de ben repartit per tota la superfície que es disposava. Quan ja estava ben escampat, si la doblària de l’arròs no era molt gran, es podia solcar amb una solcadora (els que en tenien) que encara que l’havies d’estirar i era bastant pesat, t’estalviaves el picor i l’irritació que l’arròs et deixava a la part de dalt del peu. Si hi havia molt de gruix, s’havia de solcar irremediablement amb els peus, ja que l’aparell de fusta no removia l’arròs de la part de baix tan bé com amb els peus.

El solcat

El solcat es feia seguin l’orientació del sol perquè la cresta del solc no fes cap ombra, o també seguint la del vent perquè aquest circulés ben bé pels solcs. De tant en tant es feia un solcat tranversal per remoure bé la part de baix de la capa d’arròs. Si el dia era bo per solejar es procurava aprofitar-ho al màxim, pràcticament quan s’arribava a un cap es començava l’altre.

Depenent del grau d’assecat de l’arròs i de les condicions del dia, es començava més prompte o més tard a arreplegar l’arròs. Primer es feia amb el redable entrant les puntes, desprès també amb el redable intentant arrambar l’arròs al lloc on s’havia de fer el munt i acabant-lo d’amuntonar amb la pala de fusta o trisella, si es disposava d’animal. Si l’arròs s’havia de tornar a escampar es feien munts allargats a la cresta de l’era o sequer. Si ja estava sec i es podia envasar, se solia fer un munt redó.

Després amb el ramàs s’agranava l’arròs que no s’havia arreplegat amb el redable i de vegades aquest arròs, especialment si es solejava en era, es posava a banda perquè estava més humit i portava molta terra.

Sempre pendents del temps

El més complicat de solejar l’arròs era quan el temps no estava clar i es veia algun indici de possible pluja. El dubte de si escampar o no, o pitjor encara, que una vegada escampat, una amenaça de tronada ens fes arreplegar-lo precipitadament. El fet que plogués abans de tenir-lo arreplegat del tot ja fregava el drama.

Les primeres assecadores d’arròs van començar a instal·lar-se al final de la dècada dels 50, primer en algunes de les grans finques que hi havia al Delta. Després van ser les cambres arrosseres les que en van anar instal·lant. Al principi es discutia molt sobre la seva eficàcia i de si era més rentable continuar secant-lo a les eres o fer-ho amb les assecadores. La contestació era ben fàcil, tot depenia del temps amb que es trobaria la persona que assecava a l’era. Si tenia la sort de disposar d’un parell o tres de dies amb aspro de dalt, fantàstic!; però si enxampava algun temporal de baix, d’aquells que duraven una o dues setmanes, maleïa el fet de no haver-lo portat a l’assecadora.

Actualment, amb el perfeccionament de les assecadores i la dificultat en trobar mà d’obra, ja ni es discuteix. Faltarà veure si la crisis laboral i el canvi climàtic no tornaran a fer-nos  plantejar l’assecat natural i recuperar les abandonades i simpàtiques eres.

Vocabulari de boca:

Batre arròs:  Separar el gra de la palla

Era:  Superfície de terra utilitzada per batre i assecar cereals.

Sequers d’obra:  gual que l’era però de material, rajoles inicialment, i més tard formigó.

Animal:  En aquest cas algun equí.

Trisella:  Aparell de fusta que, arrossegat per un animal, servia per anivellar la terra i arreplegar o escampar gra.

Pala de fusta:  Pala feta completament de fusta, pesava poc i no perjudicava el gra d’arròs.

Cabàs:  Cabàs de pauma ben dimensionat per transportar cereals.

Solcar arròs:  Remoure l’arròs escampat fent solcs amb els peus o estris especials per afavorir el seu assecat.

Doblaria:  Gruix.

Solcadora:  Aparell de fusta format per un mànec llarg amb un suport perpendicular, sobre del qual s’adossaven entre quatre i sis peces de fusta per fer solcs a l’arròs escampat. Ara es construeixen més grans amb rodes i van arrossegades per un animal.

Redable:  Aparell de fusta format per un mànec llarg i una peça de fusta plana perpendicular al mànec, que servia per arreplegar el gra escampat.

Entrar les puntes:  Arrambar les parts més extremes de l’arròs escampat.

Cresta:  Part més elevada a partir de la qual es feien les vessants de l’era o sequer.

Ramàs:  Granera (escombra) feta amb rames de tamarit o altres rames vegetals.

Envasar:  En aquest cas, ensacar l’arròs sec en sacs normalment de 75 Kg.

Assecadora:  Instal·lació dedicada a assecar cereals mitjançant calor artificial.

Aspro de dalt:  Mestral fluix, condició meteorològica molt seca i sana.

Temporal de baix:  Temporal de llevant, condició meteorològica de pluja persistent, humitat i sembradora de grips.

---

Els Camàlics

Una de les feines més sofertes de totes aquelles que es feien relacionades amb l’arròs era la dels camàlics, on es posava a prova la seva fortalesa física. Volem retre un homenatge a totes aquells colles de camàlics, explicant-vos els sistemes que tenien per traginar els sacs i les seves habilitats.

El trasllat dels sacs d’arròs

La feina final del cultiu tradicional de l’arròs, una vegada el gra d’arròs estava convenientment assecat i ventat a les eres, era la seva venda als «compradors» o el seu emmagatzematge a les cooperatives o magatzems privats.

En aquesta fase final, els munts d’arròs s’envasaven en sacs i es traslladaven amb el mitjà de transport més adequat, bé directament a les instal·lacions dels compradors o cooperatives o bé amb carros als llaguts o a l’andana del carrilet per ser transportats als molins d’altres localitats.

El procés d’envasar l’arròs i traginar els sacs el realitzaven unes colles de treballadors especialitzats anomenats camàlics. La feina d’aquestes colles era la de pesar i envasar l’arròs en sacs de 75 quilos, cosir els sacs i carregar-los al transport que es desplaçava a l’era.

L’organització

L’organització d’una colla era la de dues persones que omplien els cabassos, un «cap de canastró» que afinava el pes, i un o dos més que paraven els sacs i cosien. Cada tres cabassos era un sac de 75 quilos. Una vegada plens s’anaven cosint d’una manera especial que consistia en fer-li al sac dues orelles que servien posteriorment de punts de suport per facilitar la seva manipulació.

Una vegada transportat l’arròs al lloc de destí o recàrrega, eren uns altres camàlics els que el descarregaven i apilaven els sacs en estibes o recarregaven els llaguts o vagons.

Les colles de camàlics

Algunes d’aquestes colles van ser realment populars, tant les que envasaven per les eres, com algunes de les que estaven als llocs de descàrrega i recàrrega. Inicialment eren famosos els camàlics dels llaguts, especialment per la seva habilitat pujant pels estrets i llargs taulons que anaven del llagut a terra i que en passar amb el sac al coll panxejaven espectacularment a cada passa i donaven la sensació que en qualsevol moment anirien a parar al riu, camàlic i sac.

Després també ho van ser els de l’estació final del carrilet, la de la Cava, on estibaven baix la teulada de l’andana, i d’allà als vagons dels combois especials que se l’emportaven. Finalment, també van ser molt populars les colles de camàlics de les cambres arrosseres.

Actualment, les rosques helicoides i les pales mecàniques són els substituts dels camàlics.

---

El refer marges

Els marges són els petits dics que delimiten les parcel·les d’arròs donant-los l’aspecte rectangular que tenen. El seu objectiu principal és encaminar i retenir l’aigua i facilitar certs treballs agrícoles (especialment quan es feia el cultiu tradicional), també eviten que quant bufa fort el vent es facin ones que perjudiquin l’arròs recent sembrat o les plantes insuficientment arrelades.

En que consistia

Les parcel·les d’arròs estan formades per sorts i tancats, les sorts encaminen l’aigua i van des del tub o canal per on entra l’aigua, fins el desguàs per on surt, i delimiten les propietats en finques petites. Dins de la mateixa sort, depenen de lo llarga que sigui i del desnivell que tingui, hi ha més o menys marges travessers; aquests són uns altres petits dics que van perpendiculars als primers i serveixen per retenir l’aigua i facilitar una inundació uniforme a les parts de la sort que tenen diferents nivells.

A l’hivern quant s’havia assecat l’aigua dels arrossars i el fang assolia la consistència adequada era el moment de reformar els marges, era el moment de “refer los marges”. Per fer una feina ben feta era important que el fang estigués en el moment òptim d’assecat, si s’assecava massa es patia molt i no quedava gens bé, i s’havia de deixar fins que a la primavera es tornés a inundar el camp, si estava excessivament tendre tampoc, es “cagava”.

Per fer aquesta feina es solia fer “conlloga”, o sigui que quant tenies el fang en bones condicions i havia perill de que es passés perquè no podies donar abast, demanaves a algun conegut, que tingués poca feina en aquells moments, que t’ajudés. Desprès tu li tornaves els dies d’ajut quan ell tenia el fang, bé per refer els seus marges o per altres feines. El fer “conlloga” va ser un mètode de feina molt estès al Delta abans de la mecanització, es feia molt al refer marges, al xarrugar, al plegar olives, al birbar…

Descalços per dins del fang

Els marges es refeien amb l’aixada i era una feina una mica artística ja que si eres hàbil et quedaven uns marges molt ben fets i rectes, però si no ho eres quedaven uns bonys molt poc estètics. L’inconvenient principal d’aquest tipus de treball es que s’havia d’anar descalç per dins del fang. Al fort de l’hivern, posar-se pels matins descalç a treballar estacat dins del fang era poc agradable. En dies freds, al cap d’una estona treballant a un bon ritme, el fred del cos passava, però el peus continuaven gelats; si hi havia gebra o gel, els peus es quedaven com adormits i no els senties, perdies tota la sensibilitat, desprès al sortir del fang poc a poc s’anava recobrant la sensibilitat.

Treballar en botes d’aigua no era efectiu, ja que els models de botes que es disposaven a l’època es quedaven enganxats al fang i no les podies treure.

Vocabulari de boca:

Marges:  petits dics que delimiten els camps d’arròs

Marge traves:  és el marge transversal que separa zones de diferent nivell

Sort:  parcel·la d’arròs llarga que va del tub o canal al desguàs

Tancat:  cada una de les divisions feta amb els marges travessers.

Bufa fort:  Fa molt vent

Fort de l’hivern:  Dies de fred intens

Cagar-se:  Quant el fang es massa tendre i no es consolida el marge.

Conlloga:  Intercanvi de treball

Aixada:  Màquina d’us individual de treballar la terra, funciona sense petroli ni piles, desprès d’utilitzar-la una estona t’estalvia les despeses de gimnàs per baixar grassa i colesterol. Una eina del futur.

---

Els Estalls

Eren feines que es treballava a preu fet, i on les condicions de treball eren molt dures

En que consistia

Desprès de recol·lectar l’arròs i tancar l’aigua dels canals, tots els arrossars i la xarxa de rec poc a poc s’anaven assecant. Primer s’assecaven les zones més altes, les properes al riu i el poble i desprès les més fondes, les de les vores de les basses i el mar. A mesura que s’anaven secant canals i sèquies s’aprofitava per netejar-los rebaixant i afinant els talussos i traient els sediments que s’havien dipositat. De tant en tant també es construïa alguna sèquia nova per regar o desaiguar millor alguna zona o les terres d’arròs que s’anaven guanyant a les basses, erms i “riets”.

Aquestes feines es feien amb pala i aixada i es treballava a estall (preu fet) perquè la major part d’aquestes feines s’havien de fer descalços per dins del fang i l’aigua, de manera que convenia treballar intensament per combatre el fred.

L’organització del treball

Els responsables d’aquesta neteja eren les grans finques (dins de la seva propietat), les Comunitats de Regants i la “Real Compañia de Canalización y Riegos del Ebro”, que era la propietària dels canals abans de la cessió a les Comunitats. Cadascuna d’aquestes entitats tenia la seva colla d’estallers, els quals, dirigits per un cap de colla s’encarregava d’aquests treballs

Per distribuir la feina als treballadors, el cap de colla, a priori d’acord amb la dificultat que ell suposava al treball que s’anava a fer, calculava la feina que podia fer un home en un dia. Una vegada fet el càlcul mental, anava marcant amb passes la distància que tenia que netejar cada estaller. La separació entre els trossos que havia de netejar cada treballador la senyalava amb una marca que feia amb l’aixada dalt del malecó. Els obrers, per un ordre que ja estava prèviament establert, (per qüestions d’edat o privilegi) anaven entrant al lloc que els havia marcat el cap de colla i començaven la feina.

Treballant amb solidaritat

Durant la jornada, el cap de colla anava revisant el treball i fent les indicacions oportunes perquè la feina quedés ben feta. Els estallers començaven intensament i desprès s’anaven regulant per intentar acabar al voltant de mig dia. Si a algú se li havia complicat la feina i anava endarrerit, els altres l’ajudaven per acabar tots al mateix temps i li gastaven broma dient-li que havia agarrat “taus”. Es dinava al lloc del treball la mescla que cadascú es portava i per la tarda s’intentava pescar o aconseguir alguna cosa de menjar per portar a casa, anguiles, tenques, granotes, rovellons de xop, cargols, taus, marisc etc., o complementava el dia amb algun altre treball secundari.

Les feines més dures

El més dur era quant es feien sèquies noves, normalment eren treballs contra rellotge. Durant el poc temps que estava tot sec, els responsables intentaven treure el màxim rendiment a la gent disponible, proposant-los que fessin més d’un estall al dia, cosa que intentaven la majoria fent un estall i mig o dos per guanyar més. Una de les últimes sèquies grans que es va fer amb pala i aixada va ser la del Penal, li van posar aquest nom pel dur que va ser la seva construcció.

Quant s’havia de moure terra, la mesura amb la que es calculava era la puntada, que equivalia al que carregava una pala gatxera. Era un taco de terra d’uns 20 cm d’ample per 20 cm de base per 20 cm d’altura. Quant s’havia de fer una obra nova et deien tantes puntades de capa (que era l’amplada de la part de dalt), tantes puntades de fondo (que era la profunditat) i tantes puntades de solera (que era l’amplada de baix).

Els antics estallers es podrien denominar retroexcavadores humanes.

---

El tombar empalls

En el número anterior hem parlat del tombar garbes, en aquest parlarem del tombar empalls, dos feines que eren successives en el temps i amb objectiu idèntic, assecar la part de baix de cadascuna de les dues parts en que es dividia la garba al sorracar-la. L’any que no hi havia colmeteig aquesta feina es feia a partir de novembre.

Els empalls era la part de darrera de la garba, era la part teòricament inservible, la que es quedava abandonada dins del camp quan es treien les garbes amb el tiràs per batre-les. Aquestes restes, si no es feien desaparèixer, al xarrugar s’enganxaven al tall de les xarrugues i dificultaven molt la feina. Hi havia dues maneres de eliminar-los, una era treure’ls de la terra per aprofitar-los, l’altra el cremar-los. Tan per fer una cosa com l’altra primer era imprescindible assecar-los be.

Per assecar-los es tenien que tombar, això significava que una vegada la terra seca, amb uns ganxos passar la part humida de baix a dalt. D’aquesta manera el sol assecava la part humida i quan estaven secs es podien treure si aquest era l’objectiu, o sinó, anar-los amuntegant i cremant. Aquesta feina normalment la feien els nens i nenes, també s’aprofitava per anar atrapant les granotes que es trobaven hivernant baix.

Molt apreciats per les cavalleries i com a fertilitzant

Els que els aprofitaven o feien preferentment per embrossar corrals, es a dir per fer-ho servir de llit a les cavalleries, bous, porcs, ovelles o altres tipus d’animals. Els empalls secs absorbien la humitat, milloraven molt la comoditat dels animals i mesclats amb els excrements de les bèsties es convertien en un fem molt apreciat, un magnífic fertilitzant natural per als horts. Sincerament crec que actualment no hi ha cap producte millor per fer aquesta funció als corrals de bestiar, tant per la comoditat que donava als animals, com per la qualitat del fem generat.

L’aventura d’anar a bescanviar els empalls

A l’hivern en temps de poca feina un dels recursos dels que tenien animals de tir era carregar el carro d’empalls, que aquí no tenien cap valor perquè sobraven i s’havien de cremar, i anar als pobles de muntanya veïns a canviar-los per alguna cosa, llenya, vi, i fins i tot pedra. Era una feina que la solien fer els joves, buscant una mica l’aventura d’anar amb el carro a algun dels pobles del voltant, en els més propers com Camarles, Aldea i Ampolla no estaven tan valorats perquè ja venien ells a buscar-ne, però als més apartats com Perelló la gent que tenia corrals amb animals els valorava molt.

De totes maneres aquesta aventura no sempre donava fruit, més d’una vegada si no tenien clar a qui oferir la càrrega o no eren decidits buscant algú interessat tornaven cap a casa sense èxit. Tornar un altra vegada carregats hauria estat una mica ridícul i per evitar-ho quan els pareixia a alguna vora de carretera descarregaven el carro. En algun cas van fer com els fenicis, l’intercanvi mut, o sia que quant veien alguna garriga amb rames sense arreplegar, i ningú a prop, deixaven els empalls i carregaven la llenya a canvi. Allà passava amb les rames i llenya lo mateix que aquí amb els empalls, moltes vegades les havien de cremar al tros de tanta que en tenien. Segurament que no sempre els amos quedaven contents amb el canvi, ells per precaució procuraven estar ja ben lluny.

Vocabulari de boca:

Empall:  Part de darrera de les garbes d’arròs al sorracar-les.

Sorracar:  Partir una garba d’arròs per la meitat.

Colmeteig:  Aportació a la tardor d’aigua amb sediments als arrossars.

Tiràs:  Espècie de trineu per anar pel fang arrossegat per una cavalleria.

Batre:  Separar el gra de la palla.

Xarrugar:  Llaurar

Xarrugues:  Aparells que serveixen per xarrugar

Ganxos:  Mena de forca amb les pues girades en forma de ganxo.

Embrossar:  Posar palla, empalls o brossa dins d’un corral.

Garriga:  Terreny de muntanya, plantat o no d’oliveres i garrofers.

---

Les reserves per passar l’hivern

A finals de la tardor, una vegada estaven acabats tots els treballs de la collita de l’arròs, moltes famílies, especialment les que tenien carro i garriga, se’n anaven a la muntanya a fer la campanya del plegar olives; els que no en tenien, dedicaven el temps en proveir-se de reserves de menjar per passar l’hivern, ells i el bestiar que criaven.

A casa no teníem garriga, i aquesta època la dedicàvem preferentment a acumular agram per als bous i vaques que criàvem, a arreplegar el panís i els fesols que cultivàvem a la terra on havíem fet els sotos dels planters, i a picar les garbes de l’arròs de llavor.

Les terres on es feien els planters d’arròs, desprès d’arrancar el planter, es secaven i es tornaven a sembrar de fesols, panís, soja, cacaus, moniatos, cotó, etc. El producte elegit depenia dels preus que l’any anterior s’havien pagat; si alguna cosa havia anat a bon preu, a l’any següent, tots sembràvem el mateix, amb la més que probable conseqüència de, automàticament, fer abaixar involuntàriament el valor d’aquell producte.

Ma mare sempre volia que sembréssim fesols. per a ella eren la millor garantia perquè se’n deixava un parell de sacs per consumir a casa, i de la resta, una part els canviava per oli amb la Menuda de Xirimo, (una veïna que tenia garriga), i els que li sobraven els venia fàcilment pel veïnat. Amb aquests fesols es feia un dels plats mes tradicionals del Delta, l’arròs col i fesols.

Els tractes que feien ella i la tia Menuda eren dignes d’admirar per la seva peculiar manera de discutir. Primer regatejaven: que si una barcella de fesols per cada canti d’oli, que si barcella i mitja perquè enguany hi ha poca collita d’olives i l’oli va car, que si toca mana, que si això, que si allò… Desprès, quan ja havien tancat el tracte, jo feia de transportista. En anar a carregar l’oli, si tenia que portar tres cantes, la tia Menuda me’n donava tres cantes i mig, i si havia de portar quatre barcelles de fesols, ma mare me’n donava cinc. Llavors no entenia mai perquè regatejaven tant! A més, tot l’any s’estaven donant coses l’una a l’altra, a vegades pareixia que competien per veure qui tenia més aviat tomates a l’hort, però no per menjar-se-les, sinó per donar-li a l’altra. I així era quasi tothom, un món de solidaritat que malauradament ha desaparegut del tot.

Les reserves, amb les que ens preparàvem per passar l’hivern, estaven compostes per les tomates que s’havien embotellat o penjat; alguns sacs d’arròs de bona qualitat per nosaltres, uns altres de menys qualitat per a les gallines i altre bestiar; un parell de remitjons de fesols; tres cantis d’oli; un parell o tres de sacs de patates; un porc al corral per matar més endavant; el corral ple de gallines, ànecs i algun conill; l’hort amb cols, espinacs i altres verdures d’hivern plantades o sembrades; faves sembrades als marges de l’arrossar; un bon grapat de xapadillos de tenca i anguila; uns quants cartutxos per a les nits de vent de dalt; i els dies que tocava barreig, el xubasquero repassat i preparat per caçar o pescar en els dies de pluja.

Amb tot això, ja teníem garantit no passar mancances a l’hivern, i juntament amb els dies de feina que anaven sortint, la pesca i la caça, teníem assegurat poder passar l’hivern amb molts pocs diners. La vida era dura, però més segura i solidaria que l’actual.

Vocabulari de boca:

Garriga:  Terra a la muntanya plantada generalment d’oliveres i garrofers.

Agram:  (Cynodon Dactylon). Mala herba que es reproduïa abundantment als marges dels arrossars i era molt bon aliment per tota classe d’herbívors.

Panís:  Blat de moro.

Fesols:  Mongetes blanques.

Barcella:  Mesura de gra rodona d’una capacitat d’uns 12 litres.

Cantí:  Aparell per a mesurar líquids d’uns 11 litres de capacitat.

Toca mana:  Expressió antiga de desacord emprada per les dones.

Sotos:  Llocs on fèiem els planters d’arròs.

Picar garbes:  Donar cops de mànec a les garbes per desgranar el gra de les espigues.

Xapadillo:  Peix partit i secat.

Barreig:  Sistema de caça a les basses amb barquets de perxar, en que s’envolta a les moles de fotges fins que aixequen el vol.

Xubasquero:  Peça de vestir d’un determinat teixit, que s’untava d’oli per fer-la  impermeable i poder-la utilitzar quan plovia.

---

El fer mascles

A l’hivern, quan la feina escassejava, la gent utilitzava alguns del múltiples recursos que oferia el Delta per anar sobrevivint, i algunes famílies es van especialitzar en recollir i vendre les tiges centrals de la bova, el que anomenaven mascles. Aquest treball es coneixia com “anar a fer mascles”.

En que consistia

Els mascles es feien dins dels erms o a les vores de les basses, i es segaven durant els mesos de gener i febrer, era el moment en que la planta estava seca i amb poc esforç es podien fer, assecar, i pelar. Si es feia prompte costava molt el treure la part de la tija que contenia les flors femenines, el que anomenàvem “puro”, si es tardava començava a brotar la vegetació primaveral, la qual dificultava la feina de segar-los, i en el moment ideal, si no estaves a ven viu, a lo millor quan anaves a fer-los algú ja se t’havia avançat.

Aquestes tiges cilíndriques i molt rectes, s’utilitzaven per fer coets, persianes enrotllables, i altres treballs manufacturats. Al poble es va crear una empresa altament especialitzada en comercialitzar-les i fer tota mena d’articles que desprès van derivar cap a altres fibres vegetals. Era la empresa del senyor Gil, que amb el nom de “Gilzacañ” continua encara elaborant i comercialitzant articles de fibra vegetal, si bé ja no utilitza els mascles per fabricar els seus articles.

La feina de “fer mascles” estava altament especialitzada i les famílies que s’hi dedicaven durant una temporada treien bons guanys, però treballant molt i en condicions difícils.

Pautes que s’havien de seguir

Per que aquests feina resultés rendible s’havien de seguir unes determinades pautes:

•        Durant l’any, localitzar llocs on poguessin sortir mascles en abundància.
•        A l’arribar el moment, comprovar que les previsions s’havien complit.
•        Aconseguir el permís dels propietaris dels erms o basses on estaven.
•        Tallar-los be i ràpid amb la corbella, abans que ho fes un altre.
•        Ser hàbil transportant els feixos amb la bicicleta fins el poble.
•        Assecar-los, pelar-los i contar-los ràpid i be per vendre’ls

Per assecar-los s’havien de posar els feixos drets i oberts d’una manera especial que feia que semblessin tendes d’indis.

Es venien per unitats, i en el moment de vendre’ls es contaven un per un i s’agrupaven en feixos de mil. Sempre em va sorprendre a la velocitat que els pelava i contava l’oncle Alfonso de “Morroxapat”, un dels més experts.

Vocabulari de boca:

Bova o Boga:  Planta del gènere Typha, de les fulles es fan seients de cadires i de la qual algunes parts són comestibles.

Mascle:  Tiga central de la bova que dona suport a les flors i llavors.

Puro:  Part de la tija on estan les flors femenines i que tarda molt en desprendre’s.

Fer mascles:  Tallar les tiges centrals de la bova per comercialitzar-les.

Erms:  Zones fondes no cultivades i amb vegetació aquàtica.

Estar ven viu:  Estar alerta.

