COSTUMS

Costums

 

Una sèrie de circumstàncies li donen a les costums i tradicions del Delta de l’Ebre una originalitat i una riquesa difícil de trobar en altres llocs.

L’origen d’aquestes singularitats son de diferent procedència, per una part la seva fantàstica posició per ser visitat per totes les cultures que viatjaven per la mediterrània, sia per comerciar, sia per depredar, o per les dos coses a la vegada. Per un altra la seva especial riquesa en pesca, caça, i fibres aquàtiques.

Apart de la cultura que hem pogut heretar de les diferents civilitzacions que s’han establert per la zona, ibers, cartaginesos, romans, visigots, àrabs… el Delta ha tingut contacte en tota classe de nòmades marins, com els massaliotes, fenicis, grecs, vikins…, i tots, uns i altres van deure de deixar la seva emprenta.

Cristòfor Despuig el 1557 escriu els famosos col·loquis de la Insigne Ciutat de Tortosa, i a la pàgina 151 del col·loqui sisè, fa una descripció de les arts de pesca que hi ha al Delta, en total en descriu 27. També explica quant es òptim menjar cadascuna de les varietats dels peixos que es podien pescar. Una amplíssima cultura sobre la pesca segurament que heretada de diferents civilitzacions.

També hi ha a la cultura del Delta un extens coneixements sobre l’aprofitament de les fibres vegetals, xops, canyes, cànem, borró, palla i fang per construir sòlides i acollidores barraques, joncs per fer anguileres, boga per fer culs de cadira i altres objectes, els mascles de la boga per construir articles diverses, la sosa per fer carbonat sòdic i alimentació animal i humana, el senill es considerava una planta molt útil perquè els senillars servien com alimentació animal, per nidificar els insectívors (que es menjaven els mosquits i tavans) per nidificar alguns tipus de garses (que ens les menjàvem nosaltres), per fer rafals a l’agost, i al hivern per fer foc en situacions extremes.

Un altra qüestió interessant es la navegació, barquets de perxar, puntones, muletes, llaguts, bots… i utilitzant tots els tipus de propulsió tradicional rem, vela, perxa i sirga.

Dins de l’apartat de tradicions s’han de contemplar moltes formes d’aprofitament gastronòmic i conservació d’aliments xapadillos, embotellats, salaons, tomates penjades, i també la solidaritat i cooperació entre els veïns, repartiment de pesca quant es feia una bona agarrada, de productes de l’hort quant es tenien en abundància, de carn a la matança del porc. Si reparties quant et sobrava, tenies la garantia de que et donarien quant sobrava als altres, costum propia de cultures de supervivència.

El cultiu tradicional de l’arròs requeriria un apartat especial, la xarxa de reg i desguàs, la preparació de les terres, el planter, el trasplantar, la eliminació de les males herbes, el segar l’arròs, el sorracar les garbes per aïllar el gra de l’aigua, el batre’l, l’assecat, el transport per les carreteretes de terra i rudimentaris ponts, l’espellofa’t manual.

Veurem si tenim temps de posar ordre en tanta cultura tradicional que s’està oblidant, i aconseguim conservar algunes coses d’aquesta extenses i originals tradicions. Una bona part d’aquesta cultura i tradicions procedeix dels moriscos que es van escapar de la expulsió que es va fer a través del Port dels Alfacs el 1610 i es van refugiar al Delta. Els nostres avantpassats?

Matar el tossino

A principis de gener, quan el fred ja s’havia imposat, un dissabte a la matinada es matava el tossino, la matança del porc, com diuen de Coll de Balaguer cap amunt.

Comprat ben menudet

Aquest tossino s’havia comprat menudet i, dins d’un sac, es solia portar al corral de casa. Si es comprava en alguna fira de Tortosa o Amposta, el viatge amb el trenet i el porcellet dins del sac, sovint donava arguments suficients per fer una novel·la tragicòmica, sobretot si el porquet aconseguia foradar el sac i s’escapava. Per un moment feu-vos l’idea d’una persona corrent darrera un tossinet en alguna estació o per dins d’un vagó de tren, amb els estridents grunyits que fan els porcellets quan els agarres de la pota, l’única manera que hi ha de tenir-lo subjectat quan s’ha escapat. En algun d’aquests accidentats viatges, en arribar a casa, el porquet ja anava directament a la cuina, sense passar pel corral.

