BAIXADA DE L’EBRE

De Fontibre al Delta en Barquet de Perxar

Peripècies de dos barquets de perxar baixant l’Ebre des del seu naixement per reivindicar una millor qualitat de l’aigua i que el riu torni a transportar sediments fins al Delta

El motiu.

La baixada en barquets, argument que aprofitem per divulgar diferents aspectes de l’Ebre, amb la pretensió de donar a conèixer una mica millor aquest gran riu, pare de la nostra cultura, economia, i espai físic que habitem, es va fer per participar en una marxa organitzada per” Ecologistas en Acción” amb l’objectiu de denunciar l’ampli ventall d’agressions que sofreix l’Ebre.

Vam pensar que era un bon moment per aportar un granet d’arena en aquella acció i centralitzar la nostra tasca en denunciar especialment la retenció dels sediments que fan els embassaments, i que provoquen la cada cop més l’accelerada desaparició del Delta.

Durant la baixada els barquets van ser acompanyats per 200 ciclistes que anaven per les vores fent accions de protesta allí on hi havia usos o instal·lacions perjudicials per al riu, preses, tèrmiques, químiques, nuclears…

Ara en aquest moment en que el govern ha tornat a engegar la maniobra de vendre l’aigua del riu, i enviar-la allí on en puguen especular millor els seus grups empresarials amics, pensem que els nostres lectors ens perdonaran, i comprendran que ens veiem obligats a abandonar l’agradable tasca de narrar aspectes positius del riu, a denunciar directa i sense cap gènere de dubtes la gran barbaritat que significa el nou pla de conca de l’Ebre.

L’enregistrament de la baixada

Quan els barquets de perxar van fer la baixada des de Fontibre al Delta van tenir un tripulant d’excepció, una flamant càmera de TV, degudament protegida en una carcassa impermeable i lligada en una corda a un flotador (per si de cas), tot estrenat per aquella ocasió. Curiosament durant la baixada les tres càmeres de fotografiar que es portaven van parar a l’aigua i es van perdre, un parell d’ulleres i altres parts de l’equipament també, però la càmera de gravar, no. També tots els tripulants en alguna o altra ocasió van anar a parar al riu, bé per tombades dels barquets, o bé arrossegats per les branques quan el riu baixava violent enmig de zones amb arbres inclinats sobre el curs de l’aigua, excepte un.

Aquesta càmera, quan els riscos no eren grossos, anava gravant els paisatges fluvials, el que anava succeint i les opinions de la gent dels pobles de la vora de l’Ebre. El responsable del seu funcionament era un cameràman intrèpid i aparentment mig volat, però que sabia molt bé el que feia. Va ser l’únic dels tripulants que no va fer cap a l’aigua.

Reportatge d’una hora

Desprès d’un parell d’anys d’aquesta baixada, el cameràman ha tornat del Brasil on estava cursant estudis d’antropologia, i abans de tornar a embarcar cap a Cuba per prosseguir amb aquests estudis, ha reduït les 40 hores de filmació amb un reportatge d’una hora i l’ha muntat adequadament per donar-li un sentit altament pedagògic i reivindicatiu.

Fa un parell o tres de setmanes que aquest reportatge es va emetre pel Canal Terres de l’Ebre, i es va aprofitar per al final de la emissió fer un interessant debat sobre els sediments que es queden retinguts als embassaments, i que provoquen la regressió i subsidència del Delta, i la necessitat de buscar solucions a aquest greu problema.

Les agressions a l’Ebre

Durant aquesta gravació es poden veure escenes del riu, tranquil en la major part dels llocs, però brau en algunes zones de la part alta, els grans entrebancs en forma d’embassaments que li surten al pas, la nostàlgia de la gent que van conèixer un riu que era vida, cultura, i oci, i que poc a poc s’està relegant a convertir-se en una cloaca, els abusos sense sentit del poder, la ferma decisió de gent anònima en denunciar de manera pacífica però contundent totes les agressions que sofreix.

Durant aquesta emissió es pot veure com poc a poc els barquets van solucionant els entrebancs que els surten al pas i van avançant riu avall en busca del Delta. Filats punxents, frondoses arboredes, preses, rapits, zones militaritzades, trams secs, vent, pluja… Per finalment el dia 30 de juliol de 2011 arribar a la desembocadura i abocar els pots de sediments que s’havien anat recollint a les capçaleres dels diferents embassaments pels quals es va passar. Amb l’esperança que aquests sediments algun dia tornin a arribar de manera natural.

Mentre, els components del grup de ciclistes de “Ecologistas en Acción”, que durant la baixada anaven per carretera, donaven el seu últim suport als barquets i a l’abocament de sediments des de dalt d’un vaixell dels Creuers del delta de l’Ebre.

Aquest reportatge es pot veure a http://www.deltapolet.com/colaboracions-tv#DOCUMENTALS 

Els sediments

El propòsit de l’acció “Vive el Ebro”, organitzada per “Ecologistas en Acción”, era la de baixar en bicicletes des del naixement a la desembocadura de l’Ebre, protestant per les agressions de tot tipus que es fan al riu. En tenir coneixement d’aquesta interessant iniciativa, els barquets ho van aprofitar per adherir-se, amb la idea d’incorporar a aquella acció, la protesta de la retenció de sediments que fan els embassaments, la culpable de la greu regressió que està sofrint el Delta de l’Ebre. I de passada demostrar les aptituds fluvials dels barquets per passar per llocs difícils i poder-ho gravar des de dalt.

L’objectiu era que a cada embassament important que es trobés, omplir un pot dels sediments que es queden allí retinguts i carregar-los al barquet, i en arribar a la desembocadura, abocar-los al mar.

Per ordre cronològic, els embassaments més importants que van trobar van ser:

Pantano del Ebro. Gairebé a la capçalera del riu, desprès de passar Reïnosa. Va ser construït entre els anys 1921 i 1945, i inaugurat l’any 1952. Té 541 hm3 de capacitat, i és el més gran de la conca desprès del de Mequinensa.

Embalse de Cereceda. Només te una capacitat d’1hm3 i va ser construït l’any 1947. El seu objectiu es desviar el riu per un túnel que dóna a un canal i uns quilòmetres més avall tornar l’aigua a l’Ebre fent funcionar una central hidroelèctrica, deixant un bon tram del riu totalment sec. El temporal de pluja i vent que feia el dia que passaven per allí va dificultar als barquets la gravació del túnel de captació i la sortida de dins de l’embassament, que es va haver de fer escalant una paret lateral.

Embalse de Sobron. Aquest embassament alberga la polèmica central nuclear de Santa Maria de Garoña. A les proximitats d’aquesta central els dos barquets va ser detinguts i apressats per una patrulla fluvial de la guàrdia civil. Va entrar en servei l’any 1960 i té una capacitat de 20,11 hm3.

Embalse de Pignatelli. Va ser construït entre els anys 1776 i 1790 per abastir d’aigua al Canal Imperial Aragón. El principal objectiu d’aquest canal era servir a la xarxa fluvial que es pretenia crear per poder navegar a través de l’Ebre i algun altre riu des de l’Atlàntic al Mediterrani passant per Saragossa. (una cosa com lo de Madrid amb el corredor del Mediterrani). Es va aconseguir navegar de manera comarcal però poca cosa més. La navegació va acabar de fracassar amb la construcció de les vies fèrries. Llavors va ser aprofitat per regar una bona part de les terres ermes i de secà d’Aragó. Un cas semblant a l’Assut de Xerta i el Canal de la Dreta del Delta. El Canal Imperial Aragon està considerat una de les obre hidràuliques més importants d’Europa.

Embassament de Mequinensa. Va entrar en funcionament l’any 1966 i amb els seus 1530 hm3 de capacitat és el més gran de la conca i el 5é de la Península. Els aragonesos el promocionen turísticament amb la denominació de Mar de Aragón. És el principal culpable de la greu regressió del Delta i dels problemes de la part final de l’Ebre.

Embassament de Riba-roja. Van començar a omplir-lo el 20 de novembre de 1967, sense haver-ne acabat d’evacuar el poble de Faió que havia de quedar sepultat per les aigües. Molta gent d’allà, encara està ressentida per aquest fet i pel drama que van viure sortint del poble de nit, plovent, i amb l’aigua pujant. També provoca un greu perjudici al Delta en impedir el pas als sediments que transporten les aigües del Segre i el Cinca. Té una capacitat de 210 hm3.

Aquests són només els més importants, el total són 11 embassaments i 9 assuts importants, poca cosa si ho comparem amb el total de la conca, que entre embassaments i assuts grans en té 117, essent una de les conques més regulades del mon.

En arribar a la desembocadura, a la punta de la barra d’arena de l’Illa de Sant Antoni, on la mica d’aigua que transporta l’Ebre arriba al mar, es van buidar els pots de sediments que s’havien anat recollint. Confiem en que algun dia tornin a arribar de manera natural


Els principals inconvenients

El primer inconvenient important amb el que es van topar, va ser sortir d’entremig de la teranyina de rames i arbres gitats sobre de l’incipient Ebre, pocs metres desprès d’arrancar del naixement. Un entramat vegetatiu dins del qual, a tranques i barranques, ens vam anar posant fins que va ser completament impossible continuar. I què dir dels tancats de ferro punxent amb el que els pagesos allí cercaven les seves propietats de pastures. La vegetació barra el riu fent-lo completament infranquejable, en aquest indret varem gaudir del privilegi de veure a una llúdriga en estat salvatge. Vaja ensurt que ens va donar, i el que segurament es va emportar ella també.

Desprès, la catastròfica baixada del tram posterior a l’embassament de l’Ebre, un gran embassament que en aquells moments estava soltant tota l’aigua que necessitaven els canals de Navarra, la Rioja, i Aragó, i convertia el petit riu en un barranc desbocat entre mig d’arbres i soques enganxades a les pedres de dics d’antics molins abandonats. Tram en el que es van perdre una part de les pertinences que portàvem a bord. Afortunadament varem poder recuperar els barquets, salvar la càmera de filmar gran, i els tripulants se’n van sortir amb només algunes rascades de poca importància, els corresponents ensurts, i algunes glopades d’aigua.

També és digne de menció especial l’apressament dels barquets efectuat per una pneumàtica de la guardià civil dins de la zona militaritzada de l’embassament de Sobron, al costat de la Central Nuclear de Sant Maria de Garoña. Finalment ens van commutar totes les infraccions (vaixells no matriculats, sense certificats de construcció ni navegabilitat, sense permisos de la CHE, invasió de zona militar, cap tripulant amb títol de navegació), a canvi de que sortíssim per una carretereta que hi havia al costat del Pont d’accés a la mateixa nuclear, però amb la pancarta antinuclear que portàvem ben recollida i amagada.

Resum de les dificultats principals trobades:

1 El bosc impenetrable que barra el riu a pocs metres del seu naixement, es pot tornar a embarcar uns centenars de metres desprès.

2 El tram posterior a l’embassament de l’Ebre, molt perillós fins a Polientes.

3 Alguns llocs de “Los Cañones del Ebro”.

4 La zona militaritzada de l’embassament de Sobron. (Compte amb un tinent jove!)

5 La boca de riu de la dreta (molt perillosa) en arribar als ràpids de “Las Conchas de Haro”

Si algú vol baixar el riu com els barquets que tingui molt en compte aquests 5 punts, l’1 i el 4 per la dificultat i el 2, 3, i 5  per l’extrema perillositat. Altres inconvenients a tenir en compte són els trams en què el riu està sec perquè el desvien per canals, i la multitud de preses i assuts que s’han de superar.


L’Ebre neix realment a Fontibre?

El naixement de l’Ebre, que fins ara s’havia situat oficialment a Fontibre, pos sembla que segons l’Institut Geològic d’Espanya neix al cim Tres Mares prop del poble de Brañavieja, una mica més amunt.

Aquest institut mitjançant la tècnica de colorar l’aigua del riu Hijar en fluorescència sòdica va demostrar que l’aigua que desapareixia de l’Hijar aigües avall del poble de Paraquelles, era la mateixa que apareixia al naixement de l’Ebre a Fontibre. Amb aquesta demostració resulta que el riu Ebre neix a la glacera d’Alto Campoo al cim Tres Mares, i per tant té uns 21 km més de llargada.

Lo cim Tres Mares és l’única muntanya a Espanya en la qual neixen tres rius que desemboquen a tres mars diferents, lo riu Nansa que desemboca al Cantàbric, un afluent del Duero que desemboca a l’Atlàntic i el riu Hijar que ara resulta ser que és el que li aporta les aigües al naixement de Fontibre.

Hermandad de Campoo

De totes maneres aquest descobriment no ha creat massa polèmica, i fora de l’ambient científic se li ha fet poc cas, resulta que tant Fontibre on fins ara tradicionalment se suposava que naixia l’Ebre, com Brañavieja que és on se suposa que neix ara, com Paraquelles, que és on desapareixen les aigües del Hijar, tots son pobles d’un mateix municipi.

Aquest municipi, anomenat Hermandad de Campoo de Suso, té 24 poblets i és molt extens, però escassament poblat, la capitalitat l’ostenta Espinilla amb 129 habitants i entre tots sumen 1.931 habitants.

El problema el tenim nosaltres, que tan presumir que havíem baixat l’Ebre des del mateix naixement amb barquets de perxar, ara resulta que no és així, i tenim molt difícil aconseguir-ho alguna vegada. Encara que ens proposéssim, a empentes i rodolons, arrossegar els barquets i baixar des de la glacera del Tres Mares, no sé com aconseguiríem anar per baix el tram de 800 metres que separa el lloc on desapareixen les aigües de l’Hijar i la font de Fontibre. Difícil.