Gilzacañ:  Empresa local especialitzada en la fabricació d’articles de fibra vegetal.

Corbella:  Tipus de falç molt utilitzada al Delta.

---

Segar bova

La gent que anava arribant al Delta, poc a poc, s’anava adaptant al seu entorn i trobant utilitat pràctica a cadascun dels abundants recursos naturals que tenia a l’abast; un d’aquests recursos era la bova, imprescindible per embovar o embogar cadires i molt apreciada per fabricar altres manufacturats artesanals.                                                                       

La sega i recollida de bova

Hem de pensar que 50 anys enrere els articles de plàstic pràcticament no existien, i la major part dels productes que ara es fabriquen amb aquests derivats del petroli, llavors es feien amb fibres vegetals, les quals tenien l’avantatge de ser completament biodegradables, donaven feina a la gent que vivia al camp i ajudaven a respectar i conservar les àrees naturals.

Per recollir la bova era important el treball en equip. Per segar-la i assecar-la es formaven colles, generalment d’amics. Es segava a finals de juliol i principis d’agost, en un moment en que la feina als camps d’arròs, desprès de birbar i tirar el guano, començava a afluixar; a temps per obtenir un guanys extres de cara a les festes majors que ja estaven damunt.

Els llocs on més abundava i on es solia segar era als racons de dins de les basses. El més complicat semblaria que fos treure-la, desprès de segada, d’aquells llocs tan incomunicats; en canvi era d’allò més senzill. Una vegada segada es feien feixos, que es lligaven amb vencills fets de la mateixa planta. Desprès, aquests feixos (que suraven) es posaven en fila i es lligaven també, amb bova, els uns amb els altres, (s’enganxaven com els vagons d’un tren). A continuació, cadascun dels segadors feia una corda entrellaçant la mateixa planta, la qual es passava per la part de darrere del coll i per baix dels braços i la lligava al primer dels feixos del “tren”. El segador era la màquina i els feixos els vagons del tren. D’aquesta manera, caminant per dins de la bassa, amb l’aigua al pit o al coll (segons l’alçada del segador i la profunditat dels llocs per on es passava), arrossegava els feixos que suraven darrera, anant en busca de la desembocadura d’algun desguàs que arribés a la bassa. Desprès es remuntava el desguàs per dins, fins on havien pogut arribar amb el carro.

Assecar la bova

Amb el carro es transportava a algun salat, era, sequés o explanada on s’escampaven els feixos d’una forma peculiar, en forma de ventall, per assecar-se. Al cap d’uns dies es tombava perquè s’assequés la part de baix. Era interessant veure a la velocitat que recollien el feix, l’igualaven i, amb un moviment ràpid llençant-lo i obrint-lo a la vegada, el deixaven altra vegada escampat en forma de ventall. I el que era més difícil, perfectament igualat, per poder després arreplegar-lo sense perdre’s cap tija.

Quan el posaven a assecar als salats de l’estació del trenet de La Cava, hi havia un pacte mut entre els segadors i els xiquets que jugaven allà al futbol: el segadors intentaven deixar un rogle lliure a una vora per jugar al futbol, i els xiquets, quan jugaven, procuraven que la pilota no els anés on estava la bova. Si hi anava, la recollien curosament sense trepitjar els feixos escampats. Cap conflicte.

Quan amenaçava pluja, els segadors anaven corrent a arreplegar-la i fer una garbera perquè no es banyés. Si es banyava ja no servia, perquè es feia negra i ja no la podien vendre. Algunes altres vegades tampoc la podien vendre perquè no trobaven comprador.

El transport de la bova

La bova ocupava molt volum i pesava poc; això facilitava que, en algun cas, el seu transport servis per treure d’amagat del Delta alguna desembarcada de contraban. El contraban el posaven a les bosses del carro i la bova, dissimulant la càrrega, a dalt. D’aquesta manera el portaven a alguna garriga on ja el podien carregar als camions. Amb aquestes operacions, els segadors compensaven les perdudes provocades en no poder vendre la bova.

Hi havia l’inconvenient que, entre una vegada i l’altra, passava un any o més de diferència. En unes festes hi havia cava i pastissets, i en unes altres només aigua i tenquetes fregides. Però la festa era la festa i amb cava o aigua, sempre es celebrava.

Vocabulari de boca:

Bova o boga:  Planta aquàtica del genere Typha que creix a les basses i erms.

Embovar o embogar:  Fer el cul de les cadires de bova.

Feix:  Conjunt de tiges posades paral·lelament i lligades.

Vencill:  Manoll de fibres vegetals utilitzat per lligar una garba

Salat:  Esplanada de terreny molt salinitzat i no apte per fer hort

Era:  Lloc utilitzat per batre i assecar l’arròs

Sequés:  Com l’era, però fet de formigó

Salats de l’estació:  Conjunt de salats que hi havia al voltant de l’estació del trenet de La Cava, una de les millors canteres de futbolistes de totes les èpoques.

Garbera:  Conjunt de garbes amuntegades ordenadament en forma de barraca

Garriga:  Terreny de muntanya fora del Delta, cultivat o no.

Pastissets:  Pasta típica de les Terres de l’Ebre d’origen àrab.

Tenquetes fregides:  Era el sopar barat d’estiu, junt amb albergínies, pebrots, i tomates, també fregits. Aquest sopar avui és un autèntic luxe.

---

Els caixers

Quan s’arrambava el moment d’amollar l’aigua als canals, els pagesos del Delta, a més de xarrugar, rebaixar, i netejar canals, tubs, i desguassos amb pales i aixades, al plegar del dur treball diari, també s’espavilaven en tenir a punt els caixers, per quan arribés l’aigua poder regar i plantar-hi hortalisses.

Els caixers són petits horts allargats que es fan sobre dels malecons, són fèrtils horts ecològics que no precisen de cap producte químic per produir tota classe d’hortalisses. En estar elevats, s’han de regar a pobalades, i les plantes que es cultiven només estan destinades a l’autoconsum.

Aquests horts tenen una doble finalitat, el de poder cultivar plantes de bona qualitat i el de mantenir nets de males herbes les vores de les conduccions d’aigua. Actualment un altre motiu s’ha afegit als anteriors, el d’aconseguir malecons amples per combatre els estralls que provoquen els crancs de riu en els llocs estrets i amb diferents nivells d’aigua.

Les plantes produïdes als caixers han tingut sempre un gran prestigi. Davant d’una planta cultivada a un hort convencional i una altra cultivada al caixer, no hi havia mai cap dubte de quina era millor. Ja abans de que s’inventessin els horts ecològics, la gent del Delta donava un plus de qualitat elevat a les plantes cultivades sense productes químics.

Són fèrtils i no necessiten cap abonament químic degut a que els malecons són terrenys que no estan explotats i sobre els quals, contínuament, al netejar les sèquies a l’hivern, es van afegint els llims, argiles i arena, que arrossegats per l’aigua es van dipositant al fons dels canals i desguassos; malauradament cada cop menys.

No necessiten insecticides perquè els insectes que ataquen els horts i els que ataquen l’arròs no són els mateixos. Com els caixers són petits horts aïllats entre arrossars, mai poden ser envaïts per insectes d’horts propers, a l’inrevés del que passa a les zones d’horta convencionals, on els veïns utilitzen insecticides per millorar les collites, i si algú no ho fa, totes les plagues li van a les seves plantes.

Algunes cases de pagès del Delta cultiven caixers al costat dels allotjaments, i ofereixen als seus clients la possibilitat de que cullin i assaboreixin les verdures que cultiven. Les que tenen la sort d’aconseguir que la persona que els cultiva expliqui als ocupants temporals de les cases la qualitat del que estan consumint, i ensenyi a plantar, tenir cura, i recol·lectar les hortalisses, està donant una qualitat afegida important als serveis que ofereix, i sense cap dubte, obtindrà un segell de qualitat que els seus clients valoraran positivament.

Vocabulari de boca

Caixers:  Petits horts ecològics elevats, que es cultiven al Delta.

Amollar l’aigua:  L’arribada de l’aigua pels canals per primer cop a la primavera.

Xarrugar:  Llaurar la terra.

Rebaixar:  Transportar terra d’un lloc alt a un més fons.

Canals:  Conduccions grans que aporten aigua al Delta.

Tubos:  Conduccions menors per distribuir l’aigua.

Desguassos:  Conduccions per evacuar l’aigua sobrant al mar o les basses.

Malecó:  Costat d’un canal, tub o desguàs.

Pobalada:  Quantitat d’aigua que es transporta en un pobal.

Pobal:  Poal

Arena:  Són les partícules més grosses que arrossega l’aigua, entre 0,02 i 2 mm

Llims:  Són les partícules intermitjes que arrossega l’aigua, entre 0,02 i 0,002 mm

Argiles:  Són les partícules mes petites que arrossega l’aigua, inferiors a 0,002 mm

---

 

---

 

L’ERM (I)

La paraula erm designa un terreny no cultivat. El Delta de l’Ebre, abans de la construcció dels canals, era tot erm, excepte les salines, les basses, i les vores del riu.                                                                               

La transformació en arrossars

Tota la resta pràcticament eren erms, on pasturaven els ramats de bestiar i es recollien sosa, regalèssia, i sangoneres. Amb l’arribada de l’aigua dels canals, aquests erms es van anar transformant en arrossars, primer els de la vora dels canals i del riu, i desprès, poc a poc, es van anar fent canals secundaris, canalets, tubs, i tubets, fent arribar l’aigua i construint carreteres a totes les zones amb condicions favorables per a ser cultivades.

Quan es va produir la insurrecció militar que va derivar en guerra civil, els erms que quedaven eren els senillars de les vores de les basses i els sosars, a vegades amb dunes, de la vora del mar; les zones més complicades per a cultivar.

Acabada la guerra, el blat, l’oli i l’arròs van ser los recursos més importants per apagar la gana de la gent de les capitals i les grans ciutats. Durant els tres anys que va durar aquell lamentable conflicte, totes les reserves de menjar es van esgotar, i els camps van quedar semiabandonats , en ser reclutats la major part dels homes útils a la força per un o altre bàndol.

A més d’aquesta crida a files, els esforços de la gent de reraguarda, tant els feixistes com els rojos, els van encaminar preferentment a fabricar bombes i material de matar o destruir, desatenent el sembrat i cultiu dels camps. Durant la guerra només es pensava en collir, no en sembrar (com ara).

Acabada la guerra civil espanyola va esclatar la 2a Guerra Mundial, quedant España completament aïllada i amb els camps semiabandonats. Llavors la producció de menjar va ser prioritat absoluta, i el cultiu de l’arròs, un producte bàsic per excel·lència, va passar al primer plano de les prioritats nacionals.

---

L’estraperlo

Davant les grans mancances alimentàries que hi havia, el govern va implantar el racionament de l’arròs i altres productes. Va fer una llei que obligava als arrossers a entregar tota la collita al “Sindicat”, la qual la pagaven al preu que l’Estat creia convenient (si ho mirem proporcionalment, molt millor que ara). També feien entregar gratis o a un preu molt baix al mateix“Sindicat”, una quantitat d’arròs per jornal anomenada “cupo” (que si es mira també proporcionalment era molt més barat que els impostos actuals).

El racionament va començar el 14 de maig de 1939. A cada persona li tocaven 200 gr. d’arròs cada 15 dies al preu de 4,50 pessetes el quilo. (a 90 cèntims de pesseta, la ració). Si es volia fer una paella o un arròs bullit s’havia de recórrer a l’estraperlo. El racionament va durar exactament 13 anys, 1 mes i 1 dia. Durant tot aquest temps, per a la gent decidida del Delta (i de fora del Delta), l’estraperlo d’arròs va ser una font d’ingressos important.

Aquesta falta de menjar va fer que el cultiu de l’arròs, malgrat el cupo i que la venta no era lliure, si es treballava com calia, fos rentable. Llavors, la gent i el ”Instituto Nacional de Colonización” van posar els ulls sobre els erms que encara quedaven per cultivar.

Villafranco del Delta (Poble Nou)

Una zona important d’erms estava entre la bassa de l’Encanyissada i la badia dels Alfacs, lluny de tots los pobles i molt mal comunicada (encara ho està ara). La solució va ser construir allà un poble de colonització amb el nom oficial de:Villafranco del Delta del Ebro, rebatejat popularment com a Poble Nou a seques. Una vegada construït el poble, van repartir les cases i parcel·les d’erm entre les famílies nombroses que ho havien sol·licitat, sempre i quan no haguessin fet gens la guitza als feixistes o als seus amics. Previ compromís de tornar, poc a poc i en baixos interessos, el valor de la casa i la terra

Les altres zones d’erms eren propietat de grans finques, les quals van aprofitar aquella oportunitat per localitzar “colonos” disposats a desermar terres conflictives, només a canvi de no cobrar-los “l’arriendo” els dos o tres primers anys.

Mon pare i mon oncle, Juan de la Casilla, van ser uns dels “colonos” que van emprendre l’aventura de posar en cultiu una petita part d’aquests últims i problemàtics erms. En el proper capítol parlarem del “nostre erm”.

Vocabulari de boca

Recollir sosa:  De la pasta de soses feien sabó i vidre i va ser, darrera de les salines, un dels recursos importants del Delta, i motiu de baralles entre els espavilats amics del rei o amics de l’Ajuntament de Tortosa per aconseguir terres al Delta i poder explotar el negoci de la sosa.

Recollir regalèssia:  Les vores del riu estaven plenes d’aquesta planta, la qual s’utilitzava per fer productes medicinals

Recollir sangoneres:  Les sangoneres fins no fa molt van ser la solució per a moltes malalties. El Delta de l’Ebre va ser un dels llocs on venien els laboratoris i metges a proveir-se. Ara es cura tot amb pastilles, però es cura una cosa i es desarregla l’estómac, o el fetge o ves a saber…

Canals secundaris:  Eren canals que derivaven del canal principal,

Canalets:  Eren unes conduccions d’aigua també importants que derivaven del canal principal però més menuts que els canals secundaris

Tubos:  Eren conduccions d’inferior  importància als canalets, podien sortir dels canals o dels canalets.

Tubets:  Eren les conduccions que derivaven l’aigua dels tubs i canalets als arrossars.

Senillar:  Superfície plena de senill, normalment a les vores de bassa

Senill:  Canyís (Pragmites Australis)

Sosars:  Terrenys salnitrosos on surten soses

Crida a files:  Reclutament obligatori per anar a la guerra. Qui no es presentava, si l’atrapaven, era afusellat.

Reraguarda:  Par de darrera d’un front de guerra

Sindicat:  Organisme que controlava la producció d’arròs.

Cupo:  Part d’arròs per jornal que havien d’entregar els pagesos obligatòriament a l’Estat.

Instituto Nacional de Colonización:   Organisme creat a l’octubre de 1939 amb l’objectiu d’incrementar les terres de cultiu. Va realitzar molts projectes de parcel·lació i construcció de pobles nous. L’únic que es va fer a Catalunya va ser el Poble Nou. D’aquests tipus de pobles n’he pogut localitzat 90, tres d’ells també amb el nom de Villafranco. Villafranco del Guadalquivir a Sevilla, Villafranco de Guadalhorce a Màlaga, i Villafranco del Guadiana a Badajoz.

Colonos:  Pagesos que treballaven terres que eren propietat d’un altre.

Arriendo:  Quantitat de Kg. d’arròs per jornal, que els colonos pagaven a l’amo de la terra. Frases de l’època: (pago 150 kg. d’arriendo) (m’han pujat l’arriendo), la frase que no es va sentir mai (m’han tret l’arriendo), frase dramàtica deguda a la mecanització del cultiu (m’han tret la terra)

---

L’erm (II)

A la dècada dels 50 li van oferir a mon pare la possibilitat de treure una part d’uns erms que hi havia a la zona del Matà, a la vora de la bassa de la Platjola, entre la finca dels Valencians i la bassa.                                                                      

Una zona plena de senillars

Era una zona fonda, plena de senillars, que pertanyia a la finca de la Comandanta; uns senillars que durant l’estiu estaven semi inundats per l’aigua que portaven els desguassos dels Valencians i de la Partició.

Una vegada pactades les condicions de l’arrendament, es va iniciar l’aventura de posar en cultiu una part d’aquells senillars. Primer que res s’havia de fer arribar aigua del canal i alguna carretera. Eren serveis imprescindibles per poder cultivar arròs, l’aigua de reg i poder arribar en carro per fer els treballs i treure la collita.

Els treballs per poder portar l’aigua

Per portar l’aigua es va allargar el final de la sèquia que plegava a ma d’avall de l’última casilla del canal. La prolongació es va fer amb pala i aixada, entremig de la partició de la terra que portava Voret de la Vadora, i les que portaven Ramon del Potrito i Figues Seques. L’inconvenient principal d’aquesta conducció d’aigua era que havia de creuar el desguàs de la Partició. Això inicialment es va fer amb una canal de fusta, però hi havia un problema: dificultava el pas de la brossa que baixava quan els dalleros netejaven aquest desguàs. Com creava massa inconvenients va ser substituïda per una sifontada.

La infraestructura viària

L’accés del carro era per la carretera que anava a Buda per la vora del canal, fins que es bifurcava en la carretera del Matà, la qual sortia paral·lela a la del Serrallo. Desprès la del Serrallo es desviava a l’esquerra, i accedia a la banda de baix de la bassa de la Platjola, i per la del Matà es comunicava amb la banda de dalt de la bassa, desprès de creuar el desguàs de la Partició. Aquest desguàs es passava per un pont de troncs i taulons pel qual s’anava al mas i la terra de l’Oncle Pasqualo.

La major part de la infraestructura viaria ja estava feta (una carretera de terra i un pont de fustes soltes). Només va caldre arreglar un tros del malecó del desguàs de la Partició per facilitar l’accés de carros i bicicletes fins al lloc on estava la canal de fusta que portava l’aigua. El lloc d’entrada de l’aigua a la terra solia ser el lloc d’inici de tots els treballs i centre neuràlgic de tot.

El condicionament del malecó-carretera no es va fer del tot bé, perquè aquest accés sempre va tenir una inclinació excessiva cap a la banda contraria al desguàs, agreujat per la major subsidència del senillar i la turba. Això provocava que quan es carregaven els carros de garbes i es feia caramull, o passava la trilladora, perillaven d’abocar. Aquesta circumstància obligava a anar sovint amb l’aixada i el cabàs reomplint les roderes i els clots de la part més afonada per evitar accidents.

Ja hi arriba aigua i carretera i es pot començar a treure erm. El mes que ve ja començarem.

Vocabulari de boca:

Treure un erm:  Posar en cultiu un terreny incultivable.

Matà:  Zona del Delta situada a la part de dalt (oest) de la bassa de la Platjola, bona per pescar anguiles i caçar becassines.

Platjola:  Es la bassa més fonda del Delta. Són les restes de l’antic Port Fangós.

Finca dels Valencians:  Finca que arrenca al Pont del Barceloní de Sant Jaume on està la masia principal i es va obrint poc a poc fins prop de la Platjola.

Senillar:  Zona erma plena de senill (pragmites australis)

Desguàs dels Valencians:  Desguàs que travessa aquesta finca pel mig i desemboca a la bassa de la platjola.

Desguàs de la Partició:  Desguàs que circula per la partició (entremig) de les finques dels Valencians i la Comandanta. També se l’anomena “de la Gola de l’Infern”

Ma d’avall:  Part de baix d’una zona de circulació d’aigua.

Plegar:  Expressió popular per designar el captar aigua.

Captar:  Expressió tècnica per designar el plegar aigua.

Casilla:  Espècie de casa quartell on vivien els guardacanals.

Pala i aixada:  Elements bàsics en la construcció i neteja de sèquies.

Partició:  Separació entre dues propietats.

Portar terra:  Treballar terra arrendada.

Voret de la Vadora:   Personatge molt popular del Puó. Cultivava terra i criava animals a la finca de la Comandanta.

Ramon del Potrito:   Pagès de La Cava que portava terra a la Comandanta.

Figues Seques:  Pagès que portava terra a la Comandanta partint en l’oncle Fernando, pare de David Monllao. És el que cantava el “le lo le lo le lo” al batre.

Canal de fusta:  Conducció d’aigua construïda de fusta.

Dalleros:  Colla de treballadors que amb dalles netejaven els canals i desguassos.

Sifontada:  Conducció d’aigua que travessa per baix una carretera o una altra conducció d’aigua, utilitzant el sistema de gots comunicants. Segons el diccionari de la construcció “sifon invertido”?

Carretera del Serrallo:  Carretera amb la qual s’accedeix a una extensa zona del Delta i a les platges naturalistes d’aquest nom.

Oncle Pasqualo:  Pagès que cultivava terra entre els desguàs de l’Habana i la Platjola.

Subsidència:  Afonament natural que sofreixen els deltes.

Caramull:  Part de càrrega que superava les barres del carro.

Abocar:  Tombar-se accidentalment un vehicle de càrrega.

Aixada i cabàs:  Elements bàsics de càrrega i petit transport.

Rodera:  Solc fet a les carreres de terra per les rodes dels carros.

---

L’erm (III)

Una vegada va arribar l’aigua i la carretera a la zona a desermar, varem començar a xafar amb un tractor en rodes d’aigua tot el senillar que es volia posar en cultiu. I a la vegada varem anar acumulant terra a una punta per fer l’era i tenir un lloc adequat per batre l’arròs quan se’n fes.                                                                               

El tractor afonat dins del fang

No van haver-hi gaires problemes durant les primeres passades del tractor per dalt del senillar, però a mesura que les rodes d’aigua anaven trencant la solera que havia fet l’arrelament del senill dalt de la turba, va començar a estacar-se fins que ja no va poder continuar, quedant quasi tot el tractor afonat dins del fang i l’aigua. Per poder rescatar-lo va haver una feinada.

Quan treballàvem per allà i els més grans estaven de broma deien: “calleu, calleu… escolteu… sentiu com el tractor encara va xafant per baix”.

En no poder continuar amb les rodes d’aigua, es va prosseguir amb cavalls i revoladores, un treball penós perquè els animals havien d’anar molt estacats, arrossegant la revoladora amb el matxero dalt.

Inicialment es va treure el tros de senillar que feia de més bon treballar, un rectangle de 10 jornals de superfície. La resta, com no es podia fer en tractors i la feina en revoladores no quedava massa bé, es va provar d’una altra manera; xarrugant la bòtima a l’hivern abans d’amollar l’aigua, i en pales gatxeres i mans, amuntonar les peces de soques, arrels i torba formant munts allargats, els quals desprès es van convertir en fèrtils caixers.

Els caixers de turba

D’aquesta manera només vam treure un parell de jornals per fer una prova, la terra que quedava estava neta de soques, feia molt bon treballar, però era excessivament fonda i s’estacava molt. Al mig van quedar dos caixers de turba on fèiem uns magnífics “tomatars”. Els tomàquets que cultivàvem al caixer, a banda de ser un aliment humà d’una qualitat inigualable, també se’ls menjaven els abundants taus i polles d’aigua que hi havia per allí, els quals a la vegada formaven part de la nostra exquisida dieta.

El principal problema de tota aquella zona era que en ser terrenys que havien format  part de la bassa de la platjola (l’antic Port Fangós) fins no feia gaires anys, la seva alçada sobre el nivell del mar i la pròpia bassa era escàs, i quan quedaven inundats era difícil rebaixar l’aigua per cultivar arròs en condicions òptimes.

La “Salvadora”

Tant la carretera com la sèquia de reg que donaven servei a la nostra terra, continuaven entremig de la partició de la finca de la Comandanta i la dels Valencians. Travessaven el desguàs que anava d’aquesta última finca a desembocar a la Platjola, i arribaven als erms que hi havia al límit més al sud de l’extensa finca de la Comandanta, al costat del desguàs de l’Habana. Allí és on es van posar a desermar un altre grup d’aventurers, mon oncle Juan de la Casilla, Juanito del Sabatero, i Lluis de Federico, que van fer societat i s’ho van emprendre més fort. Van instal·lar un motor de treure aigua, van fer una caseta i van comprar un tractor i una trilladora. (Aquesta caseta i la caseta del motor actualment encara sobreviuen).

La trilladora va anar bé per a tots, i se l’anaven tornant per batre els que estaven per allà dins. Tant útil va ser que li van posar el malnom de “la salvadora”, perquè gràcies a ella en més d’una ocasió es va evitar que l’arròs es malmetés “escofit” esperant a les garberes que arribés la trilladora. Aquella era una zona aïllada i les carreteres de terra que arribaven estaven en males condicions, i això condicionava als amos de les màquines de batre a evitar anar cap allà dins. Només s’hi aventuraven quan ja havien acabat la feina als altres cantons.

Vocabulari de boca:

Desermar:  Convertir un erm en terra de cultiu.

Xafar:  Forma de treball consistent en matxucar la vegetació aquàtica amb un tractor en rodes d’aigua.

Rodes d’aigua:  Rodes grans de ferro, dissenyades per fer el mateix treball que les revoladores

Senillar:  Terres ermes plenes de senill (Pragmites australis)

Batre arròs:  Separar el gra d’arròs de la palla.

Solera:  Part més dura baix del fang que impedeix que t’estaques.

Revoladores:  Aparell que arrossegaven les cavalleries per dins de l’aigua i que feia un efecte semblant al de les rodes de xafar.