La criança

Es criava amb les sobres de verdures i fruites dels horts, i amb les restes de menjar de la cuina. Quan s’escurava amb sabó de casa, fins i tot s’abocava al seu bassiol l’aigua d’escurar mesclada amb un grapat de farinases.

El tossino reciclava tot el que sobrava i ho convertia en carn o fem; amb el fem que s’obtenia s’estalviaven guanos i fertilitzants químics per a l’hort. Al treure el fem del corral es feia un femer que es deixava fermentar durant un any, i aquest fem ja trit, s’aprofitava per cavar les hortalisses. Aquest femer durant la seva fermentació servia per fer-hi damunt seu los planters primerencs de tomates, albergínies, prebentons… d’aquesta manera no es gelaven i s’avançava la seva germinació.

Quan s’atansava el moment de la matança, es posava molta cura en la seva alimentació; se li donaven faves i aliments, que es deia que milloraven la qualitat dels pernils, i s’evitava que mengés segons quins tipus de menjar que es pensava que podia empitjorar la carn. També s’embrossava tots els dies molt bé, amb empalls secs, perquè la pell estigués el més neta possible.

La preparació de la matança

Cotxet…cotxet… li deia la mare gratant-li lo test quan s’atansava la matança, a la vegada que comentava amb la veïna si els pernils serien prou grossos, la carn que sortiria, si faria tantes baldanes i botifarres, el que posaria en frito… cotxet… cotxet…

La setmana abans s’anava a fer borró als muntells de la vora de la mar, 5 o 6 feixos, valia més que en sobres, i ben lligat al portamantes de darrera de la bicicleta, cap a casa. Molt de volum però poc pes, si no feia vent de dalt, rai. Era per sofrimar el porc desprès de mort i poder-li netejar ben netejada la pell amb les pedres tosques i aigua calenta.

La vespra de la matança ja estava tot preparat, el tiràs, el borró ben sec, el matador i la mandonguera aparaulats, els familiars més pròxims avisats, el corral ben embrossat, draps blancs nets en abundància per posar la carn dalt, lloc per estendre la carn, la sal per als pernils, les paelles, l’oli, i la gerra per al frito, els budells per fer baldanes i botifarres, etc.

Cap a la matança

El dia de la matança els menuts es quedaven sorpresos que els fessin aixecar encara de nit. Abrigats com podien, amb la poca roba que hi havia, tots cap a casa del familiar que matava el tossino, fent broma pel camí sobre a qui li tocaria menjar-se la primera baldana. Entre els menuts que no sabien gaire bé de que anava, sempre sortia algun voluntari per fer-ho ell.

Davant del corral s’acabava de decidir l’estratègia i els diferents papers de cadascú, i tot seguit, s’obria la porta del corral i amb un cabàs amb faves, o algun tipus de menjar apetent per al porc, se l’acaronava aconseguint que anés seguint el menjar fins posar-se paral·lel al tiràs.

Quan estava ben situat, els dos homes més forts agarraven les dues potes de la part de dins del porc, les de la vora del tiràs, i amb una sacsada ben forta el posaven dalt de costat. En aquest moment, la resta de la gent aprofitava per subjectar-li les potes el més fermament possible.

L’esquarterament

L’instant inicial de sorpresa de la bèstia, l’aprofitava el matador per clavar-li un punxò especial al coll. La sang que sortia a xorro per la ferida s’arreplegava amb un poval. No es perdia res, i mentre alguna dona aguantava el recipient procurant que la sang no caigués fora, els més menuts s’anaven alternant en remoure-la amb un bastó perquè no es quallés. Això dels traumes infantils davant la sang o les matances encara no s’havia inventat!.

En pocs moments l’animal quedava mort, començant a sofrimar-lo amb el borró que s’havia preparat. Tot seguit, amb aigua calenta i tosques, es procedia a netejar la pell fins que quedava ben neta. En aquesta fase de les tosques participaven tots i una vegada ben netejat, el matador, amb una precisió admirable, feia l’esquarterament.