Els rius, importants font de vida

Els rius han estat i són, una important font de vida, i des de temps prehistòrics l’home s’ha aproximat als cursos fluvials a la recerca dels seus beneficis, aigua per beure ell o el bestiar, pesca, treure beneficis de la massa arbòria dels seus boscos de ribera, aprofitar la qualitat de la terra de la vora per l’agricultura, aigua per regar, navegació… A les últimes dècades però, s’han instaurat una sèrie d’usos especulatius sobre l’aigua promoguts per potents empreses i polítics deshonests, que fan perillar la qualitat i quantitat d’aquestes recursos, així com la seguretat i la vida de la gent que hi viu a les seves proximitats.

L’Ebre es un bon exponent de tot això, tant pel gran nombre de pobles que hi ha al llarg del seu recorregut, com pels tèrbols interessos creats al voltant de l’aigua.

A continuació, i des de dalt a baix, descriurem els pobles que varem poder localitzar a la vora del riu, sense tenir en compte les seves dimensions, com a petit homenatge a la gent que continua vivint a la vora de l’Ebre, i que preocupada veu com dia a dia augmenta el risc al que estan exposades.

Els pobles a la vora de l’Ebre

Aquests pobles són: Fontibre, Nestares, Reinosa, Bustasur, Aldea de Ebro, Barcena de Ebro, Bascones de Ebro (Castella Lleó), La Puente del Valle, Quintanilla de An, Rebollar de Ebro, Polientes, Arenilla de Ebro, Cadalso, i Villaescusa de Ebro. Tots pertanyents a la comunitat autònoma Càntabra, excepte Bascones de Ebro, que es atrapat per una punta de la Comunitat de Castella Lleó.

Desprès segueixen: Orbaneja del Castillo, Escalada, Quintanilla-Escalada, Pesquera de Ebro, Colina, Villanueva Ramplay, Tubilleja, Tudanca de Ebro, Cidad de Ebro, Manzanedillo, Granja Hocina, Quintanilla de Valdivieso, Puente Arenas, Población de Valdivieso, Cereceda, Cillaperlata, Frias, Sobron (País Basc), Miranda de Ebro, i San Felices. Tots de Castellà Lleó excepte Sobron.

Superada Castella Lleó venen, Haro, Briñas, Briones, San Vicente de la Sonsierra, Mañueta (PB), Cenicero, Lapuebla Labarka (PB), El Campillar, (PB), i Logroño. Tots de la Rioja excepte els quatre amb l’indicatiu (PB) que pertanyien al País Basc. En esta zona la qüestió fronterera que fa l’Ebre és complicada, passant sovint d’un cantó al altre del riu, el que demostra la conflictivitat que hi va haver en èpoques passades per dominar les seves ribes. La mateixa ciutat de Logronyo per un cantó té polígons industrials pegats a la ciutat que pertanyen al País Basc, i per l’altre en té uns altres que pertanyen a la Comunitat Foral de Navarra.

Després venen, Lodosa, Sartaguda, San Adrian, Alfaro (Rioja), Tudela, Fontellas, i Buñuel, Tots de la Comunitat Foral de Navarra, excepte Alfaro, el poble de les cigonyes, que pertany a la Rioja.

Segueixen, Novillas, Gallur, Pradilla de Ebro, Alcala de Ebro, Cabañas de Ebro, Monzalbarba, Saragossa, el Burgo de Ebro, Osera de Ebro, Pina de Ebro, Quinto, Velilla de Ebro, Alforque, Cinco Olivas, Alborge, Sàstago, Escatron, Chiprana, Casp, Mequinensa, Faió, tots aquests de la comunitat aragonesa. Aquí hem inclòs també a Faió perquè encara que l’actual poble està apartat del riu, baix del pantà de Riba-roja, i ha el Faió antic sepultat per les aigües.

I finalment: Riba-roja d’Ebre, Flix, Ascó, Garcia, Mora d’Ebre, Miravet, Benifallet, Tivenys, Xerta, Tortosa, Amposta, Balada, Sant Jaume, i finalment  Jesús i Maria i La Cava (Deltebre). Els pobles catalans de l’Ebre.

Total 86 pobles (2 d’ells capital de comunitat autònoma), 13 càntabres, 20 castellà lleonesos, 4 bascs, 7 de la Rioja, 6 navarresos, 21 aragonesos i 15 catalans.

En aquesta llista ens referim a tots els poblets que hem trobat, no als municipis als que pertanyien. La majoria eren petits pobles que formaven part d’altres municipis, com el cas de  Fontibre (on neix el riu) que pertany al municipi de Hermandad de Campoo de Suso, o el cas de l’extens municipi de Valderredible (53 pobles), on dels 12 pobles càntabres que estan a la vora del riu, 7 són d’aquest municipi, i el cas més curiós de Balada, que tot i lo menudet que és, pertany a dos municipis diferents.

EL VEÏNAT

Un grup de cases més o menys agrupades es diu que formen un veïnat, a base de formar veïnats pròxims entre si es poden formar pobles. Així s’han format els pobles de l’interior del Delta, a base d’anar-se agrupant cases i barraques
La consolidació dels pobles del Delta

Per la seva recent formació encara es pot anar reconstruint com s’han anat consolidant els pobles de la plana deltaica. Primer es formaven agrupacions de barraques properes als llocs on estaven els recursos. Concentracions que s’anaven movent segons anaven variant els recursos i la seva localització. Inicialment salines, pesca i caça. i desprès recol·lecció de la sosa, regalèssia, sangoneres, i pastures. Finalment agricultura a les vores del riu per acabar amb la canalització del Delta i generalització del cultiu de l’arròs. Més tard, amb la irrupció del fenomen del turisme, es van construir dos urbanitzacions, Riumar i Eucaliptus. Una a cada banda de riu.

Agrupació de cases o barraques en llocs determinats

Aquests pobles, excepte el Poble Nou que es va fer d’una tacada i ja amb delimitacions determinades, i les dos urbanitzacions esmentades, la resta s’han anat fent de manera lenta i progressiva, en anar-se agrupant cases o barraques en entorns determinats. Balada, en un antic lligallo; Muntells, al costat de les salines i pesqueres del Riet Vell; Sant Jaume d’Enveja, prop de les Salines Reials; Los Hortets, a la Punta Grossa, zona de la vora del riu a la part de dalt de la corba del Riu Vell que anava cap a la Marquesa i les Olles; la Partida de Dalt, una mica més amunt dels Hortets; i La Cava, a la part de baix de la corba del riu Vell, entre aquest antic riu i el conjunt de basses del Canal Vell.

L’abandonament del Pregó

La gent que es va establir a la Partida de Dalt, los Hortets i La Cava procedien majoritàriament del Pregó, fèrtil zona del Delta envoltada per un meandre del riu quant aquest desembocava a la Marquesa i les Olles. Aquesta llera de riu va quedar inactiva quan en fer una cava (“zanja”), des de la corba abans esmentada, per desviar una part d’aigua del riu a unes basses que hi havia més avall, en una forta riuada l’Ebre va obrir suficient camí i va encarrilar el seu curs de manera rectilínia tal com encara el coneixem ara.

En canviar la direcció de l’Ebre i quedar-se El Pregó sense la principal via de comunicació (navegació fluvial), i sense aigua per regar i beure, la gent que vivia allí va anar abandonant aquell assentament i els més pagesos i ramaders es van posar al costat del riu a mà de dalt de l’antic curs del riu, la zona de la Punta Grossa, allí on la terra era més bona (los Hortets i la Partida de Dalt). Els més pescadors i caçadors es van posar a viure, també a la vora de l’Ebre, però a mà de baix de l’antic curs del riu, prop de les basses del Canal Vell. Al costat de la cava que s’havia fet per desviar el riu.

LA BATALLA DE L’EBRE

La tornada de l’evacuació

Un 13  de gener va ser el final de l’evacuació i el retorn al poble de la gent de la Cava i Jesús i Maria (llavors Vila Galan), els pobles de l’esquerra del Delta on l’exèrcit republicà, durant la guerra civil, es va parapetar i va transformar en línia defensiva

L’abandonament de les cases

Els habitants d’aquests dos pobles, el 18 d’abril de 1937 (9 mesos abans), van ser obligats pels soldats de la República a abandonar les seves cases i evacuar perquè els generals de l’Estat Major tenien la intenció d’atrinxerar el seu exèrcit a la banda esquerra del riu i convertir-lo en front de guerra. El riu Ebre era considerat un lloc adequat per frenar l’avanç de la maquinària de guerra de l’exèrcit feixista de Franco, Hitler, i Mussolini.
Precipitadament, les dones, gent gran, i els xiquets i xiquetes d’aquests dos pobles (els homes estaven a la guerra) van carregar el que van poder als carros (els que en tenien), a les bicicletes i al coll, i atemorits van abandonar el poble sense saber on anar. Al dels Bonos, els soldats no deixaven passar a ningú cap avall perquè aquella zona estava massa propera al riu, i la caravana de gent va anar-se’n majoritàriament cap a la zona d’Illa de Mar i les garrigues.
Durant la fugida van anar allotjant-se atapeïts a les barraques, casetes, masies, i alguna pallera que anaven trobant, i van aprendre a fer vida comunitària organitzant-se com vam poder. Curiosament una de les coses de valor que molts es van emportar van ser els caps de les màquines de cosir; hi havia barraca en què ni havia dos o tres.

L’evacuació va durar molt temps

Lo que no es pensaven quan van ser obligats a anar-se’n era que l’evacuació durés tant de temps. Inicialment es van quedar gairebé tots prop del poble, però com la cosa durava i de tant en tant els nacionals es dedicaven a anar a bombardejar la rereguarda amb la “pava”, alguns se’n van anar a altres zones més apartades del front de guerra. Els que es van quedar van anar reconstruint i ampliant les barraques i construint-ne alguna de nova. Fins i tot, segons explica l’oncle Mingo, al seu llibre “Història i reculls de Deltebre” a Illa de Mar a un grup de barraques que es van construir es van organitzar de tal manera que van arribar a nomenar alcalde i alguatzil.

Pobles destrossats

Malgrat que estava prohibit, molta gent, de tant en tant, s’apropava al poble a buscar menjar a les cases o als horts, els quals al no ser cultivats estaven plens de bledes. El proveïdor de menjar més important per als que es van quedar pel Delta va ser la pesca a la Bassa del Canal Vell i la Badia del Fangar.
Una vegada l’exèrcit republicà es va replegar i abandonar el poble, la gent va tornar trobant-lo totalment destrossat per l’acció de les canonades i bombardejos de l’exèrcit nacional, per la construcció de trinxeres i refugis, o per la utilització dels mobles i altres com a elements de defensa, combustible, o simplement saquejat.

Centenars de joves que van deixar la vida al Delta

En algunes cases properes al riu es van fer trinxeres dins de la casa i obrir espitlleres a la façana sud (la que donava al riu). Des d’allí vigilaven i disparaven si els pareixia sobre la part de dellà. Camuflats a la vora de la casa del boixet hi havia peces d’artilleria que en moments determinats disparaven canonades sobre objectius situats a la part dreta. Possiblement eren el 2° Grup de Canons Plasència que va estar actiu en la maniobra de distracció que van fer els republicans a la Batalla de l’Ebre quan les brigades internacionals van intentar travessar el riu per la zona de l’Illa de Gràcia i Amposta. Una operació de distracció en la qual van morir centenars de milicians de les brigades internacionals, un munt de joves de tot el món que van venir a lluitar contra el feixisme, i van morir anònimament al costat de casa nostra.
Potser seria interessant “rebuscar” en aquesta part de la Batalla de l’Ebre i recuperar una mica la memòria històrica d’aquells centenars de joves que van deixar la vida al Delta de l’Ebre dins del riu.

AVENTURES EN FERMÍN

L’any  passat, en només dos dies de diferencia, se’n van anar dos bons amics, el que vol dir que els de la meva generació ja estem tots a “tall de bando”. Pocs dies abans vaig tenir una última conversa amb un d’ells, va ser a manera de comiat ja que tots dos sabíem que la data final estava a la volta del cantó. En aquesta conversa vam repassar de manera divertida les diferents històries i aventures que vam viure junts, histories i aventures que pot ser “si aconsegueixo retardar una mica el meu bando” i amb el permís que ell hem va donar, tinc intenció d’anar explicant.

La creació del Parc Natural. (I)

Una amistat que venia de lluny.

Coneixia a Fermin des de l’època de la Biblioteca de La Cava quan estava en un annex del Bar Sindicat, però l’amistat va arribar molt més tard. Ell venia d’estar uns anys treballant a Suïssa, i jo del meu periple de mercenari del futbol. Los dos eren una mica contracorrent, i això junt a que les dones eren amigues feia que passéssim algunes estones junts xerrant sobre unes coses i altres, sempre contracorrent. Una amiga comú em deia l’altre dia que en qüestions reivindicatives sobre l’aigua, el medi ambient, i coses així ens veia com un pack, on s’hi fotia un s’hi fotia l’altre.

Per unes estranyes circumstàncies l’any 1983 vaig entrar de regidor a l’Ajuntament de Deltebre formant part d’una candidatura d’Independents. Llavors no es cobrava i era fàcil ser regidor.

Aquí la cosa es va complicar, no hi havia un rel però de tant en tant sortien problemes, u oportunitats, on les coses es podin orientar d’una o altra manera, i en algunes d’aquestes situacions em vaig embolicar. En la majoria d’elles, una vegada superat el filtre dels companys de consistori, el primer suport que trobava fora de l’Ajuntament era el de Fermin.

La primera embolicada.

