ELS ULLALS

 Els ullals

Els ullals són afloraments d’aigua dolça que apareixen a les zones de torberes i que inunden zones més o menys extenses anomenades marjals. Aquestes surgències s’originen a partir de les aigües de la pluja, que s’infiltren a través de les roques permeables de naturalesa càrstica i fissurada de les muntanyes dels Ports, Montsià i Boix-Cardó. De fet, les àrees d’ullals corresponen a les zones de descàrrega de l’aqüífer que s’estén entre aquestes serres i el delta de l’Ebre. En xocar amb els sediments impermeables, el flux d’aigua subterrània emergeix a la superfície i es formen unes bassetes circulars, que suggereixen la forma d’un ull, d’on prové el nom d’ullals.

Per aquesta raó, els ullals es localitzen principalment a la zona de contacte entre els materials plioquaternaris i els holocènics deltaics, és a dir, al llarg del marge intern del delta de l’Ebre, des d’Amposta fins a Sant Carles de la Ràpita i des d’Amposta fins a l’Ampolla. Això no obstant, alguns d’aquests punts se situen en la mateixa llera del riu (peixeres) o, fins i tot, en el fons del mar o en la mateixa línia litoral.

Al Delta, els ullals es formen a partir de les pluges de la serra del Montsià i dels Ports. Tenen una fondària que oscil·la entre els 2,5 i els 6 m, i un diàmetre que va dels 5 als 55 m. En alguns casos es produeix una fusió de diferents cubetes i aleshores l’ullal resultant presenta forma de vuit o té un contorn irregular. Les cubetes estan excavades en un mantell de torba que, a la zona dels ullals de Baltasar, assoleix una potència màxima de 7 m. El perfil batimètric de cada cubeta sol tenir forma d’embut amb unes parets gairebé verticals. En el punt central i més profund de cada cubeta se sol localitzar la zona d’alimentació de l’ullal. L’aigua que flueix per l’ullal és drenada en superfície, mitjançant un canal de drenatge sovint artificial, o bé subterràniament per difusió a través dels materials torbosos.

Quant a la flora i la fauna, presenten diferències notables amb la resta de la plana deltaica. Les espècies que s’adapten a aquest microhàbitat necessiten les condicions de les aigües dolces i cristal·lines i la seva temperatura constant durant tot l’any, que és de 17-18 °C. La seva flora és molt peculiar, amb la sorprenent nimfea blanca i la utriculària, única planta insectívora del Delta. Els ullals són, a més, l’hàbitat de diverses espècies de peixos, entre les quals destaquen la rabosa, el fartet i el samaruc, espècies endèmiques de la península Ibèrica, que estan en perill d’extinció.

A l’interior de la plana deltaica han estat identificades tres zones principals de surgències, les quals coincideixen amb les àrees torboses de més potència: ullals de Baltasar i de Panxa, ullals dels Erms de Vilacoto i ullals de l’Aldea. De tots, actualment només són funcionals els ullals de Baltasar i els de Panxa. Als Erms de Vilacoto, dins del terme municipal de Sant Carles de la Ràpita, solament hi resten dos ullals importants: el de Mal Morta i el del Tronc. Probablement, van deixar de ser funcionals a mitjan segle XIX, arran de la construcció dels canals de drenatge agrícoles durant la fase d’expansió del conreu de l’arròs. La pràctica totalitat dels ullals de l’Aldea han desaparegut, ja que van ser obturats artificialment. Avui dia, només hi ha constància del flux subterrani gràcies a l’aigua que recull el desguàs de la Sèquia Sanitària durant l’hivern, fora del període de conreu de l’arròs.

La fertilitat de les terres de torba que envolten els ullals n’ha condicionat l’aprofitament per a l’agricultura, la qual cosa dificulta la seva conservació.

Font: Web parc natural del delta de l’Ebre

Premis-Turisme-Responsable-Cat copia

Back To Top