La diversitat d’hàbitats i el clima humit i temperat propicien l’aparició de molts invertebrats. Les sangoneres eren tant abundants que en els arrossars calia portar les cames ben cobertes i se n’exportaven a llocs ben allunyats centenars de milers cada any.
Han desaparegut algunes espècies com la cutimanya al Delta , i en canvi es troba en expansió el cranc de riu americà i el temible caragol poma.
Els mosquits, els insectes més coneguts i característics, han portat ja des del 1917 a emprendre una lluita sistemàtica contra el paludisme, endèmic al sector. Dels lepidòpters n’hi ha infinitat d’espècies que ataquen els conreus, algunes interessants des del punt de vista zoogeogràfic, com el Chilo. Als arrossars hi ha nombroses espècies de petits i interessants crustacis, com Apus cangriformis.
Amb una base de fauna entomològica tan extensa, els predadors hi són ben representats: aranèids com l’argiope dels sorrals o nombrosos odonats com els cavalls de bruixa o rodadits i toreros. Als vespres d’estiu, nuvolades d’efímeres (Polymitarcis virgo) es precipiten als punts de llum.
Els coleòpters tenen també una nombrosa representació i el seu paper en els diferents ecosistemes resulta bàsic: els iaios (Hydrophilus) dels arrossars i les seves agressives larves i miquels, el gènere Pimelia dels sorrals, així com Scarabeus, Anoxia, Amphi , Elenophorus, etc.
Quant a l’herpetofauna, destaquem primer les nombroses serps d’aigua. Les tortugues són en canvi poc freqüents i les granotetes estan quasi extingides; només la granota (Rana perezi) aguanta una població elevada. Entre els gripaus hi ha el comú i el d’esperons. El discoglós es troba aïlladament per tot el Delta. Les sargantanes es troben arreu, els tritons són escassos i els dragonets es troben a les edificacions.
L’avifauna del Delta és la més característica i la seva importància quantitativa i qualitativa ultrapassa de molt l’interès local i té una màxima importància internacional. Per això, en diverses convencions, el delta de l’Ebre apareix com a zona de màxim interès, per les colònies de cria, anàtids, limícoles i ocells marins i pel pas d’ocells migratoris hivernants, inclosa sempre dins la categoria A, de prioritat de protecció urgent.
Aquest fet es fa especialment evident a la tardor, els mesos d’octubre i novembre, quan ja recollit l’arròs, els camps resten encara enaiguats i són colonitzats per milers i milers d’ocells aquàtics que passen en migració o inicien la seva hivernada. En el cas concret dels ànecs, en els mesos de novembre de 1980 i 1981 se’n comptaren més 75.000 exemplars , a més d’unes 16.000 fotges. La situació normal a la tardor és una mitjana de 53.000 ànecs i 13.000 fotges, i a l’hivern de 26.000 ànecs i 5.000 fotges. Aquestes xifres representen més del 90% dels ànecs de Catalunya a l’hivern i un 10% dels hivernants a la Península ibèrica.
Espècies de molt interès són entre d’altres, el cullerot i l’ànec xiulador o piulador , encara que el gruix dels estols sigui format pels colls verds o àdenes . També té interès anomenar l’ànec blanc , l’ànec griset , el xarxet comú , i el morell de cap-roig.
Dins d’altres grups d’ocells és interessant de mencionar l’arpella , el mussol emigrant, el bitó comú , el martinet menut , el martinet de nit, el martinet ros, l’esplugabous, el martinet blanc , el bernat pescaire, l’agró roig , el flamenc, el cabussó emplomallat, el rascló , la picardona, la fotja vulgar, la garsa de mar, el cames-llargues, el bec d’alena, la perdiu de mar, la gavina blanca, la gavina corsa, entre molts altres.
El nombre d’exemplars d’ocells varia entre els 50.000 i els 100.000 distribuïts en unes 330 espècies que representen el 60% de les espècies d’Europa, i amb una nomenclatura local que inclou uns 250 noms i la converteix en una de les més riques del món.
Els peixos són abundants per l’important paper que l’aigua juga al Delta i pels distints graus de la seva salinitat, que va des de nivells insignificants als ullals fins a la mar, passant pels aiguabarreigs del riu amb aquesta. Els esturions i les llamprees han minvat dràsticament, igual com es sabogues. Per contra, han aparegut espècies noves com la perca americana, el lluç de riu, el peix gat i el silur. A part d’aquestes espècies, més aviat escasses, n’hi ha d’altres ben abundoses: mugílids, ciprínids, serrànids, etc. dels quals es pesquen centenars de tones cada any. Les anguiles han constituït una pesca tradicional (30 a 50 tones anuals i més de 5 t d’angules). Les espècies marines de moixarres, corballs, reigs i molls han donat també justa fama al litoral deltaic.
Quant als mamífers, la intensa humanització del Delta fa que la presència de grans mamífers sigui esporàdica (cas dels senglars i els toixons), però consta la presència en temps passats de cérvols i cabirols. Actualment, queden alguns conills boscans i es crien guineus, i queden pocs exemplars de llúdries, eriçons i mosteles. Són molt freqüents les rates d’aigua, els ratolins i els furanys. El poblament de rates pinyades, abans extraordinàriament nombroses, ha minvat molt.
Font: Web parc natural del delta de l’Ebre
mattis, pulvinar dapibus leo.
