PESCA TRADICIONAL

El rall

El rall és un art tradicional de pesca del Delta de l’Ebre que s’utilitza per pescar principalment en llocs de no gaire profunditat; platja, canals i desguassos, basses, badies…

El rall és una xarxa que es porta arreplegada i subjecta per les dos mans i la boca. Es llença amb un moviment circular i amollant coordinadament tots els punts de suport i fent que caigui a l’aigua completament oberta degut al contrapès dels ploms que porta adossats a l’extrem i que ajuden a que s’obri en tirar-lo i també s’esfondri atrapant els peixos que s’ha aconseguit cobrir en tirar-lo.

Els seus orígens

Sembla ser que és originari d’Oceania i que els àrabs el varen introduir durant la seva dominació en aquells llocs d’aigües someres que eren semblants als llocs d’Oceania on s’utilitzava aquest aparell. Un d’ells va ser el Delta de l’Ebre.

No és cert que el rall el portessin els valencians quan venien a cultivar arròs; el rall ja és citat als Col·loquis de la Insigne Ciutat de Tortosa de Cristòfol Despuig l’any 1557 com un dels «ingenis i aparells» que hi havia al delta.


La descripció de Cristòfol Despuig d’aquell moment referint-se a la qualitat de la pesca i de les arts emprades al delta diu textualment:

«Ans son boníssims perquè la mar entra, e ix en aquestos estanys ordinàriament i l’aigua de pluja no s’hi pot replegar ni enpantanar com en l’albufera de Valencia; donchs si vesseu los ingenis, i los aparells que los pescadors de assí tenen pera pendre lo peix, i de quantes maneres lo prenen, i que varietats de nom de eixarcies tenen, espantarvoshiheu: tenen primerament una eixarcia a qui dien ells la broxina, que es la reina de totes les exarcies la qual te mil  doscentes brases de llargaria, es tan caudalosa esta exarcia que en nostres dies abrasà, i trague de un bol pasades mil paneres de peix, i cada panera fins a sis robes de peix poch mes o menys: tenen bolichs, cintes, tirones, rebordes, soltes, carasons, tirs sabogals per l’estanys, tirs sabogals per al riu, tonaires, palancres pera reig, palancres pera anguiles, boleches, arsinals, ralls, reixagues, pontenes, bertols, anguileres, nanses, camallochs, morbells, cepieres, ventoles, zalabres, manegues estorionals, ab tots aquestos instruments Senyor se pren en la mar, en los estanys i en lo riu.»

El rall, avui en dia

Actualment, d’aquestes arts de pesca ja en queden poques, i algunes de les varietats de peixos a les que estaven destinats han desaparegut completament com les sabogues, els esturions i els reigs, sobretot perquè s’ha interromput el seu cicle migratori amb la construcció de les grans preses del tram final de l’Ebre, Flix, Riba-roja i Mequinensa.

El rall, una de les més artesanes arts de pesca, més antigues i més ecològica, està ara amenaçada per l’administració catalana, la qual només autoritza el seu ús a persones jubilades. En ser una xarxa que necessita un cert aprenentatge per poder-se utilitzar, és fàcil deduir que ningú després de jubilat es posarà a practicar per aprendre a utilitzar-la.

A les Illes Balears, on també s’utilitza en alguns llocs, el seu ús és legalitzat i regulat per l’ordre del 15 de juny de 1999 que desenvolupa el Decret 69/1999 del 4 de juny i que en el seu encapçalament diu: «Des de temps immemorial…»

Esperem així que el rall no desaparegui per la poca cura administrativa…


Agarrar Catxels

Quant hi havia poca feina, especialment a l’hivern, un dels recursos dels habitants del Delta era anar a la mar a agarrar catxels. Desprès els anaven a vendre pel poble o fins i tot anaven en bicicleta a vendre’ls pels pobles del voltant

Hi ha algunes anècdotes de la impressió que feia al Perelló el veure arribar a un conegut “catxelero” del Delta, en ple hivern i descalç, dalt d’una bicicleta amb els pedals trencats i carregat amb un remijó de catxels per vendre.

També estaven molt apreciades i eren fàcils de vendre els ratllats, grúmols, canyuts i ortigues, encara que se n’agarraven més pocs perquè estaven en zones menys accessibles, més lluny, n’hi havia menys, i eren més difícils de localitzar i recol·lectar que els catxels.

Els grúmols, molt apreciats a Barcelona

Els catxels eren molt abundants i en un matí en podies fer tots els que podies portar des de la mar al poble en bicicleta o al coll caminant. Per la tarda s’anava per les cases a vendre’ls o bescanviar. Desprès van sortir alguns compradors de grúmols que els feien arribar al mercat de Barcelona i la feina d’anar a la mar o anar al catxel es va anar derivant per la d’anar al grúmol i es va especialitzar. Els grúmols es pagaven molt bé i moltes famílies es van dedicar de ple a aquesta feina, la qual alternaven amb el treball del plantar i segar arròs que era quant el treball al camp es pagava millor.


Les ortigues

D’entre tots aquests mariscs, els que estaven més ben acceptat per la majoria de famílies d’aquestes terres eren les ortigues. Afortunadament el mal aspecte que tenen quant es fan en suc, que és quant són millors, fa que sigui un producte poc conegut per la gent de fora del Delta. Gràcies a això, encara podem degustar de tant en tant aquest exquisit plat i no ens ha passat com l’angula que, de ser un producte de subsistència, ha passat a ser un plat de luxe prohibitiu per a nosaltres, per molt que en anteriors èpoques fos un menjar comú a totes les cases i formés part de la nostra tradició culinària.


Pescar a la xorrada

Quan es buidava l’aigua dels camps, un estrany sentit manava a les anguiles a sortir dels arrossars i pels desaigües anar en busca de les basses o les badies a passar l’hivern, o anar-se’n (les platejades) cap al mar dels Sargassos a reproduir-se.

Agarrar les anguiles

Quan s’arramblava l’hora de segar es buidava l’aigua dels arrossars de manera gradual, evitant que les terres llomes es quedessin del tot seques i fessin “mal patejar” al segar, i també dificultés el relliscar del tiràs per l’aigua i el fang al traure les garbes. A les terres fondes no calia graduar res, ja que el problema estava en treure l’aigua que es pogués i segar en unes mínimes condicions per salvar quanta més collita millor.

Aquesta fase de buidar l’aigua dels arrossars, i aprofitar-ho per pescar, localment s’anomenava la xorrada. Era el moment en que les anguiles eren més fàcils d’agarrar. Només calia calar un ventrol o millor una anguilera a la boquera del desaigües per aconseguir un bon ranxo. Si disposaves de més mitjans (anguileres, ventrols o gànguils) podies calar a algun desaigüet augmentant les captures.

Les agarrades més grosses es feien calant en un gran desguàs abans que aquest desemboqués a la corresponent bassa o badia. D’aquesta manera es podien atrapar una bona part de les anguiles dels arrossars que desaiguaven per allà.

Els drets de calar

Les anguiles des de sempre han estat apreciades i la seva venda no era difícil. Per això en aquesta època hi havia interès per aconseguir els drets de calar en algun d’aquests grans desguassos, i una vegada obtingut aquest dret, intentar que per davant ningú pesqués, especialment als desguassos secundaris que portaven les seves aigües al principal.

Alguns dalleros de la finca de la Comandanta van obtenir, durant uns anys, els drets a pescar al desguàs de la Partició. Feien la calada poc abans que aquest desguàs desemboqués a la bassa de la Platjola, al costat de la terra de l’oncle Ferri, on van construir una barraca per resguardar-se i dipositar els ventrols i gànguils de la calada.

A mon pare, el “Moreno de Puertes”, li havien ensenyat a fer anguileres de jonc, i quan tenia temps n’anava fent. Sempre en teníem sis o set en condicions de poder pescar, lo qual fèiem a uns erms que cultivàvem al costat de la bassa de la Platjola, precisament davant del lloc on els dalleros instal·laven la seva calada.

Jo era l’encarregat de calar i descalar les anguileres que feia mon pare, i mentre ho fes dins de la nostra terra no hi havia d’haver cap problema. Però darrera de la barraqueta que teníem allà, donava el desaigüet de l’oncle Boret de la Badora, que era molt anguiler i temptador. D’amagat de mon pare i de l’oncle Ramon de Pasqualet (el vigilant de la calada dels dalleros), quan tenia ocasió calava al desaigüet en qüestió, i si podia a les boqueres de l’oncle Ramon del Potrito. Mon pare se’n anava prompte, però el vigilant de la calada anava per allà dins fins tard, i moltes vegades no vaig poder calar per temor a perdre l’última barcada.  Heu…,  si llavors hagués estat el pont fet… quin munt més d’anguiles hauria agarrat.

La xorrada

En certa ocasió vaig comentar aquesta modalitat de pesca en un programa de TV3 anomenat “Caçadors de paraules”. El locutor va fer broma sobre la paraula, ja que per a ells, xorrada volia dir tonteria. Desprès van publicar un llibre sobre les diferents paraules que havien trobat durant els seus programes, analitzant-les de manera acadèmica. De la paraula xorrada deien textualment:“El verb xorrar vol dir exactament el mateix que en castellà “chorrear”, és a dir, regalimar. Ja que és un mot de creació expressiva, vol imitar el soroll de l’aigua quan cau. La xorrada com a sinònim de rucada o bestiesa és un terme d’argot juvenil bastant modern ( i segurament a punt de caducar) que probablement ve de l’andalús chorra, membre viril”.

Aquest programa de caçadors de paraules es pot veure integrament per internet simplement posant l’adreça: www.tv3.cat/videos/270669. Crec que és un programa interessant perquè dignifica la manera de parlar del Delta, i pot servir per millorar la nostra autoestima i així evitéssim el perdre, en la mesura del que sigui possible, la nostra parla i costums lingüístiques.

Vocabulari de boca

Terres llomes: Terres altes, on l’aigua es treia amb facilitat. .

Terres fondes: El contrari. Terres on s’acumulava molta aigua, i era difícil desaiguar.

Desaiguar:  Treure l’aigua de la terra.

Mal patejar:  Estat del fang on resultava dificultós el caminar.

Tiràs:  Espècie de trineu que arrossegat per una cavalleria patinava per dalt del fang.

Anguila platejada:  Anguila gran i de panxa blanca i lluenta, propera a l’estat reproductiu.

Mar dels Sargassos:   Zona del Golf de Mèxic on van a reproduir-se les anguiles europees.

Calar:  Preparar trampes per atrapar peixos.

Ventrol:  Art de pesca menuda en forma d’embut i feta de xarxa.

Anguilera:  Art de pesca menuda en forma d’embut i feta de joncs entrellaçats.

Ganguil:  Art de pesca com el ventrol, però més gran.

Agarrada:  Quantitat de peixos capturats.

Boquera:  Lloc estret per on entra o surt l’aigua d’un tancat d’arròs.

Dallero:  Persona que formava part d’alguna de les colles que amb dalles netejaven els canals i desguassos d’alguna gran finca, comunitat de regants, o la Reial Companyia de Canalització.

Dalla: Estri de tallar herba, i company inseparable de la Parca.

Finca de la Comandanta:  També anomenada Illa de Rius. Era la finca més gran del Delta. Anava del barri del Puó de Sant Jaume fins al riu Migjorn, i del riu Ebre al mar, les basses de la Platjola i la Focada estaven dins d’aquesta gran finca.

Desaigüe de la Partició:  Desguàs que separa la finca de la Comandanta de la dels Valencians o del Barceloní.

Oncle Ferri:  Pagès d’origen valencià i resident a La Cava, que amb els seus fills va traure els erms del nord de la platjola. Destacaven per tenir bons carros i trastes.

Trastes:  Estris, eines de treball.

Erms:  Terres incultes o desermades.

Terres desermades:  Terres ermes posades en cultiu.

Traure:  Posar en cultiu terres hermes traient-li la malesa.

Platjola:  Emblemàtica bassa del Delta. És el que queda de l’històric Port Fangós.

Moreno de Puertas:   Va ser un dels integrants de l’il·lustre veïnat que va “colonitzar” la zona del salat de La Cava a partir de la postguerra. L’última persona que he conegut que encara sabia fer anguileres de jonc.

Bored de la Badora:   Personatge de Sant Jaume molt popular pel seu incansable anar en bicicleta, bon humor, i simpatia.

Ramon de Pasqualet:  Integrant de la colla de dalleros de la Comandanta. Vivia al Puó i alternava el treball de dallero amb el de cuidar les terres de son germà Pepe.

Ramon del Potrito:  Pagès de La Cava que tenia arrendades terres a la Comandanta, les quals tenien les boqueres de desaiguar prop de la barraqueta nostra.

Allà dins:  Terme amb el que es designa una zona apartada del poble i propera al mar.

L’última barcada:  Era el meu malson de jove. Igual que molts, teníem la feina i les terres a la banda de Sant Jaume, però residíem a La Cava, i la barcassa sempre ha tancat per les nits. Això volia dir que abans de la última barcada del dia, havies d’estar allí. Si arribaves més tard, a base d’insistents crits igual aconseguies que et passessin, però enfrontar-te al passador enfadat era un mal tràngol. Per culpa del calar unes vegades, i per falta de previsió unes altres, sempre havia d’anar asclatacor amb la bicicleta per arribar a temps a la última barcada.

Asclatacor:  Fer una cosa de pressa i amoïnat.


La Reixaga

La reixaga és un art de pesca format per un tipus d’arpó de generalment 7 puntes col·locades en forma de mà oberta i que va encaixa’t en un mànec prim, llarg, resistent, i lleuger d’uns 3 o 4 metres de llargària. És semblant a una llança de 5 puntes molt ben dissenyada per enxampar peixos. És un dels sistemes de pesca més selectius que s’han practicat.

Aquesta modalitat de pesca era habitual al Delta, per abastar-se de peix per al propi consum. Per a la pesca professional no era rendible perquè s’havia de perseguir als peixos un per un, i a més la reixaga els provocava una ferida que impedia que fossin tan fàcils de comercialitzar com els que s’atrapaven amb les xarxes.

Des de temps ancestrals fins un parell de dècades després de la guerra civil, el peix ha estat la font principal d’alimentació de les famílies més humils del Delta. Quan a l’hivern es tancaven els canals i s’assecaven les terres, tot el peix es concentrava a les llacunes, i els pares que tenien molts fills que alimentar, es veien obligats a superar els grans inconvenients que tenia el pescar dins les basses sense barca i de manera artesana, alguns fins i tot es van convertir en grans especialistes.

Una modalitat de pesca d’alt risc

En determinades circumstàncies el peix era més fàcil d’enxampar, especialment quan feia molt de fred, millor encara si es formava una capa de gel dalt de l’aigua, en aquestes condicions es quedava aletargat i la pesca en reixaga era més efectiva. Anar amb l’aigua freda fins més amunt de la cintura, “trencant el gel amb el pit”, com es deia i pescar amb la bassa gelada, comportava el perill de que en un moment de debilitat el pescador patís una hipodèrmia, això convertia aquesta modalitat de pesca d’alt risc i era prudent fer-la en equip, d’aquesta manera si a algú l’organisme li fallava, tenia l’ajut necessari dels companys i no se’n feia la pell. A més d’un el van reanimar “in extremis”.

L’inconvenient principal, però, no era el fred sinó el que els drets de pescar a algunes llacunes els tenia una confraria de pescadors, i la pesca estava prohibida per a tots aquells que no pertanyien a la confraria, llavors la reixaga no es podia amagar dins d’un sac com el rall i quan s’anava per alguna de les carreteres d’accés a les basses, si la portaves delataves les teves intencions als guardes i a la guàrdia civil. Per evitar-ho, les tenien amagades dins del senill de la vora de la bassa, i quan anaven a pescar només portaven un sac on posar els peixos al sortir. Si tenien molts fills i havien d’anar sovint, solien disposar-ne més d’una i amagades en diferents indrets, per variar els llocs on pescar i ser més difícils de controlar. Fa poc A.B.C. en tenia una d’amagada a la Tora dels Bous i li va desaparèixer, segurament que algun altre matutero la trobaria per casualitat i se l’emportaria o la canviaria d’amagatall per a pescar ell.

Es podia utilitzar com a arma defensiva

A banda de ser un bon estri de pesca, era una magnífica arma defensiva, a una persona coneixedora del terreny i amagada amb una reixaga dins del senill i bova d’un erm o bassa, no hi havia força repressora que s’atrevís a anar a buscar-lo. Hi ha la llegenda que la Santa Inquisició quan tenia que venir a apressar a algú ho feia molt recelosa, i sembla que posaven algun impediment per venir, la qual cosa justificaven amb una expressió similar a “per què la gent són molt hàbils en l’ús de les reixagues, i a totes les cases i barraques en tenen una per persona

Vocabulari de boca

Reixaga:  Espècie d’arpó de 5 puntes amb un mànec de fusta llarg

Fer-se’n la pell:  Morir-se, en aquest cas gelar-se.

Matutero:  Pescador i caçador furtiu del Delta.

Erm:  Aiguamoll amb vegetació aquàtica.

Bassa:  Llacuna

Senill:  Canyís (pragmites australis)

Bova:  Boga (thypa latifolia)

Tora:  Petita elevació de terra seca dins d’un espaia inundat.

 

NAVEGACIÓ

Lo barquet de perxar.

 

El sistema de transport més antic de la humanitat.

Algun dia els antropòlegs arribaran a la conclusió de que el barquet de perxar es el sistema de transport més antic de la humanitat.

Per lògica acabaran acceptant de que fa milers i milers d’anys, uns nens possiblement en plena evolució de simis a humans, jugarien a la vora de les corrents d’aigua pujant als munts de vegetació arrossegats per les aigües, i empenyent en canyes o troncs apuntalant-los al fondo o les vores, igual com jugàvem alguns xiquets del Delta en la nostra infantesa.

Desprès se’n adonarien de que dalt d’aquestes illes de vegetació flotant, en masses d’aigua poc profundes es podrien traslladar i arribar a la vora contraria, on a lo millor els seria difícil fer-ho sense entrar a l’aigua, i trobar allí arbres fruitals, nius d’aus aquàtiques… Començarien a donar utilitat a aquells conglomerats de vegetació flotant.

A força d’ us i per la pròpia degradació i pas del tems aquells munts s’anirien disgregant. Per evitar-ho idearien l’entrellaçar una mica les fibres vegetals per aconseguir una millor compactació i flotabilitat.

Llegir mes

HISTORIA I CULTIU TRADICIONAL DEL ARRÒS

     

Index:

L’arròs es l’aliment mes important de la humanitat, a Europa va ser introduït pels àrabs, i el cultivaven en petites explotacions alimentades per sínies en els llocs en que ho podien fer. Les vores del riu, sobretot a les proximitats i en el propi Delta de l’Ebre eren llocs òptims per poder cultivar arròs.

Amb l’arribada dels cristians tot el que era cultura àrab va quedar marginat, i del cultiu de l’arròs a les Terres de l’Ebre només es te constància d’un intent frustrat per part dels monjos de Benifassà el 1607 a la zona de la Carrova.

Va ser a la dècada del 1860 en que es va començar a fer arròs pel voltant del Canal de Navegació que anava de La Ràpita a Amposta. L’experiment va ser rendible i va superar les través administratives que ho prohibien per evitar que s’expandís la malària.

Van morir alguns milers de persones per causa d’aquesta infermetat però sembla ser que va anar bé per a la economia de la zona (sobre tot per als grans propietaris que vivien lluny de les infeccions), i la xarxa de rec es va estendre per tot l’hemidelta dret, arribant fins i tot dins de l’illa de Buda a través d’un Sifó que passava i passa per baix del riu Migjorn.