Jornal:  Mesura de terra tradicional calculada a partir del que podia llaurar una cavalleria en una jornada de treball. Al establir-se el sistema mètric els jornals de la zona del Delta es van mesurar en 2.190 m2.

Bòtima:  Mescla de turba, arrels i restes de plantes aquàtiques.

Pala gatxera:  Pala metàl·lica retallada, que s’utilitzava per construir i netejar sèquies.

Caixer:  Hort cultivat en un malecó de sèquia, o elevat enmig d’arrossars.

Tau:  Rata d’aigua (Arvicola sapidus), rata herbívora abans abundant al Delta i que actualment està en estat vulnerable

Polla d’aigua:  Ocell negre abundant i saborós (Gallinula chloropus)

Port Fangós:  Important port natural de l’època medieval on es va concentrar l’armada reial per a les campanyes de Còrsega i Sardenya.

Juan de la Casilla:   Guardacanal de la última casilla del canal de Sant Jaume.

Juanito del Sabatero:  Excel·lent xofer i mecànic d’aquella època.

Lluis de Federico:   Empresari i taxista de Jesús i Maria, cunyat de Juan de la Casilla.

Escofit:  Paraula amb la qual es denominava el gra humit que fermentava per estar excessivament amuntonat, i que es tornava inservible per l’alimentació humana. També es deia arròs encourat, per tornar-se el gra blanc de color coure.

Màquina de batre:  Trilladora.

Cantó:  Zona.

---

L’erm (IV)

El lloc on varem treure l’erm estava aïllat. En cas de mal temps, les barraques de l’oncle Voret de la Vadora, Peixet, Pasqualet, l’oncle Ferri… estaven fora mà per poder-te soplujar.                                                                             

Lo “Xalet”

Per tant, un dels projectes més immediats en començar a cultivar l’arròs, va ser construir una barraca, on la colla de plantadors, birbadors, segadors, matxeros, o nosaltres mateixos, ens poguéssim protegir en cas de pluja o mal temps. A les colles ja els anava prou malament anar a aquell racó de món apartat i mal comunicat (els mitjans de transport eren bicicleta o carro), i treballar tot el dia en una terra que s’estacava molt. Només hauria faltat que no es poguessin refugiar en cas de mal temps, arrecerar-se o posar-se a l’ombra a l’hora de dinar.

Una vegada decidit construir la barraca, va sorgir l’inconvenient que l’era s’havia fet a un cap de l’erm que teníem la intenció de treure, però vam començar a treballar per l’altra punta. En deixar de desermar, no es va arribar al lloc on s’havia fet l’era, quedant a una punta la terra que havíem posat en cultiu, i a l’altra, l’era, separades per una zona de senillar d’uns 300 metres de longitud i comunicades per la carretereta que s’havia fet per dalt del malecó del desguàs de la Partició.

Si fèiem la barraca a l’era, quedava massa lluny de la terra i creava un problema d’anar i venir, i si la fèiem on estava la terra, no hi havia cap lloc elevat per construir-la. La solució va ser fer una mini barraca a un raconet, entre el malecó del desguàs de la partició i el del tub que regàvem. La barraqueta la va fer mon pare que era una mica innovador, i la va fer híbrida, entre elements tradicionals i altres d’intrusos: teulada d’una mena de cartró premsat ondulat en lloc de borró, peces prefabricades en lloc de canyes, lliteres en lloc de pallissa… Ni era barraca del tot, ni era caseta del tot; irònicament li dèiem “lo xalet”.

La circulació de l’aigua

Darrera del “xalet” estava la “sifontada” del tub que regàvem i que passava per baix del desguàs i allí mateix també es va fer un reparo amb unes guies per posar potreles i fer pujar el nivell del desguàs. En fer bufar el desguàs amb la col·locació de les potreles, es podia desviar aigua a la taquea de la part d’aquí de la sifontada, i omplir l’arrossar d’aigua del desguàs quan no n’arribava suficient del canal.

D’un cap a l’altre del desguàs, vam posar un tauló per passar a l’altre cantó i així poder anar pel malecó del tub cap amunt, tapant forats i intentant que arribés suficient aigua del canal, la qual era molt millor que la que poguéssim fer entrar del desguàs. A part, si posàvem el reparo i fèiem pujar el nivell d’aigua, obstaculitzàvem el desaiguar correctament a algunes terres fondes de mà de dalt. S’havia d’anar sempre amb molta cura de no perjudicar als veïns.

Als costats del ”xalet” vam plantar xoperes, a les que sembla que el tipus de terreny i la excessiva humitat no els va acabar d’agradar, perquè sempre van estar escafinyades, i només servien per penjar a assecar els ventrols i el rall, però de donar ombra, res de res.

Al costat, dins del tub, teníem el viver d’anguiles, tapat en brossa per si de cas passava algú per allí, no el detectés. Els elements principals per cultivar arròs ja estaven servits.

Vocabulari de boca:

Fora mà:  Poc accessible.

Racó de món:  Apartat i mal comunicat.

Senillar:  Lloc ple de senill (phragmites australis).

Treure terra:  Desermar.

Desermar:  Convertir un terreny erm en terreny de cultiu.

Sifontada:  Conducció d’aigua que passava per baix d’una altra conducció d’aigua.

Tubo:  Conducció d’aigua de reg.

Potrel·la:  Cadascuna de les peces de fusta que es posaven encalçades a les guies d’un reparo d’aigua.

Desguàs de la Partició: Desguàs que circula entremig del límit de la finca de la Comandanta i la dels Valencians. Comença al pont del Barceloninc i desemboca a la Platjola.

Bufar:  Pujar molt el nivell d’aigua.

Mà de dalt:  Part d’una zona des de la qual ve l’aigua.

Mà d’aquí:  Part més pròxima.

Ventrol:  Art de pesca consistent en una xarxa en forma d’embut, i armada sobre d’uns cercles de vimet.

Rall:  Art de pesca en forma circular que es desplega al tirar-se, és d’origen àrab.

Escafinyat:  Escarransit, mancat de desenvolupament.

Viver d’anguiles:  Caixó fet de fusta i tela metàl·lica per guardar les anguiles vives. Es posaven per una porteta superior, i en un salabret s’anaven treien les de la mida més adequada al tipus de menjar que es volgués fer.

Taquea:  Nom que donaven els guarda canals a l’obra hidràulica de forma quadrada que rep aigua d’una conducció o vàries, i la transmet a una altra conducció o també varies. Generalment se’n fa una a cada extrem d’una “sifontada” per facilitar la connexió del tub o canal amb els sifons. La taquea de “mà d’aquí” que hem anomenat a l’article podia rebre aigua dels sifons i del desguàs.

---

L’erm (V)

Xarugar amb cavalls

Quan a l’hivern es secaven els arrossars, l’erm tardava molt en quedar totalment sec, i en arrambar-se el moment de tornar a soltar l’aigua, la terra encara estava humida. Aquesta circumstància combinada amb el fet que era una terra torbosa, afavoria que es pogués xarugar amb cavalls d’una manera individual, sense caldre aparellar les besties. En tractor no es podia fer; s’estacaven i patinaven només entrar, ja que no hi havia solera.

Per fer aquesta feina s’havia de ser un bon especialista i estar amb bones condicions físiques. S’havia d’anar tot el dia caminant darrera de la bèstia, amb una mà aguantant les estirandes i guiant el cavall, i l’altra agarrada a una de les manetes de la xaruga conduint i regulant el treball de l’aparell. I sobretot, s’havia de ser molt hàbil en els caps de tornall en fer el gir sense que estirandes o tiros s’enganxessin a les potes de la bèstia. Aquesta acció de gir es feia amb les dues mans agarrades a les manetes de la xaruga tensant els tirs, i les estirandes amollades, dirigint l’animal només amb les veus de binisí i pasallà. En aquestes maniobres de canvi de sentit era on es podia comprovar millor la perfecta coordinació que hi havia entre bèsties i matxeros.

L’erm normalment ens el xarugaven l’egua de Ximero i la mula de Fermin del Boixet. Fermin i Ximero solien fer equip per anar a xarugar a parell, però quan venien a l’erm ho podien fer de manera individual.

Una llarga fila de carros

La jornada laboral començava encara fosc, enganxant l’animal al carro i carregant-li la xaruga (normalment entravessada i lligada darrera), els tiros, els balancins, una mica de garrofes i alfals per l’animal al mig dia (en aquella època se’ls alimentava bé), i les aigüeres amb el menjar i la bota del matxero dins. A continuació es traslladaven amb el carro al lloc de treball, formant amb les primeres clarors del dia una llarga fila de carros que sortien del poble per les estretes carreteres plenes de soldó en busca del seu corresponent arrossar. Per la tarda a l’inrevés.

Les peces principals de les xarugues que s’utilitzaven al Delta eren la barra (sobre la que anaven muntades totes les demés peces), la serreta, el soc o sabata, el ganivet o volant, la punta de rella, el tallant, l’ala, i les manetes. La força d’arrossegament, l’animal la transmetia a la xaruga a través del collar, l’espadella, el vencilló, els tiros, i els balancins.

Una gran riquesa cultural

La riquesa cultural que hi ha al voltant de les denominacions dels estris i les accions de la vida tradicional, fa que a vegades la mateixa cosa tingui noms diferents segons el poble i fins i tot dins de la mateixa localitat. Conservar tots aquests noms deuria de ser una tasca important de les àrees de cultura de cadascun dels llocs on s’ha treballat la terra de manera tradicional.

Conservar els noms vol dir conservar la imatge del perquè servien cadascuna de les diferents peces, es deuria d’evitar que es perdin definitivament perquè com hem dit diverses vegades són la cultura dels nostres avantpassats, poden ser un interessant atractiu turístic-cultural, i sobretot “per si acas”.

Vocabulari de boca:

Terra torbosa:  Terra amb un elevat contingut de torba.

Aparellar bèsties:  Ajuntar bèsties per arrossegar una mateixa cosa

Solera:  Capa dura de terreny que hi ha a partir dels primers 15 o 20 cm de terreny i a partir dels quals ja t’estaques poc. És la part dura de baix, la qual es remou en fer les feines de preparació de la terra com el xarugar.

Estirandes:  Cordes que partint de la brida o la serreta del morro dels cavalls s’utilitzen per guiar-los.

Tornall:  Amplada de terreny comprès entre l’anar i tornar de la xaruga. En una sort estreta es fa només un tornall, en una d’ampla se’n poden fer dos o tres.

Estirandes amollades:  Estirandes deixades anar; animal controlat només amb la veu.

Binisí:  Veu que li indica a l’animal que giri a la dreta.

Pasallà:  Veu que li indica a l’animal que giri a l’esquerra.

Matxero:  Persona que treballa amb un animal.

Aigüeres:  Mena de bosses fetes d’alguna fibra on els matxeros posaven el seu menjar.

Carreteres de soldó:  Carreteres de terra que de tant fregar les rodes del carro, acabaven tenint fondes roderes cobertes d’una capa de pols fi anomenat soldó.

Barra:  Peça llarga de ferro on s’acollaven les altres peces de la xaruga.

Serreta:  Part de davant de la barra on mitjançant uns forats es regulava el mos i el guaret de la xaruga.

Mos:  Amplada a xarugar.

Guaret:  Fondària a xarugar.

Soc o sabata:  Roda o peça plana que impedeix que la xaruga s’afoni massa, marca el guaret.

Ganivet o volant:  Peça que en forma de ganivet o disc talla la superfície de la terra; marca el mos.

Punta de rella:  Punta de ferro que penetra per baix de la terra a l’altura del ganivet.

Tallant:  Peça a continuació de la punta de rella que talla per baix la porció completa de terra a remoure.

Ala:  Peça plana i de forma corba que li fa donar mitja volta a la gleva de terra que tallen el ganivet i el tallant.

Manetes:  El dos suports, que té la xaruga per poder-la governar.

Collar:  Peça de cuir que porten les bèsties al coll per arrossegar alguna cosa.

Espadella:  Peça de fusta adossada al collar on s’acollen els elements que han de transmetre la força, de manera que no puguin fregar o ferir la bèstia.

Vencilló:  Corretja forta unida a l’espadella i on es subjecten les cadenes que han de transmetre la força.

Tiros:  Encadenats que van del vencilló als balancins.

Balancins:  Estris llargs i circulars de fusta reforçats amb peces i ganxos de ferro que rebien la força dels tiros als extrems, i a través d’un ganxo central la transmetien a la xaruga o a un altre balancí.

---

L’erm (VI)

En l’època de la postguerra, els erms que quedaven per desermar eren les zones més conflictives de les vores de les basses, zones que s’inundaven excessivament i on era complicat cultivar l’arròs.

Aquest era el principal problema del “nostre erm”, allí s’acumulava una part de l’aigua que el desguàs de la Partició portava a la bassa de la Platjola i una vegada dins era difícil de treure.

L’excessiva inundació complicava el plantar; si les plantes no eren prou llargues es quedaven baix l’aigua i a més era molt complicat treballar en aquelles condicions. Quan les plantes quedaven totalment cobertes d’aigua, no podien respirar, es colaven i morien. Per evitar-ho, havíem d’esperar a que el planter tingués suficient alçada. De les terres que conreàvem, l’erm era l‘última on plantàvem, així el planter d’arròs era més llarg

Les fases del plantar

Un dia de plantar es dividia en tres fases: la primera, arrancar el planter; la segona, transportar en carro les garbes del soto a la terra a plantar i repartir-les; i finalment, la de plantar. L’ideal era arrancar i plantar el mateix dia, qüestió important per a una planta que necessitava molta hidratació. En una o dos hores una persona podia arrancar les 100 o 150 garbes que podia plantar en un dia.

Per arrancar i plantar el mateix dia, la colla de plantadors començava a punta de sol a fer les garbes i carregar-les al carro. Desprès es desplaçava al lloc on s’havia de plantar en bicicleta, i allà s’esmorzava, esperant l’arribada del planter per posar-se a plantar.

En aquesta feina hi havien unes certes normes especials, una era que el temps que durava el desplaçament de les bicicletes del lloc d’arrancar el planter al de plantar, entrava dins de l’horari laboral. L’altra era que, desprès de la mitja hora d’esmorzar que tenien els treballadors, si el carro no havia arribat i s’havien d’esperar, el temps que excedia a la mitja hora d’esmorzar, també entrava ja dins de l’horari laboral. A vegades aquest temps d’espera se’l partien a mitges l’amo i la colla.

Lo nostre soto de planter estava al Puó, i el temps que tardava un carro carregat en arribar d’allí a la zona del Matà on teníem l’erm, durava massa per poder fer el transport durant l’interval de l’esmorzar. Això ens obligava a utilitzar dos carros. Quan els plantadors començaven a arrancar el planter, tal com anaven lligant i rentant les garbes, amb una de les cavalleries i el tirasset, es treien a la carretera on esperava l’altre carro enganxat per anar-lo carregant. Quan es creia oportú, el carro carregat se’n anava cap a l’erm a intentar arribar el més prompte possible per començar a repartir les garbes. L’altre es quedava a esperar que acabessin per carregar la resta.

Quan arribava el primer carro a l’erm, els plantadors els quals ja s’havien desplaçat i normalment havien consumit la mitja hora d’esmorzar, agarraven un grapat de garbes cadascun i feien una petita repartida inicial i es posaven a plantar. Mentre el carreter descarregava el tiràs, posava els mossos, i començava a escampar per la terra el primer carro de garbes.

Una faena molt dura

Com que la terra era de composició torbosa i s’estacava molt, els plantadors en algunes zones, en lloc de plantar ajupits, gairebé plantaven drets, i el recular plantant era especialment penós. Per compensar aquest esforç, al migdia es procurava fer alguna rostida d’anguiles, les quals allí abundaven; o en plegar passar pel de Camèlia i convidar-los a tots a un vermut; o també l’estratègia de demanar per al dia de plantar l’erm un parell d’homes més dels que eren necessaris, així podien acabar a meitat tarda i anar-se’n més prompte per poder aprofitar millor les llargues tardes de final de maig per conrear els hortets que tothom tenia per al seu propi abastament d’hortalisses. L’objectiu era compensar d’alguna manera als treballadors per aquell plus de duresa.

Vocabulari de boca:

Nostre erm:  Paraula amb la que definíem de manera simpàtica aquella terra pel fet que nosaltres l’havíem posat en cultiu, però realment era propietat de la finca de la Comandanta. Nosaltres érem lo que s’anomenava colonos.

Colonos:  Arrendataris d’una terra, suposem que ve de colonització.

Colar-se una planta :  Morir baix de l’aigua debilitada per no poder respirar oxigen.

Soto:  Lloc on fèiem els planters d’arròs.

Punta de sol:  Sortida del sol.

Puó:  Barri de Sant Jaume on es feia molt de planter d’arròs.

Tirasset:  Conjunt de fustes planes aixecades de davant en forma de trineu. S’utilitzava per transportar petites càrregues arrossegant-lo per dalt del fang.

Cavalleria enganxada:  Cavalleria amb els estris acoblats, preparada per arrossegar algun carro o aparell.

Tiràs:  Plataforma de càrrega semblant a un trineu i que patinava per dalt del fang sobre de dos fustes llargues i planes en forma de patí.

Mossos:  Fustes llargues i cilíndriques que portava el carro plegades a cadascun dels seus quatre costats, i que servien, una vegada desplegades, per apuntalar-les a terra i mantenir el carro dret. Així es podia desenganxar l’animal del carro de planter i enganxar-li el tiràs, mantenint-se el carro perfectament horitzontal sobre les dos rodes i apuntalat amb els mossos.

---

L’erm (VII)

Una vegada l’erm plantat, en els dies immediatament posteriors s’havien de replantar els racons on l’arròs s’havia colat i “plantar les barques”, prou abundants per les especials característiques d’aquella terra.

Tirar el guano

Desprès venia el birbar i aquí ens trobàvem amb un avantatge important, l’elevat nivell d’aigua que acumulaven aquelles terres i que dificultava el cultiu de l’arròs, també dificultava la sortida de la xufa i el mill, les principals males herbes dels arrossars. Per tant, es birbava poc. L’únic inconvenient era que alguns anys sortien unes zones de llengua d’oca que teníem que esgarrapar.

Entremig del primer i segon birbó es tirava el guano. Quan s’havia de tirar el guano a l’erm, el dia abans amb dos carros trèiem del Sindicat Arrosser els sacs de sal i súper que necessitàvem. Aquests sacs pesaven 100 Kg., posteriorment va sortir una llei que limitava aquests pesos a un màxim de 80 Kg i més tard a 50.

Al dia següent, amb les primeres clarors del dia, descarregàvem alternativament i buidàvem en un munt els sacs de sal i súper d’un dels carros, mesclàvem amb pales els dos components, omplíem la mescla en remitjons, i els tornàvem a carregar.

Mentre el primer carro feia camí cap a la terra amb el guano ja mesclat, repetíem l’operació amb el segon. Desprès amb les bicicletes a creuar el riu i cap a l’erm.

La coordinació de l’equip

En arribar els carros repartíem els remitjons de guano pels marges, la dificultat principal d’aquest repartiment era que s’havia de creuar una sèquia per dalt d’un tauló amb els remitjons al coll.

El guano el tiràvem José Gilabert (José de Panolla) i jo, i son pare i el meu ens el donaven. L’equip bàsic de tirar guano eren dos tiradors i dos donadors. Els tiradors amb un cabàs penjat al coll l’anaven repartint a grapats en línees transversals per dins del camp, i els donadors, un a cada marge lateral, els carregaven al cabàs a cada tira.

El treball d’aquest equip es coordinava de manera que els tiradors sortien els dos a la vegada, un de cada extrem del tancat, i es creuaven al mig. D’aquesta manera, la separació de les línees es calculava millor repartint i creuant uniformement els ventalls que formava el guano en tirar-lo al aire, i els donadors tenien temps d’omplir els seus cabassos per abastir alternativament als tiradors.

Les cames llargues, un avantatge

José i jo teníem la mateixa edat i més o menys la mateixa tècnica i resistència, però ell tenia les cames més llargues; això li permetia arribar sense esforç una mica abans al marge contrari i desprès de carregar-li el guano, s’havia d’esperar unes fraccions de segon a que jo estigués preparat. Com sempre estàvem rivalitzant en tot i fèiem mofa quan algú superava a l’altre. Si s’havia d’esperar, per poc que fos, donava un crit dient:”vaaa que ja fa mitja hora que m’espero”. Per evitar-ho, intentava tenir un ritme una mica superior i compensar la diferència de camatge. No sempre ho aconseguia.

Com hem comentat, aquesta terra tenia el problema de l’excessiu nivell d’aigua i que s’estacava més de lo normal. En afegir als nostres 62 o 63 kg., els 25 o 30 del cabàs de guano que ens carregaven per repartir a cada tira, encara ens afonàvem més, i aquí, José en tenir les cames més llargues, tornava a tenir avantatja.

Fins a la revetlla de Sant Joan

Entre el moure els sacs, mesclar el guano, repartir-lo i tirar-lo estacats, i endemés, intentant seguir el ritme del cames-llargues de Gilabert, per a mi era el dia més pesat de l’any. Com les feines a l’erm sempre les portàvem endarrerides, mon pare procurava tirar el guano abans de Sant Joan. Moltes vegades el vam tirar el mateix 23 de juny, el dia en que es celebrava la revetlla de Sant Joan, la nit de ball més esperada de l’any.

El fet de ser un dia de treball molt dur, no mos impedia el que desprès d’una bona migdiada, recuperéssim forces, i així poder estar tota la nit de passo dobles, valsos, rock i twist. I en acabar el ball, aprofitar que era la nit més curta per complir la tonta costum que teníem al nostre grup d’amics d’esperar la sortida del sol jugant al futbol al salat de l’estació. Desprès, a descansar. El dia de Sant Joan era el primer dia de festa des que s’havia començat a plantar. El passàvem dormint extenuats.

Vocabulari de boca:

Colar-se l’arròs:  Morir-se la planta per estar totalment baix l’aigua massa temps.

Plantar barques:  Replantar els llocs sense guaixos  d’un camp d’arròs.

Birbar:  Treure les males herbes.

Primer birbó:  Es feia abans de tirar el guano, per evitar que les “males herbes” s’aprofitessin de l’adob, principalment la xufa, la qual es multiplicava molt.

Segon birbó:  Uns dies desprès de tirar el guano, es repassava la xufa i es combatia el mill, sobretot a les boqueres.

Xufa:  Scirpus maritimus, herba aquàtica que es multiplica fàcilment.

Mill:  Echinochloa, herba aquàtica semblant a la planta de l’arròs.

Llengua d’oca:  Potamogeton nantas, herba aquàtica que es reprodueix a moles.

Esgarrapar:  Birbar a grapats herbes que tenen moltes arrels, com l’agram i la llengua d’oca.

Sal:  Adob nitrogenat, adob que afavoreix el creixement vegetal

Súper:  Superfosfat   Àcid fosfòric, adob que afavoreix la resistència de les plantes

---

L’erm (VIII)

Segar vores

A l’erm hi havia poca feina de birbar, però sí de segar vores. Els marges eren grans, de torba poc consolidada, i estaven plens de senill i trencadalles. En lloc de segar-les en corbella des de dins de l’arrossar, com era lo normal, les segàvem en dallons i per dalt del marge. D’aquesta manera avançàvem més i no hi havia tant de risc de tallar-nos amb un rebot de la corbella o de clavar-nos als peus alguna de les soques tallades. De totes maneres el dalló si no es sabia utilitzar, encara era més perillós. No era una eina recomanable per a gent sense experiència.

Allà hi anàvem quasi diàriament encara que només fos a donar una mirada. Teníem bous estacats pasturant dins del senillar i s’havien de canviar de lloc i vigilar que no s’emboliquessin. Mon pare sabia fer anguileres de jonc, i el fet d’anar-hi cada dia ens facilitava el calar-les i controlar-les i així treure’n profit degut a la gran abundància d’anguiles que hi havia en aquella zona, gràcies a les aigües tan ben comunicades amb la Platjola i el mar.

Un any va succeir un fet curiós

Una vegada plantat l’arròs i tirat el guano, l’excés d’aigua no era cap problema fins el moment de segar i arreplegar la collita. Excepte un any que va succeir un fet curiós; cap a finals d’agost va pegar un bon aiguat i l’erm es va inundar cobrint espigues i tot. Així va estar alguns dies, i desprès el nivell de l’aigua, poc a poc, va començar a anar baixant. Mentre l’aigua va estar alta, sembla que les tenques es van habituar a menjar arròs i es van anar concentrant allí. A mesura que el nivell de l’aigua anava baixant i les espigues quedaven fora, les tenques que ja estaven encebades, treien el cap i saltaven a agarrar les espigues trencant-les i acabant de menjar-se-les.

Aquell any les tenques ens van ocasionar unes pèrdues considerables, es van rescabalar de que, de tant en tant, fossin elles les que anaven a parar a l’olla.

En segar, si als tancats fondos hi havia massa aigua, les garbes en lloc de sorracar-les, les posàvem dretes, i quan baixava el nivell o s’havien de garbejar, les sorracavem.

Un any va ploure molt desprès de segar i l’aigua va colgar les garbes. El baixar l’aigua, l’arròs del cor de les garbes va començar a grillar-se. Per evitar-ho, les esparpillàvem, i les que podíem, les desfèiem i escampàvem per dalt dels marges.