La primera embolicada grossa va ser per la construcció d’uns desguassos a la zona del Canal Vell, i que havien permès a Bombita i a Bau, el dessecar una bona porció de la Bassa de la Estella i un altra de l’Illot. Vam intentar comprovar pel nostre compte l’abast de la dessecació però no es va poder arribar, eren carreteres privades i l’accés estava tallat.

Amb una avioneta pilotada per Garcia, juntament amb mon germà Agustí vam sobrevolar els llocs afectats fent fotos, les quals vam utilitzar com a prova per demostrar la dessecació. La gent d’aquella època tenia una gran estima a les Basses del Canal Vell, sobretot per la reserva de menjar que significava la pesca en situacions de penúria. Durant el període d’evacuació de la guerra civil, van ser la reserva de menjar de molta gent, i també era un lloc on els pares de família nombrosa es podien proveir de menjar en èpoques difícils.

Cap a la Generalitat amb les fotografies.

L’Ajuntament es va solidaritzar amb la idea de denunciar la dessecació, i sense concertar cap entrevista ni res ens vam desplaçar a presentar les fotos a la Generalitat. Al departament que ens vam dirigir era el primer cop que anàvem i vam començar ensenyant les fotos a les dones de la neteja, anaven tan ben uniformades, i a base d’enviar-nos cap aquí i cap allà vam arribar on calia. El personal que ens va atendre va estar molt interessat, i ens van convocar per un altra reunió amb la que ja vam anar començant a lligar caps.

La qüestió era que era propietat privada i la única forma ràpida que veien per garantir la seva protecció era declarant-la Parc Natural. Però per això seria convenient convertir tot el cinturó del Delta més proper al mar també en Parc Natural, excepte les urbanitzacions de Riumar i Eucaliptus que ja estaven aprovades. Però per aconseguir-ho prompte, ens van dir els tècnics, seria interessant que féssim una mica de soroll.

I aquí va ser on algunes persones, entre ells Fermin, que ja havia participat en algunes accions prèvies, vam organitzar una sèrie de mobilitzacions, saben de que comptarien en l’oposició de les grans finques, i els seus simpatitzants, i en alguns moments ens ho passaríem malament.


El referèndum del Camp Nou.

La subvenció per al Camp Nou

Una de les històries que vam recordar va ser en lo malament que ens ho vam passar quant la Generalitat de Catalunya li va passar a l’Ajuntament de Deltebre l’oferta d’una subvenció per ajudar-li a pagar la compra del Camp Nou al Club Deportiu La Cava. Un tema que en aquells moments estava molt radicalitzat.

I precisament en aquesta historia ens vam trobar entrampats los tres, Fermin de Morales i Hilario de Sagasta, que son els amics dels que us parlo, i jo.

Fermin, al qual no li agradava el futbol, i no tenia cap interès personal en aquest tema, formava part d’una comissió que intentava negociar a tres bandes, amb la generalitat, amb l’Ajuntament de Deltebre, i amb el Club Deportiu La Cava, intentat des radicalitzar lo màxim el tema i aconseguir acords.  L’únic motiu que movia a Fermin era intentar trobar solució a un tema que estava excessivament encrespat, i amenaçava seriosament l’economia de moltes famílies.

Hilario era el President del Club Deportiu La Cava, i tenia el problema de suavitzar les tensions provocades entre els contraris a l’adquisició, i alguns socis del Club. I també gestionar el percentatge de repartiment dels diners de la subvenció de la Generalitat i l’aportació de l’Ajuntament,  entre les persones que havien signat els crèdits, tenint en compte que els diners que s’aconseguien eren molt inferiors als crèdits a pagar, i aquestes persones s’havien de fer càrrec de la resta del deute.

I jo formava part d’un grup d’independents que en aquells moments dirigia l’Ajuntament, i era el regidor d’esports, i com a responsable de l’àrea d’esports no hem podia escapolir del tema.

El referèndum, la solució final

La solució que al final es va adoptar va ser la de fer un referèndum. I aquí va desenvolupar un paper destacat el secretari que teníem en aquell moment, el qual es va assessorar, i va organitzar un referèndum que va ser pioner en actes d’aquest tipus dins de la recent estrenada democràcia “d’aquell entonces”

Amb una escassa participació i per molt poca diferència va guanyar l’opció de municipalitzar el Camp, i es van acabar totes les tensions… O casi totes…

Jo que hem vaig trobar a les mans amb un tema del que no hem podia escapar, i que més d’una vegada vaig estar temptat d’abandonar, sempre vaig admirar lo valents que van ser els dos enfrontant-se voluntàriament a aquest conflictiu tema, només amb la il·lusió de trobar-li una sortida satisfactòria i evitar mals majors.

Bon viatge amics, “hasta pronte…”

 

 

LES 38 ESPIGUES

El passat mes de juny, un grup de experts en difusió gastronòmica de diversos mitjans informatius de l’estat, van estar invitats pel departament de turisme de la Generalitat de Catalunya, per conèixer els recursos i cultura gastronòmica de Catalunya.

I des del departament de turisme ens van demanar si els podríem fer una proposta per conèixer el mon del arròs, tenint en compte de que eren experts en gastronomia i convenia donar una bona impressió.

Els vam proposar de donar-los a conèixer el cultiu del arròs (plantant ells mateixos un trosset), la elaboració tradicional (fent-los picar una estona en cadup, com a l’època del estraperlo), i fer una paella amb els millors ingredients (els que poguéssim trobar pels llocs on passéssim aquell dia), i en el millor restaurant (baix l’ombra d’una xòpera aAñadir nueval costat d’un arrossar).

Van aprovar la proposta i va ser una fantàstica experiència, sobre tot per nosaltres que ens varem tenir que espavilar fort per a que tot sorties correcte, sobretot per que al moment de fer la paella baix la xopera es va posar a ploure. Sort vam tindre que el plan B va funcionar de manera correcta.

PESCA TRADICIONAL

El rall

El rall és un art tradicional de pesca del Delta de l’Ebre que s’utilitza per pescar principalment en llocs de no gaire profunditat; platja, canals i desguassos, basses, badies…

El rall és una xarxa que es porta arreplegada i subjecta per les dos mans i la boca. Es llença amb un moviment circular i amollant coordinadament tots els punts de suport i fent que caigui a l’aigua completament oberta degut al contrapès dels ploms que porta adossats a l’extrem i que ajuden a que s’obri en tirar-lo i també s’esfondri atrapant els peixos que s’ha aconseguit cobrir en tirar-lo.

Els seus orígens

Sembla ser que és originari d’Oceania i que els àrabs el varen introduir durant la seva dominació en aquells llocs d’aigües someres que eren semblants als llocs d’Oceania on s’utilitzava aquest aparell. Un d’ells va ser el Delta de l’Ebre.

No és cert que el rall el portessin els valencians quan venien a cultivar arròs; el rall ja és citat als Col·loquis de la Insigne Ciutat de Tortosa de Cristòfol Despuig l’any 1557 com un dels «ingenis i aparells» que hi havia al delta.


La descripció de Cristòfol Despuig d’aquell moment referint-se a la qualitat de la pesca i de les arts emprades al delta diu textualment:

«Ans son boníssims perquè la mar entra, e ix en aquestos estanys ordinàriament i l’aigua de pluja no s’hi pot replegar ni enpantanar com en l’albufera de Valencia; donchs si vesseu los ingenis, i los aparells que los pescadors de assí tenen pera pendre lo peix, i de quantes maneres lo prenen, i que varietats de nom de eixarcies tenen, espantarvoshiheu: tenen primerament una eixarcia a qui dien ells la broxina, que es la reina de totes les exarcies la qual te mil  doscentes brases de llargaria, es tan caudalosa esta exarcia que en nostres dies abrasà, i trague de un bol pasades mil paneres de peix, i cada panera fins a sis robes de peix poch mes o menys: tenen bolichs, cintes, tirones, rebordes, soltes, carasons, tirs sabogals per l’estanys, tirs sabogals per al riu, tonaires, palancres pera reig, palancres pera anguiles, boleches, arsinals, ralls, reixagues, pontenes, bertols, anguileres, nanses, camallochs, morbells, cepieres, ventoles, zalabres, manegues estorionals, ab tots aquestos instruments Senyor se pren en la mar, en los estanys i en lo riu.»

El rall, avui en dia

Actualment, d’aquestes arts de pesca ja en queden poques, i algunes de les varietats de peixos a les que estaven destinats han desaparegut completament com les sabogues, els esturions i els reigs, sobretot perquè s’ha interromput el seu cicle migratori amb la construcció de les grans preses del tram final de l’Ebre, Flix, Riba-roja i Mequinensa.

El rall, una de les més artesanes arts de pesca, més antigues i més ecològica, està ara amenaçada per l’administració catalana, la qual només autoritza el seu ús a persones jubilades. En ser una xarxa que necessita un cert aprenentatge per poder-se utilitzar, és fàcil deduir que ningú després de jubilat es posarà a practicar per aprendre a utilitzar-la.

A les Illes Balears, on també s’utilitza en alguns llocs, el seu ús és legalitzat i regulat per l’ordre del 15 de juny de 1999 que desenvolupa el Decret 69/1999 del 4 de juny i que en el seu encapçalament diu: «Des de temps immemorial…»

Esperem així que el rall no desaparegui per la poca cura administrativa…


Agarrar Catxels

Quant hi havia poca feina, especialment a l’hivern, un dels recursos dels habitants del Delta era anar a la mar a agarrar catxels. Desprès els anaven a vendre pel poble o fins i tot anaven en bicicleta a vendre’ls pels pobles del voltant

Hi ha algunes anècdotes de la impressió que feia al Perelló el veure arribar a un conegut “catxelero” del Delta, en ple hivern i descalç, dalt d’una bicicleta amb els pedals trencats i carregat amb un remijó de catxels per vendre.

També estaven molt apreciades i eren fàcils de vendre els ratllats, grúmols, canyuts i ortigues, encara que se n’agarraven més pocs perquè estaven en zones menys accessibles, més lluny, n’hi havia menys, i eren més difícils de localitzar i recol·lectar que els catxels.

Els grúmols, molt apreciats a Barcelona

Els catxels eren molt abundants i en un matí en podies fer tots els que podies portar des de la mar al poble en bicicleta o al coll caminant. Per la tarda s’anava per les cases a vendre’ls o bescanviar. Desprès van sortir alguns compradors de grúmols que els feien arribar al mercat de Barcelona i la feina d’anar a la mar o anar al catxel es va anar derivant per la d’anar al grúmol i es va especialitzar. Els grúmols es pagaven molt bé i moltes famílies es van dedicar de ple a aquesta feina, la qual alternaven amb el treball del plantar i segar arròs que era quant el treball al camp es pagava millor.


Les ortigues

D’entre tots aquests mariscs, els que estaven més ben acceptat per la majoria de famílies d’aquestes terres eren les ortigues. Afortunadament el mal aspecte que tenen quant es fan en suc, que és quant són millors, fa que sigui un producte poc conegut per la gent de fora del Delta. Gràcies a això, encara podem degustar de tant en tant aquest exquisit plat i no ens ha passat com l’angula que, de ser un producte de subsistència, ha passat a ser un plat de luxe prohibitiu per a nosaltres, per molt que en anteriors èpoques fos un menjar comú a totes les cases i formés part de la nostra tradició culinària.


Pescar a la xorrada

Quan es buidava l’aigua dels camps, un estrany sentit manava a les anguiles a sortir dels arrossars i pels desaigües anar en busca de les basses o les badies a passar l’hivern, o anar-se’n (les platejades) cap al mar dels Sargassos a reproduir-se.

Agarrar les anguiles

Quan s’arramblava l’hora de segar es buidava l’aigua dels arrossars de manera gradual, evitant que les terres llomes es quedessin del tot seques i fessin “mal patejar” al segar, i també dificultés el relliscar del tiràs per l’aigua i el fang al traure les garbes. A les terres fondes no calia graduar res, ja que el problema estava en treure l’aigua que es pogués i segar en unes mínimes condicions per salvar quanta més collita millor.

Aquesta fase de buidar l’aigua dels arrossars, i aprofitar-ho per pescar, localment s’anomenava la xorrada. Era el moment en que les anguiles eren més fàcils d’agarrar. Només calia calar un ventrol o millor una anguilera a la boquera del desaigües per aconseguir un bon ranxo. Si disposaves de més mitjans (anguileres, ventrols o gànguils) podies calar a algun desaigüet augmentant les captures.

Les agarrades més grosses es feien calant en un gran desguàs abans que aquest desemboqués a la corresponent bassa o badia. D’aquesta manera es podien atrapar una bona part de les anguiles dels arrossars que desaiguaven per allà.

Els drets de calar

Les anguiles des de sempre han estat apreciades i la seva venda no era difícil. Per això en aquesta època hi havia interès per aconseguir els drets de calar en algun d’aquests grans desguassos, i una vegada obtingut aquest dret, intentar que per davant ningú pesqués, especialment als desguassos secundaris que portaven les seves aigües al principal.

Alguns dalleros de la finca de la Comandanta van obtenir, durant uns anys, els drets a pescar al desguàs de la Partició. Feien la calada poc abans que aquest desguàs desemboqués a la bassa de la Platjola, al costat de la terra de l’oncle Ferri, on van construir una barraca per resguardar-se i dipositar els ventrols i gànguils de la calada.

A mon pare, el “Moreno de Puertes”, li havien ensenyat a fer anguileres de jonc, i quan tenia temps n’anava fent. Sempre en teníem sis o set en condicions de poder pescar, lo qual fèiem a uns erms que cultivàvem al costat de la bassa de la Platjola, precisament davant del lloc on els dalleros instal·laven la seva calada.