Llegir mes

COSTUMS

 

Una sèrie de circumstàncies li donen a les costums i tradicions del Delta de l’Ebre una originalitat i una riquesa difícil de trobar en altres llocs.

L’origen d’aquestes singularitats son de diferent procedència, per una part la seva fantàstica posició per ser visitat per totes les cultures que viatjaven per la mediterrània, sia per comerciar, sia per depredar, o per les dos coses a la vegada. Per un altra la seva especial riquesa en pesca, caça, i fibres aquàtiques.

Apart de la cultura que hem pogut heretar de les diferents civilitzacions que s’han establert per la zona, ibers, cartaginesos, romans, visigots, àrabs… el Delta ha tingut contacte en tota classe de nòmades marins, com els massaliotes, fenicis, grecs, vikins…, i tots, uns i altres van deure de deixar la seva emprenta.

Cristòfor Despuig el 1557 escriu els famosos col·loquis de la Insigne Ciutat de Tortosa, i a la pàgina 151 del col·loqui sisè, fa una descripció de les arts de pesca que hi ha al Delta, en total en descriu 27. També explica quant es òptim menjar cadascuna de les varietats dels peixos que es podien pescar. Una amplíssima cultura sobre la pesca segurament que heretada de diferents civilitzacions.

Llegir mes

CARROS I SOLDOR L’ERM

L’ERM (I)

La paraula erm designa un terreny no cultivat. El Delta de l’Ebre, abans de la construcció dels canals, era tot erm, excepte les salines, les basses, i les vores del riu.                                                                               

La transformació en arrossars

Tota la resta pràcticament eren erms, on pasturaven els ramats de bestiar i es recollien sosa, regalèssia, i sangoneres. Amb l’arribada de l’aigua dels canals, aquests erms es van anar transformant en arrossars, primer els de la vora dels canals i del riu, i desprès, poc a poc, es van anar fent canals secundaris, canalets, tubs, i tubets, fent arribar l’aigua i construint carreteres a totes les zones amb condicions favorables per a ser cultivades.

Quan es va produir la insurrecció militar que va derivar en guerra civil, els erms que quedaven eren els senillars de les vores de les basses i els sosars, a vegades amb dunes, de la vora del mar; les zones més complicades per a cultivar.

Acabada la guerra, el blat, l’oli i l’arròs van ser los recursos més importants per apagar la gana de la gent de les capitals i les grans ciutats. Durant els tres anys que va durar aquell lamentable conflicte, totes les reserves de menjar es van esgotar, i els camps van quedar semiabandonats , en ser reclutats la major part dels homes útils a la força per un o altre bàndol.

A més d’aquesta crida a files, els esforços de la gent de reraguarda, tant els feixistes com els rojos, els van encaminar preferentment a fabricar bombes i material de matar o destruir, desatenent el sembrat i cultiu dels camps. Durant la guerra només es pensava en collir, no en sembrar (com ara).

Acabada la guerra civil espanyola va esclatar la 2a Guerra Mundial, quedant España completament aïllada i amb els camps semiabandonats. Llavors la producció de menjar va ser prioritat absoluta, i el cultiu de l’arròs, un producte bàsic per excel·lència, va passar al primer plano de les prioritats nacionals.


L’estraperlo

Davant les grans mancances alimentàries que hi havia, el govern va implantar el racionament de l’arròs i altres productes. Va fer una llei que obligava als arrossers a entregar tota la collita al “Sindicat”, la qual la pagaven al preu que l’Estat creia convenient (si ho mirem proporcionalment, molt millor que ara). També feien entregar gratis o a un preu molt baix al mateix“Sindicat”, una quantitat d’arròs per jornal anomenada “cupo(que si es mira també proporcionalment era molt més barat que els impostos actuals).

El racionament va començar el 14 de maig de 1939. A cada persona li tocaven 200 gr. d’arròs cada 15 dies al preu de 4,50 pessetes el quilo. (a 90 cèntims de pesseta, la ració). Si es volia fer una paella o un arròs bullit s’havia de recórrer a l’estraperlo. El racionament va durar exactament 13 anys, 1 mes i 1 dia. Durant tot aquest temps, per a la gent decidida del Delta (i de fora del Delta), l’estraperlo d’arròs va ser una font d’ingressos important.

Aquesta falta de menjar va fer que el cultiu de l’arròs, malgrat el cupo i que la venta no era lliure, si es treballava com calia, fos rentable. Llavors, la gent i el ”Instituto Nacional de Colonización” van posar els ulls sobre els erms que encara quedaven per cultivar.

Villafranco del Delta (Poble Nou)

Una zona important d’erms estava entre la bassa de l’Encanyissada i la badia dels Alfacs, lluny de tots los pobles i molt mal comunicada (encara ho està ara). La solució va ser construir allà un poble de colonització amb el nom oficial de:Villafranco del Delta del Ebro, rebatejat popularment com a Poble Nou a seques. Una vegada construït el poble, van repartir les cases i parcel·les d’erm entre les famílies nombroses que ho havien sol·licitat, sempre i quan no haguessin fet gens la guitza als feixistes o als seus amics. Previ compromís de tornar, poc a poc i en baixos interessos, el valor de la casa i la terra

Les altres zones d’erms eren propietat de grans finques, les quals van aprofitar aquella oportunitat per localitzar “colonos” disposats a desermar terres conflictives, només a canvi de no cobrar-los “l’arriendo” els dos o tres primers anys.

Mon pare i mon oncle, Juan de la Casilla, van ser uns dels “colonos” que van emprendre l’aventura de posar en cultiu una petita part d’aquests últims i problemàtics erms. En el proper capítol parlarem del “nostre erm”.

Vocabulari de boca

Recollir sosa:  De la pasta de soses feien sabó i vidre i va ser, darrera de les salines, un dels recursos importants del Delta, i motiu de baralles entre els espavilats amics del rei o amics de l’Ajuntament de Tortosa per aconseguir terres al Delta i poder explotar el negoci de la sosa.

Recollir regalèssia:  Les vores del riu estaven plenes d’aquesta planta, la qual s’utilitzava per fer productes medicinals

Recollir sangoneres:  Les sangoneres fins no fa molt van ser la solució per a moltes malalties. El Delta de l’Ebre va ser un dels llocs on venien els laboratoris i metges a proveir-se. Ara es cura tot amb pastilles, però es cura una cosa i es desarregla l’estómac, o el fetge o ves a saber…

Canals secundaris:  Eren canals que derivaven del canal principal,

Canalets:  Eren unes conduccions d’aigua també importants que derivaven del canal principal però més menuts que els canals secundaris

Tubos:  Eren conduccions d’inferior  importància als canalets, podien sortir dels canals o dels canalets.

Tubets:  Eren les conduccions que derivaven l’aigua dels tubs i canalets als arrossars.

Senillar:  Superfície plena de senill, normalment a les vores de bassa

Senill:  Canyís (Pragmites Australis)

Sosars:  Terrenys salnitrosos on surten soses

Crida a files:  Reclutament obligatori per anar a la guerra. Qui no es presentava, si l’atrapaven, era afusellat.

Reraguarda:  Par de darrera d’un front de guerra

Sindicat:  Organisme que controlava la producció d’arròs.

Cupo:  Part d’arròs per jornal que havien d’entregar els pagesos obligatòriament a l’Estat.

Instituto Nacional de Colonización:   Organisme creat a l’octubre de 1939 amb l’objectiu d’incrementar les terres de cultiu. Va realitzar molts projectes de parcel·lació i construcció de pobles nous. L’únic que es va fer a Catalunya va ser el Poble Nou. D’aquests tipus de pobles n’he pogut localitzat 90, tres d’ells també amb el nom de Villafranco. Villafranco del Guadalquivir a Sevilla, Villafranco de Guadalhorce a Màlaga, i Villafranco del Guadiana a Badajoz.

Colonos:  Pagesos que treballaven terres que eren propietat d’un altre.

Arriendo:  Quantitat de Kg. d’arròs per jornal, que els colonos pagaven a l’amo de la terra. Frases de l’època: (pago 150 kg. d’arriendo) (m’han pujat l’arriendo), la frase que no es va sentir mai (m’han tret l’arriendo), frase dramàtica deguda a la mecanització del cultiu (m’han tret la terra)


L’erm (II)

A la dècada dels 50 li van oferir a mon pare la possibilitat de treure una part d’uns erms que hi havia a la zona del Matà, a la vora de la bassa de la Platjola, entre la finca dels Valencians i la bassa.                                                                      
Una zona plena de senillars

Era una zona fonda, plena de senillars, que pertanyia a la finca de la Comandanta; uns senillars que durant l’estiu estaven semi inundats per l’aigua que portaven els desguassos dels Valencians i de la Partició.

Una vegada pactades les condicions de l’arrendament, es va iniciar l’aventura de posar en cultiu una part d’aquells senillars. Primer que res s’havia de fer arribar aigua del canal i alguna carretera. Eren serveis imprescindibles per poder cultivar arròs, l’aigua de reg i poder arribar en carro per fer els treballs i treure la collita.

Els treballs per poder portar l’aigua

Per portar l’aigua es va allargar el final de la sèquia que plegava a ma d’avall de l’última casilla del canal. La prolongació es va fer amb pala i aixada, entremig de la partició de la terra que portava Voret de la Vadora, i les que portaven Ramon del Potrito i Figues Seques. L’inconvenient principal d’aquesta conducció d’aigua era que havia de creuar el desguàs de la Partició. Això inicialment es va fer amb una canal de fusta, però hi havia un problema: dificultava el pas de la brossa que baixava quan els dalleros netejaven aquest desguàs. Com creava massa inconvenients va ser substituïda per una sifontada.

La infraestructura viària

L’accés del carro era per la carretera que anava a Buda per la vora del canal, fins que es bifurcava en la carretera del Matà, la qual sortia paral·lela a la del Serrallo. Desprès la del Serrallo es desviava a l’esquerra, i accedia a la banda de baix de la bassa de la Platjola, i per la del Matà es comunicava amb la banda de dalt de la bassa, desprès de creuar el desguàs de la Partició. Aquest desguàs es passava per un pont de troncs i taulons pel qual s’anava al mas i la terra de l’Oncle Pasqualo.

La major part de la infraestructura viaria ja estava feta (una carretera de terra i un pont de fustes soltes). Només va caldre arreglar un tros del malecó del desguàs de la Partició per facilitar l’accés de carros i bicicletes fins al lloc on estava la canal de fusta que portava l’aigua. El lloc d’entrada de l’aigua a la terra solia ser el lloc d’inici de tots els treballs i centre neuràlgic de tot.

El condicionament del malecó-carretera no es va fer del tot bé, perquè aquest accés sempre va tenir una inclinació excessiva cap a la banda contraria al desguàs, agreujat per la major subsidència del senillar i la turba. Això provocava que quan es carregaven els carros de garbes i es feia caramull, o passava la trilladora, perillaven d’abocar. Aquesta circumstància obligava a anar sovint amb l’aixada i el cabàs reomplint les roderes i els clots de la part més afonada per evitar accidents.

Ja hi arriba aigua i carretera i es pot començar a treure erm. El mes que ve ja començarem.

Vocabulari de boca:

Treure un erm:  Posar en cultiu un terreny incultivable.

Matà:  Zona del Delta situada a la part de dalt (oest) de la bassa de la Platjola, bona per pescar anguiles i caçar becassines.

Platjola:  Es la bassa més fonda del Delta. Són les restes de l’antic Port Fangós.

Finca dels Valencians:  Finca que arrenca al Pont del Barceloní de Sant Jaume on està la masia principal i es va obrint poc a poc fins prop de la Platjola.

Senillar:  Zona erma plena de senill (pragmites australis)

Desguàs dels Valencians:  Desguàs que travessa aquesta finca pel mig i desemboca a la bassa de la platjola.

Desguàs de la Partició:  Desguàs que circula per la partició (entremig) de les finques dels Valencians i la Comandanta. També se l’anomena “de la Gola de l’Infern”

Ma d’avall:  Part de baix d’una zona de circulació d’aigua.

Plegar:  Expressió popular per designar el captar aigua.

Captar:  Expressió tècnica per designar el plegar aigua.

Casilla:  Espècie de casa quartell on vivien els guardacanals.

Pala i aixada:  Elements bàsics en la construcció i neteja de sèquies.

Partició:  Separació entre dues propietats.

Portar terra:  Treballar terra arrendada.

Voret de la Vadora:   Personatge molt popular del Puó. Cultivava terra i criava animals a la finca de la Comandanta.

Ramon del Potrito:   Pagès de La Cava que portava terra a la Comandanta.

Figues Seques:  Pagès que portava terra a la Comandanta partint en l’oncle Fernando, pare de David Monllao. És el que cantava el “le lo le lo le lo” al batre.

Canal de fusta:  Conducció d’aigua construïda de fusta.

Dalleros:  Colla de treballadors que amb dalles netejaven els canals i desguassos.

Sifontada:  Conducció d’aigua que travessa per baix una carretera o una altra conducció d’aigua, utilitzant el sistema de gots comunicants. Segons el diccionari de la construcció “sifon invertido”?

Carretera del Serrallo:  Carretera amb la qual s’accedeix a una extensa zona del Delta i a les platges naturalistes d’aquest nom.

Oncle Pasqualo:  Pagès que cultivava terra entre els desguàs de l’Habana i la Platjola.

Subsidència:  Afonament natural que sofreixen els deltes.

Caramull:  Part de càrrega que superava les barres del carro.

Abocar:  Tombar-se accidentalment un vehicle de càrrega.

Aixada i cabàs:  Elements bàsics de càrrega i petit transport.

Rodera:  Solc fet a les carreres de terra per les rodes dels carros.


L’erm (III)

Una vegada va arribar l’aigua i la carretera a la zona a desermar, varem començar a xafar amb un tractor en rodes d’aigua tot el senillar que es volia posar en cultiu. I a la vegada varem anar acumulant terra a una punta per fer l’era i tenir un lloc adequat per batre l’arròs quan se’n fes.                                                                               

El tractor afonat dins del fang

No van haver-hi gaires problemes durant les primeres passades del tractor per dalt del senillar, però a mesura que les rodes d’aigua anaven trencant la solera que havia fet l’arrelament del senill dalt de la turba, va començar a estacar-se fins que ja no va poder continuar, quedant quasi tot el tractor afonat dins del fang i l’aigua. Per poder rescatar-lo va haver una feinada.

Quan treballàvem per allà i els més grans estaven de broma deien: “calleu, calleu… escolteu… sentiu com el tractor encara va xafant per baix”.

En no poder continuar amb les rodes d’aigua, es va prosseguir amb cavalls i revoladores, un treball penós perquè els animals havien d’anar molt estacats, arrossegant la revoladora amb el matxero dalt.

Inicialment es va treure el tros de senillar que feia de més bon treballar, un rectangle de 10 jornals de superfície. La resta, com no es podia fer en tractors i la feina en revoladores no quedava massa bé, es va provar d’una altra manera; xarrugant la bòtima a l’hivern abans d’amollar l’aigua, i en pales gatxeres i mans, amuntonar les peces de soques, arrels i torba formant munts allargats, els quals desprès es van convertir en fèrtils caixers.

Els caixers de turba

D’aquesta manera només vam treure un parell de jornals per fer una prova, la terra que quedava estava neta de soques, feia molt bon treballar, però era excessivament fonda i s’estacava molt. Al mig van quedar dos caixers de turba on fèiem uns magnífics “tomatars”. Els tomàquets que cultivàvem al caixer, a banda de ser un aliment humà d’una qualitat inigualable, també se’ls menjaven els abundants taus i polles d’aigua que hi havia per allí, els quals a la vegada formaven part de la nostra exquisida dieta.

El principal problema de tota aquella zona era que en ser terrenys que havien format  part de la bassa de la platjola (l’antic Port Fangós) fins no feia gaires anys, la seva alçada sobre el nivell del mar i la pròpia bassa era escàs, i quan quedaven inundats era difícil rebaixar l’aigua per cultivar arròs en condicions òptimes.

La “Salvadora”

Tant la carretera com la sèquia de reg que donaven servei a la nostra terra, continuaven entremig de la partició de la finca de la Comandanta i la dels Valencians. Travessaven el desguàs que anava d’aquesta última finca a desembocar a la Platjola, i arribaven als erms que hi havia al límit més al sud de l’extensa finca de la Comandanta, al costat del desguàs de l’Habana. Allí és on es van posar a desermar un altre grup d’aventurers, mon oncle Juan de la Casilla, Juanito del Sabatero, i Lluis de Federico, que van fer societat i s’ho van emprendre més fort. Van instal·lar un motor de treure aigua, van fer una caseta i van comprar un tractor i una trilladora. (Aquesta caseta i la caseta del motor actualment encara sobreviuen).

La trilladora va anar bé per a tots, i se l’anaven tornant per batre els que estaven per allà dins. Tant útil va ser que li van posar el malnom de “la salvadora”, perquè gràcies a ella en més d’una ocasió es va evitar que l’arròs es malmetés “escofit” esperant a les garberes que arribés la trilladora. Aquella era una zona aïllada i les carreteres de terra que arribaven estaven en males condicions, i això condicionava als amos de les màquines de batre a evitar anar cap allà dins. Només s’hi aventuraven quan ja havien acabat la feina als altres cantons.

Vocabulari de boca:

Desermar:  Convertir un erm en terra de cultiu.

Xafar:  Forma de treball consistent en matxucar la vegetació aquàtica amb un tractor en rodes d’aigua.

Rodes d’aigua:  Rodes grans de ferro, dissenyades per fer el mateix treball que les revoladores

Senillar:  Terres ermes plenes de senill (Pragmites australis)

Batre arròs:  Separar el gra d’arròs de la palla.

Solera:  Part més dura baix del fang que impedeix que t’estaques.

Revoladores:  Aparell que arrossegaven les cavalleries per dins de l’aigua i que feia un efecte semblant al de les rodes de xafar.

Jornal:  Mesura de terra tradicional calculada a partir del que podia llaurar una cavalleria en una jornada de treball. Al establir-se el sistema mètric els jornals de la zona del Delta es van mesurar en 2.190 m2.

Bòtima:  Mescla de turba, arrels i restes de plantes aquàtiques.

Pala gatxera:  Pala metàl·lica retallada, que s’utilitzava per construir i netejar sèquies.

Caixer:  Hort cultivat en un malecó de sèquia, o elevat enmig d’arrossars.

Tau:  Rata d’aigua (Arvicola sapidus), rata herbívora abans abundant al Delta i que actualment està en estat vulnerable

Polla d’aigua:  Ocell negre abundant i saborós (Gallinula chloropus)

Port Fangós:  Important port natural de l’època medieval on es va concentrar l’armada reial per a les campanyes de Còrsega i Sardenya.

Juan de la Casilla:   Guardacanal de la última casilla del canal de Sant Jaume.

Juanito del Sabatero:  Excel·lent xofer i mecànic d’aquella època.

Lluis de Federico:   Empresari i taxista de Jesús i Maria, cunyat de Juan de la Casilla.

Escofit:  Paraula amb la qual es denominava el gra humit que fermentava per estar excessivament amuntonat, i que es tornava inservible per l’alimentació humana. També es deia arròs encourat, per tornar-se el gra blanc de color coure.

Màquina de batre:  Trilladora.

Cantó:  Zona.


L’erm (IV)

El lloc on varem treure l’erm estava aïllat. En cas de mal temps, les barraques de l’oncle Voret de la Vadora, Peixet, Pasqualet, l’oncle Ferri… estaven fora mà per poder-te soplujar.                                                                             
Lo “Xalet”

Per tant, un dels projectes més immediats en començar a cultivar l’arròs, va ser construir una barraca, on la colla de plantadors, birbadors, segadors, matxeros, o nosaltres mateixos, ens poguéssim protegir en cas de pluja o mal temps. A les colles ja els anava prou malament anar a aquell racó de món apartat i mal comunicat (els mitjans de transport eren bicicleta o carro), i treballar tot el dia en una terra que s’estacava molt. Només hauria faltat que no es poguessin refugiar en cas de mal temps, arrecerar-se o posar-se a l’ombra a l’hora de dinar.