A vegades es perdia més de la meitat de la collita

Una altra vegada també va caure un aiguat fort i ens va agarrar amb moltes garbes dretes i potser encara va ser pitjor. Inicialment l’aigua no va cobrir tant les garbes i no es van moure del lloc, però, a poc a poc, la palla que aguantava la garba s’anava debilitant i feien figa cabussant-se moltes a l’aigua. Llavors, en el moment de sorracar-les per poder-les garbejar, la palla estava fofa i el sorrac no la tallava bé. Per evitar que el gra es banyes al gitar la garba, arrossegàvem un feix de bova i el posàvem baix del gra, en el moment de sorracar-la. A vegades s’havia de tallar amb la falç o la corbella, grapat a grapat, i treure les espigues dalt del marge; una feina dramàtica i desesperant intentant salvar la collita

Entre el segar i el batre, algunes vegades per culpa de l’aigua, perdíem més de la meitat de la collita. Aquestes pèrdues eren compensades per la cria de bous al senillar, la pesca, i les migdiades que ens arreàvem a l’ombra del “xalet” quan estàvem cansats o no hi havia gaire feina.

Vocabulari de boca:

Birbar:  Treure les males herbes de l’arrossar

Segar les vores:  Tallar i eliminar l’herba que surt de la vora dels marges envaint l’arrossar.

Corbella:  Tipus de falç utilitzada per segar vores, la qual té una curvatura en forma de quatre al mànec que permetia arranar més a terra. Es l’únic estri que conec que no serveix per a les dos mans, hi ha la corbella dretera i la esquerrera. Com de gent esquerrera n’hi havia poca, aquests havien d’encomanar les corbelles expressament als ferrers, fent-les més fortes i bones que les comercials, però valien més diners.

Dallons:  Dalles curtes i fortes emprades per tallar tiges grosses i dures com el senill i les trencadalles.

Senill:  Canyís, (Phragmites Australis).

Trencadalles:  Mata-caveros (Aster Squamatus). El nom de trencadalles li van donar precisament al delta esquerre, perquè trencava les dalles a la postguerra en posar altra vegada els camps en cultiu. I el de mata-caveros li van donar la gent de Sant Jaume i Amposta, perquè algunes persones de La Cava van morir per la infecció de tètanus produïda per les punxades d’aquestes plantes.

Marges:  Petites elevacions de terreny que delimiten les parcel·les d’arròs.

Bous estacats:  Bous que es tenien lligats a una corda de 15 o 20 metres amb l’extrem lligat a una estaca clavada a terra dins del senillar. Pasturaven els brots tendres de senill i altres herbes en cercles al voltant de l’estaca, i cada un o dos dies es canviava l’estaca de lloc per moure’ls per tota la terra a pasturar. També s’havia de vigilar que no s’emboliquessin la corda amb les potes o l’herba i es reduís el seu àmbit de pastura o es poguessin ofegar. Als menuts els lligàvem la corda al coll i als grans a les banyes.

Sorracar una garba:  Partir-la per la meitat pujant la mitja garba amb el vencill i les espigues dalt de l’altra mitja on només hi ha palla. Després d’aquesta acció la part de les espigues continua anomenant-se garba i l’altra empall.

Tenca:  Nom local que es dona a la carpa. (Cyprinus carpio)

Encebar-se:  Acudir els animals a un determinat lloc on han trobat menjar fàcil.

Anguileres:  Arts de pesca fetes de jonc. És el millor sistema que he conegut per atrapar anguiles, sobretot les grosses.

Grillar:  Treure grills, germinar.

Esparpillar:  Remoure alguna cosa fent-la menys compacta.

Fer figa:  Perdre força i doblegar-se pel pes.

Xalet:  Nom que li donàvem a la petita barraca que havíem fet dalt del malecó del desguàs.

Platjola:  Bassa del delta que, com no hi pescava cap confraria i era molt fonda, estava molt ben proveïda d’anguiles .

---

L’erm (IX)

Ja vam citar al capítol anterior les dificultats que hi havia en arreplegar la collita, i l’elevada quantitat d’arròs que es perdia una vegada segat. I també l’ingrat d’algunes faenes com el sorracar les garbes que s’havien deixat dretes, quan no s’havien pogut sorracar a temps i la palla s’havia sulsit.

Les garbes que s’aconseguien treure i transportar a l’era entraven en el següent procés, el de batre-les. En aquesta fase l’enemic principal no era l’aigua, ja estaven les garbes fora, però si que ho era la humitat que tenien. Si es feia garbera fermentaven i es podia encourar l’arròs. Segons lo banyades que estesin i el risc de ploure, s’anava tantejant el fet de tenir la garbera oberta o tancada. I mentre, anar fent viatges a la recerca d’alguna trilladora disposada a entrar “allà dins”.

Una de les vegades varem treure les garbes a l’era de Pepe de Pasqualet, una bona era que estava lliure perquè ell ja havia venut l’arròs. Va venir una ratxa de bon temps i com no trobàvem trilladora disponible varem batre a pota i encara va sortir bé.

Un fort temporal de pluja

Un altre any, amb la trilladora emplaçada a l’era i a punt de començar a batre, ens va agarrar un fort temporal de pluja. Tots els homes de la màquina van fer cap al “xalet”, l’únic refugi disponible. Als 6 o 7 m2  d’aquella barraqueta gairebé no hi cabíem, tots asseguts a terra voltant aquell minúscul habitacle, banyats i gelats de fred.

Mentre, els llamps queien un darrera l’altre. Un d’aquells homes (tots eren castellans), va comentar que essent la barraqueta l’únic lloc elevat d’aquell entorn si per allí queia alguna descàrrega elèctrica segur que cauria allí o a la trilladora, i es van posar tots el barret o algun drap al cap perquè deien que el cabell atreia l’electricitat. Poques vegades he passat tanta temor, sempre procurant tenir el cap més baix que els altres, i en lo mocador i el tovalló de la cabassona dalt del cap (jo no tenia barret). I a cada llampec o tro, el meu sistema nerviós responia amb una arronçada de rabet de mil dimonis.

Quan va amainar, allò era un desastre. L’aigua ho havia envaït tot, al sec només estava el xalet, la trilladora, i una part de la garbera. Per saber per on anava la carretera ens havien de guiar pel senill de les bores, i el temps continuava amenaçador. Alguns d’aquells homes, com ja estaven al final de la temporada, van prendre la decisió de passar comptes amb l’amo i carregar-se el cabàs amb totes les pertinències al coll i anar-se’n.

No se quants dies varem estar en aquelles condicions, plovent i obrint la garbera quan parava perquè s’eixamorés, i tancant-la ràpid quan es reiniciava la pluja. Finalment, amb la gent que va quedar, l’oncle Josep de Panolla i son fill, i mon pare i jo, com varem poder, lo vam batre. La feina més delicada era donar-li menjar poc a poc perquè la palla humida embossava els trills.

Va sortir més arròs pel sacapalles que pel tub d’ensacar. L’amo de la trilladora en lloc de cobrar per sacs d’arròs batut, com es feia normalment, va voler cobrar per hores treballades, de tan poc arròs que sortia. Crec que va valdre més el batre que l’arròs que es va arreplegar.

L’altra cara de la moneda, és que en aquella pallera, durant el hivern, s’hi van alimentar un munt de taus i polles i una bona part d’uns i altres van fer cap a la “fiambrera” de la nostra  mescla.

Vocabulari de boca:

Palla sulsida:  Palla consumida per la humitat o la fermentació i que no es serrava i tallava amb la facilitat de la palla verda.

Eixamorar:  Perdre una cosa una part del líquid que conté

Batre:  Separar el gra de la palla.

Encourar-se l’arròs:  Se li donava aquest nom perquè el gra si havia superat una temperatura determinada, al treure-li la closca en lloc de ser blanc tenia un color semblant al coure. Aquest arròs no es considerava apte per al consum humà

Garbera oberta:  Garbera sense part de la cúpula superior.

Trilladora:  Màquina que amb una combinació de trills, grives, i ventiladors, separava el gra de la palla i la pols.

Allà dins:  Expressió amb la que es designaven els llocs mal comunicats propers al mar o les basses.

Pepe de Pasqualet:  Veí de terra, era del barri del Puó i molt afeccionat a la caça.

Batre a pota:  Batre l’arròs amb cavalleries.

Trilladora emplaçada:  Trilladora col·locada a l’era amb el tractor connectat a la mateixa a través de la corretja transmissora i en condicions de batre.

Donar menjar a la trilladora:  Introduir-li les garbes d’arròs per un punt elevat situat a l’extrem contrari del sacapalles.

Tub d’ensacar:  Tub en forma de i grega invertida per on surt el gra d’arròs i s’ensaca alternativament.

Sacapalles:  Part llarga de la trilladora per on surt la palla i amb una forca o ganxos es va repartint i configurant la pallera.

---

L’erm (X)

Un “atractiu” afegit

Desprès de treure les garbes dels camps, l’activitat als arrossars es parava completament, i no es reprenia fins que s’assecaven els camps i el fang estava bo per refer els marges. En canvi, a l’erm, l’activitat continuava amb la cria de bous estacats dins del senillar, i la pesca d’anguiles amb les anguileres de jonc que feia mon pare. Dos recursos que es donaven bé en un lloc apartat i poc freqüentat com aquell. Poca gent anava per allà a fer herba i pescar.

Lo que era una mica empudegador era que s’havia d’anar necessariament quan hi havia algun temporal i feia mal temps. En el cas del bous, per vigilar que no s’haguessin embolicat volent fugir dels trons o l’aigua, i que les cordes els deixessin arribar a algun malecó o carretera que no estigues inundat. I pel que fa a la pesca, perquè en aquestes condicions s’agarraven més anguiles i també vigilàvem que no s’extraviessin les anguileres dins del desguassos.

Tot això tenia un “atractiu” afegit. Per anar-hi havíem de creuar el riu, fes el temps que fes. Creuar el riu remant, en temporal amb el bot o la muleta, era com fer esport d’aventura, i gratis.

Quan el fred començava a intensificar-se i les herbes per pasturar escassejaven, portavem els bous al corral de casa i llavors l’activitat consistia en anar cada dia a fer agram per alimentar-los. Conforme el fred augmentava, també deixàvem de pescar.

En una ocasió, en ple hivern, encara teníem les anguileres calades, i un matí, que feia molt de fred, vaig anar a descalar. Pel camí em vaig creuar amb Hilari de Xirimo que anava a fer un sac d’herba per a un parell de cabres que tenia. El vaig convèncer que vingués en mi, i en acabar jo la meva feina, entre els dos faríem el sac d’herba sense patir ja que allà els marges no estaven tan repelats. I vam passar el riu i amb les bicicletes ens en varem anar allà baix.

Les anguileres les tenia col·locades de manera que arremangant-te bé, es podien descalar només banyant-te fins els braços. Però com el fred era intens, primer que res varem fer un munto de bonyigues seques i senill per fotre’ls foc en acabar i escalfar-nos.

“Me gelo, me gelo”

Aquell dia la parada que solia fer a meitat d’aquella tasca per reanimar-me, no la vaig fer per tenir més temps per fer herba. Vaig descalar i tornar a calar totes les anguileres d’una tirada. En acabar tenia braços i mans completament insensibles pel fred. Llavors Hilari va intentar encendre el foc, però estava baubo i no aconseguia encendre els llumins.

En veure que la insensibilitat dels braços i mans anava augmentant, vaig començar a córrer cridant “me gelo, me gelo” i Hilari també corrent darrera meu amb el sac de l’herba intentant tapar-me els braços.

Poc a poc els braços i mans van anar reaccionant i tot va quedar en l’anècdota. El que no recordo es si desprès de l’ensurt varem fer herba. Crec que aquell dia les cabres no van menjar.

Vocabulari de boca:

Refer marges:  Era un treball tradicional que consistia en reformar els marges deteriorats. Es feia amb l’aixada quan desprès de treure l’aigua de l’arrossar, el fang adquiria la consistència adequada.

Bous estacats:  Bous lligats a una corda amb un extrem a les banyes o al coll i l’altre lligat a una estaca. Pasturaven a cercles de entre 20 i 30 metres al voltant de l’estaca.

Anguileres de jonc:  Aparells de pescar fets de jonc marí teixit en jonc fi, i cercles de vimet. Eren molt eficaços per pescar anguiles.

Marge repelat:  Marge on l’agram ha estat segat i arranat més d’una vegada per fer agram  per a les bèsties.

Bot:  Embarcació de rem una mica curta i ampla. Carregava molt però era lenta.

Muleta:  Barca més estreta i llarga, era més ràpida i en les riades s’equipava amb 4 rems.

Bonyiga seca:  Excrement de vaca sec, el qual amb l’ajut del senill també sec servia per fer foc en casos d’emergència.

Estar baubo:  Incapacitat de tancar els dits de les mans per motiu del fred.

En aquesta secció de carros i soldó pretenem relatar els records i experiències personals de la vida al Delta en una època que encara que és recent en el temps, és molt llunyana pel que fa a la tecnologia emprada per cobrir les primeres necessitats i ens estendrem una mica més explicant detalls, peculiaritats i anècdotes dels estalls.

Una vida segura i solidària

Parlem d’una època on hi havia pocs vehicles i màquines a motor, els plàstics no existien, i per sortir dels pobles de l’interior del Delta s’utilitzaven els llaüts, el trenet, el carro, o la bicicleta.

Llavors la vida no era còmoda, però era segura i solidària. Segura perquè les necessitats més bàsiques, menjar i vivenda, estaven a l’abast de tots sense precisar res de fora. La pesca, l’hort, i el corral eren la base de l’alimentació, recursos que tots dominaven perfectament (excepte alguns tipus de professionals vinguts de fora com el metges, veterinaris, mestres…). Pel que fa a la vivenda, fins i tot famílies de la més humil condició recent arribades, sense tenir ni un pam de terra, podien fer-se una barraca a la vora del riu o al costat d’algun malecó. Si guardaven unes certes normes ningú els deia res.

Si aquests nou vinguts no tenien els suficients coneixements per fer-la, sempre hi havia algú disposat a ajudar-los. Era norma intentar assistir als que s’observava que tenien dificultats, d’aquesta manera t’asseguraves que en cas de problemes o necessitats pròpies, sempre podies recollir algun dels favors realitzats. Llavors es solia dir: “val més que et deguin favors que deure’ls”.

Una bona part dels habitants dels pobles del Delta tenien doble residència, però no a la platja o muntanya; a la terra d’arròs (sobretot si la tenien apartada del poble). No era un xalet amb gespa, piscina i aire condicionat, sinó una barraca, amb un caixer al costat, i una figuera davant per fer ombra i figues.

Anar a la barraca, la gran festa!

Per als xiquets anar a l’estiu a la barraca era la gran festa, poder posar-nos uns simples taparrabos i anar a pescar granotes, tenquetes, anguiles… calar rams per agarrar anguileta de riu (angula)… a caçar taus… buscar serps, tortugues, o nius.. No crec que els nens d’ara s’ho passin millor, per molt que ens enlluernen les piscines privades d’aigua acolorida de blau amb productes químics, els banyadors última marca, els joguets teledirigits, o els espectaculars gelats d’edulcorants i colorants artificials. Res és comparable a gronxar-te amb un gronxador fet per tu mateix amb una corda i un cabàs a la rama de la figuera, menjant figues recent collides, i en acabar pegant-te un cabussó al tub o canal.

Amb això de la globalització han desaparegut moltes coses, massa, i el més preocupant és que hem perdut els coneixements bàsics d’utilitzar els recursos que una natura excepcional com la que tenim al Delta ens ofereix. En alguns casos, en lloc d’aprofitar-los o conservar-los, els estem destruint sense cap lògica.

Intentar recuperar i regenerar el que encara queda

Potser davant la davallada laboral i econòmica que ens ve al damunt, deuríem de mirar una mica endarrere, i tornar a treure profit d’algunes fibres vegetals i l’artesania que portaven associada, els cultius d’horta ecològics, el cultiu tradicional de l’arròs (que es podria associar a l’arròs ecològic), el regenerar la qualitat de les aigües i modificar algunes infraestructures perquè torni a abundar la pesca als arrossars i desguassos, el recuperar els animals de corral que abastíem amb herba i productes del hort, i que ens facilitaven el millor guano (el fem).

En lloc de lamentar-nos per lo que hem perdut, potser seria interessant intentar recuperar i regenerar el que encara queda.

Hi ha molta gent que visita el Delta atrets per la seva singularitat. Si fóssim capaços de desenvolupar alguns dels recursos que teníem incrementaríem més el valor turístic actual, i és raonable pensar que es podria donar sortida a aquests productes artesanals o ecològics entre els propis visitants. També si es trobessin els canals adequats per fer arribar al domicili de la gent que visita el Delta, els productes locals nostres, potser es donaria sortida laboral a persones que actualment no en tenen. I a la vegada conservaríem el ric patrimoni natural i cultural que encara ens queda.

Per això seria necessari superar les actuals desconfiances i tornar a la saviesa dels nostres avantpassats amb les conllogues, la creació de cooperatives,  la solidaritat, el respectar la paraula donada. Treballant conjuntament, i amb el suport de la multitud d’institucions i organismes oficials que s’han creat es podria aconseguir. Per això s’hauria de superar la tònica actual de interferir-se i fer-se la guitza entre les unes i les altres malgastant tota l’energia en guerres internes… com més organismes pitjor… Esta és la part més difícil…

---

Els Estalls de Buda (I)

En l’època en què vaig fer aquestes feines (entre 1958 i 1966), vaig treballar a la finca de la Comandanta, a les ordres de l’oncle Juanito d’Alús, en la construcció d’un desguàs per dins dels erms de la bassa de les Olles de l’Ampolla, dirigits per l’oncle Julio d’Alvarado. També vaig treballar als estalls de Buda, controlats per l’oncle Mariano. L’oncle Mariano va ser un popular personatge que ja de molt major encara anava donant toms pel poble amb un carret i un burret mossegant un caliquenyo, i inventant-se renecs per anar-li dient al ruc quan afluixava el ritme o a ell li semblava oportú.

En el treball a les Olles va ser l’única vegada que vaig participar en la construcció d’una sèquia gran. Sembla ser que per aquesta construcció necessitaven molta gent en un espai curt de temps, i per aconseguir-ho pagaven una mica més que als altres llocs. El meu amic Xaufi se’n va assabentar i varem anar a demanar feina a l’oncle Julio, el qual, en veure’ns (érem jovenets), ens va mirar de dalt a baix i ens va dir “vatros ja sabeu treballar en pala i aixada”, Xaufi que era més decidit enseguida li va contestar; “sí oncle sí, som bons natros som bons, ja ho vora ja”. Jo assentia amb el cap confirmant lo que deia Xaufi.

La vegada que he patit més als estalls!

En aquesta construcció els estalls ens els donaven per parelles, i Xaufi i jo varem fer parella. El desguàs que havíem de fer anava per dins d’un senillar, i una vegada marcada la llargada de l’estall ens varem posar a treure la part de bòtima de dalt fent tacos que tallàvem amb el sorrac de partir garbes d’arròs. Desprès, amb les pales i les mans, els posàvem a les vores per fer malecó. Baix de la bòtima va sortir una argila blanca que s’apegava a la pala gatxera i feia patir molt. El primer dia, cap de les parelles va poder acabar l’estall que li havien donat. Quin dia més desesperant. Com avançàvem poc, cada vegada que veia a l’oncle Julio arrambar-se a la nostra zona pensava que ens maldaria i ens diria “no dèieu vatros que éreu bons?”. No ens va dir res, no tenia tan mal caràcter com volia aparentar.

A la vista de les dificultats, en els dies següents l’oncle Julio ens donava menys tram i aconseguíem acabar-lo, però en tot i això, la vegada que he patit més als estalls va ser en la construcció d’aquell desguàs. Desprès d’aquella experiència ja mai més en anar a demanar feina vaig intentar presumir que “era bo” en lo treball que s’oferia. Va ser una bona lliçó.

Vocabulari:

Aigües tancades:  Període de temps a l’hivern en què els canals estan tancats i s’aprofitava per netejar les sèquies o construir-ne de noves.

Estalls:  Sistema de treball (preu fet) que es solia emprar en aquest tipus de treball.

Comandanta:  Era la finca més gran del Delta, anava del barri del Puó al riu Migjorn.

Juanito d’Alús:  Encarregat de les aigües i “llimpies” de la finca de la Comandanta.

Erms de les Olles:  Senillars que envoltaven la bassa de les Olles. Encara en queden.

Julio de Alvarado:  Encarregat de la Finca de Figueres a l’Ampolla.

Oncle Mariano:  Encarregat de les neteges de les sèquies de l’Illa de Buda

Xaufi:  Veí, amic, i company de feina i trastades.

Pala i Aixada: Estris fonamentals en els estalls.

Llargada de l’estall: Distància que havia de fer un estaller en un dia.

Senillar:  Llocs de les vores de les basses envaïts de senill (Pragmites australis)

Bòtima:  Engraellat de turba i arrels de senill, boba, i altres plantes aquàtiques.

Sorrac de partir garbes:  Tipus de falç gran que s’utilitzava per partir les garbes d’arròs.

Pala gatxera:  Pala de ferro retallada en forma semicircular i una mica afilada per facilitar el treball a la terra argilosa i tallar les arrels de les plantes aquàtiques.

---

Els Estalls de Buda (II)

Van haver uns anys en què els estallers de buda netejaven el canal de la dreta, des de Balada al Sifó de Buda. Suposo que això va ser alguna mena de contracte o acord que van fer la Real Compañia de Canalización y Riegos del Ebro i els propietaris de l’illa de Buda. L’objectiu seria netejar millor el tram immediatament anterior a Buda, i que l’aigua arribes allà amb més facilitat

Les “llímpies”

La bona circulació de l’aigua pels canals de terra depenia de que les sèquies estiguessin adequadament construïdes i netes, o sigui que l’aigua tingués els mínims obstacles tant als costats com al fondo. Una cosa summament  important era que els talussos de terra estiguessin ben espadats.

El tancar les aigües, lo primer que s’assecava eren els canals i era on es podia començar més prompte les “llímpies”. Aquest treball no es feia a estall, s’havia de fer molt ben fet, i es treballava a jornada partida, més o menys de 8,30 a 13,00 pel matí, i de 14,00 a 17,00 per la tarda. Els treballs amb pala i aixada suposaven una jornada prou feixuga, desprès no calia anar al gimnàs.

La colla que reunia l’Oncle Mariano era de gent principalment de Buda, i la reforçava amb altres treballadors que ell se buscava o li anaven a demanar feina. Vaig tenir la sort de formar part d’aquella colla degut a que abans de fer les “llímpies” amb la colla de Buda, jo ja havia treballat al canal de Sant Jaume.  El primer any que varem treballar amb l’Oncle Mariano, José de Panolla i jo érem els més joves del grup i ens van encomanar la feina que ningú volia fer, la d’enterradors.

Enterrar els animals morts

Això volia dir que havíem d’anar uns 500 metres per davant de la colla fent desaparèixer els  animals morts que anàvem trobant dins del canal, perquè quan arribés allí la quadrilla netejant no quedés cap rastre del cadàver ni de mal olor. En aquells temps llençar gallines, gats, gossos, i alguna cosa més grossa morts al canal era bastant habitual. Quan el canal portava aigua no hi havia problema, anaven canal avall arrossegats per l’aigua fins que el carnussos quedaven frenats per les reixes del “cierre”. Allà, de tant en tant, els guardacanals obrien la descàrrega i feien cap al riu. El problema era que alguns (afortunadament pocs) quan el canal estava sec ho continuaven fent, i allí on els tiraven es quedaven.

Treure aquests animals per enterrar-los fora del canal era molt desagradable i varem idear l’estratègia, (no sé si nosaltres o ens ho va dir algú) de fer un clot al mateix costat del cadàver dins del canal, i colgar-lo allí dins mateix.

Al final érem autèntics especialistes. En casos d’avançat estat de putrefacció i animal gros, gossos principalment, a estones i aguantant la respiració, fèiem un clot paral·lel i molt pegat al llom del cadàver, posant tota la terra al cantó contrari. Quan el clot era suficientment gros posàvem les pales baix de les cames i el giràvem fent que caigués dins del clot, i mon anàvem corren a respirar lluny per la pudor que feia al moure’l.

Desprès, a estones i aguantant la respiració, amb la terra que teníem a l’altre cantó acabàvem de sepultar el cadàver. Feina feta i a escamotejar-nos un ratet a algun raseret, fora de la visual de l’oncle Mariano.

Vocabulari:

Balada:  Petit poble que pertany mig al Municipi d’Amposta i mig al municipi de Sant Jaume i on està ubicat el Baladre de Balada, declarat arbre monumental mitjançant  l’Ordre 1990.02.08 (DOGC 1262, 1990.03.02); Ordre 1991.04.19 (DOGC 1440, 1991.05.08)

Sifó de Buda:  Tuberia que passa per baix del riu Mitjorn per passar l’aigua del canal de la dreta als arrossars de Buda.

Real Compañia de Canalización y Riegos del Ebro:  Antiga companyia constituïda per a la construcció i explotació de canals per a la navegació a vapor per l’Ebre i reciclada en companyia de reg d’arrossars.

Talús:  Inclinació de la part de dins d’un canal.

Ben espadat:  Talús ben allisat amb l’aixada i màxim de vertical.

Llímpies:  Paraula amb la que al Delta es definia el període en el que estaven les aigües tancades i es netejaven canals i desguassos.