Jo era l’encarregat de calar i descalar les anguileres que feia mon pare, i mentre ho fes dins de la nostra terra no hi havia d’haver cap problema. Però darrera de la barraqueta que teníem allà, donava el desaigüet de l’oncle Boret de la Badora, que era molt anguiler i temptador. D’amagat de mon pare i de l’oncle Ramon de Pasqualet (el vigilant de la calada dels dalleros), quan tenia ocasió calava al desaigüet en qüestió, i si podia a les boqueres de l’oncle Ramon del Potrito. Mon pare se’n anava prompte, però el vigilant de la calada anava per allà dins fins tard, i moltes vegades no vaig poder calar per temor a perdre l’última barcada.  Heu…,  si llavors hagués estat el pont fet… quin munt més d’anguiles hauria agarrat.

La xorrada

En certa ocasió vaig comentar aquesta modalitat de pesca en un programa de TV3 anomenat “Caçadors de paraules”. El locutor va fer broma sobre la paraula, ja que per a ells, xorrada volia dir tonteria. Desprès van publicar un llibre sobre les diferents paraules que havien trobat durant els seus programes, analitzant-les de manera acadèmica. De la paraula xorrada deien textualment:“El verb xorrar vol dir exactament el mateix que en castellà “chorrear”, és a dir, regalimar. Ja que és un mot de creació expressiva, vol imitar el soroll de l’aigua quan cau. La xorrada com a sinònim de rucada o bestiesa és un terme d’argot juvenil bastant modern ( i segurament a punt de caducar) que probablement ve de l’andalús chorra, membre viril”.

Aquest programa de caçadors de paraules es pot veure integrament per internet simplement posant l’adreça: www.tv3.cat/videos/270669. Crec que és un programa interessant perquè dignifica la manera de parlar del Delta, i pot servir per millorar la nostra autoestima i així evitéssim el perdre, en la mesura del que sigui possible, la nostra parla i costums lingüístiques.

Vocabulari de boca

Terres llomes: Terres altes, on l’aigua es treia amb facilitat. .

Terres fondes: El contrari. Terres on s’acumulava molta aigua, i era difícil desaiguar.

Desaiguar:  Treure l’aigua de la terra.

Mal patejar:  Estat del fang on resultava dificultós el caminar.

Tiràs:  Espècie de trineu que arrossegat per una cavalleria patinava per dalt del fang.

Anguila platejada:  Anguila gran i de panxa blanca i lluenta, propera a l’estat reproductiu.

Mar dels Sargassos:   Zona del Golf de Mèxic on van a reproduir-se les anguiles europees.

Calar:  Preparar trampes per atrapar peixos.

Ventrol:  Art de pesca menuda en forma d’embut i feta de xarxa.

Anguilera:  Art de pesca menuda en forma d’embut i feta de joncs entrellaçats.

Ganguil:  Art de pesca com el ventrol, però més gran.

Agarrada:  Quantitat de peixos capturats.

Boquera:  Lloc estret per on entra o surt l’aigua d’un tancat d’arròs.

Dallero:  Persona que formava part d’alguna de les colles que amb dalles netejaven els canals i desguassos d’alguna gran finca, comunitat de regants, o la Reial Companyia de Canalització.

Dalla: Estri de tallar herba, i company inseparable de la Parca.

Finca de la Comandanta:  També anomenada Illa de Rius. Era la finca més gran del Delta. Anava del barri del Puó de Sant Jaume fins al riu Migjorn, i del riu Ebre al mar, les basses de la Platjola i la Focada estaven dins d’aquesta gran finca.

Desaigüe de la Partició:  Desguàs que separa la finca de la Comandanta de la dels Valencians o del Barceloní.

Oncle Ferri:  Pagès d’origen valencià i resident a La Cava, que amb els seus fills va traure els erms del nord de la platjola. Destacaven per tenir bons carros i trastes.

Trastes:  Estris, eines de treball.

Erms:  Terres incultes o desermades.

Terres desermades:  Terres ermes posades en cultiu.

Traure:  Posar en cultiu terres hermes traient-li la malesa.

Platjola:  Emblemàtica bassa del Delta. És el que queda de l’històric Port Fangós.

Moreno de Puertas:   Va ser un dels integrants de l’il·lustre veïnat que va “colonitzar” la zona del salat de La Cava a partir de la postguerra. L’última persona que he conegut que encara sabia fer anguileres de jonc.

Bored de la Badora:   Personatge de Sant Jaume molt popular pel seu incansable anar en bicicleta, bon humor, i simpatia.

Ramon de Pasqualet:  Integrant de la colla de dalleros de la Comandanta. Vivia al Puó i alternava el treball de dallero amb el de cuidar les terres de son germà Pepe.

Ramon del Potrito:  Pagès de La Cava que tenia arrendades terres a la Comandanta, les quals tenien les boqueres de desaiguar prop de la barraqueta nostra.

Allà dins:  Terme amb el que es designa una zona apartada del poble i propera al mar.

L’última barcada:  Era el meu malson de jove. Igual que molts, teníem la feina i les terres a la banda de Sant Jaume, però residíem a La Cava, i la barcassa sempre ha tancat per les nits. Això volia dir que abans de la última barcada del dia, havies d’estar allí. Si arribaves més tard, a base d’insistents crits igual aconseguies que et passessin, però enfrontar-te al passador enfadat era un mal tràngol. Per culpa del calar unes vegades, i per falta de previsió unes altres, sempre havia d’anar asclatacor amb la bicicleta per arribar a temps a la última barcada.

Asclatacor:  Fer una cosa de pressa i amoïnat.


La Reixaga

La reixaga és un art de pesca format per un tipus d’arpó de generalment 7 puntes col·locades en forma de mà oberta i que va encaixa’t en un mànec prim, llarg, resistent, i lleuger d’uns 3 o 4 metres de llargària. És semblant a una llança de 5 puntes molt ben dissenyada per enxampar peixos. És un dels sistemes de pesca més selectius que s’han practicat.

Aquesta modalitat de pesca era habitual al Delta, per abastar-se de peix per al propi consum. Per a la pesca professional no era rendible perquè s’havia de perseguir als peixos un per un, i a més la reixaga els provocava una ferida que impedia que fossin tan fàcils de comercialitzar com els que s’atrapaven amb les xarxes.

Des de temps ancestrals fins un parell de dècades després de la guerra civil, el peix ha estat la font principal d’alimentació de les famílies més humils del Delta. Quan a l’hivern es tancaven els canals i s’assecaven les terres, tot el peix es concentrava a les llacunes, i els pares que tenien molts fills que alimentar, es veien obligats a superar els grans inconvenients que tenia el pescar dins les basses sense barca i de manera artesana, alguns fins i tot es van convertir en grans especialistes.

Una modalitat de pesca d’alt risc

En determinades circumstàncies el peix era més fàcil d’enxampar, especialment quan feia molt de fred, millor encara si es formava una capa de gel dalt de l’aigua, en aquestes condicions es quedava aletargat i la pesca en reixaga era més efectiva. Anar amb l’aigua freda fins més amunt de la cintura, “trencant el gel amb el pit”, com es deia i pescar amb la bassa gelada, comportava el perill de que en un moment de debilitat el pescador patís una hipodèrmia, això convertia aquesta modalitat de pesca d’alt risc i era prudent fer-la en equip, d’aquesta manera si a algú l’organisme li fallava, tenia l’ajut necessari dels companys i no se’n feia la pell. A més d’un el van reanimar “in extremis”.

L’inconvenient principal, però, no era el fred sinó el que els drets de pescar a algunes llacunes els tenia una confraria de pescadors, i la pesca estava prohibida per a tots aquells que no pertanyien a la confraria, llavors la reixaga no es podia amagar dins d’un sac com el rall i quan s’anava per alguna de les carreteres d’accés a les basses, si la portaves delataves les teves intencions als guardes i a la guàrdia civil. Per evitar-ho, les tenien amagades dins del senill de la vora de la bassa, i quan anaven a pescar només portaven un sac on posar els peixos al sortir. Si tenien molts fills i havien d’anar sovint, solien disposar-ne més d’una i amagades en diferents indrets, per variar els llocs on pescar i ser més difícils de controlar. Fa poc A.B.C. en tenia una d’amagada a la Tora dels Bous i li va desaparèixer, segurament que algun altre matutero la trobaria per casualitat i se l’emportaria o la canviaria d’amagatall per a pescar ell.

Es podia utilitzar com a arma defensiva

A banda de ser un bon estri de pesca, era una magnífica arma defensiva, a una persona coneixedora del terreny i amagada amb una reixaga dins del senill i bova d’un erm o bassa, no hi havia força repressora que s’atrevís a anar a buscar-lo. Hi ha la llegenda que la Santa Inquisició quan tenia que venir a apressar a algú ho feia molt recelosa, i sembla que posaven algun impediment per venir, la qual cosa justificaven amb una expressió similar a “per què la gent són molt hàbils en l’ús de les reixagues, i a totes les cases i barraques en tenen una per persona

Vocabulari de boca

Reixaga:  Espècie d’arpó de 5 puntes amb un mànec de fusta llarg

Fer-se’n la pell:  Morir-se, en aquest cas gelar-se.

Matutero:  Pescador i caçador furtiu del Delta.

Erm:  Aiguamoll amb vegetació aquàtica.

Bassa:  Llacuna

Senill:  Canyís (pragmites australis)

Bova:  Boga (thypa latifolia)

Tora:  Petita elevació de terra seca dins d’un espaia inundat.

 

BARQUETS DE PERTXAR

Lo barquet de perxar.

 

El sistema de transport més antic de la humanitat.

Algun dia els antropòlegs arribaran a la conclusió de que el barquet de perxar es el sistema de transport més antic de la humanitat.

Per lògica acabaran acceptant de que fa milers i milers d’anys, uns nens possiblement en plena evolució de simis a humans, jugarien a la vora de les corrents d’aigua pujant als munts de vegetació arrossegats per les aigües, i empenyent en canyes o troncs apuntalant-los al fondo o les vores, igual com jugàvem alguns xiquets del Delta en la nostra infantesa.

Desprès se’n adonarien de que dalt d’aquestes illes de vegetació flotant, en masses d’aigua poc profundes es podrien traslladar i arribar a la vora contraria, on a lo millor els seria difícil fer-ho sense entrar a l’aigua, i trobar allí arbres fruitals, nius d’aus aquàtiques… Començarien a donar utilitat a aquells conglomerats de vegetació flotant.

A força d’ us i per la pròpia degradació i pas del tems aquells munts s’anirien disgregant. Per evitar-ho idearien l’entrellaçar una mica les fibres vegetals per aconseguir una millor compactació i flotabilitat.

Llegir mes

CULTIU TRADICIONAL DEL ARRÒS

     

Index:

L’arròs es l’aliment mes important de la humanitat, a Europa va ser introduït pels àrabs, i el cultivaven en petites explotacions alimentades per sínies en els llocs en que ho podien fer. Les vores del riu, sobretot a les proximitats i en el propi Delta de l’Ebre eren llocs òptims per poder cultivar arròs.

Amb l’arribada dels cristians tot el que era cultura àrab va quedar marginat, i del cultiu de l’arròs a les Terres de l’Ebre només es te constància d’un intent frustrat per part dels monjos de Benifassà el 1607 a la zona de la Carrova.

Va ser a la dècada del 1860 en que es va començar a fer arròs pel voltant del Canal de Navegació que anava de La Ràpita a Amposta. L’experiment va ser rendible i va superar les través administratives que ho prohibien per evitar que s’expandís la malària.

Van morir alguns milers de persones per causa d’aquesta infermetat però sembla ser que va anar bé per a la economia de la zona (sobre tot per als grans propietaris que vivien lluny de les infeccions), i la xarxa de rec es va estendre per tot l’hemidelta dret, arribant fins i tot dins de l’illa de Buda a través d’un Sifó que passava i passa per baix del riu Migjorn.

Llegir mes

COSTUMS

 

Una sèrie de circumstàncies li donen a les costums i tradicions del Delta de l’Ebre una originalitat i una riquesa difícil de trobar en altres llocs.

L’origen d’aquestes singularitats son de diferent procedència, per una part la seva fantàstica posició per ser visitat per totes les cultures que viatjaven per la mediterrània, sia per comerciar, sia per depredar, o per les dos coses a la vegada. Per un altra la seva especial riquesa en pesca, caça, i fibres aquàtiques.

Apart de la cultura que hem pogut heretar de les diferents civilitzacions que s’han establert per la zona, ibers, cartaginesos, romans, visigots, àrabs… el Delta ha tingut contacte en tota classe de nòmades marins, com els massaliotes, fenicis, grecs, vikins…, i tots, uns i altres van deure de deixar la seva emprenta.

Cristòfor Despuig el 1557 escriu els famosos col·loquis de la Insigne Ciutat de Tortosa, i a la pàgina 151 del col·loqui sisè, fa una descripció de les arts de pesca que hi ha al Delta, en total en descriu 27. També explica quant es òptim menjar cadascuna de les varietats dels peixos que es podien pescar. Una amplíssima cultura sobre la pesca segurament que heretada de diferents civilitzacions.

Llegir mes

CARROS I SOLDOR L’ERM

L’ERM (I)

La paraula erm designa un terreny no cultivat. El Delta de l’Ebre, abans de la construcció dels canals, era tot erm, excepte les salines, les basses, i les vores del riu.                                                                               

La transformació en arrossars

Tota la resta pràcticament eren erms, on pasturaven els ramats de bestiar i es recollien sosa, regalèssia, i sangoneres. Amb l’arribada de l’aigua dels canals, aquests erms es van anar transformant en arrossars, primer els de la vora dels canals i del riu, i desprès, poc a poc, es van anar fent canals secundaris, canalets, tubs, i tubets, fent arribar l’aigua i construint carreteres a totes les zones amb condicions favorables per a ser cultivades.