Una vegada decidit construir la barraca, va sorgir l’inconvenient que l’era s’havia fet a un cap de l’erm que teníem la intenció de treure, però vam començar a treballar per l’altra punta. En deixar de desermar, no es va arribar al lloc on s’havia fet l’era, quedant a una punta la terra que havíem posat en cultiu, i a l’altra, l’era, separades per una zona de senillar d’uns 300 metres de longitud i comunicades per la carretereta que s’havia fet per dalt del malecó del desguàs de la Partició.

Si fèiem la barraca a l’era, quedava massa lluny de la terra i creava un problema d’anar i venir, i si la fèiem on estava la terra, no hi havia cap lloc elevat per construir-la. La solució va ser fer una mini barraca a un raconet, entre el malecó del desguàs de la partició i el del tub que regàvem. La barraqueta la va fer mon pare que era una mica innovador, i la va fer híbrida, entre elements tradicionals i altres d’intrusos: teulada d’una mena de cartró premsat ondulat en lloc de borró, peces prefabricades en lloc de canyes, lliteres en lloc de pallissa… Ni era barraca del tot, ni era caseta del tot; irònicament li dèiem “lo xalet”.

La circulació de l’aigua

Darrera del “xalet” estava la “sifontada” del tub que regàvem i que passava per baix del desguàs i allí mateix també es va fer un reparo amb unes guies per posar potreles i fer pujar el nivell del desguàs. En fer bufar el desguàs amb la col·locació de les potreles, es podia desviar aigua a la taquea de la part d’aquí de la sifontada, i omplir l’arrossar d’aigua del desguàs quan no n’arribava suficient del canal.

D’un cap a l’altre del desguàs, vam posar un tauló per passar a l’altre cantó i així poder anar pel malecó del tub cap amunt, tapant forats i intentant que arribés suficient aigua del canal, la qual era molt millor que la que poguéssim fer entrar del desguàs. A part, si posàvem el reparo i fèiem pujar el nivell d’aigua, obstaculitzàvem el desaiguar correctament a algunes terres fondes de mà de dalt. S’havia d’anar sempre amb molta cura de no perjudicar als veïns.

Als costats del ”xalet” vam plantar xoperes, a les que sembla que el tipus de terreny i la excessiva humitat no els va acabar d’agradar, perquè sempre van estar escafinyades, i només servien per penjar a assecar els ventrols i el rall, però de donar ombra, res de res.

Al costat, dins del tub, teníem el viver d’anguiles, tapat en brossa per si de cas passava algú per allí, no el detectés. Els elements principals per cultivar arròs ja estaven servits.

Vocabulari de boca:

Fora mà:  Poc accessible.

Racó de món:  Apartat i mal comunicat.

Senillar:  Lloc ple de senill (phragmites australis).

Treure terra:  Desermar.

Desermar:  Convertir un terreny erm en terreny de cultiu.

Sifontada:  Conducció d’aigua que passava per baix d’una altra conducció d’aigua.

Tubo:  Conducció d’aigua de reg.

Potrel·la:  Cadascuna de les peces de fusta que es posaven encalçades a les guies d’un reparo d’aigua.

Desguàs de la Partició: Desguàs que circula entremig del límit de la finca de la Comandanta i la dels Valencians. Comença al pont del Barceloninc i desemboca a la Platjola.

Bufar:  Pujar molt el nivell d’aigua.

Mà de dalt:  Part d’una zona des de la qual ve l’aigua.

Mà d’aquí:  Part més pròxima.

Ventrol:  Art de pesca consistent en una xarxa en forma d’embut, i armada sobre d’uns cercles de vimet.

Rall:  Art de pesca en forma circular que es desplega al tirar-se, és d’origen àrab.

Escafinyat:  Escarransit, mancat de desenvolupament.

Viver d’anguiles:  Caixó fet de fusta i tela metàl·lica per guardar les anguiles vives. Es posaven per una porteta superior, i en un salabret s’anaven treien les de la mida més adequada al tipus de menjar que es volgués fer.

Taquea:  Nom que donaven els guarda canals a l’obra hidràulica de forma quadrada que rep aigua d’una conducció o vàries, i la transmet a una altra conducció o també varies. Generalment se’n fa una a cada extrem d’una “sifontada” per facilitar la connexió del tub o canal amb els sifons. La taquea de “mà d’aquí” que hem anomenat a l’article podia rebre aigua dels sifons i del desguàs.


L’erm (V)

Xarugar amb cavalls

Quan a l’hivern es secaven els arrossars, l’erm tardava molt en quedar totalment sec, i en arrambar-se el moment de tornar a soltar l’aigua, la terra encara estava humida. Aquesta circumstància combinada amb el fet que era una terra torbosa, afavoria que es pogués xarugar amb cavalls d’una manera individual, sense caldre aparellar les besties. En tractor no es podia fer; s’estacaven i patinaven només entrar, ja que no hi havia solera.

Per fer aquesta feina s’havia de ser un bon especialista i estar amb bones condicions físiques. S’havia d’anar tot el dia caminant darrera de la bèstia, amb una mà aguantant les estirandes i guiant el cavall, i l’altra agarrada a una de les manetes de la xaruga conduint i regulant el treball de l’aparell. I sobretot, s’havia de ser molt hàbil en els caps de tornall en fer el gir sense que estirandes o tiros s’enganxessin a les potes de la bèstia. Aquesta acció de gir es feia amb les dues mans agarrades a les manetes de la xaruga tensant els tirs, i les estirandes amollades, dirigint l’animal només amb les veus de binisí i pasallà. En aquestes maniobres de canvi de sentit era on es podia comprovar millor la perfecta coordinació que hi havia entre bèsties i matxeros.

L’erm normalment ens el xarugaven l’egua de Ximero i la mula de Fermin del Boixet. Fermin i Ximero solien fer equip per anar a xarugar a parell, però quan venien a l’erm ho podien fer de manera individual.

Una llarga fila de carros

La jornada laboral començava encara fosc, enganxant l’animal al carro i carregant-li la xaruga (normalment entravessada i lligada darrera), els tiros, els balancins, una mica de garrofes i alfals per l’animal al mig dia (en aquella època se’ls alimentava bé), i les aigüeres amb el menjar i la bota del matxero dins. A continuació es traslladaven amb el carro al lloc de treball, formant amb les primeres clarors del dia una llarga fila de carros que sortien del poble per les estretes carreteres plenes de soldó en busca del seu corresponent arrossar. Per la tarda a l’inrevés.

Les peces principals de les xarugues que s’utilitzaven al Delta eren la barra (sobre la que anaven muntades totes les demés peces), la serreta, el soc o sabata, el ganivet o volant, la punta de rella, el tallant, l’ala, i les manetes. La força d’arrossegament, l’animal la transmetia a la xaruga a través del collar, l’espadella, el vencilló, els tiros, i els balancins.

Una gran riquesa cultural

La riquesa cultural que hi ha al voltant de les denominacions dels estris i les accions de la vida tradicional, fa que a vegades la mateixa cosa tingui noms diferents segons el poble i fins i tot dins de la mateixa localitat. Conservar tots aquests noms deuria de ser una tasca important de les àrees de cultura de cadascun dels llocs on s’ha treballat la terra de manera tradicional.

Conservar els noms vol dir conservar la imatge del perquè servien cadascuna de les diferents peces, es deuria d’evitar que es perdin definitivament perquè com hem dit diverses vegades són la cultura dels nostres avantpassats, poden ser un interessant atractiu turístic-cultural, i sobretot “per si acas”.

Vocabulari de boca:

Terra torbosa:  Terra amb un elevat contingut de torba.

Aparellar bèsties:  Ajuntar bèsties per arrossegar una mateixa cosa

Solera:  Capa dura de terreny que hi ha a partir dels primers 15 o 20 cm de terreny i a partir dels quals ja t’estaques poc. És la part dura de baix, la qual es remou en fer les feines de preparació de la terra com el xarugar.

Estirandes:  Cordes que partint de la brida o la serreta del morro dels cavalls s’utilitzen per guiar-los.

Tornall:  Amplada de terreny comprès entre l’anar i tornar de la xaruga. En una sort estreta es fa només un tornall, en una d’ampla se’n poden fer dos o tres.

Estirandes amollades:  Estirandes deixades anar; animal controlat només amb la veu.

Binisí:  Veu que li indica a l’animal que giri a la dreta.

Pasallà:  Veu que li indica a l’animal que giri a l’esquerra.

Matxero:  Persona que treballa amb un animal.

Aigüeres:  Mena de bosses fetes d’alguna fibra on els matxeros posaven el seu menjar.

Carreteres de soldó:  Carreteres de terra que de tant fregar les rodes del carro, acabaven tenint fondes roderes cobertes d’una capa de pols fi anomenat soldó.

Barra:  Peça llarga de ferro on s’acollaven les altres peces de la xaruga.

Serreta:  Part de davant de la barra on mitjançant uns forats es regulava el mos i el guaret de la xaruga.

Mos:  Amplada a xarugar.

Guaret:  Fondària a xarugar.

Soc o sabata:  Roda o peça plana que impedeix que la xaruga s’afoni massa, marca el guaret.

Ganivet o volant:  Peça que en forma de ganivet o disc talla la superfície de la terra; marca el mos.

Punta de rella:  Punta de ferro que penetra per baix de la terra a l’altura del ganivet.

Tallant:  Peça a continuació de la punta de rella que talla per baix la porció completa de terra a remoure.

Ala:  Peça plana i de forma corba que li fa donar mitja volta a la gleva de terra que tallen el ganivet i el tallant.

Manetes:  El dos suports, que té la xaruga per poder-la governar.

Collar:  Peça de cuir que porten les bèsties al coll per arrossegar alguna cosa.

Espadella:  Peça de fusta adossada al collar on s’acollen els elements que han de transmetre la força, de manera que no puguin fregar o ferir la bèstia.

Vencilló:  Corretja forta unida a l’espadella i on es subjecten les cadenes que han de transmetre la força.

Tiros:  Encadenats que van del vencilló als balancins.

Balancins:  Estris llargs i circulars de fusta reforçats amb peces i ganxos de ferro que rebien la força dels tiros als extrems, i a través d’un ganxo central la transmetien a la xaruga o a un altre balancí.


L’erm (VI)

En l’època de la postguerra, els erms que quedaven per desermar eren les zones més conflictives de les vores de les basses, zones que s’inundaven excessivament i on era complicat cultivar l’arròs.

Aquest era el principal problema del “nostre erm”, allí s’acumulava una part de l’aigua que el desguàs de la Partició portava a la bassa de la Platjola i una vegada dins era difícil de treure.

L’excessiva inundació complicava el plantar; si les plantes no eren prou llargues es quedaven baix l’aigua i a més era molt complicat treballar en aquelles condicions. Quan les plantes quedaven totalment cobertes d’aigua, no podien respirar, es colaven i morien. Per evitar-ho, havíem d’esperar a que el planter tingués suficient alçada. De les terres que conreàvem, l’erm era l‘última on plantàvem, així el planter d’arròs era més llarg

Les fases del plantar

Un dia de plantar es dividia en tres fases: la primera, arrancar el planter; la segona, transportar en carro les garbes del soto a la terra a plantar i repartir-les; i finalment, la de plantar. L’ideal era arrancar i plantar el mateix dia, qüestió important per a una planta que necessitava molta hidratació. En una o dos hores una persona podia arrancar les 100 o 150 garbes que podia plantar en un dia.

Per arrancar i plantar el mateix dia, la colla de plantadors començava a punta de sol a fer les garbes i carregar-les al carro. Desprès es desplaçava al lloc on s’havia de plantar en bicicleta, i allà s’esmorzava, esperant l’arribada del planter per posar-se a plantar.

En aquesta feina hi havien unes certes normes especials, una era que el temps que durava el desplaçament de les bicicletes del lloc d’arrancar el planter al de plantar, entrava dins de l’horari laboral. L’altra era que, desprès de la mitja hora d’esmorzar que tenien els treballadors, si el carro no havia arribat i s’havien d’esperar, el temps que excedia a la mitja hora d’esmorzar, també entrava ja dins de l’horari laboral. A vegades aquest temps d’espera se’l partien a mitges l’amo i la colla.

Lo nostre soto de planter estava al Puó, i el temps que tardava un carro carregat en arribar d’allí a la zona del Matà on teníem l’erm, durava massa per poder fer el transport durant l’interval de l’esmorzar. Això ens obligava a utilitzar dos carros. Quan els plantadors començaven a arrancar el planter, tal com anaven lligant i rentant les garbes, amb una de les cavalleries i el tirasset, es treien a la carretera on esperava l’altre carro enganxat per anar-lo carregant. Quan es creia oportú, el carro carregat se’n anava cap a l’erm a intentar arribar el més prompte possible per començar a repartir les garbes. L’altre es quedava a esperar que acabessin per carregar la resta.

Quan arribava el primer carro a l’erm, els plantadors els quals ja s’havien desplaçat i normalment havien consumit la mitja hora d’esmorzar, agarraven un grapat de garbes cadascun i feien una petita repartida inicial i es posaven a plantar. Mentre el carreter descarregava el tiràs, posava els mossos, i començava a escampar per la terra el primer carro de garbes.

Una faena molt dura

Com que la terra era de composició torbosa i s’estacava molt, els plantadors en algunes zones, en lloc de plantar ajupits, gairebé plantaven drets, i el recular plantant era especialment penós. Per compensar aquest esforç, al migdia es procurava fer alguna rostida d’anguiles, les quals allí abundaven; o en plegar passar pel de Camèlia i convidar-los a tots a un vermut; o també l’estratègia de demanar per al dia de plantar l’erm un parell d’homes més dels que eren necessaris, així podien acabar a meitat tarda i anar-se’n més prompte per poder aprofitar millor les llargues tardes de final de maig per conrear els hortets que tothom tenia per al seu propi abastament d’hortalisses. L’objectiu era compensar d’alguna manera als treballadors per aquell plus de duresa.

Vocabulari de boca:

Nostre erm:  Paraula amb la que definíem de manera simpàtica aquella terra pel fet que nosaltres l’havíem posat en cultiu, però realment era propietat de la finca de la Comandanta. Nosaltres érem lo que s’anomenava colonos.

Colonos:  Arrendataris d’una terra, suposem que ve de colonització.

Colar-se una planta :  Morir baix de l’aigua debilitada per no poder respirar oxigen.

Soto:  Lloc on fèiem els planters d’arròs.

Punta de sol:  Sortida del sol.

Puó:  Barri de Sant Jaume on es feia molt de planter d’arròs.

Tirasset:  Conjunt de fustes planes aixecades de davant en forma de trineu. S’utilitzava per transportar petites càrregues arrossegant-lo per dalt del fang.

Cavalleria enganxada:  Cavalleria amb els estris acoblats, preparada per arrossegar algun carro o aparell.

Tiràs:  Plataforma de càrrega semblant a un trineu i que patinava per dalt del fang sobre de dos fustes llargues i planes en forma de patí.

Mossos:  Fustes llargues i cilíndriques que portava el carro plegades a cadascun dels seus quatre costats, i que servien, una vegada desplegades, per apuntalar-les a terra i mantenir el carro dret. Així es podia desenganxar l’animal del carro de planter i enganxar-li el tiràs, mantenint-se el carro perfectament horitzontal sobre les dos rodes i apuntalat amb els mossos.


L’erm (VII)

Una vegada l’erm plantat, en els dies immediatament posteriors s’havien de replantar els racons on l’arròs s’havia colat i “plantar les barques”, prou abundants per les especials característiques d’aquella terra.
Tirar el guano

Desprès venia el birbar i aquí ens trobàvem amb un avantatge important, l’elevat nivell d’aigua que acumulaven aquelles terres i que dificultava el cultiu de l’arròs, també dificultava la sortida de la xufa i el mill, les principals males herbes dels arrossars. Per tant, es birbava poc. L’únic inconvenient era que alguns anys sortien unes zones de llengua d’oca que teníem que esgarrapar.

Entremig del primer i segon birbó es tirava el guano. Quan s’havia de tirar el guano a l’erm, el dia abans amb dos carros trèiem del Sindicat Arrosser els sacs de sal i súper que necessitàvem. Aquests sacs pesaven 100 Kg., posteriorment va sortir una llei que limitava aquests pesos a un màxim de 80 Kg i més tard a 50.

Al dia següent, amb les primeres clarors del dia, descarregàvem alternativament i buidàvem en un munt els sacs de sal i súper d’un dels carros, mesclàvem amb pales els dos components, omplíem la mescla en remitjons, i els tornàvem a carregar.

Mentre el primer carro feia camí cap a la terra amb el guano ja mesclat, repetíem l’operació amb el segon. Desprès amb les bicicletes a creuar el riu i cap a l’erm.

La coordinació de l’equip

En arribar els carros repartíem els remitjons de guano pels marges, la dificultat principal d’aquest repartiment era que s’havia de creuar una sèquia per dalt d’un tauló amb els remitjons al coll.

El guano el tiràvem José Gilabert (José de Panolla) i jo, i son pare i el meu ens el donaven. L’equip bàsic de tirar guano eren dos tiradors i dos donadors. Els tiradors amb un cabàs penjat al coll l’anaven repartint a grapats en línees transversals per dins del camp, i els donadors, un a cada marge lateral, els carregaven al cabàs a cada tira.

El treball d’aquest equip es coordinava de manera que els tiradors sortien els dos a la vegada, un de cada extrem del tancat, i es creuaven al mig. D’aquesta manera, la separació de les línees es calculava millor repartint i creuant uniformement els ventalls que formava el guano en tirar-lo al aire, i els donadors tenien temps d’omplir els seus cabassos per abastir alternativament als tiradors.

Les cames llargues, un avantatge

José i jo teníem la mateixa edat i més o menys la mateixa tècnica i resistència, però ell tenia les cames més llargues; això li permetia arribar sense esforç una mica abans al marge contrari i desprès de carregar-li el guano, s’havia d’esperar unes fraccions de segon a que jo estigués preparat. Com sempre estàvem rivalitzant en tot i fèiem mofa quan algú superava a l’altre. Si s’havia d’esperar, per poc que fos, donava un crit dient:”vaaa que ja fa mitja hora que m’espero”. Per evitar-ho, intentava tenir un ritme una mica superior i compensar la diferència de camatge. No sempre ho aconseguia.

Com hem comentat, aquesta terra tenia el problema de l’excessiu nivell d’aigua i que s’estacava més de lo normal. En afegir als nostres 62 o 63 kg., els 25 o 30 del cabàs de guano que ens carregaven per repartir a cada tira, encara ens afonàvem més, i aquí, José en tenir les cames més llargues, tornava a tenir avantatja.

Fins a la revetlla de Sant Joan

Entre el moure els sacs, mesclar el guano, repartir-lo i tirar-lo estacats, i endemés, intentant seguir el ritme del cames-llargues de Gilabert, per a mi era el dia més pesat de l’any. Com les feines a l’erm sempre les portàvem endarrerides, mon pare procurava tirar el guano abans de Sant Joan. Moltes vegades el vam tirar el mateix 23 de juny, el dia en que es celebrava la revetlla de Sant Joan, la nit de ball més esperada de l’any.