Ranxet:  Petita quantitat de peix, marisc, caça, rovellons, cargols, o aliments que s’ha aconseguit atrapar o recollir.

Rasé – Raseret:  Lloc a cobert del vent dominant i quan era possible careta a sol.

---

Els Estalls de Buda (III)

Tal com varem comentar en el capítol anterior, primer que res netejàvem el tram de canal des de Balada al Migjorn. Quan s’arribava al Sifó de Buda, es donava per acabada aquesta fase, desprès es continuava en una segona fase a l’altra part del Sifó, ja dins de Buda

Canvi de sistema de treball

Una vegada es passava a dellà del Migjorn, el sistema de treball canviava, i en lloc de treballar a jornada partida com al canal, es treballava només pel matí i a estall.

El fet de canviar de zona i sistema de treball ocasionava un canvi en la composició de la colla. La majoria continuaven, però alguns no, especialment els residents a Sant Jaume, per als qui anar a treballar a Buda els era complicat (llavors la comunicació a l’illa es feia per la barcassa que hi havia al pas de Buda de l’Ebre), i també algunes persones grans, per a les quals el treballar a estall els era excessivament dur.

Per una altra banda, alguns buderos que no venien a treballar al canal (potser per la mateixa raó de la mala comunicació) en començar els treballs dins de l’illa, s’incorporaven a la colla.

En els estalls cada dia es marcava un tram per a cada estaller, i dins del tram marcat aquest treballador havia de fer la neteja tal com li indicava el cap de colla.

Es començava pels tubos que plegaven directament de la sortida del sifó, el que es desviava a la dreta, en un angle de 90º, i se’n anava pel costat de la fila d’eucaliptus de la vora del Migjorn, i el que continuava recte per la vora de l’Ebre en direcció al far.  Quan aquests tubos principals estaven nets, es feien els secundaris. Finalment es passava als desguassos menys profunds, acabant en els més fondos, els quals sovint es netejaven encara amb aigua (i fent bons ranxos anguiles). Aquest era l’ordre lògic que manava el lent assecat de les sèquies durant el temps en que les aigües estaven tancades. Primer es secaven els canals i les sèquies més altes i per últim les més fondes.

L’oncle Mariano

Al final de cada jornada, l’oncle Mariano informava del lloc on s’havia de concentrar la colla al dia següent. Al dia següent, abans que arribéssim, ell ja anava a donar una ullada a la zona que s’havia de netejar, i quan ja estàvem tots, arribava donant un parell de crits intimidadors perquè tots estiguessin atents. Agafava una aixada, donava quatre instruccions sobre el tipus de neteja, i preguntava: qui comença? a la resposta de jo (del treballador corresponent), si calia li donava alguna instrucció sobre el tros d’aquella persona en concret, i començava a contar passes. Ell no era gaire alt, i tenia una manera molt particular de fer les passes per marcar el tram a netejar per cadascú. Amb l’americana oberta per facilitar allargar la cama, la gorra negra al cap, i el caliquenyo a la boca, el seu aspecte era “inconfusible” i peculiar. Quan li semblava que la distància, contada en passes, era la correcta per la feina que s’havia de fer, amb l’aixada feia una mòssa al malecó i tornava a preguntar, qui va ara? repetint el cicle tantes vegades com treballadors hi havia.

La colla

L’ordre com es distribuïen el estalls obeïa a una certa jerarquia que s’establia el primer dia. Primer els mes veterans, Logio de Pataques, Josep de Mariano, Ignaci del Fiano, Andreu de la Masuqueta, Joaquin de Quartillo, Josep de Tacos, Agustí del Roig, Bastiano i Pepe de Pesteta, Agustí de Panolla, Ignaci de Pedret, Ramon de Baila, Lionel, Joanet de Figueres, Juanito de Joano, Rafel de Cuartera, Joaquin de Coca, Agustí de Carlina, José d’Islado, Pepito de Figueres, Raimundo de Martí, Ramonet i Armando del Cadell,  Ramonet de Pataques, Joanet del Quel, Ramoncin del Bello, José de Mariano, i cap al final, entravem José de Panolla, jo, i Vicentet del Bonico, darrera ja només alguns que no venien tots els anys o començaven més tard. Lluis de Panolla era l’aiguader.

Una bona colla, i segur que encara ens deixem gent. Seria interessant tenir la llista completa, prego als que encara estem vius a que entre tots la completéssim.

Vocabulari:

Sifó de buda:  Conducció d’aigua que passa per baix del riu Migjorn i dona continuïtat a l’aigua del canal de la dreta a l’illa de Buda. Això va permetre el cultiu d’arròs en aquesta illa més de 50 anys abans de que es pogués fer arròs a cap lloc del Delta esquerra. Això explica que tota la gent que va colonitzar Buda provenia de la part esquerra del riu i la comunicació principal de l’illa s’establís per aquesta banda.

Buderos:  Gent que vivia o tenia terres a Buda.

Dellà:  L’altra part del riu. Si estaves a La Cava o Jesús i Maria, dellà era Sant Jaume, i si estaves a Sant Jaume, dellà era La Cava o Jesús i Maria.

Jornada partida:  Jornada de treball que es feia en dues fases, una pel matí i una altra per la tarda.

Plegar:  En qüestions hidràuliques del delta significa el lloc de captació d’aigua d’una sèquia.

Aigües tancades:  El període de l’any (tardor i hivern) en que els canals no porten aigua al Delta.

Mòssa:  En aquest cas, el senyal que es feia al malecó en forma de mitja aixadada.

---

Els Estalls de Buda (IV)

La jornada de treball a estall començava quan el cap de colla et marcava la distància de sèquia que havies de netejar o construir, i acabava quan donava per bo el treball realitzat. Aproximadament des de les 8,30 a les 13,00 hores

Regular bé el treball

L’estratègia consistia en treballar molt dur les dues primeres hores, fins la primera fumada. A partir d’aquí dosificar el treball segons la situació del teu estall en relació als altres. Si veies que anaves endarrerit convenia descansar poc i continuar treballant fort. I a l’inrevés, si veies que anaves avançat, allargaves l’estona de descans i anaves regulant la feina i retocant amb la intenció de tenir-la acabada totalment al voltant de les 12,45. Si s’anava avançat i s’observava que algun company tenia problemes, era normal que d’una manera discreta se l’ajudés una mica.

Alimentar-se bé abans de començar

Per poder aguantar bé tot el matí aquell ritme de treball sense defallir, era necessari tenir les reserves d’energia necessàries, i per aconseguir-ho era prudent menjar abans de començar. Alguns ho feien en arribar al lloc de concentració, i uns altres abans de sortir de casa. En el meu cas menjava abans d’arrancar, i com havia de matinar (anar a Buda en bicicleta requeria el seu temps), ma mare em deixava la nit abans un plat del què havíem sopat o alguna altra cosa per menjar-me-la en aixecar-me al dia següent. Pel matí el plat estava gelat i no era gaire apetible, però era necessari alimentar-se. El menys agradable per a mi eren les tenques en suc, el caldo es gelava com si fos gelatina i al menjar-me les tenques, el seu motllo quedava marcat al caldo. Per escalfar-ho (que era lo lògic) havia d’encendre el foc de llenya o el “fogrill” de carbó, i entre que això m’obligava a matinar encara més i jo era poc hàbil en qüestions de cuina, preferia menjar-ho d’aquella manera tant poc apetitosa.

A meitat matí passava l’oncle Mariano, i anava fent les rectificacions que veia, si estaves excessivament avançat et manava un munt de rectificacions, afona dos dits més, repassa el talús, afina millor la solera, i corries el perill que al dia següent et marqués més tros que als altres… Si anaves endarrerit se’n fotia. Lo millor era ni anar avançat ni endarrerit, regular bé.

Agarrar taus

Si algú anava excessivament endarrerit anaven tots a ajudar-lo, llavors es deia que havia agarrat taus. A la una, si tots havien acabat (no es podia sortir si no havien acabat tots), i el cap de colla ho havia revisat i donat per bo, es podia ja sortir de l’estall i anar a dinar. Els de Buda anaven a les seves casetes, i els que no eren de Buda, es menjàvem la mescla en algun rasé, al pas, o a vegades, si plovia o feia molt de fred, a la taverneta de Mascarell.

A les 14,30 Mael feia la barcada dels estallers, ja ens podíem anar cap a casa, si ens entreteníem i no l’agarràvem, llavors l’espera per creuar el riu es podia prolongar una bona estona.

Vocabulari de boca:

Fumada, fumar:  En els treballs al camp s’anomenaven fumar als períodes de descans.

Fogrill de carbó:  Fogonets de carbó per cuinar.

Afonar:  En aquest cas, treure terra del fondo d’una sèquia.

Talús:  Costat de la sèquia.

Solera:Part de baix de la sèquia.

Agarrar taus: Haver d’anar tots a ajudar a algú que estava excessivament endarrerit, solia passar als principiants i menys hàbils, es solia fer broma amb el que “agarrava taus”.

Taverneta de Mascarell: Taverneta que hi havia al mas de Buda, i on ha vegades anàvem a dinar. Demanàvem una botella de vi i un plat d’olives i ens menjàvem la mescla allí. Un autèntic luxe.

---

Els Estalls de Buda (V)                                                         

Als estalls es treballava només pel matí, això deixava tota la tarda lliure per poder realitzar altres tasques. Al cafè o les tavernes, únics llocs d’oci del poble, fins desprès de sopar no acudia ningú, i estar-se a casa sense fer res amb aquell temps no tenia cap lògica, per això tothom aprofitava les tardes per fer alguna cosa

Els que no tenien hort o animals ni res ha fer, es carregaven l’escopeta i el gamber al coll i ja sigui caminant o en bicicleta, i gairebé sempre seguits pel gos, se’n anaven en busca d’algun lloc adient per pescar quatre tenques o anguiles i provar de caçar algun bernat, tau, polla, o algun moixó despistat.

Durant els pocs anys que vaig treballar en aquest tipus de feina, (entre els quinze anys i la mili), les tardes d’hivern (que els estalls em deixava lliures) a pescar i caçar i anava ben poc; era covard i no m’agradava sentir fred. Preferia fer alguna feina més activa com asclar, fer herba a les vaques, treballar a l’hort, picar garbes de llavor…, de refer marges estacat a l’arrossal no me’n podia lliurar, i quan el fang estava bé era el que em tocava.

Collir cotó

De tots aquests complements que teníem a les tardes, dos els detallarem una mica, el collir cotó al Tramontano, i l’anar a agarrar grúmols al Fangar.

A principis de la dècada dels 60 va haver uns anys en que es va cultivar cotó a les vores de riu, sobretot als sotos on es feien els planters d’arròs. Una vegada arrancat el planter s’assecava la terra, es llaurava i es sembrava cotó. A l’hivern es recollia.

La recol·lecció del cotó es feia manualment i va donar molta feina durant alguns hiverns; als treballadors se’ls pagava a tant el Kg. que recol·lectaven. Per collir cotó es penjava un sac tallat per la meitat al coll, i amb els dits s’anaven desprenent de la planta els suaus capolls dipositant-los dins del sac, tenint cura que només hi anés la part blanca, sense el calze i els seus ressecs i punxeguts sèpals.

Normalment es collia amb les dues mans, i s’anava dipositant el cotó per l’obertura del sac que situaven tot just al pit. A vegades, en pessigar el cotó, s’arrancava també el calze, llavors amb l’altra mà l’havies de desenganxar; alguns, en lloc d’utilitzar l’altra mà, i per no perdre temps, el desenganxàvem mossegant-lo i arrancant el calze amb la boca, la qual cosa provocava que les enrevoltillades puntes dels sèpals provoquessin petites ferides al voltant del nas i s’acabava amb la cara com un mapa. Les noies, que eren molt hàbils en aquesta feina, no mossegaven els calzes per evitar les esgarranxades que provocava a la cara, i aquest era un petit recurs que tenien els nois per disminuir una mica l’avantatja d’elles. Per estimular als treballadors a collir “devalent”, en algunes finques posaven una pissarra amb el ranking dels que collien mes kg. Sempre guanyaven les noies.

Un interessant atractiu

Un dels llocs on es feia cotó era a la zona de la vora del riu del Tramontano, i alguns dels joves que anàvem als estalls, per les tardes desprès de passar el riu, ens quedàvem allí a treballar. La feina era alegre pel dinamisme que donaven un grup de noies d’ètnia gitana joves que collien en aquella finca. Les noies i el fet que els diners que allí guanyàvem no l’entregàvem als pares, eren un interessant atractiu per quedar-nos a les tardes a collir cotó.

I com això del cotó s’ha allargat una mica, a agarrar grúmols al Fangar ja anirem lo mes que ve.

Vocabulari:

Gamber:  Art de pesca formada per un arc de fusta i una xarxa en forma de bossa.

Tenca:  Al Delta es denomina tenca a la carpa (Cyprinus carpio)

Bernat:  Bernat pescaire, garsa gran molt abundant als hiverns, actualment protegida. (Ardea cinerea)

Tau:  Rata d’aigua, rosegador que s’alimentava d’arrels, herbes, i arròs (Arvicola sapidus). A Wikipedia figura una anotació que textualment diu “En el delta del Ebro antiguamente se les llamaba taus, y eran cazadas por su carne. Al ser un roedor que se alimenta de cereales es bueno para comer

Moixons:  Nom amb el que es denomina de manera general al delta a les aus silvestres, i de manera particular a totes les varietats d’ànecs.

Polla:  Polla d’aigua (Gallinula chloropus)

Tramontano:  Finca del Delta esquerre situada enfront de Buda i la qual s’havia de creuar per anar el pas de barques de l’illa quan aquest estava al riu Ebre.

Devalent:  Molt.

---

Els Estalls de Buda (VI)

Agarrar grúmols

En l’article anteriort, en els comentaris sobre les feines complementaries a les tardes desprès dels estalls, varem anomenar l’anar a agarrar grúmols.

Bé aquesta era una tasca poc habitual, anar pel matí als estalls a Buda, i per la tarda desplaçar-te amb la bicicleta al Fangar a mariscar no era lògic, però per a José de Panolla (el meu company de feina) i per a mi, era un recurs d’ingressos extra que de tant en tant aprofitàvem.

L’explicació és la següent, José vivia al Barracot, jo al Salat, com em venia de passada, tots els matins m’aturava a casa de ell, i ens en anàvem junts cap avall en bicicleta xerrant xerrant pel malecó del canal. El malecó era un magnífic carril bici; als estius es circulava a l’espessa ombra dels plataners, i a l’hivern careta al sol que permetien les rames desfullades. Cap dels actuals carrils bicis reuneix les condicions d’aquell, endemés si et despistaves feies cap al canal, i això ens obligava a anar molt desperts i atents, per molt que haguéssim rondat la nit anterior.

Quan treballàvem allà baix, mon pare, algunes vegades i si ell no la necessitava, em deixava la moto. Llavors passava a buscar a José i ens en anàvem los dos amb la flamant Rovena de mon pare. Amb aquella moto ens pensàvem que érem els reis del mambo, malgrat que la pala i l’aixada penjades al coll ens delataven com a vulgars retroexcavadores humanes.

José era un expert mariscador

La qüestió era que José era un expert mariscador, i quan coincidia que anàvem en moto i el dia era calmat i feia poc fred, mentre ens engolíem la mescla en algun racó de l’illa, ell deia, eu!! esta tarde, a la “Lloma del Racó”com deuen de senyalar los grúmols. I si jo no tenia cap cosa especial que fer aquella tarde li contestava, “vols que anéssim?”. Costava poc posar-nos d’acord, i ben ràpid ens empassàvem el contingut de la fiambrera, i el corresponent tall de cansalada, i menjant-nos la taronja pel camí, fèiem cap al pas per agarrar la primera barcada que podíem, per desprès de passar el riu anar a la Badia del Fangar amb la moto.

Ell era un perfecte coneixedor de totes les llometes i llocs més adients per mariscar, els coneixements ja li venien de son pare, expert en l’anar a la mar. També sabia totes les carreteretes,  camins, i accessos per arribar prop dels llocs més adequats per mariscar.

Un ingrés extra

Cap al tardet era l’hora en què millor senyalaven els grúmols, i en poca estona cadascun de nosaltres fèiem entre un i tres de quilos; ell en aquesta tasca sempre em guanyava, i m’havia d’espavilar perquè endemés de que n’agarrava més, se’n fotia. Desprès a la sortida passàvem a vendre’ls al de Toronjeta, i els cobràvem al contat. Per a nosaltres aquell era un magnífic recurs extra, valia la pena aguantar un parell d’hores la fresqueta de l’aigua de gener i febrer.

José, com jo, era el fill més gran de casa seva, però ell tenia 4 germanetes més menudes i no tenien terra d’arròs que els donessin ingressos afegits, això feia que amb aquests diners extres fos una mica més responsable, i els entregava quasi sempre a sa mare. Jo majoritàriament me’ls gastava en tebeos i revistes, al futbolí, i en algun vermut al de Camèlia

Vocabulari:

Grúmols:  Cloïssa fina, cloïssa de Carril (Tapes decussatus). Va ser un dels primers mariscos que es van comprar per comercialitzar fora del Delta, eren molt apreciats.

Agarrar grumols:  Localitzar les cloïsses que estan baix de la sorra i atrapar-les.

Barracot:  Barri de la zona est de La Cava, majoritàriament poblat de pescadors i caçadors.

Salat:  Barri de la zona nord de La Cava, al voltant de l’antiga estació del trenet, zona on predominava l’afició al futbol.

Rovena:  Marca de moto creada l’any 1960 amb motor williers de dos cilindres.

Rondar:  Gitar-te tard

Plataners:  Varietat d’arbres (Platanus hybrida) plantats al llarg dels malecons de canals i canalets. Reforçaven les vores dels canals, feien ombra i facilitaven bona fusta per fer rems i altres objectes, i també fer foc amb la llenya de les rames.

Senyalar:  En aquest cas era quan els senyals amb els que s’identifica la presencia dels mariscs baix la sorra és fàcil d’identificar; en el cas dels grúmols dos foradets a una determinada distància un de l’altre.

Lloma del Racó:  Un dels llocs bons per mariscar. Lloma era un lloc elevat dins de la badia accessible caminant i on en aigua a genoll es podia mariscar. L’inconvenient era que per entrar havies de creuar uns galatxos on et banyaves més, i si no sabies trobar-la et pegaves la gran caminada amb aigua al pit o al coll o fins i tot nedant. Si no ho coneixies bé, quan la marea estava alta era perillós. Actualment amb les barques està tot excessivament controlat.

Galatxos:  Zones profundes entre terra i les llomes.

Mescla:  Menjar que ens emportàvem amb una fiambrera al camp, estava compost per una mescla dels principals productes disponibles de cada època. A l’hivern majoritàriament eren espinacs, bledes, o pataques, mesclats amb talls de “frito”, fesols, tomata de penjar o embotellada, xapadillos, taus, o anguileta de riu.

Se’n fotia:  Se’n burlava

---

Els Estalls de Buda (VII)

Els joves de la meva generació, als 16 anys ja treballaven tots, excepte contades excepcions, i alguns jugàvem a futbol amb els juvenils del CF La Cava. Aquests juvenils s’entrenaven els dijous per la tarde juntament amb el primer equip, però quan hi havia feina la majoria no acudien, pocs pares ens deixaven perdre el jornal

Els entrenaments.

Hi havia un bon juvenil, i l’entrenador, Bastiano del Blanquet, per poder-los preparar bé va decidir entrenar els dijous de les sis a les set i mitja del matí. D’aquesta manera desprès podien anar tots a treballar. A l’hivern la sessió d’entrenament físic es feia corrent pel camp gairebé completament a fosques, i amb les primeres clarors començava la part tècnica; ja es veia la pilota.

En acabar i per dutxar-nos, s’havia de formar entre tots una cadena entre el pou de la tia Parrilla i el dipòsit de dalt dels vestuaris, i a pobalades omplir-lo. Quan el canal (que passava per darrera del camp de la Mingola) portava aigua, perquè feien golmeteig, desprès de l’entrenament agarràvem la roba en un sarpat, anàvem al canal, i ens fotíem de cap. Així ens estalviàvem pujar l’aigua al dipòsit, i endemés l’aigua del canal no estava tan gelada com la del pou.

Una imatge poc habitual.

La via del trenet passava per la vora del canal, i algunes vegades coincidia l’arribada del primer tren amb les cabussades. Llavors ens amagàvem dins del canal i quan el trenet, que anava poc a poc perquè arribava a la estació, es posava a la nostra altura, sortíem tots a la vegada nus, pegàvem una correguda per dalt del malecó, i ens tiràvem de cap a l’aigua. Els passatgers del carrilet mig ajupits treien el capet darrera de les finestres dels vagons.

Aquella gent que havia sortit de Tortosa a les 6,30 de matí, i que desprès d’una hora i mitja de viatjar en un tren sense calefacció, arribaven a La Cava endormiscats i segurament gelats de fred, quina impressió els deuria de fer el veure una colla de xiquets tan de matí i en hivern, tirar-se cabussons totalment despullats al canal? Què deurien de pensar?

Entrenament, bicicleta, estall i ball.

Desprès cadascú a la seva feina. Quan coincidia que havia d’anar a Buda, mon pare em solia deixar la moto, però a vegades la necessitava ell i em quedava baix taula. Llavors com anava amb el temps just, em pegava una tragantona de bicicleta per arribar a temps de passar amb la primera barcada, la que passaven els estallers.

Entre l’entrenament, la bicicleta i l’estall, aquell dia em gitava tou, i lo pitjor era si a la tornada feia vent de dalt; s’havia de tornar cara vent des d’allà baix al poble. Però si per la nit feien algun ball de quintos, o de carnaval, o festa de Sant Antoni… (festes que solien coincidir amb la feina dels estalls), cap al ball. La resistència humana quan convenia era alta, i una festa d’aquelles no es podia perdre de cap manera. El què passava al dia següent val més no contar-ho.

---

Els estalls de Buda (VII)

Una altra de futbol.

En els clubs modestos, la major part dels nois que jugaven a futbol amb els juvenils, quan complien els 18 anys solien passar al primer equip, i si tenien la sort que la seva especialitat dins la plantilla estava vacant, se li obria l’oportunitat de poder jugar i consolidar-se com a jugador d’aquell club

Per començar, de suplent.

De la nostra promoció de juvenils, una bona part varem arribar a jugar amb el primer equip del CD La Cava. L’equip havia baixat de 3r divisió i estava en hores baixes, i amb pocs diners per fer fitxatges. La gran oportunitat per als joves! Com a la majoria, em van fer fitxa per al primer equip i la primera temporada vaig ser suplent de Bernat, un porter de la Galera. No vaig jugar ni els partits amistosos, segurament que no generava massa confiança. La segona temporada Bernat se’n va anar al Vilafranca i es va fitxar a un altre porter d’Amposta, Florencio; treballava de camàlic a la cambra d’Amposta i era fort i valent. Vaig continuar de suplent.

El potencial del futbol català en aquells moments el representaven: el Barcelona i l’Espanyol que jugaven a Primera Divisió; l’Europa, l’Hospitalet i Badalona, que estaven a segona, 20 equips que jugaven al grup català de tercera divisió, 2 grups de primera regional, i 4 de segona regional.

Els equips del Delta que hi havia en competició en aquella lliga del 63/64 eren: El Tortosa a tercera divisió (incloem Tortosa perquè llavors mig Delta pertanyia a aquest municipi), La Cava, Amposta i Camarles a Primera Regional, i el Rapitense a segona regional.

Llavors el futbol local era una de les poques aficions que tenien els homes, com no existia la televisió, els grans equips no es tenien gaire en compte. Com hem comentat jo estava de porter suplent, i La Cava anava a la cua del grup. Als descansos dels estalls, quan es parlava de futbol, els companys opinaven que havia de jugar jo. Aquesta opinió era per pura solidaritat, ja que ningú d’ells m’havia vist jugar mai.

“El diumenge, jugaràs tu”

Balmanya (d’Amposta) era l’entrenador, i un dia desprès de l’entrenament del dijous per la tarde em va dir: “cuidat, el diumenge jugaràs tu”. Al dia següent, durant el treball a Buda ho vaig comentar als companys. En arribar el dissabte, quan Mariano repartia els estalls, els més veterans li deien que em marques menys tros perquè havia de jugar; ell (poc amic del futbol), va contestar que el que faria seria donar-me’n més, però en realitat me’n va donar una mica menys. I a l’hora de fumar van venir gairebé tots al meu tros a pegar una estropada. Avergonyit, els deia que ho deixessin estar que ja estava bé, gairebé que em van fer tota la feina.

Molt ben arropat en el debut.

I el diumenge, a l’hora del partit, una bona colla d’ells es van posar darrera de la porteria. Feia un fred que pelava, i aquell dia vam debutar Verdié i jo. Verdié va fer un partit molt bo i ja no va parar de jugar. Els estallers a cada pilota que jo tocava, aplaudien i animaven com si hagués fet una parada important, amb la cleca que tenia em creia Superman. Aquell dia era difícil fer-me un gol, a mi i als estallers que tenia al darrere; vam guanyar al Sant Martin per 1 a 0. Pocs jugadors en el seu debut han estat tan ben arropats com ho vaig estar jo aquell dia.

Aquest afortunat començament em va significar una càrrega de moral que m’inpulsà a estar jugant 2 anys amb el primer equip de La Cava, 2 en l’Amposta, 5 amb el Reus, i 8 amb l’Oliana. També em va donar l’oportunitat de fer diversos cursos de formació esportiva a Tarragona i Lleida, els quals més tard em permetrien treballar com a tècnic en diverses especialitats esportives.

