L’any passat, en només dos dies de diferencia, se’n van anar dos bons amics, el que vol dir que els de la meva generació ja estem tots a “tall de bando”. Pocs dies abans vaig tenir una última conversa amb un d’ells, va ser a manera de comiat ja que tots dos sabíem que la data final estava a la volta del cantó. En aquesta conversa vam repassar de manera divertida les diferents històries i aventures que vam viure junts, histories i aventures que pot ser “si aconsegueixo retardar una mica el meu bando” i amb el permís que ell hem va donar, tinc intenció d’anar explicant.
La creació del Parc Natural. (I)
Una amistat que venia de lluny.
Coneixia a Fermin des de l’època de la Biblioteca de La Cava quan estava en un annex del Bar Sindicat, però l’amistat va arribar molt més tard. Ell venia d’estar uns anys treballant a Suïssa, i jo del meu periple de mercenari del futbol. Los dos eren una mica contracorrent, i això junt a que les dones eren amigues feia que passéssim algunes estones junts xerrant sobre unes coses i altres, sempre contracorrent. Una amiga comú em deia l’altre dia que en qüestions reivindicatives sobre l’aigua, el medi ambient, i coses així ens veia com un pack, on s’hi fotia un s’hi fotia l’altre.
Per unes estranyes circumstàncies l’any 1983 vaig entrar de regidor a l’Ajuntament de Deltebre formant part d’una candidatura d’Independents. Llavors no es cobrava i era fàcil ser regidor.
Aquí la cosa es va complicar, no hi havia un rel però de tant en tant sortien problemes, u oportunitats, on les coses es podin orientar d’una o altra manera, i en algunes d’aquestes situacions em vaig embolicar. En la majoria d’elles, una vegada superat el filtre dels companys de consistori, el primer suport que trobava fora de l’Ajuntament era el de Fermin.
La primera embolicada.
La primera embolicada grossa va ser per la construcció d’uns desguassos a la zona del Canal Vell, i que havien permès a Bombita i a Bau, el dessecar una bona porció de la Bassa de la Estella i un altra de l’Illot. Vam intentar comprovar pel nostre compte l’abast de la dessecació però no es va poder arribar, eren carreteres privades i l’accés estava tallat.
Amb una avioneta pilotada per Garcia, juntament amb mon germà Agustí vam sobrevolar els llocs afectats fent fotos, les quals vam utilitzar com a prova per demostrar la dessecació. La gent d’aquella època tenia una gran estima a les Basses del Canal Vell, sobretot per la reserva de menjar que significava la pesca en situacions de penúria. Durant el període d’evacuació de la guerra civil, van ser la reserva de menjar de molta gent, i també era un lloc on els pares de família nombrosa es podien proveir de menjar en èpoques difícils.
Cap a la Generalitat amb les fotografies.
L’Ajuntament es va solidaritzar amb la idea de denunciar la dessecació, i sense concertar cap entrevista ni res ens vam desplaçar a presentar les fotos a la Generalitat. Al departament que ens vam dirigir era el primer cop que anàvem i vam començar ensenyant les fotos a les dones de la neteja, anaven tan ben uniformades, i a base d’enviar-nos cap aquí i cap allà vam arribar on calia. El personal que ens va atendre va estar molt interessat, i ens van convocar per un altra reunió amb la que ja vam anar començant a lligar caps.
La qüestió era que era propietat privada i la única forma ràpida que veien per garantir la seva protecció era declarant-la Parc Natural. Però per això seria convenient convertir tot el cinturó del Delta més proper al mar també en Parc Natural, excepte les urbanitzacions de Riumar i Eucaliptus que ja estaven aprovades. Però per aconseguir-ho prompte, ens van dir els tècnics, seria interessant que féssim una mica de soroll.
I aquí va ser on algunes persones, entre ells Fermin, que ja havia participat en algunes accions prèvies, vam organitzar una sèrie de mobilitzacions, saben de que comptarien en l’oposició de les grans finques, i els seus simpatitzants, i en alguns moments ens ho passaríem malament.
El referèndum del Camp Nou.
La subvenció per al Camp Nou
Una de les històries que vam recordar va ser en lo malament que ens ho vam passar quant la Generalitat de Catalunya li va passar a l’Ajuntament de Deltebre l’oferta d’una subvenció per ajudar-li a pagar la compra del Camp Nou al Club Deportiu La Cava. Un tema que en aquells moments estava molt radicalitzat.
I precisament en aquesta historia ens vam trobar entrampats los tres, Fermin de Morales i Hilario de Sagasta, que son els amics dels que us parlo, i jo.
Fermin, al qual no li agradava el futbol, i no tenia cap interès personal en aquest tema, formava part d’una comissió que intentava negociar a tres bandes, amb la generalitat, amb l’Ajuntament de Deltebre, i amb el Club Deportiu La Cava, intentat des radicalitzar lo màxim el tema i aconseguir acords. L’únic motiu que movia a Fermin era intentar trobar solució a un tema que estava excessivament encrespat, i amenaçava seriosament l’economia de moltes famílies.
Hilario era el President del Club Deportiu La Cava, i tenia el problema de suavitzar les tensions provocades entre els contraris a l’adquisició, i alguns socis del Club. I també gestionar el percentatge de repartiment dels diners de la subvenció de la Generalitat i l’aportació de l’Ajuntament, entre les persones que havien signat els crèdits, tenint en compte que els diners que s’aconseguien eren molt inferiors als crèdits a pagar, i aquestes persones s’havien de fer càrrec de la resta del deute.
I jo formava part d’un grup d’independents que en aquells moments dirigia l’Ajuntament, i era el regidor d’esports, i com a responsable de l’àrea d’esports no hem podia escapolir del tema.
El referèndum, la solució final
La solució que al final es va adoptar va ser la de fer un referèndum. I aquí va desenvolupar un paper destacat el secretari que teníem en aquell moment, el qual es va assessorar, i va organitzar un referèndum que va ser pioner en actes d’aquest tipus dins de la recent estrenada democràcia “d’aquell entonces”
Amb una escassa participació i per molt poca diferència va guanyar l’opció de municipalitzar el Camp, i es van acabar totes les tensions… O casi totes…
Jo que hem vaig trobar a les mans amb un tema del que no hem podia escapar, i que més d’una vegada vaig estar temptat d’abandonar, sempre vaig admirar lo valents que van ser els dos enfrontant-se voluntàriament a aquest conflictiu tema, només amb la il·lusió de trobar-li una sortida satisfactòria i evitar mals majors.
Bon viatge amics, “hasta pronte…”