Quan es va produir la insurrecció militar que va derivar en guerra civil, els erms que quedaven eren els senillars de les vores de les basses i els sosars, a vegades amb dunes, de la vora del mar; les zones més complicades per a cultivar.

Acabada la guerra, el blat, l’oli i l’arròs van ser los recursos més importants per apagar la gana de la gent de les capitals i les grans ciutats. Durant els tres anys que va durar aquell lamentable conflicte, totes les reserves de menjar es van esgotar, i els camps van quedar semiabandonats , en ser reclutats la major part dels homes útils a la força per un o altre bàndol.

A més d’aquesta crida a files, els esforços de la gent de reraguarda, tant els feixistes com els rojos, els van encaminar preferentment a fabricar bombes i material de matar o destruir, desatenent el sembrat i cultiu dels camps. Durant la guerra només es pensava en collir, no en sembrar (com ara).

Acabada la guerra civil espanyola va esclatar la 2a Guerra Mundial, quedant España completament aïllada i amb els camps semiabandonats. Llavors la producció de menjar va ser prioritat absoluta, i el cultiu de l’arròs, un producte bàsic per excel·lència, va passar al primer plano de les prioritats nacionals.


L’estraperlo

Davant les grans mancances alimentàries que hi havia, el govern va implantar el racionament de l’arròs i altres productes. Va fer una llei que obligava als arrossers a entregar tota la collita al “Sindicat”, la qual la pagaven al preu que l’Estat creia convenient (si ho mirem proporcionalment, molt millor que ara). També feien entregar gratis o a un preu molt baix al mateix“Sindicat”, una quantitat d’arròs per jornal anomenada “cupo(que si es mira també proporcionalment era molt més barat que els impostos actuals).

El racionament va començar el 14 de maig de 1939. A cada persona li tocaven 200 gr. d’arròs cada 15 dies al preu de 4,50 pessetes el quilo. (a 90 cèntims de pesseta, la ració). Si es volia fer una paella o un arròs bullit s’havia de recórrer a l’estraperlo. El racionament va durar exactament 13 anys, 1 mes i 1 dia. Durant tot aquest temps, per a la gent decidida del Delta (i de fora del Delta), l’estraperlo d’arròs va ser una font d’ingressos important.

Aquesta falta de menjar va fer que el cultiu de l’arròs, malgrat el cupo i que la venta no era lliure, si es treballava com calia, fos rentable. Llavors, la gent i el ”Instituto Nacional de Colonización” van posar els ulls sobre els erms que encara quedaven per cultivar.

Villafranco del Delta (Poble Nou)

Una zona important d’erms estava entre la bassa de l’Encanyissada i la badia dels Alfacs, lluny de tots los pobles i molt mal comunicada (encara ho està ara). La solució va ser construir allà un poble de colonització amb el nom oficial de:Villafranco del Delta del Ebro, rebatejat popularment com a Poble Nou a seques. Una vegada construït el poble, van repartir les cases i parcel·les d’erm entre les famílies nombroses que ho havien sol·licitat, sempre i quan no haguessin fet gens la guitza als feixistes o als seus amics. Previ compromís de tornar, poc a poc i en baixos interessos, el valor de la casa i la terra

Les altres zones d’erms eren propietat de grans finques, les quals van aprofitar aquella oportunitat per localitzar “colonos” disposats a desermar terres conflictives, només a canvi de no cobrar-los “l’arriendo” els dos o tres primers anys.

Mon pare i mon oncle, Juan de la Casilla, van ser uns dels “colonos” que van emprendre l’aventura de posar en cultiu una petita part d’aquests últims i problemàtics erms. En el proper capítol parlarem del “nostre erm”.

Vocabulari de boca

Recollir sosa:  De la pasta de soses feien sabó i vidre i va ser, darrera de les salines, un dels recursos importants del Delta, i motiu de baralles entre els espavilats amics del rei o amics de l’Ajuntament de Tortosa per aconseguir terres al Delta i poder explotar el negoci de la sosa.

Recollir regalèssia:  Les vores del riu estaven plenes d’aquesta planta, la qual s’utilitzava per fer productes medicinals

Recollir sangoneres:  Les sangoneres fins no fa molt van ser la solució per a moltes malalties. El Delta de l’Ebre va ser un dels llocs on venien els laboratoris i metges a proveir-se. Ara es cura tot amb pastilles, però es cura una cosa i es desarregla l’estómac, o el fetge o ves a saber…

Canals secundaris:  Eren canals que derivaven del canal principal,

Canalets:  Eren unes conduccions d’aigua també importants que derivaven del canal principal però més menuts que els canals secundaris

Tubos:  Eren conduccions d’inferior  importància als canalets, podien sortir dels canals o dels canalets.

Tubets:  Eren les conduccions que derivaven l’aigua dels tubs i canalets als arrossars.

Senillar:  Superfície plena de senill, normalment a les vores de bassa

Senill:  Canyís (Pragmites Australis)

Sosars:  Terrenys salnitrosos on surten soses

Crida a files:  Reclutament obligatori per anar a la guerra. Qui no es presentava, si l’atrapaven, era afusellat.

Reraguarda:  Par de darrera d’un front de guerra

Sindicat:  Organisme que controlava la producció d’arròs.

Cupo:  Part d’arròs per jornal que havien d’entregar els pagesos obligatòriament a l’Estat.

Instituto Nacional de Colonización:   Organisme creat a l’octubre de 1939 amb l’objectiu d’incrementar les terres de cultiu. Va realitzar molts projectes de parcel·lació i construcció de pobles nous. L’únic que es va fer a Catalunya va ser el Poble Nou. D’aquests tipus de pobles n’he pogut localitzat 90, tres d’ells també amb el nom de Villafranco. Villafranco del Guadalquivir a Sevilla, Villafranco de Guadalhorce a Màlaga, i Villafranco del Guadiana a Badajoz.

Colonos:  Pagesos que treballaven terres que eren propietat d’un altre.

Arriendo:  Quantitat de Kg. d’arròs per jornal, que els colonos pagaven a l’amo de la terra. Frases de l’època: (pago 150 kg. d’arriendo) (m’han pujat l’arriendo), la frase que no es va sentir mai (m’han tret l’arriendo), frase dramàtica deguda a la mecanització del cultiu (m’han tret la terra)


L’erm (II)

A la dècada dels 50 li van oferir a mon pare la possibilitat de treure una part d’uns erms que hi havia a la zona del Matà, a la vora de la bassa de la Platjola, entre la finca dels Valencians i la bassa.                                                                      
Una zona plena de senillars

Era una zona fonda, plena de senillars, que pertanyia a la finca de la Comandanta; uns senillars que durant l’estiu estaven semi inundats per l’aigua que portaven els desguassos dels Valencians i de la Partició.

Una vegada pactades les condicions de l’arrendament, es va iniciar l’aventura de posar en cultiu una part d’aquells senillars. Primer que res s’havia de fer arribar aigua del canal i alguna carretera. Eren serveis imprescindibles per poder cultivar arròs, l’aigua de reg i poder arribar en carro per fer els treballs i treure la collita.

Els treballs per poder portar l’aigua

Per portar l’aigua es va allargar el final de la sèquia que plegava a ma d’avall de l’última casilla del canal. La prolongació es va fer amb pala i aixada, entremig de la partició de la terra que portava Voret de la Vadora, i les que portaven Ramon del Potrito i Figues Seques. L’inconvenient principal d’aquesta conducció d’aigua era que havia de creuar el desguàs de la Partició. Això inicialment es va fer amb una canal de fusta, però hi havia un problema: dificultava el pas de la brossa que baixava quan els dalleros netejaven aquest desguàs. Com creava massa inconvenients va ser substituïda per una sifontada.

La infraestructura viària

L’accés del carro era per la carretera que anava a Buda per la vora del canal, fins que es bifurcava en la carretera del Matà, la qual sortia paral·lela a la del Serrallo. Desprès la del Serrallo es desviava a l’esquerra, i accedia a la banda de baix de la bassa de la Platjola, i per la del Matà es comunicava amb la banda de dalt de la bassa, desprès de creuar el desguàs de la Partició. Aquest desguàs es passava per un pont de troncs i taulons pel qual s’anava al mas i la terra de l’Oncle Pasqualo.

La major part de la infraestructura viaria ja estava feta (una carretera de terra i un pont de fustes soltes). Només va caldre arreglar un tros del malecó del desguàs de la Partició per facilitar l’accés de carros i bicicletes fins al lloc on estava la canal de fusta que portava l’aigua. El lloc d’entrada de l’aigua a la terra solia ser el lloc d’inici de tots els treballs i centre neuràlgic de tot.

El condicionament del malecó-carretera no es va fer del tot bé, perquè aquest accés sempre va tenir una inclinació excessiva cap a la banda contraria al desguàs, agreujat per la major subsidència del senillar i la turba. Això provocava que quan es carregaven els carros de garbes i es feia caramull, o passava la trilladora, perillaven d’abocar. Aquesta circumstància obligava a anar sovint amb l’aixada i el cabàs reomplint les roderes i els clots de la part més afonada per evitar accidents.

Ja hi arriba aigua i carretera i es pot començar a treure erm. El mes que ve ja començarem.

Vocabulari de boca:

Treure un erm:  Posar en cultiu un terreny incultivable.

Matà:  Zona del Delta situada a la part de dalt (oest) de la bassa de la Platjola, bona per pescar anguiles i caçar becassines.

Platjola:  Es la bassa més fonda del Delta. Són les restes de l’antic Port Fangós.

Finca dels Valencians:  Finca que arrenca al Pont del Barceloní de Sant Jaume on està la masia principal i es va obrint poc a poc fins prop de la Platjola.

Senillar:  Zona erma plena de senill (pragmites australis)

Desguàs dels Valencians:  Desguàs que travessa aquesta finca pel mig i desemboca a la bassa de la platjola.

Desguàs de la Partició:  Desguàs que circula per la partició (entremig) de les finques dels Valencians i la Comandanta. També se l’anomena “de la Gola de l’Infern”

Ma d’avall:  Part de baix d’una zona de circulació d’aigua.

Plegar:  Expressió popular per designar el captar aigua.

Captar:  Expressió tècnica per designar el plegar aigua.

Casilla:  Espècie de casa quartell on vivien els guardacanals.

Pala i aixada:  Elements bàsics en la construcció i neteja de sèquies.

Partició:  Separació entre dues propietats.

Portar terra:  Treballar terra arrendada.

Voret de la Vadora:   Personatge molt popular del Puó. Cultivava terra i criava animals a la finca de la Comandanta.

Ramon del Potrito:   Pagès de La Cava que portava terra a la Comandanta.

Figues Seques:  Pagès que portava terra a la Comandanta partint en l’oncle Fernando, pare de David Monllao. És el que cantava el “le lo le lo le lo” al batre.

Canal de fusta:  Conducció d’aigua construïda de fusta.

Dalleros:  Colla de treballadors que amb dalles netejaven els canals i desguassos.

Sifontada:  Conducció d’aigua que travessa per baix una carretera o una altra conducció d’aigua, utilitzant el sistema de gots comunicants. Segons el diccionari de la construcció “sifon invertido”?

Carretera del Serrallo:  Carretera amb la qual s’accedeix a una extensa zona del Delta i a les platges naturalistes d’aquest nom.

Oncle Pasqualo:  Pagès que cultivava terra entre els desguàs de l’Habana i la Platjola.

Subsidència:  Afonament natural que sofreixen els deltes.

Caramull:  Part de càrrega que superava les barres del carro.

Abocar:  Tombar-se accidentalment un vehicle de càrrega.

Aixada i cabàs:  Elements bàsics de càrrega i petit transport.

Rodera:  Solc fet a les carreres de terra per les rodes dels carros.


L’erm (III)

Una vegada va arribar l’aigua i la carretera a la zona a desermar, varem començar a xafar amb un tractor en rodes d’aigua tot el senillar que es volia posar en cultiu. I a la vegada varem anar acumulant terra a una punta per fer l’era i tenir un lloc adequat per batre l’arròs quan se’n fes.                                                                               

El tractor afonat dins del fang

No van haver-hi gaires problemes durant les primeres passades del tractor per dalt del senillar, però a mesura que les rodes d’aigua anaven trencant la solera que havia fet l’arrelament del senill dalt de la turba, va començar a estacar-se fins que ja no va poder continuar, quedant quasi tot el tractor afonat dins del fang i l’aigua. Per poder rescatar-lo va haver una feinada.

Quan treballàvem per allà i els més grans estaven de broma deien: “calleu, calleu… escolteu… sentiu com el tractor encara va xafant per baix”.

En no poder continuar amb les rodes d’aigua, es va prosseguir amb cavalls i revoladores, un treball penós perquè els animals havien d’anar molt estacats, arrossegant la revoladora amb el matxero dalt.

Inicialment es va treure el tros de senillar que feia de més bon treballar, un rectangle de 10 jornals de superfície. La resta, com no es podia fer en tractors i la feina en revoladores no quedava massa bé, es va provar d’una altra manera; xarrugant la bòtima a l’hivern abans d’amollar l’aigua, i en pales gatxeres i mans, amuntonar les peces de soques, arrels i torba formant munts allargats, els quals desprès es van convertir en fèrtils caixers.