Un arropat debut que en part em va canviar una mica la vida.

---

Els estalls de Buda (IX)

Els vells de la colla

La vida ens ha ensenyat que moltes vegades, aquella gent que crida i malda, no són tan dolents com aparenten o volen aparentar, i altres que fan poc soroll i semblen bones persones, resulten ser extraordinàriament perilloses i capaços de fer-te la més mala jugada que et puguis imaginar

Els vells de la colla

Mariano, el nostre cap de colla, era dels primers, sempre renegant, maldant, i amenaçant de despatxar-nos i deixar-nos sense feina. Però mai vaig veure que despatxés a ningú, i una vegada que sí que ho va fer en resposta a una provocació, en veure que el treballador se’n anava, el va cridar dient-li “eic aon vas o què, agarra l’aixada i posa’t a treballar, i no t’ancantes”.

En l’època que estem parlant, els homes, per vells que fossin, treballaven amb més o menys intensitat mentre s’aguantaven drets. I als estalls de Buda venien alguns homes d’avançada edat, no sé si deurien d’haver arribat a cotitzar suficient per cobrar “la vellesa”, ni sé si llavors era fàcil cobrar aquesta prestació, lo que sí és cert és que mentre podien, treballaven. Els vells que venien a la nostra colla gairebé tots eren colonos de Buda, i alguns fins i tot vivien allà.

Malgrat la seva edat, l’experiència acumulada en aquests tipus de feines els permetia moltes vegades acabar l’estall més prompte que els joves. El problema el tenien quan tocava afonar algun canal, tub, o desguàs, i s’havia de treballar tota la jornada en la pala gatxera.

Treballar a estall amb la pala gatxera

El treballar en la pala gatxera a estall era un treball dur. Si el terreny estava sec, s’havia de treballar punta enrere, això significava fer tacos de terra clavant la pala a la terra dura amb l’ajut del peu. Amb un moviment de palanca, carregar el taco a la pala, i amb un fort impuls, com si fossis una catapulta, enviar-lo des de baix de la sèquia a l’altre costat del malecó. Si el terreny estava tou, es treballava punta anvant; això consistia en posar-te dins de la zona afonada, i fer tres talls amb la pala al fang que tenies davant, marcant el taco que volies treure, i desprès clavar la pala per baix del taco i catapultar-lo fora. I això seguit i a bon ritme.

I aquí era quan sortia la part humana de Mariano; quan això tocava, a aquells homes més grans els enviava tots junts a esbrossar algun desguàs, o a arreglar ponts, o a fer alguna altra feina, a vegades més delicada, però no tan dura.

Esllacar

Quan s’havia d’esllacar, la feina no era tan pesada. Es tractava de tenir bona tècnica per anar treien el fang amb la pala i deixar un bon acabat. L’inconvenient era aguantar el fred en ple hivern estacats a l’aigua i amb el fang fins els genolls. I aquí era on més m’impressionava el treball d’aquells homes grans, el seu ritme pausat, segur, i continu. Jo era molt gelat, sempre sentia fred, i quan s’havia d’entrar a l’aigua, ho feia ràpid i començava a pegar palades lo més veloç que podia per entrar en calor. Al cap d’una estona, sortia en un bot a posar els peus al sol, si en feia, o sinó al menys treure’ls un ratet de dins del fang i l’aigua. Ells, pel fred no sortien mai del tall.

Tant era el que m’impactaven, que sempre pensava en intentar aconseguir algun tipus de faena, que quan fos vell, em permetés treballar calçat als hiverns.

Què poc em podia imaginar com canviarien les coses. Potser massa.

Vocabulari de boca:

Cobrar la vellesa:  Cobrar la jubilació.

No t’ancantes:  No et despistes.

Colono:  Persona que cultiva terra arrendada.

Afonar:  Aprofundir, fer més fons.

Pala gatxera:  Pala de ferro retallada i esmolada per tallar millor la terra i les arrels del senill i la boba.

Punta enrere:  Modalitat de treball en pala en terrenys secs

Punta anvant:  Modalitat de treball en pala en terreny de fang consolidat.

Esllacar:  Modalitat de treball en pala en fang aigualit .

Tall:  Zona de treball

---

Els estalls de Buda (X)

La Nevada

El dia estava gris i feia molt de fred, perfectament equipat en passamuntanyes, guants de manopla, i el jersei més gruixut que tenia, vaig arrancar amb la moto a buscar a José de Panolla, i ens vam anar cap a Buda

El cel cada cop es posava més d’un gris clar estrany, i el fred augmentava. Una vegada al lloc de concentració dels estallers d’aquell dia es va intentar fer foc amb herbes seques, però només va sortir fum, la humitat no la deixava cremar bé. No estàvem tots, alguns van saber llegir millor les condicions meteorològiques i van ser prudents no sortint de casa.

Arrupits esperàvem l’arribada de Mariano, el Cap de Colla, i de sobte un va dir, neva!, i efectivament, un aquí, un més allà, zigzaguejant anaven queien grossos flocs de neu. Al principi va ser divertit i els més joves i juganers intentàvem atrapar-ne algun al vol abans que toques terra i es fongués. Poc a poc la caiguda de flocs es va anar incrementant, i ja no feia tanta gràcia. Els que vivien a Buda van dir, avui ja no enganxarem, i se’n van anar cap a casa. Els que havíem vingut del poble vam anar a resguardar-nos a una barraca sense portes que hi havia prop.

La nevada anava augmentant

La nevada anava augmentant i cada cop estàvem més acovardits pel fred, la neu començava a quallar. Haure’m de fer pensaments, va dir un dels veterans, aquí no “astem” bé, va contestar un altre, això no pararà, va asseverar un tercer, si mon hem d’anar ha de ser tots a la vegada per a que Mael mos passi el riu ràpid, va sentenciar un quart. Va…, va…

I tots corrinyant corrinyant amb les bicicletes agafades del manillar, i les rodes per dalt de l’herba i la neu de la vora de la carretera de terra, van arrancar cap al pas. José i jo érem els únics que aquell dia anàvem en moto, i la terra de la carretera amb la neu s’havia “empapat” i convertit en un fang enganxós que bloquejava les rodes al parafang. Per fer anar la moto per dalt de l’herba i la neu, com les bicicletes, pesava massa i avançàvem poc (era una Rovena de 250 cc.). Van provar d’anar a cavall, caminant fent força els dos, jo dalt i ell empenyent darrera, caminant i la moto engegada i una marxa posada intentant conduir-la d’aquesta manera. I tot embolicats amb la pala i l’aixada que cadascun portàvem penjades al coll. No ens vam fer mal de pura casualitat.

Una difícil marxa

En arribar al pas, al contrari del que solia passar, aquesta vegada Mael va ser molt diligent i quan vam estar tots (natros vam arribar els últims) ens va passar de seguida. No era qüestió de perdre temps. Una vegada creuat el riu les condicions del camí van millorar, el malecó del canal, la via principal de comunicació per a les bicicletes i motos, estava molt compactada i el fang no s’enganxava a les rodes; el problema era que quan es banyava patinava molt.

I poc a poc, i eixarrancats amb les cames obertes per equilibrar i evitar caure dins del canal vam anar avançant. En avançar, la neu venia de front i aconsellava posar el cos de costat buscant una mica de protecció, i a mig cos s’acumulava la neu i l’altre estava sec. Quan la roba banyada per la neu fosa tocava alguna part del cos sec provocava desagradables sensacions, i això obligava a anar rígid i fer pocs canvis de posició. Passamuntanyes, guants de manopla, jersei doble, tot havia estat travessat per l’aigua desgelada de la neu que poc a poc anava vesant per l’interior del cos.

L’ajuda de la mare

A casa teníem un magatzem amb una xemeneia on fèiem foc a terra i ens hi estàvem gairebé sempre. En arribar i entrar dins amb la moto, i desprès d’espolsar la neu que s’havia acumulat entre el pit i els braç dret, la diferencia tèrmica em va provocar una espècie de shock. Tot el dia sentint fred i de sobte aquell canvi, el cos no ho va assimilar bé.

Sortosament, per ma mare aquell tipus de situació semblava que no li venia nou. Em va fer anar de seguida a una habitació on la temperatura era baixa, em va fer treure la roba banyada, fregar el cos amb una tovallola i posar roba seca. Desprès va portar una palangana en aigua lleugerament tebieta per recobrar les mans, que era el que més fastiguejat tenia. I poc a poc es va anar superant la desagradable sensació que havia patit en arribar.

Des de llavors, quan veig reportatges de gent atrapada involuntàriament per una nevada, sempre penso, que bé els aniria que en arribar on puguin, tinguessin a sa mare esperant-los com jo aquell dia… Que serveixi això com un petit homenatge a totes les mares que quan hi ha dificultats, esperen l’arribada dels inexperts fills per donar-los el convenient suport.

Vocabulari:

Passamuntanyes:  Espècie de gorra que quan convenia es desplegava cap avall tapant tot el cap i cara, deixant només una obertura per als ulls.

Guants de manopla:  Guants de dos departaments, un per al dit gros i un altre per als restants, anaven molt bé per anar en moto (quan no plovia o nevava).

Avui ja no enganxarem:  Expressió local que vol dir que avui no iniciarem la jornada laboral.

Barraca sense portes:  A moltes terres del Delta, especialment les arrendades que estaven lluny del poble, s’havien construït barraques només per refugiar-se les persones i les bèsties de treball en cas de pluja o males condicions meteorològiques. Estes barraques eren tan elementals, solitàries, i solidàries, que a la majoria ni tan sols els posaven portes.

Mael:  Passador de Buda.

Empapat:  Absorbit.

---

Els Estalls de Buda (XI)

La taverneta de Mascarell

A l’època en la qual situem aquestes relats (principis dels 60 del segle passat), els cafès ja havien pres el relleu a les tavernes, però al poble encara quedaven les més il·lustres, la de Riets, la de la Jana, la del Còdul, la de l’Ullat, la de la Rampa de l’Estació…

El lloc de trobada ideal

Les tavernes, fins que van ser substituïdes pels cafès, el bancs, els clubs, les gestories, les teles, etc. van ser centre d’informació, de contractació laboral, de transaccions ramaderes i comercials, d’oci…

Era el lloc de trobada ideal, i al voltant d’un got de vi i alguna cosa salada s’arribava a tota classe d’acords i negociacions, i sovint amb més garanties que alguns dels contractes notarials que es subscriuen en l’actualitat. Llavors la paraula era la paraula i tots s’esmeraven en ser considerats homes de paraula; era la millor garantia.

Buda també tenia taverna, la taverneta de Mascarell, i estava situada al costat de vent de dalt (oest) del mas. El fet que estigués al mateix mas ja demostrava que tenia una certa importància, encara que la situació la relegava a un segon pla en relació a l’església i altres dependències del mas que estaven encarades a recer de vent de dalt (sud).

Un confortable refugi

Per als estallers que veníem del poble aquesta taverneta va ser molt important pel confortable refugi que representava els dies de mal temps. El treball als estalls solia començar a les 8 o les 9 del matí i acabar a la una. En acabar, els que vivien a Buda se n’anaven a dinar a casa i els que no teníem ni casa ni barraca allà ens quedàvem per algun raseret a menjar-nos la mescla. A les 3 de la tarde Mael ens passava el riu per tornar al poble.

Quan feia molt de vent, fred, o plovia, anàvem a la taverneta i demanàvem mig litre de vi i un plat d’olives trencades (que bones eren), i allí perfectament asseguts a una taula ens menjàvem la “fiambrerada” d’espinacs o faves amb un tros de frito i un trosset d’abadejo o cansalada que portàvem per dinar. Ens desplaçàvem en bicicleta o moto i estàvem tot el dia treballant a l’aire lliure exposats a les crues condicions atmosfèriques de l’hivern, per això el poder menjar a cobert era molt gratificant, especialment en condicions climatològiques adverses.

Una partida de guinyot

Si les condicions del temps en acabar de dinar eren dolentes, alguns s’esperaven a veure si amainaven i es posaven a jugar una partida de guinyot i es feien fins i tot un cafè, quin luxe! De vegades algú exclamava: “ni Franco viu com natros”. En alguns casos les condicions meteorològiques en lloc d’amainar empitjoraven, i a última hora i de la manera que podíem tornàvem a casa, algun cop en penoses condicions. Eu! si llavors haguéssim tingut a ma “masquefós” el tabard de Franco.

Vocabulari:

Mascarell:  José Mascarell Mola, xofer de confiança de l’oncle Pere a Buda, i responsable junt amb la seva dona Carme Gilabert i filla Maribel, de la taverneta de Buda.

Mescla:  Menjar que es portava en una cabassona per dinar.

Cabassona:  Tipus de cabàs allargat i menut adaptat per portar lligat al quadro de les bicicletes i on es portaven les viandes de menjar i beure.

Fiambrerada:  Carmanyola plena de menjar.

Espinacs, fabes, frito, abadejo, cansalada:  Menjars de la mescla d’hivern, una dieta completíssima, i tot productes de casa excepte el nutritiu i econòmic abadejo, que quan convenia era substituït pels xapadillos de tenca.

Raseret:  Lloc arrecerat. Si no hi havia alguna pallera, canyar, o barraca prop, dins de les mateixes sèquies seques.

Franco:  Tenia tot el poder i suposàvem que vivia molt bé, li agradava pescar i es deia que quan sortia de pesca amb l’Azor, el seu iot, uns bussos li enganxaven grans peixos a l’ham, mentre el NODO gravava com ell els treia.

Masquefós:  Expressió local equivalent a “al menys”

Tabard de Franco:  Abric que utilitzava als hiverns en les inauguracions de pantans i desfilades, aguantant impertèrrit totes les inclemències. I fent treure dels reportatges tot el que no donés aquesta imatge de fermesa.

---

Els Estalls de Buda (XII)                                                      

El serveis principals

A Buda hi havia dos xarxes de servei importants, la de carreteres, que s’iniciava al pas, llavors situat al riu Ebre, i la de reg que sortia del lloc on el sifó que travessava el riu Migjorn emergia a l’illa.

La de carreteres tenia tres línees principals, la que anava riu avall fins el far de Buda, la que anava riu amunt fins el riu migjorn i desprès girava i anava fins el final d’aquest riu, i la que anava al mas. Des del mas sortien dos ramals en busca de la bassa i un que es bifurcava amb la carretera de Migjorn. Esta era la xarxa principal de carreteres, totes de terra però ben cuidades.

La de reg al sortir del sifó es dividia en dos tubos principals, el que anava per la vora de l’Ebre en direcció a la desembocadura, pel costat de la carretera del far, i el que anava per la vora del riu Migjorn també en direcció a la seva desembocadura. Els dos alimentaven a petits tubets secundaris que feien arribar l’aigua a totes les terres que es cultivaven.

També hi havia la xarxa de desguassos, uns en direcció a les basses i els altres en direcció a algun dels dos rius que encerclaven l’illa. La xarxa de reg i la de desguassos era la que a l’hivern els estallers netejàvem i condicionàvem, aprofitant que les aigües estaven tancades.

Buda era com un petit estat

En aquella època Buda era com un petit estat, una vegada passaves la barcassa i entraves allí semblava entrar en altre lloc on tot estava perfectament ordenat, les fileres d’eucaliptus als malecons, les de palmeres a les carreteres, rètols indicadors (una mica en pla còmic), la gairebé obligació de saludar a tots els que trobaves, el mas sempre perfectament emblanquinat.

A l’illa hi havia molts arrendataris els quals cultivaven reduïdes quantitats de terra, entre 10 i 20 jornals cadascun, poca terra però al fer-se tot a mà, donava feina una bona part de l’any a l’arrendatari i a tota la família. La major part d’aquests colonos tenia caseta o barraca en un caixeret i corral al costat, i allí i s’hi estaven la major part de l’any, excepte per a festes majors. A les festes gairebé tots pujaven al poble.

El fet d’estar dividit en petites explotacions, i estar aïllat, va convertir a Buda en un lloc intensament humanitzat. Amb l’ajuda de José de Mariano hem intentat recordar les casetes i barraques habitades que hi havia. Per la carretera del pas al far hem pogut recordar 6 casetes i 6 barraques, per la carretera del pas al Migjorn 9 casetes, per la carretera del sifó fins la desembocadura del Migjorn 4 casetes i 3 barraques, per les carreteres secundaries 3 casetes i 3 barraques. Total 22 cases o casetes i 12 barraques, a banda de les famílies que vivien a les dependencies del mas.

Era com una privilegiada comunitat de gent que vivia allí aïllada, que quan volia anava al poble, i que excepte els serveis sanitaris, tenien a l’abast els serveis bàsics d’aquella època perfectament assistits.

Hi havia policia (Gumersindo el guarda), serveis educatius (la mestra), servei públic de transport (Mael lo passador), centre comercial (la botiga de Nuri), centre lúdic (la taverneta de Mascarell) i serveis d’interès internacional (el far de Buda).

Ara només queden records i enormes màquines que fan la feina de tota aquella gent.

Vocabulari  

Sifó:  Conducció d’aigua subterrània que passava per baix del riu Migjorn i feia arribar l’aigua del canal de la dreta a l’illa. A Buda es va cultivar arròs 50 anys més prompte que a qualsevol indret del delta esquerre. Un dels motius perquè s’instal·lés tanta gent a viure allà.

Ramal:  Camí o sèquia que arranca d’un altre de principal

Tubo:  Conducció d’aigua de reg derivada del canal

Aigües tancades:  Període en que els canals no portaven aigua, anava des del final de la collita (els anys que no hi havia colmeteig) fins desprès del xarrugar. Tot l’hivern.

Colmeteig:  Període entre setembre i desembre en que els anys que no s’havien de fer reparacions al canal, s’aprofitava per portar aigua carregada de llims als arrossars. Eren els llims que arrossegava el riu degut als temporals de la tardor, i que feien pujar el nivell del delta sobre el mar d’una manera destacada.

Arrendatari o colono:  Persona que tenia arrendada, al propietari d’una finca gran, una determinada extensió de terra per al seu cultiu. El pagament de l’arrendament es solia fer en una pactada quantitat d’arròs per jornal, i que s’entregava al final de cada collita. L’amo de la terra tenia la responsabilitat de facilitar a la terra cultivada accés de carro, de reg, i de desguàs.

Jornal:  Mesura del país equivalent a 1.190 m2

Caixeret:  Petit hort per autoconsum cultivat en el “ malecó” eixamplat d’alguna sèquia.

---

Els Estalls de Buda (XIII)

A la dècada dels 60 el bombardeig continu de notícies que hi ha ara no existia. La Vanguardia, l’únic diari que arribava puntualment, poca gent el llegia, i la TV estava començant amb un únic canal i severament controlada pel règim, per la qual cosa, temes que comentar fora de les noticies locals (estes sí que corrien apressa) poca cosa hi havia

Animades tertúlies

En l’àmbit esportiu algun comentari sobre Kubala i Di Estefano, els cracs futbolístics de l’època, i també les gestes de Bahamontes i Poblet en ciclisme. De política lo més comentat eren les notícies de Radio Pirenaica que s’havien pogut captar, i que era l’única manera de saber-ne alguna cosa dels problemes que en aquells moments tenia Espanya, a les seves colònies del Sàhara Espanyol i Ifni. Sempre quedava el dubte de lo exagerades que podien ser, més o menys com ara, que tot depèn del mitjà informatiu que ho transmet, i la salsa que en un o altre sentit li interessi posar.

Malgrat que els mitjans informatius no aportessin les dosis de morbo actuals, això no privava que quan es concentraven els estallers, ja fos a la barcassa o en els descansos, no es formessin animades tertúlies. Hi havia autèntics especialistes en animar aquelles espontànies trobades de gent, personatges decidits i dotats d’un humor innat.

Vicentet del Bonico

Vicentet del Bonico era un d’estos personatges, entrava a l’estall a continuació meva, i sempre he tingut la sospita que entre bromes i risses, escorria la marca de l’estall i em feia fer un tros de la seva feina a mi. Ramonet de Pataques també treballava en natros i ell i Vicentet feia poc que havien acabat la mili, la qual havien fet junts amb dos soldats més de La Cava, Miguel de Benita i Juan del Torrero.

Vicentet decidit, menut i molt actiu dominava molt bé l’art de fotre-se’n d’ell mateix i de qui fos, i animat per Ramonet explicava divertides anècdotes de les peripècies viscudes pels quatre durant el servei militar. Només calia que Ramonet li digués, te’n recordes d’aquell dia que…, i Vicentet enseguida s’engegava, i d’una manera força divertida, explicava els encadenats de despropòsits en els que contínuament es veien involucrats.

Vicentent, Ramonet, i Juan havien tingut una escolarització de fang, tenquetes, i taus, Miguel en canvi havia anat al col·legi i tenia un elevat sentit de la formalitat. Aquestes diferències li van ocasionar a Miguel una preocupació i un maldecap continus, intentant que el comportament dels altres estigués dins dels canons correctes i reglamentaris, Juan sempre estava preparat per anar-se’n cap a casa sense permís, Ramonet per pegar-li un cop de puny a algun caporal o superior, i Vicentet s’havia especialitzat en “arreplegar” gorres i vendre-les.

Entre tots, amb la venda de gorres de Vicentet, els paquets de casa que li enviaven a Miguel, i alguna remesa de xapadillos que els arribava als altres, anaven complementant l’escassa dieta del quarter, i així evitaven passar tanta gana com la resta dels soldats.

Vocabulari

Kubala:  Fugitiu hongarès que va jugar i entrenar el Barcelona entre els anys 1950 i 1964. Està considerat el millor jugador de la història del Barcelona.

Di Stefano:  Jugador argentí que va jugar amb el Real Madrid entre el 1953 i el 1964. Es considerat per la FIFA com un dels 5 millors jugadors de futbol del segle XX.

Bahamontes:  Ciclista que tenia el sobrenom de “l’àliga de Toledo”. Va ser bon escalador i entre els anys 1954 i 1964 va guanyar sis vegades el premi de la Muntanya al Tour de França i la victòria absoluta en el Tour del 1959.

Poblet:  Miguel Poblet està considerat el millor ciclista català de tots els temps. Es va retirar l’any 1962 desprès d’haver estat competint com a professional des de l’any 1944. Durant aquest període va aconseguir 214 victòries i va ser el primer espanyol en vestir el mallot groc de líder del Tour de França.

La Pirenàica:  Emissora antifranquista creada el 22 de juliol de 1941 pel Partit Comunista d’Espanya i que va emetre principalment des de Moscou. Escoltar-la estava prohibit. El 1955 es va traslladar a Romania, i desprès de l’arribada de la democràcia a Espanya, el 14 de juliol de 1977, va emetre el seu últim programa des de Madrid retransmetent la primera sessió de les Corts que havien d’elaborar la Constitució espanyola.

Paquet de casa:  Nom que es donava a les remeses de menjar que solien enviar les mares als fills, quan aquests feien el servei militar.

Sàhara Espanyol:  Colònia espanyola a l’Àfrica. El 1976 va ser abandonat a la seva sort davant la pressió que va fer Marroc amb la marxa verda.

Sidi Ifni:  Colònia espanyola constituïda sobre una antiga base d’esclaus del temps d’Isabel la Catòlica. L’any 1969, desprès d’algunes guerres encobertes va ser traspassada al Marroc.

Marca de l’estall:  El cap de colla quan repartia la feina als estallers, anava contant passes amb una aixada al coll; quan creia que la distància era la correcta, amb l’aixada feia una marca a terra a partir de la qual començava un altre treballador. Una vegada vaig descobrir que Vicentet havia tapat la marca de la nostra separació i n’havia fet una altra un tros més avant, fent-me fer a mi un tros del seu estall. A partir d’aquell dia vaig vigilar bé la separació entre els dos.

Venda de gorres:  La gorra formava part de l’uniforme militar dels soldats, i no es podia estar a l’exterior sense la gorra correctament posada. Si en algun descuit es “perdia” immediatament s’havia de trobar una altra o eres arrestat. La millor manera d’aconseguir-la era localitzar a algú que en tingues una de sobrant i comprar-li.

Jornal de terra:  2.190 m2.

---

Els Estalls de Buda (XIV)

Stella Alpina

A principis de desembre de l’any 1963 un temporal va fer embarrancar un vaixell enfront de la finca del Tramontano, on ara està la urbanització Riumar. Llavors una zona envoltada de muntells d’arena i poc accessible, lloc aïllat que coneixia una mica per haver anat algunes vegades a fer borró. En companyia d’un parell d’amics vam anar en bicicleta a intentar trobar-lo i des de dalt d’un muntell el vam localitzar. Estava prop de la Bassa de l’Arena.

Pujant i baixant per les dunes de sorra, vam acabar arribant. Unes barques de pesca li havien descarregat algunes coses a la platja, potser part del carregament; es va comentar que anava carregat de pataques. A la part de darrera hi havia escrit el nom en lletres molt grans, Stella Alpina. No sé com s’ho va fer, però el morro (la proa) el tenia gairebé al sec.

Els tres fars

Fem unes fotos i desprès decidim anar a Buda a veure el far nou que estaven construint. Creuem el riu amb la peculiar barcassa formada pels llaüts Pinta, Niña i Santa Maria, i per l’últim tram de la carretera de “Venta Nueva al Faro de Buda”, vam acabar d’arribar a l’anomenat Cabo de Tortosa, on estava el far vell ja tombat dins del mar, i es construïa el nou.