La part més esperada d’aquest esquarterament era aconseguir la bufeta de l’orina. Aquesta bufeta es buidava del seu contingut i amb un canut de canya, prèviament preparat dos o tres dies abans, s’inflava i es convertia en una mena de globus que es feia servir de pilota de futbol. Una rudimentària pilota, amb la que menuts i grans, quan s’acabaven les feines més imprescindibles, es disposaven a jugar. Rares vegades la pilota durava més enllà del dia de la matança. La majoria de xiquets de l’època van pegar els primers xuts amb una bufeta de porc.

L’anàlisi de la llengua i a menjar

Quan ja es feia de dia, es portava al veterinari un trosset de la llengua perquè analitzés si el porc tenia la triquinosi. Fins que arribava el resultat de l’anàlisi, només es consumia cafè i llet. En el mateix moment que arribava la noticia de que no hi havia cap problema, s’esmorzava i pràcticament no es parava de menjar en tot el dia. Treballant i menjant, ara un trosset de llomillo, ara un de fetge, ara una baldana…

Una vegada el porc esquarterat venia l’autèntica feina. Llavors, sota la direcció de la mandonguera, es triturava la carn amb un triturador que funcionava donant-li voltes a una maneta. Aquesta era una feina de xiquets i xiquetes. Una vegada la carn triturada i les mescles de carn, cansalada, sang, salses, herbes, arròs, ceba (segons el tipus d’embotit) fetes, amb la mateixa maquineta canviant-li els components, es feien les salsitxes, baldanes, sobrassades… El rei d’aquests embotits eren les baldanes d’arròs i de ceba. El prestigi d’algunes mandongueres els hi venia per fer bones baldanes, encara avui, algunes carnisseries tenen fama de “fer molt bones baldanes”.

La costum dels presents

Una de les costums de la matança era la de distribuir lots de carn i embotits entre familiars i amics. Aquests petits lots s’anomenaven “presents”. Era una bona costum perquè podies distribuir una part de la carn, que en aquell moment tenies en excés, i desprès, poc a poc, anar recuperant-la quan aquests familiars o amics mataven el seu porc i t’obsequiaven a tu. Aquests lots, segons la proximitat familiar d’afecte o de necessitat de la persona que els havia de rebre, eren més grossos o més menuts. A vegades si s’estava posant una dotzena de baldanes per cada lot, senties que la mestressa deia “aquest serà per la família x, poseu només mitja dotzena, lo mateix que ens van enviar ells quan van matar el seu”. Solidaris si, però tontos no!.

Vocabulari de boca:

Coll de Balaguer:  Frontera natural entre les Terres de l’Ebre i la resta de Catalunya, un pas difícil per als carros, i un lloc fàcil per al Vell Pistol, cèlebre assaltador de camins d’aquella zona.

Sabó de Casa:  Sabó que feien a les cases que tenien garriga amb l’oli de mala qualitat.

Bassiol:  Recipient allargat de fusta on es posava el menjar als porcs.

Pedra tosca:  Pedra volcànica porosa i rasposa que s’utilitzava per rascar la pell dels porcs el dia de la matança.

Cotxet:  Porcellet

Farinases:  Subproducte del gra d’arròs amb un alt contingut de vitamines i fibra.

Cavar:  Calçar els solcs d’alguns tipus de plantes.

Fem trit:  Fem fermentat i desfet.

Mandonguera:  Especialista es fer baldanes, botifarres i productes del porc.

Embrossar:  Posar palla o brossa secs per fer de llit d’un animal.

Empall:  Part de darrera de la garba d’arròs.

Frito:  Carn fregida i guardada dins d’una gerra d’oli

Borro:  (Ammophila arenaria) Planta que surt als muntells d’arena i es excel·lent per sofrimar tossinos i construir teulades de barraca.

Primera baldana:  El cagalló que cagava el tossino quan feia força dalt del tiràs.

Poval:  Poal, galleda.

Sofrimar:  Cremar superficialment el pèl.

Triquinosis:  Perillosa malaltia transmissible als humans a través de la carn poc cuita.

Premis-Turisme-Responsable-Cat copia

Back To Top