Els caixers de turba

D’aquesta manera només vam treure un parell de jornals per fer una prova, la terra que quedava estava neta de soques, feia molt bon treballar, però era excessivament fonda i s’estacava molt. Al mig van quedar dos caixers de turba on fèiem uns magnífics “tomatars”. Els tomàquets que cultivàvem al caixer, a banda de ser un aliment humà d’una qualitat inigualable, també se’ls menjaven els abundants taus i polles d’aigua que hi havia per allí, els quals a la vegada formaven part de la nostra exquisida dieta.

El principal problema de tota aquella zona era que en ser terrenys que havien format  part de la bassa de la platjola (l’antic Port Fangós) fins no feia gaires anys, la seva alçada sobre el nivell del mar i la pròpia bassa era escàs, i quan quedaven inundats era difícil rebaixar l’aigua per cultivar arròs en condicions òptimes.

La “Salvadora”

Tant la carretera com la sèquia de reg que donaven servei a la nostra terra, continuaven entremig de la partició de la finca de la Comandanta i la dels Valencians. Travessaven el desguàs que anava d’aquesta última finca a desembocar a la Platjola, i arribaven als erms que hi havia al límit més al sud de l’extensa finca de la Comandanta, al costat del desguàs de l’Habana. Allí és on es van posar a desermar un altre grup d’aventurers, mon oncle Juan de la Casilla, Juanito del Sabatero, i Lluis de Federico, que van fer societat i s’ho van emprendre més fort. Van instal·lar un motor de treure aigua, van fer una caseta i van comprar un tractor i una trilladora. (Aquesta caseta i la caseta del motor actualment encara sobreviuen).

La trilladora va anar bé per a tots, i se l’anaven tornant per batre els que estaven per allà dins. Tant útil va ser que li van posar el malnom de “la salvadora”, perquè gràcies a ella en més d’una ocasió es va evitar que l’arròs es malmetés “escofit” esperant a les garberes que arribés la trilladora. Aquella era una zona aïllada i les carreteres de terra que arribaven estaven en males condicions, i això condicionava als amos de les màquines de batre a evitar anar cap allà dins. Només s’hi aventuraven quan ja havien acabat la feina als altres cantons.

Vocabulari de boca:

Desermar:  Convertir un erm en terra de cultiu.

Xafar:  Forma de treball consistent en matxucar la vegetació aquàtica amb un tractor en rodes d’aigua.

Rodes d’aigua:  Rodes grans de ferro, dissenyades per fer el mateix treball que les revoladores

Senillar:  Terres ermes plenes de senill (Pragmites australis)

Batre arròs:  Separar el gra d’arròs de la palla.

Solera:  Part més dura baix del fang que impedeix que t’estaques.

Revoladores:  Aparell que arrossegaven les cavalleries per dins de l’aigua i que feia un efecte semblant al de les rodes de xafar.

Jornal:  Mesura de terra tradicional calculada a partir del que podia llaurar una cavalleria en una jornada de treball. Al establir-se el sistema mètric els jornals de la zona del Delta es van mesurar en 2.190 m2.

Bòtima:  Mescla de turba, arrels i restes de plantes aquàtiques.

Pala gatxera:  Pala metàl·lica retallada, que s’utilitzava per construir i netejar sèquies.

Caixer:  Hort cultivat en un malecó de sèquia, o elevat enmig d’arrossars.

Tau:  Rata d’aigua (Arvicola sapidus), rata herbívora abans abundant al Delta i que actualment està en estat vulnerable

Polla d’aigua:  Ocell negre abundant i saborós (Gallinula chloropus)

Port Fangós:  Important port natural de l’època medieval on es va concentrar l’armada reial per a les campanyes de Còrsega i Sardenya.

Juan de la Casilla:   Guardacanal de la última casilla del canal de Sant Jaume.

Juanito del Sabatero:  Excel·lent xofer i mecànic d’aquella època.

Lluis de Federico:   Empresari i taxista de Jesús i Maria, cunyat de Juan de la Casilla.

Escofit:  Paraula amb la qual es denominava el gra humit que fermentava per estar excessivament amuntonat, i que es tornava inservible per l’alimentació humana. També es deia arròs encourat, per tornar-se el gra blanc de color coure.

Màquina de batre:  Trilladora.

Cantó:  Zona.


L’erm (IV)

El lloc on varem treure l’erm estava aïllat. En cas de mal temps, les barraques de l’oncle Voret de la Vadora, Peixet, Pasqualet, l’oncle Ferri… estaven fora mà per poder-te soplujar.                                                                             
Lo “Xalet”

Per tant, un dels projectes més immediats en començar a cultivar l’arròs, va ser construir una barraca, on la colla de plantadors, birbadors, segadors, matxeros, o nosaltres mateixos, ens poguéssim protegir en cas de pluja o mal temps. A les colles ja els anava prou malament anar a aquell racó de món apartat i mal comunicat (els mitjans de transport eren bicicleta o carro), i treballar tot el dia en una terra que s’estacava molt. Només hauria faltat que no es poguessin refugiar en cas de mal temps, arrecerar-se o posar-se a l’ombra a l’hora de dinar.

Una vegada decidit construir la barraca, va sorgir l’inconvenient que l’era s’havia fet a un cap de l’erm que teníem la intenció de treure, però vam començar a treballar per l’altra punta. En deixar de desermar, no es va arribar al lloc on s’havia fet l’era, quedant a una punta la terra que havíem posat en cultiu, i a l’altra, l’era, separades per una zona de senillar d’uns 300 metres de longitud i comunicades per la carretereta que s’havia fet per dalt del malecó del desguàs de la Partició.

Si fèiem la barraca a l’era, quedava massa lluny de la terra i creava un problema d’anar i venir, i si la fèiem on estava la terra, no hi havia cap lloc elevat per construir-la. La solució va ser fer una mini barraca a un raconet, entre el malecó del desguàs de la partició i el del tub que regàvem. La barraqueta la va fer mon pare que era una mica innovador, i la va fer híbrida, entre elements tradicionals i altres d’intrusos: teulada d’una mena de cartró premsat ondulat en lloc de borró, peces prefabricades en lloc de canyes, lliteres en lloc de pallissa… Ni era barraca del tot, ni era caseta del tot; irònicament li dèiem “lo xalet”.

La circulació de l’aigua

Darrera del “xalet” estava la “sifontada” del tub que regàvem i que passava per baix del desguàs i allí mateix també es va fer un reparo amb unes guies per posar potreles i fer pujar el nivell del desguàs. En fer bufar el desguàs amb la col·locació de les potreles, es podia desviar aigua a la taquea de la part d’aquí de la sifontada, i omplir l’arrossar d’aigua del desguàs quan no n’arribava suficient del canal.

D’un cap a l’altre del desguàs, vam posar un tauló per passar a l’altre cantó i així poder anar pel malecó del tub cap amunt, tapant forats i intentant que arribés suficient aigua del canal, la qual era molt millor que la que poguéssim fer entrar del desguàs. A part, si posàvem el reparo i fèiem pujar el nivell d’aigua, obstaculitzàvem el desaiguar correctament a algunes terres fondes de mà de dalt. S’havia d’anar sempre amb molta cura de no perjudicar als veïns.

Als costats del ”xalet” vam plantar xoperes, a les que sembla que el tipus de terreny i la excessiva humitat no els va acabar d’agradar, perquè sempre van estar escafinyades, i només servien per penjar a assecar els ventrols i el rall, però de donar ombra, res de res.

Al costat, dins del tub, teníem el viver d’anguiles, tapat en brossa per si de cas passava algú per allí, no el detectés. Els elements principals per cultivar arròs ja estaven servits.

Vocabulari de boca:

Fora mà:  Poc accessible.

Racó de món:  Apartat i mal comunicat.

Senillar:  Lloc ple de senill (phragmites australis).

Treure terra:  Desermar.

Desermar:  Convertir un terreny erm en terreny de cultiu.

Sifontada:  Conducció d’aigua que passava per baix d’una altra conducció d’aigua.

Tubo:  Conducció d’aigua de reg.

Potrel·la:  Cadascuna de les peces de fusta que es posaven encalçades a les guies d’un reparo d’aigua.

Desguàs de la Partició: Desguàs que circula entremig del límit de la finca de la Comandanta i la dels Valencians. Comença al pont del Barceloninc i desemboca a la Platjola.

Bufar:  Pujar molt el nivell d’aigua.

Mà de dalt:  Part d’una zona des de la qual ve l’aigua.

Mà d’aquí:  Part més pròxima.

Ventrol:  Art de pesca consistent en una xarxa en forma d’embut, i armada sobre d’uns cercles de vimet.

Rall:  Art de pesca en forma circular que es desplega al tirar-se, és d’origen àrab.

Escafinyat:  Escarransit, mancat de desenvolupament.

Viver d’anguiles:  Caixó fet de fusta i tela metàl·lica per guardar les anguiles vives. Es posaven per una porteta superior, i en un salabret s’anaven treien les de la mida més adequada al tipus de menjar que es volgués fer.

Taquea:  Nom que donaven els guarda canals a l’obra hidràulica de forma quadrada que rep aigua d’una conducció o vàries, i la transmet a una altra conducció o també varies. Generalment se’n fa una a cada extrem d’una “sifontada” per facilitar la connexió del tub o canal amb els sifons. La taquea de “mà d’aquí” que hem anomenat a l’article podia rebre aigua dels sifons i del desguàs.


L’erm (V)

Xarugar amb cavalls

Quan a l’hivern es secaven els arrossars, l’erm tardava molt en quedar totalment sec, i en arrambar-se el moment de tornar a soltar l’aigua, la terra encara estava humida. Aquesta circumstància combinada amb el fet que era una terra torbosa, afavoria que es pogués xarugar amb cavalls d’una manera individual, sense caldre aparellar les besties. En tractor no es podia fer; s’estacaven i patinaven només entrar, ja que no hi havia solera.

Per fer aquesta feina s’havia de ser un bon especialista i estar amb bones condicions físiques. S’havia d’anar tot el dia caminant darrera de la bèstia, amb una mà aguantant les estirandes i guiant el cavall, i l’altra agarrada a una de les manetes de la xaruga conduint i regulant el treball de l’aparell. I sobretot, s’havia de ser molt hàbil en els caps de tornall en fer el gir sense que estirandes o tiros s’enganxessin a les potes de la bèstia. Aquesta acció de gir es feia amb les dues mans agarrades a les manetes de la xaruga tensant els tirs, i les estirandes amollades, dirigint l’animal només amb les veus de binisí i pasallà. En aquestes maniobres de canvi de sentit era on es podia comprovar millor la perfecta coordinació que hi havia entre bèsties i matxeros.

L’erm normalment ens el xarugaven l’egua de Ximero i la mula de Fermin del Boixet. Fermin i Ximero solien fer equip per anar a xarugar a parell, però quan venien a l’erm ho podien fer de manera individual.

Una llarga fila de carros

La jornada laboral començava encara fosc, enganxant l’animal al carro i carregant-li la xaruga (normalment entravessada i lligada darrera), els tiros, els balancins, una mica de garrofes i alfals per l’animal al mig dia (en aquella època se’ls alimentava bé), i les aigüeres amb el menjar i la bota del matxero dins. A continuació es traslladaven amb el carro al lloc de treball, formant amb les primeres clarors del dia una llarga fila de carros que sortien del poble per les estretes carreteres plenes de soldó en busca del seu corresponent arrossar. Per la tarda a l’inrevés.

Les peces principals de les xarugues que s’utilitzaven al Delta eren la barra (sobre la que anaven muntades totes les demés peces), la serreta, el soc o sabata, el ganivet o volant, la punta de rella, el tallant, l’ala, i les manetes. La força d’arrossegament, l’animal la transmetia a la xaruga a través del collar, l’espadella, el vencilló, els tiros, i els balancins.

Una gran riquesa cultural

La riquesa cultural que hi ha al voltant de les denominacions dels estris i les accions de la vida tradicional, fa que a vegades la mateixa cosa tingui noms diferents segons el poble i fins i tot dins de la mateixa localitat. Conservar tots aquests noms deuria de ser una tasca important de les àrees de cultura de cadascun dels llocs on s’ha treballat la terra de manera tradicional.

Conservar els noms vol dir conservar la imatge del perquè servien cadascuna de les diferents peces, es deuria d’evitar que es perdin definitivament perquè com hem dit diverses vegades són la cultura dels nostres avantpassats, poden ser un interessant atractiu turístic-cultural, i sobretot “per si acas”.

Vocabulari de boca:

Terra torbosa:  Terra amb un elevat contingut de torba.

Aparellar bèsties:  Ajuntar bèsties per arrossegar una mateixa cosa

Solera:  Capa dura de terreny que hi ha a partir dels primers 15 o 20 cm de terreny i a partir dels quals ja t’estaques poc. És la part dura de baix, la qual es remou en fer les feines de preparació de la terra com el xarugar.

Estirandes:  Cordes que partint de la brida o la serreta del morro dels cavalls s’utilitzen per guiar-los.

Tornall:  Amplada de terreny comprès entre l’anar i tornar de la xaruga. En una sort estreta es fa només un tornall, en una d’ampla se’n poden fer dos o tres.

Estirandes amollades:  Estirandes deixades anar; animal controlat només amb la veu.

Binisí:  Veu que li indica a l’animal que giri a la dreta.

Pasallà:  Veu que li indica a l’animal que giri a l’esquerra.

Matxero:  Persona que treballa amb un animal.

Aigüeres:  Mena de bosses fetes d’alguna fibra on els matxeros posaven el seu menjar.

Carreteres de soldó:  Carreteres de terra que de tant fregar les rodes del carro, acabaven tenint fondes roderes cobertes d’una capa de pols fi anomenat soldó.

Barra:  Peça llarga de ferro on s’acollaven les altres peces de la xaruga.

Serreta:  Part de davant de la barra on mitjançant uns forats es regulava el mos i el guaret de la xaruga.