El fet de ser un dia de treball molt dur, no mos impedia el que desprès d’una bona migdiada, recuperéssim forces, i així poder estar tota la nit de passo dobles, valsos, rock i twist. I en acabar el ball, aprofitar que era la nit més curta per complir la tonta costum que teníem al nostre grup d’amics d’esperar la sortida del sol jugant al futbol al salat de l’estació. Desprès, a descansar. El dia de Sant Joan era el primer dia de festa des que s’havia començat a plantar. El passàvem dormint extenuats.

Vocabulari de boca:

Colar-se l’arròs:  Morir-se la planta per estar totalment baix l’aigua massa temps.

Plantar barques:  Replantar els llocs sense guaixos  d’un camp d’arròs.

Birbar:  Treure les males herbes.

Primer birbó:  Es feia abans de tirar el guano, per evitar que les “males herbes” s’aprofitessin de l’adob, principalment la xufa, la qual es multiplicava molt.

Segon birbó:  Uns dies desprès de tirar el guano, es repassava la xufa i es combatia el mill, sobretot a les boqueres.

Xufa:  Scirpus maritimus, herba aquàtica que es multiplica fàcilment.

Mill:  Echinochloa, herba aquàtica semblant a la planta de l’arròs.

Llengua d’oca:  Potamogeton nantas, herba aquàtica que es reprodueix a moles.

Esgarrapar:  Birbar a grapats herbes que tenen moltes arrels, com l’agram i la llengua d’oca.

Sal:  Adob nitrogenat, adob que afavoreix el creixement vegetal

Súper:  Superfosfat   Àcid fosfòric, adob que afavoreix la resistència de les plantes


L’erm (VIII)

Segar vores

A l’erm hi havia poca feina de birbar, però sí de segar vores. Els marges eren grans, de torba poc consolidada, i estaven plens de senill i trencadalles. En lloc de segar-les en corbella des de dins de l’arrossar, com era lo normal, les segàvem en dallons i per dalt del marge. D’aquesta manera avançàvem més i no hi havia tant de risc de tallar-nos amb un rebot de la corbella o de clavar-nos als peus alguna de les soques tallades. De totes maneres el dalló si no es sabia utilitzar, encara era més perillós. No era una eina recomanable per a gent sense experiència.

Allà hi anàvem quasi diàriament encara que només fos a donar una mirada. Teníem bous estacats pasturant dins del senillar i s’havien de canviar de lloc i vigilar que no s’emboliquessin. Mon pare sabia fer anguileres de jonc, i el fet d’anar-hi cada dia ens facilitava el calar-les i controlar-les i així treure’n profit degut a la gran abundància d’anguiles que hi havia en aquella zona, gràcies a les aigües tan ben comunicades amb la Platjola i el mar.

Un any va succeir un fet curiós

Una vegada plantat l’arròs i tirat el guano, l’excés d’aigua no era cap problema fins el moment de segar i arreplegar la collita. Excepte un any que va succeir un fet curiós; cap a finals d’agost va pegar un bon aiguat i l’erm es va inundar cobrint espigues i tot. Així va estar alguns dies, i desprès el nivell de l’aigua, poc a poc, va començar a anar baixant. Mentre l’aigua va estar alta, sembla que les tenques es van habituar a menjar arròs i es van anar concentrant allí. A mesura que el nivell de l’aigua anava baixant i les espigues quedaven fora, les tenques que ja estaven encebades, treien el cap i saltaven a agarrar les espigues trencant-les i acabant de menjar-se-les.

Aquell any les tenques ens van ocasionar unes pèrdues considerables, es van rescabalar de que, de tant en tant, fossin elles les que anaven a parar a l’olla.

En segar, si als tancats fondos hi havia massa aigua, les garbes en lloc de sorracar-les, les posàvem dretes, i quan baixava el nivell o s’havien de garbejar, les sorracavem.

Un any va ploure molt desprès de segar i l’aigua va colgar les garbes. El baixar l’aigua, l’arròs del cor de les garbes va començar a grillar-se. Per evitar-ho, les esparpillàvem, i les que podíem, les desfèiem i escampàvem per dalt dels marges.

A vegades es perdia més de la meitat de la collita

Una altra vegada també va caure un aiguat fort i ens va agarrar amb moltes garbes dretes i potser encara va ser pitjor. Inicialment l’aigua no va cobrir tant les garbes i no es van moure del lloc, però, a poc a poc, la palla que aguantava la garba s’anava debilitant i feien figa cabussant-se moltes a l’aigua. Llavors, en el moment de sorracar-les per poder-les garbejar, la palla estava fofa i el sorrac no la tallava bé. Per evitar que el gra es banyes al gitar la garba, arrossegàvem un feix de bova i el posàvem baix del gra, en el moment de sorracar-la. A vegades s’havia de tallar amb la falç o la corbella, grapat a grapat, i treure les espigues dalt del marge; una feina dramàtica i desesperant intentant salvar la collita

Entre el segar i el batre, algunes vegades per culpa de l’aigua, perdíem més de la meitat de la collita. Aquestes pèrdues eren compensades per la cria de bous al senillar, la pesca, i les migdiades que ens arreàvem a l’ombra del “xalet” quan estàvem cansats o no hi havia gaire feina.

Vocabulari de boca:

Birbar:  Treure les males herbes de l’arrossar

Segar les vores:  Tallar i eliminar l’herba que surt de la vora dels marges envaint l’arrossar.

Corbella:  Tipus de falç utilitzada per segar vores, la qual té una curvatura en forma de quatre al mànec que permetia arranar més a terra. Es l’únic estri que conec que no serveix per a les dos mans, hi ha la corbella dretera i la esquerrera. Com de gent esquerrera n’hi havia poca, aquests havien d’encomanar les corbelles expressament als ferrers, fent-les més fortes i bones que les comercials, però valien més diners.

Dallons:  Dalles curtes i fortes emprades per tallar tiges grosses i dures com el senill i les trencadalles.

Senill:  Canyís, (Phragmites Australis).

Trencadalles:  Mata-caveros (Aster Squamatus). El nom de trencadalles li van donar precisament al delta esquerre, perquè trencava les dalles a la postguerra en posar altra vegada els camps en cultiu. I el de mata-caveros li van donar la gent de Sant Jaume i Amposta, perquè algunes persones de La Cava van morir per la infecció de tètanus produïda per les punxades d’aquestes plantes.

Marges:  Petites elevacions de terreny que delimiten les parcel·les d’arròs.

Bous estacats:  Bous que es tenien lligats a una corda de 15 o 20 metres amb l’extrem lligat a una estaca clavada a terra dins del senillar. Pasturaven els brots tendres de senill i altres herbes en cercles al voltant de l’estaca, i cada un o dos dies es canviava l’estaca de lloc per moure’ls per tota la terra a pasturar. També s’havia de vigilar que no s’emboliquessin la corda amb les potes o l’herba i es reduís el seu àmbit de pastura o es poguessin ofegar. Als menuts els lligàvem la corda al coll i als grans a les banyes.

Sorracar una garba:  Partir-la per la meitat pujant la mitja garba amb el vencill i les espigues dalt de l’altra mitja on només hi ha palla. Després d’aquesta acció la part de les espigues continua anomenant-se garba i l’altra empall.

Tenca:  Nom local que es dona a la carpa. (Cyprinus carpio)

Encebar-se:  Acudir els animals a un determinat lloc on han trobat menjar fàcil.

Anguileres:  Arts de pesca fetes de jonc. És el millor sistema que he conegut per atrapar anguiles, sobretot les grosses.

Grillar:  Treure grills, germinar.

Esparpillar:  Remoure alguna cosa fent-la menys compacta.

Fer figa:  Perdre força i doblegar-se pel pes.

Xalet:  Nom que li donàvem a la petita barraca que havíem fet dalt del malecó del desguàs.

Platjola:  Bassa del delta que, com no hi pescava cap confraria i era molt fonda, estava molt ben proveïda d’anguiles .


L’erm (IX)

Ja vam citar al capítol anterior les dificultats que hi havia en arreplegar la collita, i l’elevada quantitat d’arròs que es perdia una vegada segat. I també l’ingrat d’algunes faenes com el sorracar les garbes que s’havien deixat dretes, quan no s’havien pogut sorracar a temps i la palla s’havia sulsit.

Les garbes que s’aconseguien treure i transportar a l’era entraven en el següent procés, el de batre-les. En aquesta fase l’enemic principal no era l’aigua, ja estaven les garbes fora, però si que ho era la humitat que tenien. Si es feia garbera fermentaven i es podia encourar l’arròs. Segons lo banyades que estesin i el risc de ploure, s’anava tantejant el fet de tenir la garbera oberta o tancada. I mentre, anar fent viatges a la recerca d’alguna trilladora disposada a entrar “allà dins”.

Una de les vegades varem treure les garbes a l’era de Pepe de Pasqualet, una bona era que estava lliure perquè ell ja havia venut l’arròs. Va venir una ratxa de bon temps i com no trobàvem trilladora disponible varem batre a pota i encara va sortir bé.

Un fort temporal de pluja

Un altre any, amb la trilladora emplaçada a l’era i a punt de començar a batre, ens va agarrar un fort temporal de pluja. Tots els homes de la màquina van fer cap al “xalet”, l’únic refugi disponible. Als 6 o 7 m2  d’aquella barraqueta gairebé no hi cabíem, tots asseguts a terra voltant aquell minúscul habitacle, banyats i gelats de fred.

Mentre, els llamps queien un darrera l’altre. Un d’aquells homes (tots eren castellans), va comentar que essent la barraqueta l’únic lloc elevat d’aquell entorn si per allí queia alguna descàrrega elèctrica segur que cauria allí o a la trilladora, i es van posar tots el barret o algun drap al cap perquè deien que el cabell atreia l’electricitat. Poques vegades he passat tanta temor, sempre procurant tenir el cap més baix que els altres, i en lo mocador i el tovalló de la cabassona dalt del cap (jo no tenia barret). I a cada llampec o tro, el meu sistema nerviós responia amb una arronçada de rabet de mil dimonis.

Quan va amainar, allò era un desastre. L’aigua ho havia envaït tot, al sec només estava el xalet, la trilladora, i una part de la garbera. Per saber per on anava la carretera ens havien de guiar pel senill de les bores, i el temps continuava amenaçador. Alguns d’aquells homes, com ja estaven al final de la temporada, van prendre la decisió de passar comptes amb l’amo i carregar-se el cabàs amb totes les pertinències al coll i anar-se’n.

No se quants dies varem estar en aquelles condicions, plovent i obrint la garbera quan parava perquè s’eixamorés, i tancant-la ràpid quan es reiniciava la pluja. Finalment, amb la gent que va quedar, l’oncle Josep de Panolla i son fill, i mon pare i jo, com varem poder, lo vam batre. La feina més delicada era donar-li menjar poc a poc perquè la palla humida embossava els trills.

Va sortir més arròs pel sacapalles que pel tub d’ensacar. L’amo de la trilladora en lloc de cobrar per sacs d’arròs batut, com es feia normalment, va voler cobrar per hores treballades, de tan poc arròs que sortia. Crec que va valdre més el batre que l’arròs que es va arreplegar.

L’altra cara de la moneda, és que en aquella pallera, durant el hivern, s’hi van alimentar un munt de taus i polles i una bona part d’uns i altres van fer cap a la “fiambrera” de la nostra  mescla.

Vocabulari de boca:

Palla sulsida:  Palla consumida per la humitat o la fermentació i que no es serrava i tallava amb la facilitat de la palla verda.

Eixamorar:  Perdre una cosa una part del líquid que conté

Batre:  Separar el gra de la palla.

Encourar-se l’arròs:  Se li donava aquest nom perquè el gra si havia superat una temperatura determinada, al treure-li la closca en lloc de ser blanc tenia un color semblant al coure. Aquest arròs no es considerava apte per al consum humà

Garbera oberta:  Garbera sense part de la cúpula superior.

Trilladora:  Màquina que amb una combinació de trills, grives, i ventiladors, separava el gra de la palla i la pols.

Allà dins:  Expressió amb la que es designaven els llocs mal comunicats propers al mar o les basses.

Pepe de Pasqualet:  Veí de terra, era del barri del Puó i molt afeccionat a la caça.

Batre a pota:  Batre l’arròs amb cavalleries.

Trilladora emplaçada:  Trilladora col·locada a l’era amb el tractor connectat a la mateixa a través de la corretja transmissora i en condicions de batre.

Donar menjar a la trilladora:  Introduir-li les garbes d’arròs per un punt elevat situat a l’extrem contrari del sacapalles.

Tub d’ensacar:  Tub en forma de i grega invertida per on surt el gra d’arròs i s’ensaca alternativament.

Sacapalles:  Part llarga de la trilladora per on surt la palla i amb una forca o ganxos es va repartint i configurant la pallera.


L’erm (X)

Un “atractiu” afegit

Desprès de treure les garbes dels camps, l’activitat als arrossars es parava completament, i no es reprenia fins que s’assecaven els camps i el fang estava bo per refer els marges. En canvi, a l’erm, l’activitat continuava amb la cria de bous estacats dins del senillar, i la pesca d’anguiles amb les anguileres de jonc que feia mon pare. Dos recursos que es donaven bé en un lloc apartat i poc freqüentat com aquell. Poca gent anava per allà a fer herba i pescar.

Lo que era una mica empudegador era que s’havia d’anar necessariament quan hi havia algun temporal i feia mal temps. En el cas del bous, per vigilar que no s’haguessin embolicat volent fugir dels trons o l’aigua, i que les cordes els deixessin arribar a algun malecó o carretera que no estigues inundat. I pel que fa a la pesca, perquè en aquestes condicions s’agarraven més anguiles i també vigilàvem que no s’extraviessin les anguileres dins del desguassos.

Tot això tenia un “atractiu” afegit. Per anar-hi havíem de creuar el riu, fes el temps que fes. Creuar el riu remant, en temporal amb el bot o la muleta, era com fer esport d’aventura, i gratis.

Quan el fred començava a intensificar-se i les herbes per pasturar escassejaven, portavem els bous al corral de casa i llavors l’activitat consistia en anar cada dia a fer agram per alimentar-los. Conforme el fred augmentava, també deixàvem de pescar.

En una ocasió, en ple hivern, encara teníem les anguileres calades, i un matí, que feia molt de fred, vaig anar a descalar. Pel camí em vaig creuar amb Hilari de Xirimo que anava a fer un sac d’herba per a un parell de cabres que tenia. El vaig convèncer que vingués en mi, i en acabar jo la meva feina, entre els dos faríem el sac d’herba sense patir ja que allà els marges no estaven tan repelats. I vam passar el riu i amb les bicicletes ens en varem anar allà baix.

Les anguileres les tenia col·locades de manera que arremangant-te bé, es podien descalar només banyant-te fins els braços. Però com el fred era intens, primer que res varem fer un munto de bonyigues seques i senill per fotre’ls foc en acabar i escalfar-nos.

“Me gelo, me gelo”

Aquell dia la parada que solia fer a meitat d’aquella tasca per reanimar-me, no la vaig fer per tenir més temps per fer herba. Vaig descalar i tornar a calar totes les anguileres d’una tirada. En acabar tenia braços i mans completament insensibles pel fred. Llavors Hilari va intentar encendre el foc, però estava baubo i no aconseguia encendre els llumins.

En veure que la insensibilitat dels braços i mans anava augmentant, vaig començar a córrer cridant “me gelo, me gelo” i Hilari també corrent darrera meu amb el sac de l’herba intentant tapar-me els braços.

Poc a poc els braços i mans van anar reaccionant i tot va quedar en l’anècdota. El que no recordo es si desprès de l’ensurt varem fer herba. Crec que aquell dia les cabres no van menjar.

Vocabulari de boca:

Refer marges:  Era un treball tradicional que consistia en reformar els marges deteriorats. Es feia amb l’aixada quan desprès de treure l’aigua de l’arrossar, el fang adquiria la consistència adequada.

Bous estacats:  Bous lligats a una corda amb un extrem a les banyes o al coll i l’altre lligat a una estaca. Pasturaven a cercles de entre 20 i 30 metres al voltant de l’estaca.

Anguileres de jonc:  Aparells de pescar fets de jonc marí teixit en jonc fi, i cercles de vimet. Eren molt eficaços per pescar anguiles.

Marge repelat:  Marge on l’agram ha estat segat i arranat més d’una vegada per fer agram  per a les bèsties.

Bot:  Embarcació de rem una mica curta i ampla. Carregava molt però era lenta.

Muleta:  Barca més estreta i llarga, era més ràpida i en les riades s’equipava amb 4 rems.

Bonyiga seca:  Excrement de vaca sec, el qual amb l’ajut del senill també sec servia per fer foc en casos d’emergència.

Estar baubo:  Incapacitat de tancar els dits de les mans per motiu del fred.

CARROS I SOLDOR BUDA

En aquesta secció de carros i soldó pretenem relatar els records i experiències personals de la vida al Delta en una època que encara que és recent en el temps, és molt llunyana pel que fa a la tecnologia emprada per cobrir les primeres necessitats i ens estendrem una mica més explicant detalls, peculiaritats i anècdotes dels estalls.
Una vida segura i solidària

Parlem d’una època on hi havia pocs vehicles i màquines a motor, els plàstics no existien, i per sortir dels pobles de l’interior del Delta s’utilitzaven els llaüts, el trenet, el carro, o la bicicleta.

Llavors la vida no era còmoda, però era segura i solidària. Segura perquè les necessitats més bàsiques, menjar i vivenda, estaven a l’abast de tots sense precisar res de fora. La pesca, l’hort, i el corral eren la base de l’alimentació, recursos que tots dominaven perfectament (excepte alguns tipus de professionals vinguts de fora com el metges, veterinaris, mestres…). Pel que fa a la vivenda, fins i tot famílies de la més humil condició recent arribades, sense tenir ni un pam de terra, podien fer-se una barraca a la vora del riu o al costat d’algun malecó. Si guardaven unes certes normes ningú els deia res.

Si aquests nou vinguts no tenien els suficients coneixements per fer-la, sempre hi havia algú disposat a ajudar-los. Era norma intentar assistir als que s’observava que tenien dificultats, d’aquesta manera t’asseguraves que en cas de problemes o necessitats pròpies, sempre podies recollir algun dels favors realitzats. Llavors es solia dir: “val més que et deguin favors que deure’ls”.

Una bona part dels habitants dels pobles del Delta tenien doble residència, però no a la platja o muntanya; a la terra d’arròs (sobretot si la tenien apartada del poble). No era un xalet amb gespa, piscina i aire condicionat, sinó una barraca, amb un caixer al costat, i una figuera davant per fer ombra i figues.

Anar a la barraca, la gran festa!

Per als xiquets anar a l’estiu a la barraca era la gran festa, poder posar-nos uns simples taparrabos i anar a pescar granotes, tenquetes, anguiles… calar rams per agarrar anguileta de riu (angula)… a caçar taus… buscar serps, tortugues, o nius.. No crec que els nens d’ara s’ho passin millor, per molt que ens enlluernen les piscines privades d’aigua acolorida de blau amb productes químics, els banyadors última marca, els joguets teledirigits, o els espectaculars gelats d’edulcorants i colorants artificials. Res és comparable a gronxar-te amb un gronxador fet per tu mateix amb una corda i un cabàs a la rama de la figuera, menjant figues recent collides, i en acabar pegant-te un cabussó al tub o canal.

Amb això de la globalització han desaparegut moltes coses, massa, i el més preocupant és que hem perdut els coneixements bàsics d’utilitzar els recursos que una natura excepcional com la que tenim al Delta ens ofereix. En alguns casos, en lloc d’aprofitar-los o conservar-los, els estem destruint sense cap lògica.