Era diumenge pel matí i per allí no hi havia ningú, això ens va permetre moure’ns per tota l’obra batxillejant i, “encaramats” dalt d’una pila de sacs de ciment, fotografiar els tres fars. En primer terme el far en construcció, en segon una torre metàl·lica que feia de far provisional, i al fons, dins del mar, el vell de ferro tombat. Tres fars al mateix lloc, una prova de les dificultats que tenien les puntes est de l’illa de Buda i la de Sant Antoni.

En perdre força la desembocadura vella per anar-se fent ample el Galatxo de Sorrapa i tragar més per allí, creixia la zona del Garxal i la punta nord de l’Illa de Sant Antoni i s’arrodonien les puntes est de les illes de Buda i Sant Antoni. Els pantans encara no s’havien construït, i la dinàmica del Delta era la natural de créixer pel lloc de la desembocadura més gran en aquells moments, i arrodonir-se lentament pel lloc on havia deixat de desembocar.

Un moment històric

En aquell històric moment estaven convivint a la punta de l’Illa de Buda tres fars. D’una banda el vell tombat de ferro que s’havia fet a Birmingham dissenyant de manera que fos desmuntable calculant que com el Delta llavors creixia molt, van pensar que en algun moment estaria massa lluny del mar i convindria desmuntar-lo i tornar-lo a construir mes prop. Durant la guerra civil el van incendiar i el ferro es va deteriorar; en no repintar-se i cuidar-se adequadament, el salnitre es va anar menjant el ferro. Si això no hagués passat, segurament l’haurien desmuntat per construir-lo cap enrere, al revés del què havien pensat inicialment.

D’altra banda la torre de ferro que s’havia fet provisional i era insuficient, prova d’això el mateix embarrancament de l’Stella Alpina en no adonar-se’n de les senyals del far.

I per últim, i en plena construcció, el far de formigó, que en construir els pantans i començar la brutal regressió del Delta, va ser engolit pel mar en només 9 anys.

I la regressió continua menjant-se el Delta, i les intencions d’agreujar-la amb més transvasaments també.

Vocabulari

Finca Tramontano: Finca situada al final de l’hemidelta esquerre.

Borró:  (Ammophila arenaria) Planta resistent i aïllant que creix a les dunes de sorra. Molt adequada per construir els sostres de les barraques. Actualment protegida per tots els indrets de costa.

Bassa de l’Arena:  Bassa actualment inexistent que estava entre la bassa del Canal Vell i la Urbanització Riumar. Degut a la gran quantitat de sorra que li arribava procedent dels muntells, que el vent de dalt formava en aquella zona, tenia poca profunditat i el fondo en lloc de fang era d’arena.

Muntell:  Duna d’arena.

Pataca:  Patata.

Carretera de Venta Nueva al Faro de Buda:  Primera carretera de certa identitat que es va construir a l’hemidelta esquerre. Es va fer amb l’intencionalitat d’accedir per terra al far de Buda. Al traspàs de competències a la Generalitat de l’any 1933, aquesta carretera es va considerar d’interès general, màxima qualificació d’aquella època.

Cap de Tortosa:  Per la seva penetració al mar, és el cap més important de Catalunya. Curiosament durant molt de temps la punta d’aquest cap era un riu i una barra de sorra a cada costat.

Desembocadura vella:  Va ser per on va desembocar l’Ebre des que va abandonar les desembocadures de la Marquesa i les Olles. A la dècada dels 70 es va acabar de tancar sortint tota l’aigua pel Galatxo.

Galatxo de Sorrapa:  Desembocadura actual de l’Ebre. Es va obrir per primer cop durant la riada de l’any 1937. Galatxo vol dir canal natural entre una illa i terra ferma, i el nom de Sorrapa perquè un senyor que es deia així va ser el primer que es va ofegar en aquell indret. Tenia bous a l’Illa de Sant Antoni i creuava el galatxo per una barra de sorra submergida de la seva desembocadura. Un temporal va moure la barra i es va ofegar en passar-hi.

Garxal:  Zona de la desembocadura pegada al Delta: és del pocs llocs on el Delta creix. Aquest creixement està motivat per la sorra que els temporals arranquen a la punta est de l’Illa de Sant Antoni i Buda, i les corrents marines, temporals, i vents deixen allí.

---

Els Estalls de Buda (XV)

El mas de l’Illa de Buda és un conjunt d’edificis adossats començats a construir a finals del segle XIX. Per la fabricació dels tovots es va utilitzar argila de la mateixa illa, cuita in situ amb un forn fet expressament. Aquest mas actualment forma part del catàleg d’edificis a protegir de l’Ajuntament de Sant Jaume amb la categoria BCIL

Els xiquets de Buda

Quan treballàvem pels seus voltants estàvem distrets, el tràfec dels que residien al mas, la dels que vivien a l’illa i venien a comprar o fer alguna gestió, els tractors que sortien a xarrugar, els carros i carriots trafegant, algun iaio que estava per allà i venia a fer-nos alguna observació: “…afoneu i eixampleu fort aquell revolt, netegeu bé aquest pont, trèieu bé les maixelles…” Intentàvem sempre que aquelles sèquies de terra quedessin en les millors condicions, perquè quan arribés l’aigua, circulés sense entrebancs, i arribés en abundància allà on ells tenien les terres. “Tranquil oncle, que això ho deixarem pentinat”, solíem contestar educadament; hi havia gran respecte per la gent gran.

El moment més interessant era a l’hora del recreo dels xiquets i xiquetes que anaven al col·legi del mas. Per a ells érem una novetat i a meitat matí, quan els deixaven sortir una estona, s’arramblaven a batxillejar el què fèiem. Els havíem de maldar perquè els més decidits volien agarrar les pales i es podien fer mal. Per sort per ells les coses van canviar tant amb la mecanització i l’arribada de les retroexcavadores mecàniques, que l’ús manual de la pala i aixada per netejar sèquies va desaparèixer. El que no tinc clar és si la mecanització ha estat tan positiva com tothom pensa, per començar a Buda ja no queda gairebé ningú. Per reflexionar…

En perfecte harmonia i ben assistits

Al col·legi, als xiquets i xiquetes que habitaven l’illa, se sumaven alguns que vivien a la perifèria, Tramontano, l’altre cantó del Migjorn… els quals simplement creuant el riu ja estaven a l’escola, mentre que per anar als centres escolars de La Cava o Sant Jaume, o a un altre col·legi similar que hi havia al mas de la Comandanta, tenien un bon tros a peu per camins i malecons de terra. L’autobús escolar o el fet de portar-los els pares o iaios, encara estava per inventar.

La quantitat de xiquets que acudien al col·legi donava idea del respectable nombre de famílies que vivien allà. Era una comunitat de gent que vivia en perfecta harmonia, en el seu aparent aïllament estaven més ben assistits que al poble. Tenien la feina de l’arròs a peu de la seva caseta o barraca, mentre que nosaltres havíem de fer un grapat de quilòmetres cada dia en bicicleta per anar a treballar. Cada vivenda tenia el seu hortet i corral d’ànecs i gallines al costat, i abundant pesca a totes les sèquies que els envoltaven. L’únic problema es produïa en cas d’alguna emergència mèdica, encara que al poble, en cas d’urgència, no estàvem gaire millor. Un altre avantatge era que per les nits podien escoltar la Pirenaica sense temor, allí la guàrdia civil, una vegada Mael tancava el pas, ja no hi podia arribar.

En aquesta foto del col·legi, juntament a la mestra Pepita Nofre de Godall, hem pogut identificar als següents alumnes:

Irene del Músic, José de Mariano, Juanito del Nano, Cornelio de Martí, Sara de Cardona, Mari Pepa de Cuartillo, Sergio de Cuartillo, Maria Cinta dels Castellans, Dora de l’Atmetlero, Lurdes, Teresita del Casot, Sergio del Passador, Maria Cinta de Cardona, José de Mascarell, Maribel de Mascarell, José Brunet, José Maria de Tacos, Juanito de Tacos, Miguel de Pepe lo Castellà, Finetes de Salona, Nati de Panxo, Pepita de Turres, Honorio, Olegario de Calvet.

Vocabulari de boca

Tovot Peça rectangular d’argila cuita, el doble de llarga que d’ampla i que s’utilitzava per construir parets i barandats.

Barandat Envà

Recreo Crec que ara s’anomena “L’hora del pati”

Maixella Munts de sediments que es formaven en alguns llocs dels canals.

Tramontano Finca tocant a l’Illa de Buda, a l’altre costat de l’Ebre.

Altre costat del Migjorn Zona de la finca de la Comandanta tocant a l’Illa de Buda i separada d’aquesta pel riu Migjorn.

Comandanta Gran finca de l’hemidelta dret que s’estenia des del poble de Sant Jaume fins al riu Migjorn. També tenia un mas i una escola.

Pirenaica Emissora clandestina antifranquista.

El rall

El rall és un art tradicional de pesca del Delta de l’Ebre que s’utilitza per pescar principalment en llocs de no gaire profunditat; platja, canals i desguassos, basses, badies…

El rall és una xarxa que es porta arreplegada i subjecta per les dos mans i la boca. Es llença amb un moviment circular i amollant coordinadament tots els punts de suport i fent que caigui a l’aigua completament oberta degut al contrapès dels ploms que porta adossats a l’extrem i que ajuden a que s’obri en tirar-lo i també s’esfondri atrapant els peixos que s’ha aconseguit cobrir en tirar-lo.

Els seus orígens

Sembla ser que és originari d’Oceania i que els àrabs el varen introduir durant la seva dominació en aquells llocs d’aigües someres que eren semblants als llocs d’Oceania on s’utilitzava aquest aparell. Un d’ells va ser el Delta de l’Ebre.

No és cert que el rall el portessin els valencians quan venien a cultivar arròs; el rall ja és citat als Col·loquis de la Insigne Ciutat de Tortosa de Cristòfol Despuig l’any 1557 com un dels «ingenis i aparells» que hi havia al delta.

---

La descripció de Cristòfol Despuig d’aquell moment referint-se a la qualitat de la pesca i de les arts emprades al delta diu textualment:

«Ans son boníssims perquè la mar entra, e ix en aquestos estanys ordinàriament i l’aigua de pluja no s’hi pot replegar ni enpantanar com en l’albufera de Valencia; donchs si vesseu los ingenis, i los aparells que los pescadors de assí tenen pera pendre lo peix, i de quantes maneres lo prenen, i que varietats de nom de eixarcies tenen, espantarvoshiheu: tenen primerament una eixarcia a qui dien ells la broxina, que es la reina de totes les exarcies la qual te mil  doscentes brases de llargaria, es tan caudalosa esta exarcia que en nostres dies abrasà, i trague de un bol pasades mil paneres de peix, i cada panera fins a sis robes de peix poch mes o menys: tenen bolichs, cintes, tirones, rebordes, soltes, carasons, tirs sabogals per l’estanys, tirs sabogals per al riu, tonaires, palancres pera reig, palancres pera anguiles, boleches, arsinals, ralls, reixagues, pontenes, bertols, anguileres, nanses, camallochs, morbells, cepieres, ventoles, zalabres, manegues estorionals, ab tots aquestos instruments Senyor se pren en la mar, en los estanys i en lo riu.»

El rall, avui en dia

Actualment, d’aquestes arts de pesca ja en queden poques, i algunes de les varietats de peixos a les que estaven destinats han desaparegut completament com les sabogues, els esturions i els reigs, sobretot perquè s’ha interromput el seu cicle migratori amb la construcció de les grans preses del tram final de l’Ebre, Flix, Riba-roja i Mequinensa.

El rall, una de les més artesanes arts de pesca, més antigues i més ecològica, està ara amenaçada per l’administració catalana, la qual només autoritza el seu ús a persones jubilades. En ser una xarxa que necessita un cert aprenentatge per poder-se utilitzar, és fàcil deduir que ningú després de jubilat es posarà a practicar per aprendre a utilitzar-la.

A les Illes Balears, on també s’utilitza en alguns llocs, el seu ús és legalitzat i regulat per l’ordre del 15 de juny de 1999 que desenvolupa el Decret 69/1999 del 4 de juny i que en el seu encapçalament diu: «Des de temps immemorial…»

Esperem així que el rall no desaparegui per la poca cura administrativa…

---

Agarrar Catxels

Quant hi havia poca feina, especialment a l’hivern, un dels recursos dels habitants del Delta era anar a la mar a agarrar catxels. Desprès els anaven a vendre pel poble o fins i tot anaven en bicicleta a vendre’ls pels pobles del voltant

Hi ha algunes anècdotes de la impressió que feia al Perelló el veure arribar a un conegut “catxelero” del Delta, en ple hivern i descalç, dalt d’una bicicleta amb els pedals trencats i carregat amb un remijó de catxels per vendre.

També estaven molt apreciades i eren fàcils de vendre els ratllats, grúmols, canyuts i ortigues, encara que se n’agarraven més pocs perquè estaven en zones menys accessibles, més lluny, n’hi havia menys, i eren més difícils de localitzar i recol·lectar que els catxels.

Els grúmols, molt apreciats a Barcelona

Els catxels eren molt abundants i en un matí en podies fer tots els que podies portar des de la mar al poble en bicicleta o al coll caminant. Per la tarda s’anava per les cases a vendre’ls o bescanviar. Desprès van sortir alguns compradors de grúmols que els feien arribar al mercat de Barcelona i la feina d’anar a la mar o anar al catxel es va anar derivant per la d’anar al grúmol i es va especialitzar. Els grúmols es pagaven molt bé i moltes famílies es van dedicar de ple a aquesta feina, la qual alternaven amb el treball del plantar i segar arròs que era quant el treball al camp es pagava millor.

---

Les ortigues

D’entre tots aquests mariscs, els que estaven més ben acceptat per la majoria de famílies d’aquestes terres eren les ortigues. Afortunadament el mal aspecte que tenen quant es fan en suc, que és quant són millors, fa que sigui un producte poc conegut per la gent de fora del Delta. Gràcies a això, encara podem degustar de tant en tant aquest exquisit plat i no ens ha passat com l’angula que, de ser un producte de subsistència, ha passat a ser un plat de luxe prohibitiu per a nosaltres, per molt que en anteriors èpoques fos un menjar comú a totes les cases i formés part de la nostra tradició culinària.

---

Pescar a la xorrada

Quan es buidava l’aigua dels camps, un estrany sentit manava a les anguiles a sortir dels arrossars i pels desaigües anar en busca de les basses o les badies a passar l’hivern, o anar-se’n (les platejades) cap al mar dels Sargassos a reproduir-se.

Agarrar les anguiles

Quan s’arramblava l’hora de segar es buidava l’aigua dels arrossars de manera gradual, evitant que les terres llomes es quedessin del tot seques i fessin “mal patejar” al segar, i també dificultés el relliscar del tiràs per l’aigua i el fang al traure les garbes. A les terres fondes no calia graduar res, ja que el problema estava en treure l’aigua que es pogués i segar en unes mínimes condicions per salvar quanta més collita millor.

Aquesta fase de buidar l’aigua dels arrossars, i aprofitar-ho per pescar, localment s’anomenava la xorrada. Era el moment en que les anguiles eren més fàcils d’agarrar. Només calia calar un ventrol o millor una anguilera a la boquera del desaigües per aconseguir un bon ranxo. Si disposaves de més mitjans (anguileres, ventrols o gànguils) podies calar a algun desaigüet augmentant les captures.

Les agarrades més grosses es feien calant en un gran desguàs abans que aquest desemboqués a la corresponent bassa o badia. D’aquesta manera es podien atrapar una bona part de les anguiles dels arrossars que desaiguaven per allà.

Els drets de calar

Les anguiles des de sempre han estat apreciades i la seva venda no era difícil. Per això en aquesta època hi havia interès per aconseguir els drets de calar en algun d’aquests grans desguassos, i una vegada obtingut aquest dret, intentar que per davant ningú pesqués, especialment als desguassos secundaris que portaven les seves aigües al principal.

Alguns dalleros de la finca de la Comandanta van obtenir, durant uns anys, els drets a pescar al desguàs de la Partició. Feien la calada poc abans que aquest desguàs desemboqués a la bassa de la Platjola, al costat de la terra de l’oncle Ferri, on van construir una barraca per resguardar-se i dipositar els ventrols i gànguils de la calada.

A mon pare, el “Moreno de Puertes”, li havien ensenyat a fer anguileres de jonc, i quan tenia temps n’anava fent. Sempre en teníem sis o set en condicions de poder pescar, lo qual fèiem a uns erms que cultivàvem al costat de la bassa de la Platjola, precisament davant del lloc on els dalleros instal·laven la seva calada.

Jo era l’encarregat de calar i descalar les anguileres que feia mon pare, i mentre ho fes dins de la nostra terra no hi havia d’haver cap problema. Però darrera de la barraqueta que teníem allà, donava el desaigüet de l’oncle Boret de la Badora, que era molt anguiler i temptador. D’amagat de mon pare i de l’oncle Ramon de Pasqualet (el vigilant de la calada dels dalleros), quan tenia ocasió calava al desaigüet en qüestió, i si podia a les boqueres de l’oncle Ramon del Potrito. Mon pare se’n anava prompte, però el vigilant de la calada anava per allà dins fins tard, i moltes vegades no vaig poder calar per temor a perdre l’última barcada.  Heu…,  si llavors hagués estat el pont fet… quin munt més d’anguiles hauria agarrat.

La xorrada

En certa ocasió vaig comentar aquesta modalitat de pesca en un programa de TV3 anomenat “Caçadors de paraules”. El locutor va fer broma sobre la paraula, ja que per a ells, xorrada volia dir tonteria. Desprès van publicar un llibre sobre les diferents paraules que havien trobat durant els seus programes, analitzant-les de manera acadèmica. De la paraula xorrada deien textualment:“El verb xorrar vol dir exactament el mateix que en castellà “chorrear”, és a dir, regalimar. Ja que és un mot de creació expressiva, vol imitar el soroll de l’aigua quan cau. La xorrada com a sinònim de rucada o bestiesa és un terme d’argot juvenil bastant modern ( i segurament a punt de caducar) que probablement ve de l’andalús chorra, membre viril”.

Aquest programa de caçadors de paraules es pot veure integrament per internet simplement posant l’adreça: www.tv3.cat/videos/270669. Crec que és un programa interessant perquè dignifica la manera de parlar del Delta, i pot servir per millorar la nostra autoestima i així evitéssim el perdre, en la mesura del que sigui possible, la nostra parla i costums lingüístiques.

Vocabulari de boca

Terres llomes: Terres altes, on l’aigua es treia amb facilitat. .

Terres fondes: El contrari. Terres on s’acumulava molta aigua, i era difícil desaiguar.

Desaiguar:  Treure l’aigua de la terra.

Mal patejar:  Estat del fang on resultava dificultós el caminar.

Tiràs:  Espècie de trineu que arrossegat per una cavalleria patinava per dalt del fang.

Anguila platejada:  Anguila gran i de panxa blanca i lluenta, propera a l’estat reproductiu.

Mar dels Sargassos:   Zona del Golf de Mèxic on van a reproduir-se les anguiles europees.

Calar:  Preparar trampes per atrapar peixos.

Ventrol:  Art de pesca menuda en forma d’embut i feta de xarxa.

Anguilera:  Art de pesca menuda en forma d’embut i feta de joncs entrellaçats.

Ganguil:  Art de pesca com el ventrol, però més gran.

Agarrada:  Quantitat de peixos capturats.

Boquera:  Lloc estret per on entra o surt l’aigua d’un tancat d’arròs.

Dallero:  Persona que formava part d’alguna de les colles que amb dalles netejaven els canals i desguassos d’alguna gran finca, comunitat de regants, o la Reial Companyia de Canalització.

Dalla: Estri de tallar herba, i company inseparable de la Parca.

Finca de la Comandanta:  També anomenada Illa de Rius. Era la finca més gran del Delta. Anava del barri del Puó de Sant Jaume fins al riu Migjorn, i del riu Ebre al mar, les basses de la Platjola i la Focada estaven dins d’aquesta gran finca.

Desaigüe de la Partició:  Desguàs que separa la finca de la Comandanta de la dels Valencians o del Barceloní.

Oncle Ferri:  Pagès d’origen valencià i resident a La Cava, que amb els seus fills va traure els erms del nord de la platjola. Destacaven per tenir bons carros i trastes.

Trastes:  Estris, eines de treball.

Erms:  Terres incultes o desermades.

Terres desermades:  Terres ermes posades en cultiu.

Traure:  Posar en cultiu terres hermes traient-li la malesa.

Platjola:  Emblemàtica bassa del Delta. És el que queda de l’històric Port Fangós.

Moreno de Puertas:   Va ser un dels integrants de l’il·lustre veïnat que va “colonitzar” la zona del salat de La Cava a partir de la postguerra. L’última persona que he conegut que encara sabia fer anguileres de jonc.

Bored de la Badora:   Personatge de Sant Jaume molt popular pel seu incansable anar en bicicleta, bon humor, i simpatia.

Ramon de Pasqualet:  Integrant de la colla de dalleros de la Comandanta. Vivia al Puó i alternava el treball de dallero amb el de cuidar les terres de son germà Pepe.

Ramon del Potrito:  Pagès de La Cava que tenia arrendades terres a la Comandanta, les quals tenien les boqueres de desaiguar prop de la barraqueta nostra.

Allà dins:  Terme amb el que es designa una zona apartada del poble i propera al mar.

L’última barcada:  Era el meu malson de jove. Igual que molts, teníem la feina i les terres a la banda de Sant Jaume, però residíem a La Cava, i la barcassa sempre ha tancat per les nits. Això volia dir que abans de la última barcada del dia, havies d’estar allí. Si arribaves més tard, a base d’insistents crits igual aconseguies que et passessin, però enfrontar-te al passador enfadat era un mal tràngol. Per culpa del calar unes vegades, i per falta de previsió unes altres, sempre havia d’anar asclatacor amb la bicicleta per arribar a temps a la última barcada.

Asclatacor:  Fer una cosa de pressa i amoïnat.

---

La Reixaga

La reixaga és un art de pesca format per un tipus d’arpó de generalment 7 puntes col·locades en forma de mà oberta i que va encaixa’t en un mànec prim, llarg, resistent, i lleuger d’uns 3 o 4 metres de llargària. És semblant a una llança de 5 puntes molt ben dissenyada per enxampar peixos. És un dels sistemes de pesca més selectius que s’han practicat.

Aquesta modalitat de pesca era habitual al Delta, per abastar-se de peix per al propi consum. Per a la pesca professional no era rendible perquè s’havia de perseguir als peixos un per un, i a més la reixaga els provocava una ferida que impedia que fossin tan fàcils de comercialitzar com els que s’atrapaven amb les xarxes.

Des de temps ancestrals fins un parell de dècades després de la guerra civil, el peix ha estat la font principal d’alimentació de les famílies més humils del Delta. Quan a l’hivern es tancaven els canals i s’assecaven les terres, tot el peix es concentrava a les llacunes, i els pares que tenien molts fills que alimentar, es veien obligats a superar els grans inconvenients que tenia el pescar dins les basses sense barca i de manera artesana, alguns fins i tot es van convertir en grans especialistes.

Una modalitat de pesca d’alt risc

En determinades circumstàncies el peix era més fàcil d’enxampar, especialment quan feia molt de fred, millor encara si es formava una capa de gel dalt de l’aigua, en aquestes condicions es quedava aletargat i la pesca en reixaga era més efectiva. Anar amb l’aigua freda fins més amunt de la cintura, “trencant el gel amb el pit”, com es deia i pescar amb la bassa gelada, comportava el perill de que en un moment de debilitat el pescador patís una hipodèrmia, això convertia aquesta modalitat de pesca d’alt risc i era prudent fer-la en equip, d’aquesta manera si a algú l’organisme li fallava, tenia l’ajut necessari dels companys i no se’n feia la pell. A més d’un el van reanimar “in extremis”.

L’inconvenient principal, però, no era el fred sinó el que els drets de pescar a algunes llacunes els tenia una confraria de pescadors, i la pesca estava prohibida per a tots aquells que no pertanyien a la confraria, llavors la reixaga no es podia amagar dins d’un sac com el rall i quan s’anava per alguna de les carreteres d’accés a les basses, si la portaves delataves les teves intencions als guardes i a la guàrdia civil. Per evitar-ho, les tenien amagades dins del senill de la vora de la bassa, i quan anaven a pescar només portaven un sac on posar els peixos al sortir. Si tenien molts fills i havien d’anar sovint, solien disposar-ne més d’una i amagades en diferents indrets, per variar els llocs on pescar i ser més difícils de controlar. Fa poc A.B.C. en tenia una d’amagada a la Tora dels Bous i li va desaparèixer, segurament que algun altre matutero la trobaria per casualitat i se l’emportaria o la canviaria d’amagatall per a pescar ell.

Es podia utilitzar com a arma defensiva

A banda de ser un bon estri de pesca, era una magnífica arma defensiva, a una persona coneixedora del terreny i amagada amb una reixaga dins del senill i bova d’un erm o bassa, no hi havia força repressora que s’atrevís a anar a buscar-lo. Hi ha la llegenda que la Santa Inquisició quan tenia que venir a apressar a algú ho feia molt recelosa, i sembla que posaven algun impediment per venir, la qual cosa justificaven amb una expressió similar a “per què la gent són molt hàbils en l’ús de les reixagues, i a totes les cases i barraques en tenen una per persona

Vocabulari de boca

Reixaga:  Espècie d’arpó de 5 puntes amb un mànec de fusta llarg

Fer-se’n la pell:  Morir-se, en aquest cas gelar-se.