Mos:  Amplada a xarugar.

Guaret:  Fondària a xarugar.

Soc o sabata:  Roda o peça plana que impedeix que la xaruga s’afoni massa, marca el guaret.

Ganivet o volant:  Peça que en forma de ganivet o disc talla la superfície de la terra; marca el mos.

Punta de rella:  Punta de ferro que penetra per baix de la terra a l’altura del ganivet.

Tallant:  Peça a continuació de la punta de rella que talla per baix la porció completa de terra a remoure.

Ala:  Peça plana i de forma corba que li fa donar mitja volta a la gleva de terra que tallen el ganivet i el tallant.

Manetes:  El dos suports, que té la xaruga per poder-la governar.

Collar:  Peça de cuir que porten les bèsties al coll per arrossegar alguna cosa.

Espadella:  Peça de fusta adossada al collar on s’acollen els elements que han de transmetre la força, de manera que no puguin fregar o ferir la bèstia.

Vencilló:  Corretja forta unida a l’espadella i on es subjecten les cadenes que han de transmetre la força.

Tiros:  Encadenats que van del vencilló als balancins.

Balancins:  Estris llargs i circulars de fusta reforçats amb peces i ganxos de ferro que rebien la força dels tiros als extrems, i a través d’un ganxo central la transmetien a la xaruga o a un altre balancí.


L’erm (VI)

En l’època de la postguerra, els erms que quedaven per desermar eren les zones més conflictives de les vores de les basses, zones que s’inundaven excessivament i on era complicat cultivar l’arròs.

Aquest era el principal problema del “nostre erm”, allí s’acumulava una part de l’aigua que el desguàs de la Partició portava a la bassa de la Platjola i una vegada dins era difícil de treure.

L’excessiva inundació complicava el plantar; si les plantes no eren prou llargues es quedaven baix l’aigua i a més era molt complicat treballar en aquelles condicions. Quan les plantes quedaven totalment cobertes d’aigua, no podien respirar, es colaven i morien. Per evitar-ho, havíem d’esperar a que el planter tingués suficient alçada. De les terres que conreàvem, l’erm era l‘última on plantàvem, així el planter d’arròs era més llarg

Les fases del plantar

Un dia de plantar es dividia en tres fases: la primera, arrancar el planter; la segona, transportar en carro les garbes del soto a la terra a plantar i repartir-les; i finalment, la de plantar. L’ideal era arrancar i plantar el mateix dia, qüestió important per a una planta que necessitava molta hidratació. En una o dos hores una persona podia arrancar les 100 o 150 garbes que podia plantar en un dia.

Per arrancar i plantar el mateix dia, la colla de plantadors començava a punta de sol a fer les garbes i carregar-les al carro. Desprès es desplaçava al lloc on s’havia de plantar en bicicleta, i allà s’esmorzava, esperant l’arribada del planter per posar-se a plantar.

En aquesta feina hi havien unes certes normes especials, una era que el temps que durava el desplaçament de les bicicletes del lloc d’arrancar el planter al de plantar, entrava dins de l’horari laboral. L’altra era que, desprès de la mitja hora d’esmorzar que tenien els treballadors, si el carro no havia arribat i s’havien d’esperar, el temps que excedia a la mitja hora d’esmorzar, també entrava ja dins de l’horari laboral. A vegades aquest temps d’espera se’l partien a mitges l’amo i la colla.

Lo nostre soto de planter estava al Puó, i el temps que tardava un carro carregat en arribar d’allí a la zona del Matà on teníem l’erm, durava massa per poder fer el transport durant l’interval de l’esmorzar. Això ens obligava a utilitzar dos carros. Quan els plantadors començaven a arrancar el planter, tal com anaven lligant i rentant les garbes, amb una de les cavalleries i el tirasset, es treien a la carretera on esperava l’altre carro enganxat per anar-lo carregant. Quan es creia oportú, el carro carregat se’n anava cap a l’erm a intentar arribar el més prompte possible per començar a repartir les garbes. L’altre es quedava a esperar que acabessin per carregar la resta.

Quan arribava el primer carro a l’erm, els plantadors els quals ja s’havien desplaçat i normalment havien consumit la mitja hora d’esmorzar, agarraven un grapat de garbes cadascun i feien una petita repartida inicial i es posaven a plantar. Mentre el carreter descarregava el tiràs, posava els mossos, i començava a escampar per la terra el primer carro de garbes.

Una faena molt dura

Com que la terra era de composició torbosa i s’estacava molt, els plantadors en algunes zones, en lloc de plantar ajupits, gairebé plantaven drets, i el recular plantant era especialment penós. Per compensar aquest esforç, al migdia es procurava fer alguna rostida d’anguiles, les quals allí abundaven; o en plegar passar pel de Camèlia i convidar-los a tots a un vermut; o també l’estratègia de demanar per al dia de plantar l’erm un parell d’homes més dels que eren necessaris, així podien acabar a meitat tarda i anar-se’n més prompte per poder aprofitar millor les llargues tardes de final de maig per conrear els hortets que tothom tenia per al seu propi abastament d’hortalisses. L’objectiu era compensar d’alguna manera als treballadors per aquell plus de duresa.

Vocabulari de boca:

Nostre erm:  Paraula amb la que definíem de manera simpàtica aquella terra pel fet que nosaltres l’havíem posat en cultiu, però realment era propietat de la finca de la Comandanta. Nosaltres érem lo que s’anomenava colonos.

Colonos:  Arrendataris d’una terra, suposem que ve de colonització.

Colar-se una planta :  Morir baix de l’aigua debilitada per no poder respirar oxigen.

Soto:  Lloc on fèiem els planters d’arròs.

Punta de sol:  Sortida del sol.

Puó:  Barri de Sant Jaume on es feia molt de planter d’arròs.

Tirasset:  Conjunt de fustes planes aixecades de davant en forma de trineu. S’utilitzava per transportar petites càrregues arrossegant-lo per dalt del fang.

Cavalleria enganxada:  Cavalleria amb els estris acoblats, preparada per arrossegar algun carro o aparell.

Tiràs:  Plataforma de càrrega semblant a un trineu i que patinava per dalt del fang sobre de dos fustes llargues i planes en forma de patí.

Mossos:  Fustes llargues i cilíndriques que portava el carro plegades a cadascun dels seus quatre costats, i que servien, una vegada desplegades, per apuntalar-les a terra i mantenir el carro dret. Així es podia desenganxar l’animal del carro de planter i enganxar-li el tiràs, mantenint-se el carro perfectament horitzontal sobre les dos rodes i apuntalat amb els mossos.


L’erm (VII)

Una vegada l’erm plantat, en els dies immediatament posteriors s’havien de replantar els racons on l’arròs s’havia colat i “plantar les barques”, prou abundants per les especials característiques d’aquella terra.
Tirar el guano

Desprès venia el birbar i aquí ens trobàvem amb un avantatge important, l’elevat nivell d’aigua que acumulaven aquelles terres i que dificultava el cultiu de l’arròs, també dificultava la sortida de la xufa i el mill, les principals males herbes dels arrossars. Per tant, es birbava poc. L’únic inconvenient era que alguns anys sortien unes zones de llengua d’oca que teníem que esgarrapar.

Entremig del primer i segon birbó es tirava el guano. Quan s’havia de tirar el guano a l’erm, el dia abans amb dos carros trèiem del Sindicat Arrosser els sacs de sal i súper que necessitàvem. Aquests sacs pesaven 100 Kg., posteriorment va sortir una llei que limitava aquests pesos a un màxim de 80 Kg i més tard a 50.

Al dia següent, amb les primeres clarors del dia, descarregàvem alternativament i buidàvem en un munt els sacs de sal i súper d’un dels carros, mesclàvem amb pales els dos components, omplíem la mescla en remitjons, i els tornàvem a carregar.

Mentre el primer carro feia camí cap a la terra amb el guano ja mesclat, repetíem l’operació amb el segon. Desprès amb les bicicletes a creuar el riu i cap a l’erm.

La coordinació de l’equip

En arribar els carros repartíem els remitjons de guano pels marges, la dificultat principal d’aquest repartiment era que s’havia de creuar una sèquia per dalt d’un tauló amb els remitjons al coll.

El guano el tiràvem José Gilabert (José de Panolla) i jo, i son pare i el meu ens el donaven. L’equip bàsic de tirar guano eren dos tiradors i dos donadors. Els tiradors amb un cabàs penjat al coll l’anaven repartint a grapats en línees transversals per dins del camp, i els donadors, un a cada marge lateral, els carregaven al cabàs a cada tira.

El treball d’aquest equip es coordinava de manera que els tiradors sortien els dos a la vegada, un de cada extrem del tancat, i es creuaven al mig. D’aquesta manera, la separació de les línees es calculava millor repartint i creuant uniformement els ventalls que formava el guano en tirar-lo al aire, i els donadors tenien temps d’omplir els seus cabassos per abastir alternativament als tiradors.

Les cames llargues, un avantatge

José i jo teníem la mateixa edat i més o menys la mateixa tècnica i resistència, però ell tenia les cames més llargues; això li permetia arribar sense esforç una mica abans al marge contrari i desprès de carregar-li el guano, s’havia d’esperar unes fraccions de segon a que jo estigués preparat. Com sempre estàvem rivalitzant en tot i fèiem mofa quan algú superava a l’altre. Si s’havia d’esperar, per poc que fos, donava un crit dient:”vaaa que ja fa mitja hora que m’espero”. Per evitar-ho, intentava tenir un ritme una mica superior i compensar la diferència de camatge. No sempre ho aconseguia.

Com hem comentat, aquesta terra tenia el problema de l’excessiu nivell d’aigua i que s’estacava més de lo normal. En afegir als nostres 62 o 63 kg., els 25 o 30 del cabàs de guano que ens carregaven per repartir a cada tira, encara ens afonàvem més, i aquí, José en tenir les cames més llargues, tornava a tenir avantatja.

Fins a la revetlla de Sant Joan

Entre el moure els sacs, mesclar el guano, repartir-lo i tirar-lo estacats, i endemés, intentant seguir el ritme del cames-llargues de Gilabert, per a mi era el dia més pesat de l’any. Com les feines a l’erm sempre les portàvem endarrerides, mon pare procurava tirar el guano abans de Sant Joan. Moltes vegades el vam tirar el mateix 23 de juny, el dia en que es celebrava la revetlla de Sant Joan, la nit de ball més esperada de l’any.

El fet de ser un dia de treball molt dur, no mos impedia el que desprès d’una bona migdiada, recuperéssim forces, i així poder estar tota la nit de passo dobles, valsos, rock i twist. I en acabar el ball, aprofitar que era la nit més curta per complir la tonta costum que teníem al nostre grup d’amics d’esperar la sortida del sol jugant al futbol al salat de l’estació. Desprès, a descansar. El dia de Sant Joan era el primer dia de festa des que s’havia començat a plantar. El passàvem dormint extenuats.

Vocabulari de boca:

Colar-se l’arròs:  Morir-se la planta per estar totalment baix l’aigua massa temps.

Plantar barques:  Replantar els llocs sense guaixos  d’un camp d’arròs.

Birbar:  Treure les males herbes.

Primer birbó:  Es feia abans de tirar el guano, per evitar que les “males herbes” s’aprofitessin de l’adob, principalment la xufa, la qual es multiplicava molt.

Segon birbó:  Uns dies desprès de tirar el guano, es repassava la xufa i es combatia el mill, sobretot a les boqueres.

Xufa:  Scirpus maritimus, herba aquàtica que es multiplica fàcilment.

Mill:  Echinochloa, herba aquàtica semblant a la planta de l’arròs.

Llengua d’oca:  Potamogeton nantas, herba aquàtica que es reprodueix a moles.

Esgarrapar:  Birbar a grapats herbes que tenen moltes arrels, com l’agram i la llengua d’oca.

Sal:  Adob nitrogenat, adob que afavoreix el creixement vegetal

Súper:  Superfosfat   Àcid fosfòric, adob que afavoreix la resistència de les plantes


L’erm (VIII)

Segar vores

A l’erm hi havia poca feina de birbar, però sí de segar vores. Els marges eren grans, de torba poc consolidada, i estaven plens de senill i trencadalles. En lloc de segar-les en corbella des de dins de l’arrossar, com era lo normal, les segàvem en dallons i per dalt del marge. D’aquesta manera avançàvem més i no hi havia tant de risc de tallar-nos amb un rebot de la corbella o de clavar-nos als peus alguna de les soques tallades. De totes maneres el dalló si no es sabia utilitzar, encara era més perillós. No era una eina recomanable per a gent sense experiència.

Allà hi anàvem quasi diàriament encara que només fos a donar una mirada. Teníem bous estacats pasturant dins del senillar i s’havien de canviar de lloc i vigilar que no s’emboliquessin. Mon pare sabia fer anguileres de jonc, i el fet d’anar-hi cada dia ens facilitava el calar-les i controlar-les i així treure’n profit degut a la gran abundància d’anguiles que hi havia en aquella zona, gràcies a les aigües tan ben comunicades amb la Platjola i el mar.

Un any va succeir un fet curiós

Una vegada plantat l’arròs i tirat el guano, l’excés d’aigua no era cap problema fins el moment de segar i arreplegar la collita. Excepte un any que va succeir un fet curiós; cap a finals d’agost va pegar un bon aiguat i l’erm es va inundar cobrint espigues i tot. Així va estar alguns dies, i desprès el nivell de l’aigua, poc a poc, va començar a anar baixant. Mentre l’aigua va estar alta, sembla que les tenques es van habituar a menjar arròs i es van anar concentrant allí. A mesura que el nivell de l’aigua anava baixant i les espigues quedaven fora, les tenques que ja estaven encebades, treien el cap i saltaven a agarrar les espigues trencant-les i acabant de menjar-se-les.

Aquell any les tenques ens van ocasionar unes pèrdues considerables, es van rescabalar de que, de tant en tant, fossin elles les que anaven a parar a l’olla.

En segar, si als tancats fondos hi havia massa aigua, les garbes en lloc de sorracar-les, les posàvem dretes, i quan baixava el nivell o s’havien de garbejar, les sorracavem.

Un any va ploure molt desprès de segar i l’aigua va colgar les garbes. El baixar l’aigua, l’arròs del cor de les garbes va començar a grillar-se. Per evitar-ho, les esparpillàvem, i les que podíem, les desfèiem i escampàvem per dalt dels marges.

A vegades es perdia més de la meitat de la collita

Una altra vegada també va caure un aiguat fort i ens va agarrar amb moltes garbes dretes i potser encara va ser pitjor. Inicialment l’aigua no va cobrir tant les garbes i no es van moure del lloc, però, a poc a poc, la palla que aguantava la garba s’anava debilitant i feien figa cabussant-se moltes a l’aigua. Llavors, en el moment de sorracar-les per poder-les garbejar, la palla estava fofa i el sorrac no la tallava bé. Per evitar que el gra es banyes al gitar la garba, arrossegàvem un feix de bova i el posàvem baix del gra, en el moment de sorracar-la. A vegades s’havia de tallar amb la falç o la corbella, grapat a grapat, i treure les espigues dalt del marge; una feina dramàtica i desesperant intentant salvar la collita

Entre el segar i el batre, algunes vegades per culpa de l’aigua, perdíem més de la meitat de la collita. Aquestes pèrdues eren compensades per la cria de bous al senillar, la pesca, i les migdiades que ens arreàvem a l’ombra del “xalet” quan estàvem cansats o no hi havia gaire feina.

Vocabulari de boca:

Birbar:  Treure les males herbes de l’arrossar

Segar les vores:  Tallar i eliminar l’herba que surt de la vora dels marges envaint l’arrossar.

Corbella:  Tipus de falç utilitzada per segar vores, la qual té una curvatura en forma de quatre al mànec que permetia arranar més a terra. Es l’únic estri que conec que no serveix per a les dos mans, hi ha la corbella dretera i la esquerrera. Com de gent esquerrera n’hi havia poca, aquests havien d’encomanar les corbelles expressament als ferrers, fent-les més fortes i bones que les comercials, però valien més diners.

Dallons:  Dalles curtes i fortes emprades per tallar tiges grosses i dures com el senill i les trencadalles.

Senill:  Canyís, (Phragmites Australis).

Trencadalles:  Mata-caveros (Aster Squamatus). El nom de trencadalles li van donar precisament al delta esquerre, perquè trencava les dalles a la postguerra en posar altra vegada els camps en cultiu. I el de mata-caveros li van donar la gent de Sant Jaume i Amposta, perquè algunes persones de La Cava van morir per la infecció de tètanus produïda per les punxades d’aquestes plantes.

Marges:  Petites elevacions de terreny que delimiten les parcel·les d’arròs.

Bous estacats:  Bous que es tenien lligats a una corda de 15 o 20 metres amb l’extrem lligat a una estaca clavada a terra dins del senillar. Pasturaven els brots tendres de senill i altres herbes en cercles al voltant de l’estaca, i cada un o dos dies es canviava l’estaca de lloc per moure’ls per tota la terra a pasturar. També s’havia de vigilar que no s’emboliquessin la corda amb les potes o l’herba i es reduís el seu àmbit de pastura o es poguessin ofegar. Als menuts els lligàvem la corda al coll i als grans a les banyes.

Sorracar una garba:  Partir-la per la meitat pujant la mitja garba amb el vencill i les espigues dalt de l’altra mitja on només hi ha palla. Després d’aquesta acció la part de les espigues continua anomenant-se garba i l’altra empall.

Tenca:  Nom local que es dona a la carpa. (Cyprinus carpio)

Encebar-se:  Acudir els animals a un determinat lloc on han trobat menjar fàcil.

Anguileres:  Arts de pesca fetes de jonc. És el millor sistema que he conegut per atrapar anguiles, sobretot les grosses.

Grillar:  Treure grills, germinar.

Esparpillar:  Remoure alguna cosa fent-la menys compacta.

Fer figa:  Perdre força i doblegar-se pel pes.

Xalet:  Nom que li donàvem a la petita barraca que havíem fet dalt del malecó del desguàs.

Platjola:  Bassa del delta que, com no hi pescava cap confraria i era molt fonda, estava molt ben proveïda d’anguiles .


L’erm (IX)

Ja vam citar al capítol anterior les dificultats que hi havia en arreplegar la collita, i l’elevada quantitat d’arròs que es perdia una vegada segat. I també l’ingrat d’algunes faenes com el sorracar les garbes que s’havien deixat dretes, quan no s’havien pogut sorracar a temps i la palla s’havia sulsit.

Les garbes que s’aconseguien treure i transportar a l’era entraven en el següent procés, el de batre-les. En aquesta fase l’enemic principal no era l’aigua, ja estaven les garbes fora, però si que ho era la humitat que tenien. Si es feia garbera fermentaven i es podia encourar l’arròs. Segons lo banyades que estesin i el risc de ploure, s’anava tantejant el fet de tenir la garbera oberta o tancada. I mentre, anar fent viatges a la recerca d’alguna trilladora disposada a entrar “allà dins”.

Una de les vegades varem treure les garbes a l’era de Pepe de Pasqualet, una bona era que estava lliure perquè ell ja havia venut l’arròs. Va venir una ratxa de bon temps i com no trobàvem trilladora disponible varem batre a pota i encara va sortir bé.

Un fort temporal de pluja

Un altre any, amb la trilladora emplaçada a l’era i a punt de començar a batre, ens va agarrar un fort temporal de pluja. Tots els homes de la màquina van fer cap al “xalet”, l’únic refugi disponible. Als 6 o 7 m2  d’aquella barraqueta gairebé no hi cabíem, tots asseguts a terra voltant aquell minúscul habitacle, banyats i gelats de fred.

Mentre, els llamps queien un darrera l’altre. Un d’aquells homes (tots eren castellans), va comentar que essent la barraqueta l’únic lloc elevat d’aquell entorn si per allí queia alguna descàrrega elèctrica segur que cauria allí o a la trilladora, i es van posar tots el barret o algun drap al cap perquè deien que el cabell atreia l’electricitat. Poques vegades he passat tanta temor, sempre procurant tenir el cap més baix que els altres, i en lo mocador i el tovalló de la cabassona dalt del cap (jo no tenia barret). I a cada llampec o tro, el meu sistema nerviós responia amb una arronçada de rabet de mil dimonis.

Quan va amainar, allò era un desastre. L’aigua ho havia envaït tot, al sec només estava el xalet, la trilladora, i una part de la garbera. Per saber per on anava la carretera ens havien de guiar pel senill de les bores, i el temps continuava amenaçador. Alguns d’aquells homes, com ja estaven al final de la temporada, van prendre la decisió de passar comptes amb l’amo i carregar-se el cabàs amb totes les pertinències al coll i anar-se’n.

No se quants dies varem estar en aquelles condicions, plovent i obrint la garbera quan parava perquè s’eixamorés, i tancant-la ràpid quan es reiniciava la pluja. Finalment, amb la gent que va quedar, l’oncle Josep de Panolla i son fill, i mon pare i jo, com varem poder, lo vam batre. La feina més delicada era donar-li menjar poc a poc perquè la palla humida embossava els trills.

Va sortir més arròs pel sacapalles que pel tub d’ensacar. L’amo de la trilladora en lloc de cobrar per sacs d’arròs batut, com es feia normalment, va voler cobrar per hores treballades, de tan poc arròs que sortia. Crec que va valdre més el batre que l’arròs que es va arreplegar.

L’altra cara de la moneda, és que en aquella pallera, durant el hivern, s’hi van alimentar un munt de taus i polles i una bona part d’uns i altres van fer cap a la “fiambrera” de la nostra  mescla.

Vocabulari de boca:

Palla sulsida:  Palla consumida per la humitat o la fermentació i que no es serrava i tallava amb la facilitat de la palla verda.

Eixamorar:  Perdre una cosa una part del líquid que conté

Batre:  Separar el gra de la palla.

Encourar-se l’arròs:  Se li donava aquest nom perquè el gra si havia superat una temperatura determinada, al treure-li la closca en lloc de ser blanc tenia un color semblant al coure. Aquest arròs no es considerava apte per al consum humà

Garbera oberta:  Garbera sense part de la cúpula superior.

Trilladora:  Màquina que amb una combinació de trills, grives, i ventiladors, separava el gra de la palla i la pols.

Allà dins:  Expressió amb la que es designaven els llocs mal comunicats propers al mar o les basses.

Pepe de Pasqualet:  Veí de terra, era del barri del Puó i molt afeccionat a la caça.

Batre a pota:  Batre l’arròs amb cavalleries.

Trilladora emplaçada:  Trilladora col·locada a l’era amb el tractor connectat a la mateixa a través de la corretja transmissora i en condicions de batre.

Donar menjar a la trilladora:  Introduir-li les garbes d’arròs per un punt elevat situat a l’extrem contrari del sacapalles.

Tub d’ensacar:  Tub en forma de i grega invertida per on surt el gra d’arròs i s’ensaca alternativament.

Sacapalles:  Part llarga de la trilladora per on surt la palla i amb una forca o ganxos es va repartint i configurant la pallera.


L’erm (X)

Un “atractiu” afegit

Desprès de treure les garbes dels camps, l’activitat als arrossars es parava completament, i no es reprenia fins que s’assecaven els camps i el fang estava bo per refer els marges. En canvi, a l’erm, l’activitat continuava amb la cria de bous estacats dins del senillar, i la pesca d’anguiles amb les anguileres de jonc que feia mon pare. Dos recursos que es donaven bé en un lloc apartat i poc freqüentat com aquell. Poca gent anava per allà a fer herba i pescar.

Lo que era una mica empudegador era que s’havia d’anar necessariament quan hi havia algun temporal i feia mal temps. En el cas del bous, per vigilar que no s’haguessin embolicat volent fugir dels trons o l’aigua, i que les cordes els deixessin arribar a algun malecó o carretera que no estigues inundat. I pel que fa a la pesca, perquè en aquestes condicions s’agarraven més anguiles i també vigilàvem que no s’extraviessin les anguileres dins del desguassos.

Tot això tenia un “atractiu” afegit. Per anar-hi havíem de creuar el riu, fes el temps que fes. Creuar el riu remant, en temporal amb el bot o la muleta, era com fer esport d’aventura, i gratis.

Quan el fred començava a intensificar-se i les herbes per pasturar escassejaven, portavem els bous al corral de casa i llavors l’activitat consistia en anar cada dia a fer agram per alimentar-los. Conforme el fred augmentava, també deixàvem de pescar.

En una ocasió, en ple hivern, encara teníem les anguileres calades, i un matí, que feia molt de fred, vaig anar a descalar. Pel camí em vaig creuar amb Hilari de Xirimo que anava a fer un sac d’herba per a un parell de cabres que tenia. El vaig convèncer que vingués en mi, i en acabar jo la meva feina, entre els dos faríem el sac d’herba sense patir ja que allà els marges no estaven tan repelats. I vam passar el riu i amb les bicicletes ens en varem anar allà baix.

Les anguileres les tenia col·locades de manera que arremangant-te bé, es podien descalar només banyant-te fins els braços. Però com el fred era intens, primer que res varem fer un munto de bonyigues seques i senill per fotre’ls foc en acabar i escalfar-nos.

“Me gelo, me gelo”

Aquell dia la parada que solia fer a meitat d’aquella tasca per reanimar-me, no la vaig fer per tenir més temps per fer herba. Vaig descalar i tornar a calar totes les anguileres d’una tirada. En acabar tenia braços i mans completament insensibles pel fred. Llavors Hilari va intentar encendre el foc, però estava baubo i no aconseguia encendre els llumins.

En veure que la insensibilitat dels braços i mans anava augmentant, vaig començar a córrer cridant “me gelo, me gelo” i Hilari també corrent darrera meu amb el sac de l’herba intentant tapar-me els braços.

Poc a poc els braços i mans van anar reaccionant i tot va quedar en l’anècdota. El que no recordo es si desprès de l’ensurt varem fer herba. Crec que aquell dia les cabres no van menjar.

Vocabulari de boca:

Refer marges:  Era un treball tradicional que consistia en reformar els marges deteriorats. Es feia amb l’aixada quan desprès de treure l’aigua de l’arrossar, el fang adquiria la consistència adequada.

Bous estacats:  Bous lligats a una corda amb un extrem a les banyes o al coll i l’altre lligat a una estaca. Pasturaven a cercles de entre 20 i 30 metres al voltant de l’estaca.

Anguileres de jonc:  Aparells de pescar fets de jonc marí teixit en jonc fi, i cercles de vimet. Eren molt eficaços per pescar anguiles.

Marge repelat:  Marge on l’agram ha estat segat i arranat més d’una vegada per fer agram  per a les bèsties.

Bot:  Embarcació de rem una mica curta i ampla. Carregava molt però era lenta.

Muleta:  Barca més estreta i llarga, era més ràpida i en les riades s’equipava amb 4 rems.

Bonyiga seca:  Excrement de vaca sec, el qual amb l’ajut del senill també sec servia per fer foc en casos d’emergència.

Estar baubo:  Incapacitat de tancar els dits de les mans per motiu del fred.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Back To Top