Intentar recuperar i regenerar el que encara queda

Potser davant la davallada laboral i econòmica que ens ve al damunt, deuríem de mirar una mica endarrere, i tornar a treure profit d’algunes fibres vegetals i l’artesania que portaven associada, els cultius d’horta ecològics, el cultiu tradicional de l’arròs (que es podria associar a l’arròs ecològic), el regenerar la qualitat de les aigües i modificar algunes infraestructures perquè torni a abundar la pesca als arrossars i desguassos, el recuperar els animals de corral que abastíem amb herba i productes del hort, i que ens facilitaven el millor guano (el fem).

En lloc de lamentar-nos per lo que hem perdut, potser seria interessant intentar recuperar i regenerar el que encara queda.

Hi ha molta gent que visita el Delta atrets per la seva singularitat. Si fóssim capaços de desenvolupar alguns dels recursos que teníem incrementaríem més el valor turístic actual, i és raonable pensar que es podria donar sortida a aquests productes artesanals o ecològics entre els propis visitants. També si es trobessin els canals adequats per fer arribar al domicili de la gent que visita el Delta, els productes locals nostres, potser es donaria sortida laboral a persones que actualment no en tenen. I a la vegada conservaríem el ric patrimoni natural i cultural que encara ens queda.

Per això seria necessari superar les actuals desconfiances i tornar a la saviesa dels nostres avantpassats amb les conllogues, la creació de cooperatives,  la solidaritat, el respectar la paraula donada. Treballant conjuntament, i amb el suport de la multitud d’institucions i organismes oficials que s’han creat es podria aconseguir. Per això s’hauria de superar la tònica actual de interferir-se i fer-se la guitza entre les unes i les altres malgastant tota l’energia en guerres internes… com més organismes pitjor… Esta és la part més difícil…


Els Estalls de Buda (I)

En l’època en què vaig fer aquestes feines (entre 1958 i 1966), vaig treballar a la finca de la Comandanta, a les ordres de l’oncle Juanito d’Alús, en la construcció d’un desguàs per dins dels erms de la bassa de les Olles de l’Ampolla, dirigits per l’oncle Julio d’Alvarado. També vaig treballar als estalls de Buda, controlats per l’oncle Mariano. L’oncle Mariano va ser un popular personatge que ja de molt major encara anava donant toms pel poble amb un carret i un burret mossegant un caliquenyo, i inventant-se renecs per anar-li dient al ruc quan afluixava el ritme o a ell li semblava oportú.

En el treball a les Olles va ser l’única vegada que vaig participar en la construcció d’una sèquia gran. Sembla ser que per aquesta construcció necessitaven molta gent en un espai curt de temps, i per aconseguir-ho pagaven una mica més que als altres llocs. El meu amic Xaufi se’n va assabentar i varem anar a demanar feina a l’oncle Julio, el qual, en veure’ns (érem jovenets), ens va mirar de dalt a baix i ens va dir “vatros ja sabeu treballar en pala i aixada”, Xaufi que era més decidit enseguida li va contestar; “sí oncle sí, som bons natros som bons, ja ho vora ja”. Jo assentia amb el cap confirmant lo que deia Xaufi.

La vegada que he patit més als estalls!

En aquesta construcció els estalls ens els donaven per parelles, i Xaufi i jo varem fer parella. El desguàs que havíem de fer anava per dins d’un senillar, i una vegada marcada la llargada de l’estall ens varem posar a treure la part de bòtima de dalt fent tacos que tallàvem amb el sorrac de partir garbes d’arròs. Desprès, amb les pales i les mans, els posàvem a les vores per fer malecó. Baix de la bòtima va sortir una argila blanca que s’apegava a la pala gatxera i feia patir molt. El primer dia, cap de les parelles va poder acabar l’estall que li havien donat. Quin dia més desesperant. Com avançàvem poc, cada vegada que veia a l’oncle Julio arrambar-se a la nostra zona pensava que ens maldaria i ens diria “no dèieu vatros que éreu bons?”. No ens va dir res, no tenia tan mal caràcter com volia aparentar.

A la vista de les dificultats, en els dies següents l’oncle Julio ens donava menys tram i aconseguíem acabar-lo, però en tot i això, la vegada que he patit més als estalls va ser en la construcció d’aquell desguàs. Desprès d’aquella experiència ja mai més en anar a demanar feina vaig intentar presumir que “era bo” en lo treball que s’oferia. Va ser una bona lliçó.

Vocabulari:

Aigües tancades:  Període de temps a l’hivern en què els canals estan tancats i s’aprofitava per netejar les sèquies o construir-ne de noves.

Estalls:  Sistema de treball (preu fet) que es solia emprar en aquest tipus de treball.

Comandanta:  Era la finca més gran del Delta, anava del barri del Puó al riu Migjorn.

Juanito d’Alús:  Encarregat de les aigües i “llimpies” de la finca de la Comandanta.

Erms de les Olles:  Senillars que envoltaven la bassa de les Olles. Encara en queden.

Julio de Alvarado:  Encarregat de la Finca de Figueres a l’Ampolla.

Oncle Mariano:  Encarregat de les neteges de les sèquies de l’Illa de Buda

Xaufi:  Veí, amic, i company de feina i trastades.

Pala i Aixada: Estris fonamentals en els estalls.

Llargada de l’estall: Distància que havia de fer un estaller en un dia.

Senillar:  Llocs de les vores de les basses envaïts de senill (Pragmites australis)

Bòtima:  Engraellat de turba i arrels de senill, boba, i altres plantes aquàtiques.

Sorrac de partir garbes:  Tipus de falç gran que s’utilitzava per partir les garbes d’arròs.

Pala gatxera:  Pala de ferro retallada en forma semicircular i una mica afilada per facilitar el treball a la terra argilosa i tallar les arrels de les plantes aquàtiques.


Els Estalls de Buda (II)

Van haver uns anys en què els estallers de buda netejaven el canal de la dreta, des de Balada al Sifó de Buda. Suposo que això va ser alguna mena de contracte o acord que van fer la Real Compañia de Canalización y Riegos del Ebro i els propietaris de l’illa de Buda. L’objectiu seria netejar millor el tram immediatament anterior a Buda, i que l’aigua arribes allà amb més facilitat
Les “llímpies”

La bona circulació de l’aigua pels canals de terra depenia de que les sèquies estiguessin adequadament construïdes i netes, o sigui que l’aigua tingués els mínims obstacles tant als costats com al fondo. Una cosa summament  important era que els talussos de terra estiguessin ben espadats.

El tancar les aigües, lo primer que s’assecava eren els canals i era on es podia començar més prompte les “llímpies”. Aquest treball no es feia a estall, s’havia de fer molt ben fet, i es treballava a jornada partida, més o menys de 8,30 a 13,00 pel matí, i de 14,00 a 17,00 per la tarda. Els treballs amb pala i aixada suposaven una jornada prou feixuga, desprès no calia anar al gimnàs.

La colla que reunia l’Oncle Mariano era de gent principalment de Buda, i la reforçava amb altres treballadors que ell se buscava o li anaven a demanar feina. Vaig tenir la sort de formar part d’aquella colla degut a que abans de fer les “llímpies” amb la colla de Buda, jo ja havia treballat al canal de Sant Jaume.  El primer any que varem treballar amb l’Oncle Mariano, José de Panolla i jo érem els més joves del grup i ens van encomanar la feina que ningú volia fer, la d’enterradors.

Enterrar els animals morts

Això volia dir que havíem d’anar uns 500 metres per davant de la colla fent desaparèixer els  animals morts que anàvem trobant dins del canal, perquè quan arribés allí la quadrilla netejant no quedés cap rastre del cadàver ni de mal olor. En aquells temps llençar gallines, gats, gossos, i alguna cosa més grossa morts al canal era bastant habitual. Quan el canal portava aigua no hi havia problema, anaven canal avall arrossegats per l’aigua fins que el carnussos quedaven frenats per les reixes del “cierre”. Allà, de tant en tant, els guardacanals obrien la descàrrega i feien cap al riu. El problema era que alguns (afortunadament pocs) quan el canal estava sec ho continuaven fent, i allí on els tiraven es quedaven.

Treure aquests animals per enterrar-los fora del canal era molt desagradable i varem idear l’estratègia, (no sé si nosaltres o ens ho va dir algú) de fer un clot al mateix costat del cadàver dins del canal, i colgar-lo allí dins mateix.

Al final érem autèntics especialistes. En casos d’avançat estat de putrefacció i animal gros, gossos principalment, a estones i aguantant la respiració, fèiem un clot paral·lel i molt pegat al llom del cadàver, posant tota la terra al cantó contrari. Quan el clot era suficientment gros posàvem les pales baix de les cames i el giràvem fent que caigués dins del clot, i mon anàvem corren a respirar lluny per la pudor que feia al moure’l.

Desprès, a estones i aguantant la respiració, amb la terra que teníem a l’altre cantó acabàvem de sepultar el cadàver. Feina feta i a escamotejar-nos un ratet a algun raseret, fora de la visual de l’oncle Mariano.

Vocabulari:

Balada:  Petit poble que pertany mig al Municipi d’Amposta i mig al municipi de Sant Jaume i on està ubicat el Baladre de Balada, declarat arbre monumental mitjançant  l’Ordre 1990.02.08 (DOGC 1262, 1990.03.02); Ordre 1991.04.19 (DOGC 1440, 1991.05.08)

Sifó de Buda:  Tuberia que passa per baix del riu Mitjorn per passar l’aigua del canal de la dreta als arrossars de Buda.

Real Compañia de Canalización y Riegos del Ebro:  Antiga companyia constituïda per a la construcció i explotació de canals per a la navegació a vapor per l’Ebre i reciclada en companyia de reg d’arrossars.

Talús:  Inclinació de la part de dins d’un canal.

Ben espadat:  Talús ben allisat amb l’aixada i màxim de vertical.

Llímpies:  Paraula amb la que al Delta es definia el període en el que estaven les aigües tancades i es netejaven canals i desguassos.

Ranxet:  Petita quantitat de peix, marisc, caça, rovellons, cargols, o aliments que s’ha aconseguit atrapar o recollir.

Rasé – Raseret:  Lloc a cobert del vent dominant i quan era possible careta a sol.


Els Estalls de Buda (III)

Tal com varem comentar en el capítol anterior, primer que res netejàvem el tram de canal des de Balada al Migjorn. Quan s’arribava al Sifó de Buda, es donava per acabada aquesta fase, desprès es continuava en una segona fase a l’altra part del Sifó, ja dins de Buda
Canvi de sistema de treball

Una vegada es passava a dellà del Migjorn, el sistema de treball canviava, i en lloc de treballar a jornada partida com al canal, es treballava només pel matí i a estall.

El fet de canviar de zona i sistema de treball ocasionava un canvi en la composició de la colla. La majoria continuaven, però alguns no, especialment els residents a Sant Jaume, per als qui anar a treballar a Buda els era complicat (llavors la comunicació a l’illa es feia per la barcassa que hi havia al pas de Buda de l’Ebre), i també algunes persones grans, per a les quals el treballar a estall els era excessivament dur.

Per una altra banda, alguns buderos que no venien a treballar al canal (potser per la mateixa raó de la mala comunicació) en començar els treballs dins de l’illa, s’incorporaven a la colla.

En els estalls cada dia es marcava un tram per a cada estaller, i dins del tram marcat aquest treballador havia de fer la neteja tal com li indicava el cap de colla.

Es començava pels tubos que plegaven directament de la sortida del sifó, el que es desviava a la dreta, en un angle de 90º, i se’n anava pel costat de la fila d’eucaliptus de la vora del Migjorn, i el que continuava recte per la vora de l’Ebre en direcció al far.  Quan aquests tubos principals estaven nets, es feien els secundaris. Finalment es passava als desguassos menys profunds, acabant en els més fondos, els quals sovint es netejaven encara amb aigua (i fent bons ranxos anguiles). Aquest era l’ordre lògic que manava el lent assecat de les sèquies durant el temps en que les aigües estaven tancades. Primer es secaven els canals i les sèquies més altes i per últim les més fondes.

L’oncle Mariano

Al final de cada jornada, l’oncle Mariano informava del lloc on s’havia de concentrar la colla al dia següent. Al dia següent, abans que arribéssim, ell ja anava a donar una ullada a la zona que s’havia de netejar, i quan ja estàvem tots, arribava donant un parell de crits intimidadors perquè tots estiguessin atents. Agafava una aixada, donava quatre instruccions sobre el tipus de neteja, i preguntava: qui comença? a la resposta de jo (del treballador corresponent), si calia li donava alguna instrucció sobre el tros d’aquella persona en concret, i començava a contar passes. Ell no era gaire alt, i tenia una manera molt particular de fer les passes per marcar el tram a netejar per cadascú. Amb l’americana oberta per facilitar allargar la cama, la gorra negra al cap, i el caliquenyo a la boca, el seu aspecte era “inconfusible” i peculiar. Quan li semblava que la distància, contada en passes, era la correcta per la feina que s’havia de fer, amb l’aixada feia una mòssa al malecó i tornava a preguntar, qui va ara? repetint el cicle tantes vegades com treballadors hi havia.

La colla

L’ordre com es distribuïen el estalls obeïa a una certa jerarquia que s’establia el primer dia. Primer els mes veterans, Logio de Pataques, Josep de Mariano, Ignaci del Fiano, Andreu de la Masuqueta, Joaquin de Quartillo, Josep de Tacos, Agustí del Roig, Bastiano i Pepe de Pesteta, Agustí de Panolla, Ignaci de Pedret, Ramon de Baila, Lionel, Joanet de Figueres, Juanito de Joano, Rafel de Cuartera, Joaquin de Coca, Agustí de Carlina, José d’Islado, Pepito de Figueres, Raimundo de Martí, Ramonet i Armando del Cadell,  Ramonet de Pataques, Joanet del Quel, Ramoncin del Bello, José de Mariano, i cap al final, entravem José de Panolla, jo, i Vicentet del Bonico, darrera ja només alguns que no venien tots els anys o començaven més tard. Lluis de Panolla era l’aiguader.

Una bona colla, i segur que encara ens deixem gent. Seria interessant tenir la llista completa, prego als que encara estem vius a que entre tots la completéssim.

Vocabulari:

Sifó de buda:  Conducció d’aigua que passa per baix del riu Migjorn i dona continuïtat a l’aigua del canal de la dreta a l’illa de Buda. Això va permetre el cultiu d’arròs en aquesta illa més de 50 anys abans de que es pogués fer arròs a cap lloc del Delta esquerra. Això explica que tota la gent que va colonitzar Buda provenia de la part esquerra del riu i la comunicació principal de l’illa s’establís per aquesta banda.

Buderos:  Gent que vivia o tenia terres a Buda.

Dellà:  L’altra part del riu. Si estaves a La Cava o Jesús i Maria, dellà era Sant Jaume, i si estaves a Sant Jaume, dellà era La Cava o Jesús i Maria.

Jornada partida:  Jornada de treball que es feia en dues fases, una pel matí i una altra per la tarda.

Plegar:  En qüestions hidràuliques del delta significa el lloc de captació d’aigua d’una sèquia.

Aigües tancades:  El període de l’any (tardor i hivern) en que els canals no porten aigua al Delta.

Mòssa:  En aquest cas, el senyal que es feia al malecó en forma de mitja aixadada.


Els Estalls de Buda (IV)

La jornada de treball a estall començava quan el cap de colla et marcava la distància de sèquia que havies de netejar o construir, i acabava quan donava per bo el treball realitzat. Aproximadament des de les 8,30 a les 13,00 hores
Regular bé el treball

L’estratègia consistia en treballar molt dur les dues primeres hores, fins la primera fumada. A partir d’aquí dosificar el treball segons la situació del teu estall en relació als altres. Si veies que anaves endarrerit convenia descansar poc i continuar treballant fort. I a l’inrevés, si veies que anaves avançat, allargaves l’estona de descans i anaves regulant la feina i retocant amb la intenció de tenir-la acabada totalment al voltant de les 12,45. Si s’anava avançat i s’observava que algun company tenia problemes, era normal que d’una manera discreta se l’ajudés una mica.

Alimentar-se bé abans de començar

Per poder aguantar bé tot el matí aquell ritme de treball sense defallir, era necessari tenir les reserves d’energia necessàries, i per aconseguir-ho era prudent menjar abans de començar. Alguns ho feien en arribar al lloc de concentració, i uns altres abans de sortir de casa. En el meu cas menjava abans d’arrancar, i com havia de matinar (anar a Buda en bicicleta requeria el seu temps), ma mare em deixava la nit abans un plat del què havíem sopat o alguna altra cosa per menjar-me-la en aixecar-me al dia següent. Pel matí el plat estava gelat i no era gaire apetible, però era necessari alimentar-se. El menys agradable per a mi eren les tenques en suc, el caldo es gelava com si fos gelatina i al menjar-me les tenques, el seu motllo quedava marcat al caldo. Per escalfar-ho (que era lo lògic) havia d’encendre el foc de llenya o el “fogrill” de carbó, i entre que això m’obligava a matinar encara més i jo era poc hàbil en qüestions de cuina, preferia menjar-ho d’aquella manera tant poc apetitosa.

A meitat matí passava l’oncle Mariano, i anava fent les rectificacions que veia, si estaves excessivament avançat et manava un munt de rectificacions, afona dos dits més, repassa el talús, afina millor la solera, i corries el perill que al dia següent et marqués més tros que als altres… Si anaves endarrerit se’n fotia. Lo millor era ni anar avançat ni endarrerit, regular bé.

Agarrar taus

Si algú anava excessivament endarrerit anaven tots a ajudar-lo, llavors es deia que havia agarrat taus. A la una, si tots havien acabat (no es podia sortir si no havien acabat tots), i el cap de colla ho havia revisat i donat per bo, es podia ja sortir de l’estall i anar a dinar. Els de Buda anaven a les seves casetes, i els que no eren de Buda, es menjàvem la mescla en algun rasé, al pas, o a vegades, si plovia o feia molt de fred, a la taverneta de Mascarell.

A les 14,30 Mael feia la barcada dels estallers, ja ens podíem anar cap a casa, si ens entreteníem i no l’agarràvem, llavors l’espera per creuar el riu es podia prolongar una bona estona.

Vocabulari de boca:

Fumada, fumar:  En els treballs al camp s’anomenaven fumar als períodes de descans.

Fogrill de carbó:  Fogonets de carbó per cuinar.

Afonar:  En aquest cas, treure terra del fondo d’una sèquia.

Talús:  Costat de la sèquia.

Solera:Part de baix de la sèquia.

Agarrar taus: Haver d’anar tots a ajudar a algú que estava excessivament endarrerit, solia passar als principiants i menys hàbils, es solia fer broma amb el que “agarrava taus”.

Taverneta de Mascarell: Taverneta que hi havia al mas de Buda, i on ha vegades anàvem a dinar. Demanàvem una botella de vi i un plat d’olives i ens menjàvem la mescla allí. Un autèntic luxe.


Els Estalls de Buda (V)                                                         

Als estalls es treballava només pel matí, això deixava tota la tarda lliure per poder realitzar altres tasques. Al cafè o les tavernes, únics llocs d’oci del poble, fins desprès de sopar no acudia ningú, i estar-se a casa sense fer res amb aquell temps no tenia cap lògica, per això tothom aprofitava les tardes per fer alguna cosa

Els que no tenien hort o animals ni res ha fer, es carregaven l’escopeta i el gamber al coll i ja sigui caminant o en bicicleta, i gairebé sempre seguits pel gos, se’n anaven en busca d’algun lloc adient per pescar quatre tenques o anguiles i provar de caçar algun bernat, tau, polla, o algun moixó despistat.

Durant els pocs anys que vaig treballar en aquest tipus de feina, (entre els quinze anys i la mili), les tardes d’hivern (que els estalls em deixava lliures) a pescar i caçar i anava ben poc; era covard i no m’agradava sentir fred. Preferia fer alguna feina més activa com asclar, fer herba a les vaques, treballar a l’hort, picar garbes de llavor…, de refer marges estacat a l’arrossal no me’n podia lliurar, i quan el fang estava bé era el que em tocava.