Matutero:  Pescador i caçador furtiu del Delta.

Erm:  Aiguamoll amb vegetació aquàtica.

Bassa:  Llacuna

Senill:  Canyís (pragmites australis)

Bova:  Boga (thypa latifolia)

Tora:  Petita elevació de terra seca dins d’un espaia inundat.

 

De Fontibre al Delta en Barquet de Perxar

Peripècies de dos barquets de perxar baixant l’Ebre des del seu naixement per reivindicar una millor qualitat de l’aigua i que el riu torni a transportar sediments fins al Delta

El motiu.

La baixada en barquets, argument que aprofitem per divulgar diferents aspectes de l’Ebre, amb la pretensió de donar a conèixer una mica millor aquest gran riu, pare de la nostra cultura, economia, i espai físic que habitem, es va fer per participar en una marxa organitzada per” Ecologistas en Acción” amb l’objectiu de denunciar l’ampli ventall d’agressions que sofreix l’Ebre.

Vam pensar que era un bon moment per aportar un granet d’arena en aquella acció i centralitzar la nostra tasca en denunciar especialment la retenció dels sediments que fan els embassaments, i que provoquen la cada cop més l’accelerada desaparició del Delta.

Durant la baixada els barquets van ser acompanyats per 200 ciclistes que anaven per les vores fent accions de protesta allí on hi havia usos o instal·lacions perjudicials per al riu, preses, tèrmiques, químiques, nuclears…

Ara en aquest moment en que el govern ha tornat a engegar la maniobra de vendre l’aigua del riu, i enviar-la allí on en puguen especular millor els seus grups empresarials amics, pensem que els nostres lectors ens perdonaran, i comprendran que ens veiem obligats a abandonar l’agradable tasca de narrar aspectes positius del riu, a denunciar directa i sense cap gènere de dubtes la gran barbaritat que significa el nou pla de conca de l’Ebre.

L’enregistrament de la baixada

Quan els barquets de perxar van fer la baixada des de Fontibre al Delta van tenir un tripulant d’excepció, una flamant càmera de TV, degudament protegida en una carcassa impermeable i lligada en una corda a un flotador (per si de cas), tot estrenat per aquella ocasió. Curiosament durant la baixada les tres càmeres de fotografiar que es portaven van parar a l’aigua i es van perdre, un parell d’ulleres i altres parts de l’equipament també, però la càmera de gravar, no. També tots els tripulants en alguna o altra ocasió van anar a parar al riu, bé per tombades dels barquets, o bé arrossegats per les branques quan el riu baixava violent enmig de zones amb arbres inclinats sobre el curs de l’aigua, excepte un.

Aquesta càmera, quan els riscos no eren grossos, anava gravant els paisatges fluvials, el que anava succeint i les opinions de la gent dels pobles de la vora de l’Ebre. El responsable del seu funcionament era un cameràman intrèpid i aparentment mig volat, però que sabia molt bé el que feia. Va ser l’únic dels tripulants que no va fer cap a l’aigua.

Reportatge d’una hora

Desprès d’un parell d’anys d’aquesta baixada, el cameràman ha tornat del Brasil on estava cursant estudis d’antropologia, i abans de tornar a embarcar cap a Cuba per prosseguir amb aquests estudis, ha reduït les 40 hores de filmació amb un reportatge d’una hora i l’ha muntat adequadament per donar-li un sentit altament pedagògic i reivindicatiu.

Fa un parell o tres de setmanes que aquest reportatge es va emetre pel Canal Terres de l’Ebre, i es va aprofitar per al final de la emissió fer un interessant debat sobre els sediments que es queden retinguts als embassaments, i que provoquen la regressió i subsidència del Delta, i la necessitat de buscar solucions a aquest greu problema.

Les agressions a l’Ebre

Durant aquesta gravació es poden veure escenes del riu, tranquil en la major part dels llocs, però brau en algunes zones de la part alta, els grans entrebancs en forma d’embassaments que li surten al pas, la nostàlgia de la gent que van conèixer un riu que era vida, cultura, i oci, i que poc a poc s’està relegant a convertir-se en una cloaca, els abusos sense sentit del poder, la ferma decisió de gent anònima en denunciar de manera pacífica però contundent totes les agressions que sofreix.

Durant aquesta emissió es pot veure com poc a poc els barquets van solucionant els entrebancs que els surten al pas i van avançant riu avall en busca del Delta. Filats punxents, frondoses arboredes, preses, rapits, zones militaritzades, trams secs, vent, pluja… Per finalment el dia 30 de juliol de 2011 arribar a la desembocadura i abocar els pots de sediments que s’havien anat recollint a les capçaleres dels diferents embassaments pels quals es va passar. Amb l’esperança que aquests sediments algun dia tornin a arribar de manera natural.

Mentre, els components del grup de ciclistes de “Ecologistas en Acción”, que durant la baixada anaven per carretera, donaven el seu últim suport als barquets i a l’abocament de sediments des de dalt d’un vaixell dels Creuers del delta de l’Ebre.

Aquest reportatge es pot veure a https://www.deltapolet.com/colaboracions-tv#DOCUMENTALS 

---

Els sediments

El propòsit de l’acció “Vive el Ebro”, organitzada per “Ecologistas en Acción”, era la de baixar en bicicletes des del naixement a la desembocadura de l’Ebre, protestant per les agressions de tot tipus que es fan al riu. En tenir coneixement d’aquesta interessant iniciativa, els barquets ho van aprofitar per adherir-se, amb la idea d’incorporar a aquella acció, la protesta de la retenció de sediments que fan els embassaments, la culpable de la greu regressió que està sofrint el Delta de l’Ebre. I de passada demostrar les aptituds fluvials dels barquets per passar per llocs difícils i poder-ho gravar des de dalt.

L’objectiu era que a cada embassament important que es trobés, omplir un pot dels sediments que es queden allí retinguts i carregar-los al barquet, i en arribar a la desembocadura, abocar-los al mar.

Per ordre cronològic, els embassaments més importants que van trobar van ser:

Pantano del Ebro. Gairebé a la capçalera del riu, desprès de passar Reïnosa. Va ser construït entre els anys 1921 i 1945, i inaugurat l’any 1952. Té 541 hm3 de capacitat, i és el més gran de la conca desprès del de Mequinensa.

Embalse de Cereceda. Només te una capacitat d’1hm3 i va ser construït l’any 1947. El seu objectiu es desviar el riu per un túnel que dóna a un canal i uns quilòmetres més avall tornar l’aigua a l’Ebre fent funcionar una central hidroelèctrica, deixant un bon tram del riu totalment sec. El temporal de pluja i vent que feia el dia que passaven per allí va dificultar als barquets la gravació del túnel de captació i la sortida de dins de l’embassament, que es va haver de fer escalant una paret lateral.

Embalse de Sobron. Aquest embassament alberga la polèmica central nuclear de Santa Maria de Garoña. A les proximitats d’aquesta central els dos barquets va ser detinguts i apressats per una patrulla fluvial de la guàrdia civil. Va entrar en servei l’any 1960 i té una capacitat de 20,11 hm3.

Embalse de Pignatelli. Va ser construït entre els anys 1776 i 1790 per abastir d’aigua al Canal Imperial Aragón. El principal objectiu d’aquest canal era servir a la xarxa fluvial que es pretenia crear per poder navegar a través de l’Ebre i algun altre riu des de l’Atlàntic al Mediterrani passant per Saragossa. (una cosa com lo de Madrid amb el corredor del Mediterrani). Es va aconseguir navegar de manera comarcal però poca cosa més. La navegació va acabar de fracassar amb la construcció de les vies fèrries. Llavors va ser aprofitat per regar una bona part de les terres ermes i de secà d’Aragó. Un cas semblant a l’Assut de Xerta i el Canal de la Dreta del Delta. El Canal Imperial Aragon està considerat una de les obre hidràuliques més importants d’Europa.

Embassament de Mequinensa. Va entrar en funcionament l’any 1966 i amb els seus 1530 hm3 de capacitat és el més gran de la conca i el 5é de la Península. Els aragonesos el promocionen turísticament amb la denominació de Mar de Aragón. És el principal culpable de la greu regressió del Delta i dels problemes de la part final de l’Ebre.

Embassament de Riba-roja. Van començar a omplir-lo el 20 de novembre de 1967, sense haver-ne acabat d’evacuar el poble de Faió que havia de quedar sepultat per les aigües. Molta gent d’allà, encara està ressentida per aquest fet i pel drama que van viure sortint del poble de nit, plovent, i amb l’aigua pujant. També provoca un greu perjudici al Delta en impedir el pas als sediments que transporten les aigües del Segre i el Cinca. Té una capacitat de 210 hm3.

Aquests són només els més importants, el total són 11 embassaments i 9 assuts importants, poca cosa si ho comparem amb el total de la conca, que entre embassaments i assuts grans en té 117, essent una de les conques més regulades del mon.

En arribar a la desembocadura, a la punta de la barra d’arena de l’Illa de Sant Antoni, on la mica d’aigua que transporta l’Ebre arriba al mar, es van buidar els pots de sediments que s’havien anat recollint. Confiem en que algun dia tornin a arribar de manera natural

---

Els principals inconvenients

El primer inconvenient important amb el que es van topar, va ser sortir d’entremig de la teranyina de rames i arbres gitats sobre de l’incipient Ebre, pocs metres desprès d’arrancar del naixement. Un entramat vegetatiu dins del qual, a tranques i barranques, ens vam anar posant fins que va ser completament impossible continuar. I què dir dels tancats de ferro punxent amb el que els pagesos allí cercaven les seves propietats de pastures. La vegetació barra el riu fent-lo completament infranquejable, en aquest indret varem gaudir del privilegi de veure a una llúdriga en estat salvatge. Vaja ensurt que ens va donar, i el que segurament es va emportar ella també.

Desprès, la catastròfica baixada del tram posterior a l’embassament de l’Ebre, un gran embassament que en aquells moments estava soltant tota l’aigua que necessitaven els canals de Navarra, la Rioja, i Aragó, i convertia el petit riu en un barranc desbocat entre mig d’arbres i soques enganxades a les pedres de dics d’antics molins abandonats. Tram en el que es van perdre una part de les pertinences que portàvem a bord. Afortunadament varem poder recuperar els barquets, salvar la càmera de filmar gran, i els tripulants se’n van sortir amb només algunes rascades de poca importància, els corresponents ensurts, i algunes glopades d’aigua.

També és digne de menció especial l’apressament dels barquets efectuat per una pneumàtica de la guardià civil dins de la zona militaritzada de l’embassament de Sobron, al costat de la Central Nuclear de Sant Maria de Garoña. Finalment ens van commutar totes les infraccions (vaixells no matriculats, sense certificats de construcció ni navegabilitat, sense permisos de la CHE, invasió de zona militar, cap tripulant amb títol de navegació), a canvi de que sortíssim per una carretereta que hi havia al costat del Pont d’accés a la mateixa nuclear, però amb la pancarta antinuclear que portàvem ben recollida i amagada.

Resum de les dificultats principals trobades:

1 El bosc impenetrable que barra el riu a pocs metres del seu naixement, es pot tornar a embarcar uns centenars de metres desprès.

2 El tram posterior a l’embassament de l’Ebre, molt perillós fins a Polientes.

3 Alguns llocs de “Los Cañones del Ebro”.

4 La zona militaritzada de l’embassament de Sobron. (Compte amb un tinent jove!)

5 La boca de riu de la dreta (molt perillosa) en arribar als ràpids de “Las Conchas de Haro”

Si algú vol baixar el riu com els barquets que tingui molt en compte aquests 5 punts, l’1 i el 4 per la dificultat i el 2, 3, i 5  per l’extrema perillositat. Altres inconvenients a tenir en compte són els trams en què el riu està sec perquè el desvien per canals, i la multitud de preses i assuts que s’han de superar.

---

L’Ebre neix realment a Fontibre?

El naixement de l’Ebre, que fins ara s’havia situat oficialment a Fontibre, pos sembla que segons l’Institut Geològic d’Espanya neix al cim Tres Mares prop del poble de Brañavieja, una mica més amunt.

Aquest institut mitjançant la tècnica de colorar l’aigua del riu Hijar en fluorescència sòdica va demostrar que l’aigua que desapareixia de l’Hijar aigües avall del poble de Paraquelles, era la mateixa que apareixia al naixement de l’Ebre a Fontibre. Amb aquesta demostració resulta que el riu Ebre neix a la glacera d’Alto Campoo al cim Tres Mares, i per tant té uns 21 km més de llargada.

Lo cim Tres Mares és l’única muntanya a Espanya en la qual neixen tres rius que desemboquen a tres mars diferents, lo riu Nansa que desemboca al Cantàbric, un afluent del Duero que desemboca a l’Atlàntic i el riu Hijar que ara resulta ser que és el que li aporta les aigües al naixement de Fontibre.

Hermandad de Campoo

De totes maneres aquest descobriment no ha creat massa polèmica, i fora de l’ambient científic se li ha fet poc cas, resulta que tant Fontibre on fins ara tradicionalment se suposava que naixia l’Ebre, com Brañavieja que és on se suposa que neix ara, com Paraquelles, que és on desapareixen les aigües del Hijar, tots son pobles d’un mateix municipi.

Aquest municipi, anomenat Hermandad de Campoo de Suso, té 24 poblets i és molt extens, però escassament poblat, la capitalitat l’ostenta Espinilla amb 129 habitants i entre tots sumen 1.931 habitants.

El problema el tenim nosaltres, que tan presumir que havíem baixat l’Ebre des del mateix naixement amb barquets de perxar, ara resulta que no és així, i tenim molt difícil aconseguir-ho alguna vegada. Encara que ens proposéssim, a empentes i rodolons, arrossegar els barquets i baixar des de la glacera del Tres Mares, no sé com aconseguiríem anar per baix el tram de 800 metres que separa el lloc on desapareixen les aigües de l’Hijar i la font de Fontibre. Difícil.

---

Els rius, importants font de vida

Els rius han estat i són, una important font de vida, i des de temps prehistòrics l’home s’ha aproximat als cursos fluvials a la recerca dels seus beneficis, aigua per beure ell o el bestiar, pesca, treure beneficis de la massa arbòria dels seus boscos de ribera, aprofitar la qualitat de la terra de la vora per l’agricultura, aigua per regar, navegació… A les últimes dècades però, s’han instaurat una sèrie d’usos especulatius sobre l’aigua promoguts per potents empreses i polítics deshonests, que fan perillar la qualitat i quantitat d’aquestes recursos, així com la seguretat i la vida de la gent que hi viu a les seves proximitats.

L’Ebre es un bon exponent de tot això, tant pel gran nombre de pobles que hi ha al llarg del seu recorregut, com pels tèrbols interessos creats al voltant de l’aigua.

A continuació, i des de dalt a baix, descriurem els pobles que varem poder localitzar a la vora del riu, sense tenir en compte les seves dimensions, com a petit homenatge a la gent que continua vivint a la vora de l’Ebre, i que preocupada veu com dia a dia augmenta el risc al que estan exposades.

Els pobles a la vora de l’Ebre

Aquests pobles són: Fontibre, Nestares, Reinosa, Bustasur, Aldea de Ebro, Barcena de Ebro, Bascones de Ebro (Castella Lleó), La Puente del Valle, Quintanilla de An, Rebollar de Ebro, Polientes, Arenilla de Ebro, Cadalso, i Villaescusa de Ebro. Tots pertanyents a la comunitat autònoma Càntabra, excepte Bascones de Ebro, que es atrapat per una punta de la Comunitat de Castella Lleó.

Desprès segueixen: Orbaneja del Castillo, Escalada, Quintanilla-Escalada, Pesquera de Ebro, Colina, Villanueva Ramplay, Tubilleja, Tudanca de Ebro, Cidad de Ebro, Manzanedillo, Granja Hocina, Quintanilla de Valdivieso, Puente Arenas, Población de Valdivieso, Cereceda, Cillaperlata, Frias, Sobron (País Basc), Miranda de Ebro, i San Felices. Tots de Castellà Lleó excepte Sobron.

Superada Castella Lleó venen, Haro, Briñas, Briones, San Vicente de la Sonsierra, Mañueta (PB), Cenicero, Lapuebla Labarka (PB), El Campillar, (PB), i Logroño. Tots de la Rioja excepte els quatre amb l’indicatiu (PB) que pertanyien al País Basc. En esta zona la qüestió fronterera que fa l’Ebre és complicada, passant sovint d’un cantó al altre del riu, el que demostra la conflictivitat que hi va haver en èpoques passades per dominar les seves ribes. La mateixa ciutat de Logronyo per un cantó té polígons industrials pegats a la ciutat que pertanyen al País Basc, i per l’altre en té uns altres que pertanyen a la Comunitat Foral de Navarra.

Després venen, Lodosa, Sartaguda, San Adrian, Alfaro (Rioja), Tudela, Fontellas, i Buñuel, Tots de la Comunitat Foral de Navarra, excepte Alfaro, el poble de les cigonyes, que pertany a la Rioja.

Segueixen, Novillas, Gallur, Pradilla de Ebro, Alcala de Ebro, Cabañas de Ebro, Monzalbarba, Saragossa, el Burgo de Ebro, Osera de Ebro, Pina de Ebro, Quinto, Velilla de Ebro, Alforque, Cinco Olivas, Alborge, Sàstago, Escatron, Chiprana, Casp, Mequinensa, Faió, tots aquests de la comunitat aragonesa. Aquí hem inclòs també a Faió perquè encara que l’actual poble està apartat del riu, baix del pantà de Riba-roja, i ha el Faió antic sepultat per les aigües.

I finalment: Riba-roja d’Ebre, Flix, Ascó, Garcia, Mora d’Ebre, Miravet, Benifallet, Tivenys, Xerta, Tortosa, Amposta, Balada, Sant Jaume, i finalment  Jesús i Maria i La Cava (Deltebre). Els pobles catalans de l’Ebre.

Total 86 pobles (2 d’ells capital de comunitat autònoma), 13 càntabres, 20 castellà lleonesos, 4 bascs, 7 de la Rioja, 6 navarresos, 21 aragonesos i 15 catalans.

En aquesta llista ens referim a tots els poblets que hem trobat, no als municipis als que pertanyien. La majoria eren petits pobles que formaven part d’altres municipis, com el cas de  Fontibre (on neix el riu) que pertany al municipi de Hermandad de Campoo de Suso, o el cas de l’extens municipi de Valderredible (53 pobles), on dels 12 pobles càntabres que estan a la vora del riu, 7 són d’aquest municipi, i el cas més curiós de Balada, que tot i lo menudet que és, pertany a dos municipis diferents.

Lo barquet de perxar.

 

El sistema de transport més antic de la humanitat.

Algun dia els antropòlegs arribaran a la conclusió de que el barquet de perxar es el sistema de transport més antic de la humanitat.

Per lògica acabaran acceptant de que fa milers i milers d’anys, uns nens possiblement en plena evolució de simis a humans, jugarien a la vora de les corrents d’aigua pujant als munts de vegetació arrossegats per les aigües, i empenyent en canyes o troncs apuntalant-los al fondo o les vores, igual com jugàvem alguns xiquets del Delta en la nostra infantesa.

Desprès se’n adonarien de que dalt d’aquestes illes de vegetació flotant, en masses d’aigua poc profundes es podrien traslladar i arribar a la vora contraria, on a lo millor els seria difícil fer-ho sense entrar a l’aigua, i trobar allí arbres fruitals, nius d’aus aquàtiques… Començarien a donar utilitat a aquells conglomerats de vegetació flotant.

A força d’ us i per la pròpia degradació i pas del tems aquells munts s’anirien disgregant. Per evitar-ho idearien l’entrellaçar una mica les fibres vegetals per aconseguir una millor compactació i flotabilitat.

Llegir mes

 

Una sèrie de circumstàncies li donen a les costums i tradicions del Delta de l’Ebre una originalitat i una riquesa difícil de trobar en altres llocs.

L’origen d’aquestes singularitats son de diferent procedència, per una part la seva fantàstica posició per ser visitat per totes les cultures que viatjaven per la mediterrània, sia per comerciar, sia per depredar, o per les dos coses a la vegada. Per un altra la seva especial riquesa en pesca, caça, i fibres aquàtiques.

Apart de la cultura que hem pogut heretar de les diferents civilitzacions que s’han establert per la zona, ibers, cartaginesos, romans, visigots, àrabs… el Delta ha tingut contacte en tota classe de nòmades marins, com els massaliotes, fenicis, grecs, vikins…, i tots, uns i altres van deure de deixar la seva emprenta.

Cristòfor Despuig el 1557 escriu els famosos col·loquis de la Insigne Ciutat de Tortosa, i a la pàgina 151 del col·loqui sisè, fa una descripció de les arts de pesca que hi ha al Delta, en total en descriu 27. També explica quant es òptim menjar cadascuna de les varietats dels peixos que es podien pescar. Una amplíssima cultura sobre la pesca segurament que heretada de diferents civilitzacions.

Llegir mes

Origen 

El joc de bitlles que va estar profundament arrelat a tot Catalunya en el passat i avui en dia està en fase de recuperació. Té els seus orígens en els temps més llunyans i en les civilitzacions més diverses. Els documents més antics que es conserven sobre aquest joc daten dels anys 1376 i 1402, el primer de Torroja (Priorat) i el segon d’Igualada, els quals deixen constància del fet de la seva pràctica.

En el segle passat el joc va caure en decadència a les grans ciutats, però es mantenia als ambients rurals. Al Delta de l’Ebre es jugava els diumenges quan hi havia poca feina als camps d’arròs. Per donar-li al·licient al joc, els participants apostaven a veure qui, en tirar tres birlots d’una predeterminada distància, aconseguia tombar cinc birles i deixar-ne una de plantada.

Amb l’adveniment de la dictadura franquista, obcecada quasi tant com els governs actuals en recaptar impostos a través d’apostes i loteries, va privar i perseguir als qui jugaven a les birles perquè de les seves apostes no podia recaptar res. Aquesta persecució va acabar amb el joc de les birles a totes les places dels petits pobles de Catalunya on encara es practicava. Al Delta, però amb la feina que tenia la Guàrdia Civil controlant els estraperlistes, els pescadors i caçadors furtius, els contrabandistes i fins i tot algun pirata, el control dels jugadors de birles se’ls escapava una mica. Qui realment va acabar al Delta amb les birles va ésser el futbol, en canviar l’afecció a llençar birlots per la de donar cops de peu a la pilota..

---

Un joc d’apostar

Eren un joc d’aposta, el que tirava apostava uns diners a que llençant els tres birlots des d’una determinada distancia, aconseguia tombar 5 de les 6 birles plantades. Si ho feia  guanyava les apostes, si no, les perdia, i tirava el següent del torn. El nou tirador repetia el protocol de caçar (formular les apostes) i tirar. Encara que això pugui semblar complicat, en realitat no ho era gens, era un sistema directe fàcil i clar, i en el que es tenia molta practica. I ningú es quedava cap comissió ni impost de l’aposta, lo que significava que els diners no es movien del grup de jugadors, i ens uns pocs cèntims cadascun podien estar tot l’any jugant.

---

Un joc engrescador

Tot i així no va acabar de desaparèixer del tot, a moltes cases guardaven un joc de birles que utilitzaven en festes familiars i actes especials, i al Club de Tennis La Cava en tenien un amb el qual realitzaven tirades socials i organitzaven a la Deltafira -fira de mostres local- el que denominaven «Campionat Mundial de Birles». En aquest campionat no es realitzaven apostes; se seguia un sistema de puntuació igual al que s’utilitza actualment en les competicions federades.

El joc és simple i espectacular: té per objectiu tombar cinc de les sis birles i per fer-ho el jugador ha de llençar fins a tres birlots des de la distància que li correspon segons la seva edat i sexe. Grans i petits, homes i dones, tothom pot practicar les bitlles catalanes. Una colla d’amics, en família… només cal tenir un joc de birles i una esplanada, preferentment de terra, i ja es pot jugar. Cal combinar força i punteria per tal de superar-se a cada tirada, mantenir ferm el pols i concentrar-se.

---

La competició en l’actualitat

Actualment en lloc d’apostes es juga a punts i en forma de lliga que en el cas de les Terres de l’Ebre esta subdividida en Primera i Segona Divisió. El sistema de competició és molt peculiar i festiu. Cada 15 dies, en diumenge pel matí, es reuneixen tots els equips que conformen cada una de les divisions en un poble diferent, i allí juguen tots. Aquestes concentracions transformen el lloc on es realitza la tirada en un focus d’animació. El  calendari de competicions s’elabora de manera de que un diumenge juga una categoria, i al següent l’altra, així d’aquesta manera es juga cada 15 dies i els equips arbitrals es poden donar suport mutu.

L’últim partit el juguen les dos categories juntes, i desprès es fa un dinar de germanor, es donen els trofeus i s’anuncien els ascensos, descensos, i promocions.

Un dels aspectes interessants d’aquest esport es que pobles molt menuts poden arribar a ser autèntiques potencies, com passa actualment amb el Godall i la Galera. Felicitats!