Collir cotó

De tots aquests complements que teníem a les tardes, dos els detallarem una mica, el collir cotó al Tramontano, i l’anar a agarrar grúmols al Fangar.

A principis de la dècada dels 60 va haver uns anys en que es va cultivar cotó a les vores de riu, sobretot als sotos on es feien els planters d’arròs. Una vegada arrancat el planter s’assecava la terra, es llaurava i es sembrava cotó. A l’hivern es recollia.

La recol·lecció del cotó es feia manualment i va donar molta feina durant alguns hiverns; als treballadors se’ls pagava a tant el Kg. que recol·lectaven. Per collir cotó es penjava un sac tallat per la meitat al coll, i amb els dits s’anaven desprenent de la planta els suaus capolls dipositant-los dins del sac, tenint cura que només hi anés la part blanca, sense el calze i els seus ressecs i punxeguts sèpals.

Normalment es collia amb les dues mans, i s’anava dipositant el cotó per l’obertura del sac que situaven tot just al pit. A vegades, en pessigar el cotó, s’arrancava també el calze, llavors amb l’altra mà l’havies de desenganxar; alguns, en lloc d’utilitzar l’altra mà, i per no perdre temps, el desenganxàvem mossegant-lo i arrancant el calze amb la boca, la qual cosa provocava que les enrevoltillades puntes dels sèpals provoquessin petites ferides al voltant del nas i s’acabava amb la cara com un mapa. Les noies, que eren molt hàbils en aquesta feina, no mossegaven els calzes per evitar les esgarranxades que provocava a la cara, i aquest era un petit recurs que tenien els nois per disminuir una mica l’avantatja d’elles. Per estimular als treballadors a collir “devalent”, en algunes finques posaven una pissarra amb el ranking dels que collien mes kg. Sempre guanyaven les noies.

Un interessant atractiu

Un dels llocs on es feia cotó era a la zona de la vora del riu del Tramontano, i alguns dels joves que anàvem als estalls, per les tardes desprès de passar el riu, ens quedàvem allí a treballar. La feina era alegre pel dinamisme que donaven un grup de noies d’ètnia gitana joves que collien en aquella finca. Les noies i el fet que els diners que allí guanyàvem no l’entregàvem als pares, eren un interessant atractiu per quedar-nos a les tardes a collir cotó.

I com això del cotó s’ha allargat una mica, a agarrar grúmols al Fangar ja anirem lo mes que ve.

Vocabulari:

Gamber:  Art de pesca formada per un arc de fusta i una xarxa en forma de bossa.

Tenca:  Al Delta es denomina tenca a la carpa (Cyprinus carpio)

Bernat:  Bernat pescaire, garsa gran molt abundant als hiverns, actualment protegida. (Ardea cinerea)

Tau:  Rata d’aigua, rosegador que s’alimentava d’arrels, herbes, i arròs (Arvicola sapidus). A Wikipedia figura una anotació que textualment diu “En el delta del Ebro antiguamente se les llamaba taus, y eran cazadas por su carne. Al ser un roedor que se alimenta de cereales es bueno para comer

Moixons:  Nom amb el que es denomina de manera general al delta a les aus silvestres, i de manera particular a totes les varietats d’ànecs.

Polla:  Polla d’aigua (Gallinula chloropus)

Tramontano:  Finca del Delta esquerre situada enfront de Buda i la qual s’havia de creuar per anar el pas de barques de l’illa quan aquest estava al riu Ebre.

Devalent:  Molt.


Els Estalls de Buda (VI)

Agarrar grúmols

En l’article del mes passat, en els comentaris sobre les feines complementaries a les tardes desprès dels estalls, varem anomenar l’anar a agarrar grúmols.

Bé aquesta era una tasca poc habitual, anar pel matí als estalls a Buda, i per la tarda desplaçar-te amb la bicicleta al Fangar a mariscar no era lògic, però per a José de Panolla (el meu company de feina) i per a mi, era un recurs d’ingressos extra que de tant en tant aprofitàvem.

L’explicació és la següent, José vivia al Barracot, jo al Salat, com em venia de passada, tots els matins m’aturava a casa de ell, i ens en anàvem junts cap avall en bicicleta xerrant xerrant pel malecó del canal. El malecó era un magnífic carril bici; als estius es circulava a l’espessa ombra dels plataners, i a l’hivern careta al sol que permetien les rames desfullades. Cap dels actuals carrils bicis reuneix les condicions d’aquell, endemés si et despistaves feies cap al canal, i això ens obligava a anar molt desperts i atents, per molt que haguéssim rondat la nit anterior.

Quan treballàvem allà baix, mon pare, algunes vegades i si ell no la necessitava, em deixava la moto. Llavors passava a buscar a José i ens en anàvem los dos amb la flamant Rovena de mon pare. Amb aquella moto ens pensàvem que érem els reis del mambo, malgrat que la pala i l’aixada penjades al coll ens delataven com a vulgars retroexcavadores humanes.

José era un expert mariscador

La qüestió era que José era un expert mariscador, i quan coincidia que anàvem en moto i el dia era calmat i feia poc fred, mentre ens engolíem la mescla en algun racó de l’illa, ell deia, eu!! esta tarde, a la “Lloma del Racó”com deuen de senyalar los grúmols. I si jo no tenia cap cosa especial que fer aquella tarde li contestava, “vols que anéssim?”. Costava poc posar-nos d’acord, i ben ràpid ens empassàvem el contingut de la fiambrera, i el corresponent tall de cansalada, i menjant-nos la taronja pel camí, fèiem cap al pas per agarrar la primera barcada que podíem, per desprès de passar el riu anar a la Badia del Fangar amb la moto.

Ell era un perfecte coneixedor de totes les llometes i llocs més adients per mariscar, els coneixements ja li venien de son pare, expert en l’anar a la mar. També sabia totes les carreteretes,  camins, i accessos per arribar prop dels llocs més adequats per mariscar.

Un ingrés extra

Cap al tardet era l’hora en què millor senyalaven els grúmols, i en poca estona cadascun de nosaltres fèiem entre un i tres de quilos; ell en aquesta tasca sempre em guanyava, i m’havia d’espavilar perquè endemés de que n’agarrava més, se’n fotia. Desprès a la sortida passàvem a vendre’ls al de Toronjeta, i els cobràvem al contat. Per a nosaltres aquell era un magnífic recurs extra, valia la pena aguantar un parell d’hores la fresqueta de l’aigua de gener i febrer.

José, com jo, era el fill més gran de casa seva, però ell tenia 4 germanetes més menudes i no tenien terra d’arròs que els donessin ingressos afegits, això feia que amb aquests diners extres fos una mica més responsable, i els entregava quasi sempre a sa mare. Jo majoritàriament me’ls gastava en tebeos i revistes, al futbolí, i en algun vermut al de Camèlia

Vocabulari:

Grúmols:  Cloïssa fina, cloïssa de Carril (Tapes decussatus). Va ser un dels primers mariscos que es van comprar per comercialitzar fora del Delta, eren molt apreciats.

Agarrar grumols:  Localitzar les cloïsses que estan baix de la sorra i atrapar-les.

Barracot:  Barri de la zona est de La Cava, majoritàriament poblat de pescadors i caçadors.

Salat:  Barri de la zona nord de La Cava, al voltant de l’antiga estació del trenet, zona on predominava l’afició al futbol.

Rovena:  Marca de moto creada l’any 1960 amb motor williers de dos cilindres.

Rondar:  Gitar-te tard

Plataners:  Varietat d’arbres (Platanus hybrida) plantats al llarg dels malecons de canals i canalets. Reforçaven les vores dels canals, feien ombra i facilitaven bona fusta per fer rems i altres objectes, i també fer foc amb la llenya de les rames.

Senyalar:  En aquest cas era quan els senyals amb els que s’identifica la presencia dels mariscs baix la sorra és fàcil d’identificar; en el cas dels grúmols dos foradets a una determinada distància un de l’altre.

Lloma del Racó:  Un dels llocs bons per mariscar. Lloma era un lloc elevat dins de la badia accessible caminant i on en aigua a genoll es podia mariscar. L’inconvenient era que per entrar havies de creuar uns galatxos on et banyaves més, i si no sabies trobar-la et pegaves la gran caminada amb aigua al pit o al coll o fins i tot nedant. Si no ho coneixies bé, quan la marea estava alta era perillós. Actualment amb les barques està tot excessivament controlat.

Galatxos:  Zones profundes entre terra i les llomes.

Mescla:  Menjar que ens emportàvem amb una fiambrera al camp, estava compost per una mescla dels principals productes disponibles de cada època. A l’hivern majoritàriament eren espinacs, bledes, o pataques, mesclats amb talls de “frito”, fesols, tomata de penjar o embotellada, xapadillos, taus, o anguileta de riu.

Se’n fotia:  Se’n burlava


Els Estalls de Buda (VII)

Els joves de la meva generació, als 16 anys ja treballaven tots, excepte contades excepcions, i alguns jugàvem a futbol amb els juvenils del CF La Cava. Aquests juvenils s’entrenaven els dijous per la tarde juntament amb el primer equip, però quan hi havia feina la majoria no acudien, pocs pares ens deixaven perdre el jornal
Els entrenaments.

Hi havia un bon juvenil, i l’entrenador, Bastiano del Blanquet, per poder-los preparar bé va decidir entrenar els dijous de les sis a les set i mitja del matí. D’aquesta manera desprès podien anar tots a treballar. A l’hivern la sessió d’entrenament físic es feia corrent pel camp gairebé completament a fosques, i amb les primeres clarors començava la part tècnica; ja es veia la pilota.

En acabar i per dutxar-nos, s’havia de formar entre tots una cadena entre el pou de la tia Parrilla i el dipòsit de dalt dels vestuaris, i a pobalades omplir-lo. Quan el canal (que passava per darrera del camp de la Mingola) portava aigua, perquè feien golmeteig, desprès de l’entrenament agarràvem la roba en un sarpat, anàvem al canal, i ens fotíem de cap. Així ens estalviàvem pujar l’aigua al dipòsit, i endemés l’aigua del canal no estava tan gelada com la del pou.

Una imatge poc habitual.

La via del trenet passava per la vora del canal, i algunes vegades coincidia l’arribada del primer tren amb les cabussades. Llavors ens amagàvem dins del canal i quan el trenet, que anava poc a poc perquè arribava a la estació, es posava a la nostra altura, sortíem tots a la vegada nus, pegàvem una correguda per dalt del malecó, i ens tiràvem de cap a l’aigua. Els passatgers del carrilet mig ajupits treien el capet darrera de les finestres dels vagons.

Aquella gent que havia sortit de Tortosa a les 6,30 de matí, i que desprès d’una hora i mitja de viatjar en un tren sense calefacció, arribaven a La Cava endormiscats i segurament gelats de fred, quina impressió els deuria de fer el veure una colla de xiquets tan de matí i en hivern, tirar-se cabussons totalment despullats al canal? Què deurien de pensar?

Entrenament, bicicleta, estall i ball.

Desprès cadascú a la seva feina. Quan coincidia que havia d’anar a Buda, mon pare em solia deixar la moto, però a vegades la necessitava ell i em quedava baix taula. Llavors com anava amb el temps just, em pegava una tragantona de bicicleta per arribar a temps de passar amb la primera barcada, la que passaven els estallers.

Entre l’entrenament, la bicicleta i l’estall, aquell dia em gitava tou, i lo pitjor era si a la tornada feia vent de dalt; s’havia de tornar cara vent des d’allà baix al poble. Però si per la nit feien algun ball de quintos, o de carnaval, o festa de Sant Antoni… (festes que solien coincidir amb la feina dels estalls), cap al ball. La resistència humana quan convenia era alta, i una festa d’aquelles no es podia perdre de cap manera. El què passava al dia següent val més no contar-ho.


Els estalls de Buda (VII)

Una altra de futbol.
En els clubs modestos, la major part dels nois que jugaven a futbol amb els juvenils, quan complien els 18 anys solien passar al primer equip, i si tenien la sort que la seva especialitat dins la plantilla estava vacant, se li obria l’oportunitat de poder jugar i consolidar-se com a jugador d’aquell club
Per començar, de suplent.

De la nostra promoció de juvenils, una bona part varem arribar a jugar amb el primer equip del CD La Cava. L’equip havia baixat de 3r divisió i estava en hores baixes, i amb pocs diners per fer fitxatges. La gran oportunitat per als joves! Com a la majoria, em van fer fitxa per al primer equip i la primera temporada vaig ser suplent de Bernat, un porter de la Galera. No vaig jugar ni els partits amistosos, segurament que no generava massa confiança. La segona temporada Bernat se’n va anar al Vilafranca i es va fitxar a un altre porter d’Amposta, Florencio; treballava de camàlic a la cambra d’Amposta i era fort i valent. Vaig continuar de suplent.

El potencial del futbol català en aquells moments el representaven: el Barcelona i l’Espanyol que jugaven a Primera Divisió; l’Europa, l’Hospitalet i Badalona, que estaven a segona, 20 equips que jugaven al grup català de tercera divisió, 2 grups de primera regional, i 4 de segona regional.

Els equips del Delta que hi havia en competició en aquella lliga del 63/64 eren: El Tortosa a tercera divisió (incloem Tortosa perquè llavors mig Delta pertanyia a aquest municipi), La Cava, Amposta i Camarles a Primera Regional, i el Rapitense a segona regional.

Llavors el futbol local era una de les poques aficions que tenien els homes, com no existia la televisió, els grans equips no es tenien gaire en compte. Com hem comentat jo estava de porter suplent, i La Cava anava a la cua del grup. Als descansos dels estalls, quan es parlava de futbol, els companys opinaven que havia de jugar jo. Aquesta opinió era per pura solidaritat, ja que ningú d’ells m’havia vist jugar mai.

“El diumenge, jugaràs tu”

Balmanya (d’Amposta) era l’entrenador, i un dia desprès de l’entrenament del dijous per la tarde em va dir: “cuidat, el diumenge jugaràs tu”. Al dia següent, durant el treball a Buda ho vaig comentar als companys. En arribar el dissabte, quan Mariano repartia els estalls, els més veterans li deien que em marques menys tros perquè havia de jugar; ell (poc amic del futbol), va contestar que el que faria seria donar-me’n més, però en realitat me’n va donar una mica menys. I a l’hora de fumar van venir gairebé tots al meu tros a pegar una estropada. Avergonyit, els deia que ho deixessin estar que ja estava bé, gairebé que em van fer tota la feina.

Molt ben arropat en el debut.

I el diumenge, a l’hora del partit, una bona colla d’ells es van posar darrera de la porteria. Feia un fred que pelava, i aquell dia vam debutar Verdié i jo. Verdié va fer un partit molt bo i ja no va parar de jugar. Els estallers a cada pilota que jo tocava, aplaudien i animaven com si hagués fet una parada important, amb la cleca que tenia em creia Superman. Aquell dia era difícil fer-me un gol, a mi i als estallers que tenia al darrere; vam guanyar al Sant Martin per 1 a 0. Pocs jugadors en el seu debut han estat tan ben arropats com ho vaig estar jo aquell dia.

Aquest afortunat començament em va significar una càrrega de moral que m’inpulsà a estar jugant 2 anys amb el primer equip de La Cava, 2 en l’Amposta, 5 amb el Reus, i 8 amb l’Oliana. També em va donar l’oportunitat de fer diversos cursos de formació esportiva a Tarragona i Lleida, els quals més tard em permetrien treballar com a tècnic en diverses especialitats esportives.

Un arropat debut que en part em va canviar una mica la vida.


Els estalls de Buda (IX)

Els vells de la colla
La vida ens ha ensenyat que moltes vegades, aquella gent que crida i malda, no són tan dolents com aparenten o volen aparentar, i altres que fan poc soroll i semblen bones persones, resulten ser extraordinàriament perilloses i capaços de fer-te la més mala jugada que et puguis imaginar
Els vells de la colla

Mariano, el nostre cap de colla, era dels primers, sempre renegant, maldant, i amenaçant de despatxar-nos i deixar-nos sense feina. Però mai vaig veure que despatxés a ningú, i una vegada que sí que ho va fer en resposta a una provocació, en veure que el treballador se’n anava, el va cridar dient-li “eic aon vas o què, agarra l’aixada i posa’t a treballar, i no t’ancantes”.

En l’època que estem parlant, els homes, per vells que fossin, treballaven amb més o menys intensitat mentre s’aguantaven drets. I als estalls de Buda venien alguns homes d’avançada edat, no sé si deurien d’haver arribat a cotitzar suficient per cobrar “la vellesa”, ni sé si llavors era fàcil cobrar aquesta prestació, lo que sí és cert és que mentre podien, treballaven. Els vells que venien a la nostra colla gairebé tots eren colonos de Buda, i alguns fins i tot vivien allà.

Malgrat la seva edat, l’experiència acumulada en aquests tipus de feines els permetia moltes vegades acabar l’estall més prompte que els joves. El problema el tenien quan tocava afonar algun canal, tub, o desguàs, i s’havia de treballar tota la jornada en la pala gatxera.

Treballar a estall amb la pala gatxera

El treballar en la pala gatxera a estall era un treball dur. Si el terreny estava sec, s’havia de treballar punta enrere, això significava fer tacos de terra clavant la pala a la terra dura amb l’ajut del peu. Amb un moviment de palanca, carregar el taco a la pala, i amb un fort impuls, com si fossis una catapulta, enviar-lo des de baix de la sèquia a l’altre costat del malecó. Si el terreny estava tou, es treballava punta anvant; això consistia en posar-te dins de la zona afonada, i fer tres talls amb la pala al fang que tenies davant, marcant el taco que volies treure, i desprès clavar la pala per baix del taco i catapultar-lo fora. I això seguit i a bon ritme.

I aquí era quan sortia la part humana de Mariano; quan això tocava, a aquells homes més grans els enviava tots junts a esbrossar algun desguàs, o a arreglar ponts, o a fer alguna altra feina, a vegades més delicada, però no tan dura.

Esllacar

Quan s’havia d’esllacar, la feina no era tan pesada. Es tractava de tenir bona tècnica per anar treien el fang amb la pala i deixar un bon acabat. L’inconvenient era aguantar el fred en ple hivern estacats a l’aigua i amb el fang fins els genolls. I aquí era on més m’impressionava el treball d’aquells homes grans, el seu ritme pausat, segur, i continu. Jo era molt gelat, sempre sentia fred, i quan s’havia d’entrar a l’aigua, ho feia ràpid i començava a pegar palades lo més veloç que podia per entrar en calor. Al cap d’una estona, sortia en un bot a posar els peus al sol, si en feia, o sinó al menys treure’ls un ratet de dins del fang i l’aigua. Ells, pel fred no sortien mai del tall.

Tant era el que m’impactaven, que sempre pensava en intentar aconseguir algun tipus de faena, que quan fos vell, em permetés treballar calçat als hiverns.

Què poc em podia imaginar com canviarien les coses. Potser massa.

Vocabulari de boca:

Cobrar la vellesa:  Cobrar la jubilació.

No t’ancantes:  No et despistes.

Colono:  Persona que cultiva terra arrendada.

Afonar:  Aprofundir, fer més fons.

Pala gatxera:  Pala de ferro retallada i esmolada per tallar millor la terra i les arrels del senill i la boba.

Punta enrere:  Modalitat de treball en pala en terrenys secs

Punta anvant:  Modalitat de treball en pala en terreny de fang consolidat.

Esllacar:  Modalitat de treball en pala en fang aigualit .

Tall:  Zona de treball


Els estalls de Buda (X)

La Nevada
El dia estava gris i feia molt de fred, perfectament equipat en passamuntanyes, guants de manopla, i el jersei més gruixut que tenia, vaig arrancar amb la moto a buscar a José de Panolla, i ens vam anar cap a Buda

El cel cada cop es posava més d’un gris clar estrany, i el fred augmentava. Una vegada al lloc de concentració dels estallers d’aquell dia es va intentar fer foc amb herbes seques, però només va sortir fum, la humitat no la deixava cremar bé. No estàvem tots, alguns van saber llegir millor les condicions meteorològiques i van ser prudents no sortint de casa.

Arrupits esperàvem l’arribada de Mariano, el Cap de Colla, i de sobte un va dir, neva!, i efectivament, un aquí, un més allà, zigzaguejant anaven queien grossos flocs de neu. Al principi va ser divertit i els més joves i juganers intentàvem atrapar-ne algun al vol abans que toques terra i es fongués. Poc a poc la caiguda de flocs es va anar incrementant, i ja no feia tanta gràcia. Els que vivien a Buda van dir, avui ja no enganxarem, i se’n van anar cap a casa. Els que havíem vingut del poble vam anar a resguardar-nos a una barraca sense portes que hi havia prop.

La nevada anava augmentant

La nevada anava augmentant i cada cop estàvem més acovardits pel fred, la neu començava a quallar. Haure’m de fer pensaments, va dir un dels veterans, aquí no “astem” bé, va contestar un altre, això no pararà, va asseverar un tercer, si mon hem d’anar ha de ser tots a la vegada per a que Mael mos passi el riu ràpid, va sentenciar un quart. Va…, va…

I tots corrinyant corrinyant amb les bicicletes agafades del manillar, i les rodes per dalt de l’herba i la neu de la vora de la carretera de terra, van arrancar cap al pas. José i jo érem els únics que aquell dia anàvem en moto, i la terra de la carretera amb la neu s’havia “empapat” i convertit en un fang enganxós que bloquejava les rodes al parafang. Per fer anar la moto per dalt de l’herba i la neu, com les bicicletes, pesava massa i avançàvem poc (era una Rovena de 250 cc.). Van provar d’anar a cavall, caminant fent força els dos, jo dalt i ell empenyent darrera, caminant i la moto engegada i una marxa posada intentant conduir-la d’aquesta manera. I tot embolicats amb la pala i l’aixada que cadascun portàvem penjades al coll. No ens vam fer mal de pura casualitat.

Una difícil marxa

En arribar al pas, al contrari del que solia passar, aquesta vegada Mael va ser molt diligent i quan vam estar tots (natros vam arribar els últims) ens va passar de seguida. No era qüestió de perdre temps. Una vegada creuat el riu les condicions del camí van millorar, el malecó del canal, la via principal de comunicació per a les bicicletes i motos, estava molt compactada i el fang no s’enganxava a les rodes; el problema era que quan es banyava patinava molt.

I poc a poc, i eixarrancats amb les cames obertes per equilibrar i evitar caure dins del canal vam anar avançant. En avançar, la neu venia de front i aconsellava posar el cos de costat buscant una mica de protecció, i a mig cos s’acumulava la neu i l’altre estava sec. Quan la roba banyada per la neu fosa tocava alguna part del cos sec provocava desagradables sensacions, i això obligava a anar rígid i fer pocs canvis de posició. Passamuntanyes, guants de manopla, jersei doble, tot havia estat travessat per l’aigua desgelada de la neu que poc a poc anava vesant per l’interior del cos.

L’ajuda de la mare

A casa teníem un magatzem amb una xemeneia on fèiem foc a terra i ens hi estàvem gairebé sempre. En arribar i entrar dins amb la moto, i desprès d’espolsar la neu que s’havia acumulat entre el pit i els braç dret, la diferencia tèrmica em va provocar una espècie de shock. Tot el dia sentint fred i de sobte aquell canvi, el cos no ho va assimilar bé.

Sortosament, per ma mare aquell tipus de situació semblava que no li venia nou. Em va fer anar de seguida a una habitació on la temperatura era baixa, em va fer treure la roba banyada, fregar el cos amb una tovallola i posar roba seca. Desprès va portar una palangana en aigua lleugerament tebieta per recobrar les mans, que era el que més fastiguejat tenia. I poc a poc es va anar superant la desagradable sensació que havia patit en arribar.

Des de llavors, quan veig reportatges de gent atrapada involuntàriament per una nevada, sempre penso, que bé els aniria que en arribar on puguin, tinguessin a sa mare esperant-los com jo aquell dia… Que serveixi això com un petit homenatge a totes les mares que quan hi ha dificultats, esperen l’arribada dels inexperts fills per donar-los el convenient suport.

Vocabulari:

Passamuntanyes:  Espècie de gorra que quan convenia es desplegava cap avall tapant tot el cap i cara, deixant només una obertura per als ulls.

Guants de manopla:  Guants de dos departaments, un per al dit gros i un altre per als restants, anaven molt bé per anar en moto (quan no plovia o nevava).

Avui ja no enganxarem:  Expressió local que vol dir que avui no iniciarem la jornada laboral.

Barraca sense portes:  A moltes terres del Delta, especialment les arrendades que estaven lluny del poble, s’havien construït barraques només per refugiar-se les persones i les bèsties de treball en cas de pluja o males condicions meteorològiques. Estes barraques eren tan elementals, solitàries, i solidàries, que a la majoria ni tan sols els posaven portes.

Mael:  Passador de Buda.

Empapat:  Absorbit.


Els Estalls de Buda (XI)

La taverneta de Mascarell
A l’època en la qual situem aquestes relats (principis dels 60 del segle passat), els cafès ja havien pres el relleu a les tavernes, però al poble encara quedaven les més il·lustres, la de Riets, la de la Jana, la del Còdul, la de l’Ullat, la de la Rampa de l’Estació…
El lloc de trobada ideal

Les tavernes, fins que van ser substituïdes pels cafès, el bancs, els clubs, les gestories, les teles, etc. van ser centre d’informació, de contractació laboral, de transaccions ramaderes i comercials, d’oci…

Era el lloc de trobada ideal, i al voltant d’un got de vi i alguna cosa salada s’arribava a tota classe d’acords i negociacions, i sovint amb més garanties que alguns dels contractes notarials que es subscriuen en l’actualitat. Llavors la paraula era la paraula i tots s’esmeraven en ser considerats homes de paraula; era la millor garantia.

Buda també tenia taverna, la taverneta de Mascarell, i estava situada al costat de vent de dalt (oest) del mas. El fet que estigués al mateix mas ja demostrava que tenia una certa importància, encara que la situació la relegava a un segon pla en relació a l’església i altres dependències del mas que estaven encarades a recer de vent de dalt (sud).

Un confortable refugi

Per als estallers que veníem del poble aquesta taverneta va ser molt important pel confortable refugi que representava els dies de mal temps. El treball als estalls solia començar a les 8 o les 9 del matí i acabar a la una. En acabar, els que vivien a Buda se n’anaven a dinar a casa i els que no teníem ni casa ni barraca allà ens quedàvem per algun raseret a menjar-nos la mescla. A les 3 de la tarde Mael ens passava el riu per tornar al poble.

Quan feia molt de vent, fred, o plovia, anàvem a la taverneta i demanàvem mig litre de vi i un plat d’olives trencades (que bones eren), i allí perfectament asseguts a una taula ens menjàvem la “fiambrerada” d’espinacs o faves amb un tros de frito i un trosset d’abadejo o cansalada que portàvem per dinar. Ens desplaçàvem en bicicleta o moto i estàvem tot el dia treballant a l’aire lliure exposats a les crues condicions atmosfèriques de l’hivern, per això el poder menjar a cobert era molt gratificant, especialment en condicions climatològiques adverses.

Una partida de guinyot

Si les condicions del temps en acabar de dinar eren dolentes, alguns s’esperaven a veure si amainaven i es posaven a jugar una partida de guinyot i es feien fins i tot un cafè, quin luxe! De vegades algú exclamava: “ni Franco viu com natros”. En alguns casos les condicions meteorològiques en lloc d’amainar empitjoraven, i a última hora i de la manera que podíem tornàvem a casa, algun cop en penoses condicions. Eu! si llavors haguéssim tingut a ma “masquefós” el tabard de Franco.

Vocabulari:

Mascarell:  José Mascarell Mola, xofer de confiança de l’oncle Pere a Buda, i responsable junt amb la seva dona Carme Gilabert i filla Maribel, de la taverneta de Buda.

Mescla:  Menjar que es portava en una cabassona per dinar.

Cabassona:  Tipus de cabàs allargat i menut adaptat per portar lligat al quadro de les bicicletes i on es portaven les viandes de menjar i beure.

Fiambrerada:  Carmanyola plena de menjar.

Espinacs, fabes, frito, abadejo, cansalada:  Menjars de la mescla d’hivern, una dieta completíssima, i tot productes de casa excepte el nutritiu i econòmic abadejo, que quan convenia era substituït pels xapadillos de tenca.

Raseret:  Lloc arrecerat. Si no hi havia alguna pallera, canyar, o barraca prop, dins de les mateixes sèquies seques.

Franco:  Tenia tot el poder i suposàvem que vivia molt bé, li agradava pescar i es deia que quan sortia de pesca amb l’Azor, el seu iot, uns bussos li enganxaven grans peixos a l’ham, mentre el NODO gravava com ell els treia.

Masquefós:  Expressió local equivalent a “al menys”

Tabard de Franco:  Abric que utilitzava als hiverns en les inauguracions de pantans i desfilades, aguantant impertèrrit totes les inclemències. I fent treure dels reportatges tot el que no donés aquesta imatge de fermesa.


Els Estalls de Buda (XII)                                                      

El serveis principals

A Buda hi havia dos xarxes de servei importants, la de carreteres, que s’iniciava al pas, llavors situat al riu Ebre, i la de reg que sortia del lloc on el sifó que travessava el riu Migjorn emergia a l’illa.

La de carreteres tenia tres línees principals, la que anava riu avall fins el far de Buda, la que anava riu amunt fins el riu migjorn i desprès girava i anava fins el final d’aquest riu, i la que anava al mas. Des del mas sortien dos ramals en busca de la bassa i un que es bifurcava amb la carretera de Migjorn. Esta era la xarxa principal de carreteres, totes de terra però ben cuidades.

La de reg al sortir del sifó es dividia en dos tubos principals, el que anava per la vora de l’Ebre en direcció a la desembocadura, pel costat de la carretera del far, i el que anava per la vora del riu Migjorn també en direcció a la seva desembocadura. Els dos alimentaven a petits tubets secundaris que feien arribar l’aigua a totes les terres que es cultivaven.

També hi havia la xarxa de desguassos, uns en direcció a les basses i els altres en direcció a algun dels dos rius que encerclaven l’illa. La xarxa de reg i la de desguassos era la que a l’hivern els estallers netejàvem i condicionàvem, aprofitant que les aigües estaven tancades.

Buda era com un petit estat

En aquella època Buda era com un petit estat, una vegada passaves la barcassa i entraves allí semblava entrar en altre lloc on tot estava perfectament ordenat, les fileres d’eucaliptus als malecons, les de palmeres a les carreteres, rètols indicadors (una mica en pla còmic), la gairebé obligació de saludar a tots els que trobaves, el mas sempre perfectament emblanquinat.

A l’illa hi havia molts arrendataris els quals cultivaven reduïdes quantitats de terra, entre 10 i 20 jornals cadascun, poca terra però al fer-se tot a mà, donava feina una bona part de l’any a l’arrendatari i a tota la família. La major part d’aquests colonos tenia caseta o barraca en un caixeret i corral al costat, i allí i s’hi estaven la major part de l’any, excepte per a festes majors. A les festes gairebé tots pujaven al poble.

El fet d’estar dividit en petites explotacions, i estar aïllat, va convertir a Buda en un lloc intensament humanitzat. Amb l’ajuda de José de Mariano hem intentat recordar les casetes i barraques habitades que hi havia. Per la carretera del pas al far hem pogut recordar 6 casetes i 6 barraques, per la carretera del pas al Migjorn 9 casetes, per la carretera del sifó fins la desembocadura del Migjorn 4 casetes i 3 barraques, per les carreteres secundaries 3 casetes i 3 barraques. Total 22 cases o casetes i 12 barraques, a banda de les famílies que vivien a les dependencies del mas.

Era com una privilegiada comunitat de gent que vivia allí aïllada, que quan volia anava al poble, i que excepte els serveis sanitaris, tenien a l’abast els serveis bàsics d’aquella època perfectament assistits.

Hi havia policia (Gumersindo el guarda), serveis educatius (la mestra), servei públic de transport (Mael lo passador), centre comercial (la botiga de Nuri), centre lúdic (la taverneta de Mascarell) i serveis d’interès internacional (el far de Buda).

Ara només queden records i enormes màquines que fan la feina de tota aquella gent.

Vocabulari  

Sifó:  Conducció d’aigua subterrània que passava per baix del riu Migjorn i feia arribar l’aigua del canal de la dreta a l’illa. A Buda es va cultivar arròs 50 anys més prompte que a qualsevol indret del delta esquerre. Un dels motius perquè s’instal·lés tanta gent a viure allà.

Ramal:  Camí o sèquia que arranca d’un altre de principal

Tubo:  Conducció d’aigua de reg derivada del canal

Aigües tancades:  Període en que els canals no portaven aigua, anava des del final de la collita (els anys que no hi havia colmeteig) fins desprès del xarrugar. Tot l’hivern.

Colmeteig:  Període entre setembre i desembre en que els anys que no s’havien de fer reparacions al canal, s’aprofitava per portar aigua carregada de llims als arrossars. Eren els llims que arrossegava el riu degut als temporals de la tardor, i que feien pujar el nivell del delta sobre el mar d’una manera destacada.

Arrendatari o colono:  Persona que tenia arrendada, al propietari d’una finca gran, una determinada extensió de terra per al seu cultiu. El pagament de l’arrendament es solia fer en una pactada quantitat d’arròs per jornal, i que s’entregava al final de cada collita. L’amo de la terra tenia la responsabilitat de facilitar a la terra cultivada accés de carro, de reg, i de desguàs.

Jornal:  Mesura del país equivalent a 1.190 m2

Caixeret:  Petit hort per autoconsum cultivat en el “ malecó” eixamplat d’alguna sèquia.


Els Estalls de Buda (XIII)

A la dècada dels 60 el bombardeig continu de notícies que hi ha ara no existia. La Vanguardia, l’únic diari que arribava puntualment, poca gent el llegia, i la TV estava començant amb un únic canal i severament controlada pel règim, per la qual cosa, temes que comentar fora de les noticies locals (estes sí que corrien apressa) poca cosa hi havia
Animades tertúlies

En l’àmbit esportiu algun comentari sobre Kubala i Di Estefano, els cracs futbolístics de l’època, i també les gestes de Bahamontes i Poblet en ciclisme. De política lo més comentat eren les notícies de Radio Pirenaica que s’havien pogut captar, i que era l’única manera de saber-ne alguna cosa dels problemes que en aquells moments tenia Espanya, a les seves colònies del Sàhara Espanyol i Ifni. Sempre quedava el dubte de lo exagerades que podien ser, més o menys com ara, que tot depèn del mitjà informatiu que ho transmet, i la salsa que en un o altre sentit li interessi posar.

Malgrat que els mitjans informatius no aportessin les dosis de morbo actuals, això no privava que quan es concentraven els estallers, ja fos a la barcassa o en els descansos, no es formessin animades tertúlies. Hi havia autèntics especialistes en animar aquelles espontànies trobades de gent, personatges decidits i dotats d’un humor innat.

Vicentet del Bonico

Vicentet del Bonico era un d’estos personatges, entrava a l’estall a continuació meva, i sempre he tingut la sospita que entre bromes i risses, escorria la marca de l’estall i em feia fer un tros de la seva feina a mi. Ramonet de Pataques també treballava en natros i ell i Vicentet feia poc que havien acabat la mili, la qual havien fet junts amb dos soldats més de La Cava, Miguel de Benita i Juan del Torrero.

Vicentet decidit, menut i molt actiu dominava molt bé l’art de fotre-se’n d’ell mateix i de qui fos, i animat per Ramonet explicava divertides anècdotes de les peripècies viscudes pels quatre durant el servei militar. Només calia que Ramonet li digués, te’n recordes d’aquell dia que…, i Vicentet enseguida s’engegava, i d’una manera força divertida, explicava els encadenats de despropòsits en els que contínuament es veien involucrats.

Vicentent, Ramonet, i Juan havien tingut una escolarització de fang, tenquetes, i taus, Miguel en canvi havia anat al col·legi i tenia un elevat sentit de la formalitat. Aquestes diferències li van ocasionar a Miguel una preocupació i un maldecap continus, intentant que el comportament dels altres estigués dins dels canons correctes i reglamentaris, Juan sempre estava preparat per anar-se’n cap a casa sense permís, Ramonet per pegar-li un cop de puny a algun caporal o superior, i Vicentet s’havia especialitzat en “arreplegar” gorres i vendre-les.

Entre tots, amb la venda de gorres de Vicentet, els paquets de casa que li enviaven a Miguel, i alguna remesa de xapadillos que els arribava als altres, anaven complementant l’escassa dieta del quarter, i així evitaven passar tanta gana com la resta dels soldats.

Vocabulari

Kubala:  Fugitiu hongarès que va jugar i entrenar el Barcelona entre els anys 1950 i 1964. Està considerat el millor jugador de la història del Barcelona.

Di Stefano:  Jugador argentí que va jugar amb el Real Madrid entre el 1953 i el 1964. Es considerat per la FIFA com un dels 5 millors jugadors de futbol del segle XX.

Bahamontes:  Ciclista que tenia el sobrenom de “l’àliga de Toledo”. Va ser bon escalador i entre els anys 1954 i 1964 va guanyar sis vegades el premi de la Muntanya al Tour de França i la victòria absoluta en el Tour del 1959.

Poblet:  Miguel Poblet està considerat el millor ciclista català de tots els temps. Es va retirar l’any 1962 desprès d’haver estat competint com a professional des de l’any 1944. Durant aquest període va aconseguir 214 victòries i va ser el primer espanyol en vestir el mallot groc de líder del Tour de França.

La Pirenàica:  Emissora antifranquista creada el 22 de juliol de 1941 pel Partit Comunista d’Espanya i que va emetre principalment des de Moscou. Escoltar-la estava prohibit. El 1955 es va traslladar a Romania, i desprès de l’arribada de la democràcia a Espanya, el 14 de juliol de 1977, va emetre el seu últim programa des de Madrid retransmetent la primera sessió de les Corts que havien d’elaborar la Constitució espanyola.

Paquet de casa:  Nom que es donava a les remeses de menjar que solien enviar les mares als fills, quan aquests feien el servei militar.

Sàhara Espanyol:  Colònia espanyola a l’Àfrica. El 1976 va ser abandonat a la seva sort davant la pressió que va fer Marroc amb la marxa verda.

Sidi Ifni:  Colònia espanyola constituïda sobre una antiga base d’esclaus del temps d’Isabel la Catòlica. L’any 1969, desprès d’algunes guerres encobertes va ser traspassada al Marroc.

Marca de l’estall:  El cap de colla quan repartia la feina als estallers, anava contant passes amb una aixada al coll; quan creia que la distància era la correcta, amb l’aixada feia una marca a terra a partir de la qual començava un altre treballador. Una vegada vaig descobrir que Vicentet havia tapat la marca de la nostra separació i n’havia fet una altra un tros més avant, fent-me fer a mi un tros del seu estall. A partir d’aquell dia vaig vigilar bé la separació entre els dos.

Venda de gorres:  La gorra formava part de l’uniforme militar dels soldats, i no es podia estar a l’exterior sense la gorra correctament posada. Si en algun descuit es “perdia” immediatament s’havia de trobar una altra o eres arrestat. La millor manera d’aconseguir-la era localitzar a algú que en tingues una de sobrant i comprar-li.

Jornal de terra:  2.190 m2.


Els Estalls de Buda (XIV)

Stella Alpina

A principis de desembre de l’any 1963 un temporal va fer embarrancar un vaixell enfront de la finca del Tramontano, on ara està la urbanització Riumar. Llavors una zona envoltada de muntells d’arena i poc accessible, lloc aïllat que coneixia una mica per haver anat algunes vegades a fer borró. En companyia d’un parell d’amics vam anar en bicicleta a intentar trobar-lo i des de dalt d’un muntell el vam localitzar. Estava prop de la Bassa de l’Arena.

Pujant i baixant per les dunes de sorra, vam acabar arribant. Unes barques de pesca li havien descarregat algunes coses a la platja, potser part del carregament; es va comentar que anava carregat de pataques. A la part de darrera hi havia escrit el nom en lletres molt grans, Stella Alpina. No sé com s’ho va fer, però el morro (la proa) el tenia gairebé al sec.

Els tres fars

Fem unes fotos i desprès decidim anar a Buda a veure el far nou que estaven construint. Creuem el riu amb la peculiar barcassa formada pels llaüts Pinta, Niña i Santa Maria, i per l’últim tram de la carretera de “Venta Nueva al Faro de Buda”, vam acabar d’arribar a l’anomenat Cabo de Tortosa, on estava el far vell ja tombat dins del mar, i es construïa el nou.

Era diumenge pel matí i per allí no hi havia ningú, això ens va permetre moure’ns per tota l’obra batxillejant i, “encaramats” dalt d’una pila de sacs de ciment, fotografiar els tres fars. En primer terme el far en construcció, en segon una torre metàl·lica que feia de far provisional, i al fons, dins del mar, el vell de ferro tombat. Tres fars al mateix lloc, una prova de les dificultats que tenien les puntes est de l’illa de Buda i la de Sant Antoni.

En perdre força la desembocadura vella per anar-se fent ample el Galatxo de Sorrapa i tragar més per allí, creixia la zona del Garxal i la punta nord de l’Illa de Sant Antoni i s’arrodonien les puntes est de les illes de Buda i Sant Antoni. Els pantans encara no s’havien construït, i la dinàmica del Delta era la natural de créixer pel lloc de la desembocadura més gran en aquells moments, i arrodonir-se lentament pel lloc on havia deixat de desembocar.

Un moment històric

En aquell històric moment estaven convivint a la punta de l’Illa de Buda tres fars. D’una banda el vell tombat de ferro que s’havia fet a Birmingham dissenyant de manera que fos desmuntable calculant que com el Delta llavors creixia molt, van pensar que en algun moment estaria massa lluny del mar i convindria desmuntar-lo i tornar-lo a construir mes prop. Durant la guerra civil el van incendiar i el ferro es va deteriorar; en no repintar-se i cuidar-se adequadament, el salnitre es va anar menjant el ferro. Si això no hagués passat, segurament l’haurien desmuntat per construir-lo cap enrere, al revés del què havien pensat inicialment.

D’altra banda la torre de ferro que s’havia fet provisional i era insuficient, prova d’això el mateix embarrancament de l’Stella Alpina en no adonar-se’n de les senyals del far.

I per últim, i en plena construcció, el far de formigó, que en construir els pantans i començar la brutal regressió del Delta, va ser engolit pel mar en només 9 anys.

I la regressió continua menjant-se el Delta, i les intencions d’agreujar-la amb més transvasaments també.

Vocabulari

Finca Tramontano: Finca situada al final de l’hemidelta esquerre.

Borró:  (Ammophila arenaria) Planta resistent i aïllant que creix a les dunes de sorra. Molt adequada per construir els sostres de les barraques. Actualment protegida per tots els indrets de costa.

Bassa de l’Arena:  Bassa actualment inexistent que estava entre la bassa del Canal Vell i la Urbanització Riumar. Degut a la gran quantitat de sorra que li arribava procedent dels muntells, que el vent de dalt formava en aquella zona, tenia poca profunditat i el fondo en lloc de fang era d’arena.

Muntell:  Duna d’arena.

Pataca:  Patata.

Carretera de Venta Nueva al Faro de Buda:  Primera carretera de certa identitat que es va construir a l’hemidelta esquerre. Es va fer amb l’intencionalitat d’accedir per terra al far de Buda. Al traspàs de competències a la Generalitat de l’any 1933, aquesta carretera es va considerar d’interès general, màxima qualificació d’aquella època.

Cap de Tortosa:  Per la seva penetració al mar, és el cap més important de Catalunya. Curiosament durant molt de temps la punta d’aquest cap era un riu i una barra de sorra a cada costat.

Desembocadura vella:  Va ser per on va desembocar l’Ebre des que va abandonar les desembocadures de la Marquesa i les Olles. A la dècada dels 70 es va acabar de tancar sortint tota l’aigua pel Galatxo.

Galatxo de Sorrapa:  Desembocadura actual de l’Ebre. Es va obrir per primer cop durant la riada de l’any 1937. Galatxo vol dir canal natural entre una illa i terra ferma, i el nom de Sorrapa perquè un senyor que es deia així va ser el primer que es va ofegar en aquell indret. Tenia bous a l’Illa de Sant Antoni i creuava el galatxo per una barra de sorra submergida de la seva desembocadura. Un temporal va moure la barra i es va ofegar en passar-hi.

Garxal:  Zona de la desembocadura pegada al Delta: és del pocs llocs on el Delta creix. Aquest creixement està motivat per la sorra que els temporals arranquen a la punta est de l’Illa de Sant Antoni i Buda, i les corrents marines, temporals, i vents deixen allí.

BIRLES (BITLLES CATALANES)

 

Origen 

El joc de bitlles que va estar profundament arrelat a tot Catalunya en el passat i avui en dia està en fase de recuperació. Té els seus orígens en els temps més llunyans i en les civilitzacions més diverses. Els documents més antics que es conserven sobre aquest joc daten dels anys 1376 i 1402, el primer de Torroja (Priorat) i el segon d’Igualada, els quals deixen constància del fet de la seva pràctica.

En el segle passat el joc va caure en decadència a les grans ciutats, però es mantenia als ambients rurals. Al Delta de l’Ebre es jugava els diumenges quan hi havia poca feina als camps d’arròs. Per donar-li al·licient al joc, els participants apostaven a veure qui, en tirar tres birlots d’una predeterminada distància, aconseguia tombar cinc birles i deixar-ne una de plantada.

Amb l’adveniment de la dictadura franquista, obcecada quasi tant com els governs actuals en recaptar impostos a través d’apostes i loteries, va privar i perseguir als qui jugaven a les birles perquè de les seves apostes no podia recaptar res. Aquesta persecució va acabar amb el joc de les birles a totes les places dels petits pobles de Catalunya on encara es practicava. Al Delta, però amb la feina que tenia la Guàrdia Civil controlant els estraperlistes, els pescadors i caçadors furtius, els contrabandistes i fins i tot algun pirata, el control dels jugadors de birles se’ls escapava una mica. Qui realment va acabar al Delta amb les birles va ésser el futbol, en canviar l’afecció a llençar birlots per la de donar cops de peu a la pilota..


Un joc d’apostar

Eren un joc d’aposta, el que tirava apostava uns diners a que llençant els tres birlots des d’una determinada distancia, aconseguia tombar 5 de les 6 birles plantades. Si ho feia  guanyava les apostes, si no, les perdia, i tirava el següent del torn. El nou tirador repetia el protocol de caçar (formular les apostes) i tirar. Encara que això pugui semblar complicat, en realitat no ho era gens, era un sistema directe fàcil i clar, i en el que es tenia molta practica. I ningú es quedava cap comissió ni impost de l’aposta, lo que significava que els diners no es movien del grup de jugadors, i ens uns pocs cèntims cadascun podien estar tot l’any jugant.


Un joc engrescador

Tot i així no va acabar de desaparèixer del tot, a moltes cases guardaven un joc de birles que utilitzaven en festes familiars i actes especials, i al Club de Tennis La Cava en tenien un amb el qual realitzaven tirades socials i organitzaven a la Deltafira -fira de mostres local- el que denominaven «Campionat Mundial de Birles». En aquest campionat no es realitzaven apostes; se seguia un sistema de puntuació igual al que s’utilitza actualment en les competicions federades.

El joc és simple i espectacular: té per objectiu tombar cinc de les sis birles i per fer-ho el jugador ha de llençar fins a tres birlots des de la distància que li correspon segons la seva edat i sexe. Grans i petits, homes i dones, tothom pot practicar les bitlles catalanes. Una colla d’amics, en família… només cal tenir un joc de birles i una esplanada, preferentment de terra, i ja es pot jugar. Cal combinar força i punteria per tal de superar-se a cada tirada, mantenir ferm el pols i concentrar-se.


La competició en l’actualitat

Actualment en lloc d’apostes es juga a punts i en forma de lliga que en el cas de les Terres de l’Ebre esta subdividida en Primera i Segona Divisió. El sistema de competició és molt peculiar i festiu. Cada 15 dies, en diumenge pel matí, es reuneixen tots els equips que conformen cada una de les divisions en un poble diferent, i allí juguen tots. Aquestes concentracions transformen el lloc on es realitza la tirada en un focus d’animació. El  calendari de competicions s’elabora de manera de que un diumenge juga una categoria, i al següent l’altra, així d’aquesta manera es juga cada 15 dies i els equips arbitrals es poden donar suport mutu.

L’últim partit el juguen les dos categories juntes, i desprès es fa un dinar de germanor, es donen els trofeus i s’anuncien els ascensos, descensos, i promocions.

Un dels aspectes interessants d’aquest esport es que pobles molt menuts poden arribar a ser autèntiques potencies, com passa actualment amb el Godall i la Galera. Felicitats!

ARROSVOLUCIÓ

 

Els orígens

Fa temps que estem embolicats en qüestions de recuperació d’activitats relacionades amb la vida tradicional del Delta de l’Ebre abans de l’arribada de les màquines, els plàstics i els productes químics. Com a hobby, com a nostàlgia, com a ganes de tocar la pera, digueu-li com vulgueu, i durant tot aquest temps hem tingut l’oportunitat de descobrir coses que ens han sorprès.

La més important és l’atractiu que generen les tradicions del Delta entre la gent que ens visita, i com a poc a poc algunes d’aquestes tradicions s’estan convertint en autèntics reclams turístics. De tot això el que més ens ha sorprès ha estat l’impacte que provoca entre els turistes l’entrada a un arrossar, i enfangats fins a mitja cama aprendre a plantar, birbar o segar arròs.

Aquesta constatació ens ha engrescat a utilitzar diversos recursos per potenciar aquesta activitat: festes de plantar i segar, jornades d’aprendre a plantar a l’Institut, grups d’escolars, grups de turistes, bloggers, instagramers, representants d’àrees protegides de la Xina, ballarins… Sempre que tenim ocasió, gent a l’arrossar! Cuidant sempre que allí on s’entri sigui un arrossar ecològic i per tant no hi hagi productes químics, que sigui arròs plantat per poder anar bé per dins ,i sobretot, que l’amo estigui conforme per tal d’evitar que l’emprengui a terrossades amb els invasors.


Tornar a cultivar l’arròs de manera tradicional

Les activitats puntuals ja tenien l’èxit assegurat; llavors ens va començar a ballar pel cap la idea de cultivar arròs en una extensió de terra reduïda tot de manera tradicional: el cultiu, l’assecat, i l’elaboració final. Tot això amb una múltiple finalitat, com a element turístic, com a element cultural, com a element ecològic i de sostenibilitat, i per a que quan falli el petroli sabéssim que el menjar ens el podem fer amb les mans, valent-nos de senzilles ferramentes que podem fabricar nosaltres mateixos. Penso que en 60 anys de petroli, màquines i plàstics, ens hem carregat els coneixements de la humanitat de milers d’anys, i que aquests coneixements no hem sigut capaços de transmetre’ls a la generació que ens succeeix. Greu error.

Per aquesta mena de“batalletes” teníem un aliat especial, Ignasi Ripoll, biòleg responsable de l’àrea d’activitats de Riet Vell, el qual coordinava un grup de voluntaris internacionals que realitzaven treballs de protecció mediambiental, i amb els que algunes vegades col·laboràvem en accions de conèixer les tradicions del Delta. I que recíprocament a nosaltres ens servia per analitzar les seves reaccions davant determinats treballs, les dificultats d’aprenentatge que sorgien, i l’eficàcia d’alguna de les tasques.


Ens ofereixen una hectàrea de terreny!

En els actes de celebració del “Dia Internacional del Medi Ambient”, a les instal·lacions de Riet Vell varem projectar un power point sobre el treball tradicional de l’arròs. De com només feia 60 anys gairebé tot el procés de cultiu de l’arròs al Delta es feia amb homes i cavalls, pràcticament sense cap màquina. En aquesta sessió estaven alguns dirigents de la Societat Espanyola d’Ornitologia, l’ONG propietària de la finca Riet Vell, on una de les activitats que fan és la de cultivar arròs ecològic. Es van mostrar interessats i ens van oferir una hectàrea de terreny per cultivar pel nostre compte arròs ecològic de manera tradicional.

Teníem terra, encara ens quedaven els coneixements, i un grup de voluntaris disposats a col·laborar…. Què fem?


El control de les males herbes

Com ja vam comentar en el passat article, la SEO BirdLife ens van cedir terreny per poder cultivar arròs de manera tradicional a la seva reserva de Riet Vell. Ens cedien una ha. però era excessiu per a un experiment d’aquestes característiques, i varem acceptar només cultivar un jornal. La ubicació que ens va semblar més pràctica va ser entre els mas on s’allotgen els voluntaris, i l’excel·lent observatori de moixons de la bassa. Una estratègica situació.

El principal problema amb el que ens enfrontàvem és que en aquesta finca fa molts anys que es cultiva arròs ecològic, i en no utilitzar cap herbicida la xufa i el mill han proliferat de manera abundant. Convenia una atenció especial a aquest problema, i ens pareixia que un dels mètodes que podria resultar era el de disposar d’una cavalleria i fer algunes passades de post de talls o draga entre la soltada de l’aigua i el plantar. D’aquesta manera i de manera tradicional i ecològica volíem controlar el brot inicial de “males herbes”abans del plantar.

Per poder disposar d’una cavalleria ens havíem proposat domar un dels dos cavalls de la Camarga que hi havia pasturant pels senillars de la reserva de Riet Vell, i utilitzar-lo en les tasques del cultiu tradicional de l’arròs. Volíem fer-ho amb doma natural, però sembla que aquest mètode és força complicat per ensinistrar a un cavall als enrevessats i durs treballs que es fan per dins dels camps d’arròs. No va resultar.

La sortida inicial del mill i xufa desprès de soltar l’aigua es va controlar amb algunes passades de birbar lluent “amb aigua al pit” fetes pels voluntaris de la reserva. Aquest control va ser afavorit perquè en la collita del 2013 (la passada), per al cultiu de la resta de la finca i amb l’objectiu de dificultar la sortida de “males herbes” es va optar per mantenir un elevat volum d’aigua des de la inundació dels camps fins uns quants dies desprès de la sembra, nivell d’aigua que repercutia en la petita parcel·la de l’arrosvolució, i va ser un bon aliat per frenar lo primer brot d’herbes adventícies.


El planter

Aquest elevat volum d’aigua que per una part va anar molt bé per controlar les “males herbes”,  per una altra no ens va afavorir per fer el planter, el vam perdre dues vegades! Finalment el vam sembrar a una punta de l’arrossar ecològic de les barraques de Salvador i allí el vam encertar, però amb retràs.

Com aquest planter anava enrederit, la mica que va sobrar de la plantada tradicional a les Barraques de Salvador, el vam aprofitar per començar a plantar l’arrossar de l’arrosvolució. Per estalviar planter només enclavàvem una brinca a cada guaix, aconseguint plantar d’aquesta manera una tercera part de l’arrossar 0,0,0. En aquest apartat hem d’aclarir que aquesta solitària brinca va guaixar correctament, i al segar aquesta precarietat inicial gairebé que no es notava.

Quan el nostre planter va estar bo, varem ensenyar a plantar als voluntaris. A no estacar o colzar els guaixos, a no carregar massa, a evitar plantar clar o espès… Desprès amb ells com a professors es va organitzar una plantada familiar amb notable participació. Fins i tot van venir expressament algunes famílies de Barcelona.

Desprès amb els voluntaris i els visitants, en “quatre ratets” vam acabar de plantar la totalitat del jornal de terra. Primera fase complida.

Ara venia la de treure les males herbes que anessin sortint a l’arrossar plantat, el birbar en un camp amb molta llavor de llunça i mill.

Aconseguiríem controlar-ho?, ens en sortiríem?


Vocabulari:

Jornal:  Mesura variable segons el lloc i que sol equivaldré al que li costava a una cavalleria el llaurar un tros de terra en un dia. El jornal de terra al Delta equival a 2.190 m2.

Xufa, llunça:  Scirpus maritimus, la mala herba més comú als arrossars del Delta.

Mill:  Panicum miliaceum, és una planta molt bona per alimentació animal i per dietètica. En tenir un cicle curt i granar abans que l’arròs, des que es sega amb màquines la llavor s’ha anat quedant als camps i actualment és un maldecap per a molts pagesos.

Post de talls:  Peça de fusta llarga i estreta sobre la qual va el matxero, i que arrossegaven les cavalleries per dins del arrossars inundats. La seva missió és esmicolar les gleves, remoure el fang, i destruir les males herbes. Per afavorir tot això porten uns tallants de ferro adossats darrera o baix. Feien la feina de les actuals rodes d’aigua dels tractors.

Draga:  Aparell semblant a l’anterior que en lloc de fusta amb tallants, porta adossat uns cèrcols amb unes tires de ferro que va rodant removent el fang i desenganxant les herbes.

Birbar lluent:  Treure les herbes dels arrossars abans de plantar.

Aigua al pit:  Terme local que designa quan hi ha un excessiu nivell d’aigua.

Perdre el planter:  La no germinació o mort del planter d’arròs.

Enclavar:  Clavar un guaix al fang.

Brinca:  Tija d’arròs, cada tija corresponia a la germinació d’un gra.

Guaix:  Agrupació de brinques o tiges que es planten  i creixen juntes.

Guaixar:  Fillolar, treure molts de fillols.

Fillol:  Brot o tija sortida d’un altra, i que acabava fent una espiga.

Estacar:  Clavar massa un guaix.

Colzar:  Clavar un guaix amb les tiges corbades de forma que les arrels queden sense contactar amb el fang i la planta es mor.

Carregar:  Posar excessiu nombre de tiges en un guaix.

Filar:  Lo contrari que el carregar, posar només una o dos tiges.

Plantar clar:  Plantar amb els guaixos excessivament espaiats.

Plantar espès:  Plantar amb els guaixos excessivament junts

Moles de xufa:  Agrupacions denses de xufa provocades per un engraellat de rizomes que es formen al no suprimir a temps les plantes inicials.

Birbar:  Arrancar i treure les males herbes d’un arrossar.

Arrossar 0,0,0:  Amb aquesta denominació ens referim a un arrossar amb 0 productes químics, 0 carburants, Km. 0 i plantat de manera tradicional. Un arrossar on surt un arròs d’una qualitat única, totalment respectuós amb el medi natural, i dins del qual es poden fer activitats físiques, turístiques, o lúdiques, amb les garanties adequades.

Back